A Catalunya, el període que va de la fi de la guerra dels Segadors (1652-59) als prolegòmens de la guerra de Successió (principi del segle XVIII) es caracteritzà per l’omnipresència de l’activitat bèl·lica sota una o altra forma (guerra declarada o allotjaments i contribucions militars), la neutralització de les institucions catalanes (Diputació i Consell de Cent de Barcelona) i les grans mobilitzacions de la pagesia (assenyaladament, la revolta dels anomenats Gorretes, o Barretines). Cap a la darreria del segle XVII, però, algunes àrees del Principat conegueren una represa agrària i mercantil, que prefigurava el creixement econòmic del segle XVIII i que fou interrompuda, un cop més, pels avatars bèl·lics i polítics.
La guerra dels Segadors, iniciada el 1640, es decantà decisivament en favor de Felip IV de Castella (III de Catalunya-Aragó) i la casa d’Àustria cap a la darreria de l’any 1652, arran del setge i la capitulació de la ciutat de Barcelona (l’11 d’octubre) davant els exèrcits i l’armada de Joan Josep d’Àustria i el marquès de Mortara. Les negociacions subsegüents entre els consellers barcelonins i el monarca foren inevitablement penoses per als vençuts, sobretot perquè alguns ministres reials eren partidaris de l’aplicació de mesures dràstiques i exemplars, com ara l’aixecament d’una ciutadella a la ciutat, l’extinció del Consell de Cent (o consell ampli de Barcelona) i el control reial de les insaculacions o els càrrecs municipals. També perillaven, d’acord amb algunes propostes més radicals, la supervivència o integritat dels privilegis de la ciutat. Finalment, però, el monarca s’acontentà, bàsicament, amb la retenció de les insaculacions, és a dir, amb la depuració immediata dels consellers inscrits fins aleshores, i la possibilitat futura de desinsacular o insacular persones i càrrecs a voluntat. No gaire després, la Diputació catalana fou objecte d’un tractament semblant, mitjançant la insaculació, només, de persones «que sien de les més afectes al servey de Sa Magestat». Les institucions catalanes, doncs, s’havien salvat, igual que les Constitucions. Per aquesta raó, alguns historiadors han interpretat el desenllaç de la guerra dels Segadors com l’inici d’una etapa de neoforalisme o de «restabliment de l’ordre constitucional [tradicional]». I es pot considerar així si es té en compte que alguns ministres reials recomanaven d’aprofitar l’avinentesa per tal de fer taula rasa del pactisme català. Tanmateix, una anàlisi de les vicissituds polítiques ulteriors mostra prou clarament la vulnerabilitat o debilitat d’aquest «neoforalisme»; sobretot després de la pau dels Pirineus, l’any 1659, que feia irreversible el desenllaç del 1652 i allunyava, a més, una amenaça francesa immediata per terres catalanes. Es comprèn, aleshores, l’energia, fins i tot prepotència, dels successius virreis del Principat, que relegaren els diputats a un paper merament decoratiu i que prohibiren taxativament les (auto)convocatòries de juntes de braços i la designació de comissions de diputats (trenta-sisenes, novenes) «per a tractar matèries graves» (com deia la fórmula). Vet ací, doncs, la supressió de facto de les Constitucions dites del Redreç del General de l’any 1585. La pugna entre la cancelleria virregnal i la Diputació sembla ser cosa, sobretot, dels anys (o triennis) 1656-62. Després, el consistori català ja no aixecà cap. La manca de corts catalanes, tant els últims anys del regnat de Felip IV (fins el 1665) com durant la regència de Marianna d’Àustria o el regnat de Carles II (fins el 1700), tampoc no afavorí el protagonisme de la Diputació, ni —no cal dir-ho— l’ordre pactista o constitucional català. La fugida a Barcelona, l’any 1668, del príncep Joan Josep d’Àustria, ex-virrei del Principat i enemic del valido de la reina regent —el jesuïta Juan Everardo Nithard—, tampoc no ha de ser exagerada. Si mai fou, tal com ha estat suggerit, un indici de la pugna entre centre i perifèria, o fins i tot, cosa més improbable encara, una temptativa d’intervenció de la perifèria catalana o catalanoaragonesa en els afers o el govern de la Monarquia, cal dir que el paper de la Diputació i, en general, de les institucions catalanes fou, almenys oficialment, irrellevant i formal. Altrament, el «cop d’estat» de don Joan, el 1669, acabà en no res.
Però la guerra no va cessar al Principat ni amb la capitulació de Barcelona, el 1652, ni amb la pau dels Pirineus, el 1659. De fet, entre una data i l’altra continuà ben viva, o fins i tot més viva que mai, almenys a la meitat septentrional del país. En conseqüència, les demandes i els excessos militars d’un costat i l’altre —els exèrcits i els miquelets d’Espanya o França— no tingueren aturador. Joan Josep d’Àustria s’estrenà com a virrei del Principat l’any 1653, amb la convocatòria d’un parlament per tal d’obtenir recursos militars i amb una crida o mobilització general contra els exèrcits francesos que aleshores assetjaven la ciutat de Girona i l’Empordà. Amb la signatura de la pau dels Pirineus la situació tampoc no va millorar. No sols per la tensió permanent entre les monarquies d’Espanya i França, sinó sobretot perquè la pèrdua dels territoris del comtat de Rosselló i una part del de Cerdanya, lliurats a França, obligava a remodelar i fortificar la nova frontera. I això volia dir aixecar baluards o fortaleses (a Girona, Puigcerdà, Camprodon...) i multiplicar les guarnicions i els cossos de tropa i cavalleria, és a dir, incrementar les contribucions i els allotjaments militars.
Guerres del rei i revoltes populars. 1663-1697.
Fonts: B. de Riquer (dir.), 1997, 2000
En el decurs de la segona meitat del segle XVII les guerres entre Espanya i França (o entre els Àustria i els Borbó) es reproduïren amb una periodicitat fatal i cada cop més breu. Els anys 1667-68 tingué lloc l’anomenada guerra de Devolució, suscitada per la reivindicació francesa de Flandes i la invasió subsegüent del Franc Comtat dels Àustria, i que va significar, de rebot, la guerra per les terres i la frontera del Rosselló. A la dècada dels anys setanta esclatà la guerra dita d’Holanda (1673-78), un cop més originada per la disputa dels Països Baixos, però que va convertir la Catalunya més septentrional, de Puigcerdà fins a l’Empordà, i la ciutat de Girona (assetjada l’any 1675) en un autèntic camp de batalla. La ciutat de Girona tornà a ser assetjada l’any 1684, enmig d’una nova guerra entre Lluís XIV i Carles II. Gairebé paral·lela a la darrera dècada de la centúria es produí l’anomenada guerra dels Nou Anys (1689-97), un altre conflicte internacional que tingué Catalunya com un dels seus escenaris principals, tal com mostren els atacs i contraatacs al voltant de la Seu d’Urgell, Olot, Camprodon o Roses, i els setges i la conquesta de les ciutats de Girona (1694) i Barcelona (1697).
Enmig d’aquest veritable vendaval bèl·lic, les devastacions ad hoc es multiplicaren, és clar; com també ho feren, de manera correlativa i ininterrompuda, les exigències fiscals dels monarques. Els pobles de la Catalunya central i oriental (però també, de vegades, els de les terres de Ponent) s’exclamaren reiteradament dels excessos dels soldats i els allotjaments militars. La Diputació i les autoritats reials fomentaren, des del 1680, la recaptació periòdica de «donatius voluntaris» per tal de sustentar les tropes i, idealment, aquarterar-les o allunyar-les dels pobles. En la pràctica, però, algunes localitats, fortament endeutades, no sols no pogueren fer front a la quota corresponent del «donatiu», sinó que a més hagueren de suportar, de vegades, una combinació de contribucions i allotjaments o serveis militars. En temps de pau, la situació no era pas gaire millor perquè, en realitat, la presència dels soldats i els allotjaments subsegüents no conegueren cap mena de treva, almenys a la Catalunya Vella. De fet, la gran rebel·lió de la pagesia esclatà els anys 1687-89 (anys de pau, teòrica si més no) i en alguns indrets prou allunyats o a redós del front militar. L’explicació és que aquests llocs eren els quarters de la tropa i la cavalleria espanyola.
L’aixecament dels Gorretes, o Barretines, es pot dir que va tenir tres fases. L’epicentre inicial fou la localitat de Centelles (Osona), on l’any 1687, als estralls provocats per la plaga de la llagosta, se sumaren el pes dels allotjaments militars i els enfrontaments particulars entre la població i el seu senyor, el comte de Centelles. La revolta rural, però, va tenir de bon començament un innegable vessant polític, no tan sols per les apel·lacions a les Constitucions catalanes en matèria de vectigals i allotjaments militars, sinó, sobretot, per la destitució fulminant —ordenada pel rei el 18 de juny de 1687— del diputat eclesiàstic o president de la Diputació catalana, el canonge barceloní Antoni de Saiol, d’un germà seu, de nom Daniel, i també canonge, que era assessor ordinari del General, i de l’oïdor militar, Josep Sitges. Tots tres s’havien fet ressò dels planys dels síndics locals i havien denunciat, en nom de la Diputació, els excessos dels allotjaments, la seva il·legalitat —contra constitucions—, i la passivitat del virrei Diego Mesía de Guzmán-Dávila, marquès de Leganés. La revolta de Centelles va acabar momentàniament amb una solució de compromís: la vila tindria allotjaments, però «servant en tot las constitucions de Cathalunya».
L’any següent el problema va rebrotar més virulentament encara. Aquest cop, la protesta va sorgir al lloc de Vilamajor (Vallès Oriental). Ben aviat, però, es congregaren i mobilitzaren un gran nombre de pagesos dels voltants, els quals, uns quants dies després, marxaren al crit de «Visca la terra!» cap a la vila de Mataró, les autoritats de la qual havien acceptat pagar la contribució militar. Tot seguit, els pagesos alçats —de 8 000 a 10 000, com a mínim— assetjaren Barcelona. Els seus cabdills eren alguns pagesos benestants de la vegueria d’Osona que exercien càrrecs locals i que ja havien protagonitzat la revolta de Centelles: Josep Llavina, síndic de Centelles; Enric Torres, de Sant Quirze Safaja; els Rocafort de Santa Maria d’Oló; els Rocabruna de Santa Maria de l’Estany... Després d’un seguit de negociacions amb el virrei, acabaren obtenint la restitució dels diputats i oficials de la Diputació i el compromís que, d’aleshores endavant, els allotjaments s’haurien d’ajustar a les Constitucions.
La tercera i última revolta dels Gorretes, o Barretines, esclatà cap al final del 1689, potser atiada o secundada per ministres francesos (es produí a la vigília de la guerra dels Nou Anys), però suscitada certament, un cop més, per la persistència dels allotjaments i altres excessos militars. La rebel·lió esclatà, aquest cop, al Baix Llobregat, i s’escampà ben aviat pel Vallès i «la Muntanya» (la vegueria d’Osona), tot i que, segons les autoritats, el radi de les mobilitzacions incloïa també l’Anoia i el Penedès. El 27 de novembre, uns quants milers de pagesos (uns 8 000) tornaren a assetjar la capital. Aquest cop, però, els revoltats es quedaren sols: el virrei duc de Villahermosa va gaudir del suport incondicional de la Diputació, el Consell de Cent, el Braç Militar i, fins i tot, de força viles i ciutats del Principat. La repressió, doncs, fou expeditiva a més de reeixida.
A desgrat d’aquest panorama, ben poc falaguer, algunes àrees del Principat conegueren, almenys d’ençà dels anys vuitanta, un sensible creixement econòmic. Aquest segon redreçament (tal com l’anomena la historiografia, després del «primer» del segle XVI) va començar al camp, més exactament relacionat amb la viticultura i l’especialització de conreus implantada en algunes regions agrícoles del litoral (Maresme, Penedès, Camp de Tarragona). Aquesta especialització vitícola i agrícola revitalitzà el comerç marítim, i l’orientà definitivament cap a les rutes atlàntiques d’intercanvi, sobretot mitjançant les exportacions d’aiguardent. Enmig d’aquesta eufòria econòmica, proliferaren les iniciatives tant mercantils com industrials, sempre sota els auspicis d’una burgesia comercial de recent promoció —en alguns casos enriquida gràcies a la guerra i al proveïment dels exèrcits—, que s’emmirallava en les pròsperes províncies holandeses independents i que volia fer de les Índies espanyoles el seu Mediterrani d’altre temps, tal com argumentava Narcís Feliu de la Penya en la seva obra Fénix de Cataluña (1683). S’estava gestant, tot i que ningú no ho sabia aleshores, el futur partit austriacista de la guerra de Successió.