El 22 de juliol de l’any 1662, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Jaume de Copons i de Tamarit (? – Lleida 1680), ardiaca d’Andorra, canonge de la seu d’Urgell i bisbe de Vic i de Lleida; diputat militar: Francesc Amell, donzell, domiciliat a la vegueria de Perpinyà; diputat reial: Tomàs Capdevila, ciutadà honrat de Lleida; oïdor eclesiàstic: Francesc d’Amigant i de Carreres, canonge de la seu de Barcelona; oïdor militar: Francesc Nadal i de Ripoll, donzell, domiciliat a la vegueria de Barcelona; oïdor reial: Pere Carreres, ciutadà honrat de Girona i Barcelona.
Jaume de Copons i de Tamarit (o d’Aiguaviva Tamarit), canonge de la seu d’Urgell i ardia-ca d’Andorra, fou, alhora, bisbe de Vic (1665-74) i de Lleida (1674-80). Provenia d’una nissaga nobiliària escampada per terres de l’Urgell, la Segarra i Vilafranca del Penedès i que va assolir un notableprotagonisme en la Catalunya de la guerra delsSegadors. Així, a l’agost del 1640, tres Copons(almenys) obtingueren el títol de noblesa. Eren Ramon de Copons i d’Aiguaviva Tamarit, senyor del Bullidor (Urgell) i protector del Braç Militar del Principat, Joan Francesc de Copons i de Sabater, senyor de la Manresana (Segarra), i Josep de Copons i de Gebeli, senyor de Llor (Segarra). Tot sembla indicar, però, que el diputat procedia de la branca penedesenca dels senyors de Puig-Roig (Alt Penedès). Un membre d’aquesta família, Felip de Copons ide Tamarit, fill de Felip de Copons i de Malet —senyor de Puig-Roig i noble d’ençà de l’any 1602—, fou un destacat partidari de França que s’exilià al Rosselló el 1652. Jutge de l’Audiència de Barcelona, esdevingué membre i president del Consell Sobirà del Rosselló, creat el 1660. Un altre fill del senyor de Puig-Roig, el comanador santjoanista Joan de Copons i de Tamarit, es va significar, l’any 1640, en la defensa de Tivenys, durant l’ofensiva del marquès de Los Vélez, i el 1642 va ser mortalment ferit prop de Sant Celoni, quan combatia a les ordes del mariscal de La Mothe.
A diferència d’un germà i de l’altre, el diputat Jaume de Copons va tenir un paper no sols més petit, sinó fins i tot prou contrari. Havia estat insaculat com a diputat eclesiàstic l’any 1655 (en plena depuració de la Diputació, doncs), per bé que la seva activitat al si de la institució es remuntava, pel cap baix, a l’any 1648, quan consta com a assistent en una Junta de Braços. El 1650 formava part d’una trenta-sisena de la Diputació, però dos anys més tard fou desterrat a Begues pel també canonge d’Urgell (i ulteriorment bisbe profrancès) Llorenç de Barutell, per sospitós o «desafecte» al rei o partit de França. Anteriorment,havia tingut seriosos problemes amb el bisbe ivisitador general francès Pèire de Marca. L’any 1654, en una expedició francesa contra Puigcerdà i la Seu d’Urgell, Jaume de Copons figurava entre aquells capitulars d’Urgell que havien hagut de cercar refugi a la vila d’Oliana. D’allà estant, assenyalaven la seva lleialtat a Felip, i no s’estaven tampoc de donar els noms d’uns i d’altres: «Siempre el Cavildo ha estado y está junto a esta villa de Oliana para... lo que se ofresca y podamos obrar al servicio de V. M.. Los Can[óni]gos que tomamos esta tan devida y justa obligación de seguir en la obediencia de V. M. somos los doctores y Canónigos Francisco Campanyà, Dean; Don Jayme de Copons, Archidiano de Andorra... todos estamos aquí congregados en forma de Cavildo porque somos la maior parte de él. Los que se han quedado con los franceses olvidados de sus obligaciones condebidas son los Doctores y Canónigos Puyalt... Cubells... y los quatro que siempre han seguido las armas de Francia... son Juan Bautista Xavarri... don Lorenzo Barutell, Juan Vila y Jaime Torra, los quales hazen estragos grandes en hazer tomar las armas a los vasallos tenía el Cavildo por aquellas partes contra los reales de V. Magd. [...] los que tenemos de obligación natural de verdaderos y fieles vassallos de V. M. aquí continuaremos siempre hasta perder nuestras vidas, y aunque en esta villa astamos con grandíssimas incomodidades por havernos quedado toda nuestra hazienda en la ciudad de Urgel y lugares de su ribera, y [por] ser frontera del enemigo... lo haremos con muy grande gusto, astando siempre muy conformes a sus órdenes, y quedamos suplicando a Dios la real persona de V. M. guarde y dé muy felizes victorias a sus reales armas.»
No és estrany, doncs, que Jaume de Copons fos insaculat com a diputat eclesiàstic l’any 1655, en qualitat de supranumerari, i per indicació expressa, segons sembla o es pot deduir, del mateix monarca. D’ençà d’aleshores, el seu protagonisme institucional anà en augment com a membre de juntes i comissions (un parell de novenes, els anys 1653 i 1660; una trenta-sisena, el 1657) o fins i tot com a ambaixador del General davant el virrei (1656). Quan el rei el nomenà, a més, bisbe de Vic, l’any 1664, els diputats, després de felicitar-lo com cal, van considerar que el càrrec era incompatible amb la nova prebenda, i, en conseqüència, el procurador fiscal de la Diputació va demanar la desinsaculació de Copons i l’extracció subsegüent d’un nou diputat eclesiàstic. Copons s’hi va negar en rodó, però. La discussió omple el dietari institucional dels mesos de gener i febrer del 1665. Finalment, el virrei manà que continués al seu lloc, tot al·legant que faltava ben poc temps per a la cessació del càrrec, però posant de manifest, un cop més, el grau d’intervencionisme virregnal o reial en la Diputació catalana.
Poca cosa es pot dir, en canvi, dels altres diputats del trienni. Francesc Amell, el diputat militar, era un donzell de la vegueria de Perpinyà (natural de Vilallonga de Salanca, segons sembla) que l’any 1635 assolí el títol de burgès honrat d’Elna. El seu nom figura com a habilitador de la Diputació l’any 1642, però no sembla pas haver tingut cap protagonisme —ni com a assistent en juntes de braços— enla Diputació catalanofrancesa. El diputat reial Tomàs Capdevila tampoc no figura en el Dietari de la Diputació abans de la seva designació el 1662. Era notari de Lleida, on també fou escrivà de la diputació local, i ciutadà honrat de Barcelona.
L’oïdor eclesiàstic Francesc d’Amigant i de Carreres, canonge de Barcelona oriünd de Manresa, pertanyia a una influent família de juristes i oficials reials, que havia seguit el partit de Felip en el decurs de la guerra dels Segadors. Era fill del jurista Joan d’Amigant, empresonat pels francesos, i germà del també doctor en dret Joan Josep d’Amigant, que fou executat l’any 1646 a Barcelona per ordre del virrei francès comte d’Harcourt (que, a més, confiscà tots els seus béns i els de la seva muller). Francesc d’Amigant també fou repetidament perseguit pels francesos, que l’empresonaren i desterraren diversos cops, i que el condemnaren a mort l’any 1652, si bé aconseguí fugir de la presó. Tot seguit, cercà refugi a Manresa, i col·laborà activament amb la plana major de les armes filipistes: Joan Josep d’Àustria, el marquès de Mortara i don Gabriel de Llupià. Els seus nebots Pere i Josep d’Amigant obtingueren també llocs assenyalats en la Catalunya de la postguerra: l’any 1667 el primer era assessor de la Capitania General, i el segon, mestre major de la seca de Barcelona.
El tercet d’oïdors es completava amb mossèn Francesc Nadal i de Ripoll, donzell de la vegueria de Barcelona, i mossèn Pere Carreres, ciutadà honrat de Girona i Barcelona, natural de Bordils, jurat de Girona, prior de la Confraria nobiliària de Sant Jordi i fill, probablement, de Joan Carreres, prohom gironí.
El poder reial i les institucions catalanes
L’activitat de la Diputació en aquest trienni va seguir la mateixa tendència de l’anterior, és a dir, d’esllanguiment forçat, atesa la preeminència de facto assolida per l’autoritatvirregnal en el governament del Principat. El dietariinstitucional d’aquests anys, si més no, es fa ressò més aviat dels afers rutinaris, com ara l’arrendament periòdic de la bolla (un impost sobre la producció i circulació de draps, que constituïa el gros dels ingressos de la Diputació) o l’execució judicial i ocasional d’algun deutor del General, tal com succeeix amb la subhasta d’«aquella torra, terras, honors y pocessions» de Lluís Goday, un pagès de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Llobregat, quondam, i «debitor del General». Excepcionalment, encara ressonava, tènuement però, la clàssica divisa de la defensa de les Constitucions catalanes, tal com passà al mes de març del 1664 arran d’un contenciós jurisdiccional amb la Inquisició local. Els diputats reprovaren enèrgicament, i com a cosa contrària a les Constitucions, la captura per part dels oficials del Sant Ofici dels ciutadans Josep Guinart, mercader de Barcelona, Josep Massart i un tal Pedro del Folro; tots plegats, imputats «per un homicidi perpretat segons se diu en [la] persona de Joan Matheu, mercader [també de Barcelona, però, alhora, receptor del Sant Ofici]». En conseqüència, els diputats enviaren repetides ambaixades al virrei, amb l’argument suplementari, i indubtablement més persuasiu als ulls d’aquest, que allò que estava en joc era, en realitat, la jurisdicció «secular», és a dir, del rei mateix. Els consellers barcelonins, al seu torn, aparellaren una ambaixada als diputats, per tal de fer-los saber que la ciutat «estava prompta... per asistir als... deputats en tot lo que sia en defensa de las generals constitucions». Tot plegat, però, sense gaire èxit, pel que sembla. En el Dietari de la Diputació, si més no, l’afer s’extingeix sense estridències. Tot un símptoma. Passarà el mateix, si fa no fa, amb la captura ulterior del guanter barceloní Pau Frigola per obra d’un oficial de la Capitania General, Francisco Marrón, que l’havia engarjolat a les drassanes. Això era també —al·legaren els diputats— «en contra... las generals constitucions».
Per la seva banda, el nou virrei, el portuguès don Francisco de Moura Corte-Real e Mero, tercer marquès de Castel-Rodrigo, que havia rellevat l’1 de febrer de 1663 elmarquès de Mortara, destinat a Flandes, tampoc no vaintroduir gaires variacions en el governament del Principat ni en les relacions entre la Cancelleria Reial i les institucions catalanes. De fet, havia estat assessorat com calia, i les instruccions règies que havia rebut recalcaven que tenia plena llibertat per a «sacar y desinsacular de dichas bolsas [de la Diputació i del Consell de Cent] las personas que tuviérades por conveniente». Altrament, i igual que el seu predecessor, el nou virrei encarnava, sobretot, l’autoritat i les demandes militars de la Corona. A l’agost del 1662, tot just encetat el nou trienni de la Diputació, el monarca havia sol·licitat ja una lleva catalana d’un miler d’homes (pagats pel rei, però) per tal d’augmentar l’efectiu de Joan Josep d’Àustria, que aleshores guerrejava a Portugal, contra els independentistes o seguidors de la casa de Bragança. Ara, tot just arribat, el marquès de Castel-Rodrigo demanà al Consell de Cent una contribució econòmica (que finalment fou de 50 000 lliures) per sufragar i millorar tant les fortificacions de la ciutat (Montjuïc i les Drassanes, que, en part, havien de convertir-se en caserna per a la guarnició de Barcelona) com de la frontera. Si cal creure Narcís Feliu de la Penya, altres ciutats i universitats catalanes imitaren l’exemple de Barcelona. Girona, almenys, va rebre una missiva reial inequívoca: «Amados y fieles nuestros, los Jurados de nuestra Ciudad de Gerona: Uno de los principales negotios que lleva a su cargo el marqués de Castel Rodrigo, mi Lugarteniente y Capitán General, es disponer y ajustar las fortificaciones y plaças de la frontera desse Principado...» Cal recordar, certament, que el tractat dels Pirineus (1659) i la nova frontera francesa (1660) obligaven a una remodelació de l’estructura defensiva del Principat.
El marquès de Castel-Rodrigo, però, fou substituït a penes un any després, al principi de febrer del 1664, per Vincenzo Gonzaga e Doria, general de la cavalleria de Nàpols, membre del Consell d’Índies, exvirrei de Sardenya i un dels amics i col·laboradors de Joan Josep d’Àustria. La historiografia sembla interpretar aquest canvi com una temptativa d’apaivagament o distensió institucional; potser, simplement, per la sintonia existent entre el fill natural de Felip IV, l’home de la capitulació de Barcelona el 1652, i el Consell de Cent, que sempre el tingué o el presentà com a mitjancer. L’arribada a la capital del nou virrei va començar, però, amb mal peu, és a dir, amb un d’aquells incidents de cerimonial —aquest cop entre els macers de la Cancelleria Reial i els de la ciutat, «pretendiendo aquéllos [que] inclinassen éstos las Mazas de la Ciudad»— aparentment banals, però que podien encendre un autèntic conflicte polític, atès el caràcter no sols simbòlic, sinó explícitament jeràrquic, d’aquesta mena de rituals cívics. Qui abaixava el cap, i davant de qui? Els macers barcelonins «replicaron... que siempre las havían llevado levantadas», i finalment prevalgué el bon seny del nou virrei, que «dixo [que] prosiguiessen como havían acostumbrado».
Certament, els inicis del seu virregnat foren menys tibants que els del seu predecessor. Hi influí, potser, la cultura pactista que impregnava un dictamen intitulat Descripción de Cataluña, elaborat per José Niño, assessor de Gonzaga a Sardenya, i que el nou virrei duia sota el braç quan va arribar al Principat. En aquest escrit hom advertia (abarrocadament, però també prou nítidament) que: «es muy diferente el modo de gobierno de reinos y súbditos condicionados y que tienen leyes y capítulos paccionados, en quienes debe excusarse el obrar aquello que despierta disputas y emulaciones... y más en vasallos de estas calidades, a quienes es menester tratar con alguna conciencia, arte, maña y modo, sufriendo formalidades que, toleradas, no dañan y, negadas, inquietan...» El dictamen recomanava igualment prevenir els oficials reials sobre «el modo que deben portarse con los paisanos y naturales de esa provincia... que no recuerden las desdichas y sucesos pasados...». De totes maneres, amb Gonzaga tampoc no es paralitzà l’activitat militar, ni, per tant, el seguit de contribucions locals per a aquesta finalitat: «Adelantósse —escriu Feliu de la Penya, a manera de balanç només de l’any 1664— la fortificación de Puigcerdán... con los donativos de los cabildos y ciudades de Gerona y Vique, y de las otras universidades de Cataluña...»