El 22 de juliol de l’any 1680, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Josep Sastre i Prats (Segle XVII), abat de Sant Pau del Camp i de Sant Pere de la Portella; diputat militar: Joan d’Amat i Despalau, noble domiciliat a Barcelona; diputat reial: Joan Baptista Perpinyà i Ferrer, ciutadà honrat de Girona; oïdor eclesiàstic: Francesc de Ferrer i Desgüell, prior de Sant Cugat del Vallès; oïdor militar: Josep de Meca-Caçador i de Cartellà, baró de Castellà i senyor de Ribatallada i Ciutadilla; oïdor reial: Onofre Monsalvo i Puigventós, ciutadà honrat de Barcelona per la vegueria de Perpinyà, domiciliat a Barcelona.
Del diputat eclesiàstic Josep Sastre i Prats manquen pràcticament totes les dades biogràfiques. Únicament se’n sap que era membre de l’orde de Sant Benet i abat de Sant Pau del Camp i de Sant Pere de la Portella. Durant els primers mesos del 1683 va estar absent de les reunions del consistori per causa de malaltia.
El noble Joan d’Amat i Despalau, el diputat militar, era senyor de Castellbell i baró de Granera. Els seus avis paterns foren Joan d’Amat i Desfar de Gravalosa, elevat a la dignitat de noble el 1599, i Peronella Desbosc de Sant Vicenç i Desbosc de Corbera, filla dels barons de Vilassar; els seus pares eren Josep d’Amat i Desbosc de Sant Vicenç i Maria Despalau, de la casa dels barons de Voltrera. El seu pare va defensar la causa de Felip IV de Castella durant el període revolucionari i, per això, estigué captiu a França. També el seu oncle, Gispert d’Amat i Desbosc de Sant Vicenç, diputat eclesiàstic el 1644, defensà la causa del rei d’Espanya. Joan d’Amat i Despalau va contreure matrimoni amb Francesca de Planella i d’Erill, filla dels barons de Talamanca. Un dels seus fills, Josep d’Amat i de Planella, pel valor que va mostrar en la defensa de Barcelona durant el setge del 1697, va rebre el títol de marquès de Castellbell.
El diputat reial Joan Baptista Perpinyà i Ferrer, ciutadà honrat de Girona, formava part d’una família gironina de juristes i homes de govern. Era fill de Joan Baptista Perpinyà i de Batlle i Francesca Ferrer i de Llupià. Fou cinc vegades jurat de la ciutat de Girona i va ser elevat a la dignitat de ciutadà honrat de Barcelona el 1693.
De l’oïdor eclesiàstic Francesc de Ferrer i Desgüell, de l’orde de Sant Benet, només se sap que era prior de Sant Cugat del Vallès.
L’oïdor militar Josep de Meca-Caçador i de Cartellà, baró de Castellar i senyor de Ribatallada i Ciutadilla, era un noble domiciliat a Barcelona. La família Meca va ser elevada a l’estat nobiliari el 1543 i fou una de les que van gaudir de més influència en les esferes de poder gràcies a la reiterada presència dels seus membres en el govern municipal de Barcelona i en la Diputació del General, entre altres institucions. El seus avis paterns foren Frederic de Meca i de Caçador, magistrat de l’Audiència de Barcelona durant la guerra dels Segadors, i Anna d’Iborra. El seu pare fou Antoni de Meca i d’Iborra, que participà en la Cort del 1626 i en el Parlament del 1653. A més d’oïdor militar, durant aquest trienni fou elegit diputat militar el 3 d’abril de 1697 després de la mort de Josep de Bru. Habitava una casa principal de Barcelona, situada al carrer de Montcada. Va casar-se amb Elisabet de Cardona, amb la qual va tenir, almenys, dos fills: Antoni i Ramon de Meca-Caçador i de Cardona, destacats combatents austriacistes durant la guerra de Successió. Josep de Meca-Caçador també fou partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria; tanmateix, el 1702, va rebre el títol de marquès de Ciutadilla de mans de Felip d’Anjou.
L’elecció d’Onofre Monsalvo i Puigventós per al càrrec d’oïdor reial fou molt qüestionada, perquè es considerava que contravenia el capítol 32 de la Cort del 1533. Segons aquest punt reglamentari, tota persona podia ser insaculada com a diputat o oïdor del Braç Reial únicament per aquella ciutat o vila que suportés les seves despeses i on estigués domiciliada. Monsalvo fou insaculat per la vila de Perpinyà el 16 de juliol de 1659, però mai no va tenir domicili en territori rossellonès. Havia nascut a Barcelona i sempre va viure a la Ciutat Comtal. Malgrat aquesta irregularitat, es va respectar la seva elecció, ja que havia participat en totes les anteriors extraccions. Monsalvo era doctor en dret i en medicina. El 1683 fou elevat a la dignitat de ciutadà honrat de Barcelona. Formà part del Consell de Cent i, el 1684, substituí Francesc de Sentjust en el càrrec de conseller segon de Barcelona. El 1697, durant el setge de la capital catalana per les forces franceses del mariscal Vendôme, fou membre de la Junta de Defensa de la ciutat. Durant la guerra de Successió va prendre partit per la causa de Felip, per la qual cosa va haver de fugir de la ciutat. El 1714, però, després de la victòria de les tropes borbòniques, formà part de la junta d’administradors que es feren càrrec del municipi barceloní.
El creixement econòmic del Principat i la ruïna de la Generalitat
Aquest trienni s’inscriu dins el període de pau entre Espanya i França que va transcórrer entre el tractat de Nimega del 1678 i la nova guerra entre totes dues monarquies, que començà l’any 1684. Malgrat aquesta situació de pau, hi va haver moments conflictius —per causa dels allotjaments— entre l’administració reial, representada pel virrei Bournonville, i la Generalitat.
Després de la pau de Nimega, el rei va prometre un alleujament en les contribucions i en els allotjaments. Tot i que es van produir algunes accions pel que fa a aquesta qüestió, la situació continuava representant una pesada càrrega per als catalans. A més, les inclemències meteorològiques havien provocat uns quants anys de gran esterilitat al país. Per això, la Generalitat, al setembre del 1680, descrivia al capità general un panorama molt funest: «molts desesperan de poder alimentar a las famílias, dexant alguns las casas y anant a sercar almoyna als que tenen majors comoditats.» Es temia que aquesta circumstància pogués ser l’origen d’alguna alteració entre el poble. Al novembre d’aquell any, la Diputació tornà a presentar les seves protestes sobre els allotjaments al virrei i al Consell d’Aragó. En aquesta ocasió s’insistí sobre el desigual repartiment dels soldats entre la població. Els diputats i oïdors es queixaven que, tenint en compte que el nombre de soldats a Catalunya no passava de 1 500 —tot i que, segons el tresorer reial, eren 3 000— i que a tot el territori hi havia 2 100 llocs on poder allotjar soldats, no es podia consentir que algunes famílies n’haguessin de tenir de vuit a dotze a les seves cases. La Diputació també sospitava que alguns genets, per fer-se passar per membres de la cavalleria, tallaven les orelles als seus cavalls i els marcaven com els de l’exèrcit. Bournonville justificava la situació com podia: segons les seves dades, no hi havia més de 2 000 places de cavalleria allotjada al Principat i, amb els dragons, 2 260, una guarnició mínima per a defensar el Principat, però que, tot i així, no es cuidava bé. Era probable que el gros de l’exèrcit quedés una mica augmentat per les criades d’alguns oficials, però, segons les seves estimacions, no podien ser més de 300 persones; negava que existís proveïment obligat de pa i ordi als soldats, perquè, segons les seves informacions, quan s’havia fet, tot havia estat pagat o estava pendent de ser pagat per la hisenda de Sa Majestat; finalment, el virrei instava la Generalitat a comunicar els desequilibris en els allotjaments que pogués detectar, que es mirarien de solucionar: «De mi parte, no puedo hacer más», deia Bournonville.
Projecte de fortificació, segle XVII.
ECSA / G.S.
Les millores en els allotjaments que va prometre Carles II no es van produir i, a més, al març del 1681, es va instar la Diputació des de Madrid a cobrar el coronatge a les ciutats i universitats que no tenien allotjaments. A les que hostatjaven militars se’ls va concedir dos anys d’exempció d’aquest impost. La realitat era que la hisenda reial necessitava urgentment diners per a reparar i fortificar les places de la frontera, especialment Puigcerdà. Al principi del 1681, la Generalitat tornà a demanar a Bournonville i Carles II la fortificació d’aquesta vila de la Cerdanya, destruïda pels francesos quan van abandonar-la el 1678. Aquest punt es considerava de vital importància per poder fer front a qualsevol moviment de guerra amb França i, també, perquè Lluís XIV havia ordenat construir al coll de la Perxa—a tres hores de Puigcerdà— una fortalesa de nou baluards i altres fortificacions. El rei prometia enviar aviat diners per iniciar les obres, però, de moment, no era possible.
Sense que s’hagués fet res per millorar la defensa de la Cerdanya, al mes de febrer del 1682 van arribar notícies a Barcelona que els francesos havien iniciat moviments de tropes a la frontera. El començament de les hostilitats semblava imminent. Davant d’això, Bournonville va demanar a la Diputació tenir preparat un terç d’infanteria per, si arribava el cas de trencar-se la pau, actuar amb celeritat. La Generalitat, però, era reticent a aixecar un terç si el Principat no era envaït pels enemics. D’aquesta manera, es van donar allargues al virrei sobre aquesta qüestió i es va arribar al 31 de juliol de 1683, data de finalització del trienni, sense que els francesos haguessin creuat la frontera.
La pau durant aquest període féu prosperar el comerç. En aquests anys s’inscriuen les obres de Narcís Feliu de la Penya el Político discurso i el Fénix de Cataluña, per a impulsar el ressorgiment industrial i mercantil que es detectava al Principat. El tràfic de mercaderies al port de Barcelona va créixer de manera considerable. Va augmentar tant l’entrada de productes estrangers, molts dels quals eren francesos, com la sortida de mercaderies del Principat.
Malgrat l’increment del comerç, els drets que cobrava la Generalitat van continuar estancats com a conseqüència del frau generalitzat, segons jutjava el mateix consistori. Barcelona era considerada el lloc on es defraudava més, «per que com las barcas que arriban carregadas de marcaderias tenen 24 horas de temps per donar lo manifest solan trasbalsar la major part de dites marcaderias a las galeras ay en aquell moment interim de las 24 horas que després posan en manifest tan solament lo de menos valor que resta en la barca». Els francesos se’ls acusava de ser els més insolents pel seu rebuig a enregistrar-se i a pagar pels productes que portaven. Tanmateix, es denunciava que els fabricants del país compraven robes forasteres i produïen clandestinament robes de seda sense pagar els drets corresponents. La situació es va considerar tan greu que, al juny del 1682, la Diputació va presentar un memorial al rei on es plantejava la intenció de fer ús de la prerrogativa que el papa Climent VII atorgà al diputat eclesiàstic el 24 de maig de 1524, segons la qual aquest tenia potestat per a excomunicar aquelles persones que defraudessin els drets de la Generalitat. Reconeixien la diferència que, en aquest aspecte, existia entre Catalunya i Castella, demostraven que no es tractava d’una llei en desús, atès que ja s’havia aplicat els anys 1610 i 1618, i argüien que l’enorme frau «amenaza la total ruina del General» i, per tant, es posava en perill el «Real Servicio» de Sa Majestat. Carles II, però, a través d’una carta datada el 29 de març de 1683, va prohibir taxativament l’ús d’aquesta mesura. El rei no volia donar el seu vistiplau a la implantació de diferències entre els seus regnes i, sobretot, considerava que amb la introducció d’una novetat tan gran «podrían seguir algunos disturbios en el Principado». El monarca, de tota manera, continuava tenint molt poca legitimitat al Principat mentre no vingués a jurar les Constitucions. La conjuntura de pau amb França d’aquells anys semblava una bona oportunitat per a fer aquest sempre postergat viatge i resoldre, així, l’inconvenient que suposava per a la Generalitat admetre el jurament dels virreis. Carles II, però, excusava en aquesta ocasió la seva vinguda a Catalunya per la gran ocupació que tenia a engendrar un fill amb la reina. La Generalitat va haver de continuar fent els ulls grossos a aquest fet i al jurament dels capitans generals. Encara al setembre del 1681, el rei demanà als diputats i oïdors que acceptessin el nou jurament de Bournonville per un altre trienni mentre tractava de resoldre com afavorir el Principat amb la seva presència. La Diputació, segurament ja poc confiada de la vinguda del rei, no va tenir més remei que assistir a la seu de Barcelona el 8 d’octubre per admetre el jurament de Bournonville.