1518-1714: Vitalitat política i creixement institucional

L'administració central de la Generalitat a Barcelona, al final del segle XVI.

Font: Pérez Latre, M., 2001

En el curs del segle XIV la Diputació s’havia anat afermant (1359). Els drets del General, consolidats el 1363 i coneguts com a drets d’entrades i eixides i de la bolla, així com la capacitat d’emetre deute públic (venda de censals), obtinguda el 1365, s’havien convertit en la base de l’erari públic del govern català. El 1413 la Generalitat havia consolidat les competències d’organisme vigilant de la legalitat constitucional, les quals li van ser confirmades i perfilades el 1481 (Constitució de l’Observança). La Diputació no assolí, però, la seva forma definitiva fins a la reforma de Ferran II del 1493, instigada per l’oligarquia de Barcelona, que era addicta al rei i controlava el govern de la ciutat. L’excusa de l’oligarquia barcelonina —que volia millorar les seves posicions dins la Diputació— va ser la necessitat de sanejar les finances públiques de la Generalitat, en fallida a causa de la guerra contra Joan II. El sanejament es va dur a terme per la via del cop d’estat (diputacions de nomenament reial) i, de ben segur, a benefici de la tresoreria del rei, però l’autoritarisme reial no pogué anar més enllà. La reforma va desembocar en l’aprovació en corts del sistema insaculatori, el 1493, i confirmà la base estamental del consistori; obrí el Llibre de l’Ànima, volum que registrava els noms dels insaculats —66 membres del Braç Eclesiàstic, 250 del Braç Militar organitzat per vegueries i 206 del Braç Reial de les ciutats i viles de Barcelona, Lleida, Girona, Perpinyà, Tortosa, Vic, Puigcerdà, Cervera, Besalú i Torroella, a les quals, el 1542, s’afegiren Manresa i Balaguer—, i configurà, com ha dit V. Ferro, una institució de solucions, sobretot judicialistes, davant del conflicte polític. Tot i així, la capacital fiscal o el pes del seu erari públic i la funció de vigilància constitucional que li conferia la Constitució de l’Observança van fer de la Diputació un poderós organisme de govern durant els llargs intervals legislatius, i una institució amb una gran potencialitat política en tots els moments de crisi de relacions entre Catalunya i la Monarquia. Al principi del segle XVI la Diputació era un organisme gradualment emergent que, des de l’experiència de la pràctica de govern, en cada cort general anava perfilant les seves atribucions i corregint el seu funcionament a través dels Capítols de redreç. Tot i que era dins un mecanisme electoral insaculatori i dins una via judicialista del conflicte polític, la Diputació despertava molta expectació política, fins a l’extrem d’existir un joc d’apostes triennal entorn de l’extracció del diputat militar —el pacte de joia—, que, tal vegada per por del desordre públic, l’any 1585 va ser prohibit per voluntat parlamentària. En iniciar-se la dinastia dels Habsburg, les normes que regien la institució eren fonamentalment les disposicions recollides en el Llibre dels Quatre Senyals —un volum aleshores encara manuscrit i que després havia de ser estampat diverses vegades, sempre en moments d’intimidació i desafiament a la Generalitat i als seus impostos (1634, 1683 i 1698)— i els Capítols de redreç de les successives corts posteriors, especialment els 110 capítols del 1481.

L’interregne del canvi de dinastia, amb una successió no gaire òbvia, va permetre una certa resistència constitucionalista. El fet que la reina Joana encara fos viva va fer que les institucions obliguessin Carles de Gant a passar per un doble jurament (el d’ell i el de la seva mare Joana per procuració), i només així van admetre la convocatòria de la Cort del 1519. Més tard, la Diputació va aprofitar l’ambaixada al casament reial de Granada (1526) per a puntualitzar a la reina Isabel que «jatsia lo nom rey d’Aragó, les armes, emperò, que aquell fa són del Principat de Catalunya». Amb la nova dinastia, la Diputació va mantenir el rang que li conferien la seva hisenda i la Constitució de l’Observança, i encara obtingué, pel que fa a la Inquisició, la ratificació del cardenal Adrià d’Utrecht, bisbe de Tortosa i inquisidor general (1520), dels capítols del 1512 de Germana de Foix —confirmats per Lleó X (1516)—, els quals limitaven el Sant Ofici a les qüestions de fe i l’obligaven a no ingerir-se ni «en las cosas tocants a deputats e dret del General» ni en el conjunt de la jurisdicció del país. El jurament d’aquests capítols pels inquisidors havia de ser lliurat als diputats i «recondit en lo Archiu del General de dit Principat». La ratificació d’Adrià d’Utrecht és important perquè fou una referència persistent en els innombrables contenciosos de la Generalitat contra la Inquisició, especialment contra els intents reiterats del Sant Ofici d’apoderar-se dels censals i el patrimoni urbà de la Generalitat amb l’excusa que aquesta els tenia adquirits de jueus o judaïtzants. Cal no oblidar que la casa de la Diputació s’estava construint sobre el vell call jueu.

A Catalunya, no hi hagué Germanies pròpiament dites, però el canvi de dinastia va combinar-se amb una pesta, una crisi de subsistència i un increment de la fiscalitat reial. Carles V no estava disposat a renunciar als coronatges i maridatges seus i endarrerits. La protesta social —com la de Cambrils— va determinar una conjuntura d’inestabilitat de la qual les finances de la Diputació es van ressentir. Aquesta no volia tensar la corda, tot i l’acumulació d’endarreriments en el pagament dels fogatges dels donatius de les corts del 1512 i del 1515 i els obstacles en la recaptació del nou fogatge del 1520. Tot això no vol dir que no calgui tenir present les incompetències o corrupteles del consistori, però les dificultats de l’erari de la Diputació al començament del segle XVI van ser sobretot resultat de la mala conjuntura socioeconòmica i del malestar social, raó per la qual la Diputació pensava que era necessària «alguna [...] dissimulació y tollerància, majorment en la exactió del fogatge per recel de contàgio dels moviments que són stats en tots los altres regnes». D’altra banda, les pretensions i els compromisos imperials de la nova dinastia van començar a convertir Catalunya en frontera per terra i per mar de l’imperi dels Habsburg i a donar peu a moltes violacions constitucionals. Catalunya no va reconèixer mai les guerres imperials com a pròpies, i la Generalitat, sempre amb el consell dels braços, va defensar, si més no, tres coses: la continuïtat del model militar defensiu català, l’exigència constitucional del permís parlamentari per poder «prestar al senyor rey» «sens perjudici ni lesió de dites constitucions [...] per no poder despendre los deputats en pecúnies del General», «ne per qualsevulla urgent necessitat prestar al senyor rey» i la negativa a admetre la convocatòria de parlaments d’intencionalitat fiscal sense contrapartides legislatives ni judicials. Hi ha qui pot considerar que, en aquell moment, la Diputació va desaprofitar l’oportunitat d’adquirir atribucions militars, però més aviat cal pensar que les excuses d’impediment legal van protegir l’erari públic català i el país de qualsevol pràctica continuada de depredació reial.

La invasió francesa de 1521-22 no va ser pas el primer conflicte militar d’unes fronteres que Núria Sales ha qualificat de desdoblades per la munió de jurisdiccions que hi convergien (eclesiàstiques, entre valls, entre senyors o de sobirania), però sí que va ser un primer avís dels nous temps imperials que s’acostaven. Un cop pres el pols del país, i en plenes guerres d’Itàlia, Carles V decidí (1528) convertir Gènova—rival històrica de Barcelona— en el seu soci naval i financer. Aquesta aliança va comportar, com a contrapartida, uns lligams més estrets entre França i l’imperi Otomà per raons navals. La política militar de la Corona dins aquesta nova diplomàcia internacional posà a prova el marc constitucional català i, amb ell, la Constitució de l’Observança del 1481. La primera conseqüència de la política imperial va ser la militarització de les vegueries catalanes del Rosselló-Vallespir, el Conflent-Capcir i la Cerdanya amb capitanies estrangeres (alemanyes i castellanes), i la segona, la indefensió de les costes davant els creixents atacs dels turcs o els seus aliats del nord d’Àfrica. La Diputació es va trobar sota la pressió de la política militar de l’Imperi a Catalunya i va haver de fer-hi front. Un memorial de greuges del 1533, trobat per Àngel Casals, permet observar la percepció que la Generalitat tenia de la nova panoràmica política. El memorial denunciava el frau dels oficials reials a la fiscalitat de la Diputació i, especialment, el fet que els pagaments de la Corona a Andrea Doria que passaven per Catalunya no satisfessin els impostos pertinents a la Generalitat. També denunciava la nova ofensiva inquisitorial engegada per Ferran de Lloaces, «lo dit inquisidor —deien els diputats— voldria destruir, si podia, les leys de aquesta terra», i s’exclamava que tant els oficials reials com la Inquisició interferissin en les competències de la Generalitat («vénen a conèxer de causes que pertanyen als deputats»). D’altra banda, els diputats es dolien de veure discutida la seva funció de vigilància constitucional. Tot i les atribucions que l’Observança els conferia de «defenedors» de les «constitucions, privilegis y libertats de la pàtria», tot venia —deien— a «destruir la jurisdicció dels diputats». Ells assumien les súpliques que els eren presentades i les feien arribar al Reial Consell per mitjà del seu síndic, però, un cop feta la provisió, «no se’n passa més avant y aquella interposició dels deputats, que stà provehida per lo passat, no serveix de res». El memorial de la Generalitat no escatimava crítiques a la política imperial. Denunciava l’aliança amb els Doria, que afavoria la competència deslleial dels genovesos, fins i tot en els coralls de Sardenya, denunciava l’incompliment de les pragmàtiques reials de protecció dels draps catalans a Sicília i Nàpols i els impostos sobre la treta de blat sicilià que contravenien els vells drets de consum dels catalans, i denunciava també la manca de defensa de les costes pròpies, així com els ultratges fets al comerç català amb Àfrica per les guarnicions o per les galeres hispàniques i genoveses. També delatava el nomenament de bisbes i prelats estrangers, fet que, a més de vulnerar les lleis, era perjudicial perquè aquests no tenien «amor a la Terra». Primer Adrià d’Utrecht havia estat bisbe de Tortosa, després Girolamo Doria ho havia estat d’Elna i ara era arquebisbe de Tarragona. El memorial reclamava el compliment per part de la Inquisició dels capítols del 1512 confirmats el 1520, la creació d’una matrícula de familiars del Sant Ofici que estigués sota el control de la Diputació i, d’acord amb Barcelona, limitar encara més la jurisdicció de la Inquisició, de tal manera que, tal com deia la ciutat, «no pogue dit inquisidor tenir jurisdicció ni conexença sobre algun crestià de natura encara que sia per crim de heretgia, sinó que aquells sien remesos als ordinaris totalment», que era voler limitar l’actuació inquisitorial a conversos i a moriscos. Pel que fa a l’Observança, la Diputació proposava la constitució, sempre que fos necessari, d’un tribunal ad hoc independent per fer les sentències de contrafacció i habilitar els diputats perquè, amb intervenció dels braços, portessin a terme l’execució de les sentències. Si no —deia el memorial—, «la provisió de la observança [...] restarà ab la mateixa confusió que vuy stà, en gran dany de tota la terra y del bon orde de la justícia». Finalment, pel que fa als problemes de la defensa de les costes i del comerç amb el nord d’Àfrica, proposava a l’emperador la conquesta d’Alger. Però res no va canviar. L’hegemonia que la jurisdicció militar estava adquirint al Rosselló sota capitanies forasteres (Guillem de Rocandolf o Francesc de Beaumont) posava cada dia en quarantena les Constitucions de Catalunya i la jurisdicció de la Generalitat: fraus a la bolla per part dels soldats, tancament de fronteres amb el consegüent perjudici del comerç català i dels drets fiscals de la Generalitat, taules fiscals de frontera de la Diputació anul·lades perla jurisdicció militar, mercaders maltractats pels soldats, allotjaments abusius per a viles i pagesos, allotjaments ofensius per als privilegiats, entre moltes altres lesions. És cert que el privilegi en matèria d’allotjaments als ulls actuals és moralment reprovable, però, des de la perspectiva política de l’època, obligar un diputat local a fer allotjaments, quan n’estava exempt, formava part d’una política de subordinació i humiliació de la institució política de govern per part d’un exèrcit foraster.

La militarització imperial de la frontera donà lloc a les revoltes de Perpinyà del gener i el juny del 1539, a les quals no va ser aliè el diputat local perpinyanès, Francesc de Senesterra. En el malestar, hi va confluir la noblesa de la Terra desplaçada de les funcions militars i tota la població civil maltractada per l’actuació de la jurisdicció militar. Els fets de Perpinyà es van convertir en el detonant de tot el malestar acumulat d’anys i en una confrontació seriosa entre el lloctinent Francesc de Borja i d’Aragó i la Generalitat. La Diputació, com tantes vegades féu en el curs dels segles XVI i XVII, convocà Junta de Braços i obrí una investigació. Els oficials reials només sabien mirar el malestar general en termes delictius i no confiaven en la Diputació. Segons ells, els «ministros diputados», «como son de la mesma tierra», eren susceptibles de «muchas floxedades y descuydos en la execución de los delitos». El que és cert és que el malestar general va tendir a polititzar-se. El període del lloctinent Borja es va distingir per l’obertura de greus conflictes de competències entre la jurisdicció de la Monarquia i la jurisdicció de la Diputació. Aquests anys destaquen per l’inici de la política de pragmàtiques per part del govern reial en desafiament obert a la legislació parlamentària. Això explica que, a la Diputació, comencés a ser-li disputat el dret d’armes dels seus oficials en ple exercici de llurs funcions públiques, i que se li discutís també l’exercici de la justícia en qüestions relatives a la seva jurisdicció. «Aquesta jurisdicció fonch donada per Cort y Corts a dits deputats llevant-la a tots altres officials reals, en tant que lo rey mateix ab sos privilegis se féu mer executor», deien els diputats. En tot moment, al llarg dels segles XVI i XVII, els conflictes de competències derivaven cap a una escalada de detencions d’una i altra banda, uns procediments aparentment retòrics, però significatius de l’existència de dues jurisdiccions en competència. Aquesta mena de confrontació es va posar en marxa entorn dels anys del lloctinent Borja, amb grans exclamacions de les autoritats reials: «No se ha de tollerar a diputados ni a nadie —deien aquestes— que tenga gosadia de hechar mano a nuestros ministros de justícia.» La Generalitat, tant per defensar la seva jurisdicció com per la incompatibilitat entre la legislació de guerra i les lleis de la Terra, el 1539 va donar suport als revoltats de Perpinyà i condemnà Beaumont. El virrei va obrir processos de regalia contra els diputats. Borja tenia el camí obert perquè la Corona no simpatitzava amb la Generalitat. Aquesta, entre altres coses, tenia la clau del pagament del donatiu, i sempre que podia destinava al rei les partides del fogatge, és a dir, les més difícils i lentes de cobrar, i no sempre pagava a temps els deutes reials més peremptoris amb els banquers genovesos. Borja, decidit a processar per desobediència al rei els diputats per «su mala intuición», començà detenint un dels advocats ordinaris del General. El virrei també acusava la Diputació de complicitat amb el bandolerisme. El virrei i la Diputació no tenien el mateix concepte de delinqüència. La Diputació no veia delicte en molts conflictes de bàndols i de frontera, mentre que, en canvi, sí que n’hi veia en les agressions contra les lleis de la Terra i contra les seves competències i la dels seus oficials. L’esforç virregnal va topar amb l’Audiència o el Reial Consell, que encara no havia esdevingut una corretja de transmissió dòcil del tot a la política reial. És cert que la Generalitat era qui pagava els jutges de l’Audiència, i aquest fet podia haver estat un fre per a activar sentències condemnatòries. Anys després, però, això no va ser ben bé un obstacle per a consolidar una Audiència dòcil al rei. Amb tot, si la Diputació podia jugar amb el donatiu o plantar cara amb més o menys fortuna a la política imperial era perquè la Generalitat, un cop superada la crisi baixmedieval i els tràngols de l’etapa d’interregne i estrena de dinastia, s’estava consolidant com a institució de govern d’acord amb els símptomes de creixement del país.

El creixement del segle XVI i l’emergència de la Generalitat

Col·lectes i oficials recaptadors dels drets del General de Catalunya en temps de Felip II.

Font: Pérez Latre, M., 2001

Des del 1520, els Capítols de redreç ja plantejaven la necessitat de modificar les tarifes fiscals de la Diputació. Els canvis haguts en els productes de consum i en la dinàmica dels preus estaven convertint en caduques les tarifes del 1481. Tot plegat era un indici palpable que l’economia catalana maldava per recuperar i ampliar el mercat mediterrani —que explica l’interès en la confirmació dels drets preferencials— i fins i tot per participar en el mercat atlàntic directament (petició de comerç amb Amèrica del 1522). Tot plegat també ho confirma l’existència de catalans compromesos en el circuit de Cadis o presents en les fires de Castella, així com els interessos catalans en les llanes aragoneses, en la flexibilitat gremial i en les reformes de pesos i mesures. El registre de la Generalitat d’aquests anys verifica la intervenció del consistori per raons fiscals en tota mena de conflictes d’organització i geografia laboral tèxtil, però amb una visió econòmica no solament fiscal circulacionista sinó també productiva territorial més enllà de Barcelona, perquè el seu erari no es nodria només dels impostos sobre el comerç i el consum, sinó també dels que requeien en la producció manufacturera. L’estreta relació entre producció, consum, comerç i fiscalitat explica també per què la Generalitat —que fins i tot cobejava poder batre moneda (Cort del 1585)— havia de defensar el joc constitucional contra tots els aspectes de la política imperial que comprometessin l’economia del país.

Almenys des del 1413 hi havia mesures d’inspecció sobre les finances del General. La Generalitat estava sotmesa a un balanç preceptiu amb visita o inspecció paral·lela, que es feia en cada convocatòria parlamentària. Els seus ingressos haviende cobrir els salaris dels oficials del General i els de la magistratura de la justíciareial a Catalunya i també les despeses d’edició de les Constitucions, els Capítols de redreç i les Decisions (és a dir, l’aplicació del dret públic i privat de l’Audiència i Reial Consell comentada pels millors juristes). A més, però, els seus ingressos estaven compel·lits a pagar el servei votat en corts al rei, que implicava també fer-se càrrec dels deutes civils del monarca reconeguts en les sentències dels greuges de les corts. Cada balanç solia posar en evidència que molts arrendataris de la bolla (la recaptació de la bolla, a excepció de la de Barcelona, s’arrendava, però no les entrades i eixides) tenien deutes pendents amb la Diputació i que aquesta feia curt. Per a arribar al donatiu, doncs, calia recórrer als fogatges (repartiment municipal) i a l’emissió de deute públic (censals). Les finances de la Diputació també estaven sotmeses tant a les males conjuntures agràries, que provocaven un desajust entre previsions i recaptació en els arrendaments, com als augments dels preus sense compensació tarifària immediata. Sense necessitat de negar les corrupteles i el clientelisme que solia haver-hi en tots els organismes institucionals de l’època, la Diputació, sotmesa a un govern triennal, a unes responsabilitats concretes i a la necessitat de la confiança envers els seus censals, en cap cas no podia permetre’s el luxe de portar les seves finances públiques fins a la fallida. La Diputació n’era prou conscient, la qual cosa explica que el 1533 els mateixos diputats proposessin que els diputats locals —és a dir, la xarxa de representació local consistorial organitzada per vegueries—, en lloc de ser nomenats a l’inici del govern triennal pels consistorials entrants, ho fossin al final del govern triennal pels consistorials sortints, i explica, també, la meticulositat de les inspeccions triennals sobre el conjunt de la institució, els homes del govern, els funcionaris i la xarxa fiscal administrativa (sobre els taulers, obligats a saber llegir i escriure, o sobre els guardes o mosquetes), tal com demostren les sentències de les visites com ara l’estampada el 1621.

Els incobrables i els ròssecs de les finances del General provocaven moltes susceptibilitats, especialment entre els municipis i sectors socials que tenien escassa o nul·la representació en les bosses d’insaculació de la Diputació. Un fet important de la història de Catalunya, des del segon terç del segle XVI fins al 1640, té a veure amb la creixent vitalitat econòmica i civil que va anar adquirint el país i que es reflectia en el desig de moltes ciutats i viles d’augmentar els seus drets polítics. Entre aquests drets hi havia l’ambició de les poblacions amb representació parlamentària a participar en el creixent protagonisme fiscal i polític de la Generalitat com a reflex, també, de les transformacions generals, a més del desig de tenir representació parlamentària per part d’aquelles localitats que no en tenien. Des del 1533 es va fer ostensible l’ambició relativa a tenir representació a la Diputació. Manresa i Balaguer volien ser a les bosses d’oïdors reials, Cervera volia millorar i demanava plaça de diputat reial. Al costat dels municipis també hi havia les ambicions dels sectors socials. Els cavallers de Tortosa aspiraven a millorar la seva representació i la Llotja de Barcelona volia sis llocs a les bosses d’oïdors. En la Cort del 1542 Balaguer i Manresa aconseguiren els seus objectius. El clam dels municipis reials (universitats) per a tenir o ampliar llocs a les bosses d’insaculació de la Generalitat no féu més que augmentar de corten cort amb arguments de pes, com el fet que totes les viles pagaven impostos enigualtat de condicions o la necessitat de millorar la gestió del General. El 1564 ho demanaven Berga, Camprodon, Cruïlles, Pals, Tàrrega i Vilafranca del Penedès. El 1585 s’hi afegí Vic. El 1599 els municipis no volien ni sentir a parlar d’insacular el bisbe de Solsona —el nou bisbat creat el 1593—, per raons de greuge comparatiu. El 1626 el clam ja era general i els arguments diversos. Totes les viles reials tenien dret a ser insaculades a les bosses de la Diputació —es deia el 1626— per raó de llei civil i natural, per dret municipal (lleis de la Terra) i per justícia parlamentària, perquè totes contribuïen, sense diferències, en tots els vectigals i càrrecs. La principal oposició venia de Barcelona, Tortosa, Lleida, Girona i Perpinyà. A part el bloqueig dels poderosos, l’afer no era senzill si s’admet el conservadorisme estamental i juridicista reforçat el 1493. Hauria estat crear un nou equilibri politicosocial que trencava totes les regles ferrandines del joc. Tanmateix, l’ajustament del marc polític a les noves aspiracions socials potser hauria trobat més facilitats sense els grans intervals parlamentaris i la superposició de les urgències de la Monarquia. Per aquesta mateixa raó només en els moments revolucionaris del 1640 i el 1713 es va trencar de debò el marc del 1493.

A Europa, el factor protestant va polititzar la confrontació entre la Monarquia, que tendia al monopoli del poder, i els sectors interestamentals fora de les lògiques dinàstiques, que tendien a l’exercici del poder polític per la via dels cossos corporatius municipals i parlamentaris. A Catalunya, sense necessitat de sobredeterminació religiosa, i només seguint les pautes jurídiques del seu model polític, cavallers, mercaders, menestrals, juristes, advocats i clergat van encarnar la tendència constitucional i parlamentària dins la qual havien nascut i crescut socialment i estaven institucionalment integrats. En aquest context, la segona meitat del segle XVI va veure l’enduriment de les relacions entre el país i la dinastia, amb el paper capdavanter de la Generalitat com a organisme emergent i en ple desplegament institucional. El reforçament institucional derivava dels efectes polítics del creixement socioeconòmic del segle XVI, que, entre altres coses, va multiplicar els ingressos fiscals de la Generalitat. A títol aproximatiu, entre el 1527 i el 1585 els ingressos anuals de la Generalitat havien passat d’una mitjana d’unes 85 000 lliures, a una de més de 148 000 lliures al final del període. A l’inici del segle XVII girava a l’entorn de les 170 000 lliures anuals, quantitat semblant —com ha dit Núria Sales— a la del conjunt anual de les rendes dels Cardona a Catalunya per la mateixa època, però que quadruplicava els ingressos anuals de la Tresoreria Reial a Catalunya. El contrast entre les finances de la Diputació i les del rei a Catalunya es prolongava en el patrimoni urbà a Barcelona, on, mentre la Diputació —paral·lelament a la ciutat— construïa una casa de grans proporcions, els palaus medievals deixaven de ser palaus reials. A més, el patrimoni urbà de la Diputació —com les cases municipals— millorava o creixia en poblacions com ara Perpinyà, Tortosa, Cervera, Tarra-gona, Girona o Lleida, com ho ha verificat Miquel Pérez Latre. D’ençà del segon terç del segle XVI són diversos els esforços de redreç que revelen la voluntat de millorar el funcionament de l’estructura fiscal del General. Es mirà d’afinar el control del contraban, especialment de capes gascones, es volgué millorar l’estructura fiscal territorial creant noves taules fiscals o sostraient taules fiscals de la jurisdicció baronial, es mirà reiteradament de liquidar les velles lleudes que interferien en la fiscalitat de la Diputació, es donà suport a la petició de la Llotja catalana d’incloure Tunis en les places de comerç del nord d’Àfrica i donar-li accés als ports de Castella, a la petició de protecció comercial als regnes dela Corona catalanoaragonesa dellà la mar (Sardenya, Nàpols i Sicília) i d’eliminar les marques franceses, tot això en contrast amb la política progenovesa de la Monarquia, que alterava la majoria dels compromisos de la Corona amb els catalans. Finalment, una demostració més de l’emergència de la Diputació és la voluntat institucional de tenir geografies, històries i mapes del país —cosa que d’una manera o altra demostren peticions, com la de cronista de Catalunya (Cort del 1564)—, i els encàrrecs institucionals o alguna dedicatòria als diputats dels treballs de Francesc Tarafa, Antoni Viladamor, Francesc Calça, Francesc Diago o Pere Gil.

La crisi política del final del segle XVI

La segona meitat del segle XVI va veure sorgir greus problemes entorn de les competències d’aquesta Generalitat emergent. El 1569 la vulneració de la fiscalitat del General per part del Sant Ofici va encetar un conflicte que tingué un gran ressò perquè desembocà en l’arrest domiciliari dels consistorials eclesiàstics i l’empresonament dels consistorials del Braç Militar i el Braç Reial per ordre del Consell Reial Criminal (19 de juliol de 1569). L’afer s’acabà el 30 de maig de 1570, però havia donat lloc a una confrontació molt dura entre «dos tribunals» —diu el Dietari—, el del Sant Ofici i el de la Diputació. És més, el procurador fiscal del Sant Ofici havia intentat escampar a Roma el dubte sobre la fidelitat dels catalans a la Santa Seu. El Sant Ofici no volia admetre que a Catalunya les rendes decimals eren profanes per raons històriques, i no pas per expropiació protestant a l’Església. L’acusació del Sant Ofici va ser una actuació tèrbola que no feia més que enverinar la política d’un país catòlic fronterer amb els hugonots. En aquest cas, però, l’actuació dels ambaixadors del General a Roma va ser eficaç. D’altra banda, el conflicte del 1569 va ser un episodi ric en la segregació de raonaments constitucionalistes per part de la Diputació.

Les guerres del rei trasbalsaven la vida civil i econòmica de Catalunya perquè facilitaven a la Capitania General imposar nous vectigals fora de qualsevol beneplàcit parlamentari i acusar de contraban el comerç català amb terres del regne de França. Això no sols alterava les relacions comercials històriques de Catalunya, sinó que podia engendrar repressió sense respectar ni els drets ni les garanties de les persones. Així, el 1573 havia estat executat a garrot i sense judici el donzell Marc Antoni Forner, per ordre de la Capitania General, acusat de contraban de cavalls. El lloctinent, davant la protesta dels diputats, s’havia limitat a dir que amb un judici «ab los fueros de la terra» n’hauria sortit massa ben parat.

Totes aquestes agressions a les Constitucions, a la jurisdicció del General i als drets de les persones expliquen que la Cort del 1553 determinés la intervenció de la Diputació per impedir a la Capitania General la imposició de nous vectigals, que aquesta mateixa Cort reclamés la compilació de les Constitucions per facilitar-ne la consulta i el seu compliment, i que insistís en la reforma de l’Observança —demanada des del 1533— per contrarestar el paper vidriós dels jutges del Reial Consell que deixaven en la indefensió la legalitat constitucional. En 1588-89 la Diputació estampà la compilació amb una introducció genealògica dels comtes de Barcelona, que era també una mena de crònica històrica parlamentària de Catalunya atribuïble o bé a Calça o bé a Viladamor; ara bé, el rei no va deixar prosperar la reforma de l’Observança. En canvi, pel que fa als Capítols de redreç, la Cort del 1585 va aconseguir la institucionalització de les Juntes de Braços. L’interval cada vegada més espaiat de les corts feia necessari ampliar la base de la presa de decisions de la Generalitat (declaracions) i dotar-la de comissions de treball qualificades (divuitenes) per millorar-ne la gestió i el funcionament. El Consell d’Aragó de seguida va adonar-se del perill que els diputats i les divuitenes comencessin a actuar com a «juezes superiores como de República». Efectivament, aquesta formalització no va fer més que dotar la Generalitat d’una major legitimació per engegar una ofensiva de defensa de la legalitat constitucional per vies polítiques encaminades a contrarestar l’arbitratge discrecional del Reial Consell. L’estampació de les Constitucions del 1585 amb alteracions segons criteri de la Monarquia (havien estat eliminades la protesta municipal contra els delmes i les lleis destinades a controlar la jurisdicció militar) va esperonar la primera prova de força de la jurisdicció de la Generalitat. Amb episodis intermitents molt diversos, la crisi política es va iniciar a l’agost del 1587, va durar més de sis anys i sempre va girar entorn de la jurisdicció de la Generalitat en conflicte amb el Reial Consell i la Lloctinència.

La crisi política catalana va coincidir amb una inestabilitat general dels regnes de la Corona catalanoaragonesa. A Catalunya hi havia molts factors de tensió. Els sis anys de conflictes polítics van coincidir amb anys de pesta i carestia; tot i així, el virrei es dedicava al negoci de les llicències de sortida de blats del país i, en canvi, impedia a Barcelona fer ús dels seus drets institucionals en matèria de provisió de blats. Encara calia afegir el paper negatiu dels genovesos, que, com a aliats de la Monarquia, eren els principals beneficiaris de les llanes i els blats, els productes més decisius de la producció i el consum catalans. L’actuació de les juntes de braços i les divuitenes —que fins i tot a estones van reclamar el suport dels municipis més importants, amb drets parlamentaris o no— reforçà la resistència institucional catalana. En una primera fase la Diputació i Barcelona van actuar aliades i «la cosa reisqué bé a favor de la Deputació», segons diuen les Rúbriques de Bruniquer. Fins i tot —explica Pérez Latre— la Generalitat feia redactar un volum sobre els fets on, amb orgull, es definia a si mateixa com «el nervi de Catalunya». El Consell d’Aragó deixava «el castigo [...] para otra mejor coyuntura». Aquesta no va trigar a produir-se, perquè la Diputació, davant de cada contrafacció, va continuar contestant en termes de desplegament institucional. El 24 de maig de 1591 el virrei va intentar detenir el diputat militar Joan Granollacs. El fet va ser simultani a l’intent, a Saragossa, de traslladar Antonio Pérez, el secretari de Felip II en rebel·lia, de la presó foral a la presó inquisitorial. La sincronització dels fets responia a un projecte més o menys elaborat de repressió dels regnes per part del Consell d’Aragó. En plenes alteracions d’Aragó, la Diputació catalana va intentar defensar els aragonesos fugitius contra les extradicions. La Lloctinència, la jerarquia de l’Església i la magistratura judicial només van maldar per dividir l’ofensiva constitucionalista, i sobretot per trencar l’aliança entre la Diputació i el Consell de Cent, entre altres raons perquè aquesta aliança dotava el desplegament institucional de la protecció dels gremis armats. «Con tantas diziochenas como van nombrando sobre cada negocio [...] —deia el virrei— toda la ciudad viene a ser Diputación.» La Generalitat temia que el rei volgués «usar de poder absolut y no de justítia», ho temia amb tota la raó, perquè en aquell moment el Consell d’Aragó remenà papers i recordà el cop d’estat de Ferran II: «el rey estave cent anys ha en possessió de pendre la Diputació y fer diputats.» Els jutges enemics de la Diputació Francesc Puig, Miquel de Cordelles i Francesc Sans, que estaven en connexió amb els secretaris del rei Pere Franquesa i Jeroni Gassol —nucli dur català al servei de la cort—, volien la intervenció militar i l’empresonament de Granollacs, que es feia fort dins la casa de la Diputació. El sector radical d’aquesta, amb el suport del bloc social de ciutadans, cavallers i juristes que dinamitzaven els braços i les divuitenes, tendia a ampliar les competències de la Generalitat i a dotar-la de funcions policials i militars completes, fins al punt de plantejar-se assumir pel seu risc i compte l’ordre públic i la defensa de la frontera. La Diputació va ser acusada d’«usurpació de regalies», és a dir, de subversió i d’envair competències reials. Tot plegat, es deia, era «llevar la corona del cap a sa magestat» perquè, desproveït de regalies, el rei «deixa[va] d’ésser rey». La pressió i la por van acabar fent desdir el Consell de Cent, temorós que baixessin «banderes castellanes» per l’Ebre i inquiet davant l’eventualitat que Barcelona pogués patir els tràngols que «en nostres dies havem vist y vehem passar en la ciutat de Çaragosa», on el justícia d’Aragó Juan de Lanuza havia estat decapitat. Davant la imminent possibilitat de captura, Joan Granollacs i els seus van fugir. Després d’aquests fets va haver-hi cavallers empresonats, desterrats i exiliats, i menestrals portats a galeres. Les insaculacions de la Diputació van quedar eventualment controlades i les facultats de reunió de braços i divuitenes suspeses pel rei, unilateralment i al marge d’una convocatòria de corts, i els diputats obligats a verbalitzar l’acatament: «sí, excel·lentíssim senyor, que obeïm.» Això explica que aquella «gente tan libre», que ambicionava fer de la condició de diputat uns «juezes supremos», d’ençà del 1593 no fessin ni un pas sense la consulta dels jutges del Reial Consell i deixessin de sostenir judicialment la impugnació de les contrafaccions. D’altra banda, aquesta situació, en bona lògica, coincidí amb una Audiència que tendia a deixar la societat civil en una quasi indefensió jurídica. Tot plegat era com si la Constitució de l’Observança hagués quedat en suspens.

Calgué esperar la Cort del 1599 perquè la Corona es decidís a tancar ferides. El 1599 el rei anà a Barcelona a buscar l’aliança del Braç Militar per la via de l’ennobliment, amb la intenció, però, de desactivar-lo militarment i políticament. Tot i que el rei cedia davant coses que feia quasi un segle que es demanaven, com la regulació constitucional de la Inquisició i la concessió de galeres a la Diputació per a la defensa de les costes, la Cort del 1599 va ser també una cort mal tancada. El conflicte «entre lo senyor rey y la terra sobre l’admició dels sinc capítols» va costar «prop de quatre anys de qüestió y perill de perdres», escriu Jeroni Pujades, quan el 5 de juny de 1603 van començar a vendre’s públicament les Constitucions del 1599 ja estampades. El conflicte havia ballat entorn de diverses matèries: l’oposició municipal contra la jurisdicció baronial i contra el delmar en garba, l’oposició institucional a augmentar els salaris dels jutges de l’Audiència i la vella pugna sobre els drets d’armes dels cavallers, els seus criats i la societat civil en general. Amb el vot de qualitat del virrei, la tercera sala de l’Audiència va proveir les captures (2 de març de 1602) dels consistorials dissidents: el diputat militar Joan de Vilanova, l’oïdor militar Josep de Castellbell i el diputat reial Andreu Reard —aquest darrer se’n salvà perquè era a Perpinyà—, fetes en plena processó de santa Madrona, quan els menestrals no eren a les seves botigues, altrament «Déu sab lo que fóra estat y si haguera mogut algun avalot». «Lo virey —segueix dient Pujades— des de les finestres de la presó s’ho mirava com altre Neró lo foc.» Tant la resta dels consistorials i el Braç Militar com el Consell de Cent van intentar la revocació de l’empresonament tot advertint el virrei que s’estava fent «torp al General», per tal com a la Cort del 1599, davant dels greuges presentats per Joan Granollacs, s’havia declarat la immunitat dels diputats en actuacions relatives a afers de la Generalitat. Després de les detencions, el govern català va quedar en suspens perquè la tàctica institucional del Consell de Cent fou considerar que, en faltar una part dels membres, la Diputació no feia consistori. Els consistorials empresonats estaven segurs de ser víctimes d’una actuació anticonstitucional i, lògicament desconfiats, van rebutjar els oficis dels jutges de l’Audiència. El dietari de Pujades revela la situació d’incertesa del moment (1602) sota l’amenaça, a més, dels francesos: «Déu per sa misericòrdia nos guarde que vui no hi ha poder en la terra per poder-li resistir, no hi ha concistori de diputats per poder delliberar, no hi a diners per gastar que ab lo donatiu de 1599 an escorxada la Generalitat y terra [...] a les universitats han degollades, les comunitats particulars y tothom està stomacat.» En plena crisi política, a Valladolid es feien les festes de la canonització de Ramon de Penyafort: «Crec que.ns passan com a minyons ab afalagos.» Amb una Diputació sense consistori va ser Barcelona qui hagué de trobar la fórmula de compromís, tot considerant que «no era bé filar tant prim ab lo rey». Es faria l’estampació completa de les Constitucions del 1599 amb el que hi mancava, però també amb els capítols conflictius que hi sobraven, i no es posaria en execució res fins que no hi hagués una declaració formalitzada dels debats pendents; tanmateix, es deixava intencionadament en la indefinició si la declaració havia de ser del rei sense la Terra com volia el monarca, o del rei amb la Terra com volia el país. El 6 de juliol eren alliberats els empresonats i, amb el consistori indemnitzat i restaurat, amb endarreriment, les bolles eren arrendades i se celebrava la diada de Sant Jordi.

La crisi de relacions del segle XVII. La guerra dels Segadors

Les transformacions de la societat catalana van derivar cap a la formació de noves energies socials i polítiques. Tanmateix, els primers temps del segle XVII van ser de penúries i de males anyades i es van acumular conflictes de naturalesa molt diferent. En una economia en ple canvi, el control de la terra i la producció manufacturera pels més forts accentuava la polarització social. D’altra banda, les dificultats de conjuntura com la crisi agrària i la competència de la draperia estrangera posaven traves a l’economia catalana i tendien a colpejar els sectors socials més vulnerables del camp i la ciutat. L’onada de bandolerisme del primer quart del segle XVII està tan imbricada amb aquesta situació de maltempsades com amb els episodis de lluita antisenyorial, de conflictes internobiliaris o de lluites socials inherents a una societat en transformació. Els virreis, però, no entenien la gran diversitat de qüestions en conflicte, i abans de confiar en la justícia preferien criminalitzar la societat en bloc. «En llegando a Barcelona pondré en galeras a todo el Principado», deia Francisco Fernández de la Cueva y de la Cueva, duc d’Alburquerque (1616-19), i amb la seva vocació de resoldre-ho tot per mitjans militars no estava disposat a respectar ni la Diputació ni tampoc la mateixa Audiència: «Ni hay que hacer caso deste govierno ni de la justícia»; «Estoy travajando de noche y de dia para allanar muchas dificultades y poner este reyno en la buena disciplina y costumbres que conviene, de manera que parezca que lo és de V. Magestad». La Generalitat va acusar el virrei de la frase «guardaré las Constituciones que me pareciesse y las demás no». D’entrada, no sembla que el virrei s’hagués entretingut gaire a llegir-les. Les «miraría» —havia dit—, tot i que «el tomo era muy grande, que havia menester tiempo para leerlas» i «no son tan faciles de entender». Alburquerque potser no havia pronunciat la frase, però sí acusat els diputats de «lerdos y ignorantes» i escrit al rei: «sírvase de no maravillarse quando supiese que he atropellado algunos fueros y constituciones que pueden estorvar la buena administración de la justicia»; i no ho havia dit en va. Des que havia arribat no havia fet més que enderrocar uns pocs castells i moltes cases i masies, a part de penjar gent a tort i a dret. «Estos labradores, los que se prendieron murieron ahorcados; otros se han ausentado y se le[s] van derribando las casas con mucha prisa», indica un soldat de les tropes de Rueda de Velasco, tot explicant que anaven «despallando y hundiendo muchas casas de pageses [...]con tanto rigor [...]que era justo tenerles[s] lástima, porque avía pagés que dexa en su casa a ocho y nueve hijos, que todos a una ronpían el çielo con gemidos». El mateix Rueda de Velasco es va encarregar d’arrasar molts boscos de pollancres i roures del camí reial de Barcelona a Perpinyà («con grandísima copia de gente començó a cortar y talar los dichos bosques con tanta prisa, que en breve tiempo quedó la tierra toda escobrada»). Els pobles eren desarmats en nom de la pragmàtica de prohibició de pedrenyals i la justícia estava essent segrestada per la jurisdicció militar. «Totes estas coses —deia la Generalitat el 1616— apar que tiren a desviar-nos encara molt més del rey nostre senyor del que n’estam.» L’ofensiva d’Alburquerque, com ell escrivia al rei, havia deixat «Cataluña [...] en la mayor paz y tranquilidad que nunca ha tenido», però no per casualitat la Generalitat d’Alexandre d’Alentorn sembla reviscolar la política de denúncia de les contrafaccions, abandonada el 1593. A propòsit d’una crida, feta en castellà i que no havia passat per la Cancelleria catalana, el diputat Alentorn deia: «los assessors la miran y tenim per cert y ha moltes contrafactions de Constitucions» i es mostrava contundent amb relació a la defensa dels drets del General: «nosaltres fins a tant vejam reintegrat lo General del perjudici se li ha fet [violant els magatzems de Tortosa] no pensem parar.» Els triennis de govern del primer terç del segle XVII revelen estar interessats en un estat de comptes puntual de la situació i a procedir a les reclamacions pertinents: denúncia de cases enderrocades per la Capitania General sense cognició de causa, amb el risc de despoblació; denúncia de vulneració del dret d’asil de les esglésies i de violació de magatzems de la Diputació; denúncia del desarmament d’oficials de la Diputació en exercici de les seves funcions i de la pràctica de llicències d’armes en canvi de diners per part del virrei; reclamació de la revocació de la pragmàtica de prohibició de pedrenyals i exigència de la marxa de les companyies de cavalls vingudes amb Alburquerque; denúncia de conflictes de jurisdicció pel que fa a les galeres de la Diputació; denúncia de tales d’arbres segons arbitratge virregnal i dels procediments fets contra municipis i singulars perquè carretegessin la fusta per a la construcció de les galeres reials, i defensa de la jurisdicció catalana de les drassanes contra la implantació de les armes de Castella i Lleó. Moltes de les agressions denunciades per la Generalitat no eren pas noves. D’enderrocs de cases, se’n patien si més no des del 1554, i de desforestacions i bagatges forçats o a preus baixos, ja se’n denunciaren també durant els anys de l’emperador.

En aquest context tingué lloc l’ofensiva sobre la cinquena part de les finances municipals —conflicte dels quints—, demanada per primera vegada el 1598, però eventualment condonada i ajornada. Diverses poblacions, com Cervera, Girona, Palamós, Martorell, Manresa i Tortosa, s’havien dirigit als diputats suplicant la seva actuació. El 25 d’octubre de 1611 els diputats feien una ambaixada al virrei i li lliuraven el vot o dictamen de l’assessor i de diversos doctors aplicats. «La exacció de dit quint —deia el vot— és contra Constitucions de Cathalunya» i declarava anticonstitucional el procediment executiu «vexant a moltes ciutats y universitats [...] que may ne han pagat, contrafent en açò Constitucions de Cathalunya, leys y libertats de la terra.» «Diputados —contestava el rei el 1612— os mandé scrivir para que desistiessedes de la defensa de las universidades que pretenden eximirse de pagar los quintos de las imposiciones...» La Monarquia, que pretenia la reactualització d’un patrimoni alienat d’ençà del segle XIV, no volia admetre les funcions constitucionals de la Generalitat. Cervera, Granollers i Tuïr, entre d’altres, van patir sentències condemnatòries. Barcelona resistia, i això explica que el 1622 la ciutat i la Diputació fessin pinya en defensa d’un govern provisional (vice regia), mentre el nou rei no hagués jurat les Constitucions. Lluís de Cardona-Fernández de Córdoba, duc de Sessa, advertia a la Diputació que tenia «per contraris dos consells reials», «lo de assí y de aquí», és a dir, el Consell d’Aragó i l’Audiència, i li prometia la propera vinguda del rei. La Diputació cedí, però es negà a admetre l’impost del coronatge del nou rei mentre aquest no complís els seus deures constitucionals. La resistència no va ser en va, perquè hi va haver contrapartides: moratòria pel que fa als usos dels pedrenyals, moratòria dels quints i dotació al virrei de regalies que els catalans preferien tenir a prop, com les llicències a les viles reials de poder fer nous impostos o d’establir noves notaries municipals.

La segona dècada del segle XVII revela una Diputació reviscolada i disposada a no donar treva a la nova ofensiva virregnal. Hi ha un gir clar per part de la Diputació amb vista a recuperar les seves funcions de defensa de la legalitat. N’és una prova la represa de les reunions de braços, encara que els diputats es veiessin obligats a dir al virrei que aquests només aconsellaven i no deliberaven. Fou en ple debat sobre la vice regia que prengueren cos i projecció social i política el record de Carlemany i les teories del caràcter electoral de la Monarquia a Catalunya, idees totes elles que havien fet forat entre els cercles intel·lectuals catalans des de la darreria del segle XVI, de la mateixa manera que en aquells anys havien emergit aspiracions de disposar de cròniques i geografies de Catalunya. Simultàniament el comte duc d’Olivares elaborava el seu memorial sobre la necessitat del monarca d’«hacerse rey de España», mentre feia reformes castellanitzadores en el Consell d’Aragó i projectava la Unión de Armas. La dinàmica del país i la nova orientació política de la Diputació expliquen que el comte duc d’Olivares fracassés en la Cort del 1626 i no aconseguís que Catalunya aprovés el projecte militar de la Monarquia. El fracàs parlamentari comportava la pèrdua de les diverses contrapartides legislatives que Catalunya reclamava, tant de caràcter econòmic, com ara la protecció de la producció i la defensa del lliure comerç, com polític, entre les quals la reforma de la Constitució de l’Observança amb la creació d’un tribunal específic —sala de Sant Jordi— de salvaguarda constitucional, i de caràcter institucional, amb l’ampliació representativa de la Diputació. Tanmateix, era el preu que es pagava per no claudicar davant de la Unión de Armas, i obeïa al rebuig català a lligar la seva sort a la política dels Habsburg de Madrid. Els anys 1626-32 la Corona va endurir la pressió fiscal i les contrafaccions sobre Catalunya tot obligant la Lloctinència, la Batllia i l’Audiència a actuar segons els interessos militars dinàstics. La poca simpatia de la Monarquia per una institució com la Generalitat, que durant anys, en tot moment, li havia disputat competències i ara es mostrava decidida a actuar al costat de les súpliques civils i en defensa dels drets constitucionals, explica l’intent de Madrid d’afavorir els contenciosos interns de la Diputació, en especial la desunió dins el General entre el consistori de Barcelona i la diputació local de Perpinyà. Perpinyà volia diputació pròpia (1627) i autonomia fiscal. L’hi empenyia, sobretot, la pèrdua de posicions de la seva col·lecta per raons econòmiques i militars. Però tot plegat no va passar d’aquí. El fracàs de la Cort del 1626 impulsà la Corona a buscar recursos a Catalunya per vies alternatives: nova ofensiva dels quints, donatius municipals fora de corts, préstecs municipals, pressió sobre les rendes eclesiàstiques (dècima), intents d’intervenció sobre la hisenda de Barcelona, la seva Llotja i la Generalitat, pressió fiscal per fortificacions, lleves i allotjaments, etc. Tots aquests expedients van ser utilitzats en un moment o altre entre el 1626 i el 1640. Finalment, la guerra oberta entre Felip IV de Castella i la Corona de França (1635) convertí Catalunya en plaça d’armes de la Monarquia hispànica. No és estrany, doncs, que entorn del 1634 la Generalitat tornés a actuar judicialment en casos de contrafacció importants, mentre que mantenia l’actuació extrajudicial en els altres casos. Fou també aleshores que emergiren, entre els juristes d’entitat, personalitats com la de Joan Pere Fontanella —deslligats totalment de compromisos amb el Reial Consell— que dotaren de direcció política el consistori i els seus homes, i aquests, més enllà dels canvis triennals de govern eventuals, imprimiren a la Generalitat una actuació com de «particular república», segons definició del perpinyanès Andreu Bosc (1628). El 1630, Catalunya visqué una fase d’allotjaments violents i, aleshores, un vot dels advocats determinà quines eren les obligacions estrictes dels «provincials» (12 d’abril de 1630), fet que va legitimar constitucionalment la resistència pagesa a admetre els allotjaments de manteniment complet, dits ‘a la llombarda’. Després, també el vot dels doctors de la Diputació sobre la inconstitucionalitat de l’usatge Princeps Namque (mobilització dels feudataris del rei) sense la presència del rei fou considerat per Madrid com la causa del fracàs de Leucata. La guerra tornava a il·legalitzar el comerç català amb França i va ser l’excusa per a intervenir virulentament els magatzems de la Generalitat a Mataró i Arenys (1638). En ple afer dels magatzems de la Diputació, sortien extrets com a diputats Pau Claris i Casademunt, Francesc de Tamarit i de Rifà i Josep Miquel Quintana. La seva actuació fou decisiva en la politització de la Generalitat enfront de la Monarquia. La guerra reforçà la Capitania General i multiplicà les contrafaccions, i la Generalitat s’involucrà en una política decidida d’oposició oberta: contra la violació dels seus magatzems, que era una agressió directa a les seves finances; contra la retenció dels galiots amb pena acomplerta; contra els allotjaments complets; contra les lleves, encobertes o no; contra les pragmàtiques de fortificacions i de control i de fiscalitat sobre els immigrats del regne de França. El conflicte fiscal encobria un conflicte més profund relatiu a la potestat de les Constitucions i les competències de la Generalitat en un moment en què bona part dels recursos de la Diputació eren desviats cap a una guerra que no era vista com a pròpia. Sí que, en canvi, es va considerar cosa pròpia la defensa del Rosselló. Així, en la campanya de Salses, Catalunya hi participà amb uns 12 000 homes, més de 1 000 reclutats per una Diputació sense atribucions militars i posats sota el comandament del diputat militar Francesc de Tamarit. La recuperació de Salses no posava fi a la guerra. L’exèrcit reial —uns 8 000 homes i 1 500 cavalls— es quedà a Catalunya, amb la qual cosa la població fou obligada a fer allotjaments ‘a la llombarda’ mentre es renovava la pragmàtica de fortificacions, es continuava la desviació militar dels ingressos de la Diputació, i es pretenia fer una lleva de 6 000 catalans per a anar a Itàlia. Els oficials reials i els magistrats de l’Audiència eren al costat de la política reial. La Diputació va encarregar al seu procurador fiscal la recollida d’informació sobre els danys comesos pels soldats del rei, mentre denunciava l’anticonstitucionalitat de la política de la Capitania General i difonia el seu vot del 1630 sobre els allotjaments. Als arguments constitucionals contra les tropes es va afegir l’excomunió dels tercios pel bisbe gallec de Girona Gregori Parcero, esglaiat pels incendis d’esglésies. L’oposició institucional als allotjaments va dotar de legitimitat política la revolta popular, i aquesta fou una de les raons per les quals F.J. Vergós, membre del Braç Militar i enllaç entre la ciutat i la Diputació, fou detingut i Francesc de Tamarit empresonat, i oberta una enquesta judicial a Pau Claris. La revolta popular, de composició pagesa i vilatana i socialment molt heterogènia, a estones va amenaçar les oligarquies urbanes i va prendre caràcter antisenyorial, però en tot moment es tractà d’un alçament contra els tercios. Les víctimes de la revolta foren, sobretot, les persones que s’havien significat com a agents de la política reial a Catalunya. Tots ells havien estat responsables de greuges populars i institucionals. Tot i que s’ha parlat de complicitat institucional en la revolta, el cert és que les capitanies anònimes dels sectors revoltats més radicals van adreçar lletres desafiants als equips municipals exigint una actuació més contundent contra els tercios, com l’autoanomenat capità general de l’Exèrcit Cristià ho va fer als diputats i consellers de Barcelona. Després de Corpus, l’aparell institucional del rei a Catalunya havia desaparegut: una Catalunya militarment amenaçada —al juny, Perpinyà fou bombardejada per les tropes que en teoria l’havien de protegir— i socialment trasbalsada quedava totalment en mans de les institucions del país. Ara, la Generalitat aliada amb Barcelona deixà eventualment la via de l’Observança per una convocatòria de braços coneguda com a Corts de Pau Claris. El legalisme juridicista fou substituït per la revolució política parlamentària contra el rei. L’oferta de corts del rei fou rebutjada perquè aquest pretenia venir amb exèrcit. «Los vots en las corts han de ser liberos y no es poden tenir havent-hi exèrcit en Cathalunya», contestava la Generalitat. El Parlament fou inaugurat (10 de setembre de 1640) amb una imputació a la política reial. L’acusació va ser estampada conjuntament amb la denúncia dels estralls fets pels tercios, l’excomunió pronunciada pel bisbe Parcero, l’ambaixada al rei del caputxí Bernardí de Manlleu i la resposta als càrrecs que el rei feia a Catalunya. Aquest fou el primer document de legitimació política de la ruptura de Catalunya amb la Monarquia hispànica. Després van seguir altres opuscles i llibres fets per encàrrec o inspiració de la Diputació. Aquest Parlament rupturista o republicà necessitava un consens ampli i es feren crides per caps de vegueria convocant tota mena de comuns reials o baronials. Per reblar la cohesió política es formalitzà un jurament d’unió de defensa de les Constitucions i de fidelitat a la pàtria. El 22 de setembre el Parlament o Junta General de Braços declarà enemics de la pàtria tota persona significada que no s’hagués presentat ni fet el jurament, la qual era condemnada a la inhabilitació política (desinsaculació) i a la confiscació dels seus béns, que quedaven incorporats a la hisenda de la Generalitat. La Junta de Braços va desplegar una enorme tasca política: defensa, governació, justícia, propaganda, relacions internacionals. El personal parlamentari organitzà tres juntes: la Junta de Guerra, per a endegar la mobilització amb terços de vegueria i amb voluntaris o almogàvers, coneguts poc després com a miquelets, uns i altres base del futur batalló català pactat amb França; la Junta de Justícia, que substituïa la Reial Audiència tot encapçalant els documents amb la invocació de la potestat dels diputats i no del rei, junta que, amb el rei de França, fou la base del nou Reial Consell o Tribunal Superior de Justícia; i la Junta d’Hisenda, que activà l’emissió de deute públic a càrrec de la Generalitat per valor de 300 000 lliures per sufragar la guerra. Barcelona n’era fiadora perquè la ciutat tenia atribucions monetàries i jurisdicció sobre la Taula de Canvi (banc de dipòsits des d’on operava la Diputació i bona part de Catalunya) i creava la Setzena de la moneda des d’on engegava una política monetària, recentment estudiada per Miquel Crusafont. La Diputació creà impostos especials (Nova Ampra) destinats a pagar els interessos i la liquidació del deute. S’ha insistit molt en el fet que la decisió de l’aliança amb França fou una mena d’obra conspirativa d’uns pocs, però més aviat fou una tasca de secret d’estat d’uns pocs i, segurament, no gaire desconeguda per la Junta de Braços ni gaire aliena a l’estat d’opinió general.

Davant d’una guerra dinàstica perjudicial i de l’actuació repressiva de Madrid, des de l’endemà de l’excarceració subversiva de Francesc de Tamarit (22 de maig de 1640), Pau Claris només pensava en un aliat militar defensiu i feia fer gestions als barons de frontera. A Madrid, no va interessar realment negociar amb Catalunya fins que Portugal es va revoltar (desembre del 1640) i aleshores ja era massa tard. Pedro Fajardo de Requesens-Zúñiga y Pimentel, marquès de Los Vélez, ja havia entrat a Catalunya per Vinaròs (novembre del 1640) amb 30 000 homes i 4 000 cavalls. La brutalitat hispànica a Tortosa i Cambrils i les garanties que reclamaven els francesos en plena ofensiva espanyola sobre Barcelona van obligar els catalans, constituïts en república, a acceptar Lluís XIII com a comte de Barcelona. El poder d’un rei sols el podia vèncer un altre rei, deien els braços quan encara vacil·laven entre la protecció i l’obediència. El record de Carlemany i una idea electoral de la Monarquia permeteren fer el pas tres dies abans de la victòria de Montjuïc. Els catorze punts negociats amb França i llegits als braços (13 de maig de 1641) reflectien sense embuts el paper de les Constitucions i el pes de la jurisdicció consistorial a Catalunya. En aquests apuntaments s’incloïa la reforma de l’Observança, i van ser la base dels pactes de Péronne del 19 de setembre de 1641; aleshores, s’hi afegia la mobilització militar i fiscal catalana reconvertida ara en batalló. Durant els anys de la guerra, la Diputació i Barcelona van tendir a funcionar com una sola veu i a governar mancomunadament, i van seguir exercint, a la manera d’una república, el paper institucional que els corresponia en el terreny de la política i de la vida civil, si bé van quedar constretes pel pes de la jurisdicció militar dels capitans generals francesos i per la vigilància política del governador Josep de Margarit i del comissari Pèire de Marca, aquest darrer enviat a Catalunya en funcions de visitador, que comportà diverses intervencions en les insaculacions institucionals. La Generalitat va veure gradualment disminuïts els seus ingressos a causa de l’evolució territorial de la geografia militar. Tot i les seves subordinacions, però, va seguir exercint el paper de defensora de les Constitucions, tal com li pertocava, a través d’ambaixades a París o de memorials al rei, on retreia els excessos dels soldats francesos, reclamava un jutge del Breu contra la repressió indiscriminada sobre el clergat català, defensava el lliure comerç de la sal de Canet o denunciava la invasió comercial de les robes de França. L’oïdor militar Lluís Valencià, per encàrrec de la Diputació (1651), defensava els municipis contra la fiscalitat de guerra. La Generalitat es va implicar en les converses de pau de Münster (Westfàlia) i hi va enviar un portaveu propi —Josep Fontanella— per tal d’evitar que Catalunya fos moneda de canvi de la diplomàcia europea i quedés dividida. França el va retirar, però la Generalitat s’hi obstinà i va exercir el procediment judicial contra Francesc Martí Viladamor perquè aquest, esdevingut el català de confiança de França a Münster, havia donat el seu vistiplau a la possibilitat d’una treva amb una Catalunya dividida i perquè l’obra de Martí Viladamor Manifiesto de la Fidelidad Catalana (Anvers, 1645) —a diferència del que ell mateix havia dit en la seva Noticia Universal de Cataluña (Barcelona, 1640)— afirmava el caràcter hereditari de la Corona de França a Catalunya. El gradual desprestigi de França afavorí les activitats conspiratives. Aquestes, fossin reals o fruit de la difamació, van tenir efectes negatius sobre la Generalitat. El 1645 el diputat eclesiàstic Gispert d’Amat i Desbosc fou destituït i desterrat, i en lloc seu fou extret un canonge d’Urgell. Més tard —en plena ofensiva militar espanyola (1647-50), i tot i les lleves de la Generalitat d’aquell trienni—, les sospites van recaure sobre l’oïdor militar Domènec Negrell, que fou condemnat a mort «per cosas tocants al servey del rey» (1649). Amb tot, el 1652 encara estava empresonat a Salses. La primavera del 1650, la Fronda, la sequera i l’amenaça de pesta aconsellaven la for-mació d’un govern de concentració —la Junta Gran (Diputació, Barcelona i Reial Consell)—, però l’arribada de la pesta a la ciutat comportà la marxa de la Diputació a Terrassa i la del Reial Consell a Granollers. Era un fet habitual d’ambdues institucions per llurs funcions d’abast territorial català i no estrictament barceloní. Poc després, la seguretat reclamava deixar Terrassa i constituir-se a Manresa. Els consistorials de trajectòria més inequívocament profrancesa van tornar a Barcelona sota les ordres de Margarit, que no podia tolerar una Diputació fora del control de l’administració francesa de Barcelona. La vida de la Diputació de Barcelona va ser només simbòlica i encara més quan l’oïdor reial passà a ser també conseller de la ciutat. La Diputació de Manresa, tot i el seu esllanguiment, intentà coordinar la defensa local i aturar els alçaments. Les dues diputacions no van estar ben avingudes. Tanmateix, la de Manresa tampoc no s’avançà a capitular. Només ho féu quan les negociacions de Barcelona ja havien començat i, això sí, ho comunicà tot seguit a tots els comuns catalans. En entrar Joan Josep d’Àustria a Barcelona, després de més d’un any de setge, la Diputació quedà momentàniament suspesa. No donà símptomes d’activitat fins el 22 de gener de 1653, amb els consistorials de Manresa ja a Barcelona.

La Diputació després de la guerra dels Segadors

El to polític de la Diputació després del 1652 ja va ser tot un altre: «los molt il·lustres senyors deputats y oydors [...] experimentant la clemència del rey nostre senyor [han] ubert lo concistori [...] en la present ciutat per a acudir al servey de sa magestat y a la exoneració de las obligacions de sos officis», deia el Dietari del 28 de gener. Després d’agrair al rei haver-los «alliberat» de França, li suplicaven «la confirmació de tots los usatges, Constitucions, privilegis, capítols y actes de Cort, costums y altres llibertats de la Terra, tant en comú com en particular». Tot i el seu anorreament, rebutjava celebrar amb Barcelona la confirmació dels privilegis de la ciutat pel rei, perquè la Generalitat no podia participar en cap celebració mentre no arribessin confirmades les Constitucions. El 12 de febrer arribaven confirmades, i el 13 de març la Diputació recuperava els drets fiscals que li havien estat eventualment segrestats. El 23 de gener de 1654, per decret signat a El Pardo, la Monarquia precisava la reserva de les insaculacions de la Diputació i també dels seus oficis, cosa nova perquè els oficis fins llavors no havien estat mai insaculats i eren de dret o de gràcia consistorial. Tot plegat obligava a obrir un nou Llibre de l’Ànima on per primera vegada eren insaculats oficials reials. La política reial després del 1652 va consistir en el manteniment dels cossos institucionals, però amb el control polític del seu personal i una conservació institucional tenallada que explica que la pau dels Pirineus fos tancada sense la presència de cap consistorial, tot i vulnerar el jurament reial a les Constitucions que obligava el monarca a no separar els territoris de la Corona.

Pel decret de reserva, la Diputació va restar d’ençà del 1653 totalment subordinada a la Reial Audiència, i com totes les institucions públiques de Catalunya va quedar arruïnada per la guerra. El 1652 encara no s’havia pogut liquidar el censal de 300 000 lliures. El rei va reconèixer el censal, però fins el 1702 es va quedar la Nova Ampra, que representaven més de 22 000 lliures anuals amb les quals pagava sobretot els funcionaris reials però no els creditors del censal. La pèrdua de posicions polítiques de la Diputació no li va permetre combatre el frau fiscal amb posicions de força, i sense corts tampoc no podia fer cap reforma fiscal adequada a les transformacions socioeconòmiques del país. A més, l’aferrissada competència de la Capitania General des de l’endemà del 1652 va actuar com una sagnia constant més. Durant la segona meitat del segle XVII, la capacitat fiscal de la Generalitat a Catalunya disminuïa en comparació de la capacitat del rei. Per combatre aquesta davallada, la Diputació va intentar entre el 1681 i el 1683 fer ús de l’excomunió contra el frau fiscal basant-se en els poders de jutge delegat apostòlic que Climent VII (1524) havia confirmat al diputat eclesiàstic i president de la institució, però el rei li ho va impedir i aleshores es va haver de limitar al recurs d’exigir el jurament d’obediència dels sectors obligats a pagar els impostos de la Generalitat. La Diputació, a més, després del 1652 va haver de lliurar a l’Audiència la documentació més compromesa dels anys de la revolució i encara se li va discutir l’ús públic de les seves insígnies —«les bandes de domàs carmesí ab lo escut del General en lo pit»— acusada d’haver-ne abusat durant la revolució, ús que només recuperà pagant mil rals de vuit destinats a les drassanes de Barcelona, ara en mans del rei i no de la ciutat.

Tot i així, la Generalitat va continuar essent sospitosa perquè mai no va deixar del tot de denunciar les contrafaccions (contra la Capitania o a favor de les competències de Barcelona sobre la Universitat), ni va deixar de ser un vehicle institucional de les protestes pageses contra les guerres continuades, els allotjaments i la fiscalitat de guerra de la segona meitat del segle XVII. Per aquesta raó, durant la revolta dels Barretines (1687-89), la Monarquia va destituir alguns consistorials de la Generalitat tot fent ús del decret d’El Pardo, si bé la pressió popular va obligar el rei a fer marxa enrere i a restituir els destituïts. D’altra banda, la Diputació sempre va mantenir la seva visió militar defensiva i va desconfiar de la política militar de la Corona, i potser per aquesta raó algun dels seus homes van tornar a confiar eventualment en França el 1691. Tanmateix, la Corona de França, tot i les súpliques dels catalans, des del 1660 ja havia abolit les delegacions de l’Audiència i la Generalitat de les terres catalanes del nord de les Alberes, i les havia substituït pel Consell Sobirà del Rosselló.

Els darrers anys

En vigílies de la guerra de Successió, la Diputació, com un comú més al costat del dinàmic Braç Militar i de la ciutat de Barcelona, participà en el sistema mancomunat de govern de la Conferència dels Tres Comuns, que havien estat reconeguts en la Cort de 1705-06. La Diputació va mostrar moltes reticències en aquesta participació potser perquè aspirava a tenir-hi més representació, però també perquè es trobava en plena decadència i els homes més dinàmics no hi eren insaculats. El cop del 1652 havia estat quasi mortal. Narcís Feliu de la Penya, que tampoc no hi era insaculat, a l’hora de buscar aliats per als seus projectes pensava més en un Consell d’Aragó rampant que no pas en aquella Diputació arronsada. Els grups socials emergents eren segurament els més inclinats a no pagar els drets del General. En la primera fase de la guerra europea, sigui per la debilitat interna de la Diputació, sigui per la repressió sobre Barcelona del virrei Velasco, els vigatans externs a la Diputació van ser els qui van pactar amb Anglaterra a Gènova (1705). D’altra banda, l’austriacisme criava uns nous juristes de constitucionalisme reialista —com Francesc Grases i Gralla— diferents dels juristes de constitucionalisme més republicà de les vigílies del 1640. Només va ser en la fase final de la Junta de Braços del 1713 que la Diputació semblà agafar nova embranzida. Així, Josep Vilar, jurista de Lleida i diputat reial, signava en nom dels diputats una crida a la resistència no sols, o no tant, per mantenir rei l’emperador, sinó sobretot per conservar les llibertats catalanes. La nova resistència segurament estava convençuda —com ha verificat J. Albareda— que la diplomàcia internacional no els deixaria sols, però, ara, el discurs tenia un caràcter més parlamentari republicà. Els conflictes polítics constants i continuats dels segles moderns i el protagonisme de la Generalitat no havien estat pas mai signe de la debilitat institucional catalana, sinó, tot al contrari, de la seva vitalitat i només fan que confirmar l’existència de la seva poderosa capacitat política enfront dels interessos dinàstics de la Monarquia. La Generalitat, amb tota la resta d’institucions i el model constitucional català, va sucumbir per derrota militar i no pas per debilitat política. Aquesta vegada, la derrota no va tenir pal·liatius, però les paraules ‘diputats’, ‘constitucions’, ‘corts’, ‘comuns’ i ‘greuges’, en el sentit polític i civil dels mots, van sobreviure al segle XVIII.