El 22 de juliol de l’any 1677, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Alfonso de Sotomayor (Carmona, Andalusia 1608 – Barcelona 1682), arquebisbe i bisbe de Barcelona; diputat militar: Francesc de Saiol i de Quarteroni, cavaller de Barcelona; diputat reial: Francesc de Burgués i Geronés, ciutadà honrat de Girona; oïdor eclesiàstic: Miquel de Torrelles i Sentmenat, comanador de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona i prior de Catalunya; no jurà el càrrec; oïdor militar: Francesc de Marí i Genovés, cavaller de Barcelona; oïdor reial: Diego de Figuerola i de Balust, ciutadà de Barcelona
Alfonso de Sotomayor, el diputat eclesiàstic, va néixer a Carmona (Andalusia) el 1608. Després d’haver estat mestre general dels mercedaris i arquebisbe d’Oristany (1657-64), fou nomenat bisbe de Barcelona el 1664. Estigué al capdavant de la diòcesi barcelonina fins el dia de la seva mort, ocorreguda el 10 de juny de 1682. Durant els divuit anys que durà el seu episcopat reformà el règim econòmic dels canonges, impulsà la fundació de l’Orato-ri de Sant Felip Neri (1673), promogué la santificació de l’arquebisbe de Barcelona Oleguer davant el papa Climent X (1675) i va beneir la primera pedra de la nova església del Col·legi de Betlem de la Com-panyia de Jesús (1681). Segons A. Palau i Dulcet, publicà un Manuale Parrochorum ex Rituali Romano Pauli V (Barcelona, Antoni Lacavalleria 1671), una Vida de San Pedro Nolasco, profeta tarraconense (Madrid, Impremta Real 1674) i un Edicto en què se prohibeix lo almorzar, menjar, berenar, beurer en les iglésies, capelles i Hermites (Barcelona, Vicenç Surià 1681).
El diputat militar Francesc de Saiol i de Quarteroni era un cavaller de Barcelona que pertanyia a la influent família Saiol. Era nét, per part de pare, de Lluís de Saiol i de Montoliu, cavaller de Barcelona, i Rafela Barberà, i fill de Felicià de Saiol i Barberà, cavaller de Barcelona i senyor de Querol, desterrat de la capital al maig del 1647 en ser acusat de promoure sedicions contra els francesos, i Maria Quarteroni i Falcó. En el moment de ser elegit era fora del Principat, però hi arribà el 15 de setembre de 1677 per jurar el càrrec. La seva elecció fou polèmica perquè va ser insaculat com a diputat militar el 27 de juliol de 1672, quan encara no tenia trenta anys, ja que havia nascut el 23 de gener de 1643. Gràcies a les gestions del seu germà Daniel de Saiol, canonge de la catedral de Barcelona, aquest escull es va poder salvar demostrant que la insaculació dels qui tenien vint-i-nou anys fets i eren camí dels trenta, l’edat mínima exigida per a ser inclòs a les bosses, no era excepcional. Un altre germà seu, Antoni de Saiol, també canonge de la catedral de Barcelona, fou elegit diputat eclesiàstic el 1686, però ambdós canonges van ser desinsaculats per ordre del rei.
Francesc de Burgués i Geronés, el diputat reial, era mercader, ciutadà honrat de Girona i jurat de la ciutat del Ter els anys 1651, 1657, 1667 i 1670. Els seus avis paterns eren Antic Burgués, pagès propietari de Sant Andreu d’Estanyol (bisbat de Girona), i Maria Miralles, i els seus pares eren Ponç Burgués, elevat a la dignitat de ciutadà honrat de Barcelona el 1644, i Baldíria Geronés. La família Burgués va estar estretament vinculada a les prebendes de la catedral de Girona. Així, Francesc de Burgués tenia un oncle, dos germans i dos nebots que eren canonges de la seu gironina. El més destacat fou el seu germà Narcís de Burgués, doctor en teologia, «gran letrado i vicari de molts bisbes», el qual, després d’enviduar, ingressà al Capítol el 1649 i fou canonge fins el 1702.
L’oïdor eclesiàstic extret en l’elecció del 22 de juliol de 1677 fou fra Miquel de Torrelles i Sentmenat, comanador de l’orde de Sant Joan de Barcelona i prior de Catalunya, el qual, pel fet de trobar-se a l’illa de Malta i no haver comparegut per jurar el càrrec dins els dos mesos preceptius, no fou admès. En el seu lloc, el 13 d’octubre de 1677 va ser elegit fra Rafael Nadal i Domènec, monjo i sagristà de Sant Benet del monestir de Ripoll, que també va ser oïdor eclesiàstic el 1698.
L’oïdor militar Francesc de Marí i Genovés, cavaller de Barcelona des del 1670, era fill de Francesc de Marí, elevat a la dignitat de ciutadà honrat de Barcelona el 1635. El 1648 va contreure matrimoni amb una noia de la família Vilana, amb la qual va tenir, almenys, dos fills, Francesc i Ignasi. Francesc de Marí era un militar experimentat en la guerra contra França. Morí actuant com a mestre de camp del terç de la ciutat de Barcelona i per aquest motiu es féu una nova extracció, que va recaure en Francesc Faneca, cavaller natural de Tortosa, el qual va morir abans que s’acabés el trienni. Malgrat això, no hi va haver una tercera elecció.
Finalment, l’oïdor reial era Diego de Figuerola i de Balust, natural de Talarn, ciutadà de Barcelona i doctor en drets. Era fill de Sebastià de Figuerola, veguer de Talarn i sotsveguer de Pallars, i Magdalena de Balust, senyors alodials de Palau de Pallars, Claret (Oliana), Castellnou de Montsec, Castissent, Claramunt, Suterranya, Espills, Sant Adrià de Tendrui i rodalia de Tremp.
De la guerra amb frança a la pau de Nimega
Pau de Nimega, 1679.
R.M.
Quan aquest trienni va començar, l’1 d’agost de 1677, feia dos mesos que Juan Domingo de Zúñiga-Fonseca, comte de Monterrey, havia jurat el càrrec de capità general. Monterrey va trobar-se amb una potent ofensiva de les tropes franceses, a la qual va ser incapaç de fer front. La successió de desastres militars que acumulà en poc temps només li va permetre de conservar el seu càrrec durant un any. Vista la situació, el rei va enviar a la Generalitat una carta datada el 26 de novembre de 1677 en la qual demanava al consistori el manteniment del terç de 400 homes. Els diputats i oïdors ho van haver d’acceptar, però no van deixar d’exposar a la cort els greuges administratius que patien: la debilitat de la seva economia i la necessitat que el monarca vingués a Barcelona a jurar les Constitucions de Catalunya.
El primer sotrac important tingué lloc al maig del 1678. El dia 26 d’aquell mes va aparèixer davant la platja de Barcelona una flota francesa formada per onze vaixells i cinc embarcacions menors, la qual cremà un vaixell de guerra de Sa Majestat Catòlica que hi era fondejat i va aterrir els ciutadans de la capital. Pensant que es tractava de l’inici d’una agressió important, es van entregar armes a la població, que va ser repartida entre els baluards i les muralles de la ciutat. Després d’una petita escaramussa, que durà fins a les cinc de la tarda, els vaixells enemics es van fer a la mar.
Al principi de juny del 1678 la Generalitat va tenir notícia de la presa de Puigcerdà pels francesos. Davant aquest fet, diputats i oïdors, juntament amb els consellers de Barcelona, resolgueren enviar un ambaixador a la cort. Al cap d’un mes, Josep de Lanuza i de Vilarig, comte de Plasència, fou nomenat ambaixador i partí cap a la cort amb el compromís de tornar-ne al cap de sis mesos. De moment, Madrid, per apaivagar el descontentament de les institucions catalanes, va prometre l’enviament de tropes des d’Andalusia i des d’Itàlia, i va destituir el capità general Monterrey.
Per substituir-lo, el primer ministre Joan Josep d’Àustria nomenà Alexandre de Bournonville, duc de Bournonville. Com que aquest es trobava aleshores a Itàlia, es va encarregar interinament la Capitania del Principat a Diego Mesía de Guzmán-Dávila y Cardona-Fernández de Córdoba, duc de Sanlúcar i marquès de Leganés i de Morata, que jurà el càrrec el 15 de juny de 1678 i romangué en aquest lloc durant quatre mesos, fins l’arribada de Bournonville a Barcelona. Com en anys anteriors, aquests juraments es van fer contravenint les Constitucions catalanes. La Diputació del General es veia obligada a cedir mentre el rei continuava prometent el seu viatge al Principat.
Bournonville inicià el seu mandat amb un període de pau entre Espanya i França. En efecte, amb la firma de la pau de Nimega el 17 de setembre de 1678 es posà fi a l’anomenada guerra de Devolució, que, des del 1667, havia enfrontat ambdues monarquies. Entre altres aspectes territorials del tractat, la Monarquia hispànica cedí a França el Franc Comtat i va recuperar Puigcerdà. El saldo no va ser gaire positiu per als interessos espanyols. Tot i així, des de Madrid es deia que «de este suceso devemos esperar la quietud de la cristiandad». La pau de Nimega fou publicada per ordre de Bournonville en la impremta barcelonina de Rafel Figueró al principi del 1679. Davant aquesta situació, al cap de pocs dies la Generalitat va extingir el seu terç. A partir de llavors, els principals problemes del Principat van ser dos: el sempitern tema dels allotjaments i la fortificació de la frontera.
Amb la pau, les poblacions van confiar en un alleujament de les contribucions i dels allotjaments i, en no ser així, les queixes van ser contínues. La Generalitat escrivia al capità general: «tots los dias los síndichs de las vilas y universitats del pnt. [present] Principat presentan infinits memorials representantlos ab ells la poca igualdad que se observa y se ha observat en dits allotjaments y los molts excessos y molèstias que tenen per rahó de aquells.» Es va plantejar la possibilitat de reduir el nombre de tropes a Catalunya i, fins i tot, modificar el sistema d’allotjaments, però el rei no ho va acceptar. Des de Madrid es van enviar ordres a Bournonville instant-lo a reforçar la vigilància i a castigar els excessos. La manca de cabals va provocar la misèria dels soldats, els quals es van veure abocats a la rapinya.
Paral·lelament, ja des del juliol del 1679 la Generalitat demanava al virrei la fortificació de Puigcerdà, però, davant la difícil situació de la hisenda reial, resultà impossible començar les obres. Les demandes van adquirir una major urgència l’any 1680 quan es van constatar les tasques de for-tificació que la Monarquia francesa havia endegat a la fron-tera amb Catalunya. D’aquesta manera, mantenir la pau resultava tan onerós com estar en guerra.
Les dispenses que oferia el rei per evitar despeses a la Generalitat eren simbòliques. Per exemple, el 19 d’agost de 1679, amb motiu del seu casament amb Maria Lluïsa d’Orleans, es va rebre una carta reial on es descarregava el consistori de la demostració que havia de fer: la comitiva que la Diputació presumiblement havia d’enviar a Madrid per donar l’enhorabona al rei i a la futura reina, es podia executar a través d’alguns nobles catalans que fossin a Madrid i actuessin en nom del consistori. Malgrat això, la Generalitat va participar en els actes festius que, per aquest fet, es van organitzar el 30 d’agost de 1679. Sense la missa, la processó general, les banderes, els ministrils i les atxes podia alleujar-se una mica la malmesa economia, però no estaven aquí les causes dels mals.