El 22 de juliol de l’any 1683, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Baltasar de Muntaner i de Sacosta (Segle XVII – Mèxic? 1712), paborde de Berga; diputat militar: Anton de Camporrells i de Gallard, senyor de Biosca, no exercí el càrrec; diputat reial: Josep Melic i Armant, ciutadà honrat de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Francesc de Montgai, paborde major de Sant Cugat del Vallès; oïdor militar: Pere Desbac Descatllar i de Cartellà, senyor d’Orriols, Malla, Rocabruna i Rubió, carlà d’Alòs i de Baldomer; oïdor reial: Onofre Cortés i Pinyana, doctor en drets de Tortosa.
El diputat eclesiàstic Baltasar de Muntaner i de Sacosta, de l’orde de Sant Benet, era paborde de Berga. Posteriorment fou abat de Sant Cugat (1696-1711) i arquebisbe de Mèxic (1711-12). El seu pare era Pere de Muntaner i de Solanell, doctor en drets, casat amb Teresa de Sacosta i de Sunyer, i provenia d’una família de juristes ennoblits; era senyor de Gaver i regent de la tresoreria de Catalunya; el 1664 realitzà una ambaixada en nom de la ciutat de Barcelona davant Felip IV de Castella (III de Catalunya-Aragó) per tal de recuperar alguns privilegis, i el 1669 obtingué la categoria de noble. El germà del diputat, Francesc de Muntaner i de Sacosta, conseller terç de la ciutat de Barcelona, contractà un matrimoni el 1680 amb Agnès de Ramon i de Tort, amb la qual se li conegueren dos fills: Baltasar i Pere de Muntaner i de Ramon. Pere obtingué, el 1710, el títol de marquès de Gaver de mans de l’arxiduc Carles.
El diputat militar escollit en primera instància va ser el noble Antoni de Camporrells i de Gallard, cavaller de l’orde de Sant Jaume, membre del Consell d’Hisenda de Sa Majestat i nebot de Josep de Camporrells i de Sabater, diputat eclesiàstic durant el trienni 1671-74. Com que, alhora, fou novament elegit conseller del Consell d’Hisenda, el rei li donà permís per a renunciar el càrrec de diputat militar de la Generalitat. Per aquesta causa, el 18 de setembre de 1683 es féu una altra elecció, que recaigué en el doctor en drets Miquel de Pallarès i de Monjo. El nou diputat militar —que ja durant el 1668 havia estat oïdor militar— era un cavaller natural de Besalú, elevat a la dignitat de noble el 1684. El seu avi patern era Miquel Pallarès, mercader de Besalú; la seva mare, la senyora Joana de Monjo, i el seu pare, Joan Benet de Pallarès, distingit amb els títols de ciutadà honrat de Barcelona el 1655 i de cavaller el 1668. El 4 d’octubre de 1662 Miquel establí capítols ma-trimonials amb la senyora Isabel Pallarès, cosina seva, vídua d’Isidre Ferrer, de Fortià (bisbat de Girona), i filla dels nobles Miquel de Pallarès, doctor en drets i membre del Reial Consell Criminal del Principat, i Anna Francolí.
El diputat reial Josep Melic i Armant, ciutadà honrat de Barcelona, era fill de Macià Melic, elevat a la dignitat de ciutadà honrat de Barcelona el 1638, i la senyora Anna Armant. El 30 de novembre de 1685 fou elegit conseller en cap de la ciutat de Barcelona i durant vuit mesos compaginà aquest càrrec amb el de diputat reial. Josep Melic contragué matrimoni amb la senyora Maria Agnès Mimó, amb la qual sembla que només tingué una filla, Maria Teresa Melic i Mimó, casada amb el noble Jeroni de Generés i Pasqual el 1677. Ella fou l’hereva del seu pare en el testament realitzat davant el notari barceloní Josep Fontana l’1 d’abril de 1699.
De Francesc de Montgai, l’oïdor eclesiàstic de l’orde de Sant Benet, únicament es coneix que era paborde major de Sant Cugat del Vallès.
L’oïdor militar, el noble Pere Desbac Descatllar i de Cartellà, era senyor d’Orriols, Malla, Rocabruna i Rubió, i carlà d’Alòs i de Baldomer. Pertanyia a la rància família Desbac, amb un arbre genealògic que es remuntava fins al segle XI. La confusió dels cognoms d’aquesta nissaga (Desbac, Descatllar i Cartellà) fa difícil identificar amb seguretat el personatge en qüestió. Malgrat tot, aquest Pere Desbac Descatllar i de Cartellà sembla que fou l’hereu del matrimoni de Lluís Desbac Descatllar i d’Oms (1626 – 1710) i Gertrudis de Cartellà i d’Aonés, i el qui, el 1690, es va casar amb Manela d’Oms.
Finalment, l’oïdor reial Onofre Cortés i Pinyana, doctor en drets de Tortosa, era fill d’un altre Onofre Cortés, mercader de Tortosa, i Bàrbara Pinyana. El 1682 establí capítols matrimonials amb Josepa Gastalt i Vidiella, filla del ciutadà honrat Joan Gastalt i Teodora Vidiella. El 1686 aconseguí la dignitat de ciutadà honrat de Barcelona.
Les insuportables càrregues dels allotjaments
Durant aquest trienni, la Generalitat continuà donant compte que els drets sobre la bolla estaven molt debilitats pel gran frau que hi havia i que, per aquesta causa, no es trobaven persones que volguessin fer-se’n càrrec del cobrament. Com que la iniciativa d’excomunicar els defraudadors fou rebutjada pel rei, al novembre del 1683 es va tornar a apel·lar al privilegi concedit pel papa Climent VII el 17 de maig de 1524, en virtut del qual es permetia al diputat eclesiàstic, com a delegat apostòlic, reconèixer esglésies, monestirs, convents, col·legis, oratoris, cases de familiars del Sant Ofici i qualsevol lloc «a fi y efecte de averiguar si hi ha robas o mercaderias subjectes a pagar dret de Generalitat que no estigan llegítimament despatchadas, y axí bé hajen incidit en la pena de comís per lo frau als drets de la Generalitat». La Diputació estava desesperada perquè el visible creixement econòmic que vivia el Principat no tenia efectes en les seves arques, malgrat que tots, inclosos els reis d’Aragó, havien de pagar els drets del General.
Aquesta qüestió, però, passà a segon terme quan, al novembre del 1683, començà oficialment una nova guerra amb França. Immediatament, Carles II i el virrei Alexandre de Bournonville demanaren a la Generalitat l’erecció d’un terç amb la màxima urgència; el consistori català, però, es mostrava reticent a aixecar el terç si el territori no era envaït. Així doncs, per posar fre a les presses del virrei —que comminava la Diputació perquè els homes estiguessin llestos al mes d’abril del 1684—, la Generalitat demanà privilegis per als llicenciats de l’exèrcit com els que tenien a València i Aragó. L’economia del consistori, a més, estava molt malmesa, per la qual cosa consideraven que, retardant el reclutament, podrien estalviar-se alguns mesos de pagues. També estimaven que, si l’enemic penetrava al territori —com era de preveure atesa la desprotecció de la frontera—, deixarien de cobrar els seus drets als territoris ocupats.
Tenint en compte els pros i els contres, finalment, durant els mesos de febrer i març del 1684, van fer les passes per alçar un terç de 400 homes: encarregar la roba (sabates, mitges d’agulla de llana vermella...) i nomenar els oficials (mestre de camp, sergent major, sis capitans, dos ajudants i set alferes). Tot i així, les relacions amb Bournonville eren difícils. Els diputats i oïdors no veien en el lloctinent una actitud decidida per a enfrontar-se a l’enemic, i aquest no volia sortir de campanya si els homes, els diners i la logística no estaven mínimament garantits. En realitat, l’exèrcit de Catalunya estava mancat de tot. El que més irritava el virrei era que, en una situació tan compromesa, alguns continuaven essent molt gelosos en la defensa dels seus privilegis. No tan sols la Diputació, també el Braç Militar va fer una representació demanant respecte a la prerrogativa de què gaudia de no allotjar a les seves cases i propietats, encara que fossin habitades per masovers.
Portal de Sant Cristòfol i torre de les muralles de Girona.
ECSA
Mentre això entretenia les autoritats catalanes i monàrquiques, al final d’aquell mes de març del 1684, les tropes franceses comandades pel mariscal Bellefonds creuaren la frontera. L’exèrcit francès era format per 16 000 homes ben proveïts que, en poc temps, van ocupar tot l’Empordà. Bournonville marxà cap a Girona per preparar la defensa. Com que no pogué detenir els francesos en el pas del Ter, va haver d’atrinxerar el seu exèrcit a la ciutat de Girona. La diferència d’efectius, però, feia sospitar un desenllaç desfavorable per a les tropes de la Monarquia hispànica. Des de Girona, el virrei i els jurats no paraven de demanar a la Generalitat i a la ciutat de Barcelona l’enviament d’ajuts amb la màxima urgència: «ens trobam per tenir ja lo enemich ab exèrcit gran format a vistas de esta ciutat» (12 de maig de 1684); «esta nit passada lo enemich sa avançat de manera que té los ataques a tir de pistola de las mitjas llunas dels portals de Santa Clara, Rech Monar y muralla de esta ciutat y està fent les plataformas per batrer ditas mitjas llunas y muralla y estam actualment peleant ab ell» (21 de maig de 1684). Tot i que els francesos es van apoderar de les mitges llunes de Santa Clara i del Governador i van obrir dues bretxes a les muralles, la ciutat va poder repel·lir l’atac. Fou una actuació heroica tenint en compte la diferència quantitativa entre tots dos exèrcits. El terç de la Generalitat va resultar molt malmès, per la qual cosa Bournonville demanà al consistori el reclutament de més homes. Fins i tot morí elmestre de camp del terç, i el virrei va haver de nomenar provisionalment el noble Felip Ramon de Calders com a substitut.
Atesa la precarietat de l’exèrcit hispànic, Bournonville no va voler atacar els francesos en camp obert i restà a la defensiva. Aquesta actitud provocà molt descontentament en les institucions catalanes i el Consell d’Estat de Madrid. D’ençà del juliol del 1684 es començà a tramar la destitució del virrei. De fet, quan pel setembre Bournonville tornà a Barcelona, la decisió ja havia estat presa. El seu substitut fou Diego Mesía de Guzmán-Dávila y Cardona-Fernández de Córdoba, duc de Sanlúcar i marquès de Leganés i Mortara, el qual ja havia estat virrei interí de Catalunya durant alguns mesos l’any 1678. Mesía jurà el càrrec el 6 d’octubre de 1684 després que des de Madrid es demanés dispensa a la Diputació per admetre el seu nomenament mentre el rei trobava l’oportunitat de visitar el Principat.
El nou virrei, que governà Catalunya fins el 31 de maig de 1688, va trobar-se amb un període de pau. Efectivament, el 15 d’agost es va signar a Ratisbona un tractat entre les corones d’Espanya i França que convenia una treva de vint anys, i deixava les coses com s’havien establert a la pau de Nimega (1678). Aquesta situació de pau fràgil, però, no va ser ni de bon tros una conjuntura còmoda de dirigir. La guerra havia estat molt costosa per a Catalunya i la situació de la frontera era ruïnosa. Tot i així, la càrrega dels allotjaments continuà, i el malestar entre la població va començar a fer-se clamorós. A més, la plaga de llagosta que assolà el país del 1685 al 1688 contribuí a agreujar la situació.
Tanmateix, el Principat continuava desprotegit. El 13 d’abril de 1685 els diputats i oïdors enviaren un memorial al rei en el qual descrivien la llastimosa situació de l’exèrcit i el lamentable estat de les defenses de la frontera. Demanaven assistències urgents, que, per a la Monarquia, eren impossibles. Tot quedava reduït a simples promeses. La contestació de Carles II l’11 de maig d’aquell any comprometia3 000 doblons i altres quantitats més endavant. La necessitat d’un exèrcit més nombrós per a defensar la frontera i de menys soldats per a alleugerir el malestar de la població originava una contradicció en la qual sovint incorrien les mateixes institucions catalanes. Així, per exemple, quan al juliol del 1685 la Diputació tingué notícia que l’exèrcit francès s’estava reagrupant al Rosselló, demanà al rei un augment de les tropes al Principat; al setembre, però, quan el perill semblava haver-se esvaït, el consistori suggeria que una part de la cavalleria sortís de Catalunya per alleugerir els pobles dels allotjaments. El problema de fons continuava essent la incapacitat de la hisenda i la intendència de la Monarquia per a proveir l’exèrcit. Davant la manca de pagues i provisió diària de pa i ordi, els soldats es llançaven al pillatge i a la deserció. Aquesta situació de malestar entre la pagesia, provocada per la nefasta assistència de les tropes, va ser una de les causes principals de la revolta dels Gorretes (1687-89).