1868-1891: Una decidida obertura exterior

Laureà Figuerola, ministre d’Hisenda, promotor de l’aranzel del 1869 Banc d’Espanya.

La revolució de setembre del 1868 inicia un nou període a la història econòmica de Catalunya i d’Espanya que es presenta inicialment determinat per les reformes realitzades pels liberals sota la pressió del dèficit públic. L’acció al Ministeri d’Hisenda de l’economista progressista català Laureà Figuerola, amb el suport gairebé incondicional del general Joan Prim, president del Consell de ministres fins que fou assassinat (el 27 de desembre de 1870), dóna contingut i nom a les línies bàsiques de la nova orientació.

En termes generals, el programa liberal pretenia equilibrar els comptes de l’Estat i donar un nou impuls al desenvolupament econòmic mitjançant l’obertura a una esfera d’intercanvis ampliada i la integració creixent a l’entorn europeu, com també a través de l’atracció de capital estranger i de l’aprofundiment del mercat interior.

Els instruments fonamentals per a la consecució d’aquests objectius foren algunes modificacions de caire nítidament liberalitzador en el règim fiscal i en el sistema de regulació de les societats per accions i, sobretot, dues grans reformes estructurals: la reforma monetària i la reforma aranzelària.

La reforma monetària instaurada per Figuerola, mitjançant el decret de 19 d’octubre de 1868, disposava la creació d’una sola unitat monetària bàsica per a tots els dominis espanyols, la pesseta de cent cèntims, i l’adopció definitiva del sistema mètric decimal. També establia l’encunyació de distintes monedes d’or i mantenia la relació entre or i plata en 1 a 15,5. Es tractava, doncs, d’un sistema bimetal·lista de doble patró or i plata, idèntic al francès.

La reforma aranzelària, dissenyada també personalment per Figuerola, era dirigida de manera encara més clara a promoure la intensificació de les relacions econòmiques entre Espanya i la resta del món. El nou aranzel del 1869 eliminava totes les prohibicions a la importació i reduïa el nombre de partides aranzelàries. El contingut més important de la reforma era, però, l’inici del desarmament aranzelari —és a dir, la disminució gradual de les tarifes d’importació—, d’una banda, i la supressió del dret diferencial de bandera que discriminava amb un recàrrec sobre l’aranzel les mercaderies importades amb vaixells estrangers, de l’altra. El tractat comercial franco-espanyol de l’any 1882 contribuiria, encara, a facilitar i intensificar els intercanvis amb França.

Unificació monetària i desarmament aranzelari

Lletres de canvi lliurades a Puerto Rico, 1897 (a dalt), i a L’Havana, 1868 (a baix). Les Antilles i les Filipines es convertiren en mercats exteriors captius, reservats per als manufacturats catalans.

Malgrat els intensos canvis de rumb de la situació política espanyola després de les noves orientacions derivades de les mesures de Figuerola, les línies bàsiques de la política econòmica dels diferents governs foren prou coincidents, sobretot les polítiques pressupostària, monetària i comercial. Continuen presidint l’actuació governamental les urgències per a compensar el dèficit de les administracions públiques i l’endeutament produïts pels conflictes interiors i colonial, com també la necessitat de reduir el dèficit exterior. Aquests condicionaments pesaran sobre la política monetària i comercial d’una manera important, però també sobre la política de despesa pública, amb la paralització de la inversió en infrastructures i educació.

Les dificultats de la Hisenda decideixen la centralització de l’emissió del diner fiduciari. Un decret del 19 de març de 1874, signat pel ministre José Echegaray, atorgava el monopoli de l’emissió al Banc d’Espanya. Una balança de pagaments netament passiva provocarà l’abandonament de les encunyacions d’or i de l’extracció d’aquest metall a gran escala, fins a desaparèixer del tot.

Alhora augmentava l’emissió de bitllets per part del Banc d’Espanya; ara bé, l’augment de la circulació fiduciària no implicà un increment en termes absoluts dels mitjans de pagament, cosa que explica l’estabilitat del nivell general de preus.

En allò que afecta l’economia catalana, les conseqüències més significatives de les reformes monetàries seran la centralització i unificació, l’aproximació al sistema francès, que liderava la Unió Monetària Llatina, i l’estabilitat de la cotització exterior de la pesseta amb una paritat gairebé perfecta respecte del franc durant un seguit d’anys. Però a partir del 1881, el desequilibri exterior acaba amb l’estabilitat canviària. El dèficit comercial i la paralització de les inversions estrangeres motivaren en la dècada de 1881-90 una lleugera, bé que persistent, depreciació de la pesseta.

Títol de la Companyia General de Tabacs de Filipines, 1882.

La política comercial aperturista es desenvolupava, en línies generals, sota condicionaments idèntics. El desarmament aranzelari previst per Figuerola es mantenia i els tractats comercials amb altres països el reforçaven. La reducció dels nivells de protecció aranzelària, en facilitar l’entrada de mercaderies estrangeres, modificava d’una manera substancial les condicions dins de les quals havien d’operar les empreses catalanes per tal d’accedir al mercat peninsular.

Algunes regions espanyoles eren més a prop en termes geogràfics i molt més encara en termes econòmics —gràcies al comerç d’exportació de minerals i als baixos nolis per al transport de retorn— de França, i fins i tot d’aquella gran potència industrial que era Gran Bretanya, que no pas de Catalunya. Això pressionava molt les empreses en el sentit de forçar-les a reduir costos i preus de venda. La substitució del caríssim carbó d’importació per energia hidromecànica i del treball masculí per treball femení, amb costos d’oportunitat i, per tant, salaris més baixos, eren els recursos principals a disposició de la indústria cotonera.

També s’incrementà la mobilització d’empresaris i treballadors en sentit proteccionista per tal d’obtenir el restabliment d’un marc aranzelari més favorable. Les campanyes adreçades en aquesta direcció marquen la vida política i social del Principat de tots dos decennis. Però no es reeixí a forçar una virada proteccionista fins el 1891, després d’haver-ho fet la immensa majoria dels països europeus.

Una segona línia de defensa, promoguda amb un èxit més immediat, fou la de reclamar el desarmament aranzelari amb caràcter exclusiu per a les mercaderies espanyoles als dominis colonials de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Es tractava d’aconseguir un mercat exterior captiu: la lliure entrada o “cabotatge” a aquelles illes, amb immens avantatge sobre les mercaderies procedents de tercers països. La llei de relacions comercials de 1882 concedia, en efecte, reduccions graduals de les tarifes d’importació de productes espanyols a les colònies. Les Antilles i les Filipines, per aquest motiu, s’anaren convertint en mercats reservats per als productes espanyols, i per tant per als manufacturats catalans, a mesura que es reduïen els impostos de duanes que els gravaven.

Un període de difícil adaptació

Les estimacions disponibles per a l’avaluació de la trajectòria de l’economia catalana del període 1868-91 no apunten a resultats tan favorables com en l’etapa anterior ni tampoc en la posterior. Segons el mateix càlcul que he realitzat per a aquella fase, la producció total de béns i serveis hauria augmentat modestament, bé que de manera sostinguda i, en tot cas, a un ritme superior al del conjunt espanyol. El quadre 4.1 presenta una estimació de les dades bàsiques.

Quadre 4.2. Taxes de creixement del PIB i de l'IPIC entre 1860 i 1890.

Quadre 4.1. Producte interior brut de l'economia catalana entre 1860 i 1890.

Segons aquestes xifres, l’increment del PIB de l’economia catalana hauria estat relativament gran a la dècada de 1870-80 i baixíssim a la següent, més feble fins i tot que durant els anys tan problemàtics de la “fam de cotó” i les crisis de 1866-69. Es tractaria, doncs, del decenni més difícil de la història econòmica contemporània de Catalunya. En termes per càpita, aquests resultats es relativitzen puix que també va ser ben baix el ritme de l’augment demogràfic. De tota manera, es tracta d’una primera estimació que caldrà, eventualment, ratificar o corregir. Al quadre 4.2 he calculat les taxes de creixement anual acumulatiu del PIB que procedirien de l’esmentada sèrie i a comparar-les amb les de l’Índex de la Producció Industrial catalana dels mateixos anys.

Les discordances entre l’evolució de totes dues macromagnituds semblen excessives. Sense excloure que l’estimació de l’IPIC pugui contenir alguns biaixos, és clar que les seves dades són més robustes que les del PIB, que deriven d’un càlcul indirecte. L’estimació del PIB es mostra poc sensible a l’evolució de la indústria: no ha mesurat prou bé la crisi del decenni 1860-70, per això mateix subestima l’alça de 1870-80 i atribueix al PIB català del 1890 un valor massa baix. Aquests defectes són ben explicables a causa de la metodologia emprada, que parteix dels totals del Producte Interior Brut espanyol per a inferir el català sense poder mesurar-lo directament.

El conjunt d’aquesta etapa presenta una certa imatge de debilitat amb relació a d’altres períodes anteriors i posteriors, atesa la baixa cota de partida els anys 1868-70 després de la llarga crisi dels anys seixanta, la qual cosa dóna caràcter de recuperació a l’expansió d’aquella dècada excepcional. A això, hi haurien contribuït factors d’ordre internacional i espanyol tant com d’altres d’estrictament interiors. En efecte, la singularitat més significativa de l’etapa que considerem rau en el fet que l’economia catalana era més oberta i més relacionada amb l’exterior que mai. La major sensibilitat a les condicions de l’economia internacional és deguda als canvis institucionals resultants de la nova política econòmica adoptada des del 1868.

Una conjuntura de relativa debilitat

L’economia europea travessa, entre el 1873 i el 1896, una fase de reducció del gran ritme de creixement anterior, la qual cosa vingué a completar la segona onada Kondratieff. Els preus dels productes agraris i de les primeres matèries tendeixen a baixar, a causa de l’impacte dels productes procedents d’Amèrica i també d’altres continents. A més, el procés de modernització coneix una relativa desacceleració a causa de l’esgotament creixent de l’impuls produït per la revolució industrial. Els efectes d’un nou gran flux d’innovacions tecnològiques només serien actius de forma plena a l’etapa següent.

Gràfic 4.1. Índexs de preus de Barcelona, 1865-1890.

L’anàlisi de la conjuntura a través dels preus mostra una evolució caracteritzada principalment pel signe de l’estabilitat, amb lleugera tendència a la baixa durant els darrers anys. El desarmament aranzelari permetia frenar la tendència alcista més o menys suau que s’havia enregistrat abans gràcies a la importació de diversos aliments, com ara el blat, l’arròs i la carn, a preus més baixos. L’índex de preus a l’engròs (IPE) construït per Joan Sardà i el meu índex del cost de la vida (ICV) es mouen irregularment, any rere any, a l’entorn de l’eix 100 establert a partir de la mitjana dels preus de 1875-1879 en tots dos casos. El gràfic 4.1 mostra les corbes dels índexs anuals. La inflació és un fet pràcticament absent de l’escenari econòmic durant tot el període.

Quadre 4.3. Mitjanes quinquennals dels preus entre 1870 i 1889.

Hi ha plena concordança entre totes dues sèries a assenyalar l’absència de moviments gaire significatius del nivell general de preus de l’economia catalana en aquests anys. L’IPE reflecteix de manera més clara el trend deflacionista de l’economia internacional. Del 1873 al 1896 la tendència dels preus a la baixa és general a l’economia internacional, tot donant forma a una fase Kondratieff coneguda habitualment com una primera “gran depressió” i a Espanya com “depressió finisecular”. Així succeeix, segons els preus de Barcelona, amb les primeres matèries i els preus d’importació, més influïts pels preus exteriors. Dins d’una dinàmica lleugerament descendent, el quinquenni final és el de preus més baixos, com ho mostren les dades del quadre 4.3. Els preus pagats pels consumidors per a l’adquisició d’aliments no flexionen a la baixa, en canvi, excepte en el quinquenni darrer de la sèrie.

Les discordances entre les dades de l’IPE i de l’ICV són petites i es deuen, en part, a la distinta composició d’aquests dos índexs. El cotó no para de contribuir a la baixa de l’IPE des que finalitza la Guerra de Secessió als EUA. Naturalment, aquesta i altres primeres matèries no figuren a l’ICV car no són adquirides per les famílies. Ara bé, sembla clar que la lleugera baixa gradual dels preus alimentaris a l’engròs només es trasllada, mínimament, als preus a la menuda.

Gràfic 4.2. Variacions interanuals dels índexs de preus, 1870-1890.

Les fluctuacions cícliques són poc clares durant aquesta fase històrica, com ho són també en l’economia internacional. La guerra colonial a Cuba i la tercera guerra carlina a la Península han contribuït a mantenir la inversió pública molt deprimida i les expectatives dels agents econòmics força carregades d’incertesa. La crisi del 1882 es manifesta, però, amb gran intensitat i la baixa posterior apareix més prolongada que als principals països europeus i als EUA. En aquesta ocasió es compleix bé la circumstància que els preus de les primeres matèries (IPE) anticipen el moviment dels preus de consum (ICV).

En tot cas, les variacions interanuals coincideixen a marcar una banda de fluctuació dels preus molt estreta, com correspon a l’estabilitat bàsica que distingeix tot el període. L’ICV no ultrapassa ni una sola vegada els límits de fluctuació d’una franja de deu punts percentuals amunt i avall de l’índex 100. Com és normal, l’IPE fluctua més intensament, però tampoc no ho fa amb gran violència en cap moment. Veritablement, s’estaven vivint anys de preus estables.

El temps de la “febre d’or”

“La Pau a Cuba”, dibuix de Felip Cusachs (“La Llumanera de Nova York”, abril del 1878).

Els vint anys llargs que separen la revolució de setembre del 1868 de la virada proteccionista de l’any 1891 es caracteritzen a nivell del mercat de capitals a Catalunya pel fenomen conegut com la “febre d’or” i les seves conseqüències. En una primera aproximació, podríem definir-los com una etapa històrica de normalització i expansió dels negocis, un cop acabades la tercera guerra Carlina i la guerra de Cuba, fins a accelerar-se i assolir les dimensions d’una immensa bombolla especulativa que culmina a l’acabament de l’any 1881 i al començament del 1882. La febre especulativa s’acaba amb l’inici de la reducció i, de manera ben immediata, amb l’esfondrament de les cotitzacions a la borsa.

La crisi del 1866 s’havia saldat amb una gran disminució del nombre d’entitats financeres catalanes. Fins i tot la Caixa d’Estalvis de Barcelona perd clients i dipòsits i no en recupera els nivells del 1864 fins l’any 1874. El resultat més clar de la llarga depressió que s’iniciava aleshores fou el reforçament de la posició del Banc de Barcelona, que augmentava substancialment els recursos de tercers a costa de les entitats desaparegudes. L’èxit del Banc es relaciona, en gran mesura, amb un comportament extremament prudent, accentuat l’any 1874 per la pèrdua del dret d’emissió.

Al seu costat, quedaven únicament dues societats de crèdit, el Crèdit Mercantil i la Catalana General de Crèdit, i el Banc Hispano-Colonial, creat per a finançar les accions del govern en la repressió dels insurrectes de Cuba. La normalització de la vida política i social, acabats els moviments de 1868-73 i la guerra carlina, permeteren l’alça d’operacions, beneficis, recursos propis i cotitzacions de les accions dels bancs.

Títol d’El Crèdit Espanyol, 1883. La “febre d’or” és l’etapa històrica de normalització i expansió dels negocis, un cop acabades la tercera guerra Carlina i la guerra de Cuba.

Resguard d’accions del Banc de Catalunya, 1885.

L’eufòria exportadora, sobretot de vi cap a França, i la reactivació econòmica del 1876-82 es traslladen al creixement de les cotitzacions borsàries, molt deprimides des del 1866 fins al 1875. El moviment alcista creixia ràpidament al llarg de l’any 1881 en un context fortament especulatiu en què qualsevol tipus de valor era acollit amb autèntica avidesa per un mercat convençut de la continuïtat de l’augment. La sortida de nous títols i la creació de noves empreses, de l’emergent sector elèctric, transports i assegurances i sobretot del bancari, són dos factors que generen una espiral especulativa de final catastròfic: l’esfondrament dels valors i la liquidació d’un gran nombre de les noves entitats. Els setze bancs creats a la ciutat de Barcelona en els anys 1881 i 1882 desapareixeran abans del 1892.

Però aquesta no va ser l’única conseqüència: des d’aleshores l’estalvi acudirà poc a Borsa i la imatge de la banca catalana en sortirà seriosament afectada. L’índex dels valors de renda variable de la Borsa, que fou elaborat per Enric Prat de la Riba, en conserva rastres per a la resta del període a través d’un degotís a la baixa, que només es torça, i cal dir que per poc temps, a l’acabament del període.

El gràfic 4.3 mostra l’evolució mensual de la cotització mitjana de les accions de vuit empreses. Com que corresponen a vuit societats força sòlides, ja que eren encara supervivents l’any base de 1913, l’índex suavitza l’esfondrament, que havia d’afectar més intensament, per definició, aquelles altres que liquidaren. Potser per això Josep Fontana ha afirmat que el càlcul de Prat subestima la caiguda de les cotitzacions borsàries entre el 1882 i el 1888. A la pàgina 381 del volum III d’aquesta obra, pot ser consultat un índex més sensible als moviments de la conjuntura.

Quadre 4.4. Variació del nombre de comerciants-banquers a Catalunya, en la dècada de 1879-89.

Gràfic 4.3. Índexs de les accions de la Borsa de Barcelona, 1880-1890.

Nogensmenys, el descrèdit de la banca acabada de constituir sota forma de societat per accions i l’esfondrament de la Borsa van donar oportunitats noves a entitats financeres de distinta naturalesa. En aquest cas es trobaren les cases comercials i de banca no constituïdes com a anònimes, els comerciants-banquers, que es dedicaven al negoci de banca a la menuda amb preferència per les operacions de crèdit a curt termini i descompte d’efectes. El quadre 4.4 reuneix els comerciants-banquers inscrits a Catalunya, per províncies, entre 1879 i 1889-90 i evidencia el creixement del nombre d’aquests intermediaris financers a la província de Barcelona.

Títol del Banc de Manresa, 1881.

Un volum molt important del negoci bancari va ser capturat per les caixes d’estalvi, que començaven a ser distingides per les preferències dels estalviadors. El desenvolupament de les operacions de préstec hipotecari reforçà la presència creixent d’aquestes institucions. La Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona augmentava el nombre de llibretes de 15.000 a més de 55.000 entre el 1870 i el 1890 i l’estalvi dipositat de 3,7 milions de pessetes a 21,4.

Els dos grans bancs catalans, en canvi, reduïren el seu capital desemborsat aproximadament en un 20%: el Banc de Barcelona l’any 1882 i l’Hispano-Colonial el 1885. La gran beneficiària de la imatge de debilitat de la banca pròpia fou, sobretot, la sucursal barcelonesa del Banc d’Espanya. Creada el 1874 i avalada per la solidesa del banc central, va augmentar el passiu molt de pressa fins a igualar els recursos de tercers del mateix Banc de Barcelona a l’entorn del 1890.

Transports i comunicacions

Títol de la Companyia del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya, 1883. Les empreses ferroviàries no aconseguien la rendibilitat esperada ni els recursos per a alimentar la continuació del procés inversor.

Dins l’àmbit de l’obra civil a càrrec de les administracions públiques, l’herència dels dèficits dels anys precedents al 1868 i les dificultats produïdes pels conflictes civil i colonial tingueren efectes importants. Des del 1868, i durant més de deu anys, la construcció de carreteres restà paralitzada. Fins i tot s’abandonà el simple manteniment de les carreteres principals, a causa de la manca de recursos que patia l’Estat espanyol. La represa de l’acció de l’administració en aquest terreny durant el decenni final del període, a partir del 1881, va ser realitzada a un ritme lentíssim. La precarietat del sistema de carreteres, pel seu cantó, incidia sobre una xarxa ferroviària faltada d’aquell complement imprescindible per a formar, de debò, un sistema de transports interiors eficient.

Al mateix temps, a causa de la baixa utilització dels seus serveis, les empreses ferroviàries no aconseguien la rendibilitat esperada ni els recursos per a alimentar la continuació del procés inversor. L’extensió de la xarxa quedava, doncs, paralitzada des de la crisi del 1866 i fins al 1875, en què començava un segon, bé que més modest, cicle ferroviari a l’economia catalana. Principalment va ser dedicat a l’acabament de les línies aturades arran de la crisi del 1866 i dels anys de la tercera guerra Carlina: les connexions Girona-França, Granollers-Sant Joan de les Abadesses i Vimbodí-Lleida. L’única nova construïda aquests anys és la de Barcelona-Vilanova-Valls, després allargada fins a Reus.

El Ferrocarril a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 (C. Camps i Armet, Diccionario Industrial).

El port de Barcelona (Josep Coroleu, Guia de Barcelona, 1887.

Pocs canvis, doncs, en el sistema de transport per carretera i algunes connexions d’importància estratègica dins de la xarxa ferroviària resumeixen les migrades realitzacions del període. Dins l’àmbit de la navegació marítima, les transformacions sí que foren, però, ben transcendentals. L’abolició del dret diferencial de bandera va posar de manifest la incapacitat de la flota de vela per a competir en preus amb els vaixells d’altres banderes. La decadència de la vela, combinada amb la liberalització de l’esmentat sector, estimularen la modernització de la flota espanyola mitjançant l’adquisició de vaixells de ferro a vapor a Gran Bretanya.

Quadre 4.5. Saldos nets del tonatge enregistrat a Barcelona, entre 1859 i 1883..

El vapor Alfons XII —1875— de la Companyia d’A. López i Cia., futura Transatlàntica (Companyia Transatlàntica, Cien años de vida sobre el mar 1850-1950). El 1885 el port de Barcelona tenia matriculat a l’entorn del 30% del tonatge total de vapors d’Espanya. L’empresa més important era la Companyia Transatlàntica.

Els primers vapors s’introduïren a Barcelona a la meitat dels anys seixanta, destinats fonamentalment a la navegació d’altura. El procés s’accelerà a la segona meitat de la dècada següent, un cop aplicada totalment la nova regulació de la navegació sense privilegis de bandera. El quadre 4.5 agrupa els saldos nets del tonatge mercant enregistrat a Barcelona amb vaixells de vapor i de vela. Cadascuna de les xifres de les dues columnes procedeix del balanç de les altes de noves naus enregistrades menys les baixes del mateix període. Les dades són clares: de manera acumulada per a 1859-83 els vaixells de vapor dupliquen de bon tros els de vela. Si ens fixem en els anys 1875-83, els de vapor sumen gairebé 20.000 tones i els de vela es redueixen en quasi 15.000. La marina mercant catalana canviava molt de pressa.

Antoni López i López, primer marquès de Comillas i fundador de la Companyia Transatlàntica, 1881 (Companyia Transatlàntica, Cien años de vida sobre el mar 1850-1950).

Un cop consumat el procés, el 1885, el port de Barcelona tenia matriculat a l’entorn del 30% del tonatge total de vapor d’Espanya: uns 66 vaixells que sumaven quasi cent mil tones. L’empresa més important era la Companyia Transatlàntica, creada el 1881 sobre la base de l’antiga firma d’A. López i Cia., marquès de Comillas. La Transatlàntica monopolitzarà les línies regulars amb les colònies subvencionades per l’Estat: l’any 1884 adquireix els vaixells del marquès de Campo que cobrien la línia a Filipines, i tres anys més tard els quatre vapors de la Companyia General de Tabacs de Filipines.

Altres navilieres importants eren Josep Roca i Cia. i Tintoré i Cia. —totes dues vinculades a capital britànic—, Companyia Catalana de Vapors Transatlàntics, Companyia de Transports Marítims, Companyia Barcelonesa de Vapors Transatlàntics i Sala i Vidal. No obstant, el nou clima de competència provoca dificultats insuperables. De fet, després de la liberalització del sector, la majoria dels nous vaixells de vapor adquirits s’ocupava en la navegació de cabotatge o en el tràfic colonial amb les Antilles i les Filipines, única navegació protegida de la competència exterior. La llei de relacions comercials del 1882 acabà d’assegurar la navegació en exclusiva per al tràfic de càrrega i passatgers amb Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

Medalla dels Ferrocarrils i Mines de Sant Joan de les Abadesses, 1880.

Cap al 1890, el comerç amb bandera nacional amb Europa, estimat en tones-milles, havia igualat l’efectuat amb el continent americà, segons Jesús M. Valdaliso. Les companyies de línia especialitzades en el comerç americà, però, eren en decadència mentre que anaven sorgint petites empreses, radicades a les ciutats portuàries del Cantàbric, que es dedicaven al negoci del tràfic ocasional amb Europa. Per a desenvolupar aquesta operativa, calia disposar d’oportunitats nombroses per a completar càrrega i, per tant, d’un flux d’exportació potent. Les navilieres catalanes, en clar desavantatge en aquestes noves condicions del mercat, retrocediren generalment en favor de les biscaïnes. Ja el 1890 la Companyia Catalana era en liquidació i havia fet fallida la Companyia de Transports Marítims.

Gràfic 4.4. Importacions catalanes i espanyoles de blat i farina, 1870-1890.

Quant al transport de mercaderies, i també a conseqüència de la liberalització aranzelària, el producte bàsic per a l’alimentació, el blat, adquiria un gran protagonisme entre les importacions catalanes de l’estranger. En realitat el recuperava, ja que havia estat el principal article d’importació al final del XVIII i principi del XIX, fins la legislació prohibicionista del 1820. El gràfic 4.4, a la pàgina següent, presenta dues corbes relatives a les importacions totals de blat i farina —convertida en blat, un cop restada la minva de pes que es produeix a la mòlta— de Catalunya i d’Espanya.

La proximitat que mantenen totes dues sèries durant la major part dels anys considerats evidencia que Catalunya era, amb molta diferència, la primera regió compradora de blat estranger de l’Estat. A partir del 1882, i fins al final de la dècada, les importacions catalanes se situen a nivells molt més elevats que no pas a l’interval 1870-81: els blats de la resta d’Espanya eren substituïts pels d’importació.

Però la corba espanyola mostra que no eren pas els catalans els únics mercats perduts per l’agricultura bladera interior. Els anys 1879, 1882-84 i 1887-90 també foren molt importants les compres exteriors de blat d’altres regions. És clar que la producció domèstica havia de reduir-se simultàniament, atès que la demanda interna d’aquest aliment era bàsicament estable. Els preus més baixos de les importacions estaven col·locant en posicions perfectament inviables a curt termini bon nombre d’explotacions de les zones de més baixa fertilitat de l’Espanya agrària. Heus aquí la causa de la caiguda de la demanda interna de béns de consum, i amb ella, de la indústria: una pagesia sobtadament empobrida a causa de la competència insuportable dels blats ultramarins i uns grups urbans perceptors de rendes agràries i/o proveïdors de serveis als agricultors, greument afectats, de retruc.

L’evolució real dels ingressos

És interessant relacionar els preus de consum dels aliments amb els preus dels productes tèxtils, ja que constituïen conjuntament una part molt gran de les despeses de les famílies. Tot plegat ens pot proporcionar indicacions reveladores sobre l’evolució dels nivells de benestar al país. Des del punt de vista de la composició del consum de les economies domèstiques, les meves estimacions dels pressupostos familiars a la ciutat de Barcelona, força representativa del conjunt català, suggereixen canvis poc intensos amb relació als del període anterior. El quadre 4.6 ens mostra la distribució percentual mesurada per als anys 1837 i següents i del 1868 endavant.

Quadre 4.6. Comparació entre la composició del consum de les economies domèstiques el 1837 i el 1868.

Quadre 4.5. Dades sobre nivells de benestar, 1870-1890.

Tots els capítols de despesa augmentaren en termes absoluts gràcies a l’elevació de la renda disponible de les famílies catalanes produïda pel creixement econòmic. Les dades del quadre 4.6 expressen l’evolució percentual de les agrupacions més significatives. Es comprova un lleuger descens dels percentatges de la despesa aplicada a l’adquisició d’aliments i al pagament dels lloguers dels habitatges i una reducció més gran d’aquelles altres dedicades a la compra de vestit i calçat. En canvi, augmenten bastant les despeses de la casa i molt més les despeses diverses. La primera d’aquestes dues agrupacions conté un subconjunt molt important de despeses dedicades als tèxtils de la llar i és aquest el que creix més. L’augment de la segona es relaciona amb despeses lligades a la mobilitat personal, la cultura i la salut.

Títol de la Companyia de Transports Marítims, SA, 1883.

Així doncs, els preus dels aliments i dels productes tèxtils suposaven a l’entorn del 80% de les despeses de les famílies. Ja hem pogut comprovar, al gràfic 4.1, que els preus a la menuda dels aliments foren molt estables, bé que amb una tendència a l’alça fins al 1884 i a la baixa des d’aquest any. El moviment dels preus dels teixits de cotó, expressat per la corba IPTC del gràfic 4.5, resulta ben clarament descendent. El 1869 es produeix una alça superior al 10% motivada per l’augment general dels salaris d’aquest any. Però des d’aleshores disminueix de manera contínua i des del 1877 se situa per sota de l’any inicial de la sèrie, i continua baixant, encara, fins al 1889, bé que de manera ben suau.

El gràfic 4.5 inclou els preus dels aliments (ICV), els dels teixits de cotó (IPTC) i els salaris mitjans pagats per l’empresa Maquinista Terrestre i Marítima (WMTM) als treballadors segons dades de R. Garrabou. L’evolució dels salaris nominals és molt gradual però nítidament ascendent fins al 1886. En termes reals, els salaris augmentaren també ja que el seu increment és superior al dels preus dels aliments. El descens dels preus dels tèxtils els feia, sens dubte, més accessibles als consumidors catalans.

El renovat protagonisme de l'agricultura

Mercat d’una població catalana (“La Ilustración”, 1886). El comportament del sector agrícola català durant el període 1868-91 és força expansiu, fins i tot de forma extraordinària.

El comportament del sector agrícola català durant el període 1868-91 és força expansiu, fins i tot de manera extraordinària. Les dades disponibles suggereixen que la taxa de creixement de la producció agrícola catalana durant aquesta etapa de gairebé vint-i-cint anys podria haver estat prou comparable amb la de la producció industrial. Això suposaria —si fos exacte— un protagonisme insòlit del sector agrari en plena etapa de desplegament de la industrialització. Més encara si considerem que des de l’any 1873 s’inicia a Europa —i, no gaire després, a Espanya— una fase depressiva marcada per la crisi agrària.

Així doncs, el dinamisme agrícola català d’aquesta etapa constitueix una autèntica anomalia, tant a nivell espanyol com a nivell continental. L’explicació principal de la sorprenent evolució de l’agricultura catalana té dos components essencials. El primer, el vigor de la resposta a l’increment de la demanda urbana que presentà, malgrat la seva migrada entitat, absoluta i relativa, la producció catalana de cereals. El segon, l’elevada especialització vitivinícola de gran part de la Catalunya agrària i l’excepcionalment favorable situació geogràfica per a aprofitar la demanda francesa de vi, que no parava de créixer a causa de la destrucció de les vinyes d’aquest país per la plaga de la fil·loxera.

Anunci de Castell del Remey.

És segur que una part d’aquell dinamisme del producte agrícola procedia de l’absorció de recursos del sector ramader. Per tant, el creixement hauria estat substancialment menor a nivell agregat. És a dir, el producte agrícola hauria augmentat notablement per damunt del total de la producció final agrària. Una altra part, més reduïda, de l’increment seria fictícia, ja que procediria de la substitució de conreus, bàsicament primeres matèries tèxtils per cereals panificables. Fins i tot amb aquestes matisacions, els increments de les quantitats produïdes foren importants i l’augment del seu valor també.

La utilització intensiva de la terra cultivable

Hi ha indicis abundants que l’ocupació del sòl agrícola a Catalunya, cap al 1868, es trobava prop del seu màxim en condicions normals de rendibilitat. L’alça extraordinària de la demanda externa i dels preus del vi féu rendible el conreu de terres de molt baixa qualitat. Només això explica les rompudes de terres en zones de muntanya, molt poc adients per al conreu, que es produí al llarg del període. Però des de l’òptica de les dades agregades, aquest expansionisme —que la memòria històrica associa a la viticultura i en guarda encara el record— queda gairebé a nivell d’anècdota.

Quadre 4.7. Superfície conreada a Catalunya, 1885.

Les dades del quadre 4.7 mostren la magnitud de la superfície conreada a Catalunya, i a les províncies que la integren, l’any 1885 i la taxa de creixement acumulatiu anual des del 1860. Aquest darrer indicador mostra que, malgrat que es tracta del període en què va produir-se la gran expansió de l’exportació de vi, la terra conreada a Catalunya augmentava de manera ben modesta.

En bona part, el baix ritme de l’expansió dels conreus a nivell general, d’un 0,33% acumulatiu anual, s’explica pel retrocés de les terres cultivades a la província de Girona. Però no hi ha pas únicament aquesta explicació. De fet, l’expansió a la província de Barcelona fou també ben reduïda. En canvi, les terres de ponent sí que conegueren increments força importants que han de ser atribuïts, sobretot, a la posada en explotació del canal d’Urgell. Des del punt de vista de la superfície conreada, aquest és, doncs, l’únic factor realment dinàmic del període.

Quadre 4.8. Comparació entre la superfície conreada a Catalunya el 1860 i el 1885.

Els canvis en l’estructura dels conreus entre el 1860 i el 1885 no han estat pas gaire grans però reflecteixen una modificació atendible: retrocés de cereals i llegums, notable augment dels conreus arbustius i, molt més encara, dels conreus intensius. L’augment de la superfície plantada de vinya hagué de realitzar-se, principalment, a costa d’altres conreus arbustius. El quadre 4.8 mostra la distribució percentual de la superfície conreada al conjunt de Catalunya entre totes dues dates.

La cerealicultura: la força de la demanda interna

Tal com mostren les dades comentades, el sistema cereal passà a ser secundari, en termes de terra agrícola ocupada, dins del sector agrari català. Per primera vegada a la història, la superfície dedicada a cereals i llegums, sense haver retrocedit, era inferior a la reservada per als conreus arbustius.

Quadre 4.9. Evolució de la superfície dedicada a cereals i llegums, 1860 i 1885.

Les dades per províncies relatives a les superfícies dedicades a cereals i llegums entre el 1860 i el 1885, i la seva evolució en termes de taxes de creixement acumulatiu anual, confirmen la imatge de saturació de l’ús agrícola del sòl que caracteritza la Catalunya del segle XIX. El quadre 4.9 ens en dóna detalls, bé que no pas tants com voldríem.

Les coses són, doncs, ben clares a les províncies de Barcelona i Girona: estancament i reculada, respectivament. Tarragona aconseguia un increment modest i Lleida una gran expansió. La manca d’una informació més desagregada ens impedeix demostrar-ho, però nombroses proves parcials i indicis diversos apunten que l’increment a la major part de la província de Tarragona i a les comarques pirinenques lleidatanes va ser quasi nul des del 1860 com a mínim. Tot el creixement ha de ser imputat, doncs, als treballs de colonització i regatge realitzats al Delta de l’Ebre i a les planes de la Noguera, l’Urgell i el Segrià: el canal de la dreta de l’Ebre i el d’Urgell. I, complementàriament, a l’ampliació dels secans a les mateixes comarques.

L’empresa d’Amador Pfeiffer s’especialitzà en la construcció de maquinària agrícola (“Almanaque artístico barcelonés”, 1874).

Projecte del Canal de Regadiu de l’Ebre, 1876.

Estabilitat en l’ocupació del sòl no vol dir, de cap manera, immobilisme agrari. Si deixem de banda les superfícies conreades i passem a considerar les produccions, els resultats són diferents. He realitzat una estimació provisional de la producció catalana de cereals per al període 1857-64 sobre les dades de disset partits judicials que sumaven a l’entorn de tres quartes parts (74,3%) del producte cerealícola total català. La comparació amb les dades de les primeres estadístiques modernes, per a 1890-94, proporciona una taxa de creixement acumulatiu anual de l’1,6%.

Aquests resultats han de ser presos amb prudència, ja que és ben possible que els registres del primer període siguin bastant defectius. Aquella dada de l’1,6% anual és un màxim, per la qual cosa la xifra real podria situar-se pel dessota, potser dues o tres dècimes. Això, encara, suposaria un increment molt apreciable. Altres dades suggereixen que l’augment va ser encara més significatiu.

Gràfics 4.6 i 4.7. Distribució percentual de la producció de cereals entre 1857-64 i 1890-94.

Quadre 4.10. Creixement de la producció de cereals a Catalunya entre 1857-64 i 1890-94.

En efecte, si la comparació es fa entre els diversos cereals per separat, s’assoleixen resultats molt reveladors i sempre en el sentit del reforçament de la posició central de la producció de blat en el sistema cereal a Catalunya durant aquests decennis de la segona meitat de segle. Els gràfics 4.6. i 4.7. ho palesen a bastament. El quadre 4.10. en precisa millor les dimensions: la minva del sègol i l’esfondrament de la civada, el creixement moderat del moresc i ja ben notable de l’ordi i l’augment espectacular del blat. El decrement dels cereals inferiors només compensa d’una manera parcial l’increment del blat i dels altres que presenten una trajectòria expansiva.

La possible defectivitat de les dades del primer període, entre el 1857 i el 1864, no podria alterar gaire les distribucions percentuals que posen de manifest quadre i gràfics. Així doncs, l’expansió cerealícola centrada en l’etapa que analitzem mostra diversos canvis interns del sistema cereal: molt gran creixement del blat i lleugera reculada dels cereals panificables inferiors, d’una banda, i forta ampliació dels vegetals per a l’alimentació humana davant de la reducció dels aplicats al bestiar. Les dades són ben coincidents amb la profunda crisi de la producció ramadera que apunten altres informacions per al mateix període.

La segona columna de dades del quadre tradueix l’ampliació de la producció de cada cereal en taxes de creixement anual acumulatiu. Si el producte cereal augmentava, en quantitats físiques, al ritme de l’1,6% anual —o a l’1,3/1,4, en el supòsit, més probable, de la defectivitat de les fonts—, el seu valor havia de créixer amb una taxa forçosament més elevada car l’increment del més valuós d’aquells productes, el blat, amb un 2,7%, gairebé el duplicava. Era, de llarg, el més dinàmic.

Gràfic 4.8. Preus del blat als mercats de Figueres, Balaguer i Vic, 1870-1890.

Per tot el període els preus del blat van mantenir-se bàsicament estables, encara que amb una marcada tendència a la baixa a partir de 1882-83 d’acord amb la trajectòria del mercat internacional. El gràfic 4.8 mostra els preus anuals del blat als mercats de Figueres, Vic i Balaguer. Els moviments són molt coincidents i, en qualsevol cas, poc intensos. La debilitat de les fluctuacions és ben contundent: les crisis de subsistències, en la mesura que els preus del blat les evidenciaven, havien passat a la història per sempre més. Les corbes fluctuen suaument, en efecte, dins d’una banda del 25% amunt i avall de l’eix de la base 100, que correspon a la mitjana del quinquenni 1875-79.

Les dades de preus dels altres cereals, i particularment dels de qualitat inferior, d’aquells mateixos mercats no presenten una evolució gaire diferent. Això significa que els preus relatius no han promogut transformacions internes dins del sector cereal. No hi poden quedar dubtes, però, de la substitució d’uns cereals per uns altres. Els progressos del conreu del blat, força evidents, haurien d’explicar-se a partir d’altres elements, probablement en el terreny de les millores de la tecnologia agrària.

És possible, també, que una bona part de l’explicació del creixement de la producció de blat sigui en d’altres substitucions, per exemple de primeres matèries tèxtils anteriorment conreades en llinars i canemeres, generalment a les terres regades dels pobles. El que consta de manera segura és, per exemple, la manca de rendibilitat i la reculada del conreu del cànem, però en falten dades concretes.

Si aquestes hipòtesis fossin confirmades, trobaríem que la mateixa revolució industrial i les seves conseqüències, en el sentit de l’elevació de la renda, haurien estat causa directa de canvis al sector agrícola. La industrialització va fer caure la demanda de primeres matèries pròpies (cotó en comptes de lli i cànem) i d’aliments per al bestiar (màquines de vapor a la indústria i als transports en comptes de cavalleries). Va fer possibles, també, canvis en les formes de consum (pa de qualitat superior, sabates en comptes d’espardenyes), tot determinant els processos de substitució de conreus que les dades assenyalen.

L’anàlisi de les variacions de la producció de cereals en el mateix període de 1857-64 a 1890-94 per partits judicials permet avançar una mica més el nostre coneixement del sistema cereal a Catalunya i de les seves transformacions. Cal puntualitzar que la producció de cereal de molts partits judicials és reduïda en tot cas i, per tant, les variacions no tenen gaire significat. Sembla molt evident que Lleida i Balaguer conjuntament gairebé generaven la meitat de la producció total a l’acabament del període. Girona i Figueres, en canvi, eren productors de blat molt destacats al començament i ho havien deixat de ser al final.

Una altra transformació important correspon als partits judicials de Manresa i Igualada, amb taxes de creixement molt elevades i xifres ja d’alguna importància a l’acabament del període objecte de comparació. Això contrasta amb les dades de superfícies conreades de la província de Barcelona, perfectament estables, que ja hem comentat. Substitucions de conreus, intensificació i canvi tecnològic haurien d’explicar-ho. Els grans increments de l’Anoia i del Bages —encara que les xifres fossin una mica exagerades— haurien de relacionar-se amb les condicions materials de la producció i amb les possibilitats de la comercialització a les dues contrades. Probablement, a totes dues es van estendre durant aquest període noves alternances de cereals i lleguminoses i es va eliminar, o reduir a la mínima expressió, el guaret. A més, el Bages va ser la primera comarca a adoptar de manera bastant generalitzada les màquines de batre mogudes a vapor, que eren construïdes precisament a Manresa.

L’arribada del ferrocarril a totes dues comarques i la seva connexió amb el gran mercat de la Catalunya urbana i industrial a l’entorn de Barcelona proporcionà sortides comercials als creixents excedents i fou també la via d’entrada, a bon preu en comparació amb d’altres comarques més aïllades, del combustible utilitzat per la nova maquinària. Els increments de les comarques de ponent es relacionen també, sens dubte, amb la connexió ferroviària. El comportament de la producció de cereals durant el període sembla més fàcil d’entendre atenent al creixement urbà i industrial, pel cantó de la demanda que no pas per comportaments autònoms de l’agricultura mateixa, des del cantó de l’oferta.

Al Bages hi hauria pogut influir també l’augment de la demanda interna com a resultat del desenvolupament industrial promogut per l’extensió de les fàbriques de riu de la indústria cotonera. Fins i tot al sector agrari, l’evolució de l’estructura i de la producció no pot ser explicada al marge de la gran transformació que experimentava el conjunt de l’economia catalana sota el liderat de la indústria nova.

L’edat d’or de la vitivinicultura

Amb aquest epígraf ha batejat Emili Giralt l’evolució de la vinya durant l’etapa 1868-90. Si la viticultura ha estat l’element dinàmic per excel·lència de l’agricultura catalana des del final del segle XVII, és potser entre el 1868 i el 1890 quan li correspon aquest paper d’una manera més decidida. Com a resultat de la destrucció de la vinya francesa per la plaga de la fil·loxera, augmentaren ràpidament la demanda exterior i els preus: davant d’aquesta situació, les oportunitats per a augmentar les vendes exteriors, amb guanys creixents, afavoriren obertament les comarques vitícoles properes a la mar.

Quadre 4.11. Exportacions catalanes de vi comú entre 1868 i 1890. Gràfic 4.9. Preus del vi a Sant Pere de Ribes, Reus i Figueres, 1870-1890.

Així doncs, el factor impulsor de tot el procés expansiu fou l’exportació. Les quantitats exportades de vi comú, segons que reflecteix el quadre 4.11, es multiplicaren per tres en uns quinze anys i després es mantingueren molt elevades fins a l’acabament del període. El creixement és destacadíssim, sobretot si es pren en consideració que les vendes exteriors de vi eren ja l’element més destacat de l’exportació catalana total abans d’iniciar-se el boom de la demanda francesa d’aquesta mercaderia.

El vehicle transmissor de l’alça sobtada de la demanda externa va ser, naturalment, el creixement dels preus. Les dades anuals relatives a Sant Pere de Ribes i Reus, al gràfic 4.9, en mostren els aspectes més rellevants. Els preus pagats al productor a totes dues poblacions, al bell mig de zones vitivinícoles i amb fàcil sortida marítima i ferroviària, evidencien l’increment extraordinari fins al 1885 i la caiguda posterior. Els preus de Figueres es comporten d’una manera diferent perquè són preus de mercat, o de consum, sempre més estables. De tota manera, les tendències de fons són les mateixes: ascens fins 1884-86, sota els efectes de l’augment de la demanda externa, i descens posterior.

L’augment extraordinari de la rendibilitat de la vinya produí l’extensió de la superfície dedicada a aquest conreu, malgrat que els gairebé dos-cents anys precedents d’increment constant del mateix segurament no hi deixaven gaire marge.

Etiquetes que figuraven a les bótes del vi destinat a l’exportació. La destrucció de la vinya francesa per la plaga de la fil·loxera va fer augmentar la demanda exterior i provocà una alça de preus.

L’ampliació de l’àrea vitícola hagué de fer-se a costa d’altres conreus, bàsicament cereals, però també en terres noves sovint poc aptes per a l’agricultura. A les comarques del Nord, s’escrivia l’any 1879: “Muchos campos de los partidos de Figueras, La Bisbal y aún de Gerona han sido plantados de viña, lo que aunque ha aumentado la producción del vino tan terriblemente amenazado hoy día por la filoxera ha disminuido la cosecha de cereales.

La fil·loxera, en efecte, no va respectar la frontera amb França i començava a destruir les vinyes de les comarques gironines més pròximes. L’increment del conreu, però, va ser força important i, entre el 1858 i el 1883, ultrapassa el 20% del total, bé que d’una manera molt desigual. El quadre 4.12 en resumeix l’evolució, classificant les taxes de l’augment acumulatiu anual per províncies.

Quadres 4.12 i 4.13. Taxes de creixement anual de la superfície de vinya en els períodes 1858-83 i 1883-89. Producció catalana de most entre 1887 i 1890.

Les xifres són prou clares. A les comarques gironines la vinya ja retrocedia molt clarament. Les zones vitícoles tradicionals, a les províncies de Barcelona i Tarragona, augmentaren de manera idèntica i, en tot cas, moderada, la qual cosa reflecteix l’escassetat de terres adients. En canvi, la meitat meridional de la província de Lleida gairebé duplicava les extensions que hi eren dedicades l’any 1858.

Malauradament, existeixen poques dades de la producció. He agrupat les estimacions fetes a l’època al quadre 4.13, amb la corresponent desagregació a nivell provincial. La verema del 1888 sembla que fou extraordinària, de manera que en prescindirem i ens fixarem en la producció estimada per als altres anys. Es diria que la producció de most va augmentar potser d’un 50%, de quatre a sis milions d’hectolitres, entre el 1877 i 1887-90, quan ja iniciava la gran davallada. En gran mesura, l’augment procedia de l’expansió del conreu a la província de Lleida. Les xifres de Barcelona mostren una ampliació més moderada, mentre que les de Tarragona són gairebé estables i les de Girona minven.

La fil·loxera (“Gaceta Agrícola del Ministerio de Fomento”, 15 de març de 1878).

També s’incrementà molt, doncs, la producció però la productivitat hagué de reduir-se. La baixa qualitat mitjana de les terres noves posades en conreu sota l’impuls de la conjuntura excepcional havia de provocar rendiments físics decreixents i, per tant, costos en ascens. Mentre els preus es mantenien molt elevats, el desequilibri produït per les condicions en què va tenir lloc l’expansió no constituïa cap problema. El retorn dels preus a nivells més normals, un cop que es produí la reconstitució de la vinya francesa, acabà amb aquella autèntica “febre d’or”.

La gran eufòria vitícola produí, sens dubte, immensos guanys, però en gran part de caràcter especulatiu atesa la disminució de l’eficiència productiva del sistema. Algunes de les terres plantades de vinya per aprofitar l’oportunitat hagueren d’abandonar-se, un cop que la situació del mercat mundial del vi hagué superat l’excepcionalitat de la situació, i no tornaren a ser conreades mai més.

Les compres massives de vins espanyols fetes per França permeteren alimentar una exportació fortament creixent en quantitats i, molt més encara, en valors. Les vendes catalanes a l’exterior augmentaren de manera ràpida fins el 1882 i començaren a davallar després gradualment.

Els altres conreus arbustius

Gràfic 4.10. Preus de l'oli d'oliva al mercat de Balaguer. Quadre 4.14. Exportació d'oli d'oliva des dels ports catalans i participació sobre el total espanyol, entre 1870 i 1889.

La gran expansió de la viticultura no va anar acompanyada d’un comportament paral·lel de la part de l’olivicultura. L’expansió desencadenada al període sembla aturar-se ja a la dècada de 1870-79, probablement a causa de la prioritat donada de forma general al conreu de la vinya. Les vendes d’oli, almenys les exteriors, s’estancaren a causa de la competència d’altres greixos i olis vegetals més barats. Els preus no havien parat de pujar entre el 1840 i el 1870, sempre amb la característica irregularitat pròpia d’aquest producte. Després prenia una tendència descendent, segons que evidencien, al gràfic 4.10, els preus del mercat de Balaguer.

L’exportació d’oli d’oliva pels ports catalans mostra clarament una davallada contínua, bé que suau, durant tot el període, com consta al quadre 4.14. En canvi, la participació de l’exportació des dels ports catalans en el total espanyol augmentava, especialment al quinquenni 1875-79, la qual cosa mostra que a la zona catalano-aragonesa la caiguda va ser substancialment més reduïda que a l’andalusa, la gran regió productora.

Premsa d’oli (Louis Fiquier, Les Merveilles de l’industrie).

La millor resistència que s’hi constata va ser motivada per l’especialització en olis de qualitat per a l’alimentació, escassament afectats en els seus preus per la utilització industrial d’altres greixos. Els exportadors havien de competir a l’exterior amb els millors olis francesos i italians, per la qual cosa els fabricants exigien oliva fresca i evitaven sempre les barreges de fruit de distintes procedències.

Crisis com la de l’oli d’oliva, procedents de la baixa de les compres exteriors, també afectaren molt probablement altres conreus arbustius que trobaven la sortida principal per als seus fruits en els mercats exteriors. És el cas, segurament, de l’ametlla i de l’avellana. Els gràfics 4.11 i 4.12 representen les corbes corresponents als preus d’aquests dos fruits.

Gràfic 4.12. Evolució del preu de les avellanes entre 1870 i 1900.

Gràfic 4.11. Evolució del preu de les ametlles entre 1870 i 1900.

En efecte, tot i que la cronologia és distinta, l’una i l’altra sembla que tenen dificultats molt grans durant la fatídica dècada de la depressió. En el cas de les ametlles el fons de la crisi es trobà entre el 1882 i el 1885, bé que hi hagué una segona davallada el 1894-97. La corba dels preus de les avellanes suggereix una llarga etapa de preus baixos entre el 1887 i el 1897.

La crisi de fi de segle també fou present, doncs, a Catalunya. De ben segur, però, que la seva magnitud va ser menor que a la resta d’Espanya si considerem l’agricultura catalana en el seu conjunt. L’ampliació de les superfícies regades a Tarragona i, sobretot, a Lleida contribuïren de manera molt decisiva a reduir els costos i a augmentar la competitivitat dels conreus de cereals. Els canvis en la producció i en el processament de l’oliva suavitzaren la pèrdua de mercats per a l’oli.

L’expansió vitícola, finalment, assolia els màxims de producció i de guanys en els moments més difícils de la crisi. Acabats els anys vuitanta en canvi, quan la protecció aranzelària afavoria la sortida de la crisi a l’Espanya productora de cereals, la prolongada depressió de la viticultura col·locà algunes comarques catalanes en situació de dificultats insuperables.

Un nou impuls industrial: temps d'adaptació i de canvi

La indústria cotonera, que s’havia anat traslladant massivament a la costa, desfeia parcialment els seus passos i tornava enrere, muntanya amunt, a la recerca de salts d’aigua. De dalt a baix: canal de les fàbriques, a Manlleu; fàbrica de filats, a Olot; fàbrica de Puig i Companyia, Navarcles. (Postals de començament de segle XX).

L’etapa històrica que s’inicia amb la reforma liberal dels vencedors del 1868 enregistra un nou impuls industrial, bé que de durada molt més breu que la brillant fase d’instal·lació de la nova indústria dels decennis centrals del segle. La seva significació dins de l’evolució de la indústria cotonera és ben diferent ja que segueix a la llarga depressió de 1861-69 i, per això mateix, incorpora una bona dosi de simple recuperació sobre un creixement potencial estrangulat per la “fam de cotó”, la crisi ferroviària i financera, les males collites del 1867 i el 1868 i els aixecaments revolucionaris del 1868 i el 1869. En tot cas, també conté elements nous que mereixen atenció.

En efecte, l’etapa que considerem contempla l’adopció d’una sèrie d’innovacions, tant tecnològiques com organitzatives, i de desplaçaments importants que revelen la incidència de nous factors de localització. La indústria cotonera, que s’havia anat traslladant massivament a la costa durant els decennis centrals del segle XIX, desfeia parcialment els seus passos i tornava cap enrere, muntanya amunt, sempre a la recerca de salts d’aigua. Tot plegat no presenta altra raó de ser que la necessitat d’adaptar-se a un marc de protecció molt reduït i a l’augment accelerat de la competència interna i, sobretot, exterior.

A la indústria moderna de la llana, el balanç no és ben bé igual. En aquest cas, els anys seixanta havien estat positius car la gran crisi del cotó produí transferències al seu favor d’empresaris i treballadors, capitals i maquinària. L’etapa que considerem allarga, per tant, una fase prèvia de creixement continuat. Sobre una dinàmica ja molt expansiva des del decenni de 1850-60, el model industrial modern de les ciutats del Vallès, basat en la màquina de vapor i en la concentració de la producció en empreses més grans i amb més bon utillatge, havia anat adquirint una clara superioritat sobre la manufactura dispersa tradicional.

Sabadell i Terrassa, conjuntament, tendien a absorbir del tot aquells segments del mercat espanyol formats pels teixits de qualitat, fonamentalment de llana cardada. La reducció de la protecció aranzelària des del 1869 acabava d’afeblir la producció artesanal estesa per tota la geografia espanyola i deixava dempeus només la indústria nova, única capaç de resistir, mal que bé, la competència dels teixits d’importació.

Un proteccionista radicalíssim com era Pere Bosch i Labrús, admetia que els ràpids canvis a la llana eren relacionats en gran mesura amb els efectes de la reforma aranzelària de Figuerola. Així ho acceptava, ben a contracor segurament, en manifestar davant del Congrés dels Diputats, l’any 1877, que “la indústria llanera ha progressat efectivament en gran manera; i si per una banda ha progressat la gran indústria, per l’altra han desaparegut un gran nombre de petites indústries, per dir-ho així, que s’exercien als pobles de muntanya de Catalunya, Castella, Andalusia i Aragó”.

Els problemes més grans havien de presentar-se més endavant, a la dècada següent de 1881-90. Però malgrat la conjuntura depressiva, al llarg del període que es tanca el 1891, la indústria llanera catalana moderna capturava el gruix de la participació espanyola al mercat interior amb una incidència complementària, que no competitiva, d’altres nuclis menors, sobretot Alcoi, Béjar i Antequera.

L’estructura industrial catalana continuava, en tot cas, molt àmpliament dominada pel tèxtil. Altres indústries, com la metal·lúrgia, la química, l’adoberia i, fins i tot, la del gas d’enllumenat li eren en bona part subsidiàries. Fora d’ell, les novetats són ben escasses. A part els seus mateixos canvis, es consolidava l’anticipació de la metal·lúrgia catalana, adquirien carta de naturalesa industrial algunes branques de la producció agroalimentària i donaven els primers passos alguns sectors de gran futur com l’elèctric.

Per observar més de prop la trajectòria de la indústria catalana durant aquesta etapa, tornarem a servir-nos d’un indicador sintètic com és l’Índex de la Producció Industrial de Catalunya (IPIC). La seva trajectòria és condicionada, com a la resta del segle, pel comportament del tèxtil i molt especialment del subsector cotoner.

Cal assenyalar, d’entrada, que les importacions de cotó augmentaren entre el 1869 i el 1891 de manera gairebé idèntica a com ho féu el conjunt de la producció industrial, tot assolint a la data final del període un índex lleugerament més elevat, amb relació a l’inici, que no pas la mateixa sèrie de l’IPIC. El liderat exercit per la indústria cotonera durant l’etapa anterior, per tant, no es redueix gens sinó que encara es reforça una mica.

Gràfic 4.13. Índex de la producció industrial catalana, 1870-1890.

El gràfic 4.13 representa la corba de la producció per al període considerat. El moviment de l’IPIC evidencia les dificultats del sexenni liberal, amb dos anys de grans increments: el 1871 i el 1872. Cal insistir, de tota manera, que el valor corresponent al 1870 és el primer a superar, i ho fa de ben poc, el del 1861.

A partir del 1876 el creixement s’accelera i prossegueix a un ritme molt elevat, del 5,7% acumulatiu anual, fins a l’any 1884 gairebé sense cap interrupció. Bo i recordant el baix punt de partida inicial, cal remarcar que el valor afegit global de la indústria, segons aquestes dades, l’any 1884 duplicava el del 1870. Així doncs, al mateix temps que s’anaven enregistrant els efectes de la reforma aranzelària, l’economia catalana experimentava un nou impuls capaç de dotar de dimensions molt més grans el sector industrial.

Des d’aquell moment brillant del 1884, en canvi, el creixement sembla completament esgotat: l’augment de l’IPIC del 1885 és de només mig punt percentual i durant els tres següents el seu nivell absolut no para de reduir-se. L’any 1888, en què se celebrà l’Exposició Universal de Barcelona, s’assoleix el fons de la crisi. La reactivació posterior és poc espectacular. Per al 1890 ha estat superat de ben poc l’índex del 1884, tot i que la recuperació no és general i algunes indústries, com la llanera, encara es troben per sota dels nivells anteriors a la crisi de 1885-88.

Gràfic 4.14. Variacions interanuals de l'índex de la producció industrial catalana, 1870-1890.

El gràfic 4.14 presenta les variacions interanuals de l’IPIC durant el mateix període. La gran magnitud del creixement dels anys 1871 i 1872 té la indústria cotonera com a principal protagonista i tradueix, justament, la recuperació sobre una capacitat abans infrautilitzada. Però incorpora, també, els efectes d’una conjuntura exterior excepcional a causa de la guerra franco-prussiana i la pèrdua per a França de les regions tèxtils de l’Alsàcia i de la Lorena, amb la reducció puntual de les importacions de tèxtils francesos de cotó i de llana i, potser, l’increment de les compres del país veí.

Al contrari, l’augment continuat des del 1874 fins al 1884 procedeix més aviat del creixement de la inversió i de l’ampliació de l’equipament productiu, ben palès en la gran expansió de les importacions de maquinària. Els moments d’autèntica crisi, amb xifres negatives de variació sobre l’índex de l’any anterior són 1869, 1873, 1879 i, amb més intensitat, el trienni negre de 1886-88 que seguia a un increment minúscul del 1885.

Cadascun d’aquests punts baixos de la corba té explicacions distintes. L’any 1869 va enregistrar pertorbacions socials generalitzades a l’interior del país i, més encara, a l’àrea industrial, amb una llarga vaga que desembocà en l’alça dels salaris. Els conflictes polítics i socials foren també protagonistes de la baixa del 1873. En canvi, la caiguda del 1879 tenia caràcter de crisi industrial específica del tèxtil i sembla relacionada amb una pèssima collita de cereals a l’Espanya interior. La profunda recessió de la segona meitat de la dècada dels vuitanta era molt més greu i es derivava de la llarga i profunda depressió agrària que reduïa el consum de les economies domèstiques de la majoria de les regions espanyoles d’una manera molt intensa.

Represa, expansió i crisi del tèxtil

Quadre 4.15. Importacions catalanes de cotó en floca, entre 1869 i 1893.

Després del gran esfondrament dels anys de la “fam de cotó”, la indústria tèxtil de Catalunya, i de tot arreu, recuperava una situació de normalitat quant als proveïments i, també, quant als preus de venda. Els mercats reaccionaren de manera immediata i, per tant, la producció tornava a augmentar vigorosament. El quadre 4.15. ho demostra, en la mesura que la importació de cotó constitueix una indicació concreta de la quantitat de primera matèria que la indústria processava, ja que no existia producció espanyola de floca.

L’augment del primer quinquenni del quadre, 1869-73, és molt gran però fàcilment explicable, atesa la profunditat de la caiguda del període precedent. Els dos següents són, de fet, més significatius ja que es tracta d’increments totalment nets de qualsevol component de recuperació dels nivells anteriors a la guerra dels EUA i tradueixen una notable ampliació de la demanda i de la capacitat instal·lada.

El quinquenni 1884-88, finalment, correspon de ple al fons de la crisi agrícola i pecuària que afecta, sobretot, les rendes agràries de l’Espanya interior. Amb un augment acumulatiu anual inferior a l’1%, la indústria s’abocava a la sobreproducció a causa de l’atonia persistent de la demanda interna.

La magnitud de la crisi agrària de l’Espanya interior, determinada per la competència dels productes agrícoles d’importació, es reflecteix només parcialment en les dades del quadre. En la realitat havia de ser més gran d’allò que aquestes suggereixen, car durant els mateixos anys altres mercats s’expandiren de manera molt decidida.

En efecte, tot apunta que les regions amb sectors vitivinícoles importants dins de la seva estructura agrícola es trobaven en moments de prosperitat a causa de les elevades vendes exteriors a molt bons preus. És ben possible, per exemple, que el consum intern català o el de regions com el País Valencià o la Rioja pogués augmentar. També estigué probablement ben dinàmic el mercat basc, en plena eufòria de la mineria del ferro i de l’arrencada de la siderúrgia moderna.

Quadre 4.16 Teixits de cotó entrats per cabotatge, entre 1861 i 1890. Quadre 4.17. Exportacions catalanes de teixits de cotó, entre 1875 i 1890.

Tot això són, però, simples conjectures. No ho és, en canvi, l’expansió del mercat de Galícia perquè en coneixem l’ampliació de les vendes, tal com ha explicat Joám Carmona i ho expressen les xifres del quadre 4.16. Aquestes dades subestimen, encara, les exportacions de teixits de cotó de procedència espanyola —catalana, per tant— ja que des del 1883 també hi arribaven mercaderies per via fèrria, en una magnitud desconeguda, que, de ben segur, augmentarien la mitjana del quadre per a la dècada de 1881-90.

D’altra banda, a partir del 1882 les exportacions de teixits de cotó conegueren un dinamisme insòlit a la història del sector. Per al 1890 havien assolit 4.500 Tm, la qual cosa suposava una proporció pròxima a l’11% de la producció catalana total. El quadre 4.17. recull algunes xifres ben significatives: les exportacions de teixits s’adreçaren principalment a les colònies americanes de Cuba i Puerto Rico com també a les illes Filipines.

En resum, les vendes de teixits catalans a algunes regions espanyoles i a les colònies augmentaren d’una manera important. De ben segur, doncs, que la caiguda del consum de les economies domèstiques a les regions d’agricultura tradicional, vista la disminució de les vendes totals, hagué de ser molt gran. L’aranzel havia posat en evidència les febleses d’una agricultura clarament endarrerida.

Hem de trobar l’explicació bàsica a la creixent acceptació dels teixits catalans dins de les colònies en el procés de desarmament aranzelari exclusiu per als productes espanyols introduït en tots aquells territoris pel govern. L’instrument bàsic fou la Llei de Relacions Comercials del 1882. Hi ajudà inicialment també una mica, i ja bastant més a la dècada dels noranta, la gradual depreciació de la pesseta que feia guanyar competitivitat exterior a les mercaderies espanyoles.

En tot cas, podem inferir de l’evolució de la producció l’existència d’una fase d’expansió i de creixement de la inversió intenses i una altra de final de paràlisi i profunda recessió. És un fet molt evident i, a més, perfectament identificat a l’època. La indústria “cotonera —descriu un informe de la Societat Econòmica Barcelonesa— va anar creixent fins al 1884, quan va iniciar un declivi continuat que només trobava aturador al final del 1888”. Un diagnòstic ben exacte.

Certificat d’embarcament de cotó americà destinat a Barcelona, 1880.

Paper de carta de Successora de Quadras i Prim, fàbrica d’estam a Sabadell.

Aquest dictamen ens fa saber altres coses que les xifres de consum de cotó —tan grolleres com a indicador de la producció final— ens amaguen. Segons aquella corporació, només es mantenien les vendes d’articles bastos i mitjans, i per això mateix més pesants, mentre que els més fins, prims i cars eren desplaçats ràpidament per les importacions estrangeres. Atesa la progressió contínua d’aquestes, resulta absolutament versemblant que els teixits fins fossin els més afectats ja que resultaven comparativament menys gravats pels aranzels i la seva demanda és més subjecta a les variacions de la moda.

Tot plegat significa que la producció final en termes físics —en metres de teixit— va caure més que no pas el consum de primera matèria i el valor afegit encara més. Exactament igual succeí amb l’ocupació i, si no haguessin canviat les condicions tècniques del procés cotoner, hauria succeït amb els resultats de les empreses. Les conseqüències de la llarga depressió foren, així mateix, molt grans.

Marca de Fill de Joan Llagostera, a Manlleu.

La producció de la indústria llanera moderna presenta una major continuïtat entre el període 1850-65 i la represa del 1870 endavant, en absència d’una situació anòmala com la del cotó durant els anys de la guerra civil als EUA. El nou marc del comerç exterior, a partir de la reforma del 1869, facilitava la importació de maquinària i, sobretot, de llanes australianes i saxones de gran qualitat, amb un impuls i un salt qualitatiu de la indústria molt important.

En canvi, el desarmament aranzelari i sobretot el tractat de comerç amb França del 1882, que garantia les exportacions de vi al mercat francès, provocava un gran augment de les importacions de manufacturats de llana i amenaçava de manera ja molt greu la supervivència de la base industrial. En aquest cas, la baixa de la producció dels anys centrals de la dècada dels vuitanta no arriba a deixar pas a la recuperació, com succeeix al cotó, durant els darrers anys sinó que continua minvant fins que l’aranzel del 1891 en proporciona la salvació.

L’agudització de la lluita industrial

Un cop que començava a ser restablerta la normalitat, acabada la “fam de cotó”, la nova situació política sorgida de la revolució de setembre del 1868 introduïa variacions molt substancials en el quadre en què havien d’operar les empreses tèxtils a Catalunya.

Quadre 4.18. Rendibilitat de les anònimes cotoneres, entre 1872 i 1890.

La primera, l’augment de la competència externa a causa del progressiu desarmament aranzelari i l’entrada de manufacturats estrangers, cada any en quantitats més elevades. La segona, l’alça dels salaris generalitzada després de la gran vaga de l’any 1869. Així doncs, la situació es defineix per la caiguda dels preus de venda i l’increment dels costos laborals de les empreses.

Quan els efectes del desarmament aranzelari ja havien començat a ser importants, la tenalla de la doble pressió de preus de venda en descens i costos en augment comprometia els resultats de les empreses i col·locava en situació d’inviabilitat totes aquelles que no trobessin fórmules noves per a neutralitzar-ne els efectes. L’augment de la competència no es produïa pas únicament a causa de l’expansió de les importacions, ja que també a l’interior del districte industrial català s’aguditzava la lluita per un mercat disputadíssim.

En termes generals, les indústries ja instal·lades hagueren de deixar pas a d’altres de noves més preparades per a aconseguir bons resultats. Al cotó, bon nombre d’aquelles a penes si començaven a refer-se de les grans dificultats dels anys de crisi dels seixanta i no tenien força per a emprendre la reestructuració necessària tan aviat. El quadre 4.18. presenta l’evolució dels dividends distribuïts, en percentatges sobre el nominal de les accions, de tres de les cinc úniques empreses industrials cotoneres constituïdes com a societats anònimes que existien al llarg d’aquests anys. El quadre evidencia les dificultats d’aquestes empreses. La Manufacturera no distribuïa dividends durant dotze anys seguits. L’Espanya Industrial i La Fabril els reduïren des de 1874-76 de manera dràstica. L’Espanya deixà de repartir-ne del tot el 1887 i el 1888. Les dues altres que no figuren al quadre simplement liquidaren: La Industrial Cotonera l’any 1877 i La Igualadina Cotonera el 1880. Després, les coses milloraren ben poc. La Fabril també hagué de liquidar el 1892. La Manufacturera no ho féu fins el 1910, però entremig arrossegava una existència absolutament lànguida.

Macià Muntadas, Director de L’Espanya Industrial des del 1880 (“La Exposición”, 1888). L’estructura industrial catalana continuava molt àmpliament dominada pel tèxtil.

Només L’Espanya Industrial aconseguia d’obrir-se camí després de superar amb penes i treballs les dificultats dels anys vuitanta. Les cinc empreses grans a què em refereixo tenien en comú la condició d’explotar establiments fabrils accionats amb la tecnologia de la màquina de vapor. La decadència de totes cinc és emblemàtica, ja que molts altres de més petites dedicades també als filats i teixits de cotó a les mateixes poblacions de Reus, Igualada, Vic o Barcelona patiren mals semblants. La recepta que posava L’Espanya de nou en condicions d’assolir una rendibilitat acceptable va ser la innovació tecnològica i la transformació de la seva planta de producció. Únicament d’aquesta manera, i en un entorn de proteccionisme recuperat a partir del 1891, li resultaria possible sobreviure i competir amb les noves empreses més eficients sorgides al llarg del període.

Les dificultats a la llana foren grans, així mateix, i la reestructuració també. Les importacions de teixits de llana van mostrar-se més sensibles que cap altre producte manufacturat a l’obertura aranzelària i, sobretot, als tractats de comerç amb França. El consum espanyol de teixits d’estam quedava plenament dominat per les importacions de França i de Gran Bretanya. De tota manera, la modernització que tenia lloc en aquest període, sota la pressió de les compres a l’exterior, consolidava i aprofundia de manera definitiva l’hegemonia catalana sobre la indústria espanyola.

En el millor dels casos, algunes poblacions de la resta d’Espanya, com ara Alcoi, Béjar o Antequera, aconseguien de mantenir la seva base productiva al sector, mentre que la capacitat instal·lada catalana —de Sabadell i Terrassa— augmentava de pressa i incrementava molt la quota-part vallesana dins de la indústria llanera espanyola, fins, potser, prop del 75% del total.

Les empreses llaneres vallesanes no eren pas gaire grans i mantenien un caràcter decididament familiar. Però no és pas gens clar que aquest tipus d’empresa fos ineficient de cara al mercat amb què comptava. Els desavantatges provocats per les relativament petites dimensions de les empreses eren neutralitzats en gran part per les economies externes obtingudes de la contigüitat de totes elles i de les intenses relacions interindustrials que caracteritzaven el sector.

No es tracta pas d’una gran excepció a nivell europeu, d’altra banda, sinó de la norma. El caràcter familiar i la relativament petita dimensió de l’empresa, com també la gran concentració geogràfica, caracteritzaren Sabadell-Terrassa a Catalunya i Espanya com, salvades les distàncies, Tourcoing, Roubaix o Mazamet a França, Elbeuf a Bèlgica, Tilbourg a Holanda o Biella i Prato a Itàlia.

Així doncs, al mateix temps que les empreses cotoneres constituïdes com a anònimes, i moltes altres de les més tradicionals al conjunt del tèxtil català, afrontaven amb grans dificultats l’augment de la competència externa i interior, un seguit de noves entitats —o, sovint, de velles empreses amb instal·lacions noves— afrontaven el repte amb èxit. La clau radicava en la reducció de costos aconseguida gràcies a la culminació de la mecanització i l’augment de la capacitació tècnica, d’una banda, i a les conseqüències d’una sèrie de canvis estratègics de localització i organitzatius, de l’altra.

La culminació de la mecanització

Acció de L’Espanya Industrial, 1854.

En efecte, el camí de la innovació constituïa condició inexcusable per a la simple supervivència. La represa del tèxtil cotoner, un cop tancada la fase depressiva prèvia a la revolució del 1868, es realitzà sota la pressió d’uns preus forçosament declinants i importants increments del tipus del salari. L’expansió de la llana també hagué d’ajustar-se, a partir del 1869, als mateixos condicionants.

L’única sortida possible era, en tots dos casos, la reducció de costos a través de la innovació tecnològica, i d’altres fórmules complementàries, i l’augment de la productivitat del treball. Això donà lloc a tres grans processos d’innovació íntimament lligats entre ells i dirigits, tots, a obtenir els estalvis imprescindibles: la renovació de la maquinària, la transformació radical de l’edificació industrial i les substitucions energètiques. Unes i altres proporcionaren importants economies en els costos i augmentaren la competitivitat.

La renovació de la maquinària tenia dos components bàsics de diversa intensitat, a més d’alguns altres de menys transcendents, que afectaven tant el tissatge com la filatura. El tissatge conegué el desplaçament dels telers manuals i la generalització dels telers mecànics. La filatura, un notable augment del nombre de selfactines més grans i, a l’acabament del període, l’inici de la incorporació de la contínua d’anells dins del subsector cotoner.

Quadre 4.19. Transformació del tissatge del cotó, entre 1875 i 1890.

El canvi més important quant a la maquinària operativa en el procés tèxtil pròpiament considerat fou la culminació de la mecanització del tissatge. El quadre 4.19. permet comprovar la disminució del nombre de telers manuals i l’increment dels mecànics dins del tissatge del cotó. Queda al marge la mecanització, als mateixos anys, del tissatge del gènere de punt.

Per la naturalesa fiscal de la font d’informació utilitzada i a causa de determinades condicions d’una part de la indústria cotonera d’aquests anys —que es comentaran més endavant—, podem afirmar que el nombre de telers mecànics és molt subestimat a les xifres del 1879, 1883 i, molt més encara, del 1890. Generalment, a més, es tractava de telers de dimensions força superiors als introduïts abans del 1862. En tot cas, però, resulta ben evident que la utilització de telers manuals ja era reservada per a alguns treballs de tipus artesanal.

Quadre 4.20. Transformació del tissatge de la llana, entre 1870 i 1890.

Al subsector llaner de les dues ciutats industrials del Vallès, el canvi en els sistemes de tissatge durant el període és molt més espectacular que no pas al cotó. El quadre 4.20 en resumeix les dades agregades de Sabadell i Terrassa i permet de comprovar com es partia simplement d’algunes experiències temptatives, el 1870, per arribar a la pràctica totalitat el darrer any que el quadre incorpora. En aquest cas, Sabadell es va anticipar una mica a Terrassa, ja que a la primera ciutat el procés es realitzà entre el 1878 i el 1884 mentre que a la segona s’allargà entre el 1882 i el 1887, ja en plena depressió. El relatiu endarreriment de l’inici de la mecanització del tissatge llaner es devia als limitats avantatges dels primers telers mecànics sobre els manuals. Quan aquesta transformació es realitzà, en canvi, va ser sobre la base de la instal·lació de telers grans que pràcticament duplicaven la productivitat dels vells mecanismes manuals.

A la filatura, l’augment de capacitat productiva, tant al cotó com a la llana, es produí a través de la instal·lació de selfactines de grans dimensions. Tot i els increments de productivitat, el nombre de fusos del cotó augmentava ben de pressa fins a situar-se pel damunt de la xifra d’1.300.000 l’any 1881, dedicats, bàsicament, a la fabricació de fil entre els números 11 i 45.

La principal innovació, en termes de tecnologia emprada, va ser la introducció d’un nou tipus de màquina contínua. La ring thorstle, o contínua d’anells, s’havia adoptat i generalitzat als EUA a partir dels anys 1860-70 i començà a ser coneguda a Europa amb motiu de l’Exposició de París del 1878. Igual que la selfactina, la contínua estira i torça les metxes o vetes de cotó fins a produir el fil.

Etiqueta de Joan Batlló. Al mateix temps que les empreses cotoneres tradicionals afrontaven amb dificultat l’augment de la competència, un seguit de noves entitats afrontaven el repte amb més èxit.

Al final dels anys setanta, els perfeccionaments d’aquesta màquina de filar havien augmentat les dimensions i la velocitat fins a igualar la performance de les selfactines més grans. Essent aproximadament d’idèntiques dimensions i velocitat, la nova filadora, justament perquè es tractava d’una contínua a diferència de la intermitent selfactina, produïa gairebé un 40% més de fil de cotó que aquesta. En les seves versions més acabades, podia fer anar fins a 1.400 fusos a una velocitat de 7.500 voltes per minut.

Alhora que es completaven les transformacions de la filatura i del tissatge del subsector llaner, s’acomplia també la mecanització d’altres operacions, com el rentatge, i es perfeccionaven els aprestos i acabats. El 1890 el procés tèxtil de la llana era també mecanitzat del tot.

Finalment, tant al cotó com a la llana les innovacions esmentades exigien edificis industrials de característiques específiques. A causa de les seves grans dimensions i del règim de funcionament que les caracteritzava, com també del complex sistema d’embarrats per a la transmissió de la força des del motor fins a les màquines, les grans selfactines i contínues i els nous telers havien de ser instal·lats en naus industrials de gran superfície i de resistència superior.

Nombroses fàbriques dels decennis centrals del segle, construïdes amb les tècniques d’edificació tradicional, eren incompatibles amb la tecnologia de la fabricació tèxtil. Això en bloquejava la innovació tecnològica. Entre el 1875 i el 1880 comença a Catalunya una gran revolució a la construcció dels edificis industrials, que ara hauran de ser de gran superfície i resistència i amb disposició interior acuradament dissenyada per tal d’adaptar-los a la nova maquinària i a uns sistemes de transmissions molt complexos. Les columnes i bigueria de ferro substituïen els materials de pedra i fusta i els enginyers desplaçaven els mestres de cases. El tèxtil començava a estirar fort, a través de l’edificació industrial, dels sectors de la construcció i la indústria metal·lúrgica.

Etiqueta de Josep Valls i Ibern, empresa cotonera.

Etiqueta de Carroggio i Trinxet, empresa cotonera amb fàbriques a Sant Quirze de Besora i Manresa.

Noves edificacions volia dir, sovint, nous emplaçaments. En línies generals, els empresaris adoptaren decisions de localització de les plantes que trencaven la dinàmica anterior al tèxtil català. La llana tendia a concentrar-se més i més, tot abandonant la muntanya i la mitja muntanya i encara l’entorn immediat de Barcelona, i a refermar l’aposta per la doble seu de Sabadell i Terrassa.

El cotó, ben al contrari, tendia a dispersar-se. Això suscità més d’un dubte, car la indústria cotonera, alhora que transfor-mava radicalment el seu utillatge tècnic, s’endinsava cap a les comarques interiors de Catalunya tot seleccionant emplaçaments que suposaven, sense cap dubte, problemes de comunicació més grans que no pas aquells altres propers al mar dominants als decennis centrals del segle.

L’enigma energètic: el retorn a l’aigua

En efecte, la indústria cotonera catalana protagonitzava aleshores una transformació de signe aparentment contrari al de l’economia més dinàmica del món del període que considerem. Alfred D. Chandler, Jr., en la seva famosa The Visible Hand: The Managerial Revolution in American Business, explica com durant la segona meitat del segle XIX s’anaren aixecant moltes grans fàbriques tèxtils integrades mogudes pel vapor al llarg de la costa Atlàntica, des de Connecticut fins al New Hampshire.

L’anàlisi brillant de Louis Hunter sobre l’energia hidràulica al segle de la màquina de vapor posa de manifest, pel seu cantó, que el 96% de l’increment de la potència instal·lada de la indústria manufacturera nord-americana assolit en el període que va del 1869 al 1889 correspon a la força del vapor. L’aposta catalana per les fàbriques “de riu” anava, doncs, a contracorrent.

Més que “de riu”, els nous emplaçaments haurien de ser considerats, realment, “de riu i de mitja muntanya”, ja que no es tractava de qualsevol mena de riu —cap planta nova no fou instal·lada a les riberes dels grans rius catalans, com l’Ebre, el Segre o les dues Nogueres— sinó de corrents amb desnivells i salts d’aigua de condicionament fàcil i econòmic per a la producció d’energia.

Quan culmina el creixement del tèxtil català, immediatament abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial, el nombre de fusos moguts per la força hidràulica del Llobregat, del Ter o del Cardener ascendeix aproximadament a 1.600.000 i representa a l’entorn del 80% del total de la filatura cotonera. En aquells moments, la victòria de la hidromecànica com a energia del procés de la filatura cotonera devia semblar gairebé total, tot i que es trobava a punt de cedir la primacia a l’energia elèctrica.

L’explicació de les diferències entre les pautes cotoneres nord-americana i catalana no és cap misteri: mentre que l’explotació dels jaciments d’antracita de l’est de Pennsilvània augmentava de manera contínua la disponibilitat de combustible sòlid a bon preu, les esperances posades pels empresaris catalans en els meners del país resultaren frustrades per la baixa qualitat i l’escassetat dels carbons, tal com ha exposat Jordi Nadal (vegeu el volum tercer d’aquesta obra).

Des d’aleshores, la turbina hidràulica es convertí en el motor més característic de la indústria cotonera, sobretot del procés de la filatura, i també de la industrialització catalana mateixa, en la mesura que aquell sector mantindria el seu caràcter de líder durant un període molt llarg de temps. La mediocritat de la dotació catalana d’altres tipus de recursos proporcionà, així mateix, a la força de l’aigua una primacia incontestable en el sistema energètic català en allò que es refereix a la producció mateixa.

La transformació dels sistemes de proveïment d’energia fou especialment patent a la fase de la filatura del cotó, aquella en què més pesa l’energia en la seva estructura de costos. Albert Carreras ha realitzat un brillant exercici d’estimació de la potència hidràulica instal·lada de la indústria cotonera i de la minoració del carbó d’importació que, presumptivament, l’aprofitament d’aquella va permetre. És a dir, de la quantitat de carbó que addicionalment hauria calgut importar en comptes de l’energia hidràulica emprada.

Quadre 4.21. Potència hidràulica instal·lada i estalvi de carbó, entre 1866 i 1891.

Les dades de l’interval temporal que ara m’ocupa han estat recollides al quadre 4.21. Les xifres mostren una gran progressió fins al 1881 i de passada confirmen la falta de dinamisme de la dècada dels vuitanta. En termes de carbó estalviat s’arribà, durant el període, a uns màxims per als anys 1876 i 1881 del 24% del total d’hulla importada.

El retorn a l’aigua és prou evident. La victòria del model fabril que coneixem com a colònia —s’ha escrit sovint— era completa. Es tracta, però, de dues coses diferents. Les fàbriques situades a les poblacions de la ribera del Llobregat o del Ter, com Manresa, Sallent, Ripoll o Manlleu, augmentaren en nombre i ampliaren substancialment la seva dotació de fusos i de telers mecànics alhora que es construïen les noves colònies industrials. Aquestes, de fet, constituïen un subsistema dins del tèxtil, al qual prestaré alguna atenció específica més endavant.

La polèmica sobre el dilema existent entre el carbó i l’aigua a la indústria tèxtil ve de lluny. Ja és, a l’època, un element de conflicte utilitzat demagògicament per empresaris i treballadors del sector en retrocés amb arguments que s’han repetit després de manera acrítica. I no és gaire estrany ja que el tema apareix com un cert enigma.

Un informe datat del 1890 i redactat per una entitat de Gràcia ens posa en la pista de la nova indústria centrada en els aprofitaments hidromecànics. Segons ella, els avantatges eren diversos: “...no necesitan éstas el uso del carbón mineral; el deterioro de la rueda hidráulica no puede compararse con el de la máquina de vapor, pueden trabajar sin mayor gasto de día y de noche; pagan más baratos los salarios, y a veces tienen un jornal de más horas de duración cuando las sociedades de resistencia [els sindicats] no tienen intervención en la marcha del negocio.

Totes aquestes afirmacions necessiten moltes matisacions. Consideraré per separat els dos grans temes que s’hi comenten: els costos energètics i els costos laborals. Primer que res, cal assenyalar que l’augment de la capacitat instal·lada a la indústria de Catalunya amb màquines de vapor és també gran al llarg del període. El subsector llaner, en efecte, va recórrer a l’energia hidràulica de manera molt limitada i el seu creixement es realitzà de manera gairebé exclusiva sobre la base dels “vapors”.

Cal afegir que la mecanització completa del procés llaner exigia augments importants del coeficient energia/producte —o quantitat d’energia necessària per cada unitat de producte final— i, per tant, el consum d’aquest tipus d’inputs creixia més encara que la producció mateixa. Les dades relatives a Sabadell i Terrassa confirmen l’extraordinari increment de la potència instal·lada i del consum de carbó mineral pel tèxtil de totes dues ciutats.

En segon lloc, cal assenyalar que la fase del tissatge i, sobretot, la dels acabats del mateix subsector cotoner, coneguda, en aparent paradoxa, amb el nom de “ram de l’aigua”, mantingueren les instal·lacions noves amb un tipus de localització i amb una selecció energètica idèntiques a les de l’etapa anterior. És a dir, sobre la base de fàbriques a Barcelona i altres poblacions costaneres mogudes per la màquina de vapor.

Les empreses que aprofitaven els salts d’aigua produïen principalment filats i empeses, o teixits crus i blancs. És a dir, primeres matèries i productes semielaborats que havien de processar les indústries del tissatge i dels acabats. Treballaven, per tant, per a altres empreses tèxtils i no per als consumidors. Dit d’una altra manera, l’existència mateixa de les indústries “de riu” depenia dels vapors i empreses “del pla”.

Així doncs, l’espectacular retorn a l’aigua no és incompatible amb un augment molt substancial de la potència instal·lada amb màquines de vapor. Segons l’informe del cònsol nord-americà Fredk H. Scheuch, de 22 de juny de 1882, la indústria cotonera disposava de 14.000 cavalls de vapor operatius per a moure la maquinària de tota mena instal·lada a les fàbriques, dels quals 11.000 corresponien a màquines de vapor i 3.000 a salts d’aigua equipats amb turbines i rodes. Les xifres no són correctes però el comentari és significatiu. La manca de dades adequades ens impedeix de precisar, de la manera que ho fèiem més amunt per als EUA, com es distribueix l’increment de potència instal·lada de la indústria catalana fins al final del període. Però no és gens temerària la hipòtesi que, en termes de cavalls de vapor instal·lats, les màquines de vapor superaren de llarg les famoses turbines hidràuliques.

L’originalitat de la selecció de la hidromecànica com a energia de la indústria moderna, per a un període tan tardà, no és pas, per això, menys assenyalada. De fet, l’esperó de la recerca de costos energètics més baixos era acompanyat sovint d’altres motivacions importants de naturalesa diversa.

L’organització empresarial catalana, el Foment del Treball Nacional, en proposava una explicació múltiple l’any 1913: “...als llibres d’actes d’aquesta societat consta que, a la vista que la concentració de fàbriques a la capital era un focus inextingible de pertorbacions contínues, posats d’acord fabricants i autoritats locals, estimulades pels governs, es va afavorir amb mesures extraordinàries la dispersió i creació consegüent de fàbriques a les conques dels rius. La barator de la força motriu hidràulica i la relativa abundància de personal en condicions econòmiques justificaren la previsió d’aquest moviment centrífug.”

El Foment apuntava, doncs, a més de les raons lligades al proveïment energètic, les exempcions fiscals que concedia l’administració per raons político-socials i els nivells més baixos dels salaris a les poblacions rurals.

Les motivacions relacionades amb el deteriorament de l’ordre públic, com també els elevats salaris a la ciutat de Barcelona, van contribuir indiscutiblement al ràpid desplaçament de la indústria cotonera cap a l’interior. Però aquesta causa, ben activa, no va ser decisiva en la relocalització de la indústria de la filatura del cotó als darrers decennis del segle.

Albert Carreras ha argumentat convincentment que la influència del baix nivell dels salaris o de la major disciplina de treball a la Catalunya interior no expliquen l’ocupació exhaustiva de les riberes dels rius. Aquestes mateixes circumstàncies haurien pogut aconseguir-se sobre l’eix de la costa o de les línies ferroviàries, la qual cosa hauria reduït els costos del transport.

Els empresaris no triaren qualsevol localització sinó aquella que els proporcionava energia hidràulica. M’interessa afegir que les indústries del tèxtil que s’instal·laren a la vora dels rius, fonamentalment les de filatura i teixits crus, eren les dedicades als processos més intensius en energia i menys intensius en treball. Això seria ben contrari a la lògica si l’objectiu primordial hagués estat minimitzar els costos del factor treball.

Tres maneres de reduir els costos laborals unitaris

La reducció dels costos extrasalarials és una estratègia general de la indústria d’aquests anys per tal d’ajustar-se a les noves condicions de caiguda de preus de venda i alça dels salaris, però no és l’única ni tan sols la principal. El procés d’adaptació va impulsar diverses maneres de limitar els costos laborals unitaris, és a dir els pagaments salarials per unitat de producte. Les més remarcables foren tres: l’augment de productivitat per ocupat derivat de la pròpia mecanització, la substitució de treball masculí per treball femení i l’elecció de noves localitzacions amb un nivell més baix per al cost de la vida i menys pressió fiscal.

Els canvis tecnològics i la mecanització pretenien, de fet, abans que res l’estalvi de treball. Les dues innovacions més importants, les contínues d’anells i els telers mecànics, generaven d’entrada considerables increments de productivitat. Amb el treball d’un sol operari n’hi havia prou —i de sobres— per vigilar un parell dels nous telers. A diferència dels manuals, per altra banda, els mecànics mantenien un ritme de treball continu. A més, en els nous telers mecànics la velocitat de la llançadora, en passades per minut, duplicava de llarg la que aconseguien els teixidors a mà més hàbils.

Per la seva banda, l’augment de la quantitat de fil que produïen les contínues d’anells sobre les selfactines no exigia treball humà addicional. Així doncs, la quantitat de producte per treballador augmentava d’una manera molt important en tots dos casos. Altres innovacions, sobretot a la indústria llanera, perseguien la mateixa finalitat d’economitzar treball.

Les transformacions del tissatge i de la filatura no es limitaven al tipus de maquinària utilitzat ni a l’estalvi de la quantitat de treball emprat. Alhora es realitzava una revolució sorda que havia de influir molt en l’estructura de costos. Es tracta de la substitució de la força de treball masculina, i altament especialitzada, que era predominant de manera absoluta a l’època del teler manual, per mà d’obra femenina.

Substituir homes per dones en una empresa operativa resultava impossible a causa de la resistència exercida pels sindicats de treballadors amb tota mena de procediments. Però una fàbrica nova podia seleccionar el seu personal aplicant una estratègia distinta, especialment si el seu emplaçament l’allunyava del món urbà dominat per les organitzacions dels treballadors. Així doncs, les empreses de nova creació, o les plantes noves de les empreses antigues, podien modificar profundament la composició de la seva plantilla amb la incorporació massiva de dones.

A més, les exigències físiques de la nova maquinària eren molt menors que no pas les d’aquelles que substituïen. En tot cas, les selfactines continuaren al càrrec d’homes mentre que a les noves contínues l’ocupació va passar a ser bàsicament femenina. Igual succeïa en el tissatge del cotó. L’any 1867 el treball de teixir era encara dominat pels homes: a part un miler de nens, ocupats en treballs auxiliars, hi havia 16.400 homes i només 2.575 dones. Després, en canvi, les proporcions començaren a invertir-se en aquest treball fins a resultar molt majoritàriament exercit per dones.

Els salaris de les dones eren inferiors als dels homes, perquè eren també molt inferiors, i en proporcions notòriament més baixes, els costos d’oportunitat. La utilització a gran escala del treball femení —sobreabundant al mercat— va tenir un efecte depressor addicional sobre els salaris dels treballadors masculins que haurien pogut beneficiar-se, en absència de les dones a les fàbriques, d’una escassetat relativa de treball molt gran i, per això mateix, de salaris més elevats.

Ben segur que, molt lluny dels seus desitjos, les dones treballadores acceptaven sous més baixos que els homes i, alhora, abaixaven els sous dels homes que s’ocupaven en les mateixes feines que elles. D’aquí la resistència sistemàtica, i sovint molt violenta, dels sindicats obrers a acceptar la contractació de dones a les fàbriques per segons quines feines que els homes tradicionalment monopolitzaven.

L’últim dels mecanismes bàsics del procés de reducció dels costos laborals es relaciona amb els nivells relatius del cost de la vida a les noves localitzacions seleccionades. Les fàbriques disperses a les comarques interiors resultaven afavorides per dues fórmules complementàries de reducció dels costos salarials: el nivell general de preus més baix i menys pressió fiscal.

Un primer avantatge es derivava del fet que el cost de la vida, en termes de preus dels aliments i de lloguers dels habitatges, era molt més elevat a Barcelona i poblacions del pla que no pas a les comarques interiors. El segon procedia de la realitat que els impostos de consum reforçaven aquest efecte de vida cara a les ciutats, per damunt de les poblacions petites de l’interior. Com a resultat d’això, un salari més reduït a l’àmbit rural podia arribar a tenir igual o, fins i tot, més capacitat adquisitiva que el nominalment més elevat de la ciutat.

El model de les colònies industrials

Dins del marc de les instal·lacions productives implantades a l’interior, en cerca d’energia hidràulica barata i costos laborals més baixos, la indústria cotonera catalana donà lloc, durant el període 1868-91, al naixement d’un arquetipus ben peculiar que es coneix com a colònia industrial. Es tracta d’un model de fàbrica absolutament nou i força diferent de les altres des de diversos punts de vista.

El sistema de les colònies tenia precedents de ben lluny. De fet nombrosos empresaris que utilitzaven l’energia hidràulica ho feien gràcies a drets de propietat molt antics. Josep Tarrés emprava les aigües del riu Ter com a força motriu de la seva fàbrica de Sant Feliu de Torelló gràcies a l’herència dels drets que corresponien a un establiment emfitèutic atorgat pel Reial Patrimoni el 14 de maig de 1565. L’empresa de Domènec Arañó i Cia explotava el salt d’aigua del molí de l’Areny, al terme de Cardona, a causa de drets derivats de l’establiment obtingut per Josep Quer del Reial Patrimoni el 8 de novembre de 1687.

Però moltes altres empreses havien de sollicitar una nova concessió. Totes les que l’aconseguien obtenien exempcions fiscals durant els seus primers deu anys a causa de les disposicions que contenia la llei d’aigües de 3 d’agost de 1866 per promoure la utilització industrial dels cursos fluvials. Aquests avantatges foren confirmats per la llei de 13 de juny de 1879, però resultaren suspesos ja l’any 1892.

En tot cas, les exempcions d’impostos per als aprofitaments hidràulics justifiquen l’afirmació, feta més amunt, que l’estadística de la contribució industrial subestima l’equipament productiu de la indústria a mesura que aquesta s’inclina cap a la hidromecànica amb la turbina i les colònies. La raó és que les indústries noves no comencen a figurar en l’estadística fins que passen a pagar l’impost, deu anys després de la seva creació.

Una altra llei de l’any 1868 facilitava l’obtenció d’exempcions fiscals complementàries als establiments que complissin determinades condicions establertes per a les colònies agrícoles per procedir al conreu de terres incultes. Les fàbriques hidràuliques instal·lades als pobles no podien, doncs, acollir-s’hi. Així nasqueren les colònies industrials, establiments aïllats de les poblacions i amb una certa dotació de sòl agrícola. El model va ser utilitzat també per algunes empreses llaneres i per la metal·lúrgica Lacambra.

La selecció de l’energia hidràulica per al moviment de les màquines determinava els emplaçaments de les fàbriques. Com que aquesta energia no és transmissible, havia d’utilitzar-se forçosament al mateix lloc on es produïa: el motor —és a dir, la turbina— era connectada directament a les màquines a través dels embarrats. Per tant, la fàbrica era situada, per definició, al costat del salt d’aigua i allí mateix calia instal·lar-hi els treballadors.

Les empreses hagueren de crear poblacions totalment noves, construir habitatges per als tècnics i treballadors i resoldre pel seu compte problemes diversos d’urbanisme i condicionament dels habitatges, des del servei d’aigua potable i enllumenat fins a equipaments diversos com escola, economat, assistència mèdica, barberia, cafè, teatre i església, passant pel manteniment de carrers i espais comunitaris.

La colònia Vila-seca d’Almeda, Sindreu i Companyia a Torelló (Postal del començament del segle XX). Dins del marc de les instal·lacions productives implantades a l’interior en cerca d’energia hidràulica barata i costos laborals més baixos, la indústria cotonera catalana donà lloc al naixement d’un arquetip ben peculiar que es coneix com a colònia industrial.

Les inversions necessàries per a posar dempeus un complex d’aquestes característiques eren incomparablement superiors a les de les empreses instal·lades en poblacions. En canvi, gaudien del gran avantatge que suposava el baix preu dels terrenys enfront d’aquells altres, que es trobaven en espais urbans.

Reeixir en la contractació de moltes dotzenes o centenars —de vegades, fins i tot de milers— de treballadors no era pas senzill. I encara menys ho era aconseguir que es mantinguessin als seus llocs de treball de manera estable i que acceptessin els torns nocturns. En canvi, això tenia una importància estratègica per a l’èxit del model industrial de la colònia. L’energia hidràulica era més barata que el carbó però, a diferència d’aquest, no es podia emmagatzemar, de manera que tota interrupció de la producció comportava pèrdues econòmiques irreversibles.

La solució consistia en allò que ha estat anomenat paternalisme empresarial: proporcionar avantatges als treballadors per tal de desincentivar la fuga cap a les altres empreses i també qualsevol vaga o interrupció del treball. El presumpte secret és divers. D’una banda, els treballadors rebien una sèrie de pagaments salarials no monetaris lligats als serveis de la colònia, que l’empresa necessitava mantenir actius per a rendibilitzar-los, com els de les instal·lacions esmentades més amunt d’economat, escola, assistència mèdica, etc. De l’altra, la cessió gratuïta, o a preus molt per sota del mercat, d’habitatge i terres de conreu i d’horta. En tercer lloc, finalment, la seguretat en el treball per a tots els membres de la família en edat de treballar.

Colònia Rosal al Llobregat, prop de Berga (Postal del començament del segle XX).

Aquest darrer aspecte és molt important, sobretot si considerem les característiques del mercat de treball en un país endarrerit com Espanya que feien de l’ocupació un element força precari. Com a mínim per a la immensa majoria de les dones i per als homes poc especialitzats, el mercat laboral s’ajustava a les condicions d’oferta il·limitada de treball. Així doncs, la garantia de l’ocupació del grup familiar sencer constituïa una diferència molt positiva per als treballadors respecte de les condicions als mercats de treball oberts de la ciutat.

El model de colònia constitueix, en efecte, un sistema tancat, basat en el treball familiar i no en l’individual, en el qual la unitat bàsica de producció no és el treballador sinó la família. La remuneració efectiva del treball és determinada, fins i tot, a nivell d’ingressos familiars més que no pas de salaris individuals. Els torns a què s’apliquen els treballadors dins de la fàbrica deriven també de la lògica i de les exigències del conjunt familiar. El sistema tenia importants avantatges i grans inconvenients però permetia optimitzar l’aprofitament de l’energia hidràulica, raó per la qual havia estat dissenyat.

Des del punt de vista de l’empresa, el sistema era en principi menys apte per a reclutar el treball més qualificat que no pas el mètode més comú de contractació individual ja que les famílies difícilment podien reunir al seu interior diversos especialistes d’alt nivell.

Colònia Vidal al Llobregat, prop de Puig-reig (Postal del començament del segle XX).

També es mostrava molt poc flexible en el sentit de consentir la màxima incorporació de treball femení. Les elevadíssimes taxes de dones en la força de treball del tèxtil cotoner del Japó, del 80% i més, que ens ha revelat Gary Saxonhouse al seu “Country Girls”, eren impossibles —per definició— en el sistema català de colònies organitzades sobre la base de famílies. Consentia, finalment, una durada del treball més reduïda en termes d’hores anuals a causa de la introducció de la jornada de vuit hores al torn nocturn.

Però al costat d’aquests elements de debilitat, en termes de competitivitat domèstica i internacional, les colònies aconseguien altres elements avantatjosos. Disposaven, per exemple, d’un mitjà directe de capacitació de la força de treball a partir de la família mateixa. D’altra banda, eren especialitzades en la producció de semielaborats, filats i empeses, que no exigien un gran nivell dels seus treballadors. L’alternança de jornades de treball de dues llargades, de dia i de nit, permetia, finalment, utilitzar l’energia hidràulica de manera exhaustiva al llarg dels períodes de l’any en què aquesta era disponible.

Les facilitats fiscals atorgades per l’administració ajudaren a l’èxit del model. Però no foren pas concedides sempre ni eren la base del sistema de les colònies industrials. Pels darrers anys de segle el cost estimat d’un cavall de vapor d’origen tèrmic operant durant un any duplicava a Catalunya el d’un cavall de vapor hidràulic (unes 400 pessetes/any contra 200 pessetes/any), sempre que aquest darrer es mantingués actiu dia i nit. Sense aquest règim, les colònies eren inviables. Així doncs, la causa fonamental del model, sense la qual les altres haurien resultat insuficients per a determinar la localització industrial de la manera com es produí, radica en els costos de l’energia.

Una gran inversió en capital humà

El seguit de processos de canvi i d’innovació del tèxtil català que s’han exposat més amunt va anar acompanyat, i servit, per un paral·lel ascens de la dotació de capital humà implicat en el sector. Els empresaris viatjaven regularment pels districtes més avançats de l’Europa tèxtil, tant de França i Bèlgica com de Suïssa, Alemanya i Gran Bretanya. Alguns mantenien, fins i tot, corresponsals remunerats per tal que els tinguessin informats en tot moment de qualsevol novetat industrial o comercial de l’àmbit a què es dedicaven.

La moda, tan important en una gran part de les produccions del tèxtil, obligava els empresaris a tenir l’ull posat permanentment en els centres urbans més cosmopolites de l’època, especialment a París. De grat o per força, els empresaris catalans formaven el grup social d’Espanya més atent a l’Europa avançada i cosmopolita.

D’altra banda, la societat catalana va fer esforços ben superiors a qualsevol altra de la Península per disposar de centres de creació de capital humà especialitzat al sector. Com ha explicat R. Garrabou, entre el 1867 i el 1899 l’ensenyament industrial superior és un monopoli català. De l’Escola Industrial barcelonesa, única a tot Espanya en aquell llarg lapse, sortí la majoria dels principals artífexs de la transformació tècnica del tèxtil. Una quantitat també important d’enginyers catalans es va formar en escoles europees de prestigi internacional. I, encara, la capacitat industrial catalana va atraure diferents enginyers industrials i tècnics estrangers d’alt nivell a treballar al nostre país.

El nombre d’ocupats directament no va ser gaire gran, però molts gestionaven empreses familiars o en creaven de pròpies i alguns altres s’aplicaven en treballs de consultoria i instal·lacions per al tèxtil en centres de producció d’altres sectors —sobretot a la metal·lúrgia— o pel seu propi compte. Al costat dels empresaris, els enginyers industrials són, col·lectivament considerats, els grans protagonistes del creixement i del canvi.

Protagonitzen aquestes transformacions, igualment, un gran nombre de treballadors qualificats expressament en les distintes tasques del tèxtil. Destacà, en aquesta tasca, l’Escola Industrial i Mercantil de Sabadell, creada el 1873. Des del 1874, la Diputació de Barcelona aprovà i es féu càrrec de l’Escola d’Arts i Oficis —després Escola de Treball— que havia posat en marxa un grup de professors de l’Escola d’Enginyers, l’any 1868, per iniciativa del catedràtic Ramon de Manjarrés.

Francesc Xavier Lluch preparava un projecte i s’hi incorporà com a professor de Teoria i dibuix de teixits l’any 1875. Ja durant la dècada dels vuitanta calgué substituir la pràctica del teler de mà, gairebé del tot obsolet, pels telers mecànics a les classes pràctiques de l’Escola. Fins i tot en l’àmbit de la formació d’operaris, el temps del treball manual es tenia per acabat.

Un nou pas en la mateixa direcció fou la fundació, l’any 1881, de l’Escola d’Arts i Oficis de Vilanova i la Geltrú. L’Ajuntament de la població i la Diputació contribuïren en el seu sosteniment a parts iguals, deixant el terç restant a càrrec de l’Estat. A més d’altres matèries, donava ensenyament especialitzat de Filatura, Teoria i pràctica de teixits, Màquines de vapor i Tintoreria. Tots tres centres foren un excel·lent element auxiliar per a la formació de personal qualificat per a la nova indústria.

Per la seva banda, l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, fundada el 1886, acomplia la mateixa funció de proporcionar als treballadors una capacitació superior, i millors oportunitats, i a les empreses un fons comú de capital humà a disposició de la indústria llanera. Tal com hauran de manifestar cada cop que siguin consultades al respecte, les empreses tèxtils de fora de Catalunya tindran en aquest punt, amb la manca de mà d’obra qualificada, un dels desavantatges més importants per a competir amb les del Principat.

Fruit de la densitat industrial tèxtil catalana, i del capital humà que la suportava, s’enregistraren experiències i innovacions pròpies. La més coneguda, i també la més important, correspon al teler per al vellut de seda inventat per Jacint Barrau.

Josep Maria Dalmau inventà l’any 1877 un ordidor continu, que podia ser accionat a mà o per màquina de vapor i utilitzat per a qualsevol fibra tèxtil. Accionat a mà produïa el mateix que vint operàries. La seva principal característica consistia en el fet que s’aturava per si sol en trencar-se un fil.

En certa manera, les aportacions catalanes a la tecnologia tèxtil, sense haver estat espectaculars, donen testimoni de l’acumulació de saber fer i de coneixement de què gaudia el sector.

La difícil consolidació de la metal·lúrgia

Anunci de Comas Germans (Plànol de Barcelona, 1887). La metal·lúrgia catalana deixarà de ser un sector de serveis per a esdevenir un sector bàsic, capaç d’exportar una proporció creixent de la producció fora del seu territori.

Les reparacions de motors, màquines i transmissions foren la clau del migrat èxit assolit en el període d’arrencada de la metal·lúrgia moderna dels decennis de 1840 i 1850. A partir dels anys crítics del 1860, quatre eixos impulsaren la difícil consolidació del sector: la represa de la indústria tèxtil, la substitució de la vela pel vapor en la navegació marítima, l’impuls de l’agricultura especialitzada i l’eixample i la modernització de les ciutats. Gràcies al reforçament que s’experimentava als decennis del 1870 i 1880, la metal·lúrgia catalana deixaria de ser un sector de serveis per passar a ser un sector bàsic, capaç d’exportar una proporció creixent de la producció fora del seu territori.

En els primers aspectes, la metal·lúrgia catalana es concentrà en els motors i les transmissions, obres singulars que requerien una tasca específica i instal·lacions com ara màquines de vapor i turbines hidràuliques. El 1880 La Maquinista sumava 10.000 cavalls per a les màquines de vapor i calderes destinades a la navegació i 15.000 per a totes les màquines d’utilització industrial que havia construït. Les fabricava, sobretot, dels tipus Corliss i Compound, que estalviaven combustible en comparació de la majoria de les altres màquines.

Anunci de Successors d’Amador Pfeiffer (extret del Plànol de Barcelona, 1887).

Alexander Germans portava fetes, fins al mateix 1880, vuit-centes unitats amb una potència total desconeguda, gran nombre de les quals eren destinades a petites indústries i al regadiu a Catalunya i al País Valencià i també a la marina. Aquesta empresa s’havia especialitzat en la fabricació de màquines de vapor amb el sistema d’expansió per mitjà de dos cilindres i compensació, el mètode més estalviador de combustible que es coneixia. També produïa bombes de doble efecte per a l’elevació d’aigües, igual que l’empresa d’Amador Pfeiffer i dels seus successors.

L’estratègia estalviadora d’energia, implícita en la industrialització catalana, marcava la selecció dels motors per part de les empreses constructores. Encara és més evident aquest comportament en la segona línia de fabricació de motors de La Maquinista. El mateix any 1880 la potència conjunta de les 347 rodes i turbines hidràuliques que havia fabricat ascendia a una força de 27.815 cavalls: més que les màquines de vapor de la indústria i de la navegació juntes. L’obra més remarcable era, potser, la roda de tretze metres de diàmetre per a Tolrà i Companyia de Castellar del Vallès.

Anunci de la societat Arsenal Civil (extret del Plànol de Barcelona, 1887).

També es dedicava a la construcció de turbines, i de forma preferent, la casa Planas de Girona —estudiada per Jordi Nadal—, que n’havia construït 300, en la mateixa data del 1880, amb una potència conjunta propera als 10.000 cavalls, gairebé el 40% dels motors hidràulics fets per La Maquinista en un període força més llarg. En el seu cas, l’obra més remarcable era l’equipament amb quatre turbines del salt d’aigua més gran d’Espanya, a la colònia Sedó d’Esparreguera.

Els tallers i foneria de Pfeiffer, com l’antiga casa de Valls Germans, la de Pere Colomé i també la de Joan Peyronill entre el 1868 i el 1875, tots de Barcelona, es dedicaven preferentment a la fabricació de maquinària agrícola i premses d’oli i de vi. Les transformacions de l’oleïcultura i l’expansió vitícola en facilitaren la consolidació. Valls Germans hi afegí la construcció de màquines i aparells per a la fabricació de pasta de sopa i de xocolata. La mateixa casa Planas compaginava la dedicació a les turbines amb màquines agrícoles i elements per a la molineria i les fàbriques de paper.

Anunci de Miquel Escuder (extret del Plànol de Barcelona, 1887).

Altres empreses optaren per aplicar-se a nous productes i crear mercats. Miquel Escuder, que es dedicava des dels anys seixanta a fabricar màquines de cosir, començà a construir motors de gas l’any 1879, com també faria Bertran Germans, i després màquines per a fer taps de suro (1881). Vicenç Mañach fabricava bicicletes, tricicles i tàndems a Barcelona durant els darrers anys 1880.

Tant La Maquinista com Alexander Germans i Planas treballaren amb certa intensitat per a la resta d’Espanya i sobretot al País Valencià, on l’extensió dels regadius va generar una forta demanda de màquines de vapor de petita dimensió i de bombes hidràuliques. Però els tallers més petits, amb un grau d’especialització superior, també arribaven als mercats de tot el país.

Anunci de la societat Material per a Ferrocarrils i Construccions (extret del Plànol de Barcelona, 1887).

La branca dels productes metàl·lics i les construccions prenia un gran impuls a causa del creixement i l’eixample de Barcelona i d’altres ciutats, com també de l’impuls molt notable de l’edificació industrial al Barcelonès, al Vallès, al Maresme i a les comarques on va expandir-se el tèxtil basat en la força hidràulica. Les empreses més grans, però també foneries noves de dimensions reduïdes, com l’Escorsa, produïren grans quantitats d’elements de construcció com columnes, bigues i escales metàlliques.

L’expansió de la urbanització, l’extensió dels serveis de proveïment d’aigua i de gas manufacturat i l’inici de l’electrificació requerien milions de quilòmetres de canonades per a la conducció dels fluids. En aquesta especialització destacaren l’empresa dels germans francesos Soujol i la de Manuel Tomàs.

La Maquinista, Materials i l’empresa creada per l’arquitecte Joan Torras —estudiada per Francesc Cabana—, a més, construïren grans edificis com el mercat del Born, el de Sant Antoni o el de la Barceloneta, ponts de ferrocarril i de carretera i instal·lacions portuàries a Barcelona, Portugalete o Cartagena.

Pel cantó de l’oferta i de l’estructura empresarial, no hi va haver grans canvis. Els més importants són vinculats a la creació de noves empreses i a la consolidació d’algunes que ja existien abans. És destacable, en efecte, l’establiment de nous tallers de foneria i construcció de màquines per part d’enginyers i especialistes estrangers, fonamentalment Aleix i Carles Soujol, Amador Pfeiffer, Joan Peyronill, Alexandre Wohlguemuth i Francesc Rivière.

Algunes desaparegueren amb els seus creadors, però altres assoliren una llarga vida. La de Pfeiffer continuà després de la seva mort (1875) sota la direcció de l’enginyer Màrius Puig fins que una explosió de gas a l’habitatge situat al costat del taller provocà la mort de tota la família (1881). Els successors encara li donaren llarga existència. La de Rivière es convertí en l’empresa líder de fabricació de les teles metàl·liques a Espanya.

Quant a les empreses ja instal·lades, potser la novetat més transcendental fou la fusió de la Ferreria del Remei, dels Girona, amb l’empresa Baucells, Gallissà i Cia. per a formar Materials per a Ferrocarrils i Construccions SA (1881), la futura MACOSA, dedicada preferentment a la carrosseria ferroviària. Les altres empreses que destacaren durant aquests anys foren les foneries i tallers de maquinària de Valls, Lacambra, Sivilla, Colomé, Escorsa, Escuder i Mañach. Malgrat les dificultats immenses que suposava l’elevat preu dels inputs bàsics del procés productiu, Barcelona havia assolit definitivament la condició de focus més important de la metal·lúrgia de transformació a Espanya.

La transformació de la indústria alimentària

Durant el període de la Restauració, a partir del 1874 i fins molt avançada la dècada següent, la renda per càpita dels catalans va augmentar de manera molt considerable, després de la recuperació dels anys perduts per al creixement de la dècada dels seixanta. En combinar-se amb un augment demogràfic important de Barcelona i d’altres ciutats industrials properes, va donar forma a un gran i dinàmic centre de consum que estimulà decididament les indústries de l’alimentació i begudes.

Alhora, els processos d’elaboració d’alguns d’aquests productes conegueren, a nivell internacional, canvis significatius en la línia d’incorporació de maquinària i tractaments industrials. D’una banda i de l’altra, doncs, coincidiren els estímuls per a començar a produir quantitats més grans de productes i de manera més estandarditzada. Altres factors, específics de cada branca industrial, contribuïren a l’empenta inicial de la modernització d’aquest sector.

Dins de la gran varietat de les indústries alimentàries, les que van adoptar formes noves durant els decennis del 1870 i 1880 compartien algunes característiques bàsiques. Fonamentalment dues: les dimensions modestes de les empreses i l’orientació molt preferent al mercat interior català. De tota manera, algunes començaren a obrir mercats en altres regions espanyoles i, fins i tot, a encetar trameses a l’exterior.

De fet, algunes branques apareixen vinculades, en la seva modernització i expansió d’aquests anys, a canvis del comerç internacional. Es tracta de les indústries vitivinícola, oleícola i farinera. En el cas del vi, l’expansió provocada per les grans exportacions constituïa, en realitat, un flux de primera matèria per a la indústria francesa. Però els beneficis acumulats durant un període de prosperitat tan gran, i també les oportunitats creixents que el mercat oferia, promogueren la formació d’empreses disposades a dotar-se d’instal·lacions de producció modernes i a modificar les característiques del seu producte.

Targeta de l’empresa Codorniu. L’augment demogràfic i el de la renda per càpita dels catalans van donar forma a un gran i dinàmic centre de consum, que estimularia les indústries d’alimentació i begudes.

Com a símbol de la nova època, la casa Codorniu de Sant Sadurní d’Anoia començava a elaborar vins escumosos i l’any 1879 els situava, per primera vegada, al mercat. Amb el temps, aquesta arribà a ser una de les produccions bàsiques de l’economia catalana. També ho fou, més endavant, l’oleícola. Les empreses de Tortosa, Reus i les Borges Blanques, els darrers anys d’aquest període, començaren a implementar processos mecànics i químics de premsatge i refinació com també l’envasat mitjançant recipients de llauna.

La branca alimentària més expansiva dels anys que considerem va ser, una mica sorprenentment, la indústria farinera. Tradicionalment, aquest sector presenta una forta dependència de l’oferta de blat i per això tendeix a localitzar-se a les zones productores. D’aquesta manera havia succeït a Espanya fins als anys setanta. Des d’aleshores, en canvi, sorgí una indústria farinera molt potent en una zona amb nivells de producció francament mediocres com era la zona litoral catalana.

Es tractava d’un resultat de la crisi agrària de l’Espanya interior desfermada per l’arribada massiva de blats estrangers. Barcelona, i la resta de l’àrea industrial catalana, constituïen el principal mercat i capturaven el gruix de les importacions. Els factors de localització actuaven ara a favor de l’àrea que rebia el producte primari importat i el combustible dels motors centrals. Un seguit de noves empreses s’aplicaren a la introducció dels procediments “austro-hongaresos” de mòlta mecànica.

Les fàbriques catalanes, ens és explicat al final del nostre període, “como han adquirido los trigos extranjeros a precios más baratos que los nacionales, ha resultado que, en vez de recibir Cataluña grandes cantidades de Zaragoza y aún del centro de Castilla, según antes sucedía, han enviado y envían cada vez más sus harinas al corazón de España, hasta a plazas donde hay grandes fábricas harineras”.

La gran competitivitat dels productes de les farineres catalanes, que motivava les queixes dels industrials aragonesos i castellans, venia provocada pels procediments de cilindres, més eficients que les velles moles, i l’aplicació de motors industrials per al seu moviment, però també per la utilització de blats seleccionats —a diferència del tradicional caos de la cerealicultura espanyola— i més rics en gluten. L’any 1900, les fàbriques catalanes que utilitzaven el procediment austro-hongarès suposaven el 35,7% del total espanyol segons les dades de naturalesa fiscal.

Etiqueta de Fills d’Oleguer Juncosa, fabricants de xocolata.

Les farines i sèmoles fines eren a la base d’altres indústries expansives aquests anys i els següents, sobretot fins el 1898, gràcies a les mesures legislatives que feien dels mercats colonials de Cuba, Puerto Rico i les Filipines uns espais comercials gairebé captius. Destaquen en aquest sentit la fabricació de galetes i, sobretot, de pasta alimentària. La localització de les fàbriques era a la zona de més fàcil accessibilitat marítima, al Barcelonès i al Maresme, per tal d’abaratir els proveïments bàsics i facilitar l’accés del producte final als mercats. La fàbrica Juncosa, de Gràcia, va ser una de les més destacades en la producció industrial de xocolata i en la introducció de nous mètodes. Unes poques empreses, després de la guerra franco-prussiana, començaven la fabricació industrial de cervesa.

Els pioners de la segona Revolució Industrial: l’arrencada del sector elèctric i de la telefonia

Catalunya va ésser l’escenari d’una de les primeres iniciatives industrials del continent, i del món, al sector elèctric i al de les comunicacions: la Societat Espanyola d’Electricitat. Si s’havia alineat ben de pressa amb les primeres economies europees que avançaven pel camí de l’era del vapor, tampoc no va trigar gaire a fer-ho pels itineraris de l’electrificació. La indústria elèctrica catalana, i espanyola, va néixer a partir de les iniciatives del comerciant barceloní Tomàs J. Dalmau, fill d’un òptic i constructor, i importador, de material científic, instal·lat a Barcelona des dels anys seixanta.

Francesc Dalmau i Faura i el jove Tomàs havien fet ja assaigs públics d’aplicació de l’electricitat en el camp de la fotografia des del 1865. Però el pas decisiu va ésser fet després que l’enginyer Zenobe T. Gramme presentés la seva dinamo a l’Exposició Universal de Viena de l’any 1873. Allà el director de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, Ramon de Manjarrés, en va advertir les possibilitats comercials. De nou a Barcelona, va encarregar a Dalmau la importació, per a l’Escola, d’una d’aquelles màquines.

Això va fer interessar Tomàs Dalmau en l’invent. L’any 1874 viatjava a París i Londres i visitava unes quantes instal·lacions experimentals, alhora que s’entrevistava amb alguns dels primers promotors de l’aplicació comercial de l’electricitat. Poc després ell mateix realitzava una prova d’enllumenat elèctric a la fragata Vitoria. Es tractava d’un assaig autènticament pioner a nivell internacional, només precedit de proves realitzades abans a França i Gran Bretanya i gairebé al mateix temps que als Estats Units.

La primera instal·lació definitiva va ésser feta, l’any 1875, als tallers de La Maquinista Terrestre i Marítima, sota la direcció de l’enginyer Narcís Xifra i Masmitjà. Pel maig del 1878, Dalmau adquiria la patent Gramme i en començava la fabricació als seus tallers. Al mateix temps procedia a fer un seguit d’instal·lacions d’enllumenat, mitjançant l’arc voltaic, a distintes fàbriques, la majoria de les quals del sector tèxtil.

La primera d’elles, després de La Maquinista, sembla que fou la de filats i teixits de cotó de Ricart, a Manresa. Va ésser seguida per les de Mulleras i Sauqués, Berenguer, Sert Germans i Solà, Tolrà, a Castellar del Vallès, Miquel Buxeda, a Sabadell, la cooperativa La Obrera Mataronense i moltes més.

Totes aquestes fàbriques disposaven de motors —hidràulics i tèrmics— i només els calia adaptar-hi una dinamo per a generar electricitat al servei del sistema d’enllumenat. L’empresa de Dalmau realitzava, també sota la direcció de Narcís Xifra, instal·lacions d’enllumenat a d’altres punts d’Espanya i a l’illa de Cuba.

A més, Xifra experimentava, l’any 1877, una primera comunicació telefònica entre Barcelona i Girona amb èxit. Val la pena recordar que Bell feia la presentació pública del seu invent a l’Essex Institute de Salem precisament el mateix any. El bon resultat de tots aquests assaigs decidiren Dalmau a adquirir les patents dels telèfons Graham-Bell, de les dinamos Gramme i les làmpades Gramme-Nystem per a la seva introducció exclusiva a Espanya.

L’adequada rendibilitat d’aquestes adquisicions no podia aconseguir-se, però, sense resoldre un problema cabdal: proporcionar als clients fluid elèctric. D’aquí el projecte de constituir una empresa dedicada a la fabricació de material elèctric i, alhora, a la producció d’electricitat. Durant els primers mesos de l’any 1881 naixia, finalment, la Societat Espanyola d’Electricitat, amb un capital nominal de tres milions de pessetes, sota la direcció de Dalmau i la responsabilitat tècnica de Xifra. Un grup selecte d’empresaris donaven suport al projecte.

Amb els nous recursos aconseguits per la SEE, Dalmau adquiria les patents corresponents a les dinamos i els reguladors de Gramme, Maxim, Weston i Nystem, com també les de les làmpades d’incandescència de Swan, Maxim i Nickols i els acumuladors Kabath. Dalmau havia adquirit així mateix la patent del fonògraf d’Edison, però no la de la seva làmpada. Aquest seria un dels seus grans errors, perquè després de l’Exposició de París del mateix any 1881 la làmpada d’Edison s’imposà ràpidament arreu. Dalmau havia apostat per gairebé tots els cavalls però no n’encertà el guanyador.

La SEE va construir la primera central de producció d’electricitat, al carrer Mata de Barcelona, i va instal·lar a la ciutat la primera xarxa telefònica d’Espanya. Va fundar, així mateix, algunes empreses filials a la resta del país —a Madrid i a València—, però no obtingué l’autorització per a establir les conduccions de fluid pels carrers de Barcelona. Els dos anys d’espera davant la passivitat de l’Ajuntament, i la migrada resposta del públic a causa del preu de l’abonament al servei, provocaren l’acumulació de pèrdues.

Alhora, noves empreses, com N. Xifra i Cia., Societat Anglo-Espanyola d’Electricitat i Planas, Flaquer i Cia., li minvaven l’única fracció del negoci que sí que donava resultats: la fabricació de material elèctric i les instal·lacions. L’Exposició Universal de l’any 1888 va ésser l’oportunitat de fer una gran exhibició del nou sistema d’enllumenat i de consolidar una petita xarxa d’abonats. Es procedí a liquidar les ruïnoses filials a altres ciutats d’Espanya i se separà totalment el negoci telefònic, a càrrec de la Societat General de Telèfons.

Després de distintes modificacions a la propietat de l’empresa, a l’acabament de l’any 1894 es venien tots els actius productius i la cartera de clients a la nova Companyia Barcelonesa d’Electricitat constituïda per l’alemanya AEG i Lyonnaise des Eaux et de l’Eclairage. Finalment, l’electrificació emprenia un itinerari sòlid.