Introducció a la industrialització i modernització a la Catalunya del segle XIX

Medalla de l’Exposició general catalana, 1871.

L’economia catalana es transforma, des de la fi del segle XVIII a l’inici del XX, d’una economia agrària en una economia plenament industrial. És cert que a la segona meitat del set-cents ja presentava signes evidents d’haver-se convertit en una economia de mercat. No ho és menys que havia desenvolupat una xarxa molt complexa per a la distribució dels seus productes a l’exterior —sobretot a la resta d’Espanya i a les colònies americanes— i que generava un corrent potent d’exportacions cap a la resta del món —especialment cap a Holanda i cap a la Gran Bretanya—. També és clar que deixava un espai força gran dins les seves activitats productives al sector manufacturer —per damunt de tot a l’elaboració d’indianes i de teixits de llana—. Però la immensa majoria dels individus econòmicament actius s’ocupaven típicament en les tasques del sector primari.

Al llarg del segle XIX, en canvi, una proporció gradualment creixent de les persones actives passaren a treballar dins del sector manufacturer, en el qual, a més, assolien nivells de productivitat en contínua elevació a causa de la mecanització dels processos productius. Sense augment autosostingut de la productivitat, per molt que s’estenguin les manufactures —com a la Catalunya del set-cents i dels primers anys del vuitcents—, la industrialització i el desenvolupament econòmic moderns simplement no existeixen. Així doncs, la incorporació massiva i contínua d’un flux d’innovacions en la producció manufacturera, simbolitzada en el “sistema de fàbrica”, constitueix pròpiament la gran transformació de l’economia catalana i de qualsevol altra.

Timbre de Carles IV, 1799.

Aquest fenomen tenia lloc a Catalunya a la primera meitat del segle XIX i fins al 1860, la qual cosa marca el procés respecte del seu entorn geogràfic i polític, com ha assenyalat Albert Carreras, amb el diferencial d’una gran precocitat. En el context espanyol, segons que observa, per la seva banda, Joaquín Arango, Catalunya és, durant molt temps, la gran excepció industrial i, sempre, un dels focus de l’economia moderna. Més de deu anys enrere, jo mateix apuntava que l’excepcionalitat del cas català pot ser estesa a tota la conca mediterrània amb l’única excepció del “triangle industrial” italià format per la Llombardia, el Piemont i la Ligúria i afegia, encara, que va precedir el focus italià nítidament en els primers passos de la industrialització moderna.

El desenvolupament català del segle XIX enfonsa les seves arrels —és clar— en el terreny adobat creat durant l’etapa històrica precedent. És a dir, en el conjunt de les transformacions que s’hi havien produït abans de la industrialització. Les claus del procés havien estat en les condicions d’una societat caracteritzada per nivells de riquesa modestos, però també per una distribució de la renda bastant equitativa, com a conseqüència d’una primerenca degradació de les estructures feudals.

L’èxit del segle XIX recolza en moltes altres coses. Richard Cobden, un cèlebre economista i empresari britànic, anota durant el seu viatge a Catalunya de l’any 1846, com ha explicat Ernest Lluch, que la força dels catalans és que actuen “col·lectivament”. La fortalesa de la societat civil, en efecte, sembla haver estat un element decisiu al llarg de tot el segle. Només així pot explicar-se que s’hi mantingués l’únic sistema de formació tècnica i professional d’alt nivell del segle a Espanya —l’escola de la Junta de Comerç, primer, i l’escola d’enginyers industrials, després—, que la construcció i la reparació de carreteres fos feta bàsicament a càrrec de l’administració provincial i local durant molt temps, o que els grans treballs, com la xarxa ferroviària, el canal d’Urgell o les obres del port de Barcelona, depenguessin en tot moment de la iniciativa privada i del capital català. El paper de l’estat, en canvi, si en té algun, és mínim.

El desenvolupament català constitueix, indiscutiblement, un cas d’industrialització sense recursos naturals. Hauran faltat gairebé del tot carbó i ferro, però també la resta dels minerals metàl·lics. La misèria energètica, d’una banda, i la carestia dels metalls i primeres matèries —sempre d’importació—, de l’altra, hauran forçat el desplegament d’una industrialització limitada a la producció de béns de consum —i no de béns de producció— i a una estratègia extremament estalviadora d’energia i d’inputs materials. L’únic element abundant haurà estat el capital humà: la iniciativa i el treball.

El dinamisme demogràfic

De l’inici a la fi del segle XIX la població catalana s’ha més que duplicat, la qual cosa no significa realment res de gaire extraordinari. De fet, el balanç demogràfic del segle XVIII no resulta gaire diferent, ja que el creixement setcentista també arriba a significar gairebé la duplicació dels efectius, i el corresponent al segle XX supera de molt aquest increment.

Timbre de Ferran VII, 1833 (a dalt) i d’Isabel II, 1840 (a baix) . L’economia catalana es transforma, des de la fi del segle XVIII a l’inici del XX, d’una economia agrària en una economia plenament industrial.

En termes de comparació amb els països europeus, ens trobaríem dins d’una situació intermèdia ben per darrere dels més dinàmics, com la Gran Bretanya, però decididament per davant d’aquells altres, amb França com a cas més remarcable, que presenten senyals clars de debilitat. A escala espanyola, però, la comparació és més favorable. Poc abans de la Primera Guerra Mundial la població catalana havia ascendit aproximadament dos punts percentuals i mig sobre el total espanyol, des de poc més del 8% fins a prop del 10,5%.

El creixement demogràfic català del vuit-cents apareix, doncs, com a més vigorós que l’espanyol. Cal afegir que aquest guany relatiu sobre el conjunt estatal queda matisat si descomponem el segle en dues meitats aproximadament iguals. Constatem així la presència de dos períodes ben definits i de signe prou divers.

La primera meitat del segle XIX tingué un notable dinamisme amb una taxa de creixement acumulatiu anual propera al 0,9%, que al segon quart del segle assolí segurament nivells més elevats per tal de compensar les petjades d’un primer quart marcat per guerres i accidents demogràfics diversos. A la segona meitat, en canvi, l’increment mitjà anual ultrapassa de poc la xifra de 0,4%, ben inferior a la corresponent al conjunt espanyol. Durant la primera meitat del segle XIX el ritme d’augment demogràfic català va més que duplicar el que s’enregistrava a la segona meitat del segle.

El fet més remarcable de l’evolució de la població durant el període no és tant el seu increment com, sobretot, la notable transformació de la seva naturalesa. Al començament del segle la majoria dels catalans habitaven als nuclis rurals: gairebé dos de cada tres habitants de Catalunya residien en pobles de menys de 2.000 habitants, segons les dades que recull Roser Nicolau al volum II (p. 24). A l’acabament de la nostra etapa, només un de cada tres.

El grup guanyador no era el de les poblacions mitjanes, de 2.000 a 10.000 habitants, que havia augmentat al mateix ritme que el conjunt. Els grans increments, compensadors de la pèrdua relativa de la població rural, eren concentrats al subconjunt dels municipis que tenien més de 10.000 habitants. És a dir, a les ciutats.

Al llarg del segle varen produir-se, doncs, dos tipus de moviments espacials de caràcter complementari, capaços de transformar-ne substancialment les estructures. D’una banda, el desplaçament de l’interior vers el litoral. D’una altra, el trànsit del camp cap a les ciutats. Tots dos moviments foren de petita intensitat a la primera meitat del segle i, ben al contrari, molt accelerats a la segona.

El primer d’aquests dos desplaçaments era definit per un corrent migratori des de les zones de l’interior, sobretot pirenenques —de fecunditat probablement més elevada— cap a les terres baixes i ben comunicades del litoral. Sembla clar que la seva intensitat anà creixent al llarg del període. En tot cas, des de mitjan seble XIX les comarques del Pallars Jussà i Sobirà, la Vall d’Aran, l’Alt Urgell i el Solsonès no solament cediren els seus excedents a les zones marítimes sinó que enregistraren pèrdues netes. És a dir, iniciaren un fenomen ja bastant visible de simple despoblació. En vigílies de la Primera Guerra Mundial havien reduït els seus efectius en quasi un cinquanta per cent.

La distància té una influència molt important damunt el volum d’informació de què disposen les persones que desitgen emigrar definitivament. La relativa proximitat a l’àrea d’atracció ha estat una dada bàsica. Els moviments migratoris interns han tingut, a més, una significació distinta segons la naturalesa de l’àrea de partida i la d’arribada. En tot cas, els nuclis de manufacturers tèxtils de la llana de diverses poblacions, tant pròximes com llunyanes, han aportat un component molt important al desenvolupament de les modernes ciutats llaneres del Vallès Occidental —Sabadell i Terrassa—, tal com ha demostrat la investigació realitzada per Enriqueta Camps.

Un nombe molt considerable d’altres comarques de la regió de Girona o de l’àrea central del territori no experimentaren increments perceptibles en la segona meitat del segle, la qual cosa significa que sofrien una reculada relativa considerable.

Timbre, 1878.

L’anàlisi del fenomen a escala catalana al llarg del segle XIX mostra amb una gran claredat l’existència d’una relació molt íntima entre el districte industrial en creixent expansió i les campanyes veïnes. El primer va absorbir gairebé del tot els excedents de força de treball de les altres, en particular a la segona meitat del vuit-cents. Això explica l’aparent contradicció que sigui a les zones urbanes, amb els més baixos nivells de fecunditat, on s’acumula el gruix del creixement demogràfic. Als darrers decennis d’aquest segle i als primers anys del XX la influència directa de l’àrea d’atracció havia ultrapassat decididament els límits dels territoris de parla catalana.

A l’increment notable de la població total li correspon un augment més significatiu encara de la població en edat de treballar, a causa de la caiguda de la mortalitat infantil. Les conseqüències d’aquest fenomen foren immenses. D’una banda, es reduí el nombre de persones a càrrec de cada treballador i, per tant, a igual nivell salarial li corresponia un superior ingrés mitjà de la família. Això volia dir, tanmateix, un nivell de consum més elevat, motivat per l’augment de la renda familiar.

Però, a més, el percentatge de mà d’obra femenina sobre el total del treball remunerat tendia a incrementar-se gradualment. La utilització del treball femení resultava facilitat per nombroses raons, algunes de les quals es trobarien situades en el terreny dels hàbits i les tradicions culturals. Però també per causes estrictament econòmiques, entre les quals destaca el tipus d’estructura industrial i els sectors dominants que fomentaven això amb el predomini abassegador de les indústries lleugeres.

Els problemes de l’agricultura

Les dades disponibles de caràcter agregat sobre l’evolució del sector agrari al llarg del segle XIX són escasses i les interpretacions de conjunt encara més. La visió tradicional dels historiadors és més aviat optimista, en el sentit de ponderar una suposadament primerenca i incondicional acollida de les innovacions agràries del segle pels agricultors catalans. Les lloances al gairebé idíl·lic món rural català i un cofoi pairalisme, amplament compartit des de posicions ideològiques contràries, han volgut trobar al camp l’arcàdia feliç enfront de la ciutat perversa i de l’univers miserable de la indústria.

Les dades reals apunten, però, cap a conclusions molt diferents. Les condicions de vida foren sempre visiblement superiors a les ciutats. L’economista Laureà Figuerola, tot comparant el consum de carn a les distintes comarques que integren la província de Barcelona, l’any 1849, arribava a la conclusió que on hi havia “indústria o grans vies de comunicació el consum era més gran” i que les “zones aïllades o agrícoles utilitzen en menor mesura un aliment tan nutritiu”. El progrés material, si aquest terme té algun significat, s’havia concentrat fonamentalment a les ciutats.

Convé deixar de banda, doncs, els mites i intentar de valorar d’una manera precisa la trajectòria concreta del sector. És evident que ni l’agricultura catalana ni cap altra d’Europa no es troben en situació d’immobilitat en un període tan prolongat i tan ple de tota mena de canvis tècnics, organitzatius i socials. La pregunta pertinent no és, doncs, si hi va haver alguns canvis. És ben evident que hi foren i resultaria incomprensible que hagués estat altrament. Cal saber, al contrari, si el signe caracteritzador del sector en aquest període és de dinamisme o d’estancament.

Quadre 1.1. Evolució de la superfície conreada el 1860, el 1885 i el 1900.

Quadre 1.2. Índexs de l'evolució de la superfície conreada el 1860, el 1885 i el 1900.

Ramon Garrabou i Josep Pujol han plantejat aquesta qüestió de manera imaginativa i provocadora. La seva anàlisi se centra bàsicament en la superfície conreada i en l’estructura dels conreus. Segons ells, el camp català hauria estat marcat al segle XIX pel signe d’una extraordinària expansió. La superfície conreada hauria conegut una gran ampliació. Malauradament, no disposem de cap dada per a la primera meitat del segle. Les xifres accessibles consten al quadre 1.1.

Per tal de facilitar-ne la interpretació he repetit la informació per a les quatre províncies, el total de Catalunya i el d’Espanya, transformada en nombres índex o proporcions. Les dades del quadre 1.2. necessiten una lectura acurada. Si prenem únicament les xifres de la primera columna i les de l’última per al conjunt de Catalunya, i assagem un balanç de conjunt per als darrers quaranta anys del segle, haurem d’arribar a la conclusió que va existir un estancament absolut, producte de combinar una expansió forta a Lleida i moderada a Tarragona amb un retrocés molt important a Barcelona i gairebé catastròfic a Girona. El contrast amb el total espanyol és clar, ja que en aquest altre cas sí que s’enregistra un creixement prou perceptible.

Introduïm ara en la nostra anàlisi les dades de l’any intermedi del 1885 i podrem constatar que el panorama canvia. En el lapse 1860-85 la superfície conreada, efectivament, va créixer. Res d’espectacular en l’increment: si aquest fet és indicatiu de dinamisme, haurem d’arribar a la conclusió que l’agricultura espanyola en el seu conjunt és substancialment més expansiva que no pas la catalana. El sector agrari català hauria estat en qualsevol cas a la cua del creixement espanyol del vuit-cents.

Cal preguntar-se, encara, si es pot considerar realment significatiu i “normal” l’increment que es dóna, entre el 1860 i el 1885. La resposta ha de ser necessàriament negativa. És ben conegut que en aquest interval es van posar en conreu terres noves per tal de donar resposta a l’alça extraordinària dels preus del vi produïda per la destrucció de la vinya a França a causa de la fil·loxera. L’expansió de l’àrea agrícola a la província de Lleida, la part principal del creixement, és igualment imputable a un fet excepcional, la construcció del canal d’Urgell i de les conduccions, enllestides entre el 1862 i el 1865. Per això mateix, el modest augment d’aquells vint-i-cint anys constitueix un comportament del tot excepcional, que no tenia precedents ni es tornaria a repetir mai més.

Per als primers sis decennis estem mancats de qualsevol indicació. Garrabou i Pujol han proposat un mètode per a cobrir el buit: calcular la superfície conreada a la darreria del segle XVIII tot suposant que des d’aleshores hauria augmentat a idèntic ritme que la població. Com que aquesta va créixer, entre el 1787 i el 1860, amb una taxa d’augment anual de l’1,01%, la superfície agrícola hauria augmentat al mateix ritme. Naturalment, l’increment els sembla extraordinari.

Aquesta teoria resulta poc convincent. N’hi ha prou d’advertir que la conclusió que proposa implica que la superfície conreada hauria passat de 458.000 ha a 954.000 ha entre el 1787 i el 1860. És a dir, s’hauria més que duplicat. I això, com ha mostrat Pierre Vilar, després de tot un segle, el XVIII, de creixement continuat. Una cosa i l’altra implicarien que Catalunya al començament del segle XVIII era buida, cosa força improbable.

No sembla gaire acceptable que en un país que s’havia trobat diverses vegades en la seva història en situació d’autèntica plètora de població, ben per damunt del sostre demogràfic, pogués tenir un marge cultivable tan immens sense saber-ne fer ús durant milennis. Tampoc no hi ha cap argument que justifiqui la relació entre població i superfície conreada que se’ns proposa, que duu implícita la premissa que no s’hauria produït cap intensificació en l’ús del sòl.

Penso que és molt més fiable una metodologia alternativa, és a dir, la d’extrapolar cap enrere el creixement conegut del període de 1860-85. En aquest cas tindríem una taxa de creixement acumulatiu anual del 0,33% i una xifra més probable per al 1787 de 755,5 ha, molt més alta.

Portada de la revista “Cataluña Textil”.

Fins i tot amb la reducció del ritme d’augment que se’n derivaria, l’aplicació d’aquest procediment proporciona una taxa que considero dubtosa per excés. N’hi ha prou de recordar que el lapse 1860-85, que prenc com a referent, coneix dos fenòmens tan excepcionals com la gran expansió vitícola induïda per l’alça dels preus de l’època de la fil·loxera a França i l’entrada en servei del canal d’Urgell. Així, doncs, l’increment del 0,33% acumulatiu anual s’ha de considerar com un límit màxim.

Més importants que no pas els canvis quantitatius foren els qualitatius. Un de ben singular correspon al creixement de l’àrea regada. Els guanys assolits a la primera meitat de segle, modestíssims, procedeixen de l’ampliació aconseguida gràcies al canal de la Infanta (1819). En canvi, l’extensió dels regadius a la segona meitat de segle va ser extraordinària a causa de la construcció dels canals de la Dreta del Llobregat (1855), de la Dreta de l’Ebre (1857), d’Urgell (1862) i d’Aragó i Catalunya (1910). Tot plegat suma prop de 100.000 noves hectàrees regades, dues terceres parts de les quals corresponen al canal d’Urgell i més de la meitat del terç restant al d’Aragó i Catalunya. Al final del període la proporció de la terra regada sobre la terra conreada total s’aproximava a un espectacular 20%.

El gran protagonista de l’agricultura del segle XIX, com ho havia estat durant el XVIII i ho continuaria essent al llarg del XX, és la vinya. La modernització econòmica de Catalunya, i la seva industrialització fins i tot, no es podrien entendre sense aquest marcadíssim protagonisme del vi. En efecte, tot i que ja s’havia estès molt en el set-cents, al llarg del vuit-cents va anar-se produint de manera continuada un procés d’especialització vitivinícola decisiu per al conjunt de l’economia.

Gràcies a ell, Catalunya quedà convertida en el focus vitícola més destacat d’Espanya i, més important encara, disposà de la possibilitat d’importar primeres matèries, com el cotó, la llana i el carbó, i béns d’equipament, com les màquines de vapor, les filadores i els telers mecànics, sense els quals la revolució industrial, senzillament, hauria fracassat. Ara bé, com ha estat repetidament comentat, excedents vitícoles cada vegada més grans han de ser contrastats amb una producció de cereals i de productes càrnics cada vegada més insuficient.

Molt recentment Agustín Kondo ha assenyalat, quant al proveïment de cereals, que la situació presentava a la Catalunya del segle XIX un problema molt seriós, greu i difícil de resoldre a causa de l’absoluta impossibilitat d’assolir l’autoabastament d’aquests productes. Els dèficits alimentaris bàsics foren, en efecte, una dada estructural i permanent —no pas conjuntural— al llarg de tot el segle sense excepció de cap mena. S’hi podria afegir que en aquest principalíssim subsector de l’agricultura espanyola, i de tota la seva economia, la part que correspon a Catalunya és gairebé insignificant i no creix gens al llarg de tot el període.

L’ús més intensiu del sòl agrícola fou ja, fonamentalment, segons Vilar, un fet del segle XVIII. L’historiador francès comprova, en efecte, la introducció de rotacions alternatives ben sofisticades, amb cereals, llegums, trèvol i blat de moro, en terres de Girona. També la sembra del guaret amb llegums i tubercles diversos. Garrabou i Pujol creuen equivocada la interpretació de Vilar quant a les terres de la Catalunya nova, especialment a Lleida i al sud de Tarragona, on va mantenir-se al llarg de tot el segle XIX una rotació biennal ben poc intensiva. A les comarques centrals, com el Bages i l’Anoia, la intensificació sembla que va ser, en canvi, un fet del XIX.

A les zones més immediates als nuclis urbans i en d’altres molt ben comunicades, la facilitat de servir-se dels canals de comercialització i dels mitjans de transport moderns impulsà una producció molt especialitzada, basada en la viticultura i l’horticultura fonamentalment, i orientada al consum ciutadà i a l’exportació. La difusió de noves tècniques i l’elevada productivitat en aquests illots relativament reduïts han pogut fer creure en una agricultura força avançada en conjunt i han promogut una visió optimista del camp català del vuit-cents.

Però la realitat no era ben bé aquesta. Una gran part del sector agrari català era marcat per la debilitat de la productivitat i l’absència d’innovacions. Els cereals seviran d’exemple. Els rendiments del conreu blader, mesurats en quintars per hectàrea, eren molt baixos, ben poc per damunt dels de la mitjana espanyola. Això és doblement sorprenent quan hom recorda que la superfície irrigada representava a Catalunya més del 20% de la superfície total sembrada, mentre que a la resta d’Espanya escassament superava el 5%.

Els recursos que l’economia catalana havia d’esmerçar a adquirir, de la resta d’Espanya i del món, els aliments que necessitava la població eren superiors als que podia obtenir de les seves pròpies vendes agràries a l’exterior. Ben segur que la balança comercial agrària, doncs, va ser clarament passiva al llarg de tot el segle o de la seva major part.

La indústria, sector líder

No ha estat, doncs, el sector agrari un element especialment dinàmic en la industrialització catalana. Tot i que ens en manquen dades adequades, sembla clar que el creixement de la producció final agrària va anar per sota, probablement molt per sota, de l’augment global del producte i de la renda. L’autèntic pol de creixement de l’economia catalana del segle XIX ha estat el sector industrial.

El pol de creixement de l’economia catalana del XIX és la indústria tèxtil i més específicament el seu subsector cotoner. A les imatges, anuncis de la fàbrica de cotó Josep Feyner i de Jaume Rusiñol, publicats en un plànol de Torelló i en un altre de Manell, tots dos el 1883.

Un pol de creixement és una activitat productiva que influeix decisivament, pels fluxos de mercaderies que genera, sobre altres activitats que li són vinculades i determina, per mitjà de les rendes que produeix, el desenvolupament del sector terciari. Alhora indueix nous increments de la renda global, en la mesura en què actua com a estímul per a la concentració de noves activitats atretes per la possibilitat de disposar de factors de producció, coneixements tècnics, treball qualificat, mecanismes de comercialització i mercats. És a dir, el sector líder actua com a pol de creixement en formar potents factors d’aglomeració.

El pol de creixement de l’economia catalana del segle XIX és la indústria tèxtil, en especial el subsector cotoner. Els efectes de la polarització tècnica d’un focus actiu són de caràcter vertical i de caràcter horitzontal. Les relacions tècniques verticals operen a l’interior del sector tot relligant les diverses fases de la fabricació d’un determinat tipus de mercaderies. La producció de teixits de cotó està relacionada de manera estable, al llarg del segle, amb tots els àmbits interns del tèxtil. En aquest sentit, resulta ben difícil entendre la progressiva concentració llanera a Catalunya —la “catalanització” del subsector, en expressió d’Antonio Parejo— sense tenir en compte la funció d’arrossegament del cotó.

Les relacions tècniques horitzontals, cap a d’altres activitats econòmiques, són menys evidents, perquè són més irregulars o purament ocasionals, però no menys importants. De nou, l’extraordinari dinamisme de la indústria cotonera ha tingut aportacions decisives en el desenvolupament de metal·lúrgia, química, pell i cuiro, construcció no residencial i enginyeria. I encara ha estat el principal demandant de proveïments diversos, com l’enllumenat de gas i d’electricitat, i de nombrosos serveis en l’àrea del finançament, de les assegurances, dels transports, del comerç, etc.

Un pol de creixement es mostra operatiu com a tal quan presenta un nivell d’activitat en contínua ampliació i, a més, quan afavoreix efectivament el desplegament d’un seguit de sectors industrials nous. La consolidació de la industrialització procediria de la transformació progressiva de les branques d’aquest sector secundari diversificat en indústries fonamentals o bàsiques. És a dir, de la conversió de sectors “de serveis”, que responen a la demanda interior i gaudeixen d’un creixement induït, en sectors “bàsics” o “exportadors”, capaços d’abastar mercats extraregionals.

Les dades disponibles per a la segona meitat del segle, reunides a les pàgines que segueixen dins d’aquest volum, mostren que un gran nombre de sectors de la indústria catalana assoliren la condició de “bàsics” o “exportadors” a l’acabament del període que s’hi considera. També permeten comprovar com la majoria d’ells generaven una proporció força elevada del valor afegit global de la indústria espanyola corresponent. Però presenten, de la mateixa manera, senyals prou clars de debilitat. El pes del tèxtil era a Catalunya, a l’entorn de l’any 1913, encara molt predominant.

Així doncs, el procés d’industrialització ha avançat a la Catalunya del segle XIX de manera constant i ha generat efectes de difusió en direccions múltiples, però la diversificació de la base industrial no havia assolit, al final del període, resultats gaire brillants. La causa d’això no sembla pas que sigui la manca de dinamisme del procés mateix. L’IPIC, o Índex de la Producció Industrial, que he elaborat per a mesurar-ne el ritme, suggereix una notable continuïtat de l’esforç industrialitzador. El gràfic 1.1 en presenta la trajectòria.

A la sèrie històrica de l’IPIC no hi falten pas les interrupcions. La “fam de cotó” produïda per la guerra de Secessió nord-americana i la recessió econòmica espanyola (1861-69), la crisi agrària finisecular i la consegüent compressió del consum intern (1884-89) o els efectes sobre la renda disponible dels consumidors, i sobre la despesa de les famílies, les guerres de Cuba (1895-99) i del Marroc (1909-12) hi són ben evidents. Però el signe més clar és el de la continuïtat del creixement, si bé el ritme de l’augment del producte tendeix a ser més baix durant els decennis finals. En bona part, aquesta desacceleració de la producció industrial haurà estat producte de les caresties materials, més que no pas de la falta d’iniciatives.

El desenvolupament industrial contemporani, en efecte, ha tingut lloc a Catalunya en un medi afectat per una autèntica misèria en allò que es refereix a la dotació pròpia de recursos energètics i sobretot de combustibles. Com a lògica conseqüència, l’aprofitament de l’energia hidràulica ha assolit en tot moment una plaça molt destacada en el conjunt del sistema, de la mateixa manera que en molts països pobres en carbó, com el Canadà, el Japó, Suïssa, Suècia o Noruega. Cal afegir, encara, que també la potència hidràulica és d’una relativa mediocritat, a diferència dels casos suara esmentats, tot i presentar la peculiaritat, però, de ser, en una gran part, fàcilment utilitzable a partir de tècniques senzilles.

Gràfic 1.2. Consum interior brut d'energia per habitant, 1840-1940.

Conseqüència en bona mesura d’aquests condicionaments és el camí que ha pres històricament la industrialització catalana, basada en la indústria lleugera i, per això mateix, intensiva en mà d’obra i poc consumidora d’energia. No és, doncs, gens estrany que la corba del consum brut d’energia per habitant, dibuixada al gràfic 1.2, es presenti mancada d’escalonaments. El seu perfil dissenya una primera meitat amb un creixement bastant ràpid, fins al 1884 aproximadament, per a desaccelerar-se després de manera progressiva.

Aquests resultats, però, han de ser llegits amb una certa prudència. Al llarg del període, en efecte, s’ha anat produint un continuat perfeccionament dels convertidors energètics que, ara per ara, resulta impossible de quantificar i incorporar a la sèrie presentada. És molt destacable, en aquest sentit, la reducció, al llarg del temps, dels consums unitaris de combustibles. Això vol dir que la corba del consum final —net— presenta més inclinació, particularment a la meitat dreta del traçat. També contribueix a aplanar aquesta segona part de la corba el creixement demogràfic més fort del primer terç del segle XX.

Gràfic 1.3. Coeficient de la dependència energètica externa de Catalunya, 1840-1935.

El gràfic 1.3 representa el grau de dependència energètica exterior. És a dir, el percentatge de les importacions d’energia sobre el total del consum interior brut català. Les cotes de la dependència exterior són autènticament impressionants. La producció pròpia és, doncs, molt baixa amb relació al consum i no podia ser d’una altra manera atesa la gairebé insignificant producció de carbó mineral.

Només la construcció dels salts d’aigua dels Pirineus i l’explotació a gran escala de la hidroelectricitat féu flexionar a la baixa significativament, per uns quants anys, la dependència de l’exterior i, amb ella, la monumental “factura energètica” que hagué de pagar la industrialització al llarg de la seva història. Serà difícil trobar altres economies del segle XIX en països en via d’industrialització amb nivells de dependència energètica superiors al 70% durant seixanta anys seguits, com constatem a Catalunya del 1845 al 1905, sense gairebé cap interrupció. Aquest és un fet característic de l’economia catalana, insòlit en economies que han arribat durant aquest període a graus de maduresa comparables.

El Producte Interior Brut i la Renda Regional

Un vaixell com a símbol del comerç marítim. Dins d’un document d’embarcament del 1812. A l’etapa de 1789-1840 el desenvolupament econòmic és alentit per l’extraordinària durada del període revolucionari.

El creixement econòmic regional procedeix de la combinació de dues fonts principals: les relacions tècniques i econòmiques entre les empreses, que determinen l’ampliació sistemàtica del producte total, i els fluxos de les rendes distribuïdes, que condicionen la despesa, el consum intern i la inversió. L’element autènticament estratègic és el primer, però acostuma a enregistrar una forta determinació per part del segon, especialment de la inversió. Sobretot en un cas, com el català, en què la presència relativa del capital estranger i, fins i tot, del de la resta de l’estat va ser molt limitada.

De tota manera, el Producte Interior Brut de l’economia catalana i la Renda Regional semblen haver enregistrat, d’acord amb la trajectòria de la producció industrial, una progressió continuada. No han estat mai mesurades, encara, aquestes magnituds de manera directa. Però sí que se’n pot fer una estimació indirecta, de manera provisional, tot esperant de tenir dades més precises.

L’exercici, proposat inicialment per Albert Carreras l’any 1992, consisteix a adaptar a l’estimació del PIB espanyol realitzada per Leandros Prados de la Escosura els percentatges corresponents a Catalunya calculats per Roberto Álvarez Llano. He acomplert aquest exercici amb dades noves. Ha calgut realitzar algunes correccions per a assegurar la consistència bàsica de les xifres, que apareixen, finalment, prou properes a algunes observacions parcials executades de manera independent.

Quadre 1.3. Producte interior brut de Catalunya, 1850-1910.

El quadre 1.3. en recull els resultats. La tercera columna indica la proporció del PIB català sobre l’espanyol. Als diversos apartats d’aquest volum, s’hi podran trobar altres comentaris i determinades propostes d’esmena, especialment per a les dades del 1890, que considero massa baixes. Però en línies generals, i tenint en compte que es tracta d’una primera estimació, la presentació global del creixement del producte i de la renda catalans que en resulta és força versemblant. Les dades del quadre no ens diuen res sobre l’estructura interna de l’economia catalana. En aquest terreny encara és més precària la informació disponible i manca qualsevol mena d’estudi. Per això mateix, caldrà recórrer a estimacions gairebé venerables. L’any 1914 hom calculava en mil set-cents milions de pessetes el valor afegit de la indústria catalana, mentre que el de l’agricultura només ascendia a tres-cents cinquanta milions, és a dir, cinc vegades menys. Aquesta estimació, divulgada per l’industrial Lluís A. Sedó l’any 1915, sembla prou correcta.

Anunci d’Alexander Germans (Plànol de Barcelona, 1887). En el període 1868-90 el procés industrialitzador és presidit per una estratègia d’innovació estalviadora d’energia, amb l’opció pels motors hidràulics i per les màquines de vapor de més baix consum.

Dos tipus de verificacions en donen, de moment, una confirmació satisfactòria. La primera procedeix de comparar-ne els resultats amb els d’un càlcul realitzat per l’historiador Jaume Vicens Vives. Segons ell, la contribució del sector agro-pecuari a la renda catalana representava, uns anys abans del que correspon a les nostres xifres, quatre-cents seixanta-sis milions, cent vint-i-cinc dels quals els aportava la ramaderia i tres-cents quaranta-un l’agricultura. Aquest total és ben semblant al de Sedó.

L’estimació de la renda nacional espanyola feta per l’economista Josep Antoni Vandellós per al mateix any 1914 permet de dur a terme una segona comprovació. La coincidència és també gran, ja que si Sedó calculava la renda de l’agricultura per al conjunt espanyol en uns quatre mil milions de pessetes i la de la indústria en dos mil tres-cents, Vandellós ho feia en quatre mil cent trenta milions —afegint-hi, però, la ramaderia— i dos mil dos-cents cinquanta, respectivament.

Tot i ser conscient dels amples marges de desconfiança amb què cal manejar aquestes primerenques apreciacions de les magnituds macroeconòmiques fonamentals del país, resulta de fet poc arriscat, i ben legítim, afirmar que el contrast real entre ambdós sectors, l’agrari i el manufacturer, no podia situar-se a Catalunya per sota de la relació 4:1.

Quadre 1.4. Valor afegit de l'agricultura i la indústria a la fi del segle XIX.

Si continuem concedint un marge de credibilitat a les estimacions de Sedó, ens trobem amb dades ben impressionants pel que fa a la presència catalana dins l’economia espanyola en aquells dos sectors d’activitat. El valor afegit generat per l’agricultura catalana no arribaria a la desena part del total espanyol, ja que quedaria en un 8,75%. En canvi, el valor afegit de la indústria representaria gairebé les tres quartes parts del valor afegit total de la indústria espanyola, ja que en aquest cas el percentatge exacte de participació que li correspondria es trobaria en el 73,91%.

Penso que aquesta darrera proporció ha de ser exagerada, però també que mereix dos comentaris addicionals. El primer, que l’economia catalana acumulava una part grandíssima de tota la indústria espanyola. El segon, que potser mai, ni abans ni després, la quota-part corresponent ha estat tan alta.

La periodització de la història econòmica catalana del segle XIX

L’anàlisi de la trajectòria dels processos d’industrialització i de modernització del segle llarg que separa 1789 de 1913 ha estat realitzat per mitjà d’una periodització en quatre etapes d’acord amb les grans seqüències que s’hi poden reconèixer.

El període 1789-1840 forma un primer gran cicle, el principal signe del qual deriva de l’onada revolucionària que sacsejava aleshores la societat europea. A Espanya, com a tot arreu, l’era de les revolucions ha tingut la conseqüència bàsica de provocar el col·lapse final del marc institucional anterior de tipus senyorial-feudal i el trànsit cap a una economia de mercat. Tot i que a Catalunya aquesta transformació era ben avançada ja de molt temps, al conjunt d’Espanya va resultar anormalment dificultosa i prolongada. Els conflictes civils interns i la descomposició del vell imperi deixaren un estat i una societat impregnats d’un sistema de valors clarament antiquat amb relació a la resta de l’Europa occidental, com també un seguit de supervivències feudals prou actives.

Encara que l’economia catalana mostrava, durant el període, elements molt dinàmics i incorporava amb rapidesa importants innovacions pels camins de la industrialització i de la modernització, l’extraordinària durada del cicle revolucionari, i els seus elevats costos, comportaren un alentiment notable del ritme que previsiblement hi hauria tingut el desenvolupament econòmic en altres condicions, ateses les dimensions del potencial de creixement de què disposava.

Expedient administratiu per a la concessió de permís per a una màquina de vapor el 1850. L’etapa de 1840-68 constitueix la fase més pròxima a allò que es coneix com a Revolució Industrial.

L’etapa de 1840-68 coneix una extraordinària expansió i constitueix la fase més pròxima a allò que es coneix com a revolució industrial. Fins al 1860, en efecte, varen augmentar amb gran intensitat la producció i la productivitat. El gran protagonista d’aquesta transformació era el sistema de fàbrica i la seva introducció a gran escala en el tèxtil i, ben particularment, en el subsector cotoner. La indústria llanera avançava alhora a les poblacions de Sabadell i Terrassa fins a monopolitzar pràcticament la producció espanyola de teixits de qualitat.

Bé que de manera més limitada, també es van crear empreses modernes en el sector del metall i de l’energia. Els fracassos en la recerca de carbó mineral, però, impediren de donar una altra volada a aquestes indústries i plantejar-se, amb possibilitats reals, l’objectiu de l’exportació en les branques hegemòniques del tèxtil. La natura no s’havia mostrat gaire generosa amb els esforços dels homes. Al final no quedava altra opció que tancar-se en el mercat interior espanyol.

Anunci de la Companyia Peninsular de Telèfons.

Aquest espectacular desplegament industrial va anar acompanyat, i servit, per un gran cicle inversor. També hi va contribuir la gran prosperitat de la viticultura, recolzada en l’alça dels preus provocada per la plaga de l’oïdi. Els guanys del comerç colonial i, més encara, dels negocis dels catalans emigrats a Amèrica, també hi feien una aportació determinant. El resultat va ser la formació d’un sistema bancari modern, presidit pel venerable Banc de Barcelona, i d’un conjunt d’entitats asseguradores, com també de la Borsa de valors de Barcelona. Paral·lelament, la iniciativa privada es llançava a promoure els grans treballs públics adequats a l’increment de la producció agrícola (canal d’Urgell) i a la modernització dels transports (ferrocarrils i carreteres).

El tercer període, 1868-91, implica una virada substancial del procés, en la mesura en què l’obertura de l’economia i la integració creixent a la resta de l’Europa occidental introduïen modificacions essencials en el model de desenvolupament vigent des de l’inici del segle. D’una banda, la destrucció de la vinya francesa per la fil·loxera augmentava molt els preus i proporcionava guanys extraordinaris a la venda interior i a l’exportació. De l’altra, la recuperació de la demanda per als tèxtils de cotó, després de la caiguda provocada per la “fam de cotó”, donava l’oportunitat d’una segona gran expansió a la indústria.

Fins a 1880-84, sota el triple efecte impulsor de l’augment dels salaris, l’ampliació de les vendes i la creixent competència de l’exterior, les indústries tèxtils emprenen una línia decidida d’innovació tecnològica per tal de reduir costos i preus i reforcen el seu quasimonopoli sobre els respectius subsectors a escala espanyola. Tot aquest procés serà presidit per una estratègia d’innovació estalviadora d’energia, vista la manca de carbó propi i els costos altíssims d’importar-lo a gran escala, amb l’opció pels motors hidràulics, en alguna fase del subsector cotoner, i per les màquines de vapor de més baix consum, en totes les branques de la indústria.

Un fenomen purament especulatiu, i poc important en ell mateix, la “febre d’or” i l’esfondrament dels valors borsaris al final del 1881 i començament del 1882 acabaria assolint una enorme transcendència a causa de la desconfiança generalitzada dels estalviadors en la banca i els valors locals. Allà començava la decadència de la banca catalana, que havia de continuar durant la resta del segle i fins i tot més enllà. La raó bàsica, però, eren les serioses dificultats de l’economia real que s’allarguen fins gairebé l’acabament del període. La caiguda de la capacitat de compra del consumidor de l’Espanya rural, a causa de la gran crisi agrícola i pecuària d’aquells anys, i els nivells ja molt considerables de les importacions de manufacturats havien dut la indústria catalana a la crisi més profunda del segle.

Acció del Canal Industrial de Berga, 1892. El període 1891-1913 correspon a la segona transició energètica i a la segona Revolució Industrial.

El període de 1891-1913 correspon a la segona transició energètica i a la segona revolució industrial. És a dir, a la transformació profunda del sistema energètic al servei del creixement econòmic, mitjançant la producció d’electricitat, i a la diversificació de la base industrial, amb la incorporació de sectors nous, com el mateix elèctric, el químic o el del ciment portland, l’ampliació d’altres, com el sidero-metal·lúrgic i els de la fusta, el suro, el paper i les arts gràfiques, i la mecanització i la modernització d’altres, com l’agroalimentari, la confecció i el calçat i la construcció.

Al mateix temps, avançava decididament la modernització dels transports i les comunicacions. La marina mercant, bé que amb dificultats notables, ja havia abandonat la navegació a vela en l’etapa anterior. Els transports interiors incorporaren els vehicles moguts amb motor d’explosió tant per al transport de mercaderies (camions) com per al de persones (òmnibus i automòbils). Els sistemes de comunicacions foren transformats de dalt a baix amb les primeres xarxes telefòniques urbanes i interurbanes.

Aquest procés d’aprofundiment i diversificació de la industrialització a Catalunya va anar, en gran part, potenciat pel retorn al proteccionisme aranzelari. Aquest va ser, d’altra banda, un fet general a l’Europa continental de l’època. La protecció aranzelària quedava reforçada per la desvalorització de la pesseta que havia produït la pròpia crisi agrària i havia agreujat el finançament de la guerra de Cuba (1895-98). El fet és que alguns sectors recuperaren la competitivitat perduda —sobretot a la indústria llanera— i tots participaren de l’augment de la demanda interna determinat pel creixement de la renda, gràcies a la sortida de la crisi agrària a l’Espanya interior.

En canvi, el sector agrícola català travessava, en el seu essencial component vitivinícola, un llarguíssim període de dificultats a causa de la caiguda de les vendes i dels preus i de la plaga de la fil·loxera. Aquesta és, probablement, la raó que, malgrat la diversificació ben notable de la base industrial de l’economia catalana i la creixent prosperitat del sector urbà durant el període, l’augment del PIB i de la renda per càpita fos menys important d’allò que podria esperar-se. Tot plegat, però, acabava d’arrodonir el caràcter dominant del sector industrial dins el creixement econòmic català.