Els ambients rics en cianofícies

Hom pot trobar cianofícies en molts ambients diferents; ara ens fixarem en alguns dels ambients més rics en cianofícies i en descriurem el poblament més típic que hom pot trobar al nostre país. Per raons pràctiques, ja que la majoria de les observacions s’han fet directament sobre mostres preses a la natura, sense previ cultiu —i és així com les trobarà qualsevol observador naturalista—, utilitzarem els noms d’espècies de la sistemàtica clàssica, tot i recordant que, en força casos, corresponen més a entitats ecològiques (adaptacions a un ambient determinat), que no pas genètiques (espècies ben diferenciades per llur patrimoni genètic). Atès, però, que malgrat ésser organismes procariòtics la majoria de les cianofícies conviuen amb les algues eucariòtiques, no té sentit considerar-les per separat, quan hom fa un estudi ecològic dels medis aquàtics, raó per la qual a vegades ens hi haurem de referir conjuntament.

Les cianofícies de les aigües corrents

Als rius i rierols hi ha sovint llocs rics en cianòfits, que arriben a multiplicar-s’hi fins a formar masses visibles a ull nu. Això passa sobretot en les comunitats dels organismes que viuen adherits sobre les pedres (pècton), en llocs de corrent ràpid. En aquestes condicions, el més visible sobre les pedres són les colònies semiesfèriques o verrucoses, de color verd fosc o brunenc, de Rivularia (cal no confondre-les amb les del cloròfit Chaetophora, de color verd clar, amb aspecte de pèsol). Rivularia dura fa colònies molt compactes, amb incrustacions de carbonat càlcic, laminades interiorment. R. biasolettiana forma colònies més toves, en llocs coberts per les aigües corrents, i R. haematites té els filaments amb les beines d’un fort color brunenc i la colònia incrustada d’hidròxid fèrric. Sobre les pedres dels rierols de muntanya, podem trobar petites colònies esfèriques de Nostoc zetterstedtti; N. verrucosum forma colònies més grans i irregulars, en les aigües ràpides. Si examinem amb el microscopi les pàtines fosques o brunenques de les pedres submergides, veiem que són formades en bona part per masses parenquimàtiques de pleurocapsàcies, especialment Hydrococcus rivularis i Pleurocapsa, a vegades juntament amb cèl·lules de Chamaesiphon, implantades perpendicularment sobre el substrat.

Sobre una fina capa de fang, hom troba, a les aigües de circulació més lenta, récobriments de color verd o verd maragda, formats per espècies de Phormidium, un gènere filamentós representat per moltes espècies, que depenen del tipus d’aigua i de la velocitat del corrent (Ph. homeotrichus, Ph. tenue, Ph. cebennense, Ph. foveolarum, etc.); en alguns casos, els filaments es disposen en feixos ordenats i orientats en el sentit del corrent (Hydrocoleum). Podem també trobar-hi filaments més o menys ramificats i envoltats de mucilag, del gènere Schizothrix o, sobre les pedres lliures de la colonització de les algues verdes, petits plomalls de Tolypothrix distorta.

Sobre les algues verdes i les molses submergides, trobem espècies epifítiques dels gèneres Dermocarpa i Chamaesiphon. Si el corrent és més lent, sobre les algues podem veure espècies de Chroococus i de Merismopedia, que també es troben al plàncton.

Les cianofícies de les fonts i degotalls

Les fonts esquitxen sovint les superfícies immediates, o bé deixen relliscar una part de l’aigua per la paret o la pedra, creant ambients permanentment humits, molt favorables per al desenvolupament de cianofícies, que hi formen taques més o menys extenses, sovint de coloració vistosa. Aquestes capes de cianofícies també apareixen a les fonts i brolladors ornamentals, a les parets dels edificis i als murs de contenció dels camps o de les basses, sempre que rebin aigua de forma permanent. Sovint, vora el raig de la font veiem zones de colors diferents, amb poblaments de cianòfits també diferents, segons rebin l’aigua directament, es mantinguin solament amarats, o només els mullin alguns esquitxos.

A la zona més mullada, el color sol ésser verd fosc, a causa de les ficobilines i dels pigments protectors de les beines. Si en fem caure la capa superior, les capes que hi ha a sota mostren un color verd maragda i precipitats abundosos de carbonat càlcic. Com que la radiació lumínica els arriba empobrida, la composició de pigments de les cianofícies de sota és diferent. També podem trobar en aquesta zona mullada taques de color bru clar, degudes a poblaments importants de diatomees. Les cianofícies d’aquests ambients comprenen nombroses espècies de Lyngbya i de Phormidium, filamentoses, i també de Microcoleus i Symploca, aquestes amb els filaments agrupats a l’interior de cobertes de mucílag, molt aparents amb el microscopi. Les molses, també abundants en aquests ambients, donen suport a filaments d’algues verdes i a colònies de cianofícies, com Gloeocapsa, Chroococcus, Nostoc, etc., que en bona part són brunenques, a causa del pigment escitonemina, situat a les beines.

Les parets poc il·luminades, que solament reben alguns esquitxos, presenten comunitats de Gloeocapsa compacta, G. violacea, etc., que formen pàtines negroses, de tacte polsinós quan s’assequen, que també es troben sobre les roques ombrívoles properes als rius, etc. El color negre del mucílag és aquí degut a la gleocapsina, de color més o menys vermellós o violaci, i vermell viu en medi àcid.

Algunes superfícies més o menys verticals reben aigua de forma lenta, durant llargs períodes de temps. Aquesta aigua, que pot traspuar per escletxes de la roca, o degotar per fissures de la paret d’un rec o d’un dipòsit, forma un corrent molt dèbil i manté la superfície recoberta per una pel·lícula d’aigua (superfície higropètrica), més duradora si la paret no és assolellada. En aquests llocs s’estableix una complexa comunitat de briòfits; també hi veiem superfícies cobertes per un material esponjós, de color negre, format per cianofícies adaptades a condicions de deshidratació temporal. L’observació al microscopi d’aquest vellut de base calcificada deixa veure un complicat entramat de cianofícies filamentoses, amb Scytonema (sobretot S. myochrous), diverses espècies de Calothrix, croococcals dels gèneres Chroococcus i Gloeocapsa, i pleurocapsals, com Chroococcidiopsis. En llocs més mullats, hom troba una transició vers les comunitats de Lyngbya, que formen un teixit basal molt freqüentment impregnat de carbonat càlcic.

En els degotalls amb aigua abundant, rica en calci, trobem generament, com a primera capa, un entramat de filaments de diverses espècies de Lyngbya, de tricomes molt estrets, incrustada de carbonat càlcic. Damunt aquest substrat biogènic, que pot esdevenir molt gruixut, hi ha filaments de Scytonema, Petalonema alatum (una forma molt gelatinosa de Scytonema) i, si l’aigua és encara més abundant, colònies globoses de Nostoc, colònies d’Anabaena, retingudes en un mucílag fluix, Chroococcus, Gloeocapsa, etc.

Les cianofícies de les deus sulfuroses i terrmals

Les fonts pudentes opudes, dites també impròpiament fonts sulfuroses, deuen la seva olor fètida al contingut en gas sulfhídric de llurs aigües. Són freqüents a les zones d’influència volcànica, on també hi ha sovint fonts calentes, anomenades caldes. Els espais propers al raig de la font pudenta, o als recs i basses que en recullen les aigües, solen estar colonitzats per cianofícies filamentoses dels gèneres Oscillatoria, Phormidium, Lyngbya, Synechococcus i Spirulina, barrejats amb filaments de bacteris del sofre del gènere Beggiatoa. Quan dominen les cianofícies, la capa de llot té un aspecte verd fosc; per contra, quan la dominància correspon més aviat als bacteris, aquesta capa de llot, presenta un color os o palla (a causa dels innombrables grànuls de sofre que les Beggiatoa acumulen). El fet que moltes cianofícies puguin realitzar també una fotosíntesi primitiva, tot fent servir el sulfhídric (que inhibeix el fotosistema II, propi de la fotosíntesi evolucionada) com a donador d’hidrogen, fa pensar que moltes espècies de cianofícies de les pudes deuen presentar molt probablement el mateix tipus de fotosíntesi.

Algunes cianofícies destaquen per llur resistència a temperatures incompatibles amb la vida de les algues eucariòtiques. Per això colonitzen sense competència les aigües termals. Una de les espècies més abundants en aquests medis d’aigües calentes és Mastigocladus lamellosus, però també hi són freqüents diversos Phormidium, Aphanocapsa thermalis, Lyngbya lagerheimii, Anabaena oscillarioides, Oscillatoria tenuis, Synechococcus, etc., juntament amb diversos bacteris, més resistents encara que les mateixes cianofícies (80 °C i més i tot), entre els quals criden l’atenció els Chloroflexus, filamentosos, verds o ataronjats.

Les cianofícies del plàncton i del nèuston dulciaqüícoles

Als llacs i llacunes, i als embassaments d’aigua dolça, les cianofícies adaptades a la vida planctònica es troben ben representades. Entre els factors que afavoreixen el creixement de les cianofícies i fan que puguin competir amb èxit amb les algues planctòniques, cal esmentar: l’augment de nutrients (eutrofítzació) de l’aigua, causat per la contaminació urbana o agrícola, sobretot amb augment dels compostos de fòsfor; l’estabilització de les capes d’aigua, que afavoreixen les cianofícies, que no es sedimenten gràcies als vacúols gasífers que tenen; i les disminucions temporals, sobretot a l’estiu i al començament de la tardor, de la concentració de nutrients, que comporta l’esgotament dels compostos nitrogenats i afavoreix les cianofícies que els saben sintetitzar a partir del nitrogen molecular (N2).

Aquestes condicions comporten sovint el creixement massiu de cianòfits planctònics, sovint capaços d’utilitzar la matèria orgànica dissolta en l’aigua. Aquestes masses flotants, anomenades "blooms" o flors d’aigua, són sovint produïdes per Aphanizomenon flos-aquae o per Anabaena flos-aquae. Donen lloc a males olors (l’aigua "peixeja") i, en casos extrems, poden produir intoxicacions, i fins la mort, als animals que beuen aigua sense tractar. Quan aquesta situació es produeix (sovint com a conseqüència de la contaminació per aigües residuals) en embassaments d’on es pren aigua per al consum humà, l’alteració de la qualitat de l’aigua (sobretot el sabor) pot ésser seriosa. En aigües d’estiu, les substàncies nitrogenades s’esgoten per desnitrificació i les cianofícies, mancades de competència, es desenvolupen i donen escumes grisenques (a causa dels vacúols gasífers), verdoses o vermelloses (segons els pigments cel·lulars). Un cas ben estudiat és el de l’albufera de València, que rep una forta contaminació procedent dels adobs agrícoles i dels residus urbans. A les seves aigües, i durant gran part de l’any, hi ha una bona representació de cianòfits planctònics.

Entre les cianofícies del plàncton d’aigua dolça, diverses espècies dels gèneres Microcystis i Anabaena tenen una àmplia distribució arreu del món. Les formes planctòniques del gènere Oscillatoria (O. redeckei, O. limnetica, O. agardhii varietat isothrix i O. rubescens) són freqüents als països temperats. Les tres primeres es troben en llacs de poca profunditat, com l’albufera de València. Els creixements massius superficials tenen, ultra les dues espècies ja citades més amunt, una composició específica rica en Microcystis (sobretot M. aeruginosa), Merismopedia i diverses de les Oscillatoria ja anomenades. Les espècies planctòniques de Spirulina i Anabaenopsis no són tan comunes a les nostres latituds, però A. circularis apareix a l’albufera de València.

Entre els filaments de les algues fixades a les vores dels llacs o de les basses, hi poden haver espècies planctòniques, com Coelosphaerium, Merismopedia i alguns Synechococcus i Synechocystis. Com a tots els països temperats, als llacs i embassaments dels Països Catalans, la proporció de cianòfits al plàncton augmenta a l’estiu. Això coincideix amb un medi mancat de nitrogen combinat, condicions que afavoreixen l’establiment dels cianòfits fixadors de nitrogen, tant dels que tenen heterocists com dels que poden fixar nitrogen en condicions microaerofíliques.

Les cianofícies del plàncton marí

El plàncton de les mars de les zones temperades té poques cianofícies, excepte a la Bàltica, que té zones de molt baixa salinitat. Els Trichodesmium (afins a les Oscillatorià), són propis de les mars tropicals i subtropicals, on formen petits flocs prop de la superfície. En forma més dispersa, gairebé sempre són presents a les aigües mediterrànies. A la Mediterrània es troben petites croococcals, les mateixes que s’han detectat darrerament en altres mars. Es tracta de petites espècies de Synechocystis i Synechococcus, que no formen, a la nostra mar, una part important del conjunt del fitoplàncton. Però llur activitat, afavorida per la petitesa de les cèl·lules, encara no ha estat mesurada.

També és curiós el cas del gènere Richelia, que comprèn petits cianòfits que viuen simbionts a l’interior de les cèl·lules de les diatomees planctòniques del gènere Rhizosolenia.

Les cianofícies dels roquissars litorals

Si el plàncton marí de les mars catalanes és pobre en cianofícies, no passa pas el mateix a les zones litorals (costes rocoses, arenoses, maresmes i llocs hipersalins), on sovint les cianofícies són molt comunes.

Sobre les roques dels nivells supralitoral, mediolitoral i infralitoral, sobre closques de gasteròpodes i de cirrípedes (per exemple, sobre les glans de mar) i, en general, sobre tota mena de substrats sòlids de les costes, es troben moltes espècies de cianofícies. Algunes d’elles tenen capacitat per a perforar el substrat (euendolítiques), les altres es refugien dins les roques poroses (criptoendolítiques), o en les fissures de les roques (casmoendolítiques); la resta són epilítiques. Les que s’amaguen a la roca, es protegeixen així d’ésser menjades pels gasteròpodes (cargols, pegellides), però les epilítiques serveixen d’aliment a aquests animals. Entre les espècies epilítiques més típiques i freqüents, hi ha la pleurocapsal Entophysalis granulosa, que forma recobriments mucosos groguencs o brunencs sobre les pedres i les closques d’animals. Les Hyella (sobretot H. caespitosa) són endolítiques, i per a poder-les veure cal dissoldre primer amb un àcid diluït el substrat calcari on solen penetrar. Mastigocoleus testarum penetra encara més endins en el substrat. Quan són abundants, les cianofícies endolítiques canvien el color de la roca i li donen un aspecte característic, patinat.

Més amunt del nivell de l’aigua de la mar, als llocs on regalima aigua més o menys salabrosa, no és rar trobar colònies de Rivularia biasolettiana, que apareixen com petits coixinets incrustats de carbonat càlcic, de color verd oliva i d’un gruix d’1 cm o 2. Diverses cianofícies viuen barrejades amb els tricomes de Rivularia: Oscillatorià margaritifera, Nostoc commune, Phormidium fragüe, Chroococcus turgidus i diverses Aphanocapsa.

També més amunt del nivell de la mar, barrejades entre les closques de les glans de mar (Chthamalus) o entre els tal·lus de la rodofícia laminar Rissoella verruculosa, hom observa petites colònies hemisfèriques, de tonalitat fosca, que, observades a ull nu s’assemblen molt a les colònies del pècton dels rius. Es tracta de Rivularia atra i de Brachytrichia quojii, aquesta darrera de forma molt més irregular. A més a més, hi ha diverses cianofícies filamentoses (Ca-lothrix crustacea, C. aeruginea, Lyngbya confervoides, etc.) i algunes croococcals (Gloeocapsa crepidinum, Entophysalis granulosa). Rivularia mesenterica forma boletes gelatinoses, de color verdós, buides per dintre, i es presenta principalment durant l’estiu. A la zona del "trottoir" o voravia de Lithophyllum tortuosum, ultra moltes de les espècies esmentades, trobem, a més, els filaments d’Hydrocoleum lyngbyaceum i de Nodularia spumigena.

Sota les aigües, les cianofícies es troben ja amb una forta competència per l’espai per part d’altres organismes fotosintetitzadors més grans. Les cianofícies han de viure sovint com a epífits, sobre algues o tiges de fanerògames marines. Difícilment es veuen bé, però són freqüents Calothrix confervicola i altres Calothrix. Symploca hydnoides, Dermocarpa i Xenococcus, són propis d’aquests ambients. Lyngbya aestuarii i altres Lyngbya poden fer recobriments sobre pedres submergides o sobre els rizomes de les fanerògames marines. Amb certa freqüència hi observem (per exemple, a Lyngbya sordida) una adaptació cromàtica a les condicions de baixa luminositat i de llum de profunditat, representada per una coloració rosada, produïda per l’acumulació de c-ficoeritrina.

A la Mediterrània s’han descobert cianofícies que viuen associades amb esponges, per exemple, Aphanocapsa sobre Ircinia variabilis, Synechococcus sobre Verongia aerophoba. Hom coneix també associacions amb algues verdes, com ara un Phormidium vermell, que creix sobre Codium bursa.

Les cianofícies dels marenys i les salines

Un grup d’hàbitats rics en cianofícies és el conjunt d’aigües estancades més o menys riques en sals (clorur sòdic, sals magnèsiques, potàssiques, etc.), que trobem als maresmes i zones humides litorals, a les salines (de fet, maresmes modificats per a l’extracció de sal), i també a les llacunes interiors endorreiques, sense relació amb la mar.

Als maresmes i a les llacunes salades interiors, hi ha oscil·lacions estacionals molt marcades, que es reflecteixen en grans diferències en la riquesa en cianofícies. L’estiu és la millor època, si la peça d’aigua no s’asseca. Els fangs i els sòls fangosos, entre les fanerògames, es cobreixen d’espècies d’Oscillatoria (per exemple O. chalybea), Phormidium, Lyngbya (L. aestuarii, L. semiplena, L. epiphytica) i Microcoleus chthonoplastes. Entre els peus de la cirialera (Arthrocnemum fructicosum), i sota una coberta de diatomees, podem trobar Calothrix scopulorum, Plectonema nostochorum i Microcoleus chthonoplastes. Als maresmes alts, no tan humits com els anteriors, hi ha punts on es formen capes gelatinoses, integrades per diverses espècies de Nostoc i de Rivularia.

Pel que fa a les salines, les basses, cubetes i canals són llocs on les cianofícies arriben a cobrir extensions considerables de substrat. La gran abundància de cianofícies i bacteris a les basses d’evaporació fa que s’hi acumulin substàncies tensioactives. Quan la brisa marina remou les aigües, s’hi forma una escuma que s’acumula a les vores, sovint de forma espectacular.

Les comunitats del fons de les aigües hipersalines (més concentrades que l’aigua de la mar, o saturants), són semblants en moltes parts del món. S’hi formen crostes de cianofícies, més o menys densament entreteixides, molt característiques, sota les quals hi ha capes de bacteris fotosintetitzadors i, a sota, una massa de fang reduït (conté sulfhídric i, per tant, fa una olor fètida, d’ous podrits), on hi ha els bacteris reductors de sulfats, responsables del despreniment de sulfhídric. També trobem moltes cianofícies entre les algues filamentoses dels estanys d’evaporació. Es tracta de Lyngbya (sobretot L. aestuarií), Phormidium tenue, Oscillatoria salina, O. chalybea, Aphanothece stagmina i Aphanocapsa pulchra.

Els canals d’admissió d’aigua de mar solen estar recoberts d’un tapís membranós de cianòfits, on domina Microcoleus chthonoplastes, els filaments del qual, agrupats en feixos i retinguts per una beina gelatinosa comuna, fan de suport i de protecció per a d’altres cianofícies, que s’hi troben entreteixides o que es situen en estrats inferiors.

A les llacunes salabroses eutròfiques, a l’estiu, es formen grans poblacions de cianofícies flotants, afavorides per la manca de nitrogen. Hi dominen espècies filamentoses Anabaena, Oscillatoria, Anabaenopsis i Lyngbya, algunes fixadores de nitrogen. En són bons exemples l’embassament del Fondo (Elx), l’albufera de València, l’Encanyissasa (delta de l’Ebre), l’estany Sirvent (aiguamolls de l’Empordà), etc.

Quan, per efecte de l’evaporació, la salinitat de les basses va augmentant, les cobertes de cianofícies, molt consistents, i de color verd fosc o negre, són constituïdes per Phormidium, Spirulina subsalsa i 5. labyrinthiformis, que substitueixen Microcoleus. Entre els filaments de totes aquestes cianofícies d’aigües salades es troben uns filaments finíssims (0,5-2 µm de diàmetre), de color verd groguenc, que clàssicament s’havien considerat fines Oscillatoria. En realitat, s’ha vist que molt sovint són bacteris fotosintetitzadors verds, del grup de les cloroflexàcies.

En les aigües encara més concentrades en sal, sobre els fangs del fons, apareixen masses d’una croococcal, Aphanothece halophytica, que pot arribar a formar una capa superficial gruixuda, de color cremos, que protegeix la capa inferior, de Phormidium i Spirulina i de bacteris fotosintetitzadors, de l’excés d’insolació. A les cubetes de cristal·lització, on precipita la sal, no es troben cianofícies; tan sols hi ha bacteris hiperhalòfils i clorofícies nedadores del gènere Dunaliella.

Les cianofícies del sòl

Encara que, a primer cop d’ull, no és evident la seva importància, les cianofícies es troben en tots els hàbitats terrestres, principalment als sòls amb coberta de plantes superiors poc densa, sobretot quan la superfície no ha estat remoguda de prou temps ençà (sòl amb una mica de crosta), particularment en àrees de roca mare neutra o alcalina, i també sobre pedres, troncs, etc. De vegades (sobretot en llocs humits o en sòls de llocs àrids o esteparis), les cianofícies, que ja s’hi trobaven, arriben a formar recobriments foscos ben visibles, anomenats biodermes. Microcoleus vaginatus hi és una de les espècies més freqüents, juntament amb Phormidium tenue i diverses croococcals.

Els tolls d’aigua efímers, formats per les pluges, presenten sovint, abans de l’assecament i durant aquest procés, pàtines verdoses o brunenques, formades per milers de cianofícies. Phormidium, Plectonema, Schizothrix i Scytonema hi són freqüents. Fins i tot abans d’aparèixer la pàtina verda, el creixement de les cianofícies sobre el fang dels tolls es fa sovint palès per les bombolles d’oxigen que es formen sobre el fang, com a conseqüència de la fotosíntesi, que es veuen bé a les hores de màxima insolació. No és rar que les bombolles d’oxigen quedin atrapades sota el bioderma i acabin arrencant-ne troços, que queden surant a la superfície. Si humitegem durant uns dies un sòl àrid, hi apareixen abundants taques, que corresponen a colònies de cianofícies.

Als sòls calcaris pedregosos, vores de camins, bosquines i sòls oberts i pobres, podem veure sovint unes masses gelatinoses, més visibles quan han estat inflades per la pluja. Poden presentar la forma de làmina arrissada i irregular, no fixada a terra, i un color verd olivaci. Són colònies de Nostoc commune, popularment anomenades "merda de bruixa", i llur color fosc és degut a la impregnació de les capes gelatinoses externes de la colònia per l’escitonemina, un pigment que les protegeix de la insolació excessiva. En assecar-se, formen làmines i cintes crespes, negres, que el vent pot arrossegar. També podem trobar altres espècies de Nostoc, Gloeocapsa, Aphanothece i de molts altres gèneres, refugiades sota pedres translúcides, entre la vegetació o entre les partícules del sòl, fora de l’abast de la insolació directa, formant petites colònies esfèriques, o isolades. Hi ha també fïlaments de Phormidium, Anabaena, Porphyrosiphon, Calothrix i d’altres, que formen clapes a sobre o sota la superfície.

Com que són especialment resistents a condicions extremes, tenen un important paper com a colonitzadors primaris i faciliten l’establiment d’altres components de la flora i l’acumulació progressiva de matèria orgànica. Amb les seves beines gelatinoses, aglutinen les partícules del sòl, hi fan durar més la humitat, i redueixen l’erosió per l’impacte de les gotes de pluja. Moltes cianofícies, principalment les filamentoses amb heterocists, pertanyents als ordres de les nostocals i de les estigonematals, fixen el nitrogen atmosfèric, que a la fi s’incorpora al sòl en forma de nitrats. Aquesta aportació de nutrients és interessant des d’un punt de vista ecològic, ja que sovint es tracta de sòls pobres en nitrats.

Ja que les cianofícies edàfiques només es veuen en el camp quan creixen en gran quantitat sobre el sòl, gairebé sempre convé utilitzar tècniques de laboratori per al seu estudi. Les més corrents són les dilucions seriades (sèries de dilucions progressives d’una mostra de sòl), per estimar la seva abundància (que oscil·la entre 100 i 50.000 individus per gram de sòl), i també els cultius d’enriquiment, que faciliten l’aïllament de les espècies i llur identificació.

Entre les espècies que més freqüentment apareixen als sòls, podem citar, a part les ja esmentades, Anabaena variabilis, A. spiroides, Aphanothece microscopica, A stagnina, Chroococcus minutus, C. turgidus, Gloeocapsa montana, G. palea, diverses espècies de Lyngbya, Microcoleus vaginatus, M. sociatus, M. chthonoplastes, M. subtorulosus, Nostoc punctiforme, N. macrosporum, N. muscorum, N. sphaericum, Oscillatoria nigroviridis i moltes altres, com Phormidium tenue, Ph. molle, Ph. fragile, Schizothrix friesii, S. arenaria, etc.