Dins de l’escàs desenvolupament general dels estudis de criptogàmia als Països Catalans, la briologia és potser l’especialitat que ha rebut més atenció i que ha conduït a aplegar un conjunt de coneixements més complet.
La briologia a Catalunya
Les obres d’Antonio Casares, aparegudes en el primer quart del segle XX, constitueixen l’obligada referència bibliogràfica de la briologia als Països Catalans. La "Enumeración y distribución geográfica de las muscíneas de la Península Ibérica" (1915) és el primer intent d’una catalogació general.
Jordi Vidal / Universitat Autònoma de Barcelona.
Les arrels dels estudis de briologia al nostre país són relativament antigues i es remunten a l’inici del segle XIX. Les primeres aportacions, molt fragmentàries, referents a Catalunya, són degudes a botànics estrangers, que hi feren recolleccions esporàdiques. Així, podem trobar noms com els de Pourret, Bridel, Lagasca, Boutelou, Villers, etc., que aportaren algunes dades esparses, recopilades després per Amo y Mora (1870) i Colmeiro (1867, 1889). Francesc de Bolòs recol·lectà sovint molses dels voltants d’Olot, que foren estudiades per briòlegs estrangers. Els Pirineus centrals i orientals foren també estudiats per Bentham i Arnolt (1825), Montagne (1828, 1830), Jeanbernat i Renauld (1878, 1880), Husnot i Goulard (1874, 1876).
Al tercer terç del segle XIX aporten dades florístiques sobre molses i hepàtiques catalanes una sèrie de botànics catalans, no especialitzats, de l’escola d’Antoni-Cebrià Costa. Una part de llurs dades foren publicades, i la resta s’ha trobat posteriorment als seus herbaris. L’esforç fou important i, mancats de mitjans i de tradició, es relacionaren amb briòlegs estrangers. Així, Ramon de Bolòs, el primer que va realitzar exploracions briològiques per Catalunya, comptà amb l’ajut de Kern, Geheeb i Venturi. Casas i Brugués han revisat recentment (1981) l’herbari de Ramon de Bolòs, i entre les 50 espècies que conté n’hi han trobat d’interessants i de fins ara ignorades per a la flora catalana. Masferrer (1877) publicà una llista de 21 molses i 6 hepàtiques de Vic, determinades per Geheeb; Vayreda (1882), una llista de 9 hepàtiques i 52 molses de Núria i encontorns. Les poques citacions de Teixidor foren recollides per Colmeiro. Puiggarí fou potser el més interessat per les molses i les hepàtiques, però aviat va marxar a Amèrica del Sud, on va fer un treball important, reconegut pels briòlegs del seu temps.
El que podem considerar com a tercer període dels estudis briològics a Catalunya és l’iniciat a principis del segle XX per Antonio Casares Gil (1871-1929), metge militar, que fou destinat una part de la seva vida a Barcelona, i ja el 1902 publicà un catàleg de molses del voltant de la ciutat, i al 1905, la flora briològica de Montserrat. Ja fora de Barcelona, publicà, el 1915, la "Enumeración y distribución geográfica de las muscíneas de la Península Ibérica", recull de les dades existents a l’època que, per a Catalunya, corresponien a 38 hepàtiques i 135 molses. Cal citar també, a la mateixa època, alguna aportació de Barnola (1903, 1922), de valor desigual, i de Tenas (1918).
L’etapa més recent de la briologia catalana comença sota dues influències bàsiques, la de Casares i la dels esposos Allorge, Pierre (1891-1944) i Valia (1881-1977) que, a partir de 1927, començaren les seves exploracions per diferents indrets de la península. A Catalunya, feren una exploració al Montseny, des de Gualba a Santa Fe, on trobaren la petita torbera amb Sphagnum i Drosera, avui del tot desapareguda. En un treball posterior, d’àmbit més ampli, citen 76 espècies recol·lectades per ells al Montseny.
En el tombant de la guerra civil, trobem l’activitat d’un grup integrat per Prudenci Seró i Navàs (1883-1963), llavors encarregat de la Càtedra de Botànica, a la Facultat de Ciències, Creu Casas i Sicart, Josep Vives i Codina, i Montserrat Ubach, que exploren diferents indrets de
Catalunya. Seria molt llarg enumerar totes les dades aportades des d’aquest moment. Els treballs publicats són catalogats i indexats en el treball bibliogràfic de Casas, Brugués i Cros "Referències bibliogràfiques sobre la flora briològica hispànica" (1979), i figuren a la bibliografia de la present obra. La major part d’aquests treballs són de tipus florístic i apunten vers un inventari cada cop més complet del nostre patrimoni briològic i sobre la distribució de les espècies, i en molts casos aporten dades sobre l’ecologia de les espècies o aclareixen el concepte d’algunes. El material sobre el qual es basen ha anat essent dipositat a les principals brioteques (Institut Botànic de Barcelona, Departament de Botànica de la Universitat Autònoma de Barcelona, Herbari J. Vives, etc.), on serveix com a material de referència i per a nous estudis i revisions.
Les campanyes d’exploració de Valia Allorge i de Creu Casas han fornit el gruix bàsic d’informació disponible quant a la distribució dels briòfits als Països Catalans. En la foto apareixen en el transcurs d’una d’aquestes campanyes (al centre, dreta, i al centre, asseguda, respectivament) a Santa Cecília de Montserrat (1956), amb Roser Puig (a l’esquerra) i una acompanyant (a la dreta, asseguda).
Ramon Puig.
Seró professà un curset de doctorat sobre briologia, a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, i, poc després, el Director de l’Institut Botànic de Barcelona, Antoni de Bolòs, invità Valia Allorge (1952) per tal de donar un curset pràctic de briologia. És des d’aquest moment que començà l’expansió de la briologia a Catalunya i que, des d’aquí, més tard, s’estengué a tot el territori espanyol, en bona part després del curset teòrico-pràctic de briologia impartit per Casas (1969) al Departament de Botànica de la Universitat de Barcelona, al qual assistiren professors ajudants i adjunts de diferents universitats espanyoles. D’aleshores ençà, el nombre de briòlegs ha augmentat considerablement i també, lògicament, el grau del coneixement briològic del país. Com a resultat de tot aquest esforç, el catàleg de briòfits de Catalunya, que l’any 1959, a la tesi doctoral de Casas, era estimat en 102 espècies d’hepàtiques i 366 de molses, comptava el 1984 amb més de 150 hepàtiques i més de 650 molses. Algunes de les espècies són noves per a Europa. En el capítol de documentació, l’herbari de la Universitat Autònoma de Barcelona compta amb més de 15 000 exemplars de briòfits.
La briologia a les Illes Balears
Les primeres aportacions figuren a l’obra de no especialistes, com Cambessedes (1827) i, sobretot, Rodríguez Femenías (1875, 1904), que comptà amb l’ajut de Hegelmaier. Knoche, a la seva "Flora Balearica" (1921-23), reuneix totes les dades del moment sobre les illes Balears. Molts briòlegs estrangers, i darrerament, de manera molt especial, Koppe (1965), s’han interessat o s’interessen per les Balears. Per aquest motiu, la flora briològica, malgrat l’escassa presència de briòlegs autòctons, hi és millor coneguda que la de la resta dels Països Catalans. Hi ha hagut també algunes aportacions de catalans, com Montserrat (1953) i Casas (1976). Vives (1976) ha publicat un llibre amb claus de determinació, on reuneix les dades conegudes amb les pròpies. Recordem també els treballs de Cros i Rosselló (1984), sobre els briòfits de les Pitiüses.
La briologia al País Valencià
Lagasca, Garcia i Clemente (1802) ja esmentaren unes espècies que Clemente havia recol·lectat a Titagües (Serrans). Kunzel (1864), Geheeb (1874) i Röll (1897) aportaren algunes citacions referents al País Valencià. Posteriorment, Francesc Beltran i Bigorra (1886-1962) publicà estudis briològics sobre Castelló de la Plana (1911, 1929), dades que recull Casares, amb qui col·laborà. Noves dades de briòlegs estrangers es deuen a Ade i Koppe (1942), Allorge (1946) i Rungby (1962). El treball de recopilació més important es deu a Josep Vives (1978), amb moltes dades pròpies sobre el migjorn valencià i claus de determinació. Recentment (1983), la Universitat de València ha iniciat una línia d’estudis briològics, en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona.
Balanç global del coneixement briològic
Malgrat les dades acumulades i la forta activitat actual, prou intensa, com es desprèn de les consideracions anteriors, la prospecció del nostre territori és encara més aviat feble. Hi ha encara als Països Catalans comarques totalment inexplorades des del punt de vista briològic, i altres de conegudes molt superficialment. Resta molta feina per fer en el camp de l’inventari del nostre patrimoni, de la identificació d’espècies, i de llur col·lecció per a formar herbaris de referència. Els treballs taxonòmics, de revisió dels tàxons (gèneres, espècies, etc.), tot just s’estan iniciant. El mateix passa amb els ecològics. L’estudi de les comunitats de molses i hepàtiques (briosociologia) es troba, als Països Catalans, molt poc desenvolupat, cosa comprensible, altrament, atesa la complexitat i poc acord dels autors sobre el tema. Hom ha iniciat, en canvi, estudis paleobotànics dels briòfits conservats als sediments del Quaternari, i estudis de l’efecte de la contaminació atmosfèrica i la retenció de metalls als briòfits.