Els estudis ornitològics

Situada en el context mundial, l’ornitologia als Països Catalans ens apareix com una de les branques de les ciències naturals històricament menys desenvolupades —molt per sota de la botànica, per exemple—, que fins dates molt recents no adquireix un nivell comparable al que ateny en d’altres contrades europees, i que gairebé no comença a professionalitzar-se fins la dècada dels vuitanta, havent estat anteriorment objecte de l’atenció ocasional de botànics, farmacèutics i metges i, més darrerament, de simples afeccionats.

Així mateix, cal subratllar que no podem pas parlar amb rigor d’una història de l’ornitologia als Països Catalans, sinó de desenvolupaments propis de cadascun d’aquests, amb unes característiques i una evolució diferenciades, sense que gairebé hom pugui rastrejar-hi influències recíproques. La Catalunya Nord, òbviament sota la poderosa influència científica i cultural francesa, s’anticipa a les terres catalanes peninsulars, i podríem considerar-la ornitològicament normalitzada al nivell d’una regió europea d’extensió i població similars. Les Illes constitueixen un cas atípic. Des del segle XIX atreuen l’atenció dels millors especialistes europeus, que n’estudien l’avifauna; d’aquesta manera, i gràcies a les actuacions forànies, en el curs de la primera meitat del segle XX l’ornitologia balear no solament supera la de Catalunya i la del País Valencià, sinó que és capdavantera de tot l’Estat espanyol i ateny cotes pròpies de països d’antiga tradició en aquesta disciplina. El Principat i el País Valencià, finalment, resten reressagats respecte dels anteriors; tot i que el segon, amb la varietat i l’abundància d’ocells de l’albufera de València, suscita l’interès primerenc dels ornitòlegs, la literatura científica que s’hi produeix resta fins avui dia (1985) clarament inferior a la que apareix a la Catalunya estricta.

Així doncs, i tenint en compte l’assenyalada disparitat de ritmes i de nivells al si dels Països Catalans, haurem de procedir a l’anàlisi separada dels respectius desplegaments de l’ornitologia a partir del segle XVIII, època en la qual, per primer cop, ateny un tractament científic en territori català.

Els precedents històrics

Entre els precedents bibliogràfics de la literatura pròpiament ornitològica és destacable l’obra sobre les "cosas naturals de Cathaluña", que escrigué (1600) el jesuïta Pere Gil i que fou editada més de tres segles després (1949), a cura de Josep Iglésies.

Jordi Vidal

Abans que el coneixement de l’avifauna adquireixi rang científic als Països Catalans, trobem dades de rellevància ornitològica esparses en textos molt diversos.

Així, una cèdula reial expedida pel rei Pere IV l’any 1368 al governador de Mallorca, trametent-li uns francolins i uns faisans "per a que hi puxen creixer e multiplicar", resulta essencial per a determinar el caràcter d’espècie introduïda que té el francolí (Francolinus francolinus) a les terres de la Mediterrània occidental. També quant al francolí, esmentem una constitució de 1456 ("Constitucions de Cathalunya", llibre IV, títol V, Constitució II), que n’estableix la veda, tot confirmant així la presència d’aquesta gal·linàcia al Principat; afegimhi que la susdita prohibició de caça la reitera l’arxiduc Carles l’any 1706, en plena Guerra de Successió.

En el segle XVI trobem 1’"Apologia" de Joan Baptista Jeroni Agnés, escrita en llatí i impresa a València l’any 1543, que conté una part dedicada als ocells i als caçadors, "Pro avibus, in venatores", on trobem al·lusions a diverses espècies, així com als seus noms populars. No comentarem la "Cronica General de toda España y especialmente del Reyno de Valencia" (1556), de Pere Anton Beuter, ni el "Libro Tercero de la Chronyca de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno" (1564), de Martí de Viciana, ja que la informació ornítica que contenen resulta insignificant.

El primer text que, a part altres mèrits més importants, resulta interessant faunísticament, pertany als coneguts "Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" (1557), del cavaller Cristòfol Despuig (Tortosa 1510-1561/80), en el colloqui sisè, "En lo que se mostra la varietat de fruits y altres excelencies que dins los termens de Tortosa se troben…", on s’enumeren nombroses espècies, distingint les pròpies dels estanys, les de la marina, i les que es troben a la serra. Despuig, per afegiment, ens dona la primera i única referència fidedigna de nidificació de flamencs (Phoenicopterus ruber) al Principat. D’altra banda, l’humanista Llorenç Palmireno (Alcanyís, Aragó 1514 - València~1580) publicà a València l’any 1569 "El primer abecedario de la Escala Philosofica", destinat a l’ensenyament de les llengües clàssiques, que conté un llarg repertori de noms d’ocells —de vegades amb el popular valencià—, descripcions de trets i de costums i una diguem-ne classificació segons el règim alimentari.

Inaugura el segle XVII el jesuïta Pere Gil (Reus, Baix Camp 1551 - Barcelona 1622), amb la seva "Geografia de Cathalunya" (1600); el llibre primer d’aquesta obra, que tracta d’"Història o descripció natural ço es de coses naturals de Cathalunya", té un capítol —el 17è— titulat "De la varietat y abundancia de ossells del ayre tant domestichs com ferestechs y de las differents caças de ossells ques usan en Cathaluña en especial cignes, francolins, etc.", on trobem alguna dada aprofitable. Són famoses per molts conceptes les "Décadas de la Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reino de Valencia" (1611), de Gaspar d’Escolano (València 1560-1619) i, des de l’angle ornitològic, presenten el més gran interès. En efecte, en el "Libro Sexto" de la "Década Primera" figuren els capítols XXVIII ("De la famosa Albufera de Valencia y cosas notables della"), el XXIX ("De la variedad de aves de rapiña que se hallan en la Albufera de Valencia, y de las muchas especies de ánades con sus virtudes y cualidades"), i el XXX ("En que concluye la relación de las cosas notables de la Albufera de Valencia: y se trata de cómo las aves della se van a otras provincias y vuelven"); si hom sap destriar el gra de la palla, els esmentats capítols de les "Décadas" constitueixen un document insubstituïble per al coneixement de l’albufera i de la seva avifauna, com així ho han entès i aprofitat els ornitòlegs moderns, d’Ignasi Vidal a Francisco Bernis. Esmentem de passada l’obra de Diego de Funes, "Historia general de aves y animales" (1621), on trobem alguna referència —de molt poc interès— sobre ocells de l’albufera de València. Anterior a l’annexió a la monarquia francesa de les comarques de la Catalunya Nord, tenim el "Sumari, Index o Epítome dels admirables y nobilíssims títols de Honor de Cathalunya, Rosselló y Cerdanya…" (1628), d’Andreu Bosch, que cita el francolí entre altres espècies de caça. De Mallorca tenim l’obra manuscrita del cavaller Jordi Fortuny de Ruescas i Sureda, "Vàries coses tocant a la ciutat i regne de Mallorca" (1653), en la qual esmenta quaranta-quatre espècies d’ocells. És d’interès, finalment, assenyalar una ordinació del gran batlle general de Solsona, de 20 de gener de 1688, en què disposa una rigurosa protecció als ocells, atesa l’eficàcia de la seva acció per combatre una plaga de llagosta que assola el terme. Dita disposició és de les més antigues que a Europa reconeixen el paper dels ocells en la lluita contra els insectes nocius i, en conseqüència, n’estableixen mesures de salvaguarda.

Els estudis de base científica

Cal esperar el segle XVIII perquè l’estudi dels ocells esdevingui una disciplina realment reputable de científica, la veritable ornitologia. Com en tants d’altres camps, "el segle de les llums" veié també com l’anàlisi rigorosa del mètode científic era aplicada als estudis ja pròpiament qualificables d’ornitològics.

L’ornitologia a Catalunya i Andorra

Per les raons suara adduïdes de vinculació a l’òrbita política, cultural i científica de la puixant França del segle XVIII, la primera obra científica produïda per un català en el domini de l’ornitologia fou la del metge perpinyanès Pere Barrera, a la qual, per tal motiu, dedicarem una atenció particular. Altrament, la situació política a què la Catalunya Nord era ja aleshores sotmesa aconsella de tractar-la independentment de la resta del Principat.

Els estudis a la Catalunya Nord

El primer tractat ornitològic pròpiament dit referit a les terres catalanes és l’obra que Pere Barrera publicà a Perpinyà, en llatí, el 1745, i del qual reproduïm la portada i una de les làmines.

Jordi Vidal / Institut Botànic de Barcelona.

Pere Barrera i Volar (Perpinyà 1690-1755) fou tramès com a metge a Caienna (1722-1725) on estudià la flora, la fauna i la població indígena de la Guaiana. Retornà a Perpinyà, on obtingué càtedra de botànica, esdevingué metge de l’hospital militar de la ciutat i, finalment, protometge del Rosselló. Publicà diverses obres: sobre història natural de la Guaiana, de medecina i la que ara ens interessa, "Ornithologia specimen novum, sive series avium in Ruscinone, Pyrenaeis Montibus, atque in Galliâ Aequinoctiale Observatorum, in Classes, genera et species, nova methodo, digesta" (1745). L’obra és breu —84 planes, sense comptar-hi l’índex, la taula de noms francesos, etc.— i és dedicada a Buffon, malgrat la dèria antisistemàtica d’aquell gran naturalista francès. Cita, entre d’altres autors, a Aristòtil, Plini, Gesner, Bellon, Jonston, Charlet, Gualter, Catesby, Linné, Marcgraf i Sloane. N’existeix un exemplar a l’extraordinària Biblioteca Salvador que es conserva a l’Institut Botànic de Barcelona i un altre al Museu d’Història Natural de Perpinyà. Barrera es correspongué amb el botànic Josep Salvador i en una carta del 31.01.1747 fa referència a la venda d’exemplars de l’"Ornithologia specimen novum". L’objectiu de Barrera és de proposar una nova sistemàtica "in Classes, genera et species, novâ methodo, digesta", com enuncia en el llarguíssim títol, basada, com era propi d’aleshores, en la forma dels caps, els becs i les potes. Així mateix, però, fa referència a les principals espècies, tant del Rosselló com de Caienna, fent ús de la nomenclatura descriptiva anterior a la desena edició del "Systema naturae" (1758) que emprava el mateix Linné (per exemple Anas fera, torquata, viridis, rostro croceo, per a designar el coll-verd, Anas platyrhynchos). Un interès complementari que presenta, almenys per a nosaltres, el llibre de Barrera són els noms catalans de les espècies citades, que mereixerien una anàlisi particular. Afegim que també dona els noms indígenes dels ocells de la Guaiana. Brisson critica sense commiseració la classificació de Barrera: diu que hom hi troba el pioc salvatge entre l’oreneta i el sit, aquest darrer entre el pioc salvatge i el pelicà; l’ocell del paradís entre el casuari i l’estruç, etc., tot com si l’autor volgués enquibir els ocells dins un rebost i omplís els buits que queden entre els ocells grossos posant-n’hi de petits! Ara bé, cal tenir present que l’època de Barrera és de plena ebullició en matèria de classificació, contemporània de la sistemàtica linneana, però abans que aquesta hagués madurat i penetrat en la societat científica que, per damunt de tot, cercava una estricta metodologia. Afegim que en aquells mateixos anys, a part Linné i el mateix Barrera, proposaven sistemes classificatoris per als ocells Theodor Klein (1750) i Heinrich Gerhard Möhring (1752). Subratllem, finalment, que Pere Barrera és l’únic científic dels Països Catalans que s’esmenta en l’obra "Die Entwicklung der Ornithologie von Aristoteles bis zur Gegenwart", d’Erwin Stresemann, la història de l’ornitologia més completa i més recent.

Philippe Picot de Lapeyrouse estudià la història natural de les contrades pirinenques al llarg d’un dilatat període que cobreix del 1779 al 1819, i deixà inèdites unes "Recherches sur la Zoologie des Pyrénées". La figura cabdal de l’ornitologia nord-catalana del segle XIX i, possiblement, dels Països Catalans, és la del metge i naturalista Lluís Companyó (Ceret, Vallespir 1781 - Perpinyà 1871). Fundador i primer director del Museu d’Història Natural de Perpinyà (1840), féu treballs d’entomologia aplicada i de botànica. Quant a l’estudi de l’avifauna, l’inicià el 1839 amb el "Catalogue des oiseaux qui ont été trouvés dans le département dels Pyrénées Orientales, soit sédentaires, soit de passage", i culminà amb la seva obra bàsica "Histoire Naturelle du département des Pyrénées-Orientales" (1863), el tercer volum de la qual tracta dels ocells. Companyó, que posseïa una àmplia experiència de treball de camp, arrodoneix la seva aportació amb els noms populars catalans de les espècies que cita. Afegim que la influència exercida per Companyó en l’únic treball ornitològic del botànic Vayreda, constitueix un dels rars exemples d’interrelació entre investigadors dels Països Catalans en el terreny d’aquesta branca de la Zoologia.

Entre els ornitòlegs de la Catalunya Nord del segle XIX esmentem també els següents: Adrià Lacroix, que publicà de 1871 a 1881, i de l’obra del qual destaca el "Catalogue raisonné des oiseaux observés dans les Pyrénées françaises et les régions limitrophes comprenant les départements … (des) Pyrénées-Orientales" (1873-75); Philippe, amb l’"Ornithologie pyrénéene" (1873); H. Sirven, el qual té un llibre sobre caça i ocells (1874); el comte Roger de Bouillé, que comenta l’obra de Philippe (1874); i Charles Dépéret, que contribueix al coneixement de l’avifauna regional (1880 i 1882).

En el segle XIX s’inicien les visites científiques d’ornitòlegs anglesos i centreuropeus a les terres mediterrànies, de les quals les Illes resultaran particularment afavorides entre els Països Catalans. A la Catalunya Nord, els primers d’aquells prospectors dels quals tenim notícia foren James Backhouse, que publicà els resultats del seu viatge l’any 1887, i W. Eagle Clarke, el 1889. El panorama que, en síntesi, ofereixen els estudis ornitològics a la Catalunya Nord en el segle XX és el següent: mesurat pel nombre i el tipus —notes, articles, llibres— de les publicacions especialitzades, el període més fèrtil a l’altre vessant dels Pirineus és el comprès entre els anys 1927 i 1939; després de la Segona Guerra Mundial —del 1950 al 1970— la progressió és molt més reduïda i, d’acord amb les dades elaborades, s’enregistra una davallada en la dècada dels setanta. Com veurem més endavant, l’evolució indicada contrasta amb la del Principat, gairebé inversament simètrica. Però cal assenyalar que si ens guiem pels respectius percentatges d’articles publicats — que revelarien un nivell científic més alt—, la Catalunya Nord superaria qualitativament la Catalunya peninsular.

En el primer quart d’aquest segle, només podem esmentar E. Combes i Loutrel, que estudien la col·lecció d’ocells del Museu de Perpinyà (1909), així com Amédée Bouvier. Amb l’aportació dels coneguts ornitòlegs anglesos Claud B. Ticehurst i H. Whistler, que estudien l’avifauna estival dels Pirineus orientals (1927), s’inicia la represa, en la qual participen Henri Jouard, amb els seus estudis de les subespècies, un ornitòleg il·lustre com Noël Mayaud (del 1931 al 1938), Paul Paris, Thérèse Clay, R. Meinertzhagen, el Comte de Bonnet de Paillerets i Louis Lavauden (1938).

L’activitat ornitològica a la Catalunya Nord ha generat, en aquest segle, diverses publicacions d’interès, com les de Noël Mayaud, les del Groupe Ornithologique du Roussillon o les de l’Association pour la Récherche Ornithologique du Midi-Pyrénées (AROMP) il·lustrades.

Jordi Vidal

Caldrà esperar l’inici de la dècada dels cinquanta per a la reanudació dels estudis ornitològics a la Catalunya Nord, en la qual participaren David i Elisabeth Lack, L. Hofmann, M. Schwarz, H. Wackernagel, Hubert A. Terry, François Hüe, H. Lomont i, sobretot, Patrice Paulian i Gilles de Liffiac. Cal destacar el suport decisiu que per a la investigació — compresa l’ornitologia— representa l’establiment a Banyuls de la Marenda del Laboratori Aragó, d’anomenada internacional, amb el qual des de la Catalunya peninsular, s’han nuat profitosos intercanvis científics. En els darrers vinti-cinc anys cal subratllar els nombrosos treballs de Gilbert Affre, i l’interès que susciten els rapinyaires pirinencs a Georges Bassouls, René de Naurois, Jean-François Terrasse i Jean Marc Thiollay. Altres estudiosos de l’avifauna de la Catalunya Nord són Raymond Lévêque, Armin Heymer, Jacques Vielliard, L. Marsal, Guy Oliver, etc. Assenyalem, finalment, la constitució del Groupe Ornithologique du Roussillon, que edita un butlletí i contribueix, sens dubte, a la ràpida recuperació que s’adverteix en els anys vuitanta.

Els estudis a la resta del Principat i Andorra

A diferència del que s’esdevé al vessant septentrional dels Pirineus, a la Catalunya estricta l’etapa moderna de l’ornitologia és molt més tocatardana, ja que caldrà esperar els darrers vint anys del segle XIX per a trobar-hi una mínima producció pròpia —amb independència d’aportacions estrangeres— que puguem qualificar de científica.

Les aportacions d’Estanislau Vayreda han estat fonamentals per al coneixement ornitològic de Catalunya.

Jordi Vidal

D’acord amb Norbert Font i Sagué, a la Biblioteca Nacional de Madrid es conserva un manuscrit sense data —però en tot cas posterior al 1737— del doctor Clarassol, intitulat "Singularidades de la Historia Natural del Principado de Cataluña", que conté algunes referències d’ocells. Influïda per l’obra esmentada anteriorment de Pere Gil, el també jesuïta Mateu Aimeric (o Aymerich) (Bordils, Gironès 1715 - Ferrara 1799) va escriure una "Historia Geográfica y Natural de Cataluña" (1766), on es tracta dels ocells als capítols compresos entre el II i el XV, ambdós inclosos.

Del Principat no rastregem cap referència als ocells fins el 1856. Es tracta de l’esment de trenta-una espècies a Montserrat que consta en un cançoner del "mes de Maria", aplegat per Joan Martí i Cantó. Immediatament, i com a contrast, la ciència alemanya aporta les primeres observacions amb criteri científic que s’efectuen a la Catalunya estricta, per obra del famós A.E. Brehm (que visità Montserrat), i que publicà al prestigiós "Journal für Ornithologie" (1857 i 1858). L’any 1865 el segueix el no menys conegut Lord Lilford, que escriu a "Ibis". El 1884 Howard Saunders s’hi afegirà amb unes notes sobre l’avifauna pirinenca, que també afecten la Catalunya Nord.

La primera fase del precari desplegament autòcton de l’ornitologia, que datem del 1877 al 1884, se centra en les comarques gironines. A l’"Almanaque o guía del Ampurdán" (1877-78), Benet Jordi Romanach publica la "Suscinta reseña de las aves que en nuestra provincia se deberían conservar, destruir o equilibrar en beneficio de la Agricultura". El catedràtic d’institut Vicent Mompó, publicà la "Descripción de la Aves e Insectos más notables por los daños o beneficios que causan al hombre, en referencia a la provincia de Gerona", a la "Ilustración Venatoria" (1879), en el qual cita el voltor negre (Aegypius monachus). En la "Historia de Camprodón" (Madrid, 1879), de Josep Morer i F. d’A. Galí, s’inclou el "Catálogo de las aves de la comarca de Camprodón", d’Ignasi Roca.

El primer catàleg global de l’ornitofauna catalana fou l’obra "Aves de Cataluña", de Josep Fuset, apareguda el 1913. L’obra, ultra consideracions morfològiques i indicacions de distribució, conté també claus de determinació i un recull de noms vulgars catalans i castellans.

Jordi Vidal / Universitat de Barcelona.

El treball, però, anterior a l’obra de Vayreda i més destacat d’aquest període són els "Apuntes para la fauna ornitológica de la provincia de Gerona", de Joan Texidor i Cos (Tortellà 1838 - Barcelona 1885), publicats a "El Restaurador Farmacéutico" (1880-81). A diferència d’alguns dels estudiosos anteriors, Texidor fou un home prou destacat en els medis universitaris i científics del seu temps, com a catedràtic de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i director de la revista on publicà els "Apuntes" citats. Així mateix, és autor de diverses obres de botànica, farmacopea i, àdhuc, de geologia. La preparació de base de Texidor s’adverteix en el seu únic treball ornitològic, que fonamenta en l’experiència de camp, a les contrades septentrionals del Principat; en el coneixement de les col·leccions existents i de la minsa literatura ornitològica de l’àrea que estudia; i en les obres d’ornitòlegs de relleu mundial com Temminck i Bonaparte. En el treball, Texidor esmenta la presència de 240 espècies a les comarques de Girona i, fet interessant, en dona els noms populars, que Vayreda aprofitarà. Entre els interessats pels ocells que esmenten Texidor i Vayreda, recordem Antonio Sánchez Comendador, llavors degà de la Facultat de Farmàcia i titular d’un Gabinet d’Història Natural que contenia ocells obtinguts a Catalunya; Marià Masferrer, que va aplegar una-col·lecció d’ocells, així com Ignasi Roca; el catàleg inèdit de Masferrer i Roca que esmenten Vayreda i Fuset i Tubià degué ésser un treball conjunt d’ambdós col·leccionistes; també aplegaren col·leccions particulars Salvador Boada, rector d’Esponellà, així com els farmacèutics d’Olot Ramon Bolòs i Francesc Malagrida; i, també, els P.P. Escolapis d’Olot.

Hem descrit l’ambient d’interès per l’avifauna que s’havia congriat a les comarques septentrionals del Principat entorn del 1880. Així doncs, no és d’estranyar que la Societat d’Amics del País de Girona convoqués un concurs per premiar el millor treball sobre els ocells de la província i la seva utilitat per a l’agricultura, seguint un criteri pràctic que veurem perllongarse en el segle XX. El primer premi l’obtingué la "Fauna ornitológica de la provincia de Gerona o sea breve descripción de las aves sedentarias en la misma y las de paso accidental o periódico, sus costumbres y alimentación bajo el punto de vista de utilidad o perjuicio para con el hombre y la agricultura en general", d’Estanislau Vayreda i Vila (Olot 1848-1901). Aquest era germà del pintor i del novel·lista; exercí de farmacèutic a les files del Pretendent durant la Tercera Guerra Carlina i fou un notable botànic, autor de nombrosos treballs i al qual hom ha dedicat algunes noves formes de la ñora catalana. Amb la "Fauna ornitológica de la provincia de Gerona" (1883), Vayreda ha esdevingut l’autor clàssic de l’ornitologia del Principat, d’obligada referència durant molts anys i encara útil avui dia, ja que a part els manlleus a Companyó i a Texidor, conté moltes observacions directes de la natura. El segon premi fou per a Josep Gou i Molinas, amb l"Ornitología de la provincia de Gerona, o sea Tratado de las Aves que en la misma se encuentran, escrito para uso de la gente del campo" (1884), que ha romàs oblidat, pel fet de basar-se en la bibliografia de què disposava l’autor, tot negligint el treball de camp.

Fent un incís, tot i que gairebé no ho mereixi, esmentem 1’"Estudio médico, topográfico y estadístico de Lérida" (1882), de Lluís Marlés i de Cusa, que conté alguna citació d’ocells, per ésser el primer treball on es troba una referència ornitològica de les comarques occidentals del Principat.

Al final del segle XIX, el centre de gravetat de la incipient ornitologia catalana tendeix a desplaçar-se cap a Barcelona. L’any 1887, Delàs publica als Annals de la "Sociedad Española de Historia Natural", las "Aves de Cataluña que hay en el Museo de Historia Natural de la Universidad de Barcelona". A la "Topografía médica de Mataró y su zona" (1889), d’Antoni Franquesa i Sivilla, Joaquim Marià Salvaña i Comas va afegir l’apartat "Flora y Fauna de Mataró y su zona". Artur Bofill i Poch (Barcelona 1844-1929), destacat científic —geòleg, malacòleg— publicà una documentada "Nota sobre la presencia en Cataluña durante este invierno (1890-91) de los tres cisnes del Norte de Europa", a la "Crónica Científica". L’any 1892 Jacint Barrera, amb el fullet "Los aucells de Teyà y Masnou", enceta la moderna publicació ornitològica en català. I aquest mateix any apareix "El protector de los pájaros", de Fèlix Solà i Marsal. Finalment, el 1895, Pere Vergés i Vernis donà a la llum una llista d’ocells, amb alguna indicació complementària, a la seva "Topografía médica de Castellar del Vallés". A part el nucli barceloní, hi ha la llista d’ocells de la comarca de Tortosa recollida per Montserrat i Archs (1890), citada per Enric Bayerri.

La Institució Catalana d’Història Natural canalitzà una gran part dels estudis ornitològics efectuats a Catalunya al començament d’aquest segle, sobretot a través de les seves sèries periòdiques "Butlletí" i "Treballs". En són un exemple les aportacions d’Ignasi de Sagarra, algunes de les quals, com la il·lustrada — corresponent a l’article "Contribució al coneixement de la Caccabis ornata (Soler) " aparegut al volum n° 1 (1915) de "Treballs"— gaudiren d’un tractament gràfic molt avançat per a la seva època.

Jordi Vidal

L’adveniment del segle XX constitueix una fita per a la modesta ornitologia catalana. L’any 1899 s’havia creat la Institució Catalana d’Història Natural, que aplegà els naturalistes catalans —que al final del segle XIX s’havien aixoplugat a la Secció de Barcelona de la Real Sociedad Española de Historia Natural—, tot dotant el país d’un instrument que presta suport a la recerca biològica, i alhora la difon. Però no fou fins el 1902 que n’apareixen els primers resultats públics, amb el primer "Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural" —que ja conté notes ornitològiques—, al qual seguí la sèrie dels "Treballs". Així mateix, aquell 1902, Emili Tarré i Tarré publicava el seu treball més important, "Els ocells més útils a l’agricultura de Catalunya". Tarré fou, en paraules de Josep M. de Sagarra, l’únic ornitòleg conegut en la Catalunya del seu temps. S’incorporà a la Institució Catalana d’Història Natural, que presidí, i reuní una important col·lecció d’ocells que cedí al Museu de Zoologia de Barcelona i que ha servit de base a la seva secció ornitològica. L’any 1904, el capità de la Guardia Civil Alfredo Peña Martín, publicà un "Tratado de las aves insectívoras", per al qual emprà les col·leccions de la Universitat de Barcelona i de l’Institut de Girona. Així mateix, recull noms populars catalans dels ocells. En aquell mateix 1904, el taxidermista Lluís Soler i Pujol estudià una forma de la perdiu (Alectoris rufa), que serà reconeguda internacionalment.

Hem esmentat el Museu de Zoologia de Barcelona. Aquest, juntament amb la Institució Catalana d’Història Natural, serà una peça clau del desplegament de les ciències naturals a Catalunya, i la col·lecció d’ocells que custodia és, de molt, la més important d’entre les existents actualment (1985) a Catalunya. Tot i que data del 1881, integrat al Museu Martorell, no arrenca pròpiament fins el 1906, sota l’impuls de la Junta de Ciències Naturals, en la qual participaren destacats membres de la Institució. Així, s’establí una vinculació molt efectiva entre el Museu i la Institució, que es reflecteix en la documentació que ens ha pervingut d’aquell període.

Després de Tarré, la figura més destacada de l’ornitologia catalana és Ignasi de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona 1890-1940), membre de la Institució i conservador del Museu de Zoologia, lepidopteròleg, ornitòleg i excel·lent dibuixant. Inicià les seves publicacions l’any 1911; destaquen, sobretot, les "Noves ornitològiques", publicades a la sèrie "Treballs" (1915). Ha deixat inèdits: "L’arbre ornitològic. Claus per a reconèixer agrupaments dels ocells", amb un estudi dels pàrids presents a Catalunya com addenda i, en l’àmbit biogeogràfic, "El Pirineu, factor determinant de la Fauna Catalana", amb l’annex "La regió selvàtica del Montseny", i, finalment (l’any 1937), la part corresponent a "La Fauna Catalana", en una "Geografia de Catalunya" que ha restat inacabada a causa de la guerra de 1936-39. Esmentem també Josep M. de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona 1894-1961), germà de l’anterior í un dels primers escriptors en llengua catalana, autor d’"Els Ocells amics" (1920), peça única a les nostres lletres i àdhuc a les peninsulars per la sensibilitat artística i la coneixença pregona dels ocells que traspua. És clar que ambdós germans procedien d’un medi familiar propici a les ciències de la natura, com ho testimonia el seu oncle J.M. de Castellarnau, autor del clàssic "Estudio ornitológico del Real Sitio de San Ildefonso y de sus alrededores" (1877).

El primer treball que pren en consideració la Catalunya administrativa és "Aves de Cataluña" (1913), del catedràtic de biologia Josep Fuset i Tubià (Sueca 1871 - Barcelona 1952); tot i considerar-se’l un científic valuós, Fuset no fou pròpiament un ornitòleg, i la seva aportació es redueix gairebé a unes claus classificatòries i a la citació de les espècies a les províncies catalanes. Altrament, només utilitzà les col·leccions de la Universitat de Barcelona i la particular d’Emili Tarré, deixant de banda la pròpia de la Institució. L’afany utilitari, que havíem detectat en alguns treballs del segle XIX, continua essent present. Així, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre edità "Laprotección a los pájaros útiles a la Agricultura" (1914). I Frederic Wynn "Protecció dels aucells més útils a l’agricultura" (conferència publicada el 1915). L’any 1917, en el si de la Institució, Amador Romaní i Guerra donà compte de "Qualques vertebrats de Capellades i sa Comarca. Espècies observades des de 1905 a 1916". El 1920, J.B. d’Aguilar-Amat, "Alguns ocells del Pla de Cabra". I el 1923, Felip Ferrer i Vert clou aquest període amb "Palmípedes del Nord d’Europa".

En la dècada dels anys vint l’ornitologia entra en crisi a la Catalunya estricta, tal i com ho havíem anticipat en tractar de la Catalunya Nord. Aquest fet sembla general a la zoologia i no ha estat explicat satisfactòriament. Així que ja podem recapitular la tasca ornitològica de la Institució durant els primers vint anys de la seva actuació. A part algun dels treballs citats, no trobem altres aportacions al coneixement de l’avifauna que l’efectuada en el si de la Institució Catalana d’Història Natural. Val a dir que els seus autors no són ornitòlegs, sinó naturalistes d’ampli espectre, o bé especialistes d’altres branques de les ciències de la natura, que realitzen observacions ornitològiques escadusseres. Altrament, la seva contribució és faunística i s’expressa mitjançant notes o, àdhuc, nòtules als butlletins de la Institució. Així, doncs, en el curs de les dues primeres dècades del present segle, als ja esmentats podem afegir: Pere Antiga, Ramon de Bolòs, Ascenci Codina, Ramon de Casanova, Joaquim Barnola, Norbert Font i Sagués, els germans Salvador, Josep i Joaquim Maluquer i Nicolau, Vicenç Plantada i Fonolleda i Antoni de Zulueta.

Les monografies d’abast local són una mostra de la vitalitat dels estudis ornitològics en els anys setanta i vuitanta; d’entre les moltes publicades poden destacar-se la "Introducció a la fauna d’Andorra" (1979), "Ocells del Penedès" (1979) o "Las aves del Maresme" (1983). És també destacable la sèrie periòdica "Butlletí del Grup Català d’Anellament".

Jordi Vidal

Les aportacions de Joaquim i de Salvador Maluquer marquen una fita decisiva en l’ornitologia catalana dels anys cinquanta i seixanta, bé que el primer es mostrà més prolífic a l’hora de publicar. En són una mostra el llibre "Els ocells de les terres catalanes" (1956), que ha esdevingut un clàssic i del qual s’han fet diverses edicions posteriors, i diverses publicacions en sèries científiques de circulació més restringida.

Jordi Vidal

L'esmentada crisi dels estudis i de les recerques ornitològiques es perllongà durant vint-i-cinc o trenta anys, ja que la guerra de 1936-39 agreujà la situació. Afegim que en l’interregne només trobarem alguna referència al Principat en algun rar treball d’abast general, com és el cas d’un estudi de Francisco Bernis sobre l’esplugabous (Bubulcus ibis), del 1944. També podem esmentar una aportació d’Ignasi Sala de Castellarnau. I en el domini de la paleornitologia, cal citar els noms de F. Fernández de Villalta i de Miquel Crusafont Pairó, que continuaran realitzant aportacions en aquesta especialitat en el curs dels propers decennis. La represa ornitològica s’iniciarà molt lentament i per obra d’uns pocs joves afeccionats, mancats de tot mestratge, a partir de la segona meitat dels anys quaranta. Fins l’any 1952 no apareix el primer treball referit a l’avifauna catalana, després d’un interval tan llarg. Són les "Notas para el estudio de las aves de Lérida", de Joaquim Maluquer i Sostres. Aquell mateix any, Amador Roig Piera publica el llibret descriptiu "Ocells de la nostra comarca del Penedès". I l’any següent, i en una línia literària, "Los pájaros de nuestros jardines", de Jordi Fabré i Noel Clarassó.

La secció regional catalana de la Sociedad Española de Ornitología inicià les seves activitats el 1954, conjuntament amb l’entitat mare, principalment sota l’impuls de Frederic Travé, Salvador Maluquer i Joaquim Maluquer, que apareixen en la fotografia la dalt), en una sessió (24.02.1956) del curs d’iniciació ornitològica que tenia lloc a casa del primer. La segona fotografia (a baix) recull els participants a la primera excursió organitzada per l’entitat (18.11.1956) a les posteriorment desaparegudes salines de Cubelles (Garraf); hi són identificables Josep Vives, Ramon Margalef i Joan Massagué, i en segon terme, entre altres, Xavier Palaus, Salvador Maluquer, Josep Planas i Frederic Travé.

Arxiu Salvador Maluquer.

El fet decisiu, però, que impulsa l’ornitologia al Principat és el moviment associatiu que promou Frederic Travé i Alfonso (1918-1982), que quallà l’any 1954 en la Sociedad Española de Ornitología, on s’integren els afeccionats catalans formant la Secció Regional Catalana. Cal dir que Travé no va poder fundar una associació ornitològica catalana, tant per manca d’efectius humans com de suport científic. El pes organitzatiu de l’esmentada Secció —conferències, cursets, sortides al camp— ha recaigut durant trenta anys en Salvador Maluquer i Maluquer, a qui devem nombrosíssimes notes faunístiques, així com els primers estudis sistemàtics sobre el delta de l’Ebre (1960, 1971) i una acurada i exhaustiva recopilació bibliogràfica sobre les publicacions ornitològiques referents totalment o parcial als Països Catalans. L’òrgan que recull bàsicament les aportacions dels nostres ornitòlegs és "Ardeola" (revista ibèrica d’ornitologia), editada per la Sociedad Española de Ornitología.

En el període comprès entre el 1954 i el 1972 —en què s’inicià una nova fase— les publicacions sobre l’avifauna de Catalunya enregistren un increment espectacular, amb un notable predomini de les notes sobre els articles, coincidint amb una participació majoritària dels ornitòlegs afeccionats. Destaquem en aquesta fase les contribucions d’Enric Balcells Rocamora, l’únic biòleg professional que aleshores s’ocupava de l’ornitologia; les de Pere Mestres Raventós, que es perllongaren fins avui dia (1985), referides principalment, a la comarca del Penedès; i la publicació, l’any 1956, del primer llibre que abasta els Països Catalans, "Els ocells de les terres catalanes", de Joaquim Maluquer i Sostres, reeditat amb informacions complementàries els anys 1973 i 1981.

A partir dels anys seixanta esdevenen importants les observacions d’ornitòlegs estrangers, que aprofiten les estades estiuenques per a fer observacions d’ocells. A aquesta tendència s’havia anticipat l’any 1936 Margaret M. Hutchinson amb "Birds of Costa Brava, Spain". Esmentem-ne els més notoris, ja sigui pel seu relleu científic o per la dedicació que han palesat a l’avifauna del país: Gibert Affre, Jacques Blondel, V. Dorka, Christian Erard, R.D. Etchécopar, Paul Geroudet, Armin Heymer, Paul Insemann, Klaus König, G. Niethamer, R. Norman, R.J. Raines, Bryan L. Sage, Jacques Vielliard, D.I.M. Wallace, Victor Wassenich i Wolfgang von Westernhagen. Subratllem que d’entre aquests noms n’apareix algun de ja esmentat pels seus treballs a la Catalunya Nord, i també que la major part de les publicacions són notes curtes o reports de viatge.

Entre els ornitòlegs destacats d’altres zones de l’Estat que aportaren alguna cosa a l’estudi de l’avifauna de Catalunya, hi ha A. Aragües, F. Bernis, J. Castroviejo i F.J. Purroy.

Al començament dels anys setanta el Museu de Zoologia de Barcelona esdevé el focus bàsic de formació i de treball ornitològic del Principat, del qual irradiarà la multipolaritat que caracteritza el moment present (1985) de l’ornitologia catalana. Aquest fet és obra de Salvador Filella i Cornadó, membre de dita institució, i que en el marc d’aquesta aplega i instrueix un nombrós grup de joves interessats pels ocells, del qual eixiran els actuals capdavanters de l’estudi i la protecció de l’avifauna.

A partir del 1977 encetem, doncs, aquella darrera fase de l’evolució de l’ornitologia a Catalunya, en la qual el nombre d’iniciatives es multiplica, així com el dels biòlegs i dels afeccionats a aquesta ciència. Atesa la proximitat dels fets i la consegüent manca de perspectiva, ens limitarem a indicar les principals línies d’actuació i les tendències que advertim en aquest cada cop més complex i variat moviment ornitològic català. D’una banda, la irrupció dels estudis ornitològics a la Universitat, (singularment a la de Barcelona) i l’aparició dels professionals, representen un gir essencial en el panorama i les possibilitats de progrés d’aquesta branca zoològica, que fins a dates molt pròximes semblava reservada als afeccionats. De l’altra, hi ha el Museu de Zoologia, que com hem indicat, conté la col·lecció més important —amb diferència— de Catalunya, i on es realitzen treballs d’etologia i de bioacústica; recordem que, a més, dita institució edita la "Miscel·lània Zoològica" que, cada cop més, acull col·laboracions ornitològiques.

Les seccions del medi natural de les províncies de Barcelona i Lleida dependents del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat, duen a terme una tasca molt activa i continuada, especialment sobre les espècies d’interès cinegètic, però també sobre els rapinyaires i, en general, sobre els ocells de muntanya. La divulgació de l’ornitologia i la captació de nous afeccionats es dispersen per molts centres. Encara que el Parc Zoològic de Barcelona, mitjançant els seus cursets, sigui un dels més veterans, també participen en aquesta labor els múltiples grups comarcals, DEPANA, la Secció Catalana de la Sociedad Española de Ornitología i les diverses Escoles de la Natura (Diputació de Barcelona, Institut de Ciències de l’Educació, etc.). El Grup Català d’Anellament aplega diversos subgrups d’anelladors, el més destacat dels quals, pel volum d’ocells anellats, és el Centre de Migració de Tiana; així mateix, edita un butlletí. El policentrisme actual es manifesta en la proliferació de grups en bona part comarcal i locals —si fa no fa formals i estables— d’afeccionats als ocells molt interessats per les qüestions medioambientals.

Un altre signe de vitalitat de l’ornitologia comarcal són les monografies —de vàlua des igual — que inicien l’any 1978 Jordi Sargatal i Rosa Llinàs amb "Els ocells de l’Empordà"; segueix el 1979 Pere Mestre Raventós, amb "Els ocells del Penedès" —el treball que conté més dades de primera mà—, i Xavier Aixelà Martí, amb "Els ocells de Balaguer i la seva rodalia"; del 1980 tenim "Els ocells de la Comarca del Bages", d’Antoni Borràs, i "Els ocells de Banyoles"; "Fauna Comarcal", de J.M. Massip i Gibert; del 1981, "Ocells de Girona i la seva rodalia", de David Sunyer i Lluís Motjé; el 1982 es publiquen "La Fauna del Vallès Occidental", de Vicenç Bros, Jordi Miralles i Joan Real; "Els ocells de l’Alt Camp", de Màrius Domingo i Pedro i Josep M. Concernau i Robles, així com "Els ocells de la comarca de la Selva", de Lluís Motjé i Costa. I, finalment, "Las aves del Maresme: Catalogo, Status y Fenología" (1983), de P.J. Cordero Tapia.

El notable volum d’informació científica acumulat en el darrer decenni (1975-85) ha permès de dur a terme remarcables obres de síntesi, com "Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra" (1984) i "Rapinyaires mediterranis" (1984), del Centre de Recerca i Protecció de Rapinyaires.

Jordi Vidal

Juntament amb la investigació, un tret característic del temps present (1985) és la importància que ateny la salvaguarda de les espècies o els grups amenaçats i dels seus hàbitats (sobretot els carronyaires, rapinyaires i aquàtics). A l’efecte, cal tenir present, tant pel seu valor documental com pel moviment científic i cívic que representà la seva realització col·lectiva, el "Llibre Blanc de la gestió de la Natura als Països Catalans (Natura, ús o abús?)" (1976), que conté força informació referida a la defensa de l’avifauna.

A part la faceta proteccionista dels agrupaments ornitològics suara esmentats, així com molts d’altres d’àmbit comarcal, citem la tasca que duu a terme la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA) els centres de recuperació de rapinyaires del Parc Zoològic de Barcelona i del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat. La Generalitat de Catalunya, per la seva part, duu una política de declaració de zones protegides de la qual, per la part que més pertoquen l’avifauna, destaquen certes àrees dels aiguamolls de l’Empordà i del delta de l’Ebre.

Finalment, i com a cloenda d’aquest cop d’ull sobre ornitologia a Catalunya, deturem-nos breument en una obra que sintetitza els avenços aconseguits en els darrers anys i, alhora, n’és un símbol. Ens referim a l’"Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra" (1984), document sense precedents a les nostres latituds, que serveix una àmplia gamma d’interessos científics i d’utilitat proteccionista, indicador d’un grau de maturitat científica i organitzativa que, potser per primera vegada en el domini de l’ornitologia, ens homologa entre els països capdavanters en aquesta ciència. No poder detallar tots els qui han col·laborat a l’Atlas, és la millor prova de la dimensió social atesa en els darrers anys per l’ornitologia a Catalunya. L’equip directiu i coordinador de l’obra ha estat integrat per Jordi Muntaner, Xavier Ferrer i Albert Martínez-Vilalta, però el nombre d’autors de textos ateny la xifra de 36 i el total d’observadors que hi han aportat dades, de 129, impensable no gaires anys enrere.

L’ornitologia al País Valencià

Un primer catàleg comentat dels ocells de l’albufera de València fou ja publicat, en català, per Marc-Antoni Orellana, el 1795, del qual Lletra Menuda en féu una reproducció en facsímil (Sueca, 1972). L’ornitòleg viatger Howard Saunders féu també notables aportacions en el darrer quart del segle XIX.

Jordi Vidal

L’albufera de València és i ha estat el centre màxim de l’atenció cinegètica i ornitològica del País Valencià. Per això, una part molt important de les observacions, singularment les més antigues, s’han realitzat en aquella zona lacustre.

Després dels pintorescs escrits d’Escolano, que daten del començament del segle XVII, no es tornen a trobar referències a l’avifauna valenciana fins la darreria del segle XVIII. Presenta un gran interès el "Catálogo y descripció d’els pardals de l’Albufera de València" (1795), atribuït per Marià Aguiló a Marc Antoni d’Orellana (1731-1813), erudit que va tractar qüestions molt diverses, relacionades amb el País Valencià. A part un pròleg desproporcionadament extens, l’esmentat catàleg conté un repertori —amb descripcions succintes i superficials— d’una cinquantena de "pardals", això és, d’ocells. La utilització del català no és gratuïta, sinó que respon a una preocupació explícita per difondre i enaltir la llengua dels valencians. És llàstima que una obra tan fonamen tal per al coneixement del País Valencià com és la tan justament valorada "Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia" (1795), d’Antoni Josep Cabanilles (o Cavanilles) (València 1745 - Madrid 1804), el gran botànic de la Il·lustració, gairebé no contingui dades sobre l’avifauna —llevat d’una notícia sobre la caça a l’albufera i poca cosa més—, en contrast amb la riquíssima informació botànica, geogràfica i agrícola que subministra. Referides com sempre al gran estany de València, de l’any 1808 hi ha l’"Índice de las aves que forman la colección completa de las especies propias de la Albufera de Valencia, disecadas por D. Tomás de Villanova y clasificadas según el sistema de su obra general de Ornitología y orden alfabético", del qual precisament és autor Villanova. L’índex conté 76 noms castellans per ordre alfabètic i sense les denominacions llatines; altrament, el susdit dissecador mai no va publicar —ni, que sapiguem, escriure— l’obra ornitològica a què al·ludeix.

El primer treball modern i de caire científic relatiu al País Valencià és l’excel·lent "Catálogo de las aves de la Albufera" (1851, i una segona part el 1857), d’Ignasi Vidal. En la introducció analitza la bibliografia sobre l’avifauna d’aquella zona i cerca les concordances entre els noms que els diversos autors han aplicat a les espècies citades. L’albufera també atreu els ornitòlegs i els visitants estrangers. Lord Lilford, ja esmentat anteriorment, va visitar l’albufera cercant endebades els francolins (Francolinus francolinus) exterminats i publicà sobre ornitologia valenciana els anys 1862 i 1865 i, més tard, el 1887 i el 1888, sempre en treballs d’abast geogràfic més extens. El 1863 també visiten el gran estany litoral el celebèrrim dibuixant Gustave Doré i Ch. Davilier, que ennoven sobre els flamencs (Phoenicopterus ruber) vistos a l’albufera. Howard Saunders és un altre naturalista que visita l’estany diversos cops entre el 1865 i el 1876, recull els noms valencians dels ocells i n’obté molts exemplars per a la seva col·lecció, mitjançant el seu corresponsal i amic a València, Ricardo Martín.

El primer text d’abast més ampli que trobem en la literatura ornitològica valenciana és un altre catàleg, degut a Vicenç Mompó, "Catalogo de las Aves de la Provincia de Valencia observadas por D. Vicente Mompó" (1876), el mateix que, com hem vist en tractar del desenvolupament de l’ornitologia al Principat, l’any 1879 publicà sobre els ocells de la província de Girona. El panorama és prou desert perquè mereixi ressenyar-se una simple nota de J. Arévalo Baca del 1888. En efecte, malgrat els antecedents dels segles XVI, XVII i XVIII, així com la modernitat d’Ignasi Vidal, l’ornitologia al País Valencià resta reressegada respecte dels altres Països Catalans i, comparativament, així quedarà fins al present (1985).

Ja en el segle XX, E. Cru i Marquès publica unes notes sobre l’albufera de València el 1903, i Emilio Sarzo el 1906 sobre la caça d’ocells aquàtics en el mateix indret. Més que els ornitòlegs són, en efecte, els caçadors els qui proporcionen dades sobre ocells, com és el cas de Francesc Bru, que refereix els resultats d’una excursió cinegètica als Columbrets, l’any 1913.

Abans dels treballs de Lluís Pardo —que fan època— iniciats els anys vint, cal destacar l’aportació del catedràtic d’història natural Antim Boscà Seytre, "Fauna Valenciana" (1916), el treball més important en la matèria després del "Catálogo" de Vidal que data del 1851. La part dedicada als ocells de la "Fauna" d’A. Boscà conté nombroses observacions de primera mà i subministra els noms populars locals. Recordem, també, les breus observacions de C. Arévalo Carretero i de Francisco Morote. En el primer terç del segle destacava per la seva importància la col·lecció d’ocells —utilitzada per Boscà, Pardo i d’altres— del Gabinet de la Universitat de València, malauradament destruïda per un incendi ocorregut el 12 de maig de 1932.

Importants per al coneixement de la fauna ornítica valenciana són les nombroses publicacions de Lluís Pardo durant la dècada dels anys quaranta li també els anys cinquanta), al costat d’altres obres de caràcter faunístic general i limnològic.

Jordi Vidal

Una primera visiò de conjunt de l’ornitofauna del País Valencià, juntament amb una àmplia llista de noms vulgars catalans, fou publicada per Àntim Boscà dins del treball "Fauna valenciana", que, a son torn, feia part d’una "Geografía General del Reino de Valencia" (1916).

Jordi Vidal

Però la figura cabdal del País Valencià en hidrobiologia ha estat Lluís Pardo, que fou professor de l’Institut General i Tècnic de València (ara Institut Lluís Vives), membre del Laboratori d’Hidrobiologia de València i secretari de la Secció Valenciana de la Real Sociedad Española de Ciencias Naturales. La seva producció —almenys en allò que pertoca a l’ornitologia— cobreix del 1919 al 1943, i té com a base institucional i de publicacions el citat Laboratori d’Hidrobiologia de València. Estudia les llacunes litorals com les de Cullera, Almenara, Anna, l’albufera de València, etc., sota tots els aspectes, inclosos naturalment els faunístics. Però, a més, aquest home de ciència ofereix un registre més ampli i entra en qüestions més vinculades a la cultura literària, com és el recull de noms populars d’ocells o la reedició del catàleg d’Orellana. Durant un quart de segle, Pardo cobreix l’activitat ornitològica al País Valencià ja que, a part la seva, només hi trobem les reduïdes aportacions de F. Haas —un científic alemany que treballava a Barcelona— l’any 1922; de M. Eisentraut sobre els ocells dels Columbrets (1932); de Moroder (1935); d’Ignasi Sala de Castellarnau (1941); i de Manuel Vidal i López (1942).

No tornem a trobar cap altra referència bibliogràfica sobre l’avifauna valenciana fins l’inici dels anys cinquanta, coincidint amb la recuperació dels estudis ornitològics a la península i, encara, per obra d’autors aliens al País Valencià, com són els coneguts R.E. i W.M. Moreau (1953) als quals segueixen Hans Deetjen i Erich Jahn; Francisco Bernis; Frederic Travé; Wolfgang von Westernhagen; Carles d’Albert Muntadas; Gerald Th. Corley Smith; R. Levêque; J.J. Tato Cumming; l’hongarès Jószef Szíjj; Richard Vaughan, i així continuem durant tota la dècada, amb l’única excepció del jesuïta valencià Ignasi Sala de Castellarnau, ja esmentat anteriorment, que continua efectuant alguna modesta aportació, més de caràcter divulgador que no pas científic.

Les monografies científiques sobre llocs molt concrets o sobre ambients especials han representat un complement important al coneixement global de l’ornitofauna valenciana, com és el cas dels estudis sobre el Fondo d’Elx (1982) de J.D. Navarro Medina i J. Navarro García, o sobre l’avifauna dels tarongerars (1984), de Rafael Pardo.

Jordi Vidal

Amb els anys seixanta el panorama ornitològic valencià experimenta un canvi considerable, amb la incorporació a la tasca d’observació i determinació de la primera generació d’ornitòlegs sorgida al País i amb l’extensió de les zones estudiades, singularment cap al S, de tant interès pels ocells aquàtics. Esmentem, entre els més perseverants, Lluís Pechuán Albiñana, que estudia l’albufera de València i els Columbrets; M. Martorell, l’embassament del Fondo a Elx; i José Damián Navarro Medina, les zones aquàtiques del migjorn.

Fins als anys vuitanta, però, no es constituiran grups ornitològicament actius. La Universitat s’incorpora tímidament i els treballs publicats es refereixen a l’albufera de València i a les comunitats dels tarongerars de les comarques nòrdiques i centrals. Quant al migjorn valencià, en aquest període es constitueix l’Asociación de Naturalistas del Sureste (amb la inclusió de Múrcia), i el Centre d’Estudis Universitaris d’Alacant crea un banc de dades ornitològiques d’aquestes comarques. Els principals prospectors d’aquestes contrades, a més dels citats anteriorment, són J.J. Tato Cumming i J. Mac Ivor.

Esmentem, finalment, que al començament dels anys vuitanta es crea l’Estació Ornitològica de l’Albufera.

L’ornitologia a les illes Balears

Com dèiem en iniciar aquesta exposició, les Illes són el territori més ben estudiat, ornitològicament, dels Països Catalans. De les Illes, a més a més, disposem de dos textos que contenen indicacions sobre la seva història de l’ornitologia. Per ordre cronològic, l’anàlisi crítica de la bibliografia —amb algunes notes complementàries— que figura a la introducció del "Guión de la Avifauna Balear" (1958), de Francisco Bernis; i molt recentment, en l’obra "The Birds of the Balearics" (1983), de D.A. i W.M. Bannermann. Indiquem, finalment, que la delimitació territorial tan precisa que implica el fet de la insularitat fa que Mallorca, Menorca, les Pitiüses i àdhuc illots o petits arxipèlags, hagin estat objecte de treballs específics i, per tant, constitueixin unitats diferenciades a l’efecte d’aquest esbós històric.

Del segle XVIII, les primeres obres amb dades sobre ocells corresponen al període de la Menorca britànica. Així, les "Observations on the epidemical diseases in Minorca. From the year 1744 to 1749" (1751), que conté una llista de quaranta espècies, i la "History of the Island of Minorca" (1752), la primera de Georges Cleghorn i la segona de John Armstrong. Més tardana i amb caràcter general és la "Descripción de las Islas Pithiusas y Baleares" (1787), de José Vargas Ponce, que esmenta quaranta espècies.

Ja en el segle XIX, J. Oleo i Ramis, publica el primer treball sistemàtic que concerneix l’avifauna balear: "Specimen Animalium, Vegetabilium et Mineralium in insula Minorica frequentiorum, ad norman Linneani sistematis exaratum" (1814), amb referències a cinquantaset espècies ornítiques. En les "Noticias histórico-topográficas de la Isla de Mallorca, Estadística General de ella y Períodos memorables de su historia" (1836), de Joaquim Maria Bover de Rosselló (Sevilla 1810 - Ciutat de Mallorca 1865), trobem alguna dada sobre l’avifauna. En una altra obra del mateix gènere que l’anterior, la "Topografía físico-médica de las Islas Baleares, y en particular de la de Mallorca" (1854), de Fernando Weyler Laviña, es mencionen vuitanta-nou menes d’ocells.

Les monografies locals balears o les obres de divulgació sobre ornitofauna balear han aparegut amb una certa profusió en la dècada dels setanta i, sobretot, dels vuitanta, corn les relatives a Cabrera (1977), a Menorca (1984) o a tot l’arxipèlag (1981)

Jordi Vidal

L’ornitologia moderna, però, s’estrena a les Illes amb la visita de l’ornitòleg alemany Alexander von Homeyer, que va visitar Mallorca i Menorca en la primavera de 1861, tot recollectant força exemplars. El resultat del seu treball fou el "Die Balearen" (1862-63). Lord Lilford, el ja esmentat ornitòleg anglès, poc després (1865) també va recórrer Mallorca i Menorca. L’any següent es publicà un treball molt citat sobre l’ornitologia de les Illes i el primer d’entre els moderns d’autor balear, com és el "Catálogo metódico de las aves observadas en las Islas Baleares" (1866), de Francesc Barceló i Combis (Peratallada, Baix Empordà 1820 - Ciutat de Mallorca 1889), que F. Bernis judica molt durament. El resident més famós de la Mallorca del segle XIX fou l’arxiduc Erzherzog Ludwig von Salvator, que en la seva obra mestra, "Die Balearen in Wort und Bild geschildert" (1869-91), fa referències sobre l’avifauna. H. Saunders, l’any 1871 passà per Mallorca, Dragonera i Eivissa i en publicà els resultats en articles referits genèricament a l’Estat espanyol. Amb un criteri ja superat en el seu temps, Rafael Oleo i Quadrado (Ciutadella, Menorca 1806-?) subministra alguna dada d’ocells a la "Historia de la Isla de Menorca" (1874). Citem també l’"Ornitologia agrícola de las Baleares" (1876), de L. Pou. Fins a l’any 1900 només tornem a trobar algun material referit als ocells —tot i que mancat d’interès— a l’obra de Rullan i Mir (Sóller, Mallorca 1829-1912), "Ensayos de Agricultura i Prehistoria".

L’illa de Menorca ha rebut relativament menys atenció per part dels ornitòlegs que les altres Balears. I fins el 1970 no s’havia superat aquest dèficit, com ara s’ha aconseguit amb l’excel·lent treball de Jordi Muntaner i Josep Congost, "Avifauna de Menorca", del qual en 1985 ha sortit una segona edició ampliada. El primer escrit sobre els ocells menorquins és el de Maurici Hernández Ponsetí (Maó, Menorca 1859-1932) "Catalogo de las aves observadas en la Isla de Menorca" (1910), que l’any següent es publicà en forma de llibre. Aquest treball, basat en exemplars capturats que s’han integrat a la col·lecció del Museu de Maó, ofereix força flancs a la crítica en els aspectes biològics. Un altre treball general, no exempt d’errades, és l’obra pòstuma de Josep Moll Casanovas, "Aves de Menorca" (1957). A part dels esmentats, els anys vint i trenta tracten dels ocells menorquins P. Henrici i el més important dels ornitòlegs que han estudiat l’ornitofauna balear, el capità anglès Philip Winchester Munn. Seguint la saga dels ornitòlegs centreuropeus que s’interessen per l’ornitologia de les nostres illes mediterrànies, l’any 1912 publicà sobre el particular el conegut ornitòleg alemany E. Hartert.

I és l’any 1913 que l’altre gran ornitòleg estranger dedicat a les Illes —a part Munn—, l’alemany Adolf von Jordans, inicia les seves recerques orientades a la determinació de les subespècies pròpies de les Balears —que alguns autors consideren excessives—, procedint també a la recol·lecció de grans quantitats de material. Les campanyes de Jordans s’estenen fins a l’any 1927 i les publicacions al 1933, i la principal d’aquestes és "Die Vogelfauna Mallorcas mit Berücksichtigung Menorcas und der Pityusen" (1914). Juntament amb Jordans, però ultrapassant-lo en la dedicació i els treballs publicats, hi ha la figura cabdal de l’ornitologia balear, l’esmentat P.W. Munn. L’any 1919, tot just acabada la Primera Guerra Mundial, va instal·lar se a Alcúdia, on morí l’any 1949. Durant aquests trenta anys, i llevat d’un lapse entre 1941-45, provocat per la Segona Guerra Mundial, dugué a terme un ininterromput treball de camp molt solvent, que ha establert sobre bases indiscutides la coneixença de l’avifauna de les Illes, singularment de Mallorca. La seva obra principal és "The Birds of the Balearic Islands" (1931), precedida i continuada per nombrosos treballs sobre l’avifauna d’aquella seva terra d’adopció. Un altre capità de l’exèrcit angles, Philip Gosse, publicà l’any 1919 les observacions, sobretot sobre migració, dutes a terme poc abans d’esclatar la Primera Guerra Mundial.

En el període d’entreguerres sobresurten la visita del gran ornitòleg britànic H.F. Witherby (1919) i les de P.F. Bunyard (1922); de l’especialista en ocells marins, el nord-americà R.P. Murphy (1926); dels coneguts ornitòlegs de camp i sistemàtics britànics Claud B. Ticehurst i H. Whistler (1930); de Lake (1930-33); i dels doctors Lentz (1934 i 36) i Friedrich Goethe (1933), ambdós dedicats a l’estudi de les migracions. Esmentem l’obra globalitzadora de l’ornitologia balear, però incomparablement menys treballada que la de Munn, d’Ernest L. Bernath (1935). Durant aquests anys trobem un sol nom del país, Emilià Castaños, que efectuà alguna —minsa— aportació a l’ornitologia balear.

L’oologia mereix una consideració a part. Les Illes han estat un camp d’acció privilegiat per als recol·lectors i estudiosos dels nius i de les postes. Entre els ornitòlegs-oòlegs més distingits esmentem el clergue F.C.R. Jourdain (1922), Alexandre Koenig (1925-29) i Paul Henrici (1926-27).

En la doble postguerra i a part les darreres aportacions de Munn, apareix un veritable buit en la investigació ornitològica balear, tan excepcionalment activa precedentment. I caldrà esperar la dècada dels cinquanta perquè es produeixi la represa. Fins el 1952 no trobem una nota del jesuïta Joan Cañigueral. I el 1954 estudien tudien les migracions el matrimoni R.E. i W.M. Moreau, que es compten entre els ornitòlegs més destacats d’aquests darrers trenta anys, tot recuperant-se la tradició oològica amb les visites, aquells anys, de J.V.R. Allin, W.M. Congreve, J. Ashton-Johnson, i M. Leighton i Guy Charteris, vinculats a l’"Oologist Record".

L’any 1957 constitueix una fita per a l’ornitologia de les Illes. Aflora, per dir-ho així, l’interès autòcton per a l’estudi científic dels ocells que fins llavors gairebé no s’havia palesat —amb les excepcions de Llorenç García Font i Artur Compte Sart— amb la creació del Centro de Estudios Ornitológicos de Baleares i l’aparició de la revista "Balearica", publicada oficialment com a butlletí del Centre. Tot i que de "Balearica" només n’aparegueren dos números (1956-57 i 1957-58), havent estat l’única revista ornitològica publicada a les terres catalanes —llevat d’algun butlletí de molt recent aparició—, l’impuls va quallar. L’ornitòleg més destacat —que omple gairebé l’esmentada revista— és el militar d’aviació José J. Tato Cumming, que ja havíem citat pels seus treballs a l’Alacantí, on fou destinat posteriorment. El període mallorquí de Tato comprèn, en termes de publicacions ornitològiques, del 1956 al 1971. És singular la vinculació de l’ornitologia balear als militars, mentre que al Principat ho està als apotecaris i als botànics!

L’atractiu de l’ornitofauna balear per als naturalistes forasters ha provocat l’aparició de diverses guies de camp i obres d’extensió científica en llengües d’abast ampli, com fóra el cas de les d’Eddie Watkinson (Estocolm, envers el 1977) i de David i Mary Bannerman (Londres, 1983), no sempre prou ben informades i solvents.

Jordi Vidal

A partir d’aquelles dades es multipliquen, doncs, les observacions i els treballs, i entre els ornitòlegs estrangers sobresurt la tasca de Horst Mester, que publica entre el 1963 i el 1982. Esmentem, també, Wolfgang von Westernhagen; G. Vauk; J.B. Southern; Jacques Blondel i Jacques Viellard. Els rapinyaires i els carronyaires de Mallorca, sobretot la població residual de voltors negres (Aegypius monachus) han suscitat darrerament un considerable interès, lligat amb les creixents preocupacions proteccionistes. N’ha estat un gran estudiós J.M. Thiollay, així com Willy Gublert i el ginebrí Paul Geroudet. També han estudiat el susdit voltor Ramon Elosegui i Joan Mayol Serra, autor d’ "Els aucells de les Balears" (1978). A part els esmentats, entre els ornitòlegs balears de la darrera generació hi ha: Bartomeu Nadal, Manuel Guasch Marí, J.M. Llorens, J. Avellà i Vicenç Ribas Prats, autor de l’"Avifauna d’Eivissa" (1981), llibret de divulgació que conté informació directa de la Pitïusa gran. L’arxipèlag de Cabrera ha estat estudiat per Araujo, Muñoz-Cobo i Purroy (1976).

Assenyalem també, pel fet d’obrir un nou camp d’investigació per a l’ornitologia de les Illes, el treball de C. Chappuis sobre l’origen i l’evolució de les vocalitzacions de determinades espècies de Còrsega i de Balears (1976). Destaquem des de l’angle de la projecció social de l’ornitologia —i val com a indicador del molt d’interès suscitats pels ocells de les Balears— l’aparició de "A guide to Bird-watching in Mallorca" (1976), d’Eddie Watkinson. I, finalment, assenyalem els treballs de tipus proteccionista de l’exemplar Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), que duu a terme amb eficàcia una tasca de capital importància per a la conservació de l’avifauna.