Els grups corològics i la diversitat faunística dels ocells dels Països Catalans

Nombre total d’espècies d’ocells observades (en vermell) i nombre d’espècies nidificants (en blau) als diferents estats europeus i als Països Catalans, segons dades de Fischer i Peterson, de 1962, actualitzades per a l’Estat espanyol i els Països Catalans.

Maber, original dels autors.

Des del punt de vista ornitogeogràfic, les nostres terres pertanyen a l’extensa regió paleàrtica, que inclou tot Europa, l’Àsia no tropical i la porció d’Àfrica que queda limitada al S pel desert del Sàhara. Així mateix, juntament amb els altres indrets del S d’Europa i el N d’Àfrica, forma la subregió mediterrània.

Un dels trets més sobresortints de l’ornitofauna de la nostra regió és la notable diversitat d’ocells que s’hi troben. En efecte, als Països Catalans han estat observades fins a l’actualitat 384 espècies d’ocells diferents, entre elles 67 d’accidentals, citades menys de deu vegades. El total és una xifra remarcable, atesa la reduïda superfície considerada, si tenim en compte que a tota la península Ibèrica el nombre citat és d’unes 400 i al conjunt del Paleàrtic només és de 761.

Els factors condicionadors de la diversitat

Diferents són els motius que expliquen aquesta diversitat. L’un és la situació dels Països Catalans, que ocupen una bona part de la costa occidental de la conca mediterrània, en una àrea clau per a la migració dels ocells de l’Europa occidental. Tot i que, llevat d’alguns migrants diürns, com per exemple els rapinyaires o les cigonyes, els ocells migren en front ampli, és a dir sense canalitzar-se per punts concrets, l’orientació dels Països Catalans coincident amb la de l’eix principal de migració que va del SW al NE a la primavera, i a l’inrevés a la tardor, fa que les nostres costes actuïn com una zona de referència que atreu molts migrants. També la situació de les illes Balears i els Columbrets, al mig de la mar, té una gran importància per a l’aturada i el repòs dels ocells migradors en la seva travessa de la Mediterrània, sobretot en el cas dels migrants nocturns, com els passeriformes, que hi paren en arribar el dia. A més, durant la tardor, l’àrea mediterrània té una estació plujosa, amb temperatures molt suaus que afavoreix el desenvolupament de la vegetació, i en concret inclou els períodes de floració i fructificació d’una gran quantitat de plantes. Aquesta abundància d’aliment fa que les nostres terres i tota la conca mediterrània occidental és caracteritzin per tenir una gran capacitat d’acolliment durant els mesos de tardor i hivern, per la qual cosa reben grans quantitats d’ocells nascuts a les regions temperades i boreals d’Europa. Això fa que, a diferència del que és normal al centre i al N del nostre continent, a les terres catalanes hi hagi molts més ocells durant la tardor i l’hivern que no pas a la primavera i a l’estiu. D’aquesta manera, per exemple, la proporció d’ànecs i fotges als Països Catalans és aproximadament de tres ocells a l’hivern per cada un a la primavera; en els ocells marins, com les gavines, la proporció és de sis a un, i també és molt superior el nombre d’espècies presents. En els ocells terrestres, la tendència és idèntica i, per exemple, en els olivets del Baix Ebre la proporció és de quatre a l’hivern per cada un a la primavera.

Un altre factor és l’extraordinària diversitat d’ambients que hi són presents: els bòreo-alpins dels cims dels Pirineus, per sobre de 2300-2500 m d’altitud; els eurosiberians, com els boscos subalpins de coníferes, també als Pirineus, o els ambients de muntanya mitjana plujosa dominats per prats i boscos de planifolis. L’element corològic més ben representat, però, és el mediterrani, on es troben una gran quantitat de medis, des dels ambients culminals mediterranis, els boscos esclerofil·les, les brolles, els erms estèpics continentals o els espinars gairebé subdesèrtics del migjorn. Així mateix, les nostres terres encara conserven alguns aiguamolls molt importants, com el delta de l’Ebre o l’albufera de València, i a més, la línia litoral presenta força varietat, amb costes rocoses i esquerpes o baixes i sorrenques, a més de l’existència d’illots i illes.

D’altra banda, un tret característic dels Països Catalans és la intensa humanització i transformació de l’ambient que han patit des de temps molt antics, la qual cosa ha produït una forta modificació del paisatge, traduïda a grans trets en una considerable reducció dels ambients forestals en favor dels medis agrícoles oberts, i una intensiva dessecació dels aiguamolls i altres ambients aquàtics, que actualment són molt escassos i sovint greument alterats. Cal no oblidar, a més, la intensa pressió demogràfica, que es fa excessiva prop de les grans ciutats i durant els mesos estivals a tota la línia litoral. També s’ha d’esmentar la forta pressió cinegètica, car la caça és una activitat tradicional molt arrelada a les nostres comarques. Com a exemple, val a dir que només a la província de Barcelona s’expediren (1982) 90 000 llicències de caça, i que el nombre d’ocells capturats durant la temporada 1982-83 a les àrees privades de caça (53% de la superfície total de la província) foren de 30 901 tords, 13 235 coloms, 13 103 perdius, 7296 tórtores, 5272 guatlles, 2427 becades i 937 ànecs. Així mateix, aquesta activitat no va dirigida tan sols a les espècies de mida mitjana i gran, sinó que ocells de mida petita, principalment fringíl·lids, són capturats a milers per engabiar.

La taula següent mostra la variació anual de l’avifauna dels olivets. Nombre d’ocells censats en un recorregut de 7 km al llarg d’un olivet amb garrofers al Baix Ebre (les + corresponen a estols d’ocells no comptabilitzats amb exactitud). (Dades d’Albert Martínez i Anna Motis).

ESPÈCIE PRIMAVERA HIVERN
25.05.85 14.12.84 4.01.85
Perdiu roja 2
Tórtora 15
Falciot comú +
Ballester +
Abellerol +
Puput 5
Cogullada vulgar 17 45 35
Cotoliu 3
Oreneta vulgar +
Oreneta cuablanca +
Titella 25 25
Cuereta blanca 4
Cargolet 2
Pit-roig 21 19
Cotxa fumada 2 6
Còlit ros 1
Merla 1 10 9
Tord comú 90 108
Griva 5 12 4
Tallarol capnegre 27 115 118
Tallarol emmascarat 5
Tallarol de casquet 119 139
Mosquiter groc petit 4 6
Papamosques gris 6
Mallerenga petita 1
Mallerenga carbonera 13 13 23
Raspinell comú 4 16 6
Capsigrany 7
Estornell negre 4 2 3
Pardal comú 25 65 47
Pardal xarrec 4 2 1
Pinsà comú 195 221
Gafarró 77 151 101
Verdum 22 20 8
Cadernera 15 105 99
Passerell comú 3 53
Gratapalles 9 7 2
Cruixidell 2
Ocells no identificats 128 118
264 1162 1151

L’avifauna nidificant

Hom qualifica d’hivernants els ocells que passen l’hivern (o, més exactament, el període fred desfavorable) en un territori determinat, i de nidificants els que hi crien (normalment a l’estació càlida favorable). Són sedentaris d’un territori els ocells que hi nidifiquen i hi hivernen (és a dir, que hi neixen i no se’n mouen), mentre que en resulten de presència temporània aquells ocells migradors que, o bé són nidificants que no hi hivernen, o bé són hivernants que no hi nidifiquen, o bé són ocells de pas que hi sojornen breument durant la migració.

En els ocells que nien a les nostres terres encara es fa més palesa l’esmentada diversitat, car de la gran varietat d’ambients resulta una multitud d’hàbitats diferents per als ocells: els cims dels Pirineus, que són la llar del pardal d’ala blanca i el pela-roques; els boscos subalpins, on viuen el gall fer o el picot negre; les àrees de muntanya mitjana plujosa, on es refugien moltes espècies comunes al centre i al N d’Europa, com el pinsà borroner o l’escorxador, que atenyen a la nostra regió el límit S de la seva àrea de distribució. Encara més abundosos són els ocells mediterranis, des de les rareses dels ambients estèpics, com l’alosa becuda o la xurra, a ocells meridionals que tenen al nostre territori els punts de cria més septentrionals, com la terrerola rogenca o el cuaenlairat i, finalment, espècies tan freqüents i característiques com la puput o el tallarol capnegre.

Aquesta diversificació provoca, però, com a conseqüència, una notable presència a la nostra avifauna d’espècies molt locals i rares, car alguns dels ambients ocupen extensions molt reduïdes. Per aquests motius, els seus ocells característics són forçosament també poc estesos, com la gavina capblanca, que només nia en una sola localitat, o la ganga, que tan sols es troba en una petita regió de la Depressió Central catalana. A més, les intenses humanització i explotació que pateixen les terres catalanes des de temps molt antics, extraordinàriament incrementades des del darrer segle, d’ençà el gran desenvolupament industrial i turístic, han produït l’extinció d’algunes espècies molt especialitzades i sensibles, mentre que d’altres s’han rarificat i es troben en perill de desaparèixer, com el bitó, el voltor negre, el xoriguer petit o el xarxet marbrenc, entre d’altres. Així i tot, no totes les variacions han estat negatives, i per exemple, en els darrers 35 anys (des del 1950), 15 espècies d’ocells han colonitzat per primer cop les nostres terres. Totes aquestes dades palesen bé la inestabilitat de l’avifauna d’una determinada localitat, que és quelcom en contínua evolució i no pas immutable, com hom podria creure.

Fins a l’actualitat hom ha trobat niant 240 espècies d’ocells als Països Catalans, xifra en la qual s’inclouen els ocells accidentals o extingits. Dintre del territori tractat, l’ornitofauna nidificant de la Catalunya Nord es caracteritza per ésser molt variada, amb una nombrosa representació d’ocells de l’element corològic bòreo-alpí i eurosiberià, però molt pobre d’ocells marins i desproveïda d’algunes de les espècies mediterrànies d’origen meridional, com per exemple la terrerola rogenca o el siboc. El Principat de Catalunya és, amb diferència, la zona on nia una major varietat d’ocells, ja que en el seu territori hi ha representats gairebé tots els ambients que hom pot trobar als Països Catalans i a més té una representació especialment rica d’ocells aquàtics i marins gràcies a que dins dels seus límits es troba el delta de l’Ebre, el més important dels aiguamolls del territori i l’única zona de cria per a moltes espècies. L’avifauna d’Andorra és típicament pirinenca, amb una influència mediterrània reduïda i mancada totalment dels ocells marins i d’aiguamoll.

El País Valencià té també una bona varietat d’ocells, però com que és situat més al S, la tendència mediterrània s’intensifica i desapareixen els ocells dels hàbitats alpins o de la muntanya mitjana plujosa. Finalment, l’arxipèlag balear és el que presenta un major nombre de peculiaritats, amb una avifauna relativament empobrida per la insularitat, una influència mediterrània molt acusada, una major inestabilitat (car el nombre d’extincions i colonitzacions és més gran que al continent), una gran importància dels ocells marins i, a més, un grup d’espècies exclusives o gairebé, com la baldriga pufí, el voltor negre o la tallareta sarda.

La taula següent presenta variacions en la dotació ornítica dels Països Catalans. Hom hi indica les espècies introbables o no nidificadores als Països Catalans d’ençà de la data assenyalada, així com les espècies que, per contra, fan part de la nostra avifauna des de temps recents. El senyal d’interrogació indica que mai no ha estat comprovada la seva reproducció en la nostra àrea. (* Posteriorment, el flamenc ha niat excepcionalment (1973) als Països Catalans; ** Nia irregularment als Països Catalans des del 1975; 1984 és l’any de l’aparició de la primera colònia estable.)

ESPÈCIES DESAPAREGUDES ESPÈCIES D’ADVENIMENT RECENT
Flamenc s. XVI* Corb marí gros 1973
Àguila marina (?) final s. XIX Bernat pescaire 1984**
Àguila coronada 1978 Ànec blanc 1972
Grèvol (?) final s. XIX Ànec griset 1965
Francolí mitjan s. XIX Morell cap-roig 1965 o abans
Polla blava principi s. XX Corriol pit-roig 1980 o abans
Fotja banyuda mitjan s. XX Gavina vulgar 1960
Pioc salvatge potser el 1960 Gavina capblanca 1975
Garsa blava (?) principi s. XX Gavià fosc 1981
Xatrac bengalí 1979
Xatrac bec-llarg 1961
Oreneta cua-rogenca 1959 o abans
Tórtora turca 1980 o abans
Estornell vulgar 1960
Estornell negre 1950 o abans

La taula següent mostra el nombre d’espècies nidificadores als Països Catalans, de manera regular, irregular o accidental. (* Els nombres referits a la totalitat dels Països Catalans no són el resultat de sumar els corresponents a cada àrea, car les mateixes espècies poden aparèixer en més d’una o tenir-hi estatuts diferents.)

Dades elaborades pels autors.

ÀREA NIDIFICADORS REGULARS NIDIFICADORS IRREGULARS, ACCIDENTALS, EXTINGITS A L’ÀREA TOTAL
passeriformes no passeriformes
Catalunya (sense C. Nord) 105 104 21 230
Catalunya Nord 99 71 15 185
Andorra 74 35 4 113
País Valencià 88 83 22 193
Balears 43 46 24 113
TOTALITAT DELS PPCC* 110 113 17 240

L’avifauna hivernant

Distribució zonal dels ocells marins i abundància relativa de cada espècie a cada ambient, segons dades procedents de la costa de llevant del Principat. S’observa que les espècies més afins eviten la competència explotant ambients diferents, com per exemple, les baldrigues cendrosa i pufí, els corbs marins i el fraret i el gavot. Els grans grups d’ocells marins mostren notable uniformitat pel que fa a l’alimentació: els procel·lariformes viuen del macroplàncton pelàgic, els pelecaniformes de la captura de peixos a diferents fondàries, els paràsits de l’oportunisme i la pirateria, les gavines i els gavians de l’oportunisme, els xatracs de la pesca en aigües somes, i els àlcids de la pesca en aigües profundes. A la Mediterrània, l’elevat grau d’humanització des d’èpoques històriques, fa que els ocells d’alimentació oponunista, principalment gavines, hi siguin molt ben representats, mentre que la representació d’espècies de l’alta mar és més aviat pobra; d’aquestes, els ocells pescadors i els oportunistes viuen, en bona part, de les desferres de peix que capturen seguint els bous i barques de pesca.

S. F. F. B. / Román Montull, original de Carles Carboneras.

Una de les característiques més notables dels països de la Mediterrània occidental és l’extraordinària importància que tenen durant la tardor i l’hivern com a àrees d’acolliment d’una ingent quantitat d’ocells procedents de latituds més elevades. Els trets propis del clima mediterrani, amb un estiu molt calorós i eixut, una tardor plujosa i un hivern molt suau, possibiliten un important desenvolupament de la vegetació després de l’estiu. Durant la tardor i l’hivern maduren gran quantitat de fruits carnosos, com les figues, les olives, així com els fruits de molts dels nostres arbusts i lianes, com per exemple l’heura, l’arç blanc, el llentiscle o l’esbarzer. També en aquesta mateixa època floreixen i fructifiquen gran quantitat de plantes anuals, entre les quals destaquen les compostes, amarantàcies, quenopodiàcies i umbel·líferes, molt apreciades pels ocells granívors. Així mateix, la climatologia hivernal és molt suau a les contrades de terra baixa, i sobretot en els indrets propers a la costa, on les nevades i les gelades intenses i perllongades són excepcionals, per la qual cosa les condicions ambientals molt rarament comporten una manca d’aliment, i àdhuc les espècies insectívores poden trobar-hi artròpodes per a menjar.

El nombre d’ocells estrictament hivernants no és gaire alt (53 espècies, totes aquàtiques o marines, llevat de 7), car la majoria tenen poblacions reproductores als Països Catalans, però en canvi el nombre d’individus que hi arriben és molt elevat, com hom ha pogut constatar anteriorment. Els ocells terrestres que vénen a hivernar arriben de forma progressiva a partir de la darreria de setembre o de l’octubre, desplaçats pel deteriorament de les condicions dels seus països d’origen. Són migradors oportunistes, l’amplitud dels moviments dels quals depèn de les condicions climàtiques i alimentàries dels indrets que van travessant. Així mateix, els hivernants són molt mòbils durant tot l’hivern, i sovint no s’aturen gaire temps en una sola localitat, sinó que es van desplaçant seguint les variacions estacionals en la producció de recursos alimentaris i els imperatius climàtics. Predominen els ocells frugívors, com la merla, els tords, els estornells, el pit-roig, el tallarol de casquet o el capnegre i el pardal de bardissa. Molts d’aquests són ocells insectívors a la primavera i a l’estiu, mentre que a la tardor i a l’hivern adopten una dieta principalment frugívora per explotar aquesta superabundància de fruits. També són molt nombrosos els ocells granívors, d’entre els quals destaquen el pinsà vulgar, el passerell comú, la cadernera, l’alosa o el repicatalons. En canvi, els insectívors estrictes, com el mosquiter groc petit, la titella, el grasset o les cueretes, són menys abundants i es concentren en indrets amb sòls tous i molls, així com a les vores de les zones humides.

D’altra banda, els ocells no passeriformes que arriben a hivernar a les nostres terres, llevat dels aquàtics i marins, són més aviat poc nombrosos. D’entre aquests hom pot destacar-ne un d’ictiòfag i insectívor, el blauet, dos de polífags, però principalment frugívors i granívors, el tudó i la xixella, i diverses espècies caçadores, com per exemple el xoriguer, l’esparver, l’arpella o el mussol emigrant. També és interessant esmentar que als indrets més càlids del migjorn dels Països Catalans hivernen regularment ocells que són quasi o totalment estivals a la resta del territori. Per exemple, la puput o la guatlla no es troben normalment a la Catalunya Nord, i en canvi, a mesura que hom baixa cap al S la seva presència hivernal es fa més regular i nombrosa. A les Balears, aquest fenomen encara es fa més acusat, i diverses espècies estrictament estivals, com l’àguila calçada, l’aufrany o el xot, s’observen comunament durant tot l’any. A més, tot i que durant l’hivern de vegades es veuen alguns ocells normalment estivals, alguns hiverns molt suaus s’observen en un nombre anormalment alt, com per exemple en 1981-82, quan foren citats durant els mesos de desembre o gener el cucut reial, l’oreneta vulgar, la guatlla o la perdiu de mar. D’altra banda, en els hiverns molt durs, com el recent de 1984-85, els ocells són foragitats de gran part del territori, i es veuen obligats a refugiar-se en els ambients més càlids situats al migjorn i a la costa. Les zones principals on es concentren els ocells que arriben per pasar l’estació freda entre nosaltres són les àrees obertes situades en els indrets de clima menys fred. Destaquen els conreus com els sembrats, les vinyes o els cultius arbrats, els vergers, els olivets, els tarongerars, i les vores de bosc, els alzinars o les brolles mediterrànies i els jardins.

Pel que fa als ocells marins i d’aiguamoll, durant els mesos hivernals les nostres costes i els nostres marjals s’omplen d’ocells provinents del N. Sens dubte, el grup d’ocells marins més nombrós es el dels làrids o gavines, molt afavorit per la quantitat de deixalles humanes de tota mena que troben als ports, i als abocadors de tota la costa. L’espècie més estesa i abundant és la gavina vulgar, ocell ubiqüista que viu pràcticament per tot el litoral i que fins i tot s’endinsa per les valls fluvials i arriba als embassaments del rerepaís. Altres làrids comuns són també la gavina capnegra i el gavià fosc, que es barregen a l’hivern amb el sedentari i molt abundant gavià argentat. Altres ocells marins que vénen a l’hivern en quantitats menors, però importants, són el mascarell i el gavot. Els Països Catalans encara conserven alguns aiguamolls de gran importància com el delta de l’Ebre, l’albufera de València o els marjals del migjorn del País Valencià, famosos des de temps antics per les grans quantitats d’ocells aquàtics que hom pot trobar-hi a l’hivern, i que han donat lloc a l’antiga i arrelada tradició cinegètica d’aquestes zones. El grup més nombrós és el dels ànecs, que es distribueixen per llacs, llacunes litorals i d’altres ambients on disposin de tranquil·litat i aliment. Ben coneguda és l’abundància durant l’hivern de xarxets, cullerots, morells de cap-roig i altres ànecs que arriben per milers a compartir les zones palustres amb les espècies indígenes com l’ànec coll-verd i el xibec. Menys nombrosos són les limícoles (fredeluga, becadell comú, territ variant) i els ràl·lids (fotja, polla d’aigua). A més, també rebem quantitats menors d’ocells de diverses famílies, alguns d’ells prou abundants com el bernat pescaire, i d’altres no tant, com el corb marí gros, el cabussó coll-negre o el flamenc.

A continuació, la taula mostra l'abundància d’ocells hivernants en ambients agrícoles diversos dels Països Catalans, expressada en nombre mitjà d’ocells distribuïts al llarg d’1 km de prospecció (el recompte efectuat a totes dues bandes del trajecte l’hivern de 1984-85, comportà recorreguts que oscil·laven entre 2,5 km i 16 km). La taula ha estat elaborada amb dades de camp de J. Canut, E. Carrera, X. Ferrer, D. García, X. Marco, A. Martínez Vilalta, A. Motis, J. Muntaner, J. Real i Telleria (1984).

AMBIENT OCELLS/KM ESPÈCIES MÉS ABUNDANTS
Sembrats de secà(Vallès Occidental) 203,6 pinsà, pardal xarrec, cadernera, pinsà borroner
Sembrats de secà(Vallès Oriental) 209,5 pinsà, pardal comú, titella, passerell, gratapalles, estornell vulgar
Sembrats de secà, ametllerars i olivets(Baix Llobregat) 361,3 pinsà, estornell vulgar, cadernera, gafarró, pardal comú, tord
Sembrats de regadiu(Segrià) 318,2 estornell vulgar, alosa, pinsà, gralla, titella, cruixidell
Fruiterars i sembrats de regadiu(Alt Empordà) 376,1 pinsà, gavina vulgar, gralla, pardal xarrec, estornell vulgar
Vinyes(Alt Penedès) 358,8 pinsà, estornell vulgar, pardal comú, passerell, alosa
Olivets(Baix Ebre) 165,2 pinsà, tallarol de casquet, gafarró, tallarol capnegre, cadernera, tord
Tarongerars(Plana valenciana) 239,8 gafarró, pinsà, pardal comú, tallarol de casquet, pit-roig

A continuació, els ocells marins d’aiguamoll trobables durant l’hivern als Països Catalans. Hom indica els grups principals d’ocells hivernants en anys normals, la seva abundància i les espècies més nombroses, així com les sedentàries nadives dels propis Països Catalans. La taula ha estat elaborada amb dades de l'autor.

* Espècie sedentària, nadiua principalment dels Països Catalans.
GRUP NOMBRE MÍNIM ESPÈCIES MÉS NOMBROSES
Làrids 250000 gavina vulgar, gavià argentat*, gavina capnegra, gavià fosc
Anàtids 80000 ànec coll-verd*, ànec cullerot, xibec*, xarxet comú, morell de cap-roig
Limícoles 30000 fredeluga, becadell comú, becada, territ variant, tètol cua-negre
Ràl·lids 30000 fotja, polla d’aigua*, rascló
Ardèids 7000 esplugabous*, bernat pescaire, martinet blanc
Altres 5000 cabussó coll-negre, mascarell, corb marí gros, flamenc, gavot