Els secans cerealistes de l’Urgell, la Segarra i la Noguera

La intensificació de les explotacions agrícoles ha fet que el manteniment de les terres en règim de guaret sigui cada vegada més rar, amb la qual cosa imatges com aquesta han esdevingut poc freqüents.

Jaume Orta

Els secans cerealistes de l’Urgell, la Segarra i la Noguera (1.3), entre els principals espais naturals de la depressió de l'Ebre.

Entre l’altiplà de la Segarra i l’àrea regada pel canal d’Urgell s’estén una plana cerealista, extrem biogeogràfic oriental de la depressió de l’Ebre. Es tracta d’un espai de límits poc definits, format pels secans que han quedat fora de l’àrea d’influència del canal d’Urgell, i que, abans de la construcció d’aquest, enllaçaven sense discontinuïtat amb les planes "estèpiques" del Segrià i les Garrigues. Comprèn una zona bastant contínua que engloba la serra de Bellmunt, els plans de Sió i els secans de Preixana. També hom hi ha inclòs altres zones disjuntes, entre les quals destaquen l’antic estany d’Ivars, els Coladors de Boldú, tots dos al Pla d’Urgell, i les zones guixenques de Torà i Sanaüja, a la vall del riu Llobregós.

Els materials litològics més abundants són de tipus sedimentari. Dominen les calcàries, que alternen amb bancs de lutites, gresos i margues, roques totes elles procedents de la sedimentació que tingué lloc durant l’Oligocè a l’extrem oriental de la conca de l’Ebre, aleshores convertida en una gran mar interna. A la serra de Bellmunt, integrada a l’anticlinal Barbastre-Almenara, afloren importants masses de guixos cristal·litzats. Cal destacar també l’existència d’algunes depressions endorreiques, que malauradament ara estan cultivades.

Climatològicament, aquesta zona marca el trànsit vers el clima submediterrani de l’altiplà central català. Això no obstant, l’ariditat és força notable, encara que no tan accentuada com al centre de la conca de l’Ebre.

Un paisatge agrícola amb una singular vegetació gipsícola i halòfila

Els ametllerars són els conreus arboris més estesos als secans de les planes de l’Urgell i la Segarra. Es presenten sovint de forma simultània amb els cereals.

Jaume Orta

De vocació eminentment agrícola, el paisatge d’aquesta extensa àrea es troba pràcticament desforestat. La destrucció quasi total del bosc primigeni, constituït sobretot per carrascars (Quercetum rotundifoliae), és molt antiga i coincideix amb el guany de pastures hivernals i l’extensió, en grau molt menor, de conreus. La desaparició recent de gran part dels ramats transhumants ha conduït a la transformació quasi completa dels espais d’ús ramader (erms i, parcialment, guarets) en zones agrícoles. L’aspecte actual del paisatge està marcat per aquestes vastes planes cultivades, on predomina el conreu d’ordi de tipus intensiu i on s’intercalen parcel·les de fruiterars de secà. Per raó de la intensificació agrícola suara esmentada, la nombrosa i variada flora lligada als conreus de secà s’ha empobrit notablement.

Les zones difícilment cultivables (pendents, afloraments de guixos, etc.) encara conserven fragments de la vegetació primitiva, modificats, però, per la pastura i, localment, per algun intent de "reforestació" desafortunat.

Per la seva singularitat destaquen les comunitats lligades als substrats guixencs, riques en espècies molt especialitzades, i que són abundants sobretot a la serra de Bellmunt i a la zona de Torà-Sanaüja. A les parts més altes de l’anticlinal, on el sol és força esquelètic, apareix la timoneda d’heliantem esquamós i trincola (Helianthemetum squamati), comunitat eixarreïda dominada per l’heliantem esquamós (Helianthemum squamatum) i una gran varietat de líquens terrícoles gipsícoles força rars als Països Catalans. La brolla de ruac i trincola (Ononidetum tridentatae), pròpia dels pendents, i l’espartar (Agropyro-Lygeetum), dels peus de vessants orientats al migjorn, són també prou notables, car hi abunden moltes espècies estèpiques íberomagribines. A les àrees marginals no guixenques apareixen les brolles i prats secs calcícoles característics de la depressió de l’Ebre: la brolla de romaní i maleïda amb perdiguera (Rosmarino-Linetum suffruticosi) i el llistonar amb ruda (Ruto-Brachypodietum retusi).

Les comunitats vegetals pròpies dels sols salins (salobrars secs, patimolls temporals, llacunes, etc.) han vist reduïda de manera molt important la seva àrea. La desaparició de l’estany d’Ivars, a la dècada dels anys cinquanta, suposà la pèrdua de la zona endorreica més interessant i extensa de Catalunya. Tot i així, encara resta alguna zona que ha pogut conservar fragments de vegetació halòfila (Suaedetum brevifoliae, Gypsophiletum ilerdensis), com per exemple als Coladors de Boldú, que acull un contingent important d’endemismes ibèrics, possiblement restes d’una flora antiga terciària: Gysophila perfoliata subespècie ilerdensis, Microcnemum coralloides, Senecio auricula, etc.

Colonitzadors esteparis d’unes planes transformades

Camps d’ordi que rossegen, als Plans de Sió.

Juan M. Borrero

L’artificialitat dels secans cerealístics no ha estat obstacle perquè s’hi hagi instal·lat un cert tipus de fauna, bàsicament d’aus, molt interessant i rar a la major part d’Europa. Aquest fenomen s’ha produït gràcies a les afinitats d’aquestes àrees amb els ambients estèpics naturals. Una altra fauna no exclusiva de les zones pseudo-estèpiques també hi és present i, en alguns casos, manté unes poblacions molt més denses que a d’altres ambients. Així, aquesta regió, al costat d’altres de predomini dels cereals de secà, integra l’àrea de major riquesa en algunes espèciespresa mediterrànies: la perdiu roja assoleix densitats molt altes i la guatlla hi és comuna, mentre el conill, que era molt abundant, pateix els efectes d’epidèmies víriques que delmen periòdicament les seves poblacions. Colúmbids com el tudó i la tórtora hi són també presents en gran nombre, afavorits per l’existència de marges arbrats o de petits carrascars i arbredes (o de construccions desocupades en el cas de la xixella) que necessiten per a criar i ajocar-se.

Els ocells rapinyaires són abundants i diversos. El més característic dels conreus cerealístics és l’esparver cendrós, tot i ser extremament escàs actualment. A diferència dels altres rapinyaires, té el costum de nidificar al terra, enmig del cereal. Malauradament, el seu calendari reproductor fa que els nius o les llocades siguin destruïts pel treball de les màquines recol·lectores i que la cria fracassi, afectant les seves poblacions. A l’hivern aquesta espècie és substituïda per una altra de molt propera, l’esparver d’estany. La presència d’altres rapinyaires no tan exclusius dels secans és afavorida per una certa heterogeneïtat del medi, que els ofereix punts adequats de cria i talaies on parar-se: bosquets testimonials, conreus arboris, cases abandonades, etc. El xoriguer és molt comú, hi viu també l’estival falcó mostatxut i, a l’hivern, la nòrdica i més rara esmerla. Individus (sobretot joves) d’espècies que no nidifiquen a la zona, com les àguiles daurada i cuabarrada, l’arpella o l’aufrany, se senten atrets per la seva riquesa tròfica i divaguen per la zona o hi resideixen temporalment. Força rapinyaires més hi crien, i en destaca, per l’alta densitat, el nocturn mussol. Els córvids (garsa, gralla i en menor nombre cornella, corb i gaig) són prou abundants. Moltes altres aus hi són presents: poden ser esmentats l’abellerol, l’estornell vulgar, el siboc, el còlit ros, el cucut reial o el cruixidell.

De tota manera, l’avifauna més singular és la més pròpiament estèpica. Una espècie, el sisó, és particularment remarcable. Als Països Catalans se circumscriu bàsicament als secans de la Depressió Central, on, d’altra banda, té una densitat molt notable, superior a la de moltes de les clàssiques regions estèpiques ibèriques. La població del torlit o samarlic també és considerable. Un grup molt típic i ben representat és el dels alàudids: hi nien, entre altres, les cogullades vulgar i fosca, la terrerola vulgar i la calàndria. Aquesta darrera espècie, com l’acolorit gaig blau, manté en aquesta zona i en les zones afins properes el gruix de la seva població catalana.

La sargantana cendrosa pot ser trobada a les brolles esclarissades dels turons i de terrenys no conreats. De tota manera, les poblacions d’amfibis i rèptils, més que ser interessants per les espècies que reuneixen, ho són per l’abundància d’algunes d’elles, com poden ser el llangardaix comú o les serps verda i blanca. El mateix pot dir-se de la comunitat de mamífers, que està empobrida en relació amb les dels terrenys forestals o dels mosaics de conreus i boscos. Així, entre els carnívors realment comuns i estesos només s’hi trobarien la guineu, beneficiada per les restes d’aliments que troba als abocadors, i la mostela.

Estat de conservació

L’estat actual dels secans cerealistes és conseqüència tant dels condicionaments físics del medi (pluviositat, relleu, sols) com, en gran part, de factors sòcio-econòmics: manteniment de les activitats rurals, progressió o regressió dels diferents tipus de conreu segons variacions en el mercat, etc. Per tant, la seva conservació futura depèn que aquest ambient no estàtic no es vegi sotmès a canvis totalment desfiguradors. Així, la mecanització agrícola, la generalització de l’ús d’herbicides i insecticides, o la disminució dels guarets han introduït variacions importants; tot i així no han implicat la pèrdua total del caràcter que el regadiu va suposar per a desenes de milers d’hectàrees de les àrees veïnes.

Oficialment, el valor donat a aquesta àrea ha estat només econòmic. Cara a la planificació del territori hi ha dominat la voluntat política d’extensió de les zones irrigades, tendència potser influïda per la inèrcia de les antigues prioritats i per una valoració social negativa del secà i dels paisatges de tendència àrida. De fet, el gran interès faunístic de l’àrea era pràcticament desconegut fins molt recentment, la preocupació per la conservació del paisatge tradicional ha estat nul·la i l’únic valor natural de què s’ha tingut consciència ha estat la riquesa cinegètica, generadora d’uns certs beneficis econòmics per als municipis. Cap iniciativa per a protegir l’ecosistema no ha tingut cap ressò pràctic quant a gestió. Ben contràriament, hi ha la previsió de transformar, en un termini pròxim, la pràctica totalitat d’aquestes terres en regadius, en virtut de la construcció de l’embassament de Rialb i del canal Segarra-Garrigues. Això comportarà canvis tan grans que implicaran que el conjunt de la fauna estèpica es veurà totalment banalitzat o arraconat a les petites superfícies que no es vegin afectades pel reg.

Tanmateix, no seria gens estrany que posteriorment, ja dins una perspectiva econòmica i mediambiental europea, es reconegués la importància dels ambients perduts, i, fins i tot, s’empressin mitjans per a recuperar algunes zones. Aquest és, precisament, el cas dels terrenys de l’estany d’Ivars, ocupats actualment per conreus de regadiu: sembla que en un termini proper podria materialitzar-se un projecte per a regenerar l’antic estany.

Consells per al visitant

Aquest tipus d’ambient obert, amb pocs obstacles visuals i de relleu pla o molt suau, produeix uns paisatges continus i d’horitzons nets i amples que no es troben ni als ambients forestals ni a les zones muntanyoses. El seu recorregut és senzill i és afavorit per l’existència d’una completa xarxa de pistes veïnals que permet el pas descansat a peu o en bicicleta, o també la circulació en cotxe. Gairebé qualsevol itinerari d’uns quants quilòmetres per una d’aquestes pistes no asfaltades pot ser útil per a conèixer les característiques d’aquesta zona de secans i la fauna que la pobla. Pot accedir-s’hi, per exemple, des de la carretera C-240, que travessa l’àrea des del riu Corb (al sud de Tàrrega) fins a Artesa de Segre.És recomanable programar l’itinerari tractant d’evitar encarar-se al sol, per a gaudir d’una llum favorable. La gran visibilitat del terreny, pla i amb poc cobriment vegetal la major part de l’any, fa que la fauna sigui aquí més fàcilment observable que en altres ambients. L’activitat dels animals és màxima al matí i a les darreres hores de la tarda. Cal dir que en aquestes zones, el recorregut en cotxe, a baixa velocitat, és un sistema ben adequat per a l’observació.L’època de visita més recomanable, per l’explosió de vida que s’hi produeix, s’estén des de final d’hivern a começament d’estiu. Els dies clars d’hivern (la boira hi és freqüent, però) fan descobrir paisatges magnífics: les planes amb la verdor emergent dels cereals són tancades al nord per les sobtades serres pre-pirinenques i encara deixen veure un fons més llunyà de muntanyes nevades. Al final d’ hivern i primavera és notable la florida dels camps d’ametllers i de la vegetació arvense (roselles, ravenisses, etc.) que acoloreix bellament els guarets i, en menor grau, els sembrats. La realització de visites ben diferenciades al llarg de l’any és aconsellable per tal de comprendre la importància de la influència de l’home en el medi i el cicle que hi ha imposat.