Guaret dels plans de cardell colonitzat per la barrella punxosa (Salsola kali). Aquests matolls quan són secs, són arrencats pel vent, que els fa rodolar per les vastes planúries tot creant imatges evocadores dels ambients desèrtics.
Juan M. Borrero
Les planes i el vedat de Fraga (1.1), entre els principals espais naturals de la depressió de l'Ebre.
La regió estesa a l’oest de Fraga, dins la comarca del Baix Cinca, constitueix la zona més àrida i continental alhora dels Països Catalans. Els anomenats secans de Fraga són formats per dues unitats ben contrastades. Al nord es troben unes extenses planes al voltant dels antics pobles de Cardell i Buriat que representen la prolongació oriental dels Monegres; al sud, aquest altiplà queda brutalment retallat pels afluents de la riba esquerra de l’Ebre, que originen un relleu fortament accidentat, combinació de barrancs (barranc de la Vallcorna, de Vallmateu, etc.) i de serres (Serreta Negra, etc.). Dins d’aquest espai també s’ha inclòs la zona fluvial de l’Ebre —actualment força modificada per l’embassament de Mequinensa— i també els barrancs i serres del marge dret del riu, que presenten, però, una fisonomia similar als del marge oposat.
La major part de l’àrea, especialment la zona més plana, ha estat transformada des d’antic en conreus cerealistes, i s’ha eliminat així tot rastre del mantell vegetal primigeni. Això no obstant, la vegetació dels barrancs ha conservat una bona part de les característiques originals, Per aquest valor destaca la Serreta Negra que, beneficiada per diferents disposicions legals històriques, s’ha conservat relativament intacta; a l’edat mitjana ja constituïa un dels vedats de la casa dels Montcada.
Quant a l’aspecte geològic, l’espai s’integra dins la depressió central de l’Ebre, conca sedimentària originada durant el Terciari al mateix temps que es produïa l’orogènia alpina. Els materials litològics que el conformen es dipositaren majoritàriament durant l’Oligocè i el Miocè inferior, moment durant el qual es donaren unes condicions sedimentàrles de tipus continental i endorreic. Les roques predominants són lutites i margues, riques en sals sòdiques i carbonat càlcic. Els guixos també hi afloren de manera abundant, especialment com a cristal·litzacions de tipus massiu.
El clima mediterrani de tendència continental característic de la depressió central de l’Ebre es veu en aquesta regió lleugerament atenuat en relació amb el centre de la conca, en especial amb les valls pròximes a l’Ebre, car queden més protegides de l’acció gèlida del cerç.
Un important component nord-africà
Als termes de Fraga i Mequinensa s’obren, ja en la proximitat de l’Ebre, un conjunt de valls i barrancs en un notable estat de conservació; hi dominen brolles que són ben sovint recobertes pels pins blancs.
Juan M. Borrero
El poblament vegetal dels secans de Fraga comprèn un gran nombre d’espècies d’irradiació nord-africana, molt interessants tant des del punt de vista fitogeogràfic com ecofisiològic, ja que presenten adaptacions molt notables davant condicions d’estrès hídric i de salinitat del sol. En aquest territori conviuen dues espècies circumscrites pràcticament a la depressió de l’Ebre: Boleum asperum, crucifera força arcaica relativament freqüent a la Vallcorna, i la umbel·lífera Ferula loscosii. També hi destaquen dues espècies meridionals força rares: Erodium sanguis-christi, petita cargola endèmica de la Península Ibèrica, i Prunus prostata, pròpia de les muntanyes mediterrànies.
El paisatge de l’altiplà de Fraga està presidit pels conreus cerealistes intercalats amb guarets, encara que alguns marges conserven restes de vegetació espontània, com ara brolles (Rosmarino-Ericion, Gypsophilion) o prats secs (Agropyro-Lygeion). Progressivament, aquestes terres "marginals" són cada cop menys extenses, ja que, tal com succeeix en general a la depressió de l’Ebre, es tendeix a conrear tota la superfície possible, i a eliminar així tant els guarets com bona part dels marges.
Com s’ha esmentat, els barrancs que cauen vers l’Ebre encara conserven bona part de la vegetació primitiva, integrada bàsicament per les comunitats característiques de la conca de l’Ebre, però lleugerament matisades amb alguns elements pòntics: Nepeta ucranica subespècie braun-blanquetii, Iris spuria i Linum perenne subespècie austriacum. Aquestes plantes, irradiacions de les veritables estepes euroasiàtiques, són molt rares a tots els Països Catalans i troben les condicions idònies en algunes raconades de la Serreta Negra. La màquia continental de garric i arçot (Rhamno-Cocciferetum), comunitat climàcica, ocupa superfícies encara notables. Sovint es presenta acompanyada pel pi blanc i, als llocs més ombrívols, per la boreal boixerola (Arctostahylos uva-ursi varietat crassifolia). A la base de les obagues és substituïda per la boixeda amb llessamí groc (Jasmino-Buxetum sempervirentis), matollar amb clares influències submediterrànies com, per exemple, el mateix boix o l’auró negre.
Les brolles calcícoles (Rosmarino-Ericion) i gipsícoles (Gypsophilion), normalment productes de degradació de les màquies, són les comunitats més extenses. D’entre les primeres, destaca la brolla de romaní i bruc d’hivern amb gitam (Dictamnetum hispanici), comunitat bastant rara, pròpia dels indrets més pedregosos i erosionats. L’erm de sanadella blana i espart bord (Lygeo-Stipetum lagascae) s’instal·la en les parts baixes dels vessants, sobre sols llimosos. Es tracta d’un pradell xeromorf, integrat per una gramínia rizomatosa, principalment Stipa lagascae, i una gran munió de petits teròfits de vida efímera.
Els fons salins de valls són l’hàbitat idoni per a la vegetació halofítica; hi destaca la comunitat d’ensopegueres (Limonietum ovalifolii), als indrets secs, i el tamarigar (Tamaricetum canariensis), als més humits —cal assenyalar que en queden magnífiques mostres al barranc de la Vallcorna.
Fauna estèpica i de bosquines mediterrànies
Barranc del marge esquerre de la vall de l’Ebre, inundat per les aigües de l’embassament de Mequinensa.
Juan M. Borrero
Les comunitats faunístiques que poblen l’àrea són més diverses del que l’aspecte monòton de les planes sembla indicar. Una de les que presenta més gran interès és l’associada als ambients agrícoles predominants, de caràcter pseudoestèpic; s’hi troben espècies de distribució relictual als Països Catalans, com la xurra i la ganga, a més d’altres no tan escasses (torlit, sisó, perdiu). Dos altres grups ornítics característics d’aquest medi i que sí poden considerar-se com a abundants, són els alàudids (cogullades, calàndria, terrerola vulgar) i els còrvids. Entre aquests darrers destaca la gralla de bec vermell, au de caràcter rupícola i muntanyenc que aquí nidifica majoritàriament als masos deshabitats. A l’hivern, les planes es veuen envaïdes per grans estols de fringíl·lids i altres passeriformes (passerells, caderneres, aloses) que hi deambulen erràticament cercant l’aliment; al seu torn també vénen alguns ocells predadors, provinents de terres més nòrdiques, com són l’esmerla i l’esparver d’estany. A part del conill, un dels mamífers més característics és la llebre, relativament abundant aquí, a diferència del que s’esdevé a la majoria de planes del país.
Les pinedes i les bosquines són seu d’un altre tipus de fauna en què apareixen passeriformes forestals i d’altres, com diferents tallarols, vinculats a les formacions arbustives. Lespècie més destacable és però un mamífer, el cérvol; l’únic nucli autòcton d’aquest ungulat que s’ha mantingut, tant als Països Catalans com a l’Aragó, es troba precisament al trencat sector de la vall de l’Ebre situat entre Mequinensa i Casp. Actualment aquest nucli de cérvols, malgrat ser objecte d’aprofitament cinegètic, té una tendència expansiva.
El poblament d’ocells rapinyaires és força divers i de característiques típicament ibèriques. Aquestes espècies solen fer un ús força ampli dels diferents ambients: si bé crien sobretot en penya-segats, arbres, o fins i tot en construccions humanes, cacen majoritàriament a les zones agrícoles i a les brolles. Entre elles —algunes ja han estat esmentades—, poden assenyalar-se els carronyers voltor comú i aufrany, els milans reial i negre, el xoriguer, les àguiles daurada i marcenca, el mussol i el duc.
L’embassament de Mequinensa té una certa importància en l’hivernada d’aus aquàtiques (corbs marins, ànecs, ardèids), però la manca de vegetació palustre no afavoreix en absolut la nidificació de moltes d’aquestes espècies. La fauna aquàtica també es troba als minsos cursos d’aigua dels barrancs, i en destaca la presència de tortugues d’aigua.
Finalment, una altra espècie notable és el falciot pàl·lid, que nidifica al nucli urbà de Vilella de Cinca, això és, en un dels pocs punts coneguts de cria situats fora del litoral.
Estat de conservació
La part plana d’aquest espai, tot i el seu aspecte desert, mancat de nuclis de població, fins i tot, de presència humana, està extremament humanitzada. Així mateix, els barrancs i els tossals també han patit transformacions molt fortes, i en conjunt, l’aspecte primitiu de la zona és a hores d’ara molt difícil d’imaginar. Tanmateix, aquesta àrea tan transformada per l’home té molt interès en l’estat actual. Els seus valors podrien conservar-se indefinidament si els actuals usos agrícoles i ramaders no canviessin dràsticament, i fossin menats de manera no abusiva. L’àrea és també explotada cinegèticament, tant pel que fa a l’anomenada caça menor (perdiu, conill i llebre), com al cérvol; aquest ús és ben antic ja que aquí hi havia terrenys de caça dels nobles feudals catalans.
En tot el seu recorregut per aquest espai, l’Ebre forma part de l’embassament de Mequinensa, obra que ha suposat una alteració profunda de les antigues comunitats fluvials.
L’amenaça principal per a la zona es relaciona amb els possibles canvis d’ús del sol derivats dels plans d’irrigació dels Monegres, que afecten, si més no indirectament (per la ubicació de canals de desguàs), algunes de les valls laterals més interessants. Un altre problema greu és l’eliminació cada cop més accelerada dels guarets i els marges de l’altiplà, que suposa la desaparició dels llocs d’alimentació i cria de moltes espècies estèpiques (xurra, ganga, etc.). Cal, com a mínim, una protecció especial per als barrancs de major interès botànic, i que els criteris conservacionistes siguin tinguts en compte en la gestió forestal i cinegètica.
Consells per al visitant
A ponent de Fraga, la carretera N-II deixa la vall del Cinca, puja fins a la plana cerealista i la travessa pel bell mig (també ho fa l’autopista de Lleida a Saragossa, però sense que hi hagi cap sortida dins aquest espai). Pot deixar-se la carretera N-II a la zona de la Venta del Rei, i des d’allà, utilitzar alguna de les pistes que hi parteixen radialment i que permeten recórrer fàcilment, en vehicle o a peu, aquesta plana d’amples horitzons. Una possibilitat és dirigir-se cap al llogaret deshabitat de Cardell, situat a uns 5 km al sud. És recomanable pujar a algun dels tossals, ja que facilita l’obtenció de bones perspectives. Des de Cardell pot creuar-se l’autopista i seguir en direcció sud fins al límit de la plana, a l’inici dels barrancs que baixen cap a l’Ebre. Una altra manera més senzilla d’accedir a la vall de l’Ebre, o d’apropar-se a la zona de la Serreta Negra, és utilitzar la carretera que hi mena des de la població de Candasnos.
Tota aquesta plana s’estén cap a ponent, sense discontinuïtats, per la coneguda regió aragonesa dels Monegres. Si bé aquesta no està inclosa en l’espai que aquí considerem, cal dir que constitueix una de les regions ibèriques amb més personalitat i amb ecosistemes més peculiars; un exemple d’això són les llacunes temporals de la zona de Bujaraloz.
Al sud de l’Ebre, la carretera de Mequinensa a Casp travessa una bella àrea de camps d’ordi i pinedes de pi blanc. Diferents pistes que parteixen d’aquesta carretera poden ser utilitzades per accedir a les envistes del riu.
Les millors èpoques de visita són l’hivern i la primavera, tant per qüestions meteorològiques com per l’aspecte que ofereix el paisatge. A l’hivern la boira pot sovintejar, però aquesta és molt més freqüent i persistent a les zones més enclotades —valls de l’Ebre i del Cinca— que a l’altiplà.