Gènesi, distribució i classificació dels sòls

La classificació dels sòls en categories organitzades ha estat quelcom dinàmic, i a la dècada dels 80 encara no pot considerar-se com un tema estabilitzat, ben al contrari del que succeeix amb d’altres disciplines. La classificació és el reflex de l’estat de coneixements sobre els sòls, i aquests han evolucionat i augmentat considerablement, cosa que obliga a canvis i reorganitzacions periòdiques.

Els usuaris dels sòls s’interessen gairebé unicament per les propietats útils i, rarament, es preocupen de llur denominació. En d’altres àmbits científics o de la vida ningú no qüestiona l’interès de conèixer el nom de l’animal o de la planta que s’estudia o de la qual es parla. En el cas dels sòls no és evident que sigui així, no ja per al públic en general, sinó també per als especialistes d’altres disciplines i, fins i tot, per a científics de sòls no directament relacionats amb la gènesi i la classificació.

Els acurats dibuixos de perfils de sóls incorporats per W.L. Kubiena en les seves claus sistemàtiques, fonamentades en una nomenclatura basada en normes populars emprats pels agricultors de diversos països, constribuïren a la popularització del seu sistema. La il·lustració adjunta en recull dos, un de corresponent a una terra fusca (esquerra), i un altre d’una terra rossa sialítica (dreta).

Jordi Vidal

Kubiena (1952) era molt clar en afirmar que una experimentació agrària queda totalment sense base si hi manquen les indicacions sobre el sòl, de la mateixa manera que si hi manquen les de les plantes utilitzades per a experimentar. Quan es vol caracteritzar el medi en el qual viu una comunitat vegetal o es volen aplicar uns coneixements adquirits en una zona a una altra, cal, en tots els casos, conèixer d’una manera precisa els sòls i el nom que sintetitza les seves propietats i el seu comportament.

L’aparent indiferència per la denominació dels sòls té, sens dubte, justificacions. Per un cantó no hi ha hagut un desenvolupament paral·lel entre la taxonomia i l’ús dels coneixements de sòls en altres disciplines. Un edafòleg pot proporcionar molta informació sobre un sòl, que de vegades no podrà ésser íntegrament utilitzada per altres especialistes, per manca de la suficient investigació que estableixi les interrelacions.

Quan s’intenta fer la intersecció a nivell quantitatiu entre el conjunt propietats d’un sòl i el d’exigències d’un conreu, pel que fa a profunditat de sòl, porositat, tipus d’estructura, etc., la manca d’informació sobre el conreu pot desanimar. L’agrònom, l’extensionista o el pagès es desillusionen en veure que no poden emprar tot el que l’edafòleg els podria aportar. En aquestes circumstàncies, conèixer el nom del sòl es considera una cosa illustrativa, però poc pràctica. D’altra banda, a Catalunya, no és sinó fins als anys 80, que s’enceta una cartografia de sòls a nivell detallat, és a dir, l’elaboració de mapes de sòls a gran escala, 1:20.000, dintre del marc d’un catàleg de sòls iniciat per la Diputació de Barcelona a nivell de terme municipal (Danés, 1984). Aquest tipus de mapes detallats exigeixen una densitat d’observacions molt alta, però permeten que l’usuari en tregui tot el partit que es pot esperar d’un mapa de sòls.

Denominació i classificació genètica dels sòls, basades en el principi de la zonalitat, segons l'escola edafològica soviètica de Sibirtsev (1895).

Dades elaborades pels autors

Altres aspectes que han contribuït a aquesta aparent indiferència han estat la manca d’un sistema únic de classificació i la nomenclatura emprada pels taxonomistes, terminologia que alguns consideren força críptica. A més a més, en un moment determinat, el 1960, es va posar a la disposició de la comunitat científica un sistema taxonòmic totalment nou que abandonava les denominacions basades en noms corrents i proposava una nomenclatura i un esquema de classificació totalment diferents als emprats fins aleshores. La inèrcia, gran fins i tot en els propis edafòlegs, i la manca de seguretat que el nou sistema s’implantaria, han creat una situació que ha fet que fins els anys 70 no fos començat a utilitzar d’una manera general. Les perspectives als anys 80 no semblen portar a la acceptació generalitzada d’un determinat sistema de classificació, i el tema continua essent objecte de discussions per a elaborar noves propostes (Porta, 1985).

Cal remarcar, però, que la necessitat d’ordenar l’ús del territori ha posat d’actualitat l’interès de conèixer els sòls sobre els quals s’instal·len les diferents activitats humanes i, per tant, ha impulsat el coneixement dels sistemes de classificació i avaluació.

Les classificacions edàfiques

Els criteris de classificació

Esquemes taxonòmics inicials en la classificació genètica (Vilenksky, 1927), basats en el macroclima, concretament en les precipitacions i en les temperatures.

Dades elaborades pels autors

Una de les primeres dificultats per a classificar sòls es troba a l’hora d’establir els criteris que permetin assolir la màxima precisió en la descripció de l’objecte i aconseguir el millor ordenament dels coneixements.

Els primers intents per agrupar sòls es basaren en criteris petrogràfico-geològics que donaven una major significació a les relacions entre el sòl i el material geològic. Gras (1863) utilitzà aquest criteri per a traçar un mapa del Departament d’Isère; Forder (1864-1867) preparà el primer mapa de sòls d’Europa emprant el mateix criteri, a l’igual que Hitchcock (1841), que realitzà un mapa dels Estats Units amb 14 grups de sòls. L’aplicació d’aquest criteri a àrees geogràfiques grans va demostrar la seva poca consistència. La vegetació natural fou el criteri emprat per Hilgard (1911); les classificacions basades en propietats químiques foren desenvolupades per Knop (1871) i De Sigmond (1933). Basant-se en el sistema linneà, Nowachi (1892) en proposà un de terminologia llatina, "Genera et Species Terrarum", en el qual el gènere indicava la qualitat del sòl, pedregós, arenós, turbós, etc., i l’espècie depenia del contingut d’argila i matèria orgànica.

El primer esquema vàlid de classificació de sòls fou el proposat per Dokutxàiev, buscant establir una jerarquització. El seu deixeble Sibirtzev (1860-1899) utilitzà els factors formadors com a criteris de base i enuncià el que ell anomenava llei de la zonalitat que, si bé ha estat molt qüestionada posteriorment, li va permetre d’arribar a un esquema jerarquitzat de classificació de sòls. Per a l’escola russa, el factor formador preponderant en la formació dels sòls era el clima, i amb base en ell desenvoluparen diferents sistemes genètics de classificació. En aquest sentit, la classificació de Vilensky (1927) es basa en la temperatura i la precipitació com a índexs principals.

A partir de les línies establertes per l’escola russa, Marbut (1927) als Estats Units, combinà diversos criteris (temperatura, pluviometria i natura física i química del sòl) fins a establir un sistema de classificació que posteriorment va ésser modificat per Baldwin, Kellogg i Thorp (1938), revisat per Thorp i Smith (1949) i utilitzat per Tames (1958) per a elaborar el mapa d’Espanya a escala 1:1.000.000.

Nivells i nombre de tàxons establerts pels principals sistemes de classificació dels sòls en vigència durant els anys 80.

Maber, original de J. Porta, 1985

A nivell mundial s’han desenvolupat més de seixanta sistemes diferents de classificació de sòls. Atès que pot haver-hi més d’una raó o criteri per a classificar i que els mateixos objectes poden agrupar-se de més d’una manera, Smith (1981) afirmava que sempre hi haurà més d’una taxonomia per a uns mateixos objectes, totes igualment òptimes per al seu propòsit. El fet que el sòl sigui un continuum planteja problemes, atès que no es tracta de cossos discrets. Per tant, l’establiment de límits, així com de propietats diferenciadores, es basa sempre en criteris subjectius, la qual cosa explica que en el moment actual continuï havent-hi més d’un sistema de classificació en ús. En sòls no es pot arribar a una sistemàtica filogenética, sinó que queden limitats a una sistemàtica tipològica: la formació de sòls és una ontogènia, no una filogènia.

La sistemàtica d’Huguet del Villar

El mapa de sòls de la península ibérica ("Suelos de la Península Luso-lbérica"), elaborat per Emili Huguet del Villar i publicat (1937) a escala 1:1 000 000, és el primer mapa de sòls que fou editat, i es basa en la classificació edàfica proposada pel seu mateix autor.

Jordi Vidal / Institut Botànic de Barcelona.

En l’obra "Los suelos de la península luso-ibérica" (1937), Huguet del Villar donà a conèixer un sistema de classificació de sòls que constitueix la contribució més important d’un edafòleg català a la taxonomia de sòls. Aquesta classificació, actualment ja en desús, és plantejada amb caràcter universal, i en basar-se en la morfologia del perfil suposà un enfocament diferent del de classificacions anteriors, que ha estat reprès com a criteri base per a diverses classificacions morfomètriques actuals. Huguet del Villar establí quatre cicles (el salino-alcalí, el dels sòls calcaris, el dels sesquiòxids i l’hidropèdic), subdividits en un total de vuit sèries. D’acord amb el nivell d’evolució del pedió, les sèries es dividien en tres estadis (el madur, l’immadur i el postmadur), i aquests en dues fases (la primària i la secundària). La classificació fou presentada en forma de clau dicotòmica i utilitzada pel seu autor en l’elaboració del mapa de la península a escala 1:1 000 000. Per causes alienes a l’edafologia, la iniciativa no va tenir continuïtat.

Les sistemàtiques europees clàssiques

Dels diversos sistemes taxonòmics proposats a Europa, els que han tingut incidència a l’hora de l’elaboració de mapes de sòls a Catalunya han estat el de Kubiena (1952) i els desenvolupats a França.

La classificació de Kubiena

El sistema taxonòmic que ha servit de base per a la majoria de les classificacions europees actuals ha estat el proposat per Kubiena (1952), que fou emprat fins a la dècada dels 60. Una de les principals aportacions d’aquesta classificació fou la introducció dels estudis micromorfològics de sòls. És un sistema jeràrquic, que utilitza tant la morfologia del perfil com els processos formadors. La unitat fonamental és el tipus (equivalent al gènere biotaxonòmic), completada amb el subtipus (equivalent a l’espècie biotaxònòmica); així, en terra rossa, terra fóra el tipus i rossa el subtipus. La denominació i característiques dels sòls segons la classificació de Kubiena (1952) es presenta a la taula següent.

Denominació i característiques dels sòls segons la classificació de Kubiena (1952)

La classificació del CPCS

En el Congrés de París de la Societat Internacional de la Ciència del Sòl es presentà un esquema de classificació basat en la genèsi dels sòls (Aubert i Duchaufour, 1956) que fou modificat i ampliat posteriorment (Aubert, 1965) i que serví de base a la Commision de Pédologie et de Cartographie des Sols per a elaborar la que s’anomena classificació francesa de sòls (CPCS, 1967). Aquest sistema taxonòmic estableix nou categories (classe, subclasse, grup, subgrup, fàcies, família, sèrie i tipus), si bé només els nivells superiors han estat definits. Les classes s’estableixen en base al grau d’evolució i desenvolupament del perfil, el model d’alteració relacionat amb la formació de complexos organominerals de propietats particulars, el tipus d’humus i la seva participació en la formació dels complexos i l’evolució de la matèria orgànica, així com en alguns casos per condicions particulars i locals tals com l’hidromorfisme o la presència de sals solubles.

El 1971, Duchaufour proposà un esquema modificat. Posteriorment, a França hi ha hagut diverses propostes, com la de Segalen, Fauck i col·laboradors (1979) i la de Boulaine (1982), sense que cap d’elles no hagi aconseguit d’afermar-se.