Les aràcies

Aràcies. 1 Sarriassa (Arum italicum): a aspecte de la planta, amb l’espata que embolcalla la inflorescència (x 0,3); b esquema de l’espàdix amb la inflorescència femenina a la base i més amunt la masculina, separades ambdues per una fila de pèls, que de fet són flors estèrils; c infructescència (x 0,3); d estam (x 3); e pistil (x 3). 2 Fraret (Arisarum vulgare); aspecte general amb l’espata que forma un tub corbat en angle recte a l’extrem (x 0,5).

Eugeni Sierra

És una família molt gran i diversificada que comprèn un centenar llarg de gèneres, amb unes 2000 espècies. El grup és principalment tropical i només unes sis o set espècies viuen als Països Catalans. En general, són herbes vivaces, amb tubercles o rizomes subterranis. Als tròpics no són gens rares les espècies lianoides o epífites, i n’hi ha algunes que viuen surant a la superfície d’aigües tranquil·les, com per exemple les estranyes Pistia, de grans fulles que es disposen en forma de copa. Les fulles solen ser molt grosses, simples o compostes, amb el limbe enter o més o menys dividit. La inflorescència característica de la família és l’espàdix, que consta d’un eix molt simple, més o menys cilíndric i carnós, amb nombroses flors menudes unisexuals o hermafrodites. Una bràctea, l’espata, d’aspecte petaloide i sovint de color atractiu, envolta l’espàdix. El periant consta de quatre o sis peces molt petites. Els estams es presenten en nombre variable (d’un a sis) segons les espècies i sovint són soldats. Les flors femenines consten d’un únic pistil format per un o dos carpels, i amb l’ovari súper. El fruit generalment és una baia, i les llavors són globoses. Les inflorescències de moltes aràcies emeten una fetor nauseabunda que atrau les mosques per a la pol·linització; diverses espècies són pol·linitzades per altres menes d’insectes o bé, fins i tot, per cargols.

Moltes aràcies es cultiven com a ornamentals; són molt freqüents al nostre país Philodendron, Pothos, Anthurium, o bé Monstera deliciosa, originària de Mèxic i amb unes grans fulles segmentades i perforades; Zantedeschia aethiopica és el lliri d’aigua per excel·lència, amb unes espates blanques en forma de paperina. Algunes són comestibles, com els «taros» (Colocasia esculenta), molt plantats a les illes Canàries, que fan uns grans tubercles amilacis i unes fulles enormes, molt ornamentals; altres espècies, en canvi, són tòxiques, com Dieffenbachia, que tan sovint s’usa com a planta d’interior.

Els àrums

Les poques aràcies autòctones del nostre país reben el nom genèric d’àrums i presenten dispositius de pol·linització molt especialitzats i força evolucionats. Els insectes, atrets tant per la intensa ferum com per la calor que es desprèn de la inflorescència, rellisquen en posar-se sobre l’espata i cauen cap al fons, on queden atrapats. El pol·len que transporten, provinent d’altres flors, pol·linitza les flors femenines de la part inferior, les úniques madures de tot l’espàdix. Les flors masculines maduren més tard, coincidint amb el marciment d’uns pèls que, situats al seu damunt, impedien la sortida dels insectes. Quan aquests, finalment, abandonen la seva presó temporal, ho fan carregats de pol·len i predestinats a caure en la mateixa trampa que un altre àrum, de floració un xic més tardanera, ja els té preparada. D’aquesta manera queda assegurada la fecundació creuada.

La sarriassa (Arum italicum) és una espècie freqüent als sòls rics dels boscos de ribera que apareix, també, a les séquies, als fondals humits, etc. de terra baixa. Les fulles hastades o sagitades, lluents i amb un llarg pecíol que pot arribar a tenir dos pams, surten a la tardor o al començament de l’hivern. Floreix a la primavera i fructifica al principi de l’estiu en unes vistoses baies vermelles. De l’illa de Mallorca s’han descrit diversos àrums afins, de fulles i espata poc o molt tacades i de dimensions variables. La rapa blava (Arum pictum) és una espècie semblant a la sarriassa, que es fa a les illes occidentals de la Mediterrània i que abunda a les Gimnèsies. Un altre àrum molt afí és l’espectacular rapa mosquera (Dracunculus muscivorus), també present a les Gimnèsies. Hipòcrates denominà aquesta planta ophis i els herbolaris l’anomenen serpentària, ja que la tija sembla talment vestida per la pell d’una colobra. El fraret (Arisarum vulgare) és una planta més petita, de fulles cordiformes i lleugerament hastades, pròpia de les terres baixes mediterrànies; viu als terrenys incultes i als marges de camins, però sempre amb una mica d’humitat o d’ombra.