Aquesta família representa un grup natural i força homogeni de plantes molt antigues i un dels més rics dins de les monocotiledònies. Comprèn uns 120 gèneres amb unes 2800 espècies, 300 de les quals corresponen al gènere Calamus. El nucli de la família és tropical i, secundàriament, subtropical. A Europa hi ha una sola espècie autòctona, el margalló (Chamaerops humilis). Totes les altres palmeres que podem trobar al nostre territori han estat introduïdes per l’home. Als tròpics, on són abundantíssimes, ocupen tota mena de biòtops, des de la selva plujosa fins al desert; és notable la relativa pobresa del continent africà (unes 130 espècies) en contraposició amb el SE asiàtic, que en té deu vegades més. En general prefereixen els sòls rics en aigua però ben drenats, i necessiten temperatures elevades. Convé indicar també que no hi ha palmeres caducifòlies i que, amb alguna excepció, no s’han adaptat als climes temperats o freds. Se’n coneixen fòssils des del Cretaci, període durant el qual es trobaven molt més esteses cap al N; a Europa arribaven fins al N d’Alemanya.
Arecàcies. 1 Palmera de dàtils (Phoenix dactylifera): a aspecte general; b infructescència (x 0,1); c secció d’un dàtil (x 0,5); d llavor (x 0,5). 2 Margalló (Chamaerops humilis): a aspecte general; b flor hermafrodita (x 5); c flor masculina (x 5); d flor femenina (x 5); e detall de la ¡nfructescència (x 0,3); f seccions longitudinal i transversal d’un dàtil (x 1).
Eugeni Sierra
Les palmeres són vegetals de port generalment arbori (més rarament arbustiu o lianoide) però amb una organització completament diferent a la dels altres arbres. Típicament consten d’un tronc més o menys alt i sense ramificar, que no posseeix creixement secundari en gruix i que porta al capdamunt una roseta densa de fulles grans, pinnades o palmades (rarament simples). La gemma apical, protegida per les fulles joves, per espines o, de vegades, per teixits metzinosos, s’eixampla fins a arribar a un diàmetre determinat a partir del qual la tija ja no creix més en amplada i comença a estirar-se. Les fulles es formen simultàniament a l’extrem de la tija i tenen la base embeinadora; de joves són rígides i erectes, i quan moren es desprenen i deixen la seva base sobre el tronc. La pol·linització és anemòfila si exceptuem alguns casos d’entomofília; els insectes se senten atrets pels forts perfums que es desprenen de les espates. Algunes espècies fan unes llavors enormes, com els cocoters i, particularment, el coco de les Seychelles (Lodoicea maldivica), que fa les més grosses del regne vegetal.
La família té un valor econòmic important: en llurs països d’origen moltes d’aquestes plantes proporcionen a l’home tota mena de productes, des d’aliment fins a material de construcció, fibres tèxtils, etc. Algunes palmeres són cultivades àmpliament, com la palmera de dàtils o el cocoter (Cocos nucifera). Altres són molt utilitzades per a l’obtenció d’olis, alcohols, licors o ceres. A les illes Canàries, de la palmera indígena es destil·la una beguda espirituosa —el licor de palma—, a partir d’unes incisions que es practiquen a la base de les fulles joves, d’on regalima una espècie de goma que es deixa fermentar. Un gran nombre de palmeres es conreen com a ornamentals. Al nostre país són molt corrents, a més dels Phoenix, Washingtonia filifera i W. robusta, de grans fulles palmades; i Trachycarpus fortunei, originari de la Xina i del Japó, que sembla un gran margalló amb els segments foliars amples, molt rígids i el tronc cobert de fibres.
El margalló i les palmeres
Les palmeres formen generalment unes grans i vistoses inflorescències espiciformes o paniculades, envoltades per unes amples bràctees (espates) quan són joves, i que més tard esdevenen infructescències, ben visibles als margallons de la fotografia. El margalló (Chamaerops humilis) floreix a la primavera i és dioic, encara que hom pot trobar flors hermafrodites juntament amb les flors masculines. Consten de sis tèpals membranosos: les masculines amb sis estams i les femenines amb un únic pistil trilocular i amb un primordi seminal a cada cavitat; dos dels primordis degeneren finalment, raó per la qual els dàtils tenen una sola llavor.
Jesús R. Jurado
El margalló (Chamaerops humilis) és, com ja hem dit, l’única palmera indígena de la nostra flora. Viu a les comarques marítimes, en una àrea més o menys contínua que comença al massís de Garraf i es perllonga per tot el litoral oriental i meridional de la Península; hi ha una localitat aïllada al Montgrí i és abundant a les illes Balears. Creix en terrenys més aviat àrids, a les brolles, les garrigues i els espinars, i és un element important de la garriga litoral. Si se’l deixa créixer, esdevé un arbret d’uns 5 m d’alçada, que fa un dens manyoc de fulles palmatisectes d’un verd franc; les divisions del limbe, força rígides, tenen uns 20 cm de llargada, i el pecíol porta uns agullons ben desenvolupats. Els dàtils són de color vermellós fosc.
La palmera de dàtils (Phoenix dactylifera), originària del N d’Àfrica, s’estén des del desert del Sàhara fins a Aràbia. Es troba àmpliament introduïda al nostre país, especialment a les comarques meridionals del País Valencià, on pot arribar a formar extensos palmerars. A la resta del país hom la troba una mica pertot a les comarques litorals, cultivada com a arbre ornamental, i és freqüent a prop de les masies. És un arbre molt alt —més de 25 m—, de tronc prim i gràcil. Les fulles, pinnades, fan entre 3 i 4 m de llargada, i són d’un verd lleugerament grisenc. D’aquesta palmera, hom n’explota els dàtils i les fulles tendres, objecte de comerç en temps de Rams. El cultiu de la palmera és molt antic: símbol de fertilitat per als antics egipcis, arbre de la vida per als caldeus i àrabs, arbre beneït per als hebreus; totes les seves parts són útils, i per això els oasis representen la vida completa. En el comerç s’utilitzen dos tipus de dàtils: els secs, més rics en sucre, que es conserven força temps, són preferits pels àrabs; els dàtils tous, que necessiten conservants, són consumits pels europeus i els americans.
També és freqüent la palmera de Canàries (Phoenix canariensis), més baixa i robusta, amb moltes fulles (fins a dues-centes) d’un verd intens, un xic més grans i molt arquejades. Els seus dàtils no són apreciats.