Esparganiàcies. 1 Espargani (Sparganium erectum): a aspecte general amb les flors unisexuals reunides en inflorescències glomerulars compactes, les masculines a la part superior i les femenines, més grosses, a la inferior (x 0,5); b inflorescència masculina Ix 3,3), b’ flor masculina amb quatre estams envoltats per unes esquames petites (x6,6); c infrutescència (x 1,1), c’ flor femenina envoltada per sis bràctees i amb la presència d’un estil simple i persistent que forma un bec prominent (x4,4), c" el fruit és una drupa amb l’exocarp sec i esponjós (x 4,4).
Eugeni Sierra
Els esparganis són plantes d’indrets aigualosos. L’únic gènere, Sparganium, consta d’unes 15 espècies esteses per les zones temperades de l’hemisferi boreal, especialment a l’Amèrica del Nord. Són herbes perennes, en general força robustes, i amb uns llargs rizomes. Les fulles, semblants a les de les gramínies, són linears o acintades, de vegades carenades i amb la base embeinadora, i es disposen dísticament. Ja sigui formant poblacions pures i denses, ja acompanyats d’altres grans helòfits, constitueixen indrets de nidificació i amagatall per als ocells aquàtics, que, al final de la tardor, s’alimenten dels seus fruits, grossos i nutritius. La relació filogenètica d’aquesta família amb les tifàcies sembla ben establerta però, en canvi, l’afinitat d’aquestes dues famílies amb la resta de les monocotiledònies és motiu de polèmica, ja que per alguns caràcters semblen més aviat emparentades amb les alismàtides i per altres, amb les arècides.
Una de les poques fanerògames aquàtiques dels estanys dels nostres Pirineus és l’espargani de muntanya (Sparganium angustifolium), molt característic per les seves llargues fulles acintades que suren damunt la superfície d’aquestes aigües, netes i tranquilles. A la fotografia, s’aprecia l’extensió que pot arribar a tenir la població surant i també les petites inflorescències que forma aquesta espècie.
Ramon M. Masalles
Al nostre territori només n’hi ha dues espècies. La més corrent, Sparganium erectum, és una planta molt robusta, que pot arribar a fer 1,5 m d’alçada, amb les fulles d’1-2 cm d’amplada, de secció triangular i fortament carenades. Es fa a moltes de les aigües de terra baixa i de la zona submontana, sempre que no es trobin excessivament contaminades. Apareix en grans masses, sola o amb els lliris d’aigua, la lisimàquia, la salicària, els grans càrexs, etc. L’altra espècie és l’espargani de muntanya (S. angustifolium = S. affine subspècie borderei), que es fa als llacs de poca fondària de l’estatge subalpí dels Pirineus; a l’estiu, la superfície de l’aigua es cobreix en gran part amb les seves fulles, surants i acintades.