Les poàcies o gramínies

Aspecte general, tipus d’inflorescències i parts de l’espigueta i de la flor de les poàcies o gramínies. 1a Aspecte general d’una gramínia on s’aprecien els nusos i els entrenusos de la tija i la inflorescència terminal en espiga d’espiguetes; 1b detall d’una lígula en el punt de separació de la beina i el limbe foliars. 2 Diverses inflorescències: a espiga; b espiga d’espigues; c panícula; d espigues en disposició digitada; e dues espigues asimètriques de Paspalum paspalodes. 3 Estructura de l’espigueta: a espigueta multiflora; b espigueta uniflora. 4 Esquema de l’estructura d’una espigueta amb dues flors. 5 La mateixa espigueta amb les diferents peces separades (I glumes, II glumel·les inferiors, III glumel·les superiors, IV glumèl·lules, V estams, VI pistil amb dos estigmes plumosos, VII aresta dorsal).

Eugeni Sierra

La família de les poàcies o gramínies és un dels grups de plantes que han assolit un èxit més gran en la història de la vida, ja que s’estenen des de les terres polars i els cims de les altes muntanyes fins a la vora de la mar, tenen la capacitat de colonitzar tota mena d’ambients —exceptuat el medi aquàtic— i presenten un potencial de reproducció i de disseminació notabilíssims. Les gramínies són els vegetals que dominen, fins al punt de determinar-ne la fisiognomia, en un bon nombre de comunitats vegetals (canyissars, llistonars, etc.) i, a escala mundial, en determinats biomes (estepes, sabanes, etc.). Senyoregen, encara, molts dels paisatges vegetals humanitzats, des de les valls frescals amb prats de dall fins a les planes cultivades amb cereals. Les gramínies són responsables, aproximadament, d’un 20% de la superfície verda del planeta, amb algunes espècies pràcticament cosmopolites, com el canyís (Phragmites australis), la planta més estesa de totes, que defuig només les contrades seques i desèrtiques. Per tot això, la família és una de les més significades entre totes les de monocotiledònies i, si la jutgem amb criteris purament econòmics, és, indiscutiblement, la més important de totes les famílies de plantes superiors. Comprèn entre 9000 i 10 000 espècies, distribuïdes en uns 650 gèneres. El gènere més gran és Panicum, amb unes 400 espècies, seguit de Poa i Eragrostis amb 300 i Stipa amb 250.

Les gramínies són herbes anuals o perennes o, molt més rarament, plantes llenyoses. Sovint fan llargs rizomes o estolons i, de manera general, el sistema radical és fasciculat, amb nombroses rels caulogèniques que provenen dels nusos inferiors d’una tija en canya. La tija aèria de les gramínies és, en general, erecta, no ramificada i fistulosa, amb nusos i entrenusos molt aparents, plens els primers, buits els segons (rarament els entrenusos, com en l’albellatge i la canyota, tenen medul·la). Les fulles, alternes, presenten una beina més o menys allargada que envolta completament la tija però no la tanca (és a dir, els marges no estan soldats encara que en alguns casos, com Festucai Bromus, són concrescents en part). El limbe és enter, generalment linear (rarament setaci o més o menys lanceolat) i amb una nervació paral·lela sovint aparent. En el punt de separació entre beina i limbe hi sol haver una llengüeta anomenada lígulaque pot ser membranosa, allargada, truncada, franjada o simplement reduïda a una corona de pèls. Les cèl·lules de l’epidermis sovint contenen corpuscles silicis.

Les flors, molt petites i poc vistoses, s’agrupen en gran nombre formant inflorescències amb aspecte d’espiga. La inflorescència elemental o primària és l’espigueta, formada per una o més flors sèssils inserides damunt d’un eix comú anomenat raquis.Les espiguetes es poden agrupar, novament, en espigues, en panícules simples (laxes o tan denses que semblen falses espigues), en panícules verticil·lades o en raïms. A la base de cada espigueta hi sol haver una parella de bràctees, normalment membranoses, anomenades glumes, que recobreixen totalment o parcialment el conjunt de les flors. En general lliures i sense aresta, reben els noms de gluma inferior i de gluma superior segons la seva situació relativa en el raquis. Rarament pot faltar la gluma superior, com a Lolium, que té les espiguetes aplicades a l’eix de la inflorescència. Per damunt de les glumes es disposen les flors, a un costat i altre del raquis, generalment hermafrodites. L’androceu té tres estams amb els filaments molt fins, sovint llargs i exserts, i amb les anteres en forma d’X. El gineceu consta d’un ovari súper, unilocular i amb un únic primordi seminal, format per dos o tres carpels, que porta dos llargs estigmes plomosos els quals sovint es veuen sobresortir de l’espigueta. Dos parells de peces estèrils solen acompanyar l’androceu i el gineceu: a la base de la flor dues glumel·les, i a tocar dels estams dues (o tres) glumèl·lules.La glumel·la inferior o lemmaes pot interpretar com la bràctea de la flor. La glumel·la superior o pàlea sembla d’origen periàntic; és, en general, binervada i membranosa. Les glumèl·lules o lodículessón dues esquametes petites i delicades —tres a l’arròs i als bambús— que, generalment, només es distingeixen amb una lupa; representen els dos tèpals interns anteriors del verticil periàntic, i serveixen per a separar les dues glumel·les quan la flor madura. Aquesta morfologia bàsica pot presentar, però, diverses variacions. Per exemple, pot avortar la gluma superior, o les dues glumes, o bé pot ser que n’hi hagi dues parelles; és freqüent també la presència d’arestes, especialment a la glumel·la inferior, que poden ser apicals o dorsals, rígides o flexibles, rectes o colzades. Les flors poden ser estèrils o unisexuals, i en aquest cas predomina la monoècia (només hi ha vint gèneres amb dioècia). Rarament es donen fenòmens d’apomixi i de cleistogàmia. El fruit, la cariopsi, és sec i indehiscent, amb l’única llavor soldada a la paret de l’ovari, de tal manera que fruit i llavor semblen una mateixa cosa. Aquest fruit és molt ric en substàncies de reserva, especialment midó.

La pol·linització és, amb raríssimes excepcions, anemòfila. El pol·len és llis i molt lleuger, i es difon fàcilment perquè les anteres sobresurten de les flors i oscil·len al mínim toc d’aire. Els estigmes plomosos, també sortints, el capten amb eficàcia. Les al·lèrgies degudes al pol·len de les gramínies són molt freqüents, als països temperats, entre els mesos de maig i juliol.

Poàcies o gfíamínies. 1 Blat (Triticum aestivum): a aspecte general d’una varietat d’espiga arestada (x 0,5); b varietat d’espiga no arestada (x 0,5); c detall de la lígula (x 3); d espigueta amb tres flors (x 3); e cariopsi (x 3). 2 Sègol (Secale cereale): a aspecte general (x 0,5); b espigueta amb dues flors (x 3); c cariopsi (x3). 3 Ordi (Hordeum vulgare): a aspecte de la inflorescència i de la base (x 0,5); b fres espiguetes uniflores (x 3); c lígula (x 3). 4 Civada (Avena sativa): a aspecte de la inflorescència i de la base (x 0,5); b lígula (x 3); c espigueta amb una flor fèrtil i una d’estèril (x 3). 5 Arròs (Oryza sativa): a aspecte de la inflorescència i de la base (x 0,5); b la lígula reduïda a uns pèls (x 3); c espigueta tancada (x 3); d espigueta oberta sense les glumel·les i amb sis estams (x 3). 6 Melca (Sorghum bicolor): a base de la planta i panícula oberta; b espigueta (x 3). 7 Blat de moro (Zea mays): a part superior de la planta amb la inflorescència masculina (x 0,8); b detall de la inflorescència masculina (x 0,5), b’ dues espiguetes (x 3); c panotxa (x 0,1), c’ flor femenina, amb l’estil llarguíssim (x3).

Eugeni Sierra

Poàcies o gfíamínies. 1 Raigràs (Lolium perenne): a aspecte general (x 0,5); b detall d’una espigueta (x 3). 2 Belluguets (Briza media): a aspecte general (x 0,5); b detall d’una espigueta (x 3). 3 Albellatge (Hyparrhenia hirta): aspecte general (x 0,5). 4 Blat del diable (Bromus madritensis): aspecte general (x 0,5). 5 Llistó (Brachypodium retusum): a aspecte general (x 0,5); b cariopsi (x 3). 6 Panissola o pota de gall (Echinochloa crusgalli): a aspecte general (x 0,5); b detall de l’espigueta (x 3). 7 Pèl caní (Nardus stricta): a aspecte general (x 0,5); b detall de l’espigueta (x 3). 8 Poa annua: aspecte general (x 0,5). 9 Pelaguer plomós (Stipa pennata): aspecte general (x 0,5). 10 Cua de ca (Lagurus ovatus): aspecte general (x 0,5). 11 Gram (Cynodon dactylon): a aspecte general (x 0,5); b espigueta (x 3). 12 Càrritx (Ampelodesmos mauritanica); a aspecte general (x 0,5); b espigueta (x 3).

Eugeni Sierra

Tradicionalment, la classificació de les gramínies s’ha basat en l’estructura de les espiguetes, que proporciona un sistema eminentment pràctic, però que no sembla relacionat amb les grans línies evolutives de la família. Cap als anys trenta va ésser apreciada la importància taxonòmica de l’anatomia foliar, que va permetre diferenciar, entre altres coses, els grups (tribus) de les zones temperades dels de les tropicals. Un segon canvi es produí cap als anys seixanta, en constatar l’existència de correlacions entre l’anatomia foliar i les vies fotosintètiques.

L’origen de les gramínies és incert, però sembla que ja n’hi havia al Cretaci superior i que llur explosió es produí cap al Terciari. Segurament es formaren als boscos tropicals o, si més no, a llurs marges, començant pel grup dels bambús (les bambusòidies), que es consideren com les gramínies més primitives. Una diversificació important es produí a la zona de transició entre el bosc i el desert, a les sabanes, amb el grup de les canyes (les arundinòidies). Les espècies del grup de les festuques i de les poes (les festucòidies), representen el resultat de l’adaptació als climes freds i a les inversions tèrmiques de les estepes temperades. De manera general, podem considerar tres grans etapes en l’evolució de les gramínies: una primera, d’adaptació als focs naturals de les sabanes; la segona, relacionada amb la presència dels grans herbívors en els ecosistemes, amb una coadaptació mútua entre la dentició d’aquests i el poder abrasiu dels corpuscles silicis que hi ha a les fulles (convé indicar que les gramínies tenen poder de regeneració i que, per això, rebroten fàcilment quan han estat tallades); la tercera adaptació fou a l’home, que les ha utilitzades extensivament per a gra i per a farratge. No és possible determinar exactament el moment en què va començar la domesticació de les plantes. No obstant això, l’aparició d’espècies properes als cereals de cultiu que s’han preservat en el registre fòssil data d’uns 10 000 anys. El cultiu més o menys intensiu de cereals per l’home va començar entre 9000 i 7000 anys enrere, i va permetre el desenvolupament de cultures urbanes, tant a l’antic continent com al nou.

Per a la subdivisió de la família hom té en compte principalment les diferències en l’espigueta, les glumel·les, l’estructura de la cariopsi i l’anatomia foliar. Contràriament al que es podia preveure en una família tan gran i complexa, els especialistes estan relativament d’acord en els grups principals. Però hi ha un bon nombre de subfamílies i una elevadíssima quantitat de tribus que no podem recollir en una obra com la que ens ocupa. Per aquesta raó hem basat l’exposició que segueix en grans grups sense valor taxonòmic, prenent com a punt de partida els treballs ja clàssics de Wettstein i de Prat, i, en part, el més recent de Tutin i els seus col·laboradors.

El grup dels bambús

És el més primitiu, sense representants autòctons a la nostra flora. Els coneguts bambús són grans canyes que poden arribar a fer 50 m d’alçada i 40 cm de diàmetre. Les seves fulles sovint presenten tres làmines foliars caduques i articulades amb les beines; les flors tenen tres glumèl·lules i sis estams, i els fruits de vegades són grossos com pomes i comestibles. A l’Europa temperada es planten algunes espècies com a ornamentals, especialment del gènere Phyllostachys.

El grup de les festuques i de les poes

El gènere Poa, que té un centenar d’espècies a tot el planeta i una quinzena al nostre país, es caracteritza per les seves espiguetes petites i comprimides, més curtes en general que els seus pedicels i amb 2-8 flors. D’aquesta manera, quan les poes apareixen en grans poblacions, les espigues sembla que formin una constel·lació de diminutes llenties pàl·lides que floten a l’aire. Així s’esdevé a la poa de prat (P. pratensis), dels prats mesòfils. La poa boscana (P. nemoralis) és semblant, però més fina i gràcil; surt als boscos montans, ombrívols i humits. Altres poes són més petites, tenen la panícula més apropada i menys espiguetes, com la poa bulbosa (P. bulbosa), molt freqüent als prats secs, especialment en la seva forma vivipara, que es reconeix fàcilment per les espiguetes, que semblen germinades sobre la mateixa planta. Als prats d’alta muntanya és freqüent la poa alpina (P. alpina). Però la més abundant és P. annua, que apareix als indrets trepitjats, als camins, les runes i a moltes gespes de tot el país.

Un gènere proper és Puccinellia, amb algunes espècies encara poc clares taxonòmicament, abundants al final de la primavera i a l’estiu als prats halòfils de tot el litoral i de les zones endorreiques interiors. Tenen l’aspecte de poes altes, amb la panícula molt oberta i les espiguetes més el·líptiques.

El gènere Festuca és un dels més complexos de la nostra flora. Comprèn una vintena llarga d’espècies de panícula ramificada, encara que tancada, amb les espiguetes generalment comprimides. Cada espigueta porta de tres a dotze flors carenades que sobrepassen les glumes, de vegades amb la lemna curtament aristada. Són plantes perennes, de fulles planes, convolutes o setàcies. N’hi ha algunes de molt grans i robustes, que poden fer 1,5 m o més, entre les quals podem citar el sudorn (F. paniculata) dels prats acidòfils subalpins i altimontans, orientats al solell i amb força pendent; la festuca de prat (F. pratensis), dels prats de dall; i la festuca arundinàcia (F. arundinacea), dels herbassars que es fan sobre sòls rics i humits de terra baixa. La majoria de les nostres festuques són, però, plantes més petites, pròpies de les zones de muntanya. Als Pirineus, especialment, hi ha diverses espècies que es fan als ambients rocosos dels cims, i sobretot als prats alpins i subalpins: la festuca supina (F. airoidis), dels rasos acidòfils; el gesp (F. eskia), d’inflorescència finalment pèndula i denses tofes de color esgrogueït, que fa prats esglaonats als solells amb molt pendent; i l’ussona (F. gautieri), semblant a l’anterior però amb les fulles menys robustes i que prefereix els substrats més o menys basòfils; aquesta espècie també és molt abundant als boscos subalpins. La festuca ovina (F. ovina), molt variable i de fulles glauques, és molt estesa als prats submediterranis i montans.

Lolium és un gènere que als Països Catalans només comprèn quatre espècies anomenades zitzànies. L’espiga és formada per espiguetes molt estretes, aplicades de costat a l’eix i sèssils; les espiguetes, si exceptuem la terminal, tenen una sola gluma. L’espècie més coneguda és L. rigidum, estesa pels conreus i prats mediterranis. També cal esmentar el raigràs italià (L. multiflorum), cultivat sovint com a planta farratgera.

L’escleropoa (Desmazeria rigida) és una petita herbeta d’uns 20 cm o menys, de tija molt poc flexible, amb una panícula de petites espiguetes quasi linears. Es desenvolupa profusament a la primavera, principalment als prats secs d’anuals de terra baixa. D’un aspecte semblant, però més gran i robusta és la cutàndia (Cutandia maritima), de les dunes del litoral.

El dàctil ( Dactylis glomerata) és una de les millors plantes farratgeres. Element essencial als prats de dall, hom la troba també als prats i als marges de boscos i camins de la muntanya mitjana i de la terra baixa, per tot el territori. És una planta alta, de color glauc, amb les fulles plegades a la part basal i amb una panícula llarga, robusta i estreta, però que de vegades sembla ramificada, unilateral i molt irregular.

La mibora (Mibora minima) és una planta diminuta, potser la més petita de les nostres gramínies, ja que té l’aspecte i la mida d’una agulla de cosir. És una herba efímera, que fa sempre petites tofes als prats anuals acidòfils de la terra baixa mediterània; apareix ben aviat a la primavera i dura no més enllà d’un parell de setmanes.

Els belluguets (Briza) s’anomenen així perquè les seves espiguetes, boniques i delicades, pengen d’uns pedicels molt fins i tremolen amb qualsevol petit moviment de l’aire. Els epítets específics de les tres espècies de la nostra flora (B. maxima, B. media i B. minor) són ben descriptius de les dimensions relatives de les espiguetes corresponents. La segona és perenne i dels prats mesòfils de muntanya, mentre que les altres dues són anuals i de sòls sorrencs secs.

La seslèria (Sesleria albicans) presenta inflorescències curtes i denses, de color blavís (abans era coneguda amb el nom de S. caerulea) i pot arribar a fer poblacions denses que cobreixen quasi tot el sòl. És una planta de muntanya lligada als terrenys calcinals dels vessants ombrívols. És freqüent als Pirineus calcaris, però hom la troba també a muntanyes més meridionals, per exemple a Montserrat.

Les mèliques (Melica) tenen les espiguetes el·líptiques, amb una o dues flors fèrtils, i de vegades presenten llargs pèls sedosos; aquest és el cas de l’espècie més freqüent al nostre país, M. ciliata, molt abundant als fenassars.

El gènere Bromus és un dels més ben representats a la nostra flora, amb unes 25 espècies d’espiguetes llargues i comprimides, amb les glumes desiguals, d’arestes llargues o curtes i colzades, i amb un nombre de flors que oscil·la entre deu i vint. Bona part de les espècies anuals són plantes ruderals i males herbes dels conreus i, tot i que el nom genèric deriva del grec «bromus» (aliment), en general són plantes d’escàs interès farratger. B. catharticus és una espècie originària d’Amèrica del Sud, on es cultiva com a farratge, que, introduïda al nostre país accidentalment, s’ha estès molt, a partir dels anys setanta, per tota la terra baixa mediterrània. B. erectus és l’espècie més corrent entre totes les perennes; apareix als fenassars i en altres prats secs montans i calcaris. Però les més freqüents, encara que passen desapercebudes pel fet de ser plantes viàries i poc vistoses, són diverses espècies anuals que floreixen durant els mesos de maig i juny: citem el blat del diable (B. madritensis), l’estripa-sac (B. rigidus), el margall llarg (B. sterilis) i la cua de guilla (B. hordeaceus). Entre els més característics hi ha B. rubens, dels prats secs d’anuals, petit de 20 a 30 cm, que té les espiguetes violàcies i la inflorescència tan densa que sembla talment un petit pinzell purpuri; o B. tectorum, d’ambients similars i freqüent als murs i les teulades de cases velles, i que té les espiguetes gràcils i pèndules.

Les espècies de Brachypodium són també plantes de gran significació a la terra baixa mediterrània. El llistó (B. retusum) hi és particularment abundant, fins al punt de dominar sobre grans extensions, especialment a terrenys de màquies, garrigues o brolles degradades, a camps abandonats i als prats secs d’anuals. Es distingeix molt bé per les seves tiges ramificades i no gaire altes, que porten un gran nombre de fulles estretes de 5 a 10 cm de longitud, disposades quasi sempre en angle recte respecte de la tija. Tota la planta té un color de palla. El fenàs de marge (B. phoenicoides) presenta unes fulles planes i llargues, que es cargolen en temps sec. Fa densos fenassars als marges de camins i conreus, sobre sòls profunds o bé a indrets ombrívols de la terra baixa i de l’estatge montà. Als boscos caducifolis humits sol aparèixer B. sylvaticum, i als prats secs terofítics de les zones eixutes, el menut B. distachyon.

El grup de l’ordi i del blat

A la nostra flora hi ha set o vuit espècies del gènere Elymus (abans integrades parcialment dins del gènere Agropyron), algunes de les quals són de difícil tipificació. Presenten espiguetes ovalades, aplicades per les seves cares contra l’eix de l’espiga. El més fàcil de reconèixer és l’agropir mediterrani (Elymus farctus), que es troba pràcticament a totes les platges i els sorrals del litoral mediterrani.

Els ordis es caracteritzen força bé per la forma de les glumes, estretes i coriàcies, molt semblants a les arestes. El de la fotografia, l’anomenat margall bord (Hordeum murinum) és una de les plantes més freqüents i abundants als marges dels camins i a les zones ruderalitzades.

Fototeca.cat / MC

Els ordis (Hordeum) fan una espiga densa i aristada amb les espiguetes uniflores i agrupades de tres en tres; la mitjana i les laterals són pedicel·lades i estèrils en les espècies silvestres. Una de les espècies més freqüents i banals, com ho demostra la gran quantitat de noms populars que té (margall bord, pèl de ca, cua de rata, blat de gos, blat de sant Joan, etc.), és H. murinum, abundantíssim als conreus i als camins de les terres mediterrànies. H. vulgare és l’ordi, representat als nostres camps per moltes varietats. Probablement fou la primera planta cultivada per l’home. El seu curt període de desenvolupament i la gran resistència al fred li permeten de créixer en condicions climàtiques molt dures, per exemple a Sibèria o als Andes. Actualment s’usa per a farratge i per a produir malt.

Les espiguetes del blat (Triticum) neixen d’una en una a les excavacions de l’eix de l’espiga; porten de tres a cinc flors i tenen les glumes amples. El blat és la base de l’alimentació als països europeus i nord-americans. El més corrent és el blat comú, hexaploide (T. aestivum = T. vulgare); però també es cultiven, segons els llocs, l’espelta (T. spelta) i el blat dur (T. durum), ambdós tetraploides. Els antics blats diploides (T. monococcum i T. dicoccon) quasi han desaparegut. El conreu del blat i de l’ordi va començar al Pròxim Orient, ara deu fer uns 10 000 anys.

El sègol (Secale cereale) és semblant al precedent però presenta les espiguetes biflores, amb les glumes estretes i amb arestes llargues. Prové d’un sègol silvestre originari del S d’Europa, i es cultiva a terrenys més pobres i freds. El sègol i la civada es van començar a cultivar més tard que el blat i l’ordi, a l’edat del bronze i del ferro, segurament a partir de formes que inicialment no eren altra cosa que males herbes.

En comparació amb llurs avantpassats silvestres, els cereals es caracteritzen per produir un nombre més elevat de cariopsis, i de mida més gran, i per la pèrdua de la fragilitat dels raquis, la qual cosa en facilita la recol·lecció.

La traiguera (Aegilops ovata) i el blat bord (A. triuncialis) són espècies de poca alçada però d’espiga peculiar, amb unes quantes espiguetes ventrudes i coronades per llargues arestes; apareixen als pradells anuals i als conreus abandonats de la terra baixa mediterrània. Els blats moderns deriven d’hibridacions antigues entre els Triticum i espècies estepàries à’Aegilops de l’Orient Mitjà.

El grup de la civada

El gènere Avena comprèn unes 50 espècies de la zona temperada que tenen les espiguetes grans, generalment amb dues glumes que recobreixen completament dues flors fèrtils i una d’estèril, més petita i cargolada en espiral. A. sativa és la civada. Les cugules (principalment A. barbatai A. sterilis) són espècies molt properes, també anuals, que apareixen com a males herbes dels sembrats i, en general, de les zones influïdes per l’home. Molt afins són les espècies dels gèneres Helictotrichon i Avenula, que són avenes perennes, freqüents i abundants als prats naturals, tant a les zones seques montanes com als prats d’alta muntanya. L’avena muntanyenca (H. sedenense = H. montanum) es fa preferentment als sòls àrids de les altes muntanyes calcàries; té un potent aparell radical que li permet colonitzar els vessants pedregosos.

El fromental (Arrhenatherum elatius) és una planta perenne que arriba a fer 1,5 m d’alçada, amb una llarga panícula generalment poc oberta. L’espigueta porta dues flors, la inferior masculina i amb una llarga aresta, i la superior hermafrodita i amb una aresta curta. És una planta característica dels prats de dall i d’altres ambients pratenses o de bosc aclarit, sempre en àrees amb una certa humitat. Al nostre país és freqüent a les zones montanes i ocasional a la terra baixa. També és característic dels prats de dall, el fromental petit (Trisetum flavescens), molt aparent gràcies a la seva panícula daurada, que té les espiguetes de dues o tres flors, a la base de les quals hi ha un curt feix de pèls.

Als pradells secs mediterranis, s’hi fa la kelèria (Koeleria phleoides), una herba anual amb una panícula espiciforme molt densa, amb les glumes desiguals, i de quatre a sis flors per espigueta que duen unes arestes curtes a les glumel·les. L’herba rodona (K. vallesiana), força semblant, és freqüent a les brolles de les contrades calcàries, des de la terra baixa fins a l’alta muntanya.

La descàmpsia flexuosa (Deschampsia flexuosa) és una espècie clarament acidòfila que es fa, principalment, als boscos montans i subalpins. És una planta molt gràcil i bonica, que desplega amplament la seva panícula lluent, de petites espiguetes biflores, amb arestes curtes.

Poques gramínies hi ha tan boniques quan apareixen en denses poblacions com les petites aires o nebuloses del gènere Aira, d’una alçària d’uns 10-12 cm. Les panícules, obertes, acaben en diminutes espiguetes de dues flors. Hom les troba, a la primavera, als prats secs terofítics que es fan als sòls àcids de la terra baixa mediterrània; viuen no més enllà d’algunes setmanes.

El grup dels agrostis

Els agrostis (Agrostis) comprenen un centenar d’espècies abundants als prats dels països temperats. Al nostre país en tenim pocs, només tres o quatre, i es troben principalment als prats de muntanya. Entre els més freqüents hi ha A. capillaris, de panícula oberta, amb una flor arestada a cada espigueta. Un altre gènere del mateix grup és Alopecurus (que vol dir cua de guineu), representat al nostre país per unes cinc espècies que creixen, sobretot, als prats i a d’altres indrets humits de la terra baixa. Fan una panícula llargament cilíndrica, densa i aglomerada, amb les arestes llargues i erectes, l’aspecte de la qual justifica plenament el seu nom genèric.

Parapholis incurva és una gramínia curiosa que apareix abundantment als sòls més o menys salins del litoral o de l’interior, i té l’aspecte d’uns bastonets prims cilíndrics i corbats, d’uns 10 a 20 cm. Les espiguetes estan aplicades contra l’eix, i només es fan aparents quan a la maduresa s’obren per a deixar lliure una única flor, sense aresta.

Les plantes del gènere Phalaris tenen les inflorescències espiciformes, amb una gran quantitat d’espiguetes comprimides lateralment, que només porten una flor. L’escaiola (P. canariensis) és una espècie originària de les Canàries i del Nord d’Àfrica que es cultiva per a alimentar ocells de gàbia. Al nostre país, l’espècie autòctona més abundant és el falaris (P. arundinacea), herba molt alta (fins a 2 m), d’ambients humits de la terra baixa i de l’estatge montà.

El ripoll (Piptatherum miliaceum = Oryzopsis miliacea) és una planta ben coneguda que creix als marges de camins, als descampats, a les zones suburbials dels pobles i les ciutats de tota la terra baixa mediterrània. És una planta molt vistosa, una d’aquelles que ens recorden els graments africans. Té una panícula gran, molt ramificada, amb petites espiguetes uniflores ovalades i comprimides, situades a l’àpex de llargs pedicels.

El gènere Stipa, propi de zones seques o àrides, és un dels més rics en espècies de totes les gramínies i es pot reconèixer bé per la presència d’una llarguíssima aresta, sovint colzada i recargolada a la part superior, inserida a la glumel·la inferior. L’espècie més coneguda és l’espart (S. tenacissima = Macrochloa tenacissima), que forma sovint densos espartars des de Tarragona fins a Portugal; és molt gran i robusta, de fulles dures i resistents, que hom utilitza per a la fabricació d’espardenyes, cordes, etc. Potser la més decorativa de les nostres gramínies és el pelaguer plomós (S. pennata) a causa de la seva llarguíssima aresta plomosa que, quan apareix en denses poblacions, forma com un mar de plomes ben espectacular. El pelaguer junci (S. offneri), de llargues arestes d’un bru daurat, és una planta també d’una gran bellesa, freqüent a les brolles i als prats mediterranis calcaris.

El grup de la canya

La canya (Arundo donax) és una gramínia originària de l’Àsia oriental que, al nostre país, té diverses aplicacions: s’utilitza com a tallavent per a fixar terres en pendent i també com a aspre, clavada a terra, per a sostenir plantes conreades. Creix en indrets de sòl humit (marges de camps i camins, vores de cursos d’aigua, etc.), a gairebé tot el país, exceptuant els Pirineus. A casa nostra sembla que no arriba mai a fructificar, raó per la qual ha de reproduir-se per mitjà de rizomes.

El càrritx (Ampelodesmos mauritanica) recorda les grans gramínies de les sabanes africanes; forma sempre denses tofes de fulles basals llargues i corbades i una gran panícula capgirada cap a un costat, al capdamunt d’una tija que supera habitualment els 2 m d’alçària. Es troba a les comarques litorals, des de Garraf cap al S (només puntualment apareix a les terres més septentrionals), sempre damunt de sòls més o menys carbonatals. No s’ha de confondre amb la cortadèria o herba de la Pampa (Cortaderia selloana), que és una espècie ornamental i ocasionalment subespontània, de grans panícules sedoses i argentades.

El canyís (Phragmites australis) és una espècie cosmopolita que apareix a tots els indrets on hi ha una capa freàtica alta i és un potent colonitzador de terrenys abandonats i inundats. Al nostre país el trobem per tot el territori exceptuant les zones d’alta muntanya. És una gramínia, semblant a la canya però no tan alta i amb la tija molt més prima.

El grup de l’arròs i del gram

Les més de 10 000 varietats d’arròs que es cultiven arreu del món provenen bàsicament de dues espècies: Oryza sativa, del SE asiàtic, i O. glaberrima, de l’Àfrica tropical occidental. Són gramínies força primitives d’espiguetes uniflores, comprimides lateralment i amb sis estams. L’arròs és, actualment, la més important de les plantes alimentàries de l’Extrem Orient, on es cultiva des d’èpoques remotes, i representa la base de l’alimentació de més de mitja humanitat. Al nostre país només se’n fa a l’albufera de València, al delta de l’Ebre i, puntualment, a l’Alt i el Baix Empordà i en algunes zones del Segrià i la Llitera.

L’agram o el gram (Cynodon dactylon) és una planta cosmopolita molt coneguda ja que forma part de moltes de les gespes dels nostres jardins. En estat natural apareix als conreus i als terrenys sorrencs, preferentment humits, de les terres mediterrànies i de la part baixa de l’estatge montà. Es reconeix fàcilment perquè fa quatre o cinc espigues llargues i primes, que es disposen al capdamunt de la tija i semblen sortir totes de l’àpex. Les espiguetes, petites i comprimides lateralment, porten una única flor.

Al grup del gram pertanyen un cert nombre de gramínies d’ambients especials: Aeluropus littoralis, espècie rastrera dels sòls salins; Eleusine, gènere exòtic amb dues espècies introduïdes a casa nostra i actualment en expansió; i Spartina versicolor, espècie alta i de fullatge dur i sec, que espiga molt de tant en tant, pròpia dels prats halòfils litorals. L’esporòbol (Sporobolus pungens) és una petita espècie dels sorrals litorals, que fa llargs estolons i fulles petites i dures; és la gramínia que colonitza la primera línia de platja.

Els grups del mill i de l’albellatge

El mill (Panicum miliaceum) és una gramínia originària de l’índia i d’Aràbia, que al nostre país només es planta ocasionalment. Com totes les plantes del seu gènere té un aspecte molt elegant a causa de les seves panícules molt ramificades, que terminen en una espigueta oblongo-acuminada portadora d’una flor hermafrodita, acompanyada, a la base, d’una flor masculina estèril. Als indrets sorrencs i humits del litoral mediterrani, s’hi fa P. repens, que floreix a l’estiu i a la tardor. Més corrents són les panissoles o potes de gall (Echinochloa), amb espiguetes uniflores grosses i agrupades formant una panícula densa. E. crus-galli és una de les males herbes més comunes als regadius de tot el país. Als camps d’arròs hom pot trobar altres espècies exclusives d’aquest conreu.

El gram d’aigua ( Paspalum paspalodes) és una planta d’indrets humits que es fa a les basses, als prats inundats, als camps d’arròs, als regadius, etc., on apareix sempre en grans poblacions. Les tiges, de 20 a 40 cm, porten a l’àpex dues espigues que formen un angle agut més o menys obert; les espiguetes, ovals i agudes, es disposen en dues fileres molt juntes.

Mates d'albellatge (Setaria verticillata) en començar l'estiu.

Fototeca.cat / MC

L’albellatge (Hyparrhenia hirta) és una planta alta, de coloració pàl·lida amb taques rosades, i d’aspecte sabanoide. Les seves inflorescències són formades per unes quantes espigues molt pubescents, que van sortint de dues en dues d’un peduncle comú i en un angle molt obert. És una espècie tropical, característica de les sabanes africanes, que té el seu límit a les zones mediterrànies de substrats secs i ambients càlids. Forma prats secs que recobreixen grans extensions a les solanes de la terra baixa.

De la melca (Sorghum vulgare), se’n cultiven diverses varietats, i sembla que torna a ésser un conreu en expansió, almenys a les comarques de terra baixa que disposen de força aigua. La canyota (S. halepense) fa una panícula groguenca o vermellosa i té les fulles amb un nervi blanc molt sortint; és una mala herba molt freqüent durant l’estiu i la tardor a les zones de regadiu, als marges dels camins, etc.

La canya de sucre (Saccharum officinarum), de llargues tiges, només rarament es planta al nostre territori. Sí que s’hi fa, en canvi, la sesquera (Saccharum ravennae = Erianthus ravennae), una gran canya perenne de 2,5 m o més d’alçada, que fa grans tofes i que porta llargues panícules piramidals, blanques i sedoses. Al País Valencià és força corrent, mentre que a les Balears i al Principat és esporàdica sobre sòls sorrencs, compactats i humits de la terra baixa.

El xereix o cerreig (Setaria verticillata) és una gramínia anual que apareix del juny a l’octubre als regadius i als sòls humits de la terra baixa, on se sol fer molt abundant. La seva panícula espiciforme és molt característica: bruna quan és madura i molt aspra per la presència d’agullons diminuts que fan que s’enganxi fàcilment les plantes veïnes.

Jordi Vidal

El gènere Setaria és molt corrent com a mala herba dels regadius i, de manera general, als indrets més o menys humits. Forma panícules espiciformes molt denses i les espiguetes duen un involucre extern de setes rígides i sovint escabres. Al nostre país, la més estesa és el xereix (S. verticillata). El panís (S. italica) és cultivat per a l’alimentació d’ocells.

El blat de moro o moresc (Zea mays) és originari de l’Amèrica tropical, on ja era cultivat 4000 anys enrere. Les espiguetes són unisexuals, i se situen en inflorescències diferenciades; les masculines, molt nombroses, s’agrupen en una ampla panícula terminal; les femenines formen les panotxes, amb un eix gruixut esponjós, damunt del qual es disposen els pistils en fileres, que donen uns fruits, grocs o vermellosos. Les panotxes, que neixen cadascuna de l’axil·la d’una fulla, estan embolcallades per diverses bràctees foliàcies, de l’àpex de les quals sobresurten els llarguíssims estils de les flors femenines. Prospera a tota mena de sòls i climes, sempre que tingui aigua suficient, però especialment als països tropicals, on s’arriben a produir fins a tres collites l’any. Al nostre país és un cereal d’estiu, cultivat des de la terra baixa fins a zones montanes. Les parts verdes són un excel·lent farratge.

Altres gramínies

L’espart bord (Lygeum spartum) és notable per la morfologia dels seus elements florals. Presenta una sola espigueta amb dues (o tres) flors que, en estat juvenil, és protegida per una llarga bràctea que fa com una mena de paperina; no hi ha glumes, i les glumel·les inferiors estan soldades formant un únic òrgan, coriaci, del qual sobresurten les glumel·les superiors. Les fulles, junciformes i molt dures, s’utilitzen com a espart de baixa qualitat. Són característics els llargs i durs rizomes, molt difícils d’arrencar.

El pèl caní (Nardus stricta) és molt freqüent als terrenys àcids de l’alta muntanya pirinenca, particularment als prats humits i als sòls xops. Presenta una àmplia distribució geogràfica i als països nòrdics creix fins i tot just arran de mar. Té les fulles rígides i un xic punxoses, l’aparell radical molt desenvolupat i una espiga fina, blavosa, amb les espiguetes girades cap al mateix costat.

La molínia (Molinia caerulea) és una planta perenne que pot arribar a fer 1 m d’alçada, tota ella d’un verd blavís, i amb la panícula violàcia, allargada, erecta i irregularment interrompuda. Les espiguetes, petites i lanceolades, porten dues o tres flors espaiades i caduques. Al nostre país creix als prats i als boscos aclarits de la muntanya mitjana, en indrets de sòl molt humit, sovint saturat d’aigua.