Qui podia votar

Qualsevol règim o sistema polític estableix unes determinades fórmules de representació popular que, en permetre més o menys la participació directa dels ciutadans, es poden considerar més properes al concepte de sobirania popular que, com a principi, caracteritza els sistemes democràtics, els formalment més representatius. Els règims liberals de la primera meitat del segle XIX se situen en una etapa intermèdia entre els sistemes de representació indirecta de la societat de l’antic règim i les fórmules de sobirania popular que les democràcies parlamentàries desenvoluparen al llarg del segle XX. En aquest sentit, l’evolució de la legislació electoral de l’Estat espanyol és prou significativa.

Les corts de Cadis van promulgar l’any 1813 unes Instrucciones que definien un sistema electoral indirecte però de sufragi universal, seguint la tradició d’antic règim. Aquest sistema tenia com a base la parròquia i en principi podia votar tot ciutadà de sexe masculí —la incorporació de les dones al cens electoral no es va fer fins ben entrat el segle XX—, de nacionalitat o residència espanyola i major de 25 anys. Aquests ciutadans elegien els compromissaris de parròquia, els quals nomenaven els electors de parròquia que, reunits en unes juntes de partit, elegien els electors de partits. Aquests darrers, finalment, eren els encarregats de nomenar els diputats en les eleccions legislatives, o els regidors en les municipals. Les diverses fases electorals feien de filtre i, finalment, es reunia un nombre molt reduït de notables, 36 pel partit o circumscripció electoral de Catalunya, que eren els qui tenien el dret decisori. Aquest sistema s’utilitzà en les eleccions legislatives del 1813, el 1820, el 1821 i en les d’octubre del 1836, i, amb alguna petita variant, en les municipals fins a l’any 1845.

El primer intent de definir un sistema electoral més clarament liberal, amb la introducció del sufragi censatari, va ser el de l’Estatut Reial del 1835. Aquí van aparèixer com a qualitats dels electors les figures del major contribuent i de les capacidades o, dit d’una altra manera, el sector més benestant de les professions liberals, els funcionaris de l’administració i els oficials de l’exèrcit; a aquests electors, s’hi afegien uns compromissaris elegits segons el sistema tradicional, amb sufragi universal indirecte. Era un poti-poti que, fet i fet, no va satisfer ningú. El periòdic “El Español” de Madrid, després de criticar durament aquest sistema, exposava amb cruesa com calia definir un elector en un sistema liberal: “debe concederse derecho electoral a todos los ciudadanos que viven del producto de su industria, de su propiedad, de su comercio, de su talento, en fin: a todos los que poseyendo una pequeña independencia, dispongan de sus votos, como de sus personas”.

Evolució del cens electoral a la província i ciutat de Barcelona. 1836-1854.

S’ha d’esperar fins a la llei electoral del 1837 per a poder observar uns legisladors mínimament clarividents respecte a un sistema representatiu, comparable als vigents en la resta de règims liberals occidentals. En el pròleg que precedeix la llei, es va fer la següent declaració d’intencions: “en todas las naciones de Europa que nos han precedido en el camino del gobierno representativo la propiedad privada ha sido considerada como la única adecuada de la capacidad electoral”. Segons aquesta llei, calia reunir una d’aquestes condicions per poder votar en les eleccions: en primer lloc, pagar anualment un mínim de 200 rals en contribució directa, ja fos en concepte de subsidi industrial i comercial, com per subsidi territorial; en segon lloc, justificar una renda líquida anual d’un mínim de 1 500 rals, que s’obtingués com a sou d’un treball o professió; en tercer lloc, pagar una quantitat d’arrendament o parceria, tant en diners com en espècies, d’un mínim de 3 000 rals l’any; i, finalment, habitar una casa o habitació que valgués almenys 2 500 rals de lloguer anual a Madrid, 1 500 rals a les ciutats de més de 50 000 ànimes —cas de Barcelona i València—, 1 000 rals a les de més de 20 000 i 400 rals a la resta de municipis. Aquestes condicions configuren un perfil força complex de l’elector liberal. Els propietaris i la burgesia urbana s’asseguraven la participació com a contribuents i, fins i tot, bona part de les classes mitjanes, ja que la quota de contribució era prou baixa, especialment pel que feia a la propietat urbana en ciutats com Barcelona o València, on la densificació d’habitants havia fet augmentar notablement els preus dels habitatges; igualment les professions liberals s’asseguraven la participació a partir de l’apartat de renda.

Però aquesta llei també permetia ser electors a ciutadans no propietaris, mitjançant el pagament d’un arrendament de terres o del lloguer d’una casa. En principi, els mínims se suposava que eren prou elevats, com de fet ho eren els d’arrendament, però els lloguers també eren molt alts a Barcelona, València i en altres ciutats a causa de l’esmentada densificació dels espais urbans emmurallats. Així, per aquest darrer concepte, un sector de classes mitjanes urbanes va accedir al dret electoral, probablement molt més ampli del que els mateixos legisladors havien previst. En el cas concret de la província de Barcelona, el cens electoral del 1840 permetia votar al 13,5% dels veïns, percentatge que arribava al 18,7% en el cas de la ciutat de Barcelona. La representació electoral, doncs, era força elevada per tractar-se d’un sistema electoral censatari i, a més d’incloure els notables —hisendats, propietaris, comerciants, professions liberals—, també comprenia una part significativa de botiguers, petits fabricants i menestrals.

La confecció del cens electoral a partir de la llei del 1837 va ser extremament conflictiva i s’allargà fins al final del 1839 a la província de Barcelona. D’una banda, hi havia un enfrontament polític entre moderats i progressistes que es va reflectir en les relacions entre la diputació, controlada pels moderats i encarregada de la confecció definitiva del cens, i l’ajuntament de Barcelona, que era en mans de progressistes i radicals i que, com a la resta de municipis, havia de facilitar la documentació necessària a la Diputació —llistes de contribuents, taxacions de propietats, etc.— per a la confecció del cens. Les picabaralles foren constants, en part afavorides per la poca concreció en molts punts de la llei electoral. D’altra banda, la Diputació va haver d’obrir 419 expedients de reclamacions de ciutadans, moltes d’elles col·lectives i la majoria de Barcelona i dels pobles de la rodalia, per la qual cosa es pot avaluar que prop d’un miler de persones van reclamar la inclusió en un cens que per a tota la província comprenia uns 13 500 electors i que a la ciutat i els pobles dels encontorns eren uns 5 000. El percentatge de reclamacions, així doncs, va ser molt elevat.

Algunes d’aquestes reclamacions són prou interessants, com la dels confiters Josep Costa i Badelli i Jaume Costa i Segarra, a qui unia algun tipus de parentiu. La Diputació no els va incloure en el cens al·legant que eren de nacionalitat sarda, afirmació poc fonamentada, ja que si bé és cert que Josep havia nascut a Sardenya, l’any 1840 ja en feia 25 que residia a Barcelona, i Jaume era fill i veí de la ciutat. La raó per la qual la Diputació els va excloure del cens no podia ser econòmica, ja que Jaume deia ser propietari d’una casa, a més de tenir-ne una altra de llogada on havia instal·lat una segona confiteria; a més, per contribució corresponent a l’exercici del seu ofici tots dos pagaven quantitats superiors als mínims exigits per la llei. La raó de la seva exclusió del cens electoral sembla ser, doncs, política, com la declaració de Jaume Costa permet entreveure: “como español he defendido la patria con las armas en la mano la Constitución de 1812, y que soy contribuyente en los gastos de contribución de sangre habiendo sido nombrado oficial de la 2^a companyia del 6° batallón de la Milicia Nacional que fue desarmada por el Exmo. Sr. Barón de Meer, contra el tenor de la misma constitución”. Aquestes reivindicacions, en el context polític de l’època, eren un desafiament a la Diputació, i no una simple i humil petició de ser inclòs en el cens. També Josep Costa havia format part de la milícia i s’enorgullia d’aquesta participació pública, i deixava clar que la seva companyia “fue armada, desarmada y vuelta a armar”, recordant les peripècies de les companyies més populars d’aquesta institució.

Rectificacions posteriors al sistema electoral, especialment a partir del 1846, van tallar la possibilitat que sectors de les classes mitjanes participessin en les eleccions, la qual cosa tancava una etapa que es caracteritzà per uns enfrontaments ideològics complexos; reduir-los a una alternança entre moderats i progressistes representa simplificar excessivament la realitat política, molt rica en matisos i fraccions partidistes.