Les confrontacions bèl·liques són alhora causa i conseqüència de processos de radicalització social. I alhora ajuden a remarcar encara més aquest factor. De la mateixa manera, els canvis polítics que sorgeixen com a resultat d’un conflicte bèl·lic accentuen el seu caràcter radical i totalitari, i fan un ús profús dels seus símbols. Si, a més, aquesta lluita bel·licosa és una guerra civil, els dos bàndols cerquen d’accentuar uns signes d’identitat definitoris i diferenciadors, que a més serveixin com a elements propagandístics entre la seva població. Vegeu en aquest sentit la utilització d’himnes i cançons, ja sigui en desfilades o en actes polítics.
Aquest fenomen es visqué generalitzadament durant la Guerra Civil, i a les zones en què el desenllaç produí un canvi en el poder s’esdevingué un xoc notable, amb el corresponent canvi simbòlic. La progressiva ocupació dels Països Catalans per part de l’exèrcit franquista introduí una retòrica i un calendari commemoratiu propi, molt allunyat del tradicional. Sobretot en els primers anys, el nou calendari recollia moltes commemoracions de la guerra i del nou instrument de poder, la Falange. A poc a poc van anar perdent pes i algunes van passar de ser dies festius a dies laborables, i es va conservar, només, algun acte commemoratiu.
“Día del Estudiante caído” al teatre Olimpia, C. Pérez de Rozas, Barcelona, 9-2-1944.
AF/AHC
Si se segueix el curs d’un any com el 1944, es troben el día del Estudiante caído (només en l’àmbit universitari), la festa dels Mártires de la Tradición (10 de març), el día de la Victoria (1 d’abril), la fiesta de la Unificación (19 d’abril), la fiesta nacional de la Independencia (2 de maig), l’aniversari de la mort de Calvo Sotelo (13 de juliol), el dia del Glorioso so Alzamiento Nacional (18 de juliol), el dia de los ex-cautivos (24 de setembre), el día del Caudillo (1 d’octubre), lafiesta de la Raza o de la Hispanidad (12 d’octubre), la commemoració del Discurso fundacional de Falange i la fiesta de los caídos (29 d’octubre), l’aniversari de la mort de José Antonio (20 de novembre), a més de la festa de la liberación de cada poble, que recordava l’entrada de l’exèrcit franquista en cada localitat, i que òbviament era diferent.
La celebració d’aquestes diades estava totalment planificada i des de les institucions de poder es reglamentava fins a l’últim detall organitzatiu, com mostra plenament la circular que el governador civil Correa Veglisson adreçà l’any 1943 als ajuntaments quan anaven a celebrar la commemoració del 26 de gener: “Cuando el Delegado Local de Excombatientes llegue frente al Delegado Local de Ex-cautivos se saludarán brazo en alto y cuadrados militarmente. Análogo saludo cambiará con el Alcalde y Corporación Municipal. Seguidamente el Delegado Local de Ex-combatientes entrará en el edificio municipal seguido por el Alcalde y Jefe Local del Movimiento, Delegado Local de Ex-cautivos yDelegado Local del Frente de Juventudes, saliendo los cinco al balcón principal donde (previo toque de atención) el Delegado Local de Ex-combatientes izará las tres banderas preparadas al efecto, dando después, y, previo un segundo toque de atención, los siguientes gritos: El nombre de la localidad seguido de las palabras “Por España” (por ejemplo “Hospitalet por España” Viva Franco ¡¡Arriba España!!). En este momento se izarán en todos los edificios oficiales y dependencias del partido las banderas que hasta entonces estarán solamente preparadas. Inmediatamente, tras un toque de atención, el Jefe Local, desde el balcón del Ayuntamiento, leerá el parte oficial de guerra del Cuartel General del Generalísimo, correspondiente al día en que fué liberada la población”.
Però, a més d’aquest nou calendari “festiu”, també calgué familiaritzar-se amb un nou vocabulari, imprescindible entre els iniciats: en l’àmbit de Falange, els membres del partit únic, el Partido, eren camaradas, els dirigents eren les jerarquías o també mandos, els afiliats abans del juliol del 36 eren la Vieja Guardia, i també hi havia militants excautivos, que havien fet presó en zona roja, i ex-combatientes, que podien demostrar haver lluitat en el bàndol franquista. Només tenien el privilegi de ser caídos els morts d’aquell exèrcit, que a més havien mort por Dios y por España. Entre els joves afiliats calia distingir entre flechas, cadetes i margaritas.
Adhesió de la Falange de Badalona a Franco dins del llibre Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco, Ed. del Fomento de la Producción Nacional, Barcelona, 1939.
AC / G.S.
La jerarquització obligava a fer contínues referències a Franco, que era el invicto Caudillo, a més de Generalísimo i centinela de Occidente, a qui sempre calia demostrar la adhesión inquebrantable. Però també quedava bé esmentar l’Ausente (José Antonio) i el Protomártir (Calvo Sotelo).
Qualsevol discurs s’havia de farcir de referències a la Patria, sempre des d’una perspectiva d’espíritu de servicio, de sacrificio, que s’exerciria amb gallardía i virilidad, i a la qual no es dubtava que contribuirien els productores, que era la nova manera de referir-se als treballadors, que si a més eren catalans demostrarien el Seu acendrado amor a la unidad de España.
I finalment, qualsevol discurs o fins i tot una carta o una instància havien de concloure amb els crits de rigor, l’Arriba España, Arriba Franco o el Por Dios, por España y por la Revolución Nacional Sindicalista.