Com és conegut, l’illa de Menorca fou l’única de l’arxipèlag balear on fracassà l’alçament militar del juliol del 1936. Això es degué a la seva tradició més esquerrana que no pas Mallorca i Eivissa i, sobretot, a la presència d’un actiu grup de sotsoficials antifeixistes que pogueren dominar la situació en els primers dies de la revolta. De tota manera, Menorca es trobà al llarg de tota la guerra aïllada de la resta de la zona republicana i amenaçada per un possible desembarcament de les forces “nacionals” de Mallorca. De fet, únicament l’interès d’Anglaterra i de França per impedir l’augment de la presència italiana a les Balears explica que la situació de l’illa restés inalterada fins al final de la contesa. D’altra banda, malgrat el bloqueig imposat per la base aeronaval hispanoitaliana, Menorca va poder ser proveïda de queviures, combustibles i material de guerra gràcies als arriscats esforços dels tripulants de diversos vapors i motovelers.
Quan el 26 de gener de 1939 Barcelona fou ocupada per les tropes de Franco, semblà clar que el domini republicà de Menorca estava sentenciat. El 3 de febrer el comandament de l’illa decretà l’estat de guerra i la mobilització general. Entre el 3 i el 6 de febrer foren llançades sobre Menorca nombroses proclames convidant a la rendició i amenaçant amb la destrucció de l’illa. De tota manera, la forma en què es dugué a terme la capitulació de Menorca es va veure condicionada per les suspicàcies francobritàniques davant el possible establiment de bases italianes, en un moment en què es produïa un acostament diplomàtic entre París i Londres i el govern de Franco.
El coronel M. López Bravo i la 105 divisió surten de Ciutadella cap a Maó, Menorca, febrer del 1939.
Col·l. A. Murillo / J.G.
Així, al començament del febrer s’iniciaren les gestions del cònsol britànic Alan Hillgarth, interessat a aconseguir una rendició pactada que evités un vessament de sang i neutralitzés alhora una entrada triomfal de les tropes de Mussolini establertes a Mallorca. El 7 de febrer, el creuer anglès “Devonshire” ancorà prop del port de Maó duent com a passatger un emissari del general Franco: el tinent coronel Fernando Sartorius, comte de Sant Lluís i cap de la zona aèria de les Balears. A bord del vaixell, Sartorius s’entrevistà amb el contraalmirall Luis González Ubieta, recentment nomenat comandant militar de Menorca, i, després d’informar-lo sobre la desesperada situació de l’Espanya republicana, li feu una proposta de capitulació.
Coincidint amb les converses de Maó i, pel que sembla, sense tenir-ne coneixença, el tinent d’infanteria Joan Thomàs i Riutort dirigí un aixecament contra la República a Ciutadella. — a l’altre extrem de l’illa— el matí del 8 de febrer. En unes quantes hores i no sense algunes complicacions —hi hagué una dotzena de baixes mortals, entre les quals el comandant de la plaça, Marcelino Rodríguez, víctima d’un confús tiroteig—, Thomàs va dominar la situació i es féu càrrec de la Comandància Militar de Ciutadella. Se sol·licità ajut als militars de Mallorca, i part de la guarnició ciutadellenca —amb el suport del batalló de Ferreries i es Migjorn Gran— avançà cap a Maó.
Davant d’aquesta situació, González Ubieta ordenà la resistència. El cap del regiment d’infanteria 37 de Maó, Jaume Palou i Massanet, organitzà dues columnes a es Mercadal, al centre de l’illa, i aconseguí inicialment el replegament dels revoltats. Quedà, així, establert un front que no produí baixes en cap dels dos bàndols, però que permeté guanyar temps per organitzar la retirada republicana de Maó. Aleshores es produí una inesperada intervenció de l’aviació italiana que, incomplint els compromisos del comte de Sant Lluís, atacà les forces de Palou i la ciutat de Maó, fet que irrità els anglesos i el mateix Sartorius.
El creuer anglès “Devonshire” en el desembarcament a Marsella dels evacuats de Menorca, 10-2-1939.
Col·l. A. Murillo / J.G.
Mentrestant, al “Devonshire”, s’arribà a un acord la matinada del dia 9, segons el qual podrien embarcar al vaixell anglès unes quaranta persones —compreses en una llista que seria prèviament revisada pel cònsol francès—, els presos polítics dretans serien alliberats, se suspendria l’operació republicana contra Ciutadella i es garantiria l’ordre públic fins a l’arribada de les forces d’ocupació. El coronel retirat Alfonso Useletti, director de l’acadèmia d’oficials de Menorca, fou nomenat comandant militar interí.
L’evacuació republicana de Menorca va ser un desastre. El pànic es va estendre entre els militants de les organitzacions del Front Popular i centenars de persones es van concentrar al moll de Maó, amb l’esperança d’escapar a la temuda repressió franquista. Només uns quatre-cents cinquanta refugiats pogueren arribar al “Devonshire”, que salpà cap a Marsella, i un altre petit grup fugí a Alger en el motoveler “Carmen Picó”. La majoria dels evacuats acabaren en els camps de concentració del sud de França. Molts d’altres, que no foren avisats a temps o que es trobaven lluny de Maó, restaren en terra, entre els quals els components de les forces de Palou. Mentrestant, els carrers s’ompliren de presos acabats d’alliberar i de partidaris de Franco que celebraven la victòria. Maó fou ocupada hores després per forces de la 105 divisió sense cap resistència.
La repressió dels vencedors s’abaté de manera especialment cruenta contra Menorca. Segons les investigacions d’Andreu Murillo, durant els primers dies hi hagué entre 4 000 i 5 000 presoners, una bona part dels quals foren traslladats més tard a presons i camps de concentració de Mallorca, de Formentera i de la Península. Les execucions, que s’iniciaren el 18 de febrer de 1939 i duraren fins al setembre del 1944, feren, pel que sembla, 158 víctimes menorquines, a les quals cal afegir-ne algunes altres que foren afusellades a Mallorca i a Cartagena.