Camins ramaders al País Valencià al segle XVII.
La transhumància fou una activitat important als Països Catalans durant tota l’edat moderna, però no se’n coneix bé l’evolució. Tanmateix tot fa pensar que fou més gran el seu protagonisme en els temps medievals que no pas en els moderns. Malgrat això, el nombre d’animals que es movien anualment entre les pastures estiuenques de muntanya i les hivernals del pla i de la costa continuà sent alt fins al segle XIX. Els avenços de l’agricultura varen fer recular aquests moviments i, especialment al Principat, al final del vuit-cents, molts camins ramaders ja havien desaparegut. En aquestes dates l’estadística ramadera del 1891 (La ganadería en España) amb prou feines permet reconstruir de manera parcial alguns itineraris.Però fins a la introducció dels adobs minerals cap a mitjan segle XIX i l’aparició posterior dels sintètics, hi va haver una estreta interdependència entre agricultura i ramaderia. Sobretot el sector agrari més intensiu necessitava el fem animal per tal d’adobar els camps. S’hauria de distingir entre la transhumància que servia fonamentalment els interessos ramaders, que enllaçava pastures d’estiu i pastures d’hivern, i aquella altra que, servint els mateixos interessos, els connectava, però, amb la demanda de fem del sector agrícola, especialment de l’agricultura de regadiu. Considerant alguns indicadors indirectes, com la superfície de terra regada i l’extensió de l’ús del guano al segle XIX, fa la impressió que la demanda d’adob animal al País Valencià era molt superior a la del Principat. Per tant, malgrat la manca d’investigacions, és també probable que la integració entre l’agricultura i la ramaderia transhumant fos més gran a les terres valencianes.
Les principals rutes ramaderes del Principat —camins ramaders, carrerades— connectaven les pastures estivals dels Pirineus amb les hivernals de la costa i de les planes interiors. Eren importants i nombroses les que unien, el Pirineu central amb la Noguera, el Segrià, l’Urgell i les Garrigues, l’Empordà i les muntanyes litorals. El Baix Ebre i el Montsant eren el punt d’arribada dels ramats aragonesos.
Es coneix molt millor la transhumància entre Aragó i el País Valencià. Els llocs d’origen eren fonamentalment tres: la serra de Gúdar, Javalambre i les serres d’Albarrasí-Conca. La primera era la més important i va aportar durant el segle XVII —que és el més ben conegut— la meitat dels efectius ramaders que feien cap al País Valencià. L’aportació de Javalambre era més petita, però la d’Albarrasí-Conca atenyia una escala semblant, encara que una mica inferior, a la de Gúdar. Les rutes —anomenades aquí canyades o assagadors— seguien les valls fluvials, de manera que les divisòries d’aigües entre les conques actuaven de fronteres ramaderes. D’acord amb això, els ramaders de Gúdar solien dirigir-se cap als Maestrats i les dues Planes, mentre que els de Javalambre i Albarrasí ho feien a la plana central valenciana (el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, l’Horta i la Ribera de Xúquer). A aquestes dues zones de destinació s’hauria d’afegir la del Baix Segura, menys coneguda, on arribaven ramaders d’Albarrasí i Conca i, en menor mesura, també manxecs de la serra del Segura.
Els ramats, que sovint agrupaven els animals de diferents propietaris, variaven considerablement de mida, però eren en general molt grans, i oscil·laven entre els 500 i els 3 500 caps. Eren formats per ovins i cabrums fonamentalment, però també hi havia èquids, que s’utilitzaven per a transportar la impedimenta, i alguns bòvids, tot i que sempre en una quantia molt inferior. Es desconeixen quin era el nombre de pastors. El moviment dels ramats començava el mes d’octubre, continuava alt pel novembre i disminuïa considerablement al desembre. El retorn a les terres d’origen tenia lloc entre març i maig.
La transhumància entre les serres ibèriques i el País Valencià es realitzava a través d’uns territoris freds, situats generalment per damunt dels 1 200 m d’altitud, i terres litorals per sota dels 400 m. Les àrees d’altitud intermèdia (els Ports, l’Alt Maestrat, l’Alt Millars, l’Alt Palància, els Serrans, la Vall de Cofrents, el Canal de Navarrés, l’Alcoià) no eren punt de destinació dels ramats aragonesos i castellans, perquè aquests territoris posseïen una ramaderia pròpia de certa importància i el sector agrícola intensiu era menys desenvolupat. A les terres més baixes, la demanda d’adobs animals era superior i, al mateix temps, la ramaderia pròpia era gairebé inexistent. Els terrenys de pastura eren abundants a les marjals litorals i als marges muntanyencs. La competència amb l’agricultura, especialment a causa del perill que representaven els ramats per a la infraestructura del rec i els mateixos conreus, era evitada per mitjà d’una normativa molt rígida i restrictiva, que només permetia el pasturatge als erms i a la muntanya i, en temps i circumstàncies molt precisos, als guarets i a les vinyes.
Les rutes transhumants varen establir uns lligams prou estrets entre les serres aragoneses i el País Valencià, creant vincles humans i culturals entre ambdues terres. En moltes ocasions, les migracions ramaderes temporals van donar lloc a migracions definitives. Les influències culturals han deixat rastres en el folklore, però no sembla que aquestes relacions hagin tingut cap paper rellevant en el procés de castellanització.