La intervenció directa dels municipis en el proveïment local de vitualles té una llarga tradició. Com va apuntar Eli F. Heckscher, després d’un període d’interrupció, es retroba arreu d’Europa a partir del segle XII. A les principals viles i ciutats dels Països Catalans de la baixa edat mitjana, la preocupació per assegurar el proveïment dels productes alimentaris bàsics ocupava un lloc central en el regiment de la cosa pública. L’anomenat privilegi de les vitualles, atorgat per Pere III a la ciutat de Barcelona l’any 1337, o el del guiatge, refermat a València el 1372, així ho palesen. Quan el 1644 Joan Pau Xammar glossà el règim municipal barceloní a la Civilis doctrina, féu una àmplia referència al capítol del proveïment, tot remarcant l’existència i la vigència d’aquests i d’altres privilegis, com el vi vel gratis o requisició forçada de gra. Els cereals panificables (forment i altres blats, sobretot) eren el centre d’aquesta actuació dels municipis, perquè, com recordava un text tarragoní contra els agabelladors (1704), “és lo blat aliment comú”. Els nuclis urbans eren, per excel·lència, centres de consum dels excedents de la ruralia pròpia o forana i molt sovint entraven en conflicte per a captar-los. En conjuntures d’escassetat, Barcelona requisava blat destinat a València, a Roma (1591) o a qualsevol altre lloc (era una pràctica freqüent al Mediterrani), feia recompte del que hi havia al Principat o, ben sovint, s’enfrontava al virrei perquè havia autoritzat que sortís blat del país. Els furs valencians establien que “pot traures forment de qualsevol ciutat, vila o loch del Regne, per a València, no obstant que per aquestes sia inhibit que no sien trets” (1580).
Ordinacions sobre el forment del consell barceloní, 1678.
AF/AHC - R.Mr.
L’actuació dels municipis en el proveïment de cereals, destinada a impedir o apaivagar els estralls provocats per les periòdiques males collites (fam, epidèmies, morts) i a evitar avalots, portà a la creació de dipòsits comunals. L’administració municipal comprava blats i els emmagatzemava a fi de distribuir-los a la població en les conjuntures de crisi bladera a un preu moderat.
L’historiador francès F. Braudel remarcà que aquesta mena de dipòsits de cereals es multiplicà a l’àrea mediterrània al llarg del segle XVI, arran del creixement de la població urbana i del consegüent agreujament del problema del proveïment. Es tracta de les annones franceses, els celleiros comunes portuguesos, els pósitos castellans, els monti granatici italians o les botigues de blat catalanes, sovint també anomenades botigues dels pobres o pallols. En el cas català, des del segle XVI s’incrementà el nombre d’aquests dipòsits i, en general, s’estengué i prengué volada progressiva l’administració municipal en matèria de cereals. Els exemples concrets són molt abundants i van des dels nuclis urbans principals fins a les viles mitjanes i petites, i fins a llogarets del tot rurals, on la botiga de blat acomplia un paper important no solament de cara al consum sinó també pel préstec de llavor als pagesos.
Mesura de tres quartans de forment i ordi, Barcelona, 1605.
MHCB / FA/AHC-R.Mr.
L’embalum creixent d’aquest apartat de l’administració municipal va fer que en molts casos tingués un regiment diferenciat, un xic autònom del govern municipal. Al municipi de Barcelona, als segles XVI i XVII, actuà la vuitena dels forments; a Mataró, Alacant i altres llocs hi havia l’administració dels forments. No manquen exemples en què l’autonomia d’aquests organismes amb relació al consell municipal fou força marcada. Així, a Solsona, cap cònsol no podia regir la botiga del blat, sinó que ho feien les confraries (1605). A Ridaura hi intervenien els cònsols sortints (1593). No eren tampoc rars els casos en què una institució eclesiàstica (el rector, una comunitat de preveres o d’altres) intervenia en el regiment de la botiga, juntament amb el consell municipal (a Centelles, per exemple). De fet, algunes botigues de petites viles foren de fundació eclesiàstica com ara la de Torà de Riubregós (1596), l’Albà (1682) o Aiguafreda (1689). En darrer terme, però, en un grau major o menor les botigues no s’escapaven del control i la dependència municipals, i als municipis baronials també eren fiscalitzades pel senyor a través del batlle.
El funcionament de les botigues era regulat per unes ordinacions, moltes de les quals foren establertes o renovades als segles XVI i XVII. Aquestes ordinacions eren d’una gran diversitat, segons els diferents contextos locals als quals s’adaptaven, però mantenien el tret comú de vetllar pel proveïment local de cereals en conjuntures de crisi. Les botigues més organitzades podien disposar d’un clavari, un racional, un botiguer o palloler i un comprador de blats. En alguns casos el consell municipal arrendava la botiga (com a Manacor o a Campos, al principi del segle XVI, o a Centelles, a mitjan segle XVII, per exemple), tot fixant el marge de benefici de l’arrendatari.
Aquesta intervenció en el proveïment de cereals fou sovint un ròssec per a l’economia dels municipis. En temps de carestia les botigues venien blat per dessota del preu de cost (blat assegurat) i, en anyades d’abundància, els blats embotigats podien fer-se malbé. Era corrent, emperò, que aleshores els municipis obliguessin a consumir els cereals acumulats entre els veïns, que eren obligats a comprar-los. Al principi del segle XVII, el noble Francesc de Gilabert i d’Alentorn va insistir, en els Discursos sobre la calidad del Principado de Cataluña (1616), en la utilitat d’aquestes botigues municipals. Eren corrents arreu, fins i tot a comarques tradicionalment bladeres com l’Urgell o la Cerdanya (tant Tàrrega com Puigcerdà tenien el seu pallol). Gilabert afirmava que Catalunya no era deficitària en cereals i que la ciutat de Barcelona havia de construir botigues a l’Urgell per tal de garantir-ne el proveïment. Era del parer que el consum de cereals importats només responia als interessos dels comerciants barcelonins, que controlaven el govern de la ciutat.
Les sitges de Burjassot, J.Conchillos, 23-6-1699.
MSPV / F.A.
Són molt abundants les referències locals sobre l’important paper que van tenir les botigues de blat durant el segle XVII. Moltes foren creades en el decurs d’aquesta centúria. Per al País Valencià, J. Casey, a partir d’alguns casos concrets, ha apuntat que a les acaballes d’aquest segle ja havia minvat molt l’embalum de la seva activitat. En l’estat actual de coneixements, tot sembla indicar que aquesta pèrdua d’incidència de les botigues s’afermà als Països Catalans al segle XVIII, precisament quan la legislació borbònica va voler emmotllar-les als pósitos castellans, tot fomentant-ne la creació i reforçant-ne el control a través de la Superintendencia General de Pósitos (1751).