Canvi institucional i canvi social

ment de Ramon Llull, Palma de Mallorca, segle XVII.

APM / J.G.

Qui diu Catalunya, diu, és clar, Països Catalans. Perquè, a desgrat d’una certa prosperitat valenciana immediata —i més aparent que no pas real, tal com ha fet notar Ernest Belenguer—, res no demostrava que els efectes de la unió de corones haguessin estat gaire distints o gaire millors a la resta de l’antiga Corona d’Aragó. Altrament, unes apreciacions tan catastrofistes no es fundaven solament en l’experiència històrica del Principat estricte o en les vicissituds comunes d’índole política. La decadència hauria estat també cultural i fins lingüística; almenys, en els estaments benestants, els grups dirigents i els literats, que es castellanitzaren amb summa facilitat. Heus ací, doncs, el senyal més inequívoc de la “fi d’una nació”: la renúncia o la suplantació de la llengua pròpia. La història catalana dels segles XVI i XVII no podia deixar de ser, en conseqüència, un plany continu.

En els darrers anys, tanmateix, els estudiosos d’aquest període no solament es mostren menys descoratjats, sinó que alguns, a més, han procurat de matisar o fins evitar decididament la noció mateixa de “decadència”, si més no com a tret distintiu o eix vertebrador d’aquesta etapa de la història catalana. La necessitat d’una revisió semblant havia estat ja insinuada per Pierre Vilar, a Catalunya dins l’Espanya moderna, quan concloïa, paradoxalment, que la societat catalana de la “decadència” havia gaudit, en termes comparatius, d’una “modesta prosperitat”. Han estat, però, alguns historiadors de la llengua i la literatura catalanes del període aquells qui, primer i més obertament, han sabut desempallegar-se dels tòpics. D’una banda, tot documentant i recalcant la vitalitat del català tant parlat com escrit i, de l’altra, desdramatitzant dràsticament tant el fet com la incidència del procés de castellanització literària, que ara és vist com un subproducte relativament innocent de les condicions de creació i difusió literàries de l’època, dominades pel mercat, la impremta i el prestigi internacional assolit pel castellà.

De manera semblant, algunes recerques en curs sobre la trajectòria econòmica catalana del període obligaran, ben segur, a revisar determinades idees sobre la davallada mercantil i manufacturera. Així, si a la llarga la crisi dels gremis urbans sembla innegable, la difusió paral·lela d’una indústria rural i vilatana acabà —sobretot en el decurs del set-cents, i al Principat, almenys— endegant una expansió i una renovació de l’activitat manufacturera. La “decadència”, en aquest cas, no hauria estat un procés irreversible de desindustrialització sinó, més aviat, una lenta i vasta reorganització de l’espai i de la producció industrial. La pèrdua dels avantatjosos mercats mediterranis, altrament, tampoc no hauria estat fatal per a l’activitat manufacturera. Obligà, aixó sí, a cercar mercats alternatius, a reorientar la producció cap a una clientela més modesta i a potenciar, en definitiva, el mercat interior i la divisió regional del treball.

La revisió historiogràfica, però, ha estat tan radical o més en l’àmbit de la història política i institucional. En poques paraules, després de l’obra de Víctor Ferro El Dret Públic català. Les institucions a Catalunya fins al decret de Nova Planta (1987), ja no és possible assimilar sense més ni més la unió de corones de l’any 1479 a la fi d’una sobirania catalana; ni l’entronització dels Trastàmara, més de mig segle abans, a la liquidació del pactisme o les llibertats catalanes. Ben entès, la sobirania dels diferents regnes catalans fou sempre una sobirania compartida —expressada clarament en la fórmula del “Rei en corts”— i fins i tot prou desigualment garantida, a la pràctica, en els diferents registres legals de cada regne. Hom pot objectar, a més, que l’esperit i la lletra dels furs o les constitucions no sempre eren prou observats, i que els tractats de jurisprudència de l’època (una altra de les fonts emprades per Víctor Ferro) no sempre casaven totalment amb els fets. Ara bé, sobirania “discutida” o fins “rosegada” i tot, a la pràctica, no vol dir pas manca de sobirania; encara que vagi acompanyada d’una perceptible o creixent relegació o subsidiarietat política en el conjunt de la monarquia. Al Principat, les corts i la Diputació romangueren encara prou actives, i fins potser més institucionalitzades o consolidades que mai, almenys fins a la guerra dels Segadors. I quan aquestes instàncies polítiques i representatives no van fer el seu fet, n’hi hagué d’altres que prengueren la iniciativa sense solució de continuïtat, com ara la junta de braços del 1640 o la conferència dels Tres Comuns (Diputació, Consell de Cent i braç militar) a la darreria del segle XVII. Tot un senyal, en suma, de vitalitat.

Sota aquesta perspectiva, la història catalana dels segles XVI i XVII no solament no sembla aclaparadorament i inevitablement decadent de bon començament, sinó que guanya —es pot dir— personalitat i autonomia. “Crisi institucional i canvi social” és, potser, una caracterització encara massa vaga; senyal, en suma, de l’estat inacabat o encara transitori de les noves expectatives de recerca. Aquesta intitulació, però, vol suggerir, si més no, que aquest període no pot ser conceptuat com un mer —i dissortat— apèndix medieval ni —en el millor dels casos— una prefiguració maldestra de la ulterior “arrencada industrial” catalana, sinó, contràriament, com una època de tensions específiques i derivades, en darrera instància, de la problemàtica inserció dels Països Catalans en una entitat política nova i d’abast europeu: la monarquia hispànica. Les dificultats, doncs, no arrencaven només de la unió de corones, tan bescantada pels historiadors de la Renaixença. Els Països Catalans, simultàniament, hagueren de redefinir i retrobar el seu lloc en un conjunt europeu igualment prou modificat. Perquè l’Europa dels segles XVI i XVII no era només una societat en procés de canvi, sinó també un continent força més intercomunicat o estructurat que no pas en èpoques precedents. Allunyats de les grans empreses (“descobridores”, militars, colonitzadores) europees, els catalans n’hagueren d’experimentar —potser amb retard, potser amplificades— totes les conseqüències.

L’eixamplament del món

Europa a mitjan segle XVI.

La trajectòria històrica europea —o occidental, si més no— ha estat considerada tot sovint una autèntica singularitat, sense parangó en cap altra latitud. Aquesta excepcionalitat es confon, en realitat, amb els orígens del capitalisme occidental i la subsegüent hegemonia europea a escala mundial. Estudiosos de tota mena han assajat un seguit d’hipòtesis (notables o simplement enginyoses) per tal de resoldre l’interrogant decisiu: per què el capitalisme ha estat un fet europeu, precisament? Tot i que la resposta exacta depèn, finalment, de la mena de categories d’anàlisi adoptades per cada autor, uns i altres tendeixen a cercar-ne les claus explicatives en el període —i els esdeveniments— de les acaballes de l’època medieval. No pas, ben entès, perquè hagi estat necessàriament el temps dels inicis del capitalisme modern, sinó, més aviat, perquè l’avantatge europeu o occidental sembla congriar-se, mal sigui obscurament encara, en aquesta fase: és a dir, quan un grapat de països europeus, fins aleshores comparativament subdesenvolupats, iniciaren una expansió ultramarina que acabà capgirant radicalment la jerarquia intercontinental medieval.

Àsia i les seves riqueses, reals i fetes llegenda pels rodamons i aventurers de l’Europa medieval, foren l’objectiu i l’esperó inicial; l’islam, intermediari i pantalla entre l’Orient i Europa, l’obstacle principal. La subsegüent recerca d’un accés directe a les espècies, les sedes i els metalls orientals implicà els projectes i les exploracions marítimes dels reis i els navegants de les corones de Portugal i de Castella. Així, després d’un segle d’expedicions atlàntiques, els portuguesos havien establert feitorias (enclavaments militars i mercantils) al golf de Guinea (1471), a prop dels regnes africans productors d’or; havien doblat el cap de Bona Esperança (1487), i assolit, finalment, la costa malabar de l’índia (1498). En el decurs de la primera meitat del segle XVI, l’armada portuguesa foragità violentament els mercaders musulmans de l’oceà Índic i guardà les espatlles —de Goa estant— als expedicionaris lusitans, que s’endinsaven simultàniament per l’arxipèlag malai (Malaca) i el mar de la Xina (amb les feitorias de Canton i Macau). Els portuguesos, doncs, eren ja a tocar de les illes de les espècies (Cèlebes i Moluques) i a les portes de l’exòtica i admirada civilització xinesa. En poc més de cinquanta anys, havien fundat un autèntic imperi marítim, que connectava Lisboa amb l’índia i l’Extrem Orient.

Tanmateix, l’error de càlcul de Colom, que cercava una ruta asiàtica alternativa pel vessant occidental, fou, al capdavall, força més transcendental que no pas l’expansió portuguesa per aigües de l’Índic. “Descobertes”, ocupades i explotades les illes del Carib, els conquistadores castellans passaren tot seguit a Tierra Firme. Amb les conquestes del Mèxic asteca i el Perú incaic (1519 i 1530, respectivament), i la descoberta ulterior de les mines de Zacatecas i de Potosí, començà l’explotació en gran escala de les terres i les poblacions del Nou Món. A diferència de l’expansió portuguesa, l’imperi colonial castellà significà la desestructuració i fins la destrucció de les societats indígenes. Els erròniament anomenats indios foren obligats a fornir treball a les propietats (encomiendas, mines) acaparades pels colonitzadors. Però la combinació de treball forçat, esclavatge i malalties europees esdevingué, com és sabut, catastròfica: en poc menys de cinquanta anys (1500-45), la població indígena davallà d’uns vuitanta milions a no gaire més de quinze; i vint-i-cinc anys després (1570) només subsistia, sembla, un 10% del poblament precolombí. L’hecatombe demogràfica i les exigències en treball de les plantacions sucreres (instal·lades tant al Carib castellà com al Brasil portuguès, colonitzat d’ençà del 1530) expliquen, al seu torn, l’inici de la trata atlàntica. L’any 1570, l’Amèrica castellana tenia ja prop d’un quart de milió de negres esclavitzats; la majoria, procedents de les feitorias portugueses de l’Àfrica occidental.

Ibèrics i europeus, però, no eren pas els únics a expandir-se. A la Mediterrània oriental, els turcs otomans bastiren en menys d’un segle (de la caiguda de Constantinoble, el 1453, al soldanat de Solimà I el Magnífic, els anys 1520-66) un gran imperi musulmà, el perímetre geogràfic del qual abastà des del Magrib (llevat del Marroc) fins als confins de Pèrsia, tot passant per l’Europa balcànica. Eren otomans o corsaris barbarescos del nord d’Àfrica els estols que guerrejaven amb portuguesos i occidentals per aigües de l’Índic o de la Mediterrània, i eren otomans, igualment, els exèrcits que es plantaren més d’un cop (1529, 1683) a les portes de Viena, la capital dels Habsburg, amb la intenció de conquerir-la. Tot plegat, endebades, però. La penetració econòmica de les potències colonials occidentals —assenyaladament Anglaterra— en els dominis otomans no feu sinó confirmar l’avantatge europeu i accelerar, d’ençà de la darreria del segle XVII, la davallada d’aquest imperi oriental.

Un èmfasi excessiu en les conseqüències, a llarg termini, de la irrefrenable expansió ultramarina europea pot amagar el fet que l’Europa del 1500 era, encara, un continent en plena reconstrucció, no prou refet de les seqüeles de la crisi medieval. Les clapes de poblament ocasionades per les grans mortaldats dels segles XIV i XV eren, si més no, prou visibles encara en força indrets. La població europea (inclosa Rússia) de començament del segle XVI podia sobrepassar els setanta milions d’ànimes o fins i tot vorejar-ne els vuitanta; la qual cosa significa que, en conjunt, les xifres màximes del poblament medieval s’assoliren o fins se superaren amb relativa facilitat en el decurs de la segona meitat del segle XV. Tanmateix, aquest no sembla haver estat el cas de l’Europa mediterrània (inclosos els Països Catalans), que trigà prop d’un segle encara a recuperar el nivell d’abans de la Pesta Negra.

Entre el 1500 i el 1600, la població europea augmentà de setanta o vuitanta milions a més de cent. Un cop més, però, l’increment demogràfic tampoc no va repartir-se uniformement en l’espai. En termes relatius, el creixement fou incomparablement més important a Anglaterra, els Països Baixos i Escandinàvia; per bé que, en xifres absolutes, França i les terres de l’imperi germànic continuaven sent els territoris amb un nombre més gran d’habitants. Pel que fa a les densitats de població i a les taxes d’urbanització del període, l’Europa del nord-oest prenia com més anava més avantatge en relació amb l’Europa tant oriental com mediterrània.

La demografia, és clar, és només un símptoma, però la seva evolució suggereix que la superació de la crisi medieval engendrà en realitat canvis força sensibles en la distribució de les forces productives, i que aquesta reestructuració originà, al seu torn, canvis no pas menys substancials en la jerarquia i l’articulació econòmica de les diverses regions europees.

De la Mediterrània a l’Atlàntic, i viceversa

La dilatació de l’espai europeu, arran de la “descoberta” i l’explotació ibèriques dels territoris de les Índies Occidentals, significà, a la llarga, una notòria ampliació i diversificació de les fonts de subsistència (i fins de primeres matèries) de la població europea. Del continent americà arribaren el blat de moro, les patates i els tomàquets, i excitants com ara la xocolata i el tabac. Fou a les vastes planures o pampes americanes, a més, on el bestiar europeu (boví, porquí, cavallí) es multiplicà amb una facilitat insospitada. A Amèrica, en fi, els europeus pogueren aclimatar-hi espècies vegetals d’origen asiàtic i africà com ara la canya de sucre i el cafè.

La creació o prolongació simultània d’altres perifèries colonials europees va tenir uns efectes similars. La ruta portuguesa cap a les Índies Orientals amplià l’oferta i el consum de pebre i d’altres espècies asiàtiques. Fou, tanmateix, l’especialització bladera de les planures bàltiques i ucraïneses allò que feu possible, en darrera instància, una diversificació més gran de les activitats productives a l’Europa occidental, i una lleugera, però significativa, reducció del percentatge de població ocupada en la sola obtenció d’aliments. Tot plegat no degué d’afectar gaire, almenys a curt termini, una munió de llars occidentals l’existència de les quals depengué tothora, i gairebé exclusivament, del treball i el producte de petites parcel·les familiars de rendiments massa sovint migrats o força aleatoris. Heus ací les víctimes propícies de la carestia i la mortalitat.

La lluita per la subsistència s’exacerbava arreu per les càrregues i els tributs que requeien damunt la terra i els seus conreadors, que derivaven d’una mena o altra de drets de propietat i de la jurisdicció senyorial que, ben sovint, els legitimava i acompanyava. Així, una majoria de camperols de l’època eren, a més de productors de subsistències, productors simultanis de rendes que d’altres s’apropiaven. La servitud, a l’Europa occidental, era quasi extingida o inoperant, però els senyors, en qualitat de propietaris absoluts o només eminents de la terra, podien exigir i obtenir dels seus emfiteutes i arrendataris tant censos fixos com porcions variables de collita. El pes d’aquests i d’altres drets senyorials vigents (com ara els monopolis del molí fariner, la fleca o la ferreria, i el delme, quan el senyor n’era copartícip) era, tanmateix, prou desigual. Depenia, en realitat, tant de la quantia o la proporció de la sostracció com de les dimensions i els rendiments de l’explotació pagesa; i fins de les vicissituds familiars de la mateixa llar camperola, que podien trencar fatalment el fràgil equilibri entre la dimensió i la composició (edat, sexe) de la unitat domèstica, i l’àrea de superfície cultivable. Aquesta incidència desigual de la renda feu possible, altrament, la prosperitat i la consolidació d’un segment de pagesia benestant (des de yeomen anglesos fins a emfiteutes catalans), que aglevava terres en propietat o arrendament, i que explotava treball d’altri mitjançant cessions sots-emfitèutiques o parceries. La dissolució de la servitud, doncs, no feu sinó accentuar la diferenciació social interna de la pagesia occidental.

Els rendistes de la terra, al seu torn, es multiplicaren i diversificaren arreu. A Anglaterra, els antics manors o dominis senyorials passaren a mans d’un grup de grans arrendataris que se serviren de la mà d’obra jornalera eixida dels minúsculs cottages circumdants o reclutada entre els desposseïts i les víctimes de les enclosures (o privatització de terres comunals). Paral·lelament, hisendats rurals, comerciants i gent de la City (l’anomenada i heterogènia gentry) treien profit de l’endeutament i les dificultats de la vella aristocràcia i arrodonien substanciosos patrimonis rurals que feien fructificar mitjançant arrendaments a curt termini. Al continent, mentrestant, una burgesia mercantil, la màxima aspiració de la qual era esdevenir propietària de terres (i fins senyora de vassalls), multiplicava, igualment, les adquisicions rústegues i les inversions agràries, sobretot a la vora de les ciutats i els mercats urbans. Aquests nous propietaris optaren gairebé arreu per una variant o altra d’arrendaments a curt termini i a parts de fruits (com ara la niezzadria toscana o el difós métayage francès). Burgesos de la ciutat i senyors del feu, doncs, tendien a convergir, una mica arreu, al voltant de la renda de la terra. Els uns i els altres cercaven simultàniament la manera de diversificar i ampliar les seves fonts d’ingressos a l’ombra de les estructures estatals de l’època, la burocràcia i l’aparell fiscal i militar de les quals oferia una àmplia gamma de rendes polítiques o ingressos derivats de l’exercici de càrrecs i oficis, l’arrendament d’impostos i la compra de censals públics.

Al·legoria del comerç en l’arc triomfal per l’entrada del cardenal Infante a Anvers, 1635.

BNM

Ben diferent fou, tanmateix, l’evolució coetània de les terres de l’Europa oriental, on la servitud, en lloc de recular, hi feu progressos del tot considerables d’ençà del segle XV. Aquesta refeudalització o “segona servitud” (en realitat la primera, en moltes comunitats de pagesos de l’est de l’Elba fins aleshores lliures) sembla haver estat afavorida per la forta demanda occidental de subsistències i l’alça subsegüent del preu dels cereals, la qual cosa devia engrescar els senyors locals a augmentar l’escala dels seus dominis (sovint a costa de la pagesia) i les dimensions de la superfície cultivada de la reserva. Però degueren influir-hi, igualment, altres factors d’ordre intern, com ara la dilatada inestabilitat política o monàrquica, la baixa productivitat de les reserves senyorials i l’escassetat relativa o la dispersió en l’espai de la força de treball existent. En qualsevol cas, fou per tal de garantir i abaratir la provisió de mà d’obra de les reserves senyorials que foren progressivament legalitzades i incrementades les prestacions en treball de la pagesia, que pogueren oscil·lar, segons els casos, des d’un mínim setmanal d’una jornada, com ara a la Polònia del començament del segle XVI, fins a un màxim de cinc o sis, tal com era corrent a la Prússia oriental de l’inici del set-cents. Ben entès, aquestes reserves senyorials produïen per al mercat. Però ni el comerç a llarga distància ni la circulació interna dels excedents agraris no facilitaren pas l’emergència o consolidació d’una burgesia mercantil autòctona. La raó és que els senyors de la terra aconseguiren de monopolitzar, a més, la distribució dels excedents de gra (o bestiar i vi, sobretot, en el cas hongarès) obtinguts als seus dominis servils, i que feien arribar per via fluvial a mans dels mercaders occidentals establerts als ports de la Bàltica, assenyaladament a Gdansk.

Aquest gra bàltic i servil fou, en darrera instància, la panacea de la ben poc assortida Europa mediterrània, els graners tradicionals de la qual (Sicília, Nàpols) esdevingueren, d’ençà de la darreria del segle XVI, repetidament insuficients o incapaços, si més no, de sostenir el creixement secular de la població. Aquest cereal de les reserves de l’est de l’Elba es convertí, alhora, en el complement idoni dels processos d’especialització agropecuària d’alguns països de l’Europa del nord-oest, com ara Anglaterra i els Països Baixos, on senyors i propietaris de la terra, arran de la crisi baix-medieval, cercaren de compensar la caiguda dels preus del blat i la carestia de mà d’obra, mitjançant la potenciació d’activitats alternatives, com ara la ramaderia, més remuneradores i menys exigents en força de treball. L’especialització ramadera va repercutir ben favorablement, però, en els rendiments i els rèdits agraris. No solament, ben entès, pel fet que facilitava una major disponibilitat d’adobs o fertilitzants d’origen animal, sinó, més aviat, perquè la dedicació ramadera (igual que l’especialització hortícola) feia possible i fins demanava un ús més intensiu de la terra; sobretot arran de la introducció o intercalació de plantes farratgeres (i lleguminoses) que regeneraven el sòl i escurçaven o quasi extingien els períodes de guaret. Tot plegat reclamava, certament, més treball; però aquesta nova agricultura atlàntica, més intensiva i reforçada, quan calgué, per les importacions de gra bàltic, es revelà prou capaç de suportar elevades densitats de població, i fins d’abastar i tot un percentatge insòlitament elevat de població urbana o no absorbida per la sola producció de subsistències. A l’Europa mediterrània, contràriament, la dependència del gra bàltic s’accentuà encara més en els primers decennis del segle XVII, i els mercaders de l’Europa atlàntica (holandesos, hamburguesos, anglesos o bretons de Saint-Malo) n’esdevingueren els intermediaris o proveïdors indispensables.

Darrere el blat, però, arribà tot seguit un variat repertori de mercaderies de procedència atlàntica. La carestia mediterrània, en realitat, no feu sinó facilitar la irrupció comercial i industrial dels països de l’Europa del nord-oest. Fou a la Mediterrània, si més no, on es congrià i consumà l’auge i la fortuna mercantil de ciutats com ara Londres i Amsterdam. Ara bé, aquesta supremacia en l’esfera de la circulació no era sinó la conseqüència de l’avantatge assolit per Anglaterra i les Províncies Unides holandeses en l’àmbit de la producció de manufactures.

Destinació de les exportacions de teixits anglesos a la segona meitat del segle XVII.

Un tret característic d’aquesta nova indústria septentrional era la ruralització i la descorporativització de l’activitat manufacturera, que es desplaçà ben aviat de les ciutats i les corporacions urbanes a les llars necessitades de la ruralia circumdant. Aquest canvi en la localització industrial fou possible, d’una banda, pel fet que mercaders i negociants cercaven fórmules més flexibles i remuneradores de vertebrar el treball manufacturer i, alhora, perquè la subocupació rural de moltes contrades (i la misèria camperola subsegüent) consentia, i fins demanava, la implantació a baix preu d’una activitat complementària de caràcter no agrari. El capital mercantil, doncs, no trobà gaires dificultats a l’hora de supeditar extenses àrees rurals a les seves necessitats. I foren nombroses les famílies camperoles que augmentaren els seus magres ingressos d’origen agrari amb una mena o altra de dedicació manufacturera. Els avantatges comparatius d’aquesta indústria rural, sobretot a escala internacional, foren immediatament evidents en el cas de l’anomenada nova draperia: un repertori de teixits de menys qualitat, amb mixtura de fibres, però més lleugers, atractius i, sobretot, més barats que no pas el drap tradicional, de llana pura, i fabricat als obradors gremials de les ciutats. Foren els draps, si més no, la mena de manufacturats que encapçalaren la penetració anglo-holandesa a la Mediterrània del sis-cents, i que provocaren, correlativament, la desindustrialització de moltes ciutats mediterrànies de llarga tradició tèxtil i manufacturera.

La guerra dels Trenta Anys.1 Escània; 2 Finlàndia; 3 ĺngria; 4 Estònia; 5 Livònia; 6 Bohèmia; 7 Bremen; 3 Westfàlia; 9 Països Baixos hispànics; 10 Luxemburg; 11 Würzburg; 12 Württemberg; 13 Verdun; 14 Metz; 15 Toul; 16 Franc Comtat; 17 Milanesat; 18 Presidis de la Toscana; 19 Nàpols; 20 Sicìlia; 21 Sardenya; 22 Catalunya; 23 Portugal.

Les dècades inicials i centrals del segle XVII foren, certament, uns anys de dificultats prou generals; fins i tot per les terres de la dinàmica i expansiva Europa del nord-oest. Tot i així, els senyals d’una “crisi general del segle XVII” no són pas ni inequívocs ni igualment evidents en el conjunt europeu. Enmig de la crisi o depressió hi ha, si més no, excepcions ben significatives. Així, la població d’Anglaterra, les Províncies Unides holandeses i, en general, de l’Europa nòrdica (Suècia, Dinamarca), va créixer ininterrompudament fins almenys els anys seixanta del segle XVII. Posteriorment, quan el creixement s’aturà, la població tampoc no s’enfonsà dramàticament, tal com s’havia esdevingut, en canvi, i força abans, a l’Europa central i la meridional, on les pèrdues acumulades del període 1600-50 afectaren entre un 20 i un 40% dels efectius (sobretot a les devastades terres de l’imperi germànic, un dels escenaris de la guerra dels Trenta Anys). Les províncies holandeses escaparen fins i tot de la crisi comercial i manufacturera de la dècada del 1620, que colpí no sols la Mediterrània sinó Anglaterra i tot. Contrastos semblants suggereixen, però, que aquesta “crisi del segle XVII” no va ser pas, tot i les aparences o algunes analogies, una reedició de la “crisi del segle XIV”, que atuí tothom per igual o gairebé. Les dificultats del sis-cents i la seva superació reflectien i accentuaven, més aviat, el procés de redistribució del potencial demogràfic i econòmic de les distintes regions europees. Crisi, doncs, de rellevaments, abans que no pas general. Així, la decadència de la monarquia hispànica dels Àustria fou compensada per l’ascens d’una nova potència bàltica: la Suècia dels Vasa. I fins i tot fora d’Europa el relleu no fou pas menys evident: als vells imperis colonials ibèrics, s’hi afegiren, i sobreposaren, llavors, els dels conquistadores atlàntics (holandesos, anglesos, francesos i tot).

Reforma i Contrareforma

Algunes fites culturals del període, com ara el Renaixement i l’anomenada revolució científica, il·lustren igualment aquest desplaçament geopolític —de la Mediterrània a l’Atlàntic— no pas casual o totalment espontani. Originàriament, el Renaixement fou un producte genuïnament mediterrani: tant per raons estrictament geogràfiques com per les seves fonts d’inspiració. Va néixer, com és sabut, en unes polis o ciutats estat de la Itàlia septentrional, que s’havien enriquit i engrandit a redós del gran comerç mediterrani; i fou, abans de tot, una temptativa deliberada per tal de ressuscitar una civilització clàssica, és a dir, grecoromana o mediterrània. La revolució científica, al seu torn, sempre fou més cosmopolita, certament; almenys, als seus inicis o antecedents. Nicolau Copèrnic era polonès; Johannes Kepler, alemany; Andreas Vesal, flamenc; i Galileu, florentí. La universitat de Pàdua —on estudià Copèrnic, i hi professaren Vesal i Galileu— conservava la seva primacia científica (matemàtiques, astronomia, medicina) encara a la darreria del segle XVI, i les primeres acadèmies “alternatives” (la Accademia dei Lincei a Roma, fundada el 1603; la del Cimento a la Florència del 1657) foren encara italianes. Ara, el calvari d’un Galileu davant del Sant Ofici o el prudent autoexili a Holanda del francès Descartes marcaren, a començament del segle XVII, el viratge definitiu.

Ara es pot dir que Francis Bacon o Isaac Newton, exponents de la revolució científica del sis-cents, no podien no ser anglesos. O que el cultiu d’una ciència experimental, tal com demanava Bacon, i l’aplicació de la raó i el llenguatge matematicodeductiu al coneixement de la natura i l’univers eren activitats intel·lectuals que només podien florir, a l’època, en determinats climes septentrionals o prou allunyats, si més no, de la tòrrida Inquisició. Dit altrament: allà on els homes poguessin discutir i elaborar hipòtesis “sense el perill d’una guerra civil”, tal com diuen que feien, i podien fer, els estudiosos de la Royal Society de Londres (d’ençà de l’any 1662). Per a aconseguir un ambient tan propici calien “només” dues condicions: tolerància i autonomia o secularització del discurs científic. Una condició i l’altra, ben entès, eren ja inscrites en l’humanisme renaixentista d’arrels mediterrànies. A l’hora de la veritat, però, l’ideal humanista es mostrà extremament fràgil i sucumbí estrepitosament arran de les conteses religioses de començament del segle XVI.

Els anhels d’una renovatio espiritual, susceptible de recuperar els valors del cristianisme presumptament original, arrencaven, certament, de força temps abans, i eren compartits difusament tant en determinats medis eclesiàstics com entre els rengles dels simples creients de l’Occident europeu. Les famoses noranta-cinc tesis de Martí Luter contra les indulgències papals, exposades l’any 1517 a l’església del castell de Wittenberg, no pretenien, de fet, res de gaire diferent: impulsar la regeneració de la cristiandat i denunciar, en particular, la corrupció de l’Església i el seu cap suprem. Ara bé, qualsevol temptativa de renovació religiosa —tal com havien mostrat força heretgies medievals— no podia tenir, en cas de reeixir, uns efectes tan circumscrits. Sobretot, perquè la religió, a l’Europa dels segles XVI i XVII, no era únicament una vivència estrictament privada ni una creença merament “espiritual”, sinó que impregnava i fins emmotllava l’existència mateixa dels individus. Les campanes dels cloquers rurals, el ressò de les quals marcava les activitats i les obligacions dels vilatans, són la il·lustració més perfecta (però no pas l’única) d’aquesta influència, a voltes abassegadora, de l’Església i els seus preceptes en la vida de la gent. Però la religió, a més, es pot dir que entrava igualment en els càlculs de prínceps i monarques, creients sincers, potser, però desitjosos, alhora, de refermar la seva autoritat o sobirania mitjançant l’apel·lació a la providència o el sosteniment d’una determinada confessió. La religió, en fi, tampoc no fou tothora el dogal dels pobres i els oprimits. Contràriament, a l’Europa del cinc-cents, el cristianisme continuava sent una de les principals fonts d’inspiració i legitimació del canvi social i la revolta dels de sota.

Per aquest seguit de raons —i encara per d’altres, més conjunturals, que n’expliquen l’èxit i l’oportunitat— les tesis de Luter desvetllaren i concitaren reaccions múltiples, imprevistes, i fins contradictòries i tot. Així, hi hagué, d’una banda, una Reforma dels prínceps alemanys, que abonaren Luter i el luteranisme per tal de reforçar la seva independència política al si de l’Imperi i beneficiar-se, de passada, de la secularització del patrimoni de l’Església catòlica. Un sentit semblant —a més d’un innegable component burgès— degué de tenir el ressò que Huldrych Zwingli, Joan Calví i altres reformadors trobaren de bon començament en algunes ciutats estat (igualment imperials) dels cantons suïssos, com ara Basilea o Ginebra. Simultàniament, però, hi hagué una Reforma popular, protagonitzada pels camperols (i minaires i vilatans) de Suàbia, Francònia i Turíngia, que reclamava la supressió de la servitud i altres opressions en nom dels principis igualitaris i fraternals del cristianisme “original”. Una Reforma, doncs, radical, atiada al màxim per Thomas Müntzer i els anabaptistes, que provocà la condemna no pas menys extremada de Luter mateix, i la subsegüent i sagnant repressió dels camperols “cristians”.

A diferència, a més, d’altres dissidències religioses medievals, la Reforma luterana o protestant s’escampà geogràficament amb summa facilitat, i esdevingué ben aviat una religió d’estat. Prínceps i ciutats (tant alemanyes com suïsses o bohèmies) de l’Imperi adoptaren el luteranisme força temps abans que no fos reblada jurídicament la divisió religiosa dels territoris imperials, la qual cosa s’esdevingué, finalment, a la dieta d’Augsburg de l’any 1555, que sancionà el principi cuius regio eius religio, i facultà cada governant per a imposar la seva i única religió, reformada o no. L’adhesió luterana, però, fou igualment precoç a les monarquies escandinaves de Suècia (1527) i Dinamarca-Noruega (els anys 1536 i 1537, respectivament). A Anglaterra, el divorci amb Roma tingué una gènesi prou diferent, però es consumà l’any 1534 quan el parlament nomenà Enric VIII com a cap únic i suprem de l’Església d’Anglaterra. El calvinisme, al seu torn, feu progressos ràpids i considerables per terres del sud-oest del regne de França; i els seus seguidors pugnaren reiteradament, i fins militarment, per tal d’implantar-lo en l’esfera de l’Estat. Allò que no assoliren mai els calvinistes o hugonots francesos, ho aconseguiren, en canvi, el reformador John Knox i el parlament escocès de l’any 1560, quan feren del calvinisme d’arrel ginebrina la religió oficial del regne. Una variant o altra de protestantisme arrelà i coexistí, paral·lelament, fins per terres de la catòlica Polònia, d’Hongria i de Transsilvània, a la ratlla de l’imperi islàmic otomà.

L’anomenada Contrareforma no fou solament una mera reacció davant la Reforma. Respongué, inicialment i anteriorment, al mateix neguit o fervor que inspiraren originàriament Luter i altres reformadors protestants. Per aquesta raó, alguns historiadors s’estimen més de parlar de Reforma catòlica. Ara, un cop consumada l’escissió religiosa, les estratègies i les providències de “recatolització” no pogueren escapar pas de l’influx triomfant del protestantisme, i és en aquest sentit —de combat o confrontació oberta— que la Reforma catòlica pot ser conceptuada sense gaire violència de reacció o de Contrareforma.

Roma era, per descomptat, la potència capdavantera en aquesta lluita contra l’heretgia. Els papes, però, mai no foren sols a lluitar. No solament perquè hi havia, certament, sobirans convençudament catòlics, sinó, alhora, perquè les guerres de religió esdevingueren, en realitat, una forma de vertebrar els grans antagonismes dinàstics i internacionals. Així, la causa catòlica tingué d’antuvi el suport actiu i militar d’un bon nombre de prínceps i monarques i, assenyaladament, el dels sobirans de la branca hispànica de la casa imperial dels Habsburg. Les campanyes de l’emperador Carles V contra els protestants alemanys, i el suport de Felip II, llavors de les guerres franceses de religió, a la Lliga Catòlica, en són un bon testimoni. Al començament del segle XVII, a més, l’emperador Ferran II (1619-37) s’afegí entusiàsticament (per raons d’estat) a la sèrie de monarques campions de la Contrareforma: abandonà la política de tolerància confessional dels seus predecessors i endegà una virulenta campanya de recatolització dels seus dominis patrimonials, que començà amb la repressió dels protestants de Bohèmia, i continuà en el decurs de l’anomenada guerra dels Trenta Anys (1618-48). Mentrestant, monarques que rivalitzaven políticament amb els Habsburg catòlics, com ara els successius reis catòlics de França, tampoc no desaprofitaren cap oportunitat per tal de sufocar per les armes el protestantisme més o menys actiu i organitzat dels seus reialmes, sobretot quan la dissidència religiosa amenaçà d’esdevenir un autèntic perill d’estat o un estat alternatiu, tal com succeí a les províncies franceses del sud-oest.

Aquesta política de força obtingué, certament, alguns èxits remarcables, com ara la frustració, finalment, d’un Estat francès calvinista (almenys, d’ençà del setge de la ciutadella protestant de La Rochelle, l’any 1627), i la recatolització de Bohèmia, Polònia i d’altres territoris de l’Europa oriental i central. Tanmateix, l’ofensiva antiprotestant de l’Església catòlica no es fundà únicament en la repressió o el poder de les armes; tant o més eficaç fou, a la llarga, el disseny d’una estratègia persuasiva o propagandística. Heus ací, la funció, i la significació, del concili de Trento (1545-63) i les seves disposicions —tot i que bastants decrets sancionats no foren una autèntica o completa realitat fins força temps després—. Perquè allò que els bisbes catòlics aparellaren a Trento fou, abans de tot, un vast i polifacètic programa d’actuació, la gradual o fins secular aplicació del qual no sols deturà l’expansió del protestantisme i li arrabassà una part de la seva àrea geogràfica inicial, sinó que acabà, a més, modificant prou radicalment la fesomia i la praxi del cristianisme medieval i, per extensió, de la cultura popular de l’Europa catòlica. Una simple enumeració bastarà per tal d’adonar-se’n: arran de Trento arribaren, més tard o més d’hora, el confessionari, la catequesi d’infants i els seminaris de formació del clergat secular; el rosari, la devoció mariana i el reguitzell subsegüent de confraries populars; l’enquadrament parroquial de la festa popular, i la persecució de les manifestacions més estridents i espontànies de la cultura plebea.

A l’ombra de Trento, en fi, proliferaren nous ordes regulars, amb una decidida vocació propagandística, i el no pas menys ferm propòsit de combatre in situ l’heretgia i el paganisme, tant entre els “salvatges” d’Europa enllà com en les “Índies” domèstiques —és a dir, a les muntanyes i les ruralies del Vell Continent encara descregudes, quasi paganes o desconeixedores dels dogmes fonamentals—. És impossible no esmentar els jesuïtes, que monopolitzaren ben aviat l’ensenyament superior de les classes benestants i dirigents de l’Europa catòlica en col·legis i universitats pròpies, que esdevingueren l’avantguarda de la recatolització de l’Europa central i oriental i que anaren a buscar els pagans fins a casa seva, a l’Índia i al Japó, tal com feu Francesc Xavier.

En una societat amb una majoria aclaparadora d’analfabets, sobretot en els medis rurals i muntanyencs, l’adoctrinament de masses només podia ser, en realitat, propaganda per la imatge, tal com ja recalcava i recomanava una cèlebre disposició tridentina. Trento fou, en conseqüència, l’origen d’una autèntica apoteosi iconogràfica —de les estampetes a les grans realitzacions arquitectòniques i urbanístiques— que contrastà vivament amb l’austeritat i la iconoclàstia de l’Europa protestant. Assimilar sense més ni més el Barroc a la Contrareforma —com es fa sovint— és segurament tan exagerat com inevitable. Tant el Barroc catòlic com el seu homòleg protestant, tan diferents d’intenció, begueren, de fet, d’unes mateixes fonts d’inspiració: Itàlia (Roma, Florència, Venècia); els teòrics manieristes itàlics, com ara Giorgio Vasari; i el clarobscur de Michelangelo Merisi da Caravaggio i la lluminositat de l’escola veneciana, amb Ticià i Tintoretto en primer lloc. Dit altrament: la pintura holandesa del sis-cents tampoc no deu gran cosa al calvinisme, si no és la severitat que traspuen les taules parades i els pulcres interiors domèstics escollits tot sovint com a motiu pictòric. Amb la Contrareforma i el Barroc, però, Roma refermà i prolongà el seu paper de capital artística per excel·lència. I el mecenatge papal (que era producte tant de Trento com de l’absolutisme de l’Estat del Vaticà) donà a la ciutat una inesborrable i definitiva fesomia barroca; talment com la recatolitzada Praga de la segona meitat del segle XVII, i altres ciutats de l’Europa central i oriental.

Però no tot eren contrastos i antagonismes: Reforma i Contrareforma han estat conceptuades per la historiografia més recent com una mateixa i vasta empresa d’aculturació i disciplinació de les classes populars; com una temptativa sovint reeixida de recomposició de l’hegemonia de les classes dominants europees després dels ensurts ocasionats per la Reforma radical i l’erosió dels mecanismes tradicionals de control social (la baronia o senyoria local). Sota aquesta perspectiva, doncs, res no diferenciava pas un pastor protestant d’un rector catòlic o una ciutat calvinista d’una monarquia “papista”.

La persecució de la bruixeria, tant per terres catòliques com protestants, és potser la manifestació més conspicua d’aquesta lluita mancomunada contra la cultura popular, les seves arrels i les seves expressions més difoses. Ben entès, no és pas que entre el 1550 i el 1650 (època de màxima repressió) hi hagués, en realitat, més bruixes i bruixots que mai. La bruixeria (amb aquest nom o no) era, de fet, un feix de creences prou antic, que oferia al creient un ampli i satisfactori repertori de solucions o explicacions davant l’adversitat més elemental o l’infortuni (altrament) més inintel·ligible, ja fos una malaltia, una vaca que no donava llet o una pedregada que malmetia la collita. Cap a la darreria de l’època medieval, però, teòlegs i inquisidors començaren a interrogar-se sobre creences semblants, que no eren pas exclusives, inicialment, de la pagesia o de les poblacions muntanyenques menys o gens cristianitzades. Fou, doncs, la perseverança de teòlegs i inquisidors —i la seva insistència a explicar les arts de bruixeria com el necessari resultat d’un pacte amb el dimoni— allò que multiplicà espectacularment el nombre de bruixes i bruixots a l’època moderna, i que afavorí, alhora, l’espiral de credulitat i al·lucinació col·lectives que va acabar devastant comunitats senceres. És gairebé impossible, a hores d’ara, no rubricar el dictamen de l’inquisidor castellà Alonso de Salazar de Frías, astorat per la quantitat de criatures que s’autoinculpaven de bruixeria en un seguit de pobles navarresos, al començament del segle XVII: “No hi havia bruixes i bruixots fins que hom no en començà a parlar i escriure”.

Tampoc no hi havia, segurament, més pobres que abans. A l’inici de l’època moderna, però, els pobres, igual que les bruixes, foren objecte d’una atenció preferent, amb resultats igualment funestos. Consells urbans, humanistes, monarques i magistrats en general es posaren en guàrdia davant els pobres i les seves eventuals i violentes irrupcions. L’innovador tractat de Joan Lluís Vives i Marc (De subventione pauperum, Bruges, 1526) sobre la matèria, i l’hospital (i la taxa) de pobres de la municipalitat de Lió (1531-34), model ben aviat d’iniciatives semblants, foren els primers senyals de discriminació i reclusió de la pobresa. Calia, en suma, destriar entre els “bons” i “mals” pobres, entre els verament necessitats o invàlids, i aquells altres, fingits o falsos, que calia forçar a treballar en els pertinents establiments públics. S’esdevenia, però, que el terme de “pobre” era arreu extremament lax. Així, si les draconianes “lleis de pobres” angleses castigaven, en realitat, una munió de jornalers itinerants a la recerca de feina, al regne de Nàpols, al seu torn, aquesta legislació incriminava fins aquells menestrals temporers que només podien llogar-se un parell de jornades setmanals en l’obrador d’un mestre. La categoria de “pobres”, a més, podia incrementar-se considerablement arran d’una maltempsada qualsevol, quan una mala collita, una guerra o una epidèmia abocaven a la vida errant i la indigència una munió de famílies que en circumstàncies normals vorejaven la mera subsistència. La inseguretat i la precarietat eren, sens dubte, trets consubstancials de l’experiència de la pagesia i de les classes populars. A les periòdiques i inevitables males anyades, a les revingudes inopinades de la pesta, s’hi afegí la càrrega, cada cop més feixuga i onerosa, de la guerra. Fiscalitat, allotjaments, pillatges i devastacions de la soldadesca dibuixaven el negre horitzó de molts pagesos i vilatans de l’època.

Noves monarquies, nous imperis

La revolució militar. 1470-1700.

La guerra: heus ací l’origen, el motor, segons alguns autors, de l’anomenat Estat modern. Sota aquesta fórmula i d’altres d’equivalents —com ara “noves monarquies”, “monarquies del Renaixement” o “absolutisme”—, els historiadors han volgut resumir i designar un seguit de canvis més o menys precoços i complets esdevinguts en l’esfera del poder polític cap a la darreria de l’època medieval (segles XIV i XV) i en el decurs, sobretot, de l’era moderna (segles XVI-XVIII). L’essència, i la tendència arreu, d’aquesta mena de canvis fora, a curt o llarg termini, l’enfortiment, i fins la independència, de l’autoritat monàrquica i els mecanismes estatals que n’eren suport i expressió alhora. La historiografia clàssica de l’estat modern ha remarcat, en conseqüència, els components materials i més repressius d’aquesta nova entitat política: exèrcit, fiscalitat, burocràcia i diplomàcia... I n’ha donat, potser, una imatge excessivament tecnològica, que s’adiu força, però, amb la mena de metàfores que feien servir ja alguns tractadistes i propagandistes coetanis, quan equiparaven les monarquies modèliques amb sengles “maquinàries”, “engranatges” o complicats mecanismes de rellotgeria. La idea d’un estat no sols més eficient, sinó fins i tot més aclaparador, tampoc no és pas exclusiva dels historiadors clàssics de l’estat modern: el model estatal dissenyat per Thomas Hobbes a mitjan segle XVII té per emblema Leviatan, el temible monstre bíblic.

Tanmateix, la natura d’aquesta nova mena d’estats pot ser precisada i conceptuada de manera més rotunda. Perquè, en realitat, totes les característiques distintives recalcades pels estudiosos —des de l’exèrcit fins a la burocràcia— són l’expressió, al capdavall, d’un mateix i sincronitzat procés de concentració del poder polític. Qui diu concentració, diu, és clar, relegació i fins supressió d’altres instàncies fins aleshores concurrents, i dotades de capacitat o iniciativa política, com ara les jurisdiccions i els dominis feudals, les magistratures urbanes de les ciutats estat, algunes cúries judicials (com ara els parlements francesos), i les assemblees representatives (corts) dels estaments o dels països i nacions d’un determinat perímetre dinàstic o imperial. Així, l’autèntica novetat o modernitat d’aquestes noves monarquies o estats absolutistes va consistir, precisament, en el procés de centralització política que afavorien o anunciaven. Un simple càlcul (per groller que pugui semblar) bastarà per tal de fer avinent la transcendència a curt i llarg termini d’aquest procés. L’Europa del 1500 disposava, segons Charles Tilly, de prop de mig miler d’“unitats polítiques més o menys independents” (per dir-ho amb les mateixes i cauteloses paraules de l’autor); quatre segles després, cap al 1900, només en restaven unes vint-i-cinc. Es pot assegurar, a més, que pels volts del 1700 el nombre d’aquestes “unitats polítiques” ja s’havia reduït prou dràsticament, i que s’acostava més a la xifra del 1900 que no pas a la de quatre segles abans. Era la fi —o quasi— de les monarquies “compostes”, fragmentades políticament i de sobirania compartida entre el monarca i les instàncies representatives del regne, que havien estat la norma, segons H.G. Koenigsberger, a la darreria de l’època medieval i a l’inici, encara, de l’era moderna. Era el triomf, en suma, de l’absolutisme monàrquic.

Ben entès, l’absolutisme —historiogràficament parlant— ja no és el que era. Els estudiosos recents de l’absolutisme francès, abans considerat paradigma i culminació de la nova mena d’estats europeus del període modern, coincideixen a remarcar ara, per contra, les febleses, i fins i tot els fracassos, d’aquest mal anomenat Estat modern, com més va més medievalitzant o tradicional als ulls de les noves generacions d’historiadors (tal com passà, anteriorment, amb les anomenades “noves monarquies” dels segles XV i XVI, que es revelaren, a la fi, decebedorament decrèpites o vulgars). A l’origen de la fallida, segons aquests autors revisionistes, hi ha (paradoxalment, si hom pensa en la bibliografia precedent) causes o raons d’índole tecnològica, a saber: la manca de mitjans materials, i coercitius en particular, de la corona. L’absolutisme, doncs, era tècnicament, materialment impossible, i les fuites de tota mena (fiscals, militars, judicials), el resultat llastimós de voler estirar més el braç que la màniga: el tret verament distintiu, en suma, d’aquesta mena de monarquies. Les seves mancances, a més, obligaren a cercar compromisos constants amb tota mena de forces socials organitzades i, assenyaladament, amb aquelles que, com ara la noblesa, més podien soscavar els fonaments de l’autoritat monàrquica. Així, l’Estat modern, lluny d’imposar-se aclaparadorament “des de dalt” (tal com demanaven Hobbes i altres tractadistes coetanis) era, en realitat, un estat acomodatici per definició, mancat, en definitiva, de veritable independència o de prou capacitat de maniobra.

La descoberta o revalidació de les insuficiències de l’absolutisme ha revitalitzat, de retop, aquella historiografia de caire corporativista (Näf, Hintze, Lousse) que definia l’Estat de l’època moderna com un “Estat d’Estats”, el tret distintiu del qual fora, precisament, que el príncep i els estaments (organitzats corporativament en corts i magistratures vàries) compartien, en grau divers, el poder i la sobirania. Així, les mancances de la corona serien a l’origen de la prolongació i fins potenciació de l’activitat d’altres instàncies polítiques concurrents. La centralització, doncs, només va existir, pel que sembla, sobre el paper. Massa historiadors —que maneguen, justament, piles de papers— haurien estat víctimes massa sovint de la retòrica, imatgeria o propaganda segregada, en suma, pels mateixos interessats: els monarques amb vocació absolutista i els seus corifeus. Hom pot arribar a la conclusió, doncs, que l’absolutisme no ha estat, al cap i a la fi, sinó una il·lusió òptica.

Fora, tanmateix, una conclusió igualment exagerada o errònia. Perquè, sense negar-ne els dèficits —que existiren, certament—, els progressos de l’Estat —en matèria de centralització política i captura de recursos— foren prou constants i considerables en el decurs del període. Es tracta, ben entès, de guanys que potser semblaran ben migrats o fins irrisoris i tot a un lector apressat del Leviathan de Hobbes (i encara més, no cal dir-ho, a aquells autors que solen identificar, volgudament o no, els estats absolutistes de l’època amb els moderns estats totalitaris del segle XX). Ara bé, als camperols francesos o catalans del segle XVII, i a les classes dirigents d’alguns països europeus de l’època, aquests minsos progressos estatals els semblaven, senzillament, del tot insuportables o intolerables: fos per la càrrega tributària que comportaven, fos perquè vulneraven radicalment el principi de sobirania compartida vigent fins aleshores.

Fronteres i “pays d’état” a la monarquia francesa.

Al començament del segle XVII, si més no, era ja evident que aquest principi, i la mena de vertebració política que engendrava, casaven prou malament amb les demandes redoblades d’unes monarquies entrampades i embrancades en interminables i costoses empreses bèl·liques. L’expansionisme i l’activitat militar subsegüent havien estat, certament, trets no pas menys característics o necessaris de les velles monarquies i fins de les ciutats estat de l’Europa medieval. La novetat, a l’època moderna, és que aquesta faceta inevitable dels estats europeus esdevingué més i més sagnant en recursos de tota mena. Els canvis experimentats per la mateixa activitat bèl·lica foren a l’origen, segons sembla, de les renovades i acrescudes demandes dels governants europeus. Així, la difusió de les armes de foc i de l’artilleria, assenyaladament, revolucionaren tant els sistemes de fortificació com les pautes de la contesa bèl·lica mateixa. Ciutats i fortaleses hagueren d’enderrocar les seves clàssiques i elevades torres de defensa —tan vulnerables, aleshores, davant el tir parabòlic dels canons enemics—, i aixecar, per contra, sòlids i terraplenats baluards —al cim dels quals hom podia emplaçar-hi els canons propis—. Canonades i baluards, al seu torn, donaren origen a la guerra de setges prolongats, tan característica de l’època i, alhora, tan dispendiosa per a totes dues parts, assetjants i assetjats. La dilatació en el temps de les campanyes militars, i el nou paper de la infanteria, demanaven, a més, la mobilització i el manteniment durant llargs períodes de grans contingents armats de mercenaris i de paisans reclutats, amb els inevitables i sovint insuperables problemes afegits d’intendència i finançament. Així mateix, a diferència de l’època medieval, la guerra marítima (o marítimo-colonial) i l’armament naval subsegüent assoliren també llavors un relleu i una dimensió inèdits.

Si la guerra era cada cop més onerosa, els conflictes bèl·lics no foren pas més infreqüents o localitzats. Contràriament, la primera meitat del segle XVI fou l’època de l’inici de les anomenades guerres de religió per terres de l’imperi germànic. L’emperador mateix —Carles V— guerrejava aleshores, i gairebé simultàniament, contra la lliga de prínceps protestants, contra les hosts de Francesc I de França, que li disputava la supremacia a la península italiana, i contra els otomans i els corsaris barbarescos que els secundaven a la Mediterrània. A la segona meitat de la centúria, el seu successor en els dominis hispànics de la casa d’Àustria, Felip II, bregà coetàniament o consecutivament amb els revoltats dels Països Baixos (un conflicte que abocà la monarquia a la bancarrota), amb l’Anglaterra d’Isabel I (una guerra que culminà amb el desastre de l’ Armada Invencible l’any 1588), amb els protestants francesos i la casa de Borbó (enmig de les guerres franceses de religió), i amb els turcs (derrotats a Lepant l’any 1571). Ni l’afluència dels metalls americans no pogué deturar la decadència de la monarquia hispànica a escala internacional ni la ruïna paral·lela, d’ençà del final del segle XVI, d’algunes províncies d’aquesta monarquia “composta” —assenyaladament, Castella, un dels pilars financers de l’expansionisme dels Àustria—.

Guerra i pau a Europa. 1600-1650.

Al començament del segle XVII, el panorama europeu no semblava pas menys cruent, tot i la presència dels primers senyals de dificultats econòmiques. L’anomenada guerra dels Trenta Anys (1618-48) assolà vastes regions de l’Imperi, propicià la irrupció de noves potències militars, com ara Suècia, i involucrà finalment totes les grans dinasties europees. En aquest context bèl·lic, els règims polítics paccionats o de sobirania compartida aparegueren com a menys idonis i tolerables als ulls dels sobirans i els seus ministres. Fou aleshores, doncs, que les institucions representatives i els privilegis polítics tradicionals d’una munió de regnes, principats o ciutats estat esdevingueren cada vegada més incompatibles amb les demandes d’uns governants necessitats de recursos fàcils i ràpids. El resultat d’aquesta mena de tensions fou tot sovint, i a la llarga, la relegació o fins la supressió violenta de les sobiranies provincials. Simultàniament, però, les temptatives de modificació de l’ordre polític tradicional alimentaren revoltes més o menys reeixides de caràcter patriòtic. La rebel·lió dels Països Baixos, a la segona meitat del segle XVI, i la propagació de les tesis polítiques dels calvinistes francesos forniren el model, i el llenguatge, d’aquesta nova mena de revoltes, que anteposaven —o deien que anteposaven— els interessos del país o la pàtria als de la corona o dinastia, i que aglutinaven, en conseqüència, capes prou àmplies i socialment força diversificades de població al voltant de la defensa dels privilegis autòctons. La Revolució Anglesa, la Fronda francesa o les revoltes provincials al si de la monarquia hispànica, sempre a mitjan segle XVII, foren, doncs, l’altra cara de l’Estat modern i el seu desigual procés d’implantació.

De la pau de Westfàlia a la pau dels Pirineus 1648-1659.

Allà on triomfaren més completament el patriotisme i el pactisme (Holanda, Anglaterra), els estats resultants no es mostraren pas menys eficients ni menys ambiciosos en el pla militar. La segona meitat del segle XVII fou l’època de les guerres marítimo-colonials entre Anglaterra i Holanda. Al continent europeu, mentrestant, la França borbònica començava a eixamplar aleshores tant els seus dominis colonials (del Quebec al Mississipí, i de Senegal i Madagascar fins a les Índies Orientals) com les fronteres terrestres del regne (sempre a costa dels territoris d’una branca o altra de la casa d’Àustria). El pols entre els Àustria i els Borbó dominava encara l’escena política europea, tot i que la decadència de la monarquia hispànica semblava ja irremissible aleshores. Un cop més, la història dels Països Catalans a l’època moderna és inseparable d’aquesta mena d’esdeveniments internacionals. No solament perquè el sistema d’estats europeu aleshores en construcció deixava com més anava menys marge a les petites i compartides sobiranies, sinó perquè foren les pressions derivades d’aquest sistema d’estats allò que acabà per invalidar els termes de la unió de corones del 1479 i el model d’acoblament imperial del començament del segle XVI.