Els articles precedents són, de fet, una proposta de lectura i articulació dels diferents i necessàriament segmentats capítols o apartats d’aquest treball. Hom hi ha remarcat, d’una banda, el feix de circumstàncies o influències més àmplies que determinaren i constrenyiren, a la llarga, el lloc dels Països Catalans dins el conjunt europeu del període; és a dir, el context general. De l’altra, però, hom ha assajat de dotar de coherència interna allò que, altrament, no fóra sinó la successió en el temps de fets i esdeveniments d’índole prou diversa. Es tracta, en poques paraules, d’una seqüència o periodització de les vicissituds històriques de l’espai català en el decurs dels segles XVI i XVII, i en el context polític que li era més específic o immediatament influent: la monarquia hispànica dels Habsburg.
Si qualsevol temptativa d’aquesta mena, i els criteris que n’inspiren l’elaboració, és sempre discutible, l’ordenació, la distribució i la jerarquització de la matèria històrica tampoc no són una operació menys arbitrària i necessària. En aquest treball s’ha optat per seguir un esquema relativament clàssic de plans o blocs temàtics o monogràfics. Així, un primer gènere de col·laboracions tracta, sobretot, de la fesomia dels Països Catalans en aquest període: el nombre i la distribució de la població en l’espai, les comunicacions o la seva absència, les vicissituds i l’estructura de la producció i els intercanvis. En un segon bloc, l’atenció preferent es dedica a les classes, els estaments i els grups socials, i, en particular, a la mena de solidaritats i antagonismes que els travaven o escindien segons els casos, i que, en darrera instància, els definien. S’hi estudien, a més, tant aquells grups, com ara els eclesiàstics, amb un fort i perfilat component institucional, com aquells altres, més laxos o fins marginals —pobres, corsaris, bandolers—, que no tenien gaire cabuda en els sistemes coetanis de classificació social. A continuació, un tercer grup d’autors explora el món canviant de les idees, dels conceptes que ajuden a entendre, representar o transformar la societat i la natura: la cultura, en una paraula, i els seus vehicles d’expressió (la llengua, els signes, els símbols). Finalment, la darrera secció de l’obra ressegueix la trajectòria i els sotracs polítics dels Països Catalans (o d’algun país català en particular, de vegades) en el decurs del període, i des de la via cap a la unió de corones del 1479 fins a la vigília de la guerra de Successió.
Inevitablement, hi ha temes o qüestions que romanen absents o no del tot remarcats en el conjunt de l’obra. Unes vegades, per inadvertència o per volguda selecció dels autors o coordinadors i altres cops, en canvi, perquè determinades línies de recerca historiogràfica no han donat encara tot el fruit que cal legítimament esperar-ne. Inevitablement, també, no tots els Països Catalans deuen haver restat igualment reflectits o idènticament tractats al llarg d’aquestes pàgines. En ocasions, per determinades inèrcies que són encara de mala solució. A vegades, però, aquesta descompensació territorial és, simplement, la manifestació de la diversificació històrica dels Països Catalans o, més senzillament encara, de la diversitat historiogràfica catalana —no solament el fruit de llacunes, sinó de línies de recerca que es promocionen o sistematitzen en uns llocs sí i en d’altres no—. Cal esperar, tot i així, que aquest treball sobre la història catalana dels segles XVI i XVII farà evidents els progressos generals de la recerca dels darrers anys, i que contribuirà, en conseqüència, a dissipar o mitigar l’“obscuritat” (historiogràfica) que ha envoltat fins fa poc aquestes centúries.