La monarquia hispànica i els Països Catalans

Els anys del regnat de Ferran II havien tingut caràcter de recomposició socioeconòmica i de reajustament institucional. Arreu de les terres catalanes l’intervencionisme del monarca havia estat de tons més o menys cesaristes, d’acord amb la resistència de la societat i la capacitat política dels estaments de cada territori. A Catalunya, després de la resolució arbitral del plet remença i de dures intervencions de Ferran II sobre les institucions, no solament de la mà del monarca, com tantes vegades ha estat dit, sinó també de les forces vives del país, s’establia el règim insaculatori a la Generalitat catalana (1493) i a la ciutat de Barcelona (1498).

Les intervencions de Ferran II foren, en canvi, decididament més autoritàries tant amb la Consignació mallorquina (junta d’administració del deute) (1499) com amb el municipi (1482) i la Generalitat (1510) de València. Fou precisament d’aquest darrer regne, com ha demostrat Ernest Belenguer, d’on Ferran II havia d’obtenir més fàcilment préstecs i serveis per a la guerra de Granada o per a les campanyes d’Itàlia i la Mediterrània. La continuïtat del règim paccionat —tot i la seva fragilitat als regnes de València i Mallorca, ja que havia estat reforçat només en el cas català amb la constitució de l’Observança (1481)— va inclinar la monarquia a instaurar unes bases polítiques pròpies a tota la corona catalanoaragonesa com un recurs institucional a l’absentisme reial: Lloctinència, Capitania General, governacions, audiències i Consell d’Aragó van esdevenir sobretot l’estructura institucional de la política de la monarquia i no sempre el complement institucional d’una societat cada dia més complexa. És més, Ferran II completà els instruments operatius de la monarquia amb la introducció de la nova Inquisició. La seva implantació durant la dècada dels vuitanta va significar arreu de la Corona una dura inflexió social, econòmica i cultural de la qual, sobretot el Regne de València, n’havia de sortir molt especialment trasbalsat, segons J. Ventura.

El regnat de Carles V, tot i que representà, de fet, l’inici d’una nova dinastia procedent de Flandes, no sols no havia de canviar tot això, sinó que, amb l’adquisició del títol imperial, aquell foraster de Gant (Flandes) esdevingué cap de la casa d’Habsburg i condicionà del tot la direcció de la política dels seus regnes. La corona catalanoaragonesa passava de l’òrbita hispànica dels Trastàmara a l’òrbita imperial dels Habsburg. Carles V havia de trobar els primers conflictes del seu regnat no sols a la Castella de les Comunitats sinó també a les Germanies dels regnes de València i de Mallorca.

Les Germanies i el triomf de la intolerància

El 1519, a la ciutat de València, l’absència de les autoritats per la pesta i el perill de pirates a les costes van jugar a favor de l’inici de la formació del moviment de Germanies. Aquest moviment també havia d’arrencar a Mallorca (febrer del 1521) i havia d’incidir en algunes grans ciutats del Principat i en poblacions de la frontera d’Aragó, i fins i tot arrelar al Regne de Múrcia. A Catalunya, l’aixecament de Cambrils contra el duc de Cardona, el gran beneficiari feudal de la guerra civil contra Joan II, i les temptatives de Lleida, Barcelona i Girona no prosperaren, en part, perquè encara eren molt recents els efectes d’aquella guerra i les agitacions agràries remences, però també perquè el juí de prohoms de Barcelona i el lloctinent Pere de Cardona, arquebisbe de Tarragona, desarticulaven ràpidament, com ha demostrat E. Duran, tot intent de sedició.

Amb les Germanies van esclatar totes les contradiccions que la societat valenciana arrossegava d’ençà de la derrota de la Unió, d’aquí el reforçament feudal que se’n derivà, o les conseqüències de les mesures posteriors. Aquestes conseqüències foren l’oligarquització municipal, l’agressió inquisitorial, la desprotecció de la producció per part de Ferran II i la inflació censalista provocada pels préstecs a la monarquia. També contribuí a l’esclat de l’al·luvió immigratori de desarrelats socials procedent sobretot de Castella (entre el 1502 i el 1519 s’aveïnaren només a la ciutat de València 1 243 persones, segons han explicat E. Ciscar i R. García Cárcel). Al Regne de Mallorca pesava sobretot el creixent deute públic i l’agreujament social i fiscal de la condició forana mallorquina.

L’estament menestral fou arreu el principal protagonista del moviment, el qual, inicialment, tingué una concepció legalista i de fidelitat a la Corona. L’estiu del 1521, en una segona fase més radical, emergí el component antifeudal al Regne de València —que s’expressava amb el bateig forçós de mudèjars, infanteria i mà d’obra barata de la noblesa—, i es reforçà el paper dels forans a Mallorca, que contribuí decisivament a l’afranquiment d’esclaus. La derrota agermanada, que anà acompanyada d’una forta repressió física i econòmica, significà per als regnes de València i de Mallorca el reforçament dels senyors i la debilitació econòmica i social de l’estament menestral i de la pagesia més dinàmica.

La represa econòmica

El segle XVI a Catalunya fou un segle de reconstrucció i creixement demogràfic. Tot i així, els pocs més de tres-cents trenta mil habitants de mitjan segle no assolien encara la xifra del mig milió de mitjan segle XIV. També el Regne de València, amb uns tres-cents mil habitants el 1510, era més ple, i en el moment de l’expulsió dels moriscos hi havia més de quatre-cents mil habitants. Mallorca, amb més de vuitanta-cinc mil habitants el 1573, assolia els nivells del 1336, i Menorca, en el curs del segle XVI, va passar de sis a deu mil habitants. La immigració, procedent especialment del Regne de França, va contribuir, sobretot pel que fa a Catalunya, a aquest creixement. Tanmateix, el creixement fou moderat perquè, tal com explica J. Dantí, la societat encara no havia eliminat del tot ni les crisis epidèmiques ni les de subsistència, com tampoc les que provocaven altres factors: militars, envestides corsàries o crisis politicosocials. Els consellers de Barcelona calculaven que els morts de la pesta del 1589, des del mes de juny fins al 20 d’octubre, “eren 10 935, los de més gent pobre”. El cors turcoberber feia també estralls especialment sobre Menorca (Maó, 1535, Ciutadella, 1558). El moviment agermanat aturà eventualment aquest impuls demogràfic dels regnes de València i de Mallorca.

L’alça demogràfica del segle estava estretament lligada al seu desenvolupament econòmic. Al començament del segle XVI, el blat i la pràctica biennal eren la base substancial de la producció agrària dels Països Catalans, que encara era fonamentalment de subsistència. Amb tot, en aquest expansiu segle XVI el policonreu s’obria pas, tot i els dèficits d’aigua i adobs. El segle veié emergir una sòlida pagesia alodial o emfitèutica amb iniciativa econòmica pròpia, que sotsestablia (Catalunya) o feia cessions temporals i renovables de terres (el País Valencià i les Illes). La pagesia, amb formes successòries i estratègies de matrimoni encaminades a ampliar patrimonis, fou l’agent dels principals progressos agraris del segle XVI, i fou la que introduí novetats i amplià rendiments. Ambdues coses es produïren arreu dels Països Catalans, encara que en proporcions i qualitat diverses.

Si bé és certa l’existència i el caràcter dinamitzador d’una pagesia més o menys forta arreu dels Països Catalans, no hem d’oblidar que la producció agrària encara estava dins d’una sòlida estructura senyorial d’on els sectors privilegiats, aparentment ancorats en la detracció de velles rendes, eren de fet prou actius per dinamitzar les seves propietats o per activar, quan convingués, vells mecanismes jurídics que li permetessin assolir nous espais de domini. L’expansió del segle XVI no començà a donar símptomes d’estagnació o retrocés del cicle agrari expansiu fins a les darreres dècades del segle, i abans que ho fes la demografia. Al País Valencià va ser el preludi de l’enfonsament sobtat provocat per l’expulsió dels moriscos el 1609-10. Malgrat els efectes selectius de l’expulsió, de què parla M. Ardit, aquesta, si més no a zones com Gandia, Elx, Xàtiva, afectà agents dinàmics de la societat i de l’economia valenciana, i tot i que es considera que la repoblació va suposar un reequilibri entre l’interior i el litoral, el cert és que l’expulsió va destruir un segment substancial de la societat valenciana. Els pagesos de la repoblació posterior, feta en part amb criteris de distribució igualitària, van haver d’assumir els deutes particulars dels moriscos, la qual cosa va contribuir a reforçar la desigualtat social.

Tot i l’hegemonia agrària, l’estructura econòmica dels Països Catalans era prou diversificada. Arreu hi havia vida urbana i vilatana amb un sector me-nestral important, que, a voltes, podia representar un o dos terços de la població activa coneguda, i això encara no responia del tot a la realitat social, perquè la sola manufactura tèxtil implicava també, tal com diu X. Torres, dones, criatures i pagesos en situació crítica, a més de menestrals amb problemes.

El comerç dels Països Catalans veié en el curs dels segles XVI i XVII el desplaçament de l’activitat comercial de la Mediterrània a l’Atlàntic. La ciutat de València, al darrer quart del segle XV, encara va ser un centre financer poderós de la Mediterrània i punt d’enllaç dels inicis de les relacions atlanticomediterrànies fins al seu desplaçament pels genovesos. La Mediterrània, sobretot per als territoris catalans, mantingué encara les seves posicions amb lleugeres oscil·lacions, amb una revifada al segon quart del segle XVI que es prolongà fins a la dècada del 1620. L’aspiració de la societat catalana fou mantenir les posicions històriques, ja fos amb el tèxtil, amb la fruita seca o amb el ferro en garba del Rosselló. La creació del Consell d’Itàlia per la monarquia dels Habsburg, en segellar l’aliança castellanogenovesa, més eficaç per als interessos a Europa dels Habsburg, també segellava la desprotecció política d’aquest mercat per a catalans, mallorquins i valencians, i el monopoli genovès sobre el mercat napolitanosicilià, sobre les llanes aragoneses i el blat sicilià. La presència catalana a les fires de Castella, la petició formal de Barcelona de poder comerciar directament amb Amèrica (1522), o el circulant català d’argent amb peces de procedència castellana o mexicana, com explica M. Crusafont, manifesten no solament que l’activitat comercial catalana no s’havia estroncat sinó que es registrava una certa adaptació i aspiració atlàntica.

Per la seva banda, el Regne de València, tot i els impactes negatius encadenats (triomf genovès, incidència de les fallides financeres de la monarquia i incidència negativa de les Germanies), s’incorporà també a la reactivació de l’economia mediterrània del segon quart del segle XVI, i impulsà l’exportació de seda, teixida o no, a Castella. Tanmateix, la dependència del Regne de València en matèria de provisions de consum alimentari (blat castellà) el feia un territori força dependent estructuralment de l’estranger; Alacant començà a esdevenir una mena de factoria de mercaderies de trànsit des de Castella fins a la Mediterrània fora de l’abast del Regne. El comerç illenc es reduïa sobretot a un intercanvi de productes agraris especialitzats o derivats, de l’oli al porc o al sabó, en compensació de la seva insuficiència de cereals; però era una balança comercial desfavorable amb el conjunt de la Mediterrània occidental, on el blat nord-africà, malgrat les prohibicions de la monarquia, també hi comptava.

Pregàries pro pluvia i inundacions a Catalunya. 1525-1725.

En conjunt, pot parlar-se d’una catàstrofe general a moltes poblacions, amb una sèrie de problemes associats: pèrdua de collites, aïllament de poblacions i greus mancances en el proveïment de cereal, degudes especialment a la impossibilitat de moldre el gra als molins hidràulics. Tot i que el buidatge documental efectuat no va ser, ni de bon tros, exhaustiu, fou suficient la consulta de 28 referències documentals i bibliogràfiques per a informar el present mapa.

Imperi o constitucions: els primers anys

El rei Carles rebé a Barcelona la notícia de la seva elevació al soli imperial. La freqüent presència de l’emperador en terres catalanes durant el seu regnat itinerant va fer de Catalunya el centre de la política imperial en més d’una ocasió. Això explica que s’hagi volgut contrastar el cosmopolitisme del regnat amb una suposada inhibició política catalana. Tanmateix, aquests foren els anys en què la monarquia i les institucions catalanes van començar a posar a prova la tasca legislativa del 1481 al 1510 i en què començaren els primers contenciosos entre Generalitat i Reial Consell, derivats de les ambigüitats del “Poc valria” amb relació a la distribució de competències en matèria de contrafaccions.

Amb experiències per ambdues bandes, per la de la monarquia i per la de les institucions catalanes, no és una casualitat que l’emperador Carles recomanés el 1543 al seu fill Felip que estigués “mas sobre avyso” en el govern de Catalunya pel caràcter de les seves institucions i les maniobres que aquestes oferien al seus homes; “tienen más disculpas —deia— y hay menos maneras de poderlas averiguar y castigar”. Tampoc no és casualitat que Cristòfor Despuig, just en acabar el regnat de Caries V (1557), observés que els castellans, més poderosos, podien “seguir millor lo rey” i tanmateix envejaven els catalans perquè els veien “en més llibertat que ells”.

L’interès de l’emperador per la política mediterrània lògicament coincidia amb les necessitats comercials i de defensa del litoral català. La intensa activitat de Barba-rossa, almirall de Solimà II, feia desitjable envigorir la capacitat naval de l’emperador i participar en expedicions com la famosa de Tunis (1535), més determinant per al sud d’Itàlia que per als Països Catalans, que en canvi van veure el fracàs d’una expedició força més decisiva per a ells com la d’Alger (1541). La política mediterrània de l’emperador, doncs, estava plena de paranys, i una demostració d’això fou l’aliança (1528) del monarca amb Andrea Dòria, almirall de Gènova, l’eterna rival de la corona catalanoaragonesa a la Mediterrània, i el fet que els seus interessos anaven més dirigits a garantir el Milanesat que no a defensar el comerç de la corona catalanoaragonesa amb el Llevant o amb el nord d’Àfrica. La monarquia, en un moment donat (1570), fins i tot va pensar a desallotjar Menorca. Davant el manament reial que “els de Menorca buydassen la terra per avisos de armada del turch”, Barcelona, contrària a deixar desemparada aquella terra, en demanava, en canvi, la fortificació.

No és estrany, doncs, que amb aquesta política mediterrània, que va desembocar en la creació i la constitució del Consell d’Itàlia (1522, 1555), Catalunya i el Regne de València, com també Mallorca i Sardenya, desitgessin fer-se càrrec de la seva pròpia defensa. La monarquia dels Habsburg, de fet, penetrà, amb interessos patrimonials i dinàstics nous, dins velles guerres del país. Això era així tant a la Mediterrània com als territoris fronterers. Al Rosselló, les contraofensives del rei de França, fruit de les noves i tibants relacions entre el regne veí i la monarquia dels Habsburg, se sobreposaven a les derivades de l’empenyorament dels comtats per Joan II al rei Lluís XI (1462), i s’encavalcaven, com ha explicat N. Sales, amb disputes per raons de successió (plets successoris de les baronies de Pinós i Mataplana entre les diverses branques dels Castre Pinós entre 1484-1540) o amb qüestions de límits (reivindicacions de drets senyorials dels prínceps de Foix-Bearn, reis de Navarra, sobre el vescomtat de Castellbò: 1513-44). De guerres pròpies, doncs, n’hi havia de tota mena i, sovint, algunes d’aquestes no eren alienes a plets patrimonials de l’aristocràcia del país derivats de la confiscació de béns en la guerra civil del segle XV, com les que havien enfrontat el comte de Pallars i el comte de Cardona (1472-1503). Els capítols de corts del 1503 al 1512 no havien il·legitimat pas les guerres privades pròpies, simplement les havien regulat.

En les constants guerres del rei d’aquells anys, sovint, doncs, es barrejaven i s’imbricaven, tal com ha escrit N. Sales, mobilitzacions i bandositats. No és casual, per tant, que en ple regnat de l’emperador Carles, per exemple, s’institucionalitzés el Tribunal del Breu Apostòlic o dels “atroços” (1551) amb el qual Roma permetia que els interessos reials intervinguessin contra els eclesiàstics. Molts d’ells estaven implicats en conflictes de bàndols sovint no aliens als continuats intents reials de reforma de l’església monàstica o secular i de control polític dels canonges a través dels bisbes. Més tard, Trento no faria més que reforçar aquesta situació i permetria a la monarquia la creació de les diòcesis de Barbastre, Jaca i Solsona. Amb tot, només eren legitimades pel rei les guerres derivades dels seus interessos dinàstics en funció dels quals la monarquia començava a introduir tropes forasteres, fossin aquestes les que arribaren a Barcelona el 1543 amb la flota genovesa d’Andrea Dòria, amb 20 galeres i dos mil alemanys, o les que arribaven amb el duc d’Alba —tot un Álvarez de Toledo que, a més, esdevenia també cap de les milícies catalanes— a defensar el Rosselló el 1542.

És més, per aquest interès de la Corona d’il·legitimar les guerres no dinàstiques, i no tant sols per raons d’ordre públic, més tard van començar les prohibicions de pedrenyals o s’il·legitimà, és a dir, es perseguí, el més que vell i reconegut comerç de cavalls. També es combinaven porfidiosament els interessos imperials (patrimoni europeu) de la nova dinastia i la seva opció nacional castellana per motivacions fiscals. Tot plegat explicaria, també, l’inici de la minorització de la corona catalanoaragonesa amb la creació del Consell d’Itàlia (1522-55), que ja estava en el cap de Francisco de los Cobos, secretari de l’emperador, segons diu Keniston Hayward. És en aquest context que els catalans, tal com ha plantejat F. Soldevila, van anar aprenent a distingir entre guerres pròpies i guerres dinàstiques, i al si de les terres de la corona catalanoaragonesa anava penetrant una consciència militar exclusivament defensiva. Tanmateix, inicialment, la col·laboració de la noblesa catalana en les guerres del rei va ser més important del que potser fins ara suposàvem. Hi va haver cavallers catalans a Las Alpujarras, a Lepant, a Milà, als Països Baixos i a la Invencible, més enllà dels més coneguts com Requesens, Joan de Cardona, Hug de Montcada i Jaume Setantí o de personatges com Bastard Cadell o Tomàs de Banyuls que hi podien ser com a contrapartida penal per a redimir delictes.

Un pactisme ascendent

Les tibantors que emergeixen d’ençà del final de la dècada dels anys seixanta del segle XVI, el famós “viratge” de Joan Reglà, eren fruit d’una realitat dual i simultània, la del vigor renovat i rearmament teòric del pactisme d’una banda, que no es pot separar de les noves condicions demogràfiques i socioeconòmiques del dinàmic segle XVI, i la resposta repressiva —amb la seva pròpia artilleria teòrica— de la monarquia, de l’altra. Aquesta estava excitada també per una doble contraofensiva, la turcoberber a la Mediterrània (amb suposades connivències de moriscos limitades pels esforços de Malta (1565), Lepant (1571) i les treves hispanoturques del 1581) i la protestant a la cruïlla de Conflent-Cerdanya-Ribagorça-Foix-Bearn, on les velles tibantors de la zona s’encavalcaven amb les contraofensives contra la política a favor dels Guisa de Felip II.

L’alçament dels Països Baixos no fa més que reflectir el vigor renovat d’un pactisme de nou encuny, que, amb fiscalitat de la monarquia o sense, rebutjava qualsevol subordinació a la seva potestat fora del sistema constitucional. La monarquia tendia cada vegada més a fer ús de preceptes reials en virtut de potestat dispositiva (pragmàtiques) o en exercici de potestat judiciària (edictes, decrets, manaments, provisions) al marge i per sobre de l’autoritat superior de les lleis paccionades. Amb l’exercici d’aquesta potestat, el rei, d’una banda, tendia a debilitar el poder militar (reiterades prohibicions de pedrenyals) de la noblesa, però, de l’altra, en reforçava el poder senyorial (pragmàtica sobre delmes del 1542).

Mentre a Catalunya la monarquia hispànica cada dia era més forastera, la Generalitat catalana s’havia anat fent seva la vella predilecció dels reis del casal de Barcelona envers sant Jordi; havia fet de la creu del sant el seu emblema, i havia convertit en popular una devoció cavallaresca. El patronatge general va ser obtingut a les corts del 1456.

També el Regne de València, tot i les seves debilitats originals, semblà que consolidava posicions. El 1552, el braç militar recordava a la monarquia, com ho havia fet el 1481, la constitució catalana de l’Observança, que “poch valria fer leys si aquelles ab degut effecte no eren observades”, i el 1547 i el 1552 la Diputació obtenia definitivament —després d’haver-la obtinguda (1528) i confirmada (1537), i més tard d’haver-li estat escatimada o minimitzada (1542)— jurisdicció privativa en matèria de drets del general. A la mateixa època, els estaments valencians, que sempre van tenir un paper preponderant, van aconseguir evitar una Generalitat massa oligarquitzada (1564), i que, malgrat limitacions imposades a les ambaixades, aquestes poguessin persistir encara que regulades (1564, 1585). Així mateix es creava, a càrrec de la Diputació, un nou impost sobre la seda treta del Regne sense teixir (1564, 1585) valorat en 12 000 lliures i destinat a la pròpia defensa. D’altra banda, la Diputació valenciana, a diferència de la catalana, tenia casa d’armes. Tot ho explica el fet que el suport reial en la defensa del Regne era pràcticament inexistent. Els valencians ni tan sols van aconseguir que el rei escoltés la seva petició (1585) de conquesta d’Alger, sense la qual eren vanes per al Regne de València les gestes de Malta i de Lepant o les treves hispanoturques. Els impostos del General van augmentar, i això era així perquè, en definitiva, tant impostos com ingressos podien augmentar (“los negocis de la Generalitat [han] augmentat y de cascun dia augmenten”, 1585). El 1582 la Generalitat valenciana feia despeses per valor de 100 000 lliures, el valor d’un donatiu a corts, per fer front a obres de defensa del Regne. La Diputació valenciana, malgrat una definició dels seus drets en matèria de contrafurs més fràgil que no la de la Diputació catalana (aquesta darrera amb explícites competències des del 1413 confirmades el 1422) ara, en el moment que feia els majors esforços en diners i en organització militar (guarda de costa) (1585), s’obligà també a ingressar anualment a la taula de canvi 300 lliures per fer front a les despeses necessàries a la defensa dels furs. Entretant, des del 1564, el Regne de Mallorca s’interessava de nou per tornar a entrar en les corts catalanes (missió de Pau Moix), o per tenir parlaments propis a la manera de Sardenya i Sicília (1601).

La posició emergent de les Generalitats, especialment de la catalana, a la segona meitat del segle XVI, per dilatació de convocatòria de corts i enfront d’una monarquia forastera amb pluralitat de corones, era un fet. La Diputació era un organisme polític prou diferent del medieval i prou nou (prou regenerat en la seva base social interestamental) per preocupar la monarquia; la situació es traduí en diversos episodis de confrontació jurisdiccional. Des de la segona meitat del segle XVI, si més no, la Diputació maldava per l’hegemonia institucional, ja fos enfront de la Inquisició, o bé de l’Audiència, és a dir, del seu Consell Criminal (d’ençà del 1564) o del Consell Reial o tercera sala de l’Audiència (d’ençà del 1585). En tots aquests conflictes, l’actuació més o menys reeixida del lloctinent, amb el suport del Consell Reial, consistia a criminalitzar la Generalitat, i acusar-la d’usurpació de regalies, i, si podia, a empresonar-ne els diputats.

Ja les corts dels anys 1563-64, verificaren greus tibantors amb la monarquia que, per accelerar la clausura, va pretendre trencar amb els procediments constitucionals que les regien. Pocs anys després esclatava el conflicte amb la Inquisició (1568-70). Hurtado de Mendoza, duc de Francavila, actuà contra els qui, a l’inici dels fets, eren diputats i oïdors: Francesc de Calders, Miquel d’Oms, Jeroni de Cortit i Miquel Ferrer, perquè havien procedit contra familiars del Sant Ofici que defraudaven el General. L’afer s’encavalcà amb la negativa de la Diputació a pagar l’excusado atorgat per la Santa Seu a Felip II. Aquella al·legava el secular caràcter laic del delme a Catalunya. El procurador fiscal del Sant Ofici, aprofitant l’avinentesa, acusava les autoritats catalanes d’heretgia, i Hurtado de Mendoza empresonà una munió de persones, entre les quals hi havia bona part del consistori de la Generalitat; tot això coincidí amb la resistència dels feudataris al Princeps namque (1569) per a les guerres del rei al costat de la lliga catòlica, als confins de la ratlla de França. La cooperació de la noblesa en la guerra del rei havia de coincidir amb la llibertat dels empresonats, i el tema de l’excusado quedava eventualment aturat. Amb episodis com aquest no és gens estrany el fet que Catalunya i els regnes de València i de Mallorca combatessin aferrissadament per limitar la Inquisició a estrictes afers de fe. Les corts valencianes i catalanes insistiren reiteradament en aquesta qüestió.

L’espaiament de convocatòries de corts en el curs del segle XVI havia fet cada vegada més necessari l’assessorament de la Diputació per part dels braços, però ben aviat la monarquia s’adonà que aquesta fórmula, que volia impedir de totes passades que “lo rey [pogués] usar de poder absolut y no de justícia”, tendia a reforçar el poder de la Generalitat i a “llevar la corona del cap de sa magestat” —tal com diu el Dietari barceloní.

Les reivindicacions de les corts del 1585 són prou explícites de la munió de conflictes existents entre la monarquia i els regnes, i de com la terra plantejava serioses confrontacions tant a la “crida del manifest dels cavalls” (1576), que criminalitzava el vell comerç de “qualsevol bèstia de rassa de cavalls” i interferia els privilegis de fires, com a les llicències de treta de blat del virrei que encaria el pa, les prohibicions d’armes, els allotjaments, les prohibicions de comerç amb Anglaterra o França, o les interferències de la Inquisició, que actuava amb l’excusa de combatre l’heterodòxia religiosa, bé fos l’“heretgia” luterana o hugonota, o bé derivada de la “lley de Moysés” o de la“secta de Mahoma” (1575-78).

La monarquia podia valer-se de les lògiques diferències entre el braç reial i el braç militar i eclesiàstic, o entre els ciutadans honrats i la menestralia per impulsar eventuals aliances i neutralitzar tant reivindicacions polítiques generals —com la creació d’un tribunal de contrafaccions— com reivindicacions polítiques aparentment particulars —com les aspiracions de participació en corts de diverses universitats (hi fracassaven Sabadell, la vall de Ribes, la Vall d’Aran, ho aconseguia Mataró)—, o jugar amb reivindicacions socials, com la deliberació del Consell de Cent reclamant un sisè conseller menestral per a Barcelona.

Al darrer quart del segle XVI, hom observa un pactisme ascendent centrat en l’actuació de la Generalitat catalana que, no sense contradiccions, va pretendre reforçar posicions fent ús de tres capítols del redreç de les corts del 1585, i va començar a deliberar (decidir) per mitjà de les juntes de braços i de les divuitenes. D’ençà del 1588, si més no, s’encetaren diversos conflictes de jurisdicció (1588, 1591-92), entre la Generalitat, d’una banda, i la Lloctinència i el Reial Consell, de l’altra, amb provisions i execucions d’una i altra banda, en els quals el Consell de Cent de Barcelona va fer de mediador des d’una posició obertament favorable a la Diputació (1588) o des d’una posició més equívoca (1591-92).

En ple contenciós del 1588, fra Masnovell de l’orde de Jesús va fer el sermó anual del rei en Jaume “y feu un sermó singular y molt a contento dels oynts”, ja que, després de ponderar la fidelitat dels catalans envers el rei, no s’estava de dir “com may los cathalans eren estats conquistats ans bé ells matexos se eren redimits de la subjugatió dels moros y jueus que eren tots uns y tenien opprimits als crestians” i “aprés de haver-se levat lo yugo... vehent no eren poderosos de ells matexos mantenir-se, espontaneament y de pròpria voluntat se arrimaren al Emperador nét de Carles Maynes”. Masnovell feia referència, doncs, a la teoria del rei elegit.

Però l’escenari dels conflictes de sobirania del darrer quart del segle XVI va ser encara més complex. La conjuntura de confrontació amb la monarquia del 1588 (que en part va coincidir amb la guerra de Ribagorça —1579-89—, amb repercussions des de Jaca fins al Conflent) havia anat precedida de penúries des del 1586, si no abans, i de queixes contra la política virregnal de llicències de tretes de blats, d’acusacions d’agabellaments als genovesos, i d’exigències de butlles papals contra els agabelladors i contra el comerç que perjudicava la pròpia producció.

La pesta, estesa a tot Catalunya d’ençà del 1587, va determinar la fugida de molts ciutadans honrats i de les autoritats reials de Barcelona i va facilitar la dinamització de les mesures econòmiques exigides pels menestrals, si més no d’ençà de les corts del 1585, contra els genovesos i contra els agabelladors, o fiscals favorables a la producció. Tot plegat possiblement va facilitar el terreny a l’actuació sobirana de la Generalitat (afavorida per un braç militar molt dinàmic, de composició interestamental i distint de l’estament militar de les corts), que involucrà les viles i les ciutats més importants de Catalunya i que aspirà a ampliar la seva jurisdicció (dret d’alta justícia, presó, armes, obediència dels oficials reials...). Va ser la primera esquerda greu dels segles moderns entre la terra i la monarquia.

La inflexió de 1592-1593

El conflicte, que va tenir lloc entre 1591-92, i que no feia més que continuar —amb episodis diferents— els conflictes jurisdiccionals del 1588, va quedar afectat pels esdeveniments d’Aragó d’Antonio Pérez i, sobretot, per la repressió de Felip II contra els aragonesos. La notícia d’aquesta repressió sobre Aragó en plena confrontació entre la Diputació i el Reial Consell va dividir la Generalitat i feu inclinar la ciutat de Barcelona a posicions primer moderades i després al costat del rei. La por, més que no pas una franca inclinació envers les raons polítiques de la monarquia, en fou la raó: per evitar, deien els moderats de la Generalitat i de Barcelona, “lo que en nostres dies havem vist y vehem passar en la ciutat de Çaragoça”.

Per entendre aquesta por cal tenir present la condemna a mort del justícia d’Aragó Juan de Lanuza per “haver preses les armes contra sa Magestat” i no oblidar que els Lanuza tenien a Catalunya rendes, lligams familiars i representació a corts. Tampoc no podem deixar de banda el fet que don Alonso de Vargas havia entrat a Saragossa amb 20 000 homes, entre els quals 4 000 de cavall i 13 peces d’artilleria, segons xifres potser inflades del Dietari barceloní, i ben aviat va ser amb la major part de l’exèrcit fent front (vall de Tena, muntanyes de Jaca) a l’aliança entre els rebels d’Aragó i Bearn, titulat per un Foix-Borbó, rei de Navarra, que mai no havia abdicat del vescomtat de Castellbò. El rei de Navarra i de França, Enric IV, estava en guerra amb la lliga dels Guisa aliada de la monarquia hispànica (aliança que també havia de tenir greus conseqüències al Rosselló, guerra de 1596-99).

En aquestes circumstàncies no era estrany que el virrei es negués a acceptar l’oferta militar del diputat Joan Granollacs, des de la Generalitat, contra els lladres i els bandolers. Amb això, de fet, la Diputació pretenia dinamitzar les seves funcions militars originàries, pàl·lidament recollides en el capítol 5 de les corts del 1413. El lloctinent, mentre rebutjava aquesta oferta comminava, però, Barcelona a firmar la unió contra els bandolers. Ara bé, el pols entre la Generalitat i la monarquia (que havia portat la primera fins i tot a retirar els salaris de diversos jutges del Reial Consell, entre els quals el del significat doctor Francesc Puig) es va trencar amb els fets d’Aragó, cosa que va donar lloc a la divisió definitiva de la Generalitat, a la retirada del suport dels consellers a la Diputació rebel, a la comminació dels consellers al Consell de Cent de fer-ho també, a l’ajut dels consellers al lloctinent contra la Diputació del diputat militar Joan Granollacs (1592) i, més tard, a la suspensió per part de la monarquia, el 1593, dels tres articles conflictius dels capítols del redreç del 1585. El conflicte segurament recobria una gran varietat de tensions de tota mena (allotjaments, afer dels pedrenyals, intervencionisme reial sobre les esglésies...) i va polaritzar una greu confrontació política amb la monarquia.

La crisi de 1591-92 també acabà a Catalunya amb repressió, si bé les tropes de Vargas no hi arribaren a entrar. Durant els fets el lloctinent prorrogà i feu sortir les audiències fora de Barcelona (1591). Després, molts cavallers foren empresonats o s’hagueren de fer escàpols o exiliar-se a França, a Itàlia o a les Illes, i molts menestrals, que hi havien participat —com ho havien fet el 1588—, si més no, assistint la Generalitat militarment com a membres de les companyies armades de les confraries, foren condemnats a galeres. Potser no per casualitat, la Lloctinència havia intentat debades, pel que fa a la defensa de la ciutat, de substituir l’estructura de confraries armades per una estructura territorial.

Malgrat les dissidències internes i de darrera hora, les institucions catalanes van fer pinya, des del primer moment, a l’hora de suplicar al rei l’indult per a menestrals i cavallers. Entretant hi hagué més d’una fugida de la presó de Barcelona i alliberaments de condemnats a galeres amb la complicitat de la Diputació del General. Calgué, sembla, un any per a obtenir els primers guiatges de cavallers desterrats, i el 1595 s’obtenien els primers perdons bé que el perdó general no es va produir fins a les corts del 1599.

Cal arribar als anys 1601 -02 per a trobar un altre contenciós entre la Generalitat i la monarquia. En aquest cas derivava dels debats de les corts del 1599 entorn de cinc capítols de cort. La monarquia, malgrat el desacord del braç militar, decidí que la Diputació complís la seva obligació d’imprimir tota la legislació del 1599, també els cinc de la discòrdia, però la Diputació es negava a imprimir aquests darrers, perquè no hi havia hagut l’acord dels tres braços. Alguns d’aquests capítols reflectien tensions funcionarials o corporatives, com el dels salaris dels doctors de la Reial Audiència; d’altres reflectien tensions de sobirania, com aquells relacionats amb el dret de pedrenyals i d’armes en general dels cavallers i els seus mossos. Finalment hi havia hagut en les corts del 1599 altres qüestions, en les quals el monarca s’havia mantingut més condescendent amb la noblesa, que reflectien altres tensions socials que encara no s’havien resolt, com la de la forma de delmar (en garba o sense) i la del dret de lluïció de les universitats.

La Diputació, ara, apareixia de nou dividida, no pas entre reialistes i constitucionalistes sinó entre procediment moderat i procediment radical, i el braç militar fora de corts (de caràcter interestamental) portava la veu cantant. La tercera sala de l’Audiència deliberà d’aplicar empresonament i confiscació de béns als sectors més radicals. Tan sols el doctor Antoni Oliba, d’honestedat provada —no havia volgut ser ni regent ni advocat fiscal del Consell d’Aragó—, hi discrepava. La mort d’Oliba (que feia dir al moderat J. Pujades que sense ell no quedava al Reial Consell cap “bon català” que “lladràs en favor de la pàtria o millor dit de la justícia”) i el vot de qualitat del virrei facilitaren les coses i es proveïren els empresonaments que, val a dir-ho, per evitar avalots, eren fets durant l’estona no laboral dels menestrals.

És cert que en aquesta resistència a admetre els cinc capítols de cort hi havia més d’una oposició de caràcter senyorial, cosa que permetia als magistrats de l’Audiència afirmar que tot era perquè “els pobres no puguin alcançar-la [la justícia] contra de ells en civil ni en criminal”. Però això, a causa del doble caràcter de l’Audiència, de tribunal de justícia, d’una banda, però d’instrument de la monarquia, de l’altra, era també fer una simplificació interessada per tal de contrarestar qualsevol suposada usurpació de regalies per part de la Generalitat. “Aleshores —deien els doctors de la tercera sala fent un balanç en bloc dels fets del 1569, el 1588 i el 1591— es tractava de coses tocant a la jurisdicció de sos oficis (afirmació que mai no havien fet en el seu moment) però ara usurpen al rei la regalia de les lleis”. Els temps no eren fàcils. Enric IV amenaçava el Rosselló i la terra estava sense consistori per deliberar, perquè només un diputat i dos oïdors lliures no feien consistori, i això va obligar la Diputació a acceptar el concert entre Barcelona i el lloctinent (1603), i els cinc capítols de la discòrdia també s’imprimien, però no es posaven en execució.

En el curs dels contenciosos que tingueren lloc, si més no, entre el 1569 i el 1602, tot un bloc social interestamental i una noblesa de la terra —externa a la monarquia (els Alentorn, els Guimerà, els Tamarit)— entremig de juntes de braços, divuitenes, acords o dissidències internes i vots d’advocats propis, externs a l’Audiència, van anar fent l’aprenentatge polític que havia de ser decisiu en el procés lent i complex que menà fins el 1640 i més enllà. També anaven fent les seves armes l’Audiència i el Consell d’Aragó amb personatges com Francesc Puig o Pere Franquesa, que trobem a la tercera sala de l’Audiència o al Consell d’Aragó, respectivament. Diputats i magistratura judicial, els dos pols contraposats del 1640, s’havien entrenat, si més no d’ençà del 1588 o potser fins i tot d’ençà del 1569.

El palau de la Generalitat de València, J. Corbera i G. Gregori, segles XV-XVI.

També al Regne de València l’augment dels “negocis” de la Generalitat coincidiren amb greus topa-des amb la monarquia. Aquesta, a través de la Inquisició, d’una Audiència cada vegada més reforçada i de la Lloctinència, especialment amb la del marquès d’Aitona (1581-94), practicava, en nom del bandolerisme i la subjecció dels cristians nous, una política repressiva antiforal. També la inspecció reial sobre la Diputació, malgrat no haver-hi ni “dol ni frau”, va ser una pràctica de la monarquia i un bon mitjà per tenir un coneixement precís de les seves finances, per exigir, quan calgués, préstecs sense retorn fora de corts. Entre el 1574 i el 1582 la Diputació valenciana havia deixat 200 000 lliures a canvi d’una defensa del Regne que la monarquia no va portar a terme, mentre divuit companyies eren allotjades a càrrec del Regne (1582) en nom del perill turcobarbaresc. Potser allò que la monarquia pretenia era detenir les amenaces d’una aliança o conspiració de moriscos, bearnesos i berbers, (1583), perquè tampoc el Regne de València no va escapar del tot de la conflictivitat política del final de segle, i bona part de la repressió de la Lloctinència va anar dirigida a desbaratar els suposats plans d’alçament de moriscos valencians i aragonesos d’Antonio Pérez i d’Enric IV de França. El Regne, en corts, intentà contrarestar la política antiforal del rei amb capítols que revocaven totes les pragmàtiques i les provisions fetes contra els furs (1564, 1585) i, entre corts, feia ambaixades pagades per la Diputació. Les corts del 1585 van posar en diàfana evidència la combinació entre el relatiu vigor de l’estructura pactista i l’augment dels greuges contra la política reial.

Que la monarquia representava interessos diferents dels dels regnes de la corona catalanoaragonesa queda prou explícit quan s’observen els obstacles que posen els virreis a tota la vella i experimentada política de Barcelona i València per tal de garantir la sanitat o l’aprovisionament de la ciutat. La contrapartida de la monarquia envers l’estament nobiliari per a rescabalar-lo dels greuges que els afectaven directament era no sols l’augment de la noblesa titulada sinó també el reforçament de la jurisdicció senyorial, com ho demostren els obstacles posats als vassalls per a pledejar contra senyors tant al Regne de València (1585) com a Catalunya (1585, 1599).

Les Corts del 1599 i el 1604 no van ser una fita de bonança entre la monarquia i el país, sinó un punt d’inflexió. Arribaven després de les corts domesticades de Tarassona (1592), després de la suspensió a Catalunya dels capítols del redreç del 1585 (1593) i després de la duresa plagada de conculcacions constitucionals, en nom de la persecució del bandolerisme, dels virregnats de Maqueda (1592-96) a Catalunya, o del marquès d’Aitona (1581-94) al Regne de València, i ben poc abans de l’expulsió dels moriscos. Si bé, per exemple, d’una banda es concedia tant al Regne de València com a Catalunya galeres pròpies (també a Sardenya, però més tard, 1638-41) per a la tan desitjada i necessària defensa de les costes, que la monarquia abandonava ara i adés (i al final del segle XVI eren totes les terres catalanes, també les Illes, que reclamaven poder-se defensar amb una estructura naval pròpia interrelacionada), de l’altra es confirmava la voracitat fiscal de la monarquia, que al Regne de València havia estat endèmica al segle XV, pel que feia a València ciutat, i es reprenia el 1574, amb donatius fora de corts, alguns amb l’excusa (fortificacions), mai no satisfeta, de la necessària defensa del cors, perquè aquells no eren sinó un drenatge a favor de la monarquia. “Yls cavallers confesen haver venut a la mateixa pàtria y trahit aquella —diu Joan Porcar en el seu dietari— per què no han fet cosa en bé de la comunitat y dels pobres, ans bé lan pachada... (les corts del 1604 oferiren un servei de 400 000 lliures en lloc de les 100 000 lliures ordinàries del segle XVI)... y no aprofitaran sino para bé del marquès de Denya y per al secretari Franquesa”. Avidesa fiscal de la monarquia que també patiria Catalunya, si bé encara amb una fiscalitat dins de corts.

Així i tot, la Diputació catalana durant el segle XVI ja havia hagut de fer despeses defensives o per a la persecució de bandolers fora de corts, com ara el pagament d’una companyia de 200 soldats al servei del rei a càrrec de la Diputació, si més no d’ençà del significatiu any del 1593. El donatiu d’1 100 000 lliures de les corts del 1599, afirma J. Pujades, havia “escorxat” la Generalitat i “degollat” les universitats (els municipis), i tothom estava “estomacat”.

Dins d’aquest context, no es fa estranya la situació de Sardenya. Amb corts d’expressió catalana fins a les darreres de 1698-99, Sardenya reflecteix el paper del pactisme, sota la influència del dret públic català, tant amb les ganes de tenir corts triennals (1511) com amb la voluntat de constituir diputació (1586) o de disposar de jutges a l’estil del justícia d’Aragó. Però la negativa de la monarquia va ser contundent, al mateix temps que des del 1626 quintuplicava la fiscalitat reial. Al Regne de Mallorca la reestructuració de l’Audiència (1571), unes aparents modificacions formals en l’etapa d’interinitat de la Lloctinència (des del 1582 sempre en mans del procurador reial) i en el jurament reial als seus privilegis (originàriament a través d’ambaixades a cort, d’ençà del 1557 a través d’un plenipotenciari reial traslladat a l’illa, i des del 1621 una mera funció del virrei) posen en evidència una reestructuració política al servei de la monarquia. És més, el vell Consell de la Franquesa, l’encarregat de controlar les transgressions de les llibertats del Regne, va deixar de funcionar, malgrat que el Regne no renuncià a les malvistes ambaixades de greuges.

Tot venia a demostrar que a la darrera dècada del segle XVI hi havia una certa inflexió d’un pactisme tanmateix renovat i en bona part socialment i políticament nou, al costat de la pressió insistent d’una monarquia que tendia a “usar” de “poder absolut”.

Crisi política i revolució. Les vicissituds del segle XVII

Les lloctinències dels ducs de Maqueda i de Feria, del marquès d’Almazan i dels ducs d’Alburquerque i d’Alcalà van ser, com qui diu, un quart de segle (1592-1622) d’ofensiva contra el bandolerisme. Segons X. Torres, aquest, fill de l’estructura feudal i de la coexistència de legalitats de l’època, era fruit, a més, de l’encreuament de tensions molt diverses de caràcter tant social com polític (internobiliàries per jurisdiccions i rendes, intervilatanes per aigues, boscos i pastures, i antisenyorials i institucionals de tota mena) i sovint afavorides per l’accés gradual de la noblesa a la vida i al govern municipal. La potestat reial, a la recerca del monopoli de la guerra, la justícia i l’ordre públic, va intentar sempre neutralitzaries, però això ben sovint es va convertir en una actuació indiscriminada sobre la terra.

La monarquia, a través dels seus virreis, va tendir a fer en nom del bandolerisme una interpretació delictiva generalitzada i interessada de la realitat conflictiva social i política del país, i aquesta actuació virregnal a voltes anà acompanyada d’un autèntic segrest dels mecanismes institucionals civils i militars de Catalunya. L’enderroc de masies superà de molt l’eventual enderroc de castells. Tanmateix, la persecució del bandolerisme contribuí a debilitar la noblesa de la terra (com els Alentorn, els Guimerà o els Tamarit), però en cap cas no debilità la gran aristocràcia (com els Cardona que ja eren Fernández de Córdoba i futurs ducs de Medinaceli, o els Montcada, que ja eren marquesos d’Aitona, o els Requesens, que ho eren de Los Vélez).

Les conseqüències foren, especialment d’ençà del 1593, una eventual inutilització política i despolitització de la Generalitat. Els memorials del trienni 1617-20 reflecteixen, amb tot, intents de protesta política per part de la Diputació. Ara bé, fou aleshores que va fer passes de gegant la pràctica reial de legislar per via de pragmàtiques o de lletres de cancelleria, que arribaven en castellà (1618), i potser no per casualitat és en aquestes mateixes dates que es feia col·locar, com ha explicat J.H. Elliott, l’escut de Castella i Lleó a l’entrada de les drassanes de Barcelona, o que entre 1636-37 s’endurís la polèmica a propòsit de quina llengua (el català o el castellà) havia de ser la llengua de la predicació a Catalunya. En aquest context de ruptura sistemàtica del pactisme, va coincidir la crisi de conjuntura dels anys vint i trenta amb l’augment de la pressió fiscal de la monarquia (quints sobre els municipis, excusado sobre les esglésies, bagatges i fortificacions de la capitania general sobre viles i llocs).

Crisi de conjuntura i pressió fiscal van provocar els primers símptomes greus d’endeutament públic de les ciutats, viles i llocs. Per aquesta raó esclatà l’episodi de rebuig de la Lloctinència del bisbe de Barcelona, Sentís, amb l’excusa del necessari jurament previ de les Constitucions per part de la monarquia. Mentre la cort ja es plantejava la necessitat de fer de l’Habsburg de Madrid un autèntic “rey de España” (memorial del comteduc d’Olivares del 1624), Catalunya va reprendre l’argumentació de la condició de rei elegit de la monarquia i del caràcter paccionat de les lleis, una premonició de l’enllaç entre la crisi del final del segle XVI i la crisi de mitjan segle XVII. Les corts inacabades del 1626 i el 1632, molt vives en debats socials (forma de delmar, lluïció de jurisdiccions, plets del quint reial), econòmics (facultat de la noblesa per a comerciar, creació d’una companyia comercial, protecció de la producció de llanes i cuirs) i polítics (aspiració a disposar d’un tribunal de contrafaccions, ampliació de la representativitat dels càrrecs de la Diputació) i amb tensions indiscutibles entre el braç militar i el braç reial, sota l’ombra de la pressió fiscal i militar de la Corona, van fracassar des del punt de vista parlamentari en la mesura, però, que van reeixir en la resistència contra la monarquia.

Aquesta, que ja acostumava a aprofitar contradiccions internes (com l’aspiració de Lleida a ser seu de les corts en lloc de Barcelona, o com els contenciosos fiscals de Perpinyà amb la Diputació) per debilitar aquests consistoris, després del 1632 intentà fer efectiva la pressió militar i fiscal fora de corts a través de l’actuació de la Lloctinència, la Capitania General i la instrumentalització de la Batllia i l’Audiència. Qualsevol excusa (els quints o el comerç prohibit amb França a causa de la guerra) va ser aprofitada per envair la jurisdicció i intentar intervenir sobre les finances de Barcelona o les de la Diputació.

Pel que fa al Regne de València, segons D. de Lario, hi ha coincidència entre les fallides de la monarquia (la fi del poder financer de Castella) i l’increment de contrafurs al Regne. Va ser a les corts del 1604 i les del 1626 que, significativament, van aparèixer per primera vegada capítols de contrafurs. Però les protestes formals lògicament no frenaren la política de la monarquia. L’intent de crear una apellació de contrafurs dins del Regne (com a Catalunya l’intent de les corts de 1626-32 de crear la Sala de Sant Jordi) no prosperà. La profusió legislativa potser expressava una típica situació de crisi. Igual que en el cas de les corts catalanes del 1599, la resposta reial va ser, d’una banda, provisions destinades a millorar la justícia, però d’altra banda, mesures dirigides a donar suport jurisdiccional a la noblesa i encaminades a impedir les evocacions a l’Audiència de vassalls contra barons, mentre que eren pura retòrica les declaracions de revocació de totes les pragmàtiques reials que vulneressin els furs.

De fet, el Regne de València, entre els virregnats dels marquesos d’Aitona, de Dénia (futur duc de Lerma), del comte de Benavente i del patriarca Juan de Ribera, és a dir, entre els anys 1581-1604, havia començat a fer donatius fora de corts per a la seva defensa, especialment quan amb l’alçament de Las Alpujarras semblà augmentar la seva condició de frontera. Entre el 1595 i el 1604, la Generalitat valenciana havia fet donatius per valor de 980 000 lliures, de les quals només 400 000 procedien de serveis votats en corts.

A tot això, s’hi hagueren de sumar els efectes sociopolítics de l’expulsió morisca, expulsió feta fora de qualsevol decisió de corts (com d’altra banda ho havia estat, també, el desarmament dels moriscos del 1563) i que, parlamentàriament, només va provocar una protesta formal d’inconstitucionalitat de les corts valencianes del 1626. Per la via del suport de la Corona (sistema de segrest i aliments), la gran noblesa va prendre el camí de la fallida i el deute consolidat i va sanejar prou bé les seves finances. Cancel·lava deutes propis, també els que arrossegava d’abans de l’expulsió, i deutes col·lectius moriscos assumits per facilitar la repoblació. Tot això, però, amb concòrdies prèvies amb els creditors, perquè la força social d’aquests (mercaders rics, fadristerns de la noblesa i magistratura de l’Audiència) no podia ser menystinguda. Judicatura i patriciat urbà eren el personal de les institucions valencianes, pròpies o de les del rei, amb una composició de rendes basada en bona part en els censals. Així, la noblesa va condonar la meitat del deute endarrerit i l’altra meitat es va reduir amb una rebaixa de l’interès del 5 al 3%, i es va liquidar amb dipòsits garantits.

Però, mentre el deute nobiliari s’eixugava i les rendes del patriciat o de l’oligarquia de les ciutats suraven, el deute municipal creixia, posant en evidència les dificultats de la menestralia. La fallida dels senyors després del 1609 destruí una massa de capital burgès (4 milions de ducats) a través de les pèrdues que l’expulsió dels moriscos va provocar sobre les inversions urbanes en l’economia rural. Només una política favorable a la menestralia, de pa barat i seda protegida hauria pogut compensar el pes dels costos del proveïment urbà i de l’increment fiscal de la Corona, però això volia dir el desplaçament del patriciat del monopoli municipal. D’altra banda, la crisi del censal va impulsar l’afany de càrrecs, la lluita per l’excedent i una dependència del patronatge i de la política de títols de la monarquia, que afavorí, tot plegat, una manca de sentit polític general o de patriotisme del Regne.

Per aquesta raó els intents de revolta que van tenir lloc durant les corts del 1626 no van portar a la via catalana de ruptura amb la Corona sinó a l’acceptació de la política d’Olivares, al reforçament, segons explica J. Casey, de la dependència de la noblesa, el patriciat i la magistratura respecte de la Corona. Els porucs intents del braç militar d’evitar la Unión de Armas van ser de seguida contrarestats per la magistratura. Felip IV tenia uns bons puntals en Francesc de Castellví, el valencià regent del Consell d’Aragó, i Cristòfor Crespí de Valldaura, fiscal de l’Audiència primer i vicecanceller del Consell d’Aragó més tard. L’amenaça del comte duc feta al braç militar de treure’ls la noblesa fins a la quarta generació si no votaven el donatiu, perquè “los declara el Rey por enemigos suyos y de su Corona a ellos y todos sus descendientes perpetuamente, porque el Rey dice que su proceder y terquedad es sedición”, feu la resta. Al Regne de València no es destacà cap Tamarit, cap Vergós, ni cap Fontanella. La Diputació, en ple col·lapse financer, controlada fiscalment, tal com explica D. de Lario, des del 1606, no tingué paper rector i els tres estaments es rendiren a la monarquia per la via del patrocini. El braç reial, segons E. Felipó, emmudí dins l’eclipsi de les ciutats.

L’únic sistema institucional vigorós era l’Audiència, però la seva magistratura, que era el nervi de la monarquia al regne, predicava i practicava un pactisme formal. Xàtiva, Oriola, Alcoi, Ontinyent i Cocentaina havien sofert la pressió fiscal de la guàrdia de costa, i el veedor, que havia de ser nomenat pel braç reial, ho era pel monarca; les ambaixades cada vegada eren més entorpides, les disposicions regulant el comerç eren violades per llicències i embargaments virregnals; les confiscacions d’armes eren el pa de cada dia, i la contrapartida sempre era el reforçament senyorial: ara tenia lloc l’ampliació de la jurisdicció alfonsina (mer i mixt imperi) més enllà de l’acord del 1604. Com qui diu, l’única mesura popular fou el restabliment de la franquícia de drets d’exportació —eliminada el 1604— als velluters, velers, paraires i teixidors de seda “per a estimular —diu Lario— i fer més competitiva la indústria tèxtil del regne”.

Cap de les resistències a la Corona no va desembocar en una via catalana de ruptura. Les corts del 1626 van aprovar el servei més elevat de la història del Regne (1 080 000 lliures) i van acceptar el disseny polític olivarista, en establir una mena de contribució permanent. Entre el 1630 i el 1642 les lleves “voluntàries” realitzades pels senyors i per les ciutats del Regne esdevingueren habituals. No és estrany, doncs, que mossèn Porcar parlés de la “gran desgràcia de desdichades corts per als molls valencians”.

Alguns conats de revolta tingueren lloc a València durant aquelles corts de Montsó: des d’un pasquí que proclamava que Castellví havia “vengut pera vendre sa pàtria” (Castellví havia defensat els projectes d’Olivares), fins a l’apedregament repetit de les vidrieres del Palau Reial de València o l’aparició d’un altre pasquí que contenia una vinyeta amb el comte duc entre flames arrossegant el rei i les armes del Regne de València. Les autoritats no gosaven sortir “temias —diu Porcar— de les grans traicions... han fet a la ciutat y pobres, [i que] nols donassen lo guallardó [càstig] que mereixien”.

La guerra amb França (1635) convertí Catalunya en plaça d’armes de la monarquia i contribuí al gir polític que la Generalitat va fer el 1638. Alguns membres de la noblesa de la terra, com Claris i Tamarit, i doctors en lleis, com J.P. Fontanella, reactivaren, des de la Diputació, una política de denúncia sistemàtica de la vulneració de les Constitucions. Els consistoris catalans, poc interessats en les guerres del rei, tot i les reserves polítiques, es veien obligats a participar-hi, perquè allò que estava en joc era el Rosselló (Salses). Entre el 1626 i el 1637, segons recomptes de la Generalitat, Catalunya havia patit el pas d’un total de prop de 50 000 soldats entre cavalleria i infanteria i havia servit amb uns 30 000 soldats propis i amb un milió i mig de ducats.

La continuïtat de la permanència dels tercios sobre el país, malgrat la recuperació de Salses, provocà, tal com ha estudiat J.H. Elliott, l’esclat de la revolta rural, que començà pels sectors socials més dèbils com els treballadors rurals temporers (segadors) de la Muntanya i la Segarra o la gent dels ravals vilatans, però que ben aviat prengué una dimensió social heterogènia de forta solidaritat intervilatana, presidida sovint per batlles i jurats i amb una munió de pagesos de mas. Les agressions dels tercios contra Mosset, Torroella de Fluvià, Perpinyà, Santa Coloma de Farners, entre moltes d’altres, activaren la reacció popular. La denúncia, des de la Generalitat, de la pràctica d’allotjaments contraris a les constitucions, legitimà bona part de la revolta. Aquesta evolucionà cap a conflictes de caràcter molt divers contra sectors benestants rurals o urbans i, sovint, amb matisos antisenyorials.

Tanmateix, però, les seves principals víctimes foren els agents de la política de la monarquia, com l’agutzil Montrodon, o els jutges de l’Audiència; o els qui reunien la triple condició de rics, senyors de vas-salls i agents de la política de la monarquia, així Miquel Joan Granollacs de Vic o el mateix virrei comte de Santa Coloma, aquest mort durant la segona entrada dels Segadors a Barcelona el dia de Corpus (7 de juny) del 1640. La decisió reial d’ocupació de Catalunya portà la Generalitat a la convocatòria d’unes corts extraordinàries des d’on organitzar la defensa i, en definitiva, la guerra contra el rei. La junta general de braços de Pau Claris va ser, de fet, unes corts sense rei. La presència majoritària del braç reial, és a dir, del tercer estat (centenars de síndics de ciutats, viles i llocs que van jurar fidelitat al país per vot individual), significà un desplegament polític sense precedents, impulsat des de la Diputació amb connivència amb Barcelona.

La revolta rural contra els tercios va ser, doncs, recuperada per la revolució política de les corts extraordinàries de Pau Claris contra la monarquia. Aquestes, doncs, van ser fruit de la confluència política de sectors de la noblesa de la terra que es van mantenir fora de l’òrbita de la monarquia i de forces socials noves representades pels centenars i centenars de síndics de ciutats, viles i llocs. Barcelona, sota aquesta nova correlació de forces, aconseguí la vella reivindicació d’un conseller menestral (1641). La debilitat militar obligà els dirigents de la Generalitat a buscar primer l’auxili militar amb França (15-29-VIII-1640) i després a acceptar l’obediència del rei cristianíssim (Barcelona, 23-I-1641 i Péronne, 19-IX-1641) “com ja en temps de Carles Magne ho feren nostres abanspassats”. Enfront del bloc de la Generalitat —com qui diu la totalitat del país—, els dissidents eren una minoria. Com ha explicat J. Vidal, prop de mig miler de partidaris de Felip IV s’exiliaren, i la majoria, el 95%, eren membres del braç militar. L’alta aristocràcia castellanitzada va fer costat en bloc a la monarquia hispànica. Començava una guerra llarga i cruenta que s’havia d’acabar amb la derrota de Catalunya.

El Regne de València, que el 1626 havia quedat integrat en el projecte d’Unión de Armas d’Olivares, amb la guerra entre França i Espanya (1635) va quedar immers dins la política fiscal que la monarquia practicava contra Catalunya. La lleva obligatòria, introduïda dins del Regne des del 1637, a causa de la guerra amb França va portar malestar, fins a l’extrem que el comte d’Oñate indicava que els valencians, persuadits que el rei els portava “camino de quebrarles los fueros”, podien caure “en alguna desesperación como lo han hecho los catalanes”. Però els estaments es limitaren a deixar constància dels seus desacords, tot acatant sempre, finalment, els desigs reials. De fet, preferien entendre’s amb el rei violant les pròpies lleis i assegurar gent armada per evitar qualsevol rebel·lió interior.

Les corts del 1645, tal com ha demostrat L. Guia, tingueren ja només com a objectiu institucionalitzar la contribució valenciana a la guerra contra Catalunya. Era l’èxit de la Unión de Armas, la inserció del Regne de València en la política de la monarquia i l’expressió de la feblesa estructural dels estaments enfront dels avanços de l’autoritarisme reial. Al Regne de València es feu quotidià el servei fora de corts, i les corts del 1645 no van fer més que institucionalitzar la separació entre funcions legislatives i subsidis al rei, tot desvirtuant el moll de l’os del sistema paccionat, situació que, malgrat els conats de crisi del 1646 al 1648, no va canviar. També Mallorca tingué els seus conats de crisi (1629, 1637) i no obstant això quedà sotmesa al sistema dels Habsburg i destinada a esclafar revoltes d’altres indrets.

Entre la crisi i el canvi

La crisi del segle XVII —carestia dels anys 1629-31, pesta de 1647-52 (aguditzada al País Valencià durant el primer terç del segle per l’expulsió morisca i pel trasbals de la repoblació, i prolongada a Catalunya pels efectes de la guerra dels Segadors del segon terç del segle XVII)— tingué un doble vessant. Inicialment fou una crisi de rendiments decreixents amb estagnació i fins i tot retrocessos, però a partir dels anys seixanta del segle XVII s’inicià una ràpida i decisiva etapa de recuperació i canvis. Aleshores es van estendre i aprofundir les novetats dibuixades durant l’enèrgica i encara poc coneguda expansió del segle XVI. Al darrer terç del segle XVII van aparèixer —amb contrastos locals de tota mena— remarcables fenòmens d’especialització comarcal. Arreu dels Països Catalans els progressos agraris del darrer terç del segle XVII, sense superar encara del tot les fragilitats intrínseques a una economia d’antic règim amb periòdiques crisis de conjuntura com la de 1683-91, van posar, tanmateix, les bases del sòlid futur creixement del segle XVIII i de la formació d’una futura burgesia rural.

L’altra cara de la moneda d’aquestes transformacions va ser la polarització social. L’estructura agrària cada vegada tendí a ser socialment més complexa. D’una banda, els sectors privilegiats mantenien les seves posicions socials per la via dels drets senyorials, o participant directament en les transformacions, com els senyors de Sentmenat de Catalunya, els ducs de Gandia del País Valencià o els comtes de Formiguera de Mallorca; de l’altra, les senyories valencianes intentaren passar la factura de l’expulsió als nous repobladors, si més no els transferiren els deutes particulars moriscos. És clar que a través de l’arrendament dels drets senyorials o de l’administració de senyories eren desviades rendes senyorials cap a altres sectors socials. Però no fou fins a la Segona Germania (1693) que, al País Valencià, els terratinents s’aixecaren contra els feudals. De tota manera, van ser sobretot l’activitat econòmica —concentració i rompudes— dels sectors més benestants de la pagesia, la intervenció de grans arrendataris (Mallorca) o la penetració del capital urbà, sovint a través de l’endeutament pagès, els factors que van començar a accelerar la diferenciació social interna en el si de la societat rural, i a donar pas a la formació d’un estrat social agrari nou format per masovers, rabassaires, parcers i jornalers. Aquestes diferències internes eren simultànies al desenvolupament desigual entre l’interior i el litoral.

La creixent diferenciació social interna que experimentà el món rural a remolc de les transformacions agràries fou la sòlida base social d’una nova mà d’obra manufacturera. Com arreu de la Mediterrània, la manufactura tèxtil dels Països Catalans, especialment la draperia de Catalunya i Mallorca, d’ençà dels anys vint del segle XVII es veié decisivament afectada per la irrupció de la nova draperia de l’Europa atlàntica. Aleshores, segons explica X. Torres, van entrar en decadència sòlids centres manufacturers de la geografia medieval.

La resposta de la draperia fou la substitució de la mà d’obra urbana per la de la part forana. Al costat del tèxtil, també la resta de sectors manufacturers va experimentar, a tot el conjunt dels Països Catalans, transformacions d’emplaçament i estructura. La nova distribució —manifestació externa d’una nova estructura productiva— va buscar a la part forana costos productius més baixos i va intentar defugir controls corporatius i fiscalitat. Tot plegat no fou un procés senzill i la societat catalana patí problemes de tota mena, especialment sensibles durant els anys vint, com la competència de mercaders italians i francesos i l’aparició de víctimes dels desajustaments productius a Catalunya i al País Valencià, o el dèficit de la balança comercial per garantir les importacions bladeres al País Valencià i a les Illes.

Les velles ciutats importants deixaven de ser, gradualment, centres productius per esdevenir fonamentalment centres consumidors d’una societat que esdevenia, tant al camp com a la ciutat, cada dia més diversificada, i que era, arreu dels Països Catalans, com ha explicat P. Molas, el ferm fonament d’una burgesia mercantil de nou encuny, interessada especialment en els mercats de ponent, atlàntics i colonials. Tot plegat va anar donant lloc a una reordenació de les forces productives, vinculada a la transformació de la distribució demogràfica i, segons explica A. Garcia Espuche, de la jerarquia urbana. Arreu, les transformacions van anar acompanyades de l’assaig de tot tipus d’innovacions tècniques productives i de la dinamització de les velles pràctiques mercantils (multiplicació de companyies).

D’ençà dels anys quaranta del segle XVII, en plena guerra dels Segadors, Catalunya ja es fixava en Holanda. Per a Josep Fontanella (1643), com explicava J. Sanabre, “la negociació”, és a dir, el comerç, havia fet la fortuna d’Holanda. Pels volts de la dècada del 1680 la fascinació per l’exemple d’Holanda augmentava. L’activitat comercial es refeia, creixia i canviava d’orientació (l’Atlàntic i Amèrica desplaçaven la Mediterrània). Si bé al País Valencià, que també es revifava, hi continuava el pes substancial del comerciant forà, sobretot francès i anglès. La represa era general i descentralitzada. De Mataró a Reus les raons internes es fonamentaven en l’exportació del vi i l’aiguardent, i anaven acompanyades del desig de bandejar les manufactures estrangeres i impulsar-ne de pròpies, especialment pel que feia als teixits. Les propostes manufactureres i mercantils del botiguer de teles Martí Piles, de l’advocat i publicista Narcís Feliu de la Penya o del mercader Josep Aparici no eren més que l’expressió de les significatives transformacions econòmiques agràries i manufactureres de Catalunya, orientades cap a l’Atlàntic i Amèrica.

El formigueig d’iniciatives del país, socialment decisives, que multiplicava les companyies privades de tota mena, no s’avenia, però, com ha dit P. Vilar, a cap projecte de companyia privilegiada centralitzada potenciada des de la cort. L’activitat mercantil, que a Mallorca havia estat una constant dedicació dels cavallers i que a Catalunya havia estat un desig reiterat de sectors nobiliaris, com els Llupià, ara, al final del segle XVII, esdevingué un camí decisiu d’ascensió social i d’ennobliment.

Després de la guerra dels Segadors

Amb la caiguda de Barcelona en mans de les tropes de Felip IV (1652), tot i que el sistema (institucions i constitucions) formalment es mantingué, la condició política del país canvià; Barcelona va perdre bona part de les seves prerrogatives polítiques i va quedar sota el control militar. Arreu del país la lloctinència política va quedar subordinada a la capitania general militar. La monarquia, a més, es reservava les insaculacions de la ciutat i la Diputació. Menestrals i cavallers van anar perdent representació en les noves insaculacions de la monarquia, com ha estudiat F. Sánchez Marcos, els primers a Barcelona, els segons a la Diputació, en benefici dels sectors més oligàrquics i de la noblesa titulada. El retorn de la noblesa exiliada reforçava judicialment les posicions senyorials sobre pagesos i universitats. La continuació de la guerra, a més, va deixar greument dividida Catalunya territorialment i militarment (miquelets de la Terra o de França i miquelets d’Espanya) i les paus dels Pirineus (1659) van separar els Comtats de la resta de Catalunya. Com el Regne de València, Catalunya va començar a fer serveis (anomenats eufemísticament “donatius voluntaris”) fora de corts i l’endeutament de les universitats esdevingué cada dia més irreversible.

Aquesta nova etapa de la història dels Països Catalans va ser etiquetada per J. Reglà i S. Garcia Martínez, en termes positius, de neoforalisme, pel fet que el territori català va conservar, encara —i evidentment és un fet important—, tot el seu sistema institucional i constitucional. Tanmateix, en el supòsit que es decidís acceptar aquesta terminologia, caldria dotar-la d’un altre contingut i entendre aquest moment com una etapa d’existència formal del sistema polític paccionat, més que mai, però, vulnerat, amb unes institucions més meselles i sense voluntat ni força política per contrarestar-ho i, de fet, preludi suau del futur borbònic.

Podria considerar-se una demostració d’aquesta pèrdua de nervi polític propi l’intent del príncep bastard, Joan d’Àustria, de fer de la corona catalanoaragonesa un territori de les seves ambicions i pugnes de poder amb la cort de Madrid (1668), un fet fins aleshores inèdit i episodi que molt sovint ha estat interpretat com d’adhesió activa de Catalunya i el Regne de València a la causa del bastard. Tot el que hi hagué fou, fonamentalment, l’adhesió del personal del Consell d’Aragó —com el vicecanceller Cristòfor Crespí de Valldaura, a tota hora fidel funcionari de la Corona— i per part del territori català de sectors clientelars minoritaris forjats per don Joan d’Àustria en la seva etapa de virrei a Catalunya, i sobretot, la cautela dictada per la por davant de conflictes aliens entre poderosos, o l’intent del Regne de València d’aprofitar les tensions de la cort per fer prosperar, sense èxit, les ambaixades i els memorials per contrafurs que la lleu reacció foral dels anys cinquanta havia generat. Tanmateix, l’episodi serví a la cort probablement per a enlairar formalment una Corona d’Aragó disminuïda amb l’intent d’homogeneïtzar-la segons el model aragonès del 1592 o el model valencià del 1645.

No és gens estrany, doncs, que el període estigués presidit per un increment de l’aristocratització i l’oligarquització de la societat (amb ciutadanies honrades per privilegi reial o amb l’augment de la noblesa titulada arreu). Així, el primer noble titulat menorquí, el baró de Llorac, obtingué el títol el 1683. Igualment es van obrir certes vies d’integració (places de capa i espasa) —si bé restringida— de la noblesa dels regnes i el Principat, segons ha estudiat J. Arrieta, als organismes institucionals de la monarquia (Consell d’Aragó i audiències), i la concessió d’algunes velles reivindicacions dels consellers de Barcelona, com la de cobrir-se, que, ara, concedides com una gràcia, perdien tot el seu significat polític reivindicatiu.

En tot cas, quan don Joan d’Àustria va arribar a primer ministre a Madrid, malgrat la immensitat de problemes polítics, econòmics i socials pendents als territoris catalans i la infinitat de contrafaccions i contrafurs acumulats per la política fiscal d’una monarquia involucrada amb una guerra patrimonial constant, a Madrid no hi hagué cap voluntat de celebrar corts ni al Regne de València ni a Catalunya, tot i que sí que se’n celebrava a Aragó; Carles II no es dignà jurar ni els Furs Valencians ni les Constitucions catalanes, ni tampoc en el seu regnat s’acceptà cap de les ofertes de França de bescanviar els Comtats per Flandes o els Països Baixos. En canvi, la tendència era subordinar les institucions de la terra a la Lloctinència, a la Capitania General, a l’Audiència (terreny d’escalada política de més d’un futur botifler, com Francesc d’Ametller) i al Consell d’Aragó sota l’orientació de Crespí de Valldaura.

La guerra continuada amb França (1667-97) feu de Catalunya una plaça d’armes i terra d’ocupació dels exèrcits hispànics i francesos, i convertí les principals ciutats del territori, com Barcelona i Alacant, en objectius de bombardeigs de la flota francesa. Les Illes, amb uns Generals Consells cada vegada més emmordassats per virreis i governadors, es van convertir en proveïdores de soldats (Mallorca), de guarnicions (Menorca, Sardenya) i de presidis (Eivissa) de la monarquia hispànica. Mallorca, en teoria exempta de lleves forçoses, entre el 1610 i el 1647 va fer 33 lleves —sovint destinades a ofegar revoltes— integrades per 15 000 homes, forjades amb menestrals sense feina i amb bandejats indultats de les bregues entre Canamunt i Canavall, i, encara, entre el 1640 i el 1653, les despeses de la contribució contra la revolta catalana tretes del seu fons de fortificació, assoliren prop de 75 000 lliures. Això explicaria l’avanç del mer i mixt imperi a Mallorca amb Felip IV, per exemple, sobre les cavalleries de Bellpuig i d’Aiamans i Lloseta.

Finalment, van tenir lloc diversos episodis de protesta antifiscal. A Sardenya l’assassinat del virrei, marquès de Camarasa (1667), reflectí el malestar dels estaments de l’illa amb reivindicacions antifiscals i polítiques, com l’exclusivitat dels sards en càrrecs públics i prelatures de l’illa o com el dret de la ciutat d’exportar blat en benefici propi.

Més tard va ser a Catalunya (revolta dels Barretines, 1687-94) i al Regne de València (Segona Germania, 1693-94) on van esclatar alçaments amb components antioligàrquics i antisenyorials contra les exempcions fiscals als privilegiats, contra les composicions de les poblacions riques (remissions metàl·liques d’allotjaments) barrejats amb protestes antisenyorials contra barons que pretenien innovacions o confirmacions de tota mena per reactualitzar rendes en crisi.

La Diputació catalana, evidentment, no tingué el paper revolucionari de ruptura contra el rei com va passar el 1640, però sembla que sí que tingué alguns contactes de sotamà o que feu alguns gestos de suport envers la revolta dels Barretines que van comportar la repressió d’alguns membres del consistori. La revolta dels Barretines va contenir, també, aspectes de reivindicació política (reclams per la integritat de les constitucions i per l’indult dels diputats empresonats). Ramon Trobat, des del Consell Sobirà del Rosselló, el nou organisme dels Comtats sota sobirania del rei de França —malgrat les passades protestes antifiscals contra la gabella de la sal amb connotacions antifranceses del Vallespir i el Conflent (revolta dels Angelets, 1667-75)— intentà renovar, segons ha demostrat J. Albareda, l’aliança catalanofrancesa del 1640 (1691). La guerra no va fer més que provocar l’endeutament i l’empobriment de les finances de totes les institucions de la terra (Generalitats, Generals Consells i municipis), en contrast amb l’increment de la capacitat fiscal de la monarquia. Les campanyes anuals, més depredadores que no efectives, mostraven un exèrcit francès actiu i un exèrcit espanyol que no feia (passivitat militar) ni deixava fer (per desconfiança política impedia des del 1684 l’actuació de sometents, coroneles i lleves de la Diputació, la qual, a diferència del 1640, es veié obligada a voler un exèrcit hispànic actiu i eficaç i a desitjar contribuir-hi militarment). També les mobilitzacions pròpies del Regne de València eren sospitoses per al virrei. Tot feia pensar que la cort, vacil·lant davant del proper plet dinàstic, ja cedia terreny al futur Borbó. Durant tot el període de la segona meitat del segle XVII, les institucions van anar perdent iniciativa i la política per decret reial s’anà imposant sobre la procedent de la llei paccionada.

Amb tot, i en contrast amb això, Víctor Ferro ens diu que “la interpretació més restrictiva de la potestat reial fou segurament elaborada en la segona meitat del nostre decadentíssim segle XVII”. A Catalunya l’actuació conjunta dels Tres Comuns (Consell de Cent, Diputació i un braç reial interestamental), dinamitzada per aquest darrer, i la tasca soterrada de creació de doctrina jurídica darrere els memorials de contrafaccions (a Catalunya) o de contrafurs (al Regne de València) expressaven políticament la realitat imparable de la transformació socioeconòmica, malgrat la guerra, de les terres catalanes.

És cert que els efectes de la derrota del 1652 i de les guerres subsegüents van reforçar les connexions i la subordinació política de determinats interessos econòmics amb la Corona, cosa que sovint va fer desviar diners cap a les activitats parasitàries de la monarquia. Les activitats militars de la monarquia van provocar l’emergència de fortunes, però mai no foren, per elles mateixes, la causa de cap creixement econòmic de la societat, ben al contrari. Ara bé, tampoc no podien impedir els símptomes de vitalitat econòmica del país, d’arrel social més profunda, i que expliquen la reactivació del constitucionalisme de l’etapa 1701-06: les aspiracions de corts del Regne de Mallorca, les realitzacions de les corts catalanes i les aspiracions a corts del Regne de València, que ha explicat C. Pérez Aparicio. Tot plegat un camí estroncat pel desenllaç del 1714.