Consolidació i diferenciació de l’Església

L’època que va del 1050 al 1200 va representar per a l’Església llatina un període de definició però també de transformació. El papat formulava el seu primat enfront de l’Església grega, i reforçava la seva autoritat sobre el conjunt de la cristiandat llatina. En el curs del seu enfrontament als sobirans laics d’Occident l’Església arribà a definir les seves pretensions i a afermar les seves estructures. Pel que fa als religiosos regulars, van sorgir, després d’una fase de preponderància benedictina, nous ordes i noves congregacions que ampliaren notablement els horitzonts, els continguts i les formes d’expressió de la vida espiritual. Els cistercencs i els cartoixans amb la seva visió de la vita monastica, i els múltiples ordes i les congregacions de canonges regulars, amb la seva pròpia manera d’entendre la vida clerical, expressaven una transformació real de l’Església i de la consciència que aquesta tenia de si mateixa. Aquesta transformació tenia un dels seus orígens en una inquietud religiosa observable en àmplies parts de la població, i que es manifestà també en el sorgiment d’importants moviments herètics. El catarisme, concretament, va enfrontar l’Església un contraprojecte enterament desenvolupat, que qüestionava tant la seva organització com el seu missatge. Els predicadors errants portaven el seu ideal de vida apostòlica a les viles i ciutats, i trobaven a tot arreu nombrosos partidaris i seguidors. Alguns entre aquests acabaren abandonant l’estret camí de l’ortodòxia i es van veure exposats a la persecució. D’altres, tanmateix, pogueren ser guanyats per al servei de l’Església.

També entre els laics era evident la recerca de noves formes de vida religiosa. Aquesta recerca, de la qual participaven, doncs, tots els estrats de la societat, no era sinó l’expressió d’una nova religiositat, caracteritzada per una accentuada veneració de la persona de Jesucrist. Nudus nudum Christum sequi (seguir despullat el Crist despullat): aquest precepte no sols expressa el rerefons espiritual de les croades i l’increment dels pelegrinatges. L’anhel de realitzar aquesta màxima implicava necessàriament inspirar-se en l’exemple de la primera comunitat cristiana. Els predicadors errants, però també els portaveus literaris de la reforma canonical, propagaren la pobresa de la primera comunitat apostòlica com a ideal al qual calia aspirar. Els pelegrinatges i les croades no són pas els únics fenòmens en què això es pot observar. Homes i dones s’associaven a institucions eclesiàstiques per poder, així, sense haver de fer vots, viure una vida pietosa i grata a Déu.

Totes aquestes transformacions de viure i expressar l’espiritualitat religiosa, no deixaren de ser també conseqüència d’importants mutacions polítiques, socials i econòmiques que caracteritzaren aquesta època. El triomf del feudalisme, el creixement de les ciutats i la consolidació de noves entitats polítiques i territorials, són algunes de les mutacions que afectaren profundament la vida de l’Església. Com a resultat, en tots els països de la cristiandat occidental i també a Catalunya, la vida religiosa va adquirir una força i una varietat fins ara desconeguda.

La reforma a esglésies i monestirs

Els religiosos catalans, i sobretot el clergat secular, estaven vinculats de manera gairebé simbiòtica al seu entorn laic. El contacte era permanent. Aquell entorn proporcionava tant monjos i canonges, abats i bisbes, com les bases materials per al sosteniment de les comunitats monàstiques i canonicals. Una separació clara entre la història eclesiàstica i la història política, social i econòmica sembla tenir, doncs, poc sentit. Per als interessos que unien els comtes i els bisbes de Catalunya n’és una prova expressiva la pau i treva. Aquesta donà a l’Església la protecció contra la creixent agressivitat dels milites, homes que havien fet de la guerra la seva professió, i proporcionà als comtes la possibilitat de recuperar una autoritat perduda. Els diocesans col·laboraren estretament amb les famílies comtals, de les quals freqüentment provenien. A Catalunya, com en altres llocs, l’Església va ser sempre un reflex de la societat feudal. Els bisbes i els abats apareixen repetidament en les fonts com a magnats i guerrers implicats com a protagonistes en les intrigues polítiques i les lluites pel poder.

Les institucions religioses, però, eren més que el braç espiritual de les elits feudals. Això vol dir que també tenien preocupacions pròpies. La pau i treva, per exemple, era així part d’un esforç més general que pretenia estendre i consolidar l’organització eclesiàstica. El nombre de les esglésies parroquials s’incrementà contínuament, igual que el control dels bisbes sobre les seves diòcesis. No eren solament els interessos estructurals, com la consolidació de la xarxa parroquial, o econòmics, com els ingressos procedents de les esglésies (delmes, primícies...), els que estaven darrere d’aquestes iniciatives. També hi va haver una preocupació per l’administració dels sagraments i el servei espiritual, temes que determinaren així mateix l’actitud de l’Església. ¿Com es podia garantir l’atenció eclesiàstica als fidels i com es podia assegurar la validesa dels actes sacramentals? Aquests interrogants estaven a la base dels intents reformadors que, des de mitjan segle XI, s’iniciaren des de la cúria romana i que s’acostumen a vincular al nom del seu promotor més vehement, Gregori VII (1073-85), un monjo de formació cluniacenca. El que s’anomena correntment la reforma gregoriana va tenir com a meta primordial eliminar la influència, o almenys limitar-ne el control, que els senyors laics exercien sobre les institucions religioses. La iniciativa acabà redefinint les prerrogatives dels laics en qüestions que anaven des de l’ocupació dels càrrecs episcopals fins a la recaptació del delme.

En l’interès papal envers Catalunya, a més, hi tingué un paper important l’esforç d’assegurar l’autoritat de Roma sobre un país que geogràficament es localitzava als límits de la cristiandat llatina. Amb aquesta finalitat s’enviaren legats pontificis que havien de proclamar les idees reformadores a la Península Ibèrica i representar-hi les pretensions del papat. Als sínodes celebrats a Barcelona (1064), Girona (1068, 1078 i 1097) i Besalú (1077), als quals assistiren legats com Hug Candid o Amat d’Oloron, es condemnaren les diverses infraccions a la disciplina eclesiàstica: entre d’altres, la compra dels càrrecs eclesiàstics, és a dir, la simonia, i es procedí seguidament a la destitució dels prelats que havien estat trobats culpables de tal crim.

A diferència d’altres regions cristianes d’Hispània, a Catalunya el seguiment de la litúrgia romana i el reconeixement del primat papal s’havia imposat des de feia segles. La imposició de les noves idees reformadores va ser, tanmateix, lenta. El 1077 es va intentar deposar l’arquebisbe Guifré de Narbona, fill del comte de Cerdanya, en un sínode celebrat a Besalú. A l’edat de deu anys Guifré havia rebut la seu metropolitana després d’haver-la adquirit el seu pare a canvi de cent mil sous. L’acusació de simonia era, doncs, certament justificada. Però Guifré havia estat ell mateix un conseqüent defensor d’iniciatives reformadores i s’havia esforçat com cap altre per la consolidació del moviment de pau i treva a la seva arxidiòcesi. En els atacs contra l’arquebisbe també hi hagué altres motivacions, entre les quals destacaven les relacionades amb el desig dels comtes de la casa de Barcelona de restaurar l’antiga província eclesiàstica de Tarragona. La creació d’una província eclesiàstica pròpia pretenia enfortir la separació fàctica dels comtats catalans del regne de la Francia occidentalis. Aquest projecte, que s’intentà realitzar per primera vegada al segle X sota la direcció del comte Borrell, es reprengué amb la iniciativa de Berenguer Ramon II i el bisbe reformador Berenguer Sunifred de Lluçà, bisbe de Vic. L’any 1091 s’aconseguí la creació jurídica de la metròpoli, i el mateix Berenguer Sunifred rebé el pal·li com a arquebisbe de Tarragona. Malgrat tot, les dificultats internes amb què es trobà el Fratricida obstaculitzaren des d’un principi l’èxit del projecte. La restauració material de Tarragona com a metròpoli de les diòcesis catalanes (i aragoneses) estigué, doncs, reservada al més rellevant dels bisbes catalans del segle XII: Oleguer de Barcelona (~1060-1137), i va ser ell qui va impulsar la recuperació del repoblament de la ciutat, condició imprescindible per a l’establiment d’estructures administratives i eclesiàstiques. Aquestes no van començar a perfilar-se fins el 1129, en què Oleguer encarregà al cavaller normand Robert Bordet, posterior príncep de Tarragona, la repoblació de la ciutat i del seu territori. La restauració de l’antiga província eclesiàstica creà, així, un marc institucional per a una entitat política que estava en vies de formació. Amb aquesta s’assegurava la independència eclesiàstica envers l’arquebisbe de Narbona i el de Toledo.

També els monestirs i les canòniques es van sumar, a la segona meitat del segle XI, als corrents reformadors. Bernat II de Besalú i Ramon Berenguer II de Barcelona donaren un suport actiu al moviment, subordinant els monestirs catalans que estaven sota la seva autoritat als centres reformadors del Llenguadoc i de la Provença. Sobretot els monestirs benedictins de Sant Víctor de Marsella (Provença), Sant Ponç de Tomeres (Llenguadoc) i Sant Pere de Moissac (Gascunya), així com la canònica de Sant Ruf d’Avinyó (Provença), van rebre un nombre considerable de dependències catalanes, de la reforma disciplinària de les quals quedaren encarregats. Al final del segle XI pertanyien a la congregació dels victorins una dotzena de monestirs catalans, entre els quals hi havia cases tan importants com Santa Maria de Ripoll, Sant Esteve de Banyoles o Sant Miquel de Cuixà. També el monestir de Santa Maria de la Grassa (Llenguadoc) va ser temporalment una dependència del monestir reformador de Marsella, tot i que seguidament s’establí com a centre reformador per a monestirs com Sant Andreu de Sureda (Rosselló), Sant Pere de Galligants (Girona) o Sant Martí del Canigó (Conflent). Sant Ponç de Tomeres disposava d’una sèrie de filials a les diòcesis de Girona, Osona I Barcelona, entre les quals figuraven Sant Benet de Bages, Sant Llorenç del Munt (Vallès Occidental) i Sant Pere de Rodes (Alt Empordà). Menys influència que Sant Víctor i Sant Ponç va tenir el monestir cluniacenc de Sant Pere de Moissac, encara que també aquesta comunitat pogué adquirir importants dependències com Santa Maria d’Arles (Vallespir) o Sant Pere de Camprodon (Ripollès).

Contràriament als sobirans de Castella, que afavoriren sobretot els monjos de Sant Pere de Cluny, i als sobirans aragonesos, que eximiren els seus monestirs més importants vinculant-los directament a la seu romana, els comtes catalans elegiren una tercera via. Amb Moissac promogueren una filial de Cluny, i amb Sant Víctor de Marsella un monestir exempt. Això significa que donaren el suport no als capdavanters de la reforma, sinó als seus subordinats directes. Aquesta promoció de les preocupacions reformadores comportava, entre altres, importants beneficis polítics. Durant la primera meitat del segle XI alguns aristòcrates, sobretot els d’ascendència vescomtal, pogueren assolir en els territoris d’expansió una posició relativament autònoma. Arnau Mir de Tost al Pallars o Mir Geribert al Penedès havien intentat crear un espai polític propi, recorrent, entre altres, al servei de l’Església. Ambdós van crear monestirs i es van esforçar, tot i que sense èxit, per sotmetre’ls directament a la poderosa congregació de Sant Pere de Cluny (concretament Mir Geribert va fundar el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs a l’Alt Penedès i va donar a Cluny béns al castell de Berà, al Tarragonès, amb la intenció d’establir-hi una comunitat de monjos). La promoció de monestirs era aquí, i en altres casos, la manera adequada per a imposar interessos polítics amb mitjans extrafeudals. D’això també n’eren conscients els comtes, i així s’explica el seu suport a les congregacions forasteres. Aquesta política sostreia als poderosos locals el control de les esglésies catalanes, i desplaçava la direcció d’aquestes a terres en les quals els comtes tenien influència, o esperaven tenir-la-hi. Al mateix temps ajudaven, així, a la unificació dels seus territoris dispersos i sosteniren l’expansió de la casa barcelonina al Llenguadoc que s’inicià aleshores amb l’adquisició dels comtats de Carcassona i Rasès per Ramon Berenguer I (1067).

Un gir important en l’actitud es registrà després del 1097. El jove comte Ramon Berenguer III es pronuncià a favor de la desvinculació de l’abadia de Sant Cugat del Vallès de la dependència de Sant Ponç de Tomeres i, per tant, contra la ulterior expansió de la comunitat dirigida per l’abat Frotard en terres catalanes. A canvi, el comte s’esforçà a fer de Sant Cugat el centre d’una congregació catalana pròpia, que incloïa monestirs com Santa Cecília de Montserrat (Bages), Sant Llorenç del Munt, Sant Salvador de Breda (la Selva) i Sant Pau del Camp (Barcelona). D’aquesta manera, Tomeres aniria perdent successivament les seves filials catalanes. De manera semblant va actuar el comte Ramon Berenguer III en el cas del monestir de la Grassa en promoure la desvinculació del monestir de la central de Marsella (1104) i la creació d’una congregació pròpia. No va ser casualitat que Berenguer, germà del comte i monjo benedictí, passés a ser, immediatament després de la desvinculació, el nou abat de la Grassa. Les raons d’aquesta política s’han de buscar en la definició dels límits entre les províncies de Narbona i Tarragona feta el 1097. S’havia assolit la definitiva separació administrativa del metropolità foraster. La configuració i la consolidació de les congregacions autòctones s’ha d’entendre, doncs, com una conseqüència d’aquesta nova situació.

Més que per la reforma dels monestirs, el segle XI i el començament del XII es caracteritzaren per la reforma de les comunitats canonicals. La tradicional forma de convivència canonical, tal com havia quedat fixada a la regla d’Aquisgrà (816), ja pràcticament no s’observava enlloc cap al 1050. L’aspiració de renunciar a tota propietat personal i de viure comunitàriament i en pobresa portà consegüentment a la fundació de noves comunitats regulars o a la introducció de la regularitat en comunitats ja existents (Sant Vicenç de Cardona, Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere d’Àger...). En aquestes comunitats regulars els religiosos no disposaven de propietats individuals, ja que el seu patrimoni havia estat transferit a la comunitat arran de l’entrada en la institució. Els germans vivien i menjaven en comú (vita communis), intentant així imitar la convivència a la primera comunitat apostòlica. Mentre que algunes d’aquestes canòniques es constituïren com a centres d’un nou orde, n’hi havia d’altres que tan sols crearen pròpies congregacions reformadores, cohesionades freqüentment tant per les dependències jurídiques com per l’adopció dels estatuts que guiaven la vida dels religiosos a la casa mare. La majoria d’aquestes comunitats primerenques es caracteritzaren pels seus orígens eremítics i per la seva inspiració en les normes de la vita monastica. Però simultàniament també hi va haver un esforç per a desmarcar-se dels límits que imposava l’exemple monàstic. “El monjo està tot orientat vers el claustre i no busca sinó la seva pròpia edificació. El canonge regular, en canvi, mira vers els altres, vol predicar, convèncer, menar pel camí de la salvació, assistir els pobres i els desventurats” (M. Parisse). Des d’aleshores, doncs, coexistiren contemplació i allunyament del món amb l’activitat apostòlica a les ciutats com a diferents formes de vida canonical.

Cal tenir en compte, a més, que la difusió dels canonges regulars (dels clericos regulares, com s’autodenominaven per a distanciar-se dels que anomenaven saeculares), coincidí amb importants transformacions en el paisatge urbà europeu, transformacions a les quals els religiosos contribuïren en una part gens negligible. Ja abans que els dominicans, franciscans i els altres ordes mendicants del segle XIII busquessin la proximitat de les ciutats, els canonges regulars s’establiren a l’interior o a la rodalia dels centres urbans en expansió. A Barcelona, per exemple, les dues canòniques de la ciutat —Santa Eulàlia del Camp i Santa Anna, aquesta última un priorat del Sant Sepulcre— es localitzaven a la vora de les vies de sortida del proper nucli urbà. Gràcies, entre altres, a institucions com aquestes es produí el creixement dels barris suburbans (burgi i suburbia) que en el curs del segle XIII quedaren integrats al recinte urbà.

Durant els segles XI i XII es van fundar a Catalunya entorn de setanta comunitats de canonges agustins. En alguns casos es tractava d’antigues comunitats que ara adoptaven una forma de vida inspirada en la regula sancti Augustini (regla de Sant Agustí). En altres es tractava de noves fundacions. La importància que va tenir la difusió del moviment dels canonges regulars al nord-est de la Península Ibèrica fou equiparable a la que va tenir en altres llocs d’Europa.

Els premostratencs eren els membres d’un orde fundat per Norbert de Xanten vers el 1120 a Premontré (Picardia) i confirmat pel papa Honori II el 1126. Aquests canonges, que van ser partidaris d’una estricta interpretació de la regla augustiniana i que pogueren establir nombroses fundacions al nord d’Europa, van aconseguir, gràcies al favor del comte Ermengol VII d’Urgell i de Guillem d’Anglesola, fundar el 1163 una comunitat a Bellpuig de les Avellanes (Noguera). Aquesta comunitat i les seves filials (Santa Maria de Bonrepòs, Priorat; Sant Nicolau de Fondarella, Segrià; ...) serien, però, els únics establiments que l’orde tindria a Catalunya.

A Catalunya, però, la reforma canonical fou impulsada per altres protagonistes i ordes. Juntament amb la canònica de Santa Maria de Vilabertran (Alt Empordà), fundada per l’aristòcrata Pere Rigal, s’han de esmentar, sobretot, dues iniciatives més: les de Berenguer Sunifred de Lluçà, bisbe de Vic, i les de la congregació de Sant Ruf d’Avinyó. El primer va crear, amb la fundació de Santa Maria de l’Estany (Bages) i la regularització d’altres moltes comunitats, les bases per a l’èxit de la reforma al bisbat de Vic. Al mateix temps va tenir un paper d’intermediari entre Roma i Barcelona: a Catalunya, Berenguer Sunifred es va esforçar, amb el suport dels sínodes, a imposar la reforma i davant del papat va representar els interessos del comte de Barcelona. A Sant Ruf, per la seva part, es van sotmetre les comunitats de Santa Maria de Besalú (Garrotxa), Santa Maria de Terrassa (Vallès Occidental) i Sant Ruf de Lleida (Segrià), que al seu torn pogueren fundar tota una sèrie de filials. A través dels seus estatuts, seguits de forma parcial o total, la comunitat de Sant Ruf exercí la seva influència més enllà de la congregació que presidia. Alguns canonges i abats de la casa mare francesa arribaren fins i tot a ser nomenats bisbes a les seus catalanes: a Barcelona trobem el bisbe Bertan, a Tarragona i Barcelona, Oleguer, i a Tortosa, el bisbe Gausfred.

La reforma impulsada per la comunitat d’Avinyó estava també en l’interès dels comtes. Aquests es pogueren fonamentar, en el moment de la seva expansió a la Provença, en el suport que els donà una influent congregació a la qual ells mateixos havien proporcionat el seu favor. No és una casualitat que, arran del seu matrimoni amb Ramon Berenguer III (1115), la comtessa Dolça de Provença arribés a Barcelona acompanyada d’un abat de Sant Ruf. Es tractava d’Oleguer de Barcelona (~1060-1137), el més significatiu dels canonges regulars que van actuar a Catalunya en aquesta època. Fill d’un vassall comtal, va ingressar molt aviat en la congregació reformada. L’any 1093 ja era prior de la canònica de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès), càrrec que abandonà en ser cridat per a dirigir la casa mare d’Avinyó. Des d’allà retornà l’any 1116 per assumir el bisbat de Barcelona, on, de la mateixa manera que Berenguer Sunifred de Lluçà, va servir tant a la casa comtal com a la cúria pontifícia. Nomenat arquebisbe de Tarragona el 1118, Oleguer desplegà fins a la seva mort, l’any 1137, una important activitat eclesiàstica i política tant a dintre com a fora de les fronteres catalanes.

Els comtes no van ser els únics que mostraren la seva liberalitat envers les canòniques regulars. Membres de l’alta i la petita aristocràcia, homes i dones, habitants de les ciutats i del camp asseguraren amb les seves donacions les bases materials de les comunitats de regulars. Estrats socials emergents (vassalls comtals, burgesos) es vincularen a les noves cases religioses i crearen d’aquesta manera una referència per a la seva consciència col·lectiva. Entre els benefactors d’algunes comunitats es poden distingir amb claredat grups units per vincles econòmics o familiars, que incidiren tant en la vida de la comunitat com en la seva composició, ja que freqüentment els futurs membres de la canònica es reclutaven d’entre ells. Les canòniques no van ser mai uns illots segregats del seu entorn immediat, sobretot els establiments localitzats en el medi urbà. Moltes vegades el destí d’aquells establiments reflectia les transformacions que afectaven les elits socials amb les quals estaven en contacte. L’acceptació general dels establiments reformats és també una prova que aquests responien a necessitats i inquietuds espirituals dels fidels. La preocupació per la salvació de l’ànima degué impulsar no pocs creients a afavorir unes comunitats que postulaven el retorn a la pobresa evangèlica i que als seus ulls portaven una vida especialment pietosa. A la seva intercessió s’atribuïa un valor superior. Aquestes idees no eren irrellevants per als fidels dels segles XI i XII (i no deixaren de ser-ho més tard). Ho demostra, entre altres, l’existència de les diverses formes de vida semireligiosa, que justament en aquells segles es pogueren observar arreu.

La pietat laica

La pietat laica. Croades i pelegrinatges catalans als segles XI-XII.

L’aspiració de recuperar els ideals de la vida apostòlica no va ser un fenomen restringit a l’estrat dels clergues. També homes i dones que no estaven disposats o preparats per a fer els vots van decidir seguir l’exemple dels apòstols o dels seguidors d’aquests. Les possibilitats que en aquest sentit se’ls oferien eren variades. Sorgiren les primeres confraries (confratriae, confraternitas), on laics i clergues es reunien en ocasió dels àpats funeraris o per celebrar les misses pels confrares difunts. Al principi del segle XII està documentada l’existència de confraries vinculades a esglésies i monestirs com Sant Pere de Frontanyà (Berguedà), Santa Maria de Gualter (Noguera), Santa Maria de Lillet (Berguedà) i Santa Maria de Cardedeu (Vallès Oriental), i també a catedrals com les de Barcelona i Lleida. S’ha pogut demostrar que tan sols a la diòcesi de Girona es van fundar al segle XII unes onze confraries; per al segle anterior, en canvi, se n’ha pogut documentar només una. Sense cap mena de dubte aquestes fundacions manifestaven un anhel propi de l’època. L’any 1128 el bisbe Oleguer de Barcelona fundà una confraria a Tarragona, per estimular així el repoblament de la ciutat metropolitana. El mateix bisbe va ser el responsable de la creació d’una confraria a la ruïnosa església de Santa Eulàlia del Camp, situada davant les portes de Barcelona, els primers estatuts conservats de la qual daten de l’any 1156. També en el cas d’aquesta confraria els frares havien de contribuir a la restauració d’un vell edifici dedicat al culte cristià.

Altres fidels es vincularen, no a través d’una corporació sinó com a individus, a una comunitat monàstica o canonical. Les diferents formes de la fraternitas oferien, sempre amb subtilesa, diverses possibilitats que implicaven diferents graus d’integració a la comunitat. De la mateixa manera, sabem que alguns hospitals tenen el seu origen en una iniciativa laica. Aquesta era una manera de realitzar el precepte cristià de la caritas.

Hi hagué persones (com el ric propietari immobiliari i prestador barceloní Bernat Marcús) que es decidiren a fer les donacions caritatives tan sols al final d’una vida coronada per l’èxit en les seves empreses econòmiques. Però també hi havia laics que renunciaven sense cap mena de consideracions les seves possessions terrenals i s’associaven a una d’aquestes institucions caritatives on dedicaven els seus dies a servir els pobres, els malalts i els pelegrins. Amb les seves capelles annexes i la seva vinculació jurídica a un establiment eclesiàstic, els hospitals ocupaven un lloc entre el món i l’Església. Fins i tot no eren pocs els que havien estat fundats directament per un clergue o una comunitat de religiosos, com era el cas de les conegudes pies almoines pertanyents a les catedrals i a les parròquies (helemosiae pauperum). A través d’aquestes institucions els religiosos arribaren a participar activament en l’assistència i el manteniment dels malalts i dels pobres.

La participació eclesiàstica fou important també en dues altres facetes de la pietat popular medieval: els pelegrinatges i les croades. El segle XI es caracteritzà per una important difusió de la devoció a Jerusalem que es pot observar amb especial claredat a Catalunya. Hi va haver esglésies que adoptaren el patrocini del Sant Sepulcre (Olèrdola, Peralada...). Així mateix, homes i dones pietosos donaven els seus béns a cases de religiosos fundades a Terra Santa, de la mateixa manera que les dependències catalanes d’aquestes cases es beneficiaren de la creixent liberalitat dels fidels. Però aquesta devoció per Jerusalem es manifestà, sobretot, en els pelegrinatges. Des d’abans de la conquesta de Jerusalem pels cristians el 1099, els testaments donen fe de l’atracció que exercia la ciutat de David sobre molts catalans. A partir del 1099 el nombre de pelegrins experimentà un increment continu. Certament, també els altres grans centres de pelegrinatge de la cristiandat occidental, com Roma o Santiago de Compostel·la, van atreure els homes i les dones de Catalunya —tanmateix no amb la mateixa intensitat que Jerusalem—.

El fet, d’altra banda, que tan sols uns pocs catalans arribaren a sumar-se a les tres primeres croades no s’explica per una manca de voluntat sinó per l’oposició vehement del papat a la participació dels cristians hispànics a les expedicions dels anys 1096-99, 1145-49 i 1187-92. Ja l’any 1089 el papa Urbà II s’havia dirigit als comtes de Barcelona, Besalú i Cerdanya per recomanar que es dediquessin a restaurar Tarragona en lloc de fer el camí a Terra Santa. Després de la crida a la primera croada aquest consell papal es va repetir diverses vegades i amb un to més imperatiu. En canvi, les expedicions militars en les pròpies fronteres, és a dir, la conquesta de les terres musulmanes, sí que van ser promogudes pel papat. Roma exercí així un paper actiu a l’hora d’encoratjar tant l’atac a les Balears del 1114 com l’expedició contra Saragossa de l’any 1118. A gairebé cada un dels concilis celebrats a la primera meitat del segle XII trobem no sols la crida a lluitar contra els infidels sinó també l’assimilació entre la guerra a Terra Santa i la guerra contra els musulmans de l’Àndalus. Possiblement fou la presència de prelats catalans, com el bisbe Oleguer de Barcelona (del qual consta que va participar en el concili I del Laterà celebrat l’any 1123), allò que pot explicar la incorporació de la guerra hispànica als projectes de croada elaborats pel papat. El clergat local participà activament en les expedicions del segle XII, i segons el que diuen les fonts hi va haver més d’un bisbe que trobà la mort en la lluita militar contra els musulmans. L’amenaça musulmana a Catalunya explica, d’altra banda, perquè “més que no pas en uns altres llocs, els prelats són els col·laboradors dels prínceps laics. La defensa espiritual de l’Església constitueix un sol combat portat en comú” (Michel Zimmermann). La guerra a Terra Santa i les conquestes hispàniques van ser, finalment, responsables d’un altre fenomen que va marcar com pocs altres la història de l’Església de Catalunya: el dels ordes militars.

Els ordes militars

Durant molt temps diferents ordes reivindicaren ser el primer en haver institucionalitzat el vincle entre el servei militar i l’espiritual. Els hospitalers assenyalaven l’existència d’un hospital fundat ja al segle XI per mercaders d’Amalfi (Itàlia) a Jerusalem, i del qual hauria sorgit el seu orde. Els cavallers del Sant Sepulcre afirmaven que el seu orde havia estat fundat immediatament després de la conquesta de Jerusalem l’any 1099. Altres, finalment, argumentaven que els templers van ser els primers que feien de la lluita una part integral de la seva existència. Investigacions recents han pogut demostrar que els cavallers de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem assumiren funcions militars tan sols a partir dels anys trenta del segle XII. Abans els havien estat encomanades, exclusivament, tasques de caràcter caritatiu. A l’església patriarcal de Jerusalem s’hi va fundar, efectivament, l’any 1099, una comunitat. Però es tractava d’una comunitat canonical, que vivia segons la regla de sant Agustí i que es dedicà fonamentalment a tasques litúrgiques, caritatives i pastorals, però mai a la lluita militar contra els infidels. Aquests canonges del Sant Sepulcre disposaven a Catalunya d’una àmplia xarxa d’establiments, que tenien el centre al priorat barceloní de Santa Anna.

Així doncs, els templers han de ser considerats com els primers representants d’un orde militar pròpiament dit. L’ordo Militiae Templii Salomonis es configurà a partir d’una comunitat d’aristòcrates de Borgonya i la Xampanya dirigida per Hug de Payens que es coalitzaren vers l’any 1118 per protegir els pelegrins de Terra Santa dels atacs dels musulmans. Uns deu anys més tard la comunitat rebia les seves primeres donacions a Catalunya. Els arxius encara guarden molts testaments d’aquells anys en què s’estableixen llegats col·lectius a les tres institucions més importants de Jerusalem: el Sant Sepulcre, l’Hospital de Sant Joan i el Temple.

La veritable implantació dels ordes militars a Catalunya, però, no es produí fins a les conquestes de Tortosa i Lleida els anys 1148 i 1149, empreses en les quals els membres dels ordes havien participat de forma destacada. A canvi de la seva actuació foren àmpliament recompensats pel comte Ramon Berenguer IV amb riqueses i privilegis. El nombre de llegats i donacions fetes als templers i als hospitalers (sobretot per part de l’aristocràcia laica) experimentà un increment sense precedents durant la segona meitat del segle XII. Els mateixos membres dels ordes procedien majoritàriament de l’estrat de la noblesa, i estigueren sempre en contacte estret amb els centres de poder de l’època. N’és un exemple el cas d’Arnau de Torroja. El seu germà Guillem de Torroja era bisbe de Barcelona, i un altre germà, Ramon, era un destacat vassall del comte Ramon Berenguer IV. Arnau mateix va ingressar a l’orde del Temple, on arribà a ocupar el càrrec més alt, el de gran mestre.

Ja els anys quaranta s’havien fundat les primeres comandes catalanes de l’orde del Temple a Mas Deu (Rosselló), Palau-solità (Vallès Occidental), Gardeny (Lleida, Segrià) i Tortosa. Des d’aleshores va anar rebent cada vegada més castells, esglésies, terres i viles, sobretot als territoris de la Catalunya Nova. En aquestes terres recentment conquerides els van ser atribuïdes des d’un començament funcions defensives. L’any 1143 els templers s’havien compromès amb el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona a lluitar “per la defensa de l’Església occidental a Hispània, per la derrota, la submissió i la condemnació de la raça sarraïna i l’exaltació de la santa fe i religió cristiana”. Una promesa similar l’havien fet quan el 1131 i el 1132 van rebre els castells fronterers de Granyena (Segarra) i Barberà (Conca de Barberà) de mans dels comtes Ramon Berenguer III i Ermengol VI, respectivament. L’any 1156 la comanda de Gardeny es va establir com a centre administratiu d’aquest extens conjunt de dominis. Els ordes militars es consolidaren, així, com una potència militar amb un patrimoni immens. Un indici del prestigi, específicament dels templers, és el fet que Ramon Berenguer III va adoptar el seu hàbit poc abans de morir. El comte no tan sols volia mostrar així la seva adhesió a un orde que exercia un paper militar decisiu a Terra Santa, sinó que també desitjava participar en els beneficis espirituals que li eren atribuïts o que li havien estat reconeguts en forma d’indulgències per part del papat.

Les riqueses i les influències de l’orde de l’Hospital de Sant Joan no es podien comparar amb les dels templers. Amb tot, el seu poder i el seu prestigi no deixà de ser considerable. Des de la seva comanda central d’Amposta, al sud de Tortosa (creada entre els anys 1170-80), controlaven les seves dependències i possessions a Catalunya i Aragó, concentrades al llarg de l’Ebre, a redós de Lleida, al voltant de Tortosa i a les valls del Francolí i del Gaià. Tant els hospitalers com els templers disposaven també de cases urbanes, a través de les quals s’asseguraven els contactes amb els centres polítics i econòmics de la regió. Els castellans i els mestres dels ordes militars participaven en les expedicions bèl·liques dels comtes reis, actuaven com els seus consellers i financers, i prenien part en les assemblees convocades i presidides pel sobirà.

Una finalitat molt específica va presidir, finalment, la fundació pel rei Pere I de l’únic orde militar pròpiament català: el de Sant Jordi d’Alfama. La plana d’Alfama, una franja costera i àrida, situada entre l’Ampolla i el Coll de Balaguer, fou conquerida en el curs de l’avançada cristiana cap a la ciutat de Tortosa. Les iniciatives per a poblar les terres del Baix Ebre, però, deixarien al marge aquesta franja oberta als atacs musulmans per mar, per on, a més, transcorria la ruta terrestre de Tarragona a Tortosa. S’entén així que Pere I hagués concebut l’any 1201, amb el consell de la reina mare i de Ramon de Montcada, el projecte d’establir en aquest territori un nou orde militar —Sant Jordi d’Alfama— que s’encarregaria tant de defensar-lo i poblar-lo com d’acollir els viatgers a la seva casa hospital.

¿Com es poden definir els membres d’aquests i altres ordes militars, com els ordes de Calatrava, Santiago, Alcántara o l’orde Teutònic, entre molts altres? La tradicional interpretació d’aquests homes com a monjos guerrers no sembla gaire aclaridora. La majoria dels religiosos no eren monjos estrictament parlant. Gairebé tots els ordes militars seguien la regla de sant Agustí i no pas la de Benet de Núrsia. A més, existiren també en molts ordes branques femenines que no acaben d’adequar-se a la imatge del monjo guerrer. Una comunitat hospitalària especialment important va ser, per exemple, el convent femení que fundà l’any 1188 a Sixena (Monegres) la reina Sança. Si hi ha, per altra part, un aspecte comú i essencial a molts ordes militars, aquest va ser el seu origen en coalicions laiques. Tant els templers i els hospitalers com els cavallers de Calatrava i Santiago es configuraren a partir de tals conjuracions fraternals. En un sentit ampli, el fenomen dels ordes militars es pot explicar, doncs, a partir dels corrents de la pietat de la qual també van sorgir tants hospitals, confraries i ordes religiosos. Tenint en compte aquesta característica dels ordes militars del segle XII és possible una comprensió dels seus orígens més propera a la realitat.

L’esplendor dels templers a Catalunya no s’explica tan sols a partir del context regional. Aquesta esplendor estava igualment condicionada pel favor que els papes del segle XII van demostrar envers el nou orde. Però, el papat al marge, va ser sobretot un home el que va resultar decisiu a l’hora d’explicar l’enorme increment de prestigi de què els homes de la Militia Templi van gaudir entre els seus contemporanis. Probablement el clergue més influent del segle XII, Bernat de Claravall (1090-1153), contribuí amb el seu suport als cavallers templers (que es manifestà entre altres en el seu escrit De laude novae militiae) a l’èxit final i a la justificació moral d’aquests i de les militae Christi en general. Amb tot, Bernat no va pertànyer a un orde militar sinó a un dels ordes reformadors més significatius del segle XII: el Cister. Els orígens d’aquest s’han de buscar, però, no pas a Catalunya sinó a la Borgonya.

Els cistercencs

Al final del segle XI es multiplicaren les veus que criticaven obertament la riquesa ostentativa dels cluniacencs, el seu estil de vida i les seves pomposes celebracions litúrgiques (la disputa entre l’abat de Cluny, Petrus Venerabilis, i Bernat de Claravall n’és tan sols una mostra). Noves formes de vida ascètica es presentaren aleshores com a alternatives per a assolir la perfecció evangèlica. Bru de Colònia i els seus companys van proposar una combinació d’eremitisme i cenobitisme en iniciar la seva vida religiosa a la vall de la Chartreuse (Grenoble, França) l’any 1084. Les consuetudines de la comunitat van ser fixades pel prior Guigo vers el 1125, i tretze anys més tard la comunitat quedava establerta com un orde. La primera comunitat cartoixana a Catalunya va ser el monestir de Santa Maria d’Escaladei (Scala Dei), al Priorat, fundada gràcies, entre altres, al favor del rei Alfons I. Tanmateix, les iniciatives més importants per a una reforma de la vida monàstica no partirien al segle XII dels cartoixans sinó dels cistercens.

L’any 1098 un grup de monjos reformadors fundava a Cîteaux, a la vora de Dijon (Borgonya), un monestir en el qual aspiraven a viure allunyats del món, seguint strictus et articus, és a dir, més estrictament i amb més exactitud, la regla de Benet de Núrsia. Les esglésies de la comunitat, que aviat seria confirmada com a orde pel papat, es caracteritzaven en un principi per la seva serena sobrietat: es va renunciar tant a la sumptuositat de les pintures vítries i de la decoració com a la majestuositat de l’arquitectura. Sota l’enèrgica direcció d’homes com Bernat de Claravall, Alberic, Esteve Harding i els seus successors, l’orde es va difondre ràpidament arreu del continent: al final del segle XII aplegava unes cinc-centes cases regides per uns estatuts comuns (carta caritatis). La unitat i el control de l’orde es va garantir per l’assemblea anual dels abats (capítol general) i pel contacte directe entre les cases mares i les filials directament sotmeses.

Els cistercencs volgueren, igual que els altres ordes reformadors, diferenciar-se també pel seu hàbit, de color blanc, dels benedictins, que el duien negre, i assentaren les seves comunitats preferentment en terres ermes i allunyades de qualsevol aglomeració humana que pogués destorbar la solitud ascètica a què aspiraven. “Fastiguejats de viure a les ciutats vivim en els boscos i amem les praderes”, diria Bernat de Claravall. Des d’aviat destacaren, a més, en els seus esforços per transformar les terres ermes que els envoltaven en camps productius. Efectivament, i a diferència de tots els altres ordes contemporanis, els cistercencs assimilaren dos fenòmens molt propis del seu temps per a transformar-los en característiques de la seva congregació: la incorporació de persones laiques a l’orde i l’esforç per guanyar noves terres per al cultiu. Com a noves unitats econòmiques s’introduïren les granges explotades de forma directa i dirigides per conversos (conversi). Aquests no eren tan sols treballadors dependents en el sentit més tradicional, sinó també homes que estaven units a la comunitat monàstica per vincles espirituals. Aquests trets específics convertiren l’orde dels cistercencs en un candidat idoni per a acometre l’arranjament sistemàtic d’àmplies extensions de terres ermes als territoris de la Catalunya Nova conquerits a mitjan segle XII. En aquesta àrea els monjos blancs passaren a ser uns dels majors propietaris de terres. Al mateix temps es convertiren també en centres del poder polític, perquè els comtes i els reis donaren des de mitjan segle XII el seu suport decidit a les noves fundacions.

La fundació de la primera abadia cistercenca a Catalunya no va respondre, tanmateix, a una iniciativa del sobirà, sinó a la d’una de les famílies més destacades de l’aristocràcia catalana: els Montcada. L’any 1150 Guillem Ramon de Montcada, el Gran Senescal, donà a l’abat Guillem de la Gran Selva (Occitània) diferents béns a Valldaura, a prop de Cerdanyola del Vallès, per a la fundació d’una filial cistercenca. Els anys seixanta la comunitat es traslladà a les terres de Catalunya, a la localitat de Santes Creus, a l’Alt Camp. Afavorida pels Montcada i altres llinatges nobiliaris la comunitat pogué reunir des d’aleshores una notable quantitat de possessions. Els seus dominis s’estengueren a les terres i les viles del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, el Baix Ebre, l’Urgell i el Penedès.

Més importància tingué encara el monestir reial de Santa Maria de Poblet. La seva fundació vers l’any 1151 va ser el resultat directe d’una iniciativa de la família comtal de Barcelona, que pretenia, així, crear un centre monàstic a les terres conquerides a l’islam. A la vegada, la fundació del monestir va servir per a una altra finalitat. El prometatge de Ramon Berenguer IV i Peronella I d’Aragó (1137) conduí a la unió personal del comtat de Barcelona amb el Regne d’Aragó. Els antics monestirs comtals de la Catalunya Vella (Ripoll, etc.) no reflectien aquest fet; el nou punt d’identificació espiritual de la dinastia, el monestir de Poblet, en canvi, sí que ho feia: se situava a poca distància del centre eclesiàstic de Catalunya i Aragó, la recentment restaurada seu metropolitana de Tarragona. El 1150, l’any del casament de Ramon Berenguer amb la infanta aragonesa, el comte cedí a l’abat cistercenc Sanç de la casa de Fontfreda (Narbona) el “locum qui dicitur hortus de Poblet” per tal que hi edifiquessin un monestir proveït de “claustra, dormitorium, refectorium, officinas i cimiterium”. Dos anys més tard podem documentar ja l’existència d’una comunitat de monjos dirigida per l’abat Guerau. El comte i els seus successors promogueren el nou centre de manera decidida i en feren el lloc del seu últim repòs (els Montcada feren de Santes Creus també el seu mausoleu particular). L’any 1185 Poblet disposava ja d’un hospital i d’una notable biblioteca. El patrimoni del monestir degué ser uns dels més extensos de la Catalunya Nova. Com a tercer monestir cistercenc català cal mencionar encara el de Santa Maria de Vallbona de les Monges (Urgell), sobretot perquè es tractà d’un dels centres importants de religiositat femenina.

La religiositat femenina

La difusió del monacat femení en aquesta època tenia poc a envejar a la nova esplendor del monaquisme masculí. El monestir cistercenc de Vallbona es va fundar vers el 1175 a partir d’una anterior comunitat monàstica instal·lada per l’anacoreta Ramon de Vallbona. Altres comunitats cistercenques femenines van ser fundades entre mitjan segle XII i el principi del XIII a Valldemaria (la Selva), Sant Feliu de Cadins (Alt Empordà), les Franqueses i Vallverd (Noguera), Pedregal (Tàrrega, Urgell), Bovera (Urgell), Sant Hilari (Lleida) i Bonrepòs (Priorat). A la mateixa època els benedictins tradicionals tan sols van aconseguir implantar una única comunitat femenina a Catalunya, concretament la de Sant Iscle, al Baix Empordà.

La reforma gregoriana no sois va limitar les pretensions laiques sobre les institucions religioses, sinó també les competències espirituals i públiques de les abadesses i dels monestirs femenins. La progressiva clericalització de l’Església portà a excloure la dona de l’administració deis sagraments. La cura d’ànimes, l’eucaristia i la predicació adquiriren una importància cada vegada més destacada en la vida religiosa dels fidels. Al mateix temps, l’exclusió de les dones acabà imposant-se en tots aquests camps. Va ser possiblement per aquesta raó que algunes d’elles es decidiren a associar-se ais nous moviments religiosos de final del segle XI i el principi del XII (com ara les congregacions fundades per Gilbert de Sempringham o Robert d’Abrissel). A Catalunya, però, va ser l’orde cistercenc el que, en un cert sentit, obrí les portes a les novícies (deoicatae). Abans que les col·legiates de canongesses regulars i les branques femenines dels ordes militars i mendicants, van ser els cistercencs els que al segle XII donaren a les dones una possibilitat de servir Déu i viure en comunitat amb persones del mateix gènere.

Però després que el projecte inicial de les comunitats masculines i femenines establertes en un mateix recinte va ser descartat a favor de l’existència de cases separades, s’imposà la tutela espiritual dels fratres (frares) sobre les sorores (monges). A aquestes se’ls exigí una vida en clausura, dedicada a la contemplació i l’oració. En aquest sentit, no arribaren a participar en les transformacions que afectaren les comunitats monàstiques i canonicals, que donaren als homes la possibilitat de dedicar-se a una vida activa inspirada en l’exemple deis apòstols. Les possibilitats que alguns dels nous ordes —com els premostratencs, els gilbertins o els hospitalers— donaren en els seus inicis a formes autònomes de religiositat femenina es van veure limitades des de molt aviat, i les dones quedaven obligades a recloure’s a l’interior dels recintes monàstics. Aquelles que volien portar una vida més propera a les ensenyances i les exigències de l’Evangeli es van veure forçades a cercar altres formes de religiositat. Hi havia les possibilitats d’associar-se a comunitats no autoritzades de vincular-se com a semireligioses a una institució caritativa, canonical o monàstica que els permetria viure segons l’exemple evangèlic. En començar el segle XIII ja feia temps que a Catalunya el terreny estava preparat per a la difusió de les terciàries franciscanes i de les beguines.