Les transformacions del poblament rural i de la senyoria

Als segles XI i XII el poblament rural de la Catalunya Vella va experimentar profundes transformacions. Les villae deixaren de ser el marc per excel·lència de l’hàbitat, i foren substituïdes per la parrochia. A la consolidació d’aquesta seguiria, per una part, la configuració d’un poblament dispers, representat pels masos; i, per altra part, la configuració de dos tipus de poblament agrupat que es desenvoluparen successivament: les sagreres i les vil·les. Aquestes noves formes de poblament, lluny de limitar-se a expressar una realitat de la geografia humana, reflectien una important reorganització de les relacions mantingudes entre les poblacions rurals i els seus senyors.

Les sagreres

Les sagreres eren un assentament emplaçat al voltant d’una església rural. Per a designar aquest espai els documents catalans dels segles XI i XII utilitzen els termes sacraria, cimiterium o cellaria. Les seves dimensions tenien regularment un radi de “trenta passes eclesiàstiques” al voltant de l’edifici eclesial. De vegades aquest perímetre estava envoltat d’un mur o d’una tanca (murum, parietes o vallum), com a Santa Eulàlia de Cruïlles (Baix Empordà), Sant Joan de Perpinyà o Sant Salvador de Polinyà (Vallès). Aquest incloïa, per una part, l’església i el cementiri, i, per una altra, un conjunt d’edificacions i construccions. Algunes d’aquestes edificacions estaven destinades a l’habitatge (domos); altres estaven destinades a l’emmagatzematge de les collites (sacrarios, cellarios) i a guardar els recipients per al vi i el raïm (tonnas, tinas, barrillas, cubos, cubellos). A aquestes edificacions, s’hi afegien de vegades altres construccions, com les sitges per a guardar els grans, els colomars o els ruscs. La sagrera apareix així com un agrupament sobre un perímetre delimitat d’edificacions i construccions de mida, morfologia i funcionalitat diverses. Aquest conjunt s’anomena assentament eclesial.

Les característiques específiques d’aquest assentament van ser definides a partir de les actes de pau i treva. En primer lloc, la sagrera era un espai sacralitzat. Aquesta sacralització implicava que tota violència comesa en el seu interior seria equiparada al sacrilegi. La persona que violava la sagrera era castigada amb l’excomunió i l’anatema. Tota infracció que hagués comès havia de ser reparada, per una part, en tant que sacrilegi, i per l’altra, en tant que dany causat a béns i persones. Per a jutjar les violències i els sacrilegis, per a aplicar l’excomunió i l’anatema, per a imposar i rebre les reparacions, es va promoure la creació d’un tribunal presidit pel bisbe. La fixació i consolidació definitiva d’aquesta justícia episcopal es produí a les assemblees de pau i treva dels anys seixanta del segle XI.

El perímetre de la sagrera era, doncs, el límit a qualsevol violència que es volgués exercir sobre les persones o els béns situats al seu interior, i estava sotmès a la protecció eclesiàstica a canvi de la qual els que disposaven d’edificacions a la sagrera havien de pagar un cens (un parell de gallines o capons, dues lliures de cera...) en la majoria de les ocasions al sacerdot de l’església. La prohibició de violar el perímetre de la sagrera es referia a tothom: home o dona, poderós o desvalgut. Amb tot, el caràcter genèric del vocabulari emprat no arriba a ocultar que els veritables subjectes d’aquesta violència eren aquells que estaven en condicions d’exercir-la amb eficàcia, i aquests, als segles XI i XII, no eren altres que els senyors i els seus seguicis armats. Es tractava tant dels magnats i comtes com d’aquells potentats locals, que proliferaren paral·lelament a la difusió de la senyoria castral i que constituïren “la mà d’obra guerrera i els administradors que es necessiten per a maximalitzar els guanys inherents a la castellania” (J.M. Salrach). S’ha insistit, segurament amb raó, que fou sobretot contra aquests que es va dirigir el moviment de pau i treva.

La sagrera de Badalona, 1112.

La violència exercida pels senyors podia presentar-se sota la seva forma més directa i brutal, com un saqueig intermitent de l’assentament de la sagrera, però també com un intent d’implantar sobre aquesta una exigència sistemàtica d’ingressos. La mateixa naturalesa de la violència feudal, tendent a consolidar-se com a costum, feia que la transició d’una forma a l’altra fos fluida. Com a exemple d’una “sostracció salvatge” (J.M. Salrach) exercida com un assalt indiscriminat al perímetre de la sagrera, poden citar-se els greuges que vers mitjan segle XI el comte Ramon IV de Pallars Jussà va plantejar contra Artau I, comte de Pallars Sobirà. En dites rancuras es descriu amb detall com Artau cavalcava amb la seva tropa al llarg de les valls de la Noguera Pallaresa i del Flamicell, dominis del comte Ramon, realitzant tota una sèrie d’actes violents, entre els quals es destaquen els que va cometre contra les sagreres: al comte se l’acusà que en dotze ocasions va infringir la treva de Déu violant les sagreres de les esglésies de la zona.

A una exigència sistemàtica però il·legítima d’ingressos fa referència un judici que va enfrontar l’any 1127 la catedral d’Urgell i Guillem de Saportella (descendent d’una família vicarial), entre altres, per les toltes i les forces que aquest havia imposat a les sagreres de Santa Maria d’Olvan, Santa Eulàlia de Gironella, Sant Andreu de Sagàs i Sant Joan de Vilada, totes elles situades al terme del castell de la Portella (Berguedà). En la resolució del plet, Guillem de Saportella es va veure obligat a renunciar a aquestes exaccions, comprometent-se que “in omnibus predictis ecclesiis et sacrariis et cimiteriis non faciamus ullum stabilimentum nec ullam senioriam neque dominacionem” (en cap de les esglésies esmentades, sagreres i cementiris no farem establiment ni cap senyoria ni domini). Guillem hagué de prometre, a més, de no edificar cases en cap de les sagreres, així com de no cedir o vendre les que ja tenia, sense l’exprés consentiment del capellà de la respectiva església.

Les primeres notícies d’assentaments eclesials daten dels anys vint i trenta del segle XI. Una sagrera consta el 1025 a Sant Joan de Perpinyà, el 1029 a Sant Silvestre de Vallmala (Alt Camp), el 1031 a Santa Eulàlia de Fullà (Conflent), i el 1037 a Sant Climent d’Urús (Baixa Cerdanya). L’existència de domos i sacrarios està documentada el 1028 a Sant Salvador de Polinyà (Vallès Occidental), el 1034 a Santa Eulàlia de Vilapicina (Barcelonès) i Sant Andreu de Palomar (Barcelonès), i el 1035 a Santa Eulàlia de Cruïlles (Baix Empordà). Però, malgrat aquestes notícies primerenques, es tracta tan sols dels inicis de la veritable difusió de les sagreres a la regió catalana. Aquesta difusió no es va implantar fins al període comprès entre mitjan segle XI i mitjan segle XII, i és entre aquestes dues dates que se situen el major nombre de notícies.

Des d’una perspectiva més àmplia, es pot constatar que la difusió de les sagreres va coincidir cronològicament amb la implantació d’una nova organització de poders a la regió catalana. A la segona meitat del segle XI es va assentar definitivament el moviment de pau i treva, la qual cosa va comportar la configuració d’un protectorat episcopal que va imposar pau i protecció als perímetres sacralitzats de les esglésies rurals. Es pot suposar, per tant, que la difusió de les sagreres fou un fet estretament vinculat a una reorganització de poders que va permetre als bisbes presentar-se como els garants últims del desenvolupament dels assentaments eclesials. Com a tals sembla que van obtenir un èxit gens menyspreable, almenys això és el que indica el gran increment numèric de les sagreres documentades entre el 1050 i el 1150 arreu de la regió catalana, i per tant no es tracta d’una iniciativa abstracta. El 1121 el bisbe Ot d’Urgell donava el seu consentiment d’edificar cases a la sagrera de Santa Maria de Guàrdia (Berguedà), establint que els habitants podrien “romandre-hi amb bona i ferma treva i protegits contra tots els enemics”, amenaçant amb l’excomunicació tot aquell que “volgués violar i infringir la sagrera o fer-hi força”. La pau i treva de Déu va ser una garantia concreta i essencial per al desenvolupament dels assentaments que envoltaven les esglésies, perquè permeté configurar i afirmar una protecció eclesiàstica que en garantia la pervivència. En aquest sentit, s’ha de considerar la consolidació del moviment de pau i treva i, seguidament, de la justícia episcopal sobre els sacrilegis i les treves trencades, com a veritables premisses per a la difusió dels assentaments situats al perímetre sacralitzat de les esglésies rurals.

Geografia i tipologia

La distribució geogràfica de les sagreres a les diòcesis de Barcelona, Girona, Osona, Urgell i Elna posa de manifest que es tracta fonamentalment d’un hàbitat de planura (o semiplanura). A la diòcesi de Barcelona les sagreres eren nombroses a les planures del pla de Barcelona, del Baix Llobregat i, sobretot, del Vallès. A la diòcesi d’Osona la major concentració de sagreres s’observa a la plana de Vic, seguida molt a distància per la plana del Bages i les zones planes de l’Anoia. A la de Girona es constata que el major nombre de sagreres es localitzava a les terres de planura del Gironès i de l’Alt i el Baix Empordà. A la diòcesi d’Elna, era la plana del Rosselló la zona on hi havia una major concentració de sagreres. En aquestes zones de planura es localitzaven entre el 75% i el 90% de les sagreres de les diòcesis esmentades. El nombre de sagreres es reduïa dràsticament cap als paisatges muntanyencs de la Selva o la Garrotxa. L’àrea pirinenca (i prepirinenca), en canvi, es caracteritzava per concentrar les sagreres a les valls fluvials: a la Garrotxa les trobem distribuïdes al llarg de les valls de l’alt Fluvià i dels seus afluents; i al Vallespir i el Conflent, al llarg de les valls del Tec i de la Tet. A la diòcesi d’Urgell el major nombre de sagreres se situava en una zona al llarg de la vall del Segre, des de la Cerdanya fins a l’Alt Urgell.

Van existir, per tant, a cada diòcesi unes zones de sagreres situades preferentment a les planures o a les valls de muntanya. Amb tot, el nombre de sagreres que es localitzaven en aquestes valls altes dels Pirineus i del Prepirineus mai no va arribar a ser equiparable al de les que es localitzaven a les planures de l’est i el sud-est de la Catalunya Vella (Empordà, Gironès, Vallès...), on la densitat de sagreres arribà a ser extraordinàriament alta. D’altra banda, es poden constatar zones on n’hi havia molt poques, localitzades fonamentalment a les serralades que envolten les planures i les valls). Això reflectia probablement una desigual distribució demogràfica heretada del segle X. Aquesta distribució desigual s’havia manifestat en la configuració d’una densa xarxa d’esglésies rurals a les planures i les valls. A partir de la primera meitat del segle XI aquestes esglésies, sobretot les que acomplien funcions parroquials, van servir com a pols d’atracció de poblacions que s’assentaren al seu voltant. En aquest sentit, la reorganització de l’hàbitat que inaugurà la sagrera, en estar predeterminat per la distribució d’esglésies rurals ja existents, consolidà un contrast demogràfic tradicional.

En l’àmbit regional, les sagreres van ser un tipus d’hàbitat que es va restringir essencialment a les zones centrals de la Catalunya Vella, és a dir, als territoris a l’est del Llobregat, al nord-est del Cardener i al nord de la serra del Montsec. Cap als territoris fronterers d’Urgell, Osona i Barcelona la densitat de sagreres experimentava un descens sensible. La seva distribució a la diòcesi de Barcelona, per exemple, manifesta un brusc contrast entre les zones a l’oest i a l’est del Llobregat. Per tant, els límits de la difusió de les sagreres es corresponen grosso modo amb els límits de la Catalunya Vella fixats al final del segle IX i començament del X. Més enllà d’aquests límits són poques les sagreres que es poden documentar. A la Catalunya Nova, finalment, les notícies de sagreres són inexistents, fet del qual s’ha de deduir que no hi va existir aquest tipus d’hàbitat.

Com ja s’ha dit, les sagreres es van configurar com a assentaments rurals de caràcter agrupat, conformant un conjunt d’edificacions, les funcions de les quals eren, essencialment, les d’habitació i emmagatzematge. Aquesta afirmació, tanmateix, no ha d’ocultar una realitat amb importants matisos. Perquè el desenvolupament de la sagrera no tingué un caràcter uniforme i indiferenciat. Les diferents sagreres evolucionaren a un ritme desigual, creant diferències tant pel que es referia a les seves característiques demogràfiques i topogràfiques com pel que feia a les seves funcions econòmiques. Això obliga a establir una tipologia de les sagreres tenint en compte el seu desenvolupament desigual, i, per tant, també la seva desigual incidència sobre el territori circumdant.

Un primer grup, el constitueixen aquelles sagreres que no arribaren a configurar un nucli d’hàbitat significatiu. En part, es podrien qualificar com a projectes fallits, que, per una raó o altra, no van reeixir a configurar un assentament humà (no van arribar a tenir més d’una o dues edificacions, a tot estirar). Un segon tipus de sagreres són aquelles que es configuraren com a assentaments estables i de certa entitat. Per a totes aquestes sagreres es pot documentar l’existència d’un nombre més o menys important d’edificacions, tant casas com sacrarios o cellarios. A la sagrera de Santa Eulàlia de Corró d’Avall (Vallès Oriental), per exemple, hi havia, el 1104, almenys cinc cases; a la sagrera de Sant Mamet de Corró d’Amunt es comptaven el mateix any almenys sis cases. Una part de les sagreres pertanyents a aquest segon tipus, concretament aquelles que experimentaren un creixement més significatiu, van rebre ocasionalment, des del final del segle XI, el qualificatiu de vila: aquest va ser el cas, entre altres, de les sagreres de Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Santa Perpètua de Mogoda o Sant Vicenç de Mollet al pla de Barcelona i al Vallès. Per a totes aquestes sagreres podem suposar un assentament edificat de forma densa: a Mollet, per exemple, se sap de l’existència, vers els anys 1165-70, d’unes disset edificacions. En el seu conjunt el sector edificat devia ocupar la major part de la superfície de la sacraria sive villa, la qual cosa donava lloc a un modest urbanisme rural, que es reflectia en l’existència de carrers i placetes. Aquest creixement de l’assentament, d’altra banda, no deixava de preocupar els prelats. A Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat), per exemple, el bisbe Guilabert de Barcelona va prohibir als habitants estendre el sector edificat cap al cementiri, per evitar així que les cases es construïssin sobre les sepultures.

Al marge de les distincions que es poden establir, aquest segon grup representa, sens dubte, la gran majoria de les sagreres catalanes. És a partir d’aquestes que es pot constatar la veritable amplitud de la reorganització de l’hàbitat que es va produir a partir de la primera meitat del segle XI. Des d’aquesta data fins a mitjan segle XII es configuraren i consolidaren a la regió catalana centenars d’assentaments agrupats de mida mitjana, amb un nombre d’edificacions que es pot calcular aproximadament entre un mínim de cinc i un màxim de vint edificacions. A la diòcesi de Barcelona, per a la qual consten més de vuitanta sagreres, es pot estimar per al 50-70% dels casos l’existència d’un espai eclesial edificat amb certa densitat i la presència d’una població estable. Malgrat tot, res no indica que aquestes sagreres haguessin perdut el seu caràcter essencialment agrari, tant pel que es referia a les activitats de la seva població com a les funcions econòmiques d’aquests assentaments en el context del seu territori. Es tractava d’assentaments ocupats per una població predominantment vinculada d’una manera o altra a activitats agrícoles: camperols que vivien en una casa de la sagrera o que hi tenien un celler. A aquestes edificacions s’hi afegien ocasionalment aquelles que pertanyien al sacerdot de l’església, al batlle o al ferrer.

Les viles rurals

Les viles rurals constitueixen una altra modalitat d’assentament agrupat. S’inclouen entre aquestes tot un seguit de sagreres que es diferenciaven clarament dels dos tipus definits anteriorment. Es tracta concretament d’aquelles que van constituir el nucli d’un futur assentament amb unes dimensions i un nombre d’habitants certament notables considerant el context rural en què s’assentaven: el nombre d’edificacions i d’habitants havia obligat a excedir les trenta passes que delimitaven la sagrera. L’assentament adquirí així una morfologia irregular, tot i que seguia centrat per l’antic agrupament d’edificacions que s’havia format al voltant de l’església. Aquest desenvolupament d’una vila a partir d’una sagrera s’observa, entre altres, a Sant Esteve de Granollers i Santa Maria de Caldes de Montbui, al Vallès; a Santa Maria de Castelló d’Empúries i Sant Pere de Figueres, a l’Empordà; a Santa Maria d’Igualada, a l’Anoia; i a Sant Joan de Perpinyà, al Rosselló...

Però no totes les viles tenien com a origen una sagrera. En alguns casos el nucli d’una futura vila, el constituí un monestir: en són exemples Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere de Camprodon o Sant Cugat del Vallès. A la Seu d’Urgell la vila es va desenvolupar entorn de la catedral. En altres casos, es configurava al voltant d’un palau comtal o reial, com a Terrassa, on la villa Palacii de Terracia es desenvolupà des del final del segle XII. A Moià (Bages) existien, el 1154, una església i un palau comtal com a nuclis de la vila; i aquell any el comte donava l’autorització perquè el prior de Santa Maria de l’Estany ordenés, edifiqués i dividís els terrenys on s’emplaçaria la futura vila. Si en tots aquests casos es pot suposar l’existència de nuclis preexistents, n’hi ha d’altres que semblen representar la creació d’una vila en un lloc on no hi havia hagut cap mena d’assentament. Això, però, seria un fet poc freqüent als segles XI i XII, i sembla verificar-se, sobretot, a les viles noves i viles franques: la Villa Francha del Conflent, fundada pel comte Guillem Ramon de Cerdanya el 1088; la vila de Codalet (Conflent), erigida per l’abat de Cuixà el 1142, o la Vilanova de Pallars (Palau de Noguera, Pallars Jussà), fundada pels comtes de Pallars el 1168.

El sorgiment de les primeres viles pot datar-se entorn dels anys vint del segle XII. La consolidació i la difusió d’aquests assentaments agrupats, però, no es produí fins a la segona meitat del segle XII. Al mateix temps, es feia cada vegada més palès l’interès senyorial a promoure aquests assentaments. Això es concretà en la protecció que els senyors laics i eclesiàstics o els comtes reis van oferir a les seves viles, i que de vegades, i sobretot a la plana del Rosselló, es complementà amb la fortificació de l’assentament. D’aquesta protecció, se’n beneficiaren tant els que ja habitaven les viles com els que en un futur anirien a instal·lar-s’hi. Des de molt aviat les viles van obtenir, a més, cartes que posaven per escrit les obligacions dels pobladors envers el seu senyor. L’objectiu era, en tots els casos, limitar les exigències del senyor, regular les que eren arbitràries o abolir les més qüestionades.

Això significava, en primer lloc, garantir la lliure propietat dels béns, o si més no fixar les imposicions més o menys modestes que gravarien les cases, els horts o les terres de conreu. A Creixell (Alt Empordà) el bisbe de Barcelona establia, el 1190, que les cases quedaven exemptes de cens, tot i que les terres estarien gravades amb tasca, delme i primícies; a Santpedor (1190-92), al Bages, les cases quedaven exemptes d’imposicions, però també aquí els horts i les terres estaven gravats amb censos i agrers. També es donaven garanties quant a l’explotació de l’incultum: el 1182 es concedia als habitants de Puigcerdà el lliure aprofitament de boscos, pastures i aigües. El 1181 es garantia als habitants de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) el subministrament d’aigua per a irrigar els seus horts; una garantia similar, la donava el rei el 1188 als habitants dels Prats de Rei (Segarra), tot i que els exigia a canvi un cens de quinze sous.

La seguretat a l’hora de disposar de terres i cases portà a limitar les imposicions senyorials sobre les transaccions de béns immobles: a Martorell (1208) Guillelma de Castellvell renunciava a cobrar el “terç per la venda” i la “dècima per empenyorament”. L’exigència del lluïsme quedava fixada a Creixell (1190) en una desena part, que s’havia de pagar al bisbe de Barcelona. A Sant Celoni (Vallès Oriental) es pagaria, per la venda d’honors que eren tinguts per l’orde de l’Hospital a la vila o al seu terme, una setena part a l’Hospital si es tractava d’habitants de Sant Celoni; si el comprador era un foraster pagava una tercera part del preu. Si es tractava d’un empenyorament es pagava una desena part, tant si el creditor era habitant de Sant Celoni com si no.

Un altre aspecte essencial de les franqueses feia referència a l’exempció als habitants de les exaccions arbitràries, concretament de les quèsties, forces i toltes. A Sant Celoni, els hospitalers renunciaven el 1203 a la tolta i la quèstia, tot i que es reservaven la possibilitat d’exigir un subsidi moderat quan la necessitat era evident i la causa raonable. A Codalet (1142) el monestir de Cuixà renunciava a toltes i quèsties; a Sant Feliu de Guíxols el monestir renunciava a quèstia; a Puigcerdà, era el rei qui hi renunciava; a la Salanca (Alt Empordà), el 1213, el rei alliberava els habitants de quèstia, tolta, força, i a més de les regalies, el bovatge i el monedatge, és a dir, de les imposicions fiscals exigides pel príncep.

La renúncia als mals usos donava als habitants la llibertat d’adquirir, i disposar inter vivos o mortis causa del seu patrimoni moble o immoble. Hi ha casos on aquesta llibertat quedava limitada per la pervivència de drets senyorials. El monestir de Ripoll, per exemple, retenia a Tossa (1187) un terç dels béns dels que morien sense descendència (exorchi); el bisbe d’Urgell retenia també una part dels béns mobles dels intestats (1165). En molts altres casos (Puigcerdà, Sant Celoni, Cotlliure, Martorell...), però, la lliure disposició mortis causa seria reconeguda de forma gairebé absoluta, implicant l’exempció de mals usos com la intestia (dret del senyor a una part dels béns mobles d’un súbdit que morís sense testar) i l‘exorchia (exacció similar en el cas que morís sense descendència). A Sant Feliu de Guíxols el senyor no podia apropiar-se els béns dels que morien intestats, i aquells passaven, prèvia autorització dels bons homes de la vila i dels senyors, als parents més pròxims. Als qui morien sense descendència, d’altra banda, se’ls concedia la llibertat de testar amb l’aprovació de l’abat i dels bons homes. En ambdós casos l’única condició que s’imposava era que els beneficiaris fossin persones que habitessin a la vila i fossin fidels del monestir de Sant Feliu. A Creixell la capacitat d’heretar d’un intestat es concedia fins i tot a la descendència il·legítima. L’abolició de la cugucia (dret del senyor de penalitzar l’adulteri comès pels seus súbdits) consta a viles com ara Cotlliure (1207) o Martorell. A Tossa l’abat de Ripoll establia que no exigiria altra cosa als adúlters que “ad usum Montis Pesullani villae currant”, que volia dir que havien de córrer pels carrers de la vila, com era costum a Montpeller.

Les restriccions a la mobilitat dels habitants (remença) quedava suprimida amb la llibertat concedida als homes de la vila d’abandonar-la amb els seus béns sense que ningú els pogués plantejar cap impediment. Això quedava expressament establert a viles com Castellbò (Alt Urgell) el 1196, o Salses (Rosselló) el 1213. A la Salanca el rei permetia als habitants “traslladar-se al lloc on prefereixin habitar, segons la seva voluntat”.

La renúncia a les obligacions d’índole militar i, sobretot, als drets de justícia (iustitia) per part dels senyors no deixà de ser un fet excepcional. A Moià la iustitiam de Santa Maria de l’Estany coexistia amb la justícia que el comte retenia com a la resta de les seves viles. El rei retenia a Puigcerdà, Santpedor i els Prats de Rei els plets i les justícies. El monestir de Ripoll retenia a Tossa “els nostres plets i justícies”. A Sant Celoni, els hospitalers conservaren les justícies a la vila, com també els drets de jutjar i castigar els adúlters i altres delinqüents, i de regular les penes corporals i pecuniàries. A Creixell era el bisbe de Barcelona el qui retenia les iusticias, entre altres, el dret de jutjar per homicidi i incendi. Aquest manteniment de la justícia senyorial no excloïa en alguns casos la reforma dels procediments judicials, que a Salses es materialitzà, per exemple, en la supressió de les ordalies.

Els centres econòmics

Les concessions realitzades pels senyors s’han d’entendre com un esforç per a atreure habitants a les viles que s’anaven configurant als territoris rurals de la Catalunya Vella. Però l’atracció de pobladors no podia ser una finalitat en ella mateixa, havia d’estar vinculada a determinades funcions que es pretenia promoure. En realitat les funcions que van desenvolupar les viles rurals eren diverses. D’una banda, hi havia les eclesiàstiques: en moltes ocasions eren el lloc on es trobava l’església parroquial i de vegades un hospital. De l’altra, les viles acomplien també funcions que es podrien anomenar administratives: eren el lloc on residien el batlle, el notari i el sacerdot, i eren, per tant, el lloc on se celebraven els plets, es realitzaven les transaccions, es redactaven els documents... En altres ocasions se’ls va atribuir funcions de tipus polític i militar. Puigcerdà, per exemple, va ser fundada per Alfons I vers el 1178 amb la finalitat d’assegurar la frontera pirinenca contra les eventuals agressions dels comtes de Tolosa i de Foix.

Malgrat la importància d’aquestes funcions de tipus divers, tot indica que les consideracions més rellevants a l’hora de promoure el desenvolupament de les viles van ser de caràcter econòmic, almenys en una gran majoria dels casos. Per als senyors, la promoció de les viles tenia la finalitat d’establir centres on es concentressin les activitats productives i comercials de zones més o menys àmplies de l’àmbit rural.

Cal fer notar que les viles estaven situades gairebé sempre sobre importants eixos de comunicació dels comtats catalans: Perpinyà es localitzava prop de la cruïlla de la via Domitia i de la via que portava a Lleida i Urgell; Granollers se situava en la cruïlla de les vies que unien Vic, Girona, Mataró, Caldes de Montbui i Barcelona. Aquesta premissa facilitaria la creació i la promoció, des de data relativament primerenca, d’un recinte dedicat específicament a la celebració d’un mercat o d’una fira. Aquest fet resultaria decisiu en el desenvolupament econòmic de les sagreres viles. Tant és així, que podria establir-se que sense l’existència d’un mercat no hi hauria hagut un desenvolupament de les viles.

De vegades, les fundacions de mercats o fires van ser realitzades pel comte mateix quan es tractava de les viles sotmeses al seu senyoriu. Així, el comte de Cerdanya fundà l’any 1088 un mercat a Vilafranca de Conflent, i prohibí la celebració d’altres mercats en els seus dominis, excepció feta del mercat d’Ix. El 1182 Alfons I confirmava el mercat de Puigcerdà i autoritzava la instauració d’una fira; el 1188 fundava el mercat i la fira dels Prats de Rei. A Cotlliure el rei Pere I va fundar el 1207 al mateix temps un mercat, una fira i un port; a més va prohibir als qui prenien la ruta de les Cluses (Vallespir) transitar per una altra via que no fos la que anava per Banyuls de la Marenda i Cotlliure, al Rosselló. Una prohibició similar va ser establerta el 1228 per Jaume I quan concedí a la vila Palau de Terrassa el privilegi de celebrar una fira anual i prohibí que el camí de Barcelona a Manresa passés per un altre lloc que no fos la vila Palau; el rei, fins i tot, concedia als habitants la facultat de forçar tots aquells que no volguessin transitar per aquesta ruta. En altres casos el sobirà deixava la fundació d’un mercat en mans d’un senyor, sobretot d’un senyor eclesiàstic. Es pot esmentar aquí l’exemple de Sant Cugat del Vallès, monestir al qual Alfons I autoritzà el 1175 fundar un mercat a la vila homònima. El 1187 la catedral de Girona rebia del monarca el consentiment de celebrar un mercat general a la seva vila de Bàscara; a més, concedia a la seu les leudis et usaticis (lleures i drets) i prohibia fundar cap altre mercat entre Besalú i Torroella de Montgrí i entre Girona i Peralada. A Besalú Alfons I autoritzava el 1171 a l’església de Sant Pere construir taules, padrons, i també cases i obradors al seu ciminterium, reservant-se la meitat de les imposicions que gravaven aquelles edificacions. L’establiment d’un mercat implicava, en efecte, una distribució de llocs de venda (tabulas, butigas, bancos) i obradors entre senyors o entre senyors i habitants. Als forasters, sovint se’ls prohibia expressament a Puigcerdà “vendre per tall” o “tenir taula”.

Igual que la vila, també el mercat estava sotmès a una senyoria. El comte Ramon Berenguer IV, per exemple, retenia al mercat i a la fira de Moià el districtum. Aquest senyoriu va proporcionar notables beneficis, derivats, sobretot, de les imposicions sobre la circulació de béns i persones. Es tractava de drets diversos que es pagaven a l’entrada de la vila, als ports o a les taules del mercat, i que en les fonts es designen com a pedaticum (peatge), passaticum (passatge), portaticum (portatge) i, sobretot, leuda (lleuda, impost que gravava l’entrada de mercaderies a la ciutat). A Perpinyà es fa referència des del 1128 a les lleudes que gravaven l’activitat comercial; a Sant Cugat del Vallès el rei Alfons I prohibia el 1175 a tothom que no fos el monestir cobrar lleudes i usos al mercat de la vila.

Una manera d’estimular l’activitat comercial d’una vila fou eximir els seus habitants de les diverses imposicions que gravaven la circulació: a Puigcerdà i a Cotlliure, per exemple, el rei els eximia de lleudes, peatge i altres usos; a Creixell el bisbe de Barcelona establia que no es podia exigir a la població ni lleudes ni altres usos; a Salses i la Salanca els habitants estaven exempts de pagar lleuda, peatge, passatge i portatge, tant si anaven per terra com si navegaven per mar. Però aquestes exempcions no eren generals. La gent de Santpedor, per exemple, estava exempta de lleuda i altres usos, drets que gravaven tan sols els mercaders forasters; a Cotlliure els mercaders forasters havien de pagar hostalatge (reva).

Un altre tipus d’exigències senyorials derivaven del dret de venda preferent de determinats productes com la sal, els cereals o el vi. Aquest dret, anomenat vetitum, permetia al senyor, en virtut del seu ban, monopolitzar durant un temps fix la venda d’un producte. Es tractava d’un dret al qual els senyors es resistiren a renunciar. Així, a Martorell Guillema de Castellvell renuncià al vetitum del vi; a Salses i la Salanca el rei Pere va renunciar el 1213 al vetitum del vi, del blat i de la sal. Però a Sant Feliu de Guíxols el monestir retenia el vetitum de la sal, i els monjos de Ripoll retenien el del vi a Tossa; a Sant Celoni la prohibició de vendre vi imposada pels hospitalers impedia als habitants la venda del seu vi una vegada l’any durant cinc setmanes. Durant aquest temps sols els hospitalers podrien oferir el seu vi al mercat de la vila. Tanmateix hagueren de prometre que vendrien el vi al preu corrent, i que no podien comprar vi o raïm aliens per a aprofitar el seu monopoli; a més, els habitants tindrien el dret de beure a les seves cases el vi que havien collit mentre no el donessin o venguessin a veïns o forasters.

El desenvolupament de l’economia mercantil exigí un esforç per a establir seguretats per a compradors i venedors, més enllà de la protecció genèrica oferta a tots els qui acudien, romanien o retornaven del mercat o de la fira, incloses les seves pertinences i mercaderies. Calia prendre mesures concretes, per exemple, per donar garanties jurídiques als mercaders en cas de plets o imprevistos. A Salses s’establí que els béns dels mercaders forasters que morien intestats passarien als seus parents més pròxims; aquests tenien un any per a reclamar els béns encomanats a la custòdia dels probi homines (homes honestos). La intensificació dels intercanvis exigí també un esforç per a definir les normes pràctiques de les transaccions. Això significava, entre altres, definir un sistema de mesures i pesos sotmès al control i a la imposició senyorial. Cada vila desenvoluparia un sistema propi per als diversos productes que s’oferien al seu mercat (gra, vi, oli...). Des del 1095, per exemple, hi ha notícies d’un pes de Perpinyà; la mesura de Perpinyà s’esmenta per primera vegada el 1124. A partir dels últims decennis del segle XII començaren a produir-se renúncies als drets sobre els pesos i les mesures (a Sant Feliu de Guíxols el monestir eximia els habitants del mesuratge). Exempcions similars van rebre els habitants de Tossa i la Salanca. Els habitants de Cotlliure, tanmateix, havien de pagar la meitat del mesuratge en el cas que utilitzessin la mesura del castell.

Malgrat les exempcions i les limitacions de les exigències, el senyoriu sobre les viles mai no deixà de proporcionar beneficis als seus detenidors, els quals, d’altra banda, no deixaren d’associar els seus fidels en aquests beneficis. Un exemple d’això es pot veure en la infeudació, el 1151, del bisbe Bernat d’Urgell a Arnau de Montferrer d’una tercera part dels ingressos de la justícia secular i de les lezdes et pasaticis. A canvi havia de ser fidel i encarregar-se, entre altres, d’assegurar les carreteres i els camins i defensar els habitants i mercaders. Tan important com aquests beneficis era, tanmateix, el paper de les viles en l’economia senyorial. Com a centres que concentraven l’activitat comercial a l’àmbit rural, la vila i el seu mercat permetien donar sortida als excedents que produïen els dominis. Això era important sobretot en els casos on els dominis assoliren un determinat grau d’especialització. En aquest sentit, les viles eren centres cap als quals es canalitzaven els ingressos dels senyorius. Així no pot sorprendre que la vila esdevingués un centre de gestió senyorial i de residència dels batlles (sobretot en el cas dels fiscs dels comtes reis). Però això no vol dir que el desenvolupament de les viles no tingués també la seva importància per a l’economia pagesa: als mercats els camperols podien vendre una part de les seves collites per aconseguir les monedes amb les quals pagarien, entre altres, els censos deguts als seus senyors. A la vila podien, a més, adquirir els béns de consum o les matèries brutes que no sempre podien produir-se en el marc de l’economia camperola o que resultava més econòmic adquirir al mercat (sal, metalls, tèxtils, instruments de treball...).

D’aquesta manera la vila vinculà diferents grups socials de l’àmbit rural i impulsà la divisió del treball. A tot arreu, la consolidació de les viles com a centres comercials portà a diversificar les activitats econòmiques que es realitzaven en el seu si. Això queda reflectit en l’aparició d’habitants dedicats a activitats eminentment productives: artesans (ollers, ferrers, sabaters, teixidors...) que treballaven als seus obradors; pescadors, com a Tossa, que sortien a la mar amb les seves embarcacions; productors de sal, com a la Salanca... La vila esdevingué així un assentament habitat per un grup humà dedicat a activitats diverses (incloses les no estrictament econòmiques), en la majoria dels casos desvinculades de l’agricultura.

La difusió del mas

Entorn de l’any 1100 “la disseminació dels poders de manar i castigar” (Pierre Bonnassie) entre els múltiples membres de l’aristocràcia feia cada vegada més evident la lenta disgregació d’una senyoria castral que pretenia organitzar-se a partir de la submissió violenta dels habitants d’un districte coherent. D’aquí que el manteniment de la subjecció i l’explotació dels camperols s’enfrontés a la necessitat de cercar noves fórmules que permetessin donar continuïtat al procés de senyorialització. Aquesta recerca conduí, sobretot, a la configuració d’un nou tipus de tinença: el mas (mansus). Com a resultat d’un “esforç de racionalització” (P.Bonnassie) dels grans dominis, el mas representava la unitat bàsica d’un model de senyoria, no necessàriament vinculada a la detenció d’un castell, que es començà a difondre sistemàticament entorn de l’any 1100.

Formalment el mas es presentava com una unitat d’explotació coherent. Constituïen el seu nucli les domos, casas o mansiones, un conjunt d’edificacions on habitava la família que treballava el mas, on es guardaven les collites, les eines i el bestiar. A la vora d’aquest nucli se situava un primer sector de parcel·les dedicades al cultiu de l’hort i de farratge. Més enllà, hi havia els camps de cereal i vinya. El conjunt de les terres afectades a un mas rebia el nom de pertinencia o, més específicament, tenedones. Cal afegir, finalment, que es garantia a cada mas la possibilitat d’explotar els recursos que oferien els boscos, les garrigues, els prats i les pastures. Com a realitat de la geografia humana el mas s’ha de considerar un tipus d’hàbitat dispers. Cada mas, separat del veí per terres de conreu o sectors incultes, se sostenia de manera individualitzada. L’organització del poblament de la Catalunya Vella es caracteritzava, doncs, per la coexistència d’un hàbitat dispers, el mas, i un hàbitat agrupat, la sagrera i la vila. Un cas excepcional és el de la plana del Rosselló, on als segles XII i XIII hi hagué una tendència bastant definida al predomini de la castrum sive villa, un tipus de poblament agrupat i fortificat.

Un mas es concedia mitjançant un contracte escrit que, des del 1200 aproximadament, va rebre el nom d’establiment (stabilimentum). Es tractava d’un contracte de tipus emfitèutic que substituí l’antiga precaria (la recuperació del terme romà emphyteusis per a designar aquesta mena de contracte es produí tan sols al començament del segle XIII). Mitjançant l’establiment, el camperol rebia, previ pagament d’una entrada, un mas, a canvi de fer efectives determinades imposicions i d’acomplir certes exigències. Un primer grup d’imposicions que pesaven sobre un mas eren aquelles de tipus dominical: els censos i els agrarios. El primer terme incloïa totes aquelles imposicions de taxa fixa, pagades la majoria de vegades en espècie. El terme agrarios, per altra part, es referia a totes aquelles imposicions proporcionals sobre les collites. N’hi havia diverses i de taxa variable: tasca, braciaticum, quartum, quintum. A aquest conjunt d’exigències cal afegir les diverses imposicions introduïdes per la senyoria castral al segle XI: les exaccions arbitràries (toltes, forces, quèsties, acaptes, estachamentos), els cobraments per la utilització de les instal·lacions (locidum, multura), les càrregues públiques patrimonialitzades (alberga, host, operas, guaitas), els serveis de treball i transport (iovas, traginas, opus ad fematam, ad vindemiare, ad sementem).

L’establiment era, com a norma, de duració indefinida. El receptor s’havia de comprometre a explotar adequadament el mas: havia d’acondiciar-lo i posar-lo a punt per a la seva explotació. Més específicament, se li podia exigir construir les cases del mas, plantar arbres i vinyes, femar les terres... A més se l’obligava a residir al mas. En els establiments del segle XI, aquesta obligació no apareix sinó rarament. Des del segle XII, i sobretot a partir de la segona meitat, el senyor s’interessà cada vegada més a tenir el “mas amb homes i dones”. Conseqüentment exigí al receptor ser “habitant soliu al meu servei” o “soliu i afocat tot temps”. S’imposà així un vincle soliu entre el mas i els seus habitants, vincle que els senyors s’esforçaren a definir com a perpetu.

El mas es transmetia per testament o bé verbalment, en primer lloc, evidentment, als fills procreats en legítim matrimoni. En el cas que no hi haguessin fills o filles, el mas passava a un fill dels parents del receptor, preferentment a un nebot o a una neboda. En tot cas, el mas s’havia de transmetre integralment, i el senyor en prohibia a l’ocupant qualsevol divisió. Per tant, els hereus el rebrien sempre uni post alium, indivisibiliter (indivisible l’un darrere l’altre). Això vol dir que el conjunt del mas havia de ser transmès sense divisió a un únic hereu. Aquesta transmissió requeria l’aprovació del senyor (laudacione) i comportava el pagament d’una entrada que l’hereu havia de pagar com qualsevol altra persona que volgués prendre possessió del mas.

L’alienació, empenyorament i, probablement, la cessió del mas o d’una fracció d’aquest per part del seu ocupant (subestabliment) quedava sotmesa a estrictes normes. L’ocupant del mas no tenia en principi el dret d’alienar o empenyorar el mas. Amb tot, aquesta prohibició no era absoluta, i en diversos establiments des del final del segle XI es concedia a l’ocupant la facultat d’alienar el mas. Però aquesta facultat estava sempre subjecta a diverses restriccions. En primer lloc, el consentiment del propietari. En el cas que el tinent volgués alienar el mas, el senyor retenia sempre el dret de preferència o tanteig, figura jurídica que des del començament del segle XIII va rebre el nom de fadiga. El camperol tan sols podia alienar o empenyorar el mas a una persona del mateix estatus, i, en correspondència, li estava expressament prohibit alienar o empenyorar-lo a una persona d’estatus superior, per exemple, un clergue, un cavaller o un ciutadà. L’alienació del mas estava subjecta, a més, al pagament del lluïsme, és a dir, d’una taxa que es feia efectiva per alienar o empenyorar el mas.

Amb la difusió dels masos, la senyoria formada per unitats productives estables, treballades per una família, va substituir la senyoria agregada de parcel·les típica del segle X i començament de l’XI. Aquesta substitució s’observa arreu de la Catalunya Vella i conduí, de vegades, a la formació de grans dominis compostos gairebé integralment de masos: en són exemples el domini dels Montcada a Muntanyola (Osona), compost de trenta-vuit masos, o el domini del bisbe de Girona a Brunyola i Sant Dalmai (Selva), compost de seixanta-nou masos. A més, però, la reorganització de les unitats d’explotació comportà un increment considerable dels ingressos senyorials percebuts dels tinents: a la tasca s’afegiren (com ja s’ha esmentat) els altres agrarios i els censos, i també els diversos usos i exaccions. En aquest sentit, es pot caracteritzar el mas com el marc establert pels senyors en el seu esforç per sistematitzar i maximitzar els beneficis dels seus dominis.

La continuïtat d’aquests beneficis s’intentà aconseguir, d’altra banda, mitjançant tota una sèrie d’exigències i restriccions que garantissin l’òptim funcionament de l’explotació camperola. Per a assolir això els senyors van establir un control cada vegada més estricte sobre el manteniment del mas. Així, el senyor s’arrogà la facultat de castigar l’incendi (fortuït o intencionat) del mas, dret documentat des del segle XII com a incendio; tot i que posteriorment seria més conegut com a arsina). Als tinents que abandonaven el mas al qual estaven vinculats, el senyor els exigí una indemnització monetària, la redempcio mansi (remença), cada vegada més difosa des del final del segle XII. La quantitat pagada fluctuava en la majoria de les cartes de redempció d’entre 10 i 35 sous entre els anys 1170 i 1200.

Tanmateix, el control del senyor s’exercí no sols sobre el mas, sinó també sobre els homes i les dones que el treballaven. Per començar, els tinents havien de prometre servei i fidelitat al senyor i reconèixer-li la seva senyoria. Aquest, a més, no trigà gaire a reforçar la subjecció dels habitants del mas i considerar-los (i també tots els seus descendents) com a homes propis i solius que el senyor podia vendre o donar segons la seva voluntat. De vegades eren els mateixos tinents els qui se sotmetien mitjançant l’autodonació de la seva persona (“corpora nostra, in vita et in morte, cum filiis vel filias”).

La vinculació personal, hereditària i exclusiva, que així s’establí va ser reforçada per tota una sèrie de facultats que, en part, serien designades com a malas exactiones o malos usaticos (mals usos). Es tractava d’una diversitat de drets que, sobretot a partir del segle XII, el senyor imposà als habitants d’un mas en virtut de la seva potestat de distringere. Citem la cugucia: la facultat de castigar els camperols culpables d’adulteri; la intestia i l’exorchia: les facultats de penalitzar els qui morien intestats o sense hereus; la ferma de spoli (firmas sponsaliciorum): la facultat de donar el seu consentiment a l’esponsalici pactat pels seus tinents; les presentallas: el dret de presentar els cònjuges del futur matrimoni; les exactiones feminarum viduarum: possiblement el dret de forçar les vídues a contreure segones noces. En conjunt, aquests usatges i exaccions eren drets la importància real dels quals “no residia pas en les sumes que procuraven al senyor sinó en la dominació que li asseguraven sobre els pagesos del mas” (Lluís To Figueras). Aquesta dominació, exercida mitjançant els mals usos, es basava en dues premisses: per una part, en el control de la transmissió del mas amb la finalitat de garantir la successió d’un hereu legítim; per l’altra, en el control dels matrimonis amb la finalitat d’assegurar l’ocupació del mas per una unitat familiar.

Certament, les redempcions i algunes de les exaccions o usos esmentats van ser considerades, des del segle XIII, indicadores d’una subjecció jurídicament definida del tinent del mas envers el seu senyor (servitud). Als segles XI i XII, però, la funció d’aquests drets no era la de definir un estatus jurídic per a un sector determinat de la pagesia. El control exercit pel senyor reflecteix més aviat un interès a mantenir el mas com a unitat de producció treballada i habitada permanentment per un matrimoni que, seguint unes normes legals fixes, el transmetia a un fill legítim de manera íntegra i sense límits a la seva explotació. En el context d’aquesta estratègia senyorial, i en la fase de la seva difusió, les redempcions, exaccions o usatges tingueren, doncs, una funció molt concreta: representaven uns mecanismes de control que el senyor exercia amb la finalitat de mantenir l’òptim funcionament del mas i, amb això, la continuïtat dels beneficis que n’esperava percebre.

Consolidació i conflicte

El model de senyoria que es configurà a partir del mas donà, doncs, al senyor la possibilitat d’una subjecció estreta dels seus camperols i d’un increment notable dels seus ingressos. L’evolució d’aquests ingressos manifestà, tanmateix, les seves peculiaritats: en el cas de les imposicions castrals, específicament d’aquelles amb un marcat caràcter arbitrari, s’observa una clara tendència a fixar la periodicitat i la taxa. Les toltes, forces i quèsties, es convertiren així lentament en pagaments efectuats en moneda o espècie; l‘alberga, d’altra banda, es transformà en una exigència de quantitats fixes de cereals, fogasses, pernils i gallines per al senyor i el seu seguici, i de civada per als cavalls. A aquesta tendència a fixar les exigències corresponia freqüentment un esforç per homogeneïtzar la senyoria, sobretot a partir de la segona meitat del segle XII. Això portà no sols a l’organització d’aquesta en unitats d’explotació equiparables (masos), sinó també a l’establiment d’un règim d’imposicions relativament uniforme en el marc d’un domini local. Aquesta preocupació per la uniformitat s’observa, per exemple, al domini del bisbe de Girona a Brunyola (Selva) o al domini del capítol de Barcelona a Vilanova del Vallès, on la majoria dels masos estaven sotmesos a imposicions pràcticament idèntiques (a Vilanova, concretament, les imposicions degudes per una trentena de masos englobaven el quintum i el braciaticum, un cens en blat i un altre en capons, i també un quantitat fixa d’ordi en concepte de llòssol).

Aquest domini més homogeni expressava sens dubte el desig d’una gestió més eficaç per part d’uns senyors que començaren a acostumar-se a fixar per escrit les seves exigències (capbreus). La tasca concreta de gestionar la senyoria s’encomanà als batlles, un tipus d’agents que les fonts del segle XII esmenten cada vegada més freqüentment. A aquests homes, que procedien dels estrats superiors de la pagesia, se’ls encomanava supervisar la correcta explotació del domini, controlar l’acompliment dels drets del senyor i recaptar les imposicions. Els batlles intervenien de la mateixa manera en els establiments, confirmaven els testaments o les vendes dels tinents i defensaven els drets del seu senyor davant els tribunals. Com a remuneració dels seus serveis rebien algunes terres o un mas, així com una participació en els ingressos senyorials (específicament el braciaticum i la redecima). La batllia es concebia com un càrrec i, tot i que tendí a ferse hereditari, els batlles no deixaren mai de ser considerats com a agents que el senyor podia destituir en qualsevol moment.

La reorganització dels dominis i la distribució dels ingressos no va estar exempta de conflictes, que de vegades van ser dirimits amb gran virulència. Entre el 1150 i el 1200 les violències començaren una altra vegada a multiplicar-se, i es creà un clima d’inseguretat que no deixa de recordar el que es va produir durant els desordres de 1020-60. P.H. Freedman arriba a parlar d’un “segon aixecament aristocràtic”, denunciat insistentment pels eclesiàstics i els camperols en detallats inventaris de les exaccions sofertes. En molts casos, però no sempre, els culpables eren aristòcrates de segona fila, batlles o veguers que intentaven assegurar-se per la força la seva participació en els beneficis.

La inestabilitat que van produir aquests conflictes va ser una de les causes que portaren a revitalitzar la pau i treva per part d’una reialesa més confiada en les seves possibilitats. La pretensió d’erigir-se com a garant d’una pau vàlida per a tot el Principat (pretensió que traduïa a la pràctica la idea regalista expressada en els Usatges) es va formular per primera vegada en els estatuts de la pau i treva aprovats a Perpinyà i Fondarella l’any 1173. En el proemi d’aquests estatuts Alfons I afirmava que “la defensa de les coses divines i humanes escau sobretot al príncep, i no hi ha res de tan propi per al príncep bo i just que estalviar injúries, pacificar guerres, restablir i regular la pau i, un cop formulada, mantenir-la per als seus súbdits”. La pau i treva deixava de ser una iniciativa episcopal. A partir d’aleshores aparegué com un instrument que la monarquia estava disposada, tal com diu Ramon d’Abadal, a utilitzar amb la finalitat de “proporcionar un assentament més ampli a la sobirania reial del príncep, com a fonament, alhora, de la possible pau i seguretat vital dels seus súbdits”.

Però la resistència aristocràtica a acceptar les conseqüències pràctiques del projecte reial no trigà gaire a manifestar-se. Sobretot perquè Alfons I estava decidit a rompre un acord tàcit entre l’aristocràcia i el sobirà: l’acceptació de la violència com a forma d’assolir riqueses i poder. L’ofensiva reial atacava, doncs, les mateixes bases de la dominació aristocràtica. Plantejat en aquests termes, el conflicte entre rei i barons es prolongà fins al començament del segle XIII, en què quedaren delimitades les respectives pretensions. A l’assemblea de Barcelona celebrada l’any 1200 l’aristocràcia va limitar la protecció de la pau i treva als homes de les viles reials i eclesiàstiques, als dominis i els camperols del rei i de l’Església, i a les fires i els mercats reials. Als seus dominis els senyors tindrien les mans lliures. Pocs anys més tard, a l’assemblea de Cervera (1202), els senyors obtingueren el dret de maltractar els seus pagesos i d’arrabasar-los els béns, tant si aquests estaven protegits per la pau i treva com si no; el rei tan sols podria reclamar-los responsabilitats en el cas que fossin feudataris del rei o de l’Església. Thomas N. Bisson ha remarcat que “si els barons mateixos podien parlar tan obertament de les seves infliccions i exaccions com abusos immunes a sancions externes, llavors quedava vindicada tota una categoria de violències senyorials enfront el qüestionament hostil de la pau”. Un senyoratge basat en la subjecció, la intimidació i la repressió acabà així consolidant-se malgrat les pretensions d’una monarquia que anhelava imposar-se com a garant de la pau “per totam Cathaloniam”. Per a R. d’Abadal, la desfeta reial significà “la desaparició del sentit general, principesc, de la institució de pau i treva”, la qual “al capdavall, esdevé reduïda al sector reial i l’eclesiàstic, territorialment amputada en una tercera part del país. L’estament militar havia assolit un triomf gairebé complet contra les pretensions del Principat”.