L’edificació i les obres públiques. 1960-1981.
L’activitat de tipus secundari que va experimentar un creixement més intens en el conjunt dels Països Catalans en l’època de l’anomenat “miracle econòmic” fou la construcció. Segons les dades del Banc de Bilbao sobre la distribució provincial de la renda, l’edificació i les obres públiques foren les úniques grans branques que pràcticament van doblar el seu pes relatiu dins el conjunt industrial: entre el 1960 i el 1975 la construcció passà de generar el 8,6% del valor afegit brut de la indústria dels Països Catalans a representar-ne el 16,6%. Si el 1960 ocupava el cinquè lloc entre les branques industrials, en el moment de la mort de Franco havia esdevingut la segona activitat industrial. Aquesta segona posició es mantingué durant el període de crisi, malgrat que la seva contribució al Valor Afegit industrial total s’erosionà lleugerament —el 1981 era del 15,1%—.El boom de la construcció durant el període desarrollista fou generalitzat en el conjunt dels Països Catalans i notablement més intens que el de la resta de l’Estat espanyol. El valor afegit generat per la construcció i l’obra pública al Principat passà de representar el 13,9% al 18,9% del corresponent al conjunt de l’Estat durant l’etapa 1960-75. La construcció valenciana augmentà també la seva contribució relativa, ja que va passar de ser el 5,9% de l’espanyola a assolir el 10,5%. A les Illes el salt fou de l’1,4% al 2,6%, i s’hi convertí, així, en el primer sector industrial.
La vertiginosa expansió de la construcció durant aquest període s’explica bàsicament per dos factors. El primer, d’ordre més estrictament econòmic, fou l’accelerat creixement de la renda, afavorit pel procés d’industrialització i el boom turístic. La intensificació del ritme de creixement industrial exigí fortes inversions en equipaments i habitatges. L’allau de migrants reforçà la demanda d’habitatges en els nuclis fabrils —part dels qui havien arribat anteriorment vivien en barraques i no fou fins els anys seixanta que començaren a tenir suficient poder adquisitiu per a accedir a la compra d’un pis—. L’eclosió del turisme de masses impulsà la construcció d’hotels i apartaments al llarg de tota la costa mediterrània i a les Illes. Finalment, els requeriments d’infraestructures associades a les demandes de la societat industrial constituïren la base de l’expansió de l’obra pública, palesa, sobretot, en la construcció de carreteres i de les primeres autovies i autopistes.
L’altre factor que explica la intensitat del creixement està estretament vinculat al sistema polític. La manca de llibertats polítiques i d’institucions democràtiques comportà la preeminència dels interessos immobiliaris per davant de qualsevol altra consideració de tipus urbanístic, ambiental o estètic. La mateixa localització de molts béns immobles creà fortes rendes del sòl als nuclis industrials i a les zones costaneres. La perspectiva d’obtenir guanys fàcils generà una creixent pressió per a construir més, i més amunt, arreu on el marc legal ho permetés. També féu molt rendible la pràctica de dedicar recursos a requalificar zones ordenades pels plans d’urbanisme, a incidir en la seva realització o, fins i tot, a obstaculitzar-la. El marc autoritari era ideal per a actuacions d’aquesta mena a causa de la falta de llibertat de premsa i a la impossibilitat de procedir a un recanvi polític a escala local. En molts casos, a més, els mateixos administradors públics restaren directament lligats a interessos immobiliaris.
El barri de Sant Ildefons de Cornellà és una bona mostra d’aquest fenomen. El Pla Comarcal del 1953 hi preveia una densitat de 166 habitants per hectàrea; el Pla del 1958 l’augmentà fins als 420, i el Pla de la Ciutat Satèl·lit de Sant Ildefons la tornà a elevar fins als 1 000. La realitat de mitjan anys setanta era un nou barri amb 45 000 habitants i una densitat de població de 1 200 habitants per hectàrea.
Un altre exemple, referit a la ciutat de Barcelona, il·lustra el mateix procés: l’edificabilitat de l’Eixample es va revisar i s’autoritzà l’afegitó de dos pisos més al damunt dels ja existents. Aquest insòlit regal als constructors desvirtuà les façanes del cor de la ciutat.
Els plans parcials constituïren instruments privilegiats per a augmentar els volums d’edificabilitat a les zones prèviament protegides. La seva aprovació s’utilitzava per a requalificar zones rústiques, eliminar espais verds i d’equipaments o augmentar el límit d’alçària de les edificacions previstes. Només a la província de Barcelona, entre els anys 1956 i 1970, es van aprovar 421 plans parcials. A Barcelona ciutat, dels 41 plans parcials aprovats, 25 comportaren canvis de qualificació de terrenys.
La identificació entre interessos polítics i immobiliaris era molt clara a l’època. El principal constructor del període, Josep Maria Figueras i Bassols, era el cunyat de Guillermo Bueno Hencke, delegat de serveis d’Urbanisme i Obres Públiques de l’Ajuntament de Barcelona. Edificà en els antics camps de futbol de les Corts i de l’Europa, i també a la Vall d’Hebron, i fou l’artífex de l’esmentat barri de Sant Ildefons. Joan Antoni Samaranch i Torelló, l’últim cap de la Diputació de Barcelona del franquisme, fou el president de la immobiliària Urbanización Torre Baró, que construí el barri de Ciutat Meridiana. L’anterior president de la Diputació, Josep Maria de Muller i d’Abadal, era conseller de la immobiliària Grupo Spai. El gendre de l’alcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles i Colomer, Manuel Vall Bragulat, era president de Transacciones Urbanas, una de les societats del Grupo Spai. El primer tinent d’alcalde de Porcioles, Fèlix Gallardo i Carrera, encapçalava la Inmobiliaria Gallardo. El successor de Porcioles a l’alcaldia, Enric Masó i Vázquez, fou president de les societats Infraestructuras SA i Túneles y Autopistas de Barcelona (TABASA), companyia a la qual s’havia adjudicat la construcció dels túnels del Tibidabo.
Les evidències factuals semblen suggerir que l’acumulació de capital més pronunciada d’aquesta època va estar protagonitzada per homes estretament vinculats al sector de la construcció. Porcioles, que presidí l’ajuntament de Barcelona des del 1957 fins al 1973, havia de figurar entre les deu fortunes més grans de l’Estat. Figueras arribà a encapçalar la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Josep Lluís Núñez i Clemente, cap de la immobiliària Núñez y Navarro, assolí la presidència del Futbol Club Barcelona. Un tercer constructor, Enric Reina, passà a dirigir la Fira Internacional de Mostres de Barcelona. Samaranch esdevingué la màxima autoritat de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears. Malgrat que els canvis en les cúpules de les mencionades institucions de la societat civil catalana es donaren ja durant la democràcia, hi tingué molt a veure la mutació experimentada pels Països Catalans a l’època del “miracle econòmic”. Si en la primera postguerra la font privilegiada d’acumulació de capital fou l’estraperlo, el marc economicoinstitucional del desarrollismo afavorí el fet que les grans fortunes es generessin principalment en el sector immobiliari.