Els nous sectors: la informàtica i l’electrònica

Els especialistes en l’àmbit del canvi tècnic parlen de l’existència d’una tercera revolució tecnològica que hauria de tenir un impacte econòmic comparable a les dues anteriors. Si la primera revolució industrial tingué com a protagonista la màquina de vapor i la segona s’articulà al voltant de l’electricitat i el motor d’explosió, es preveu una nova transformació radical centrada en el processament i la transmissió de la informació. Les branques industrials estratègiques en aquesta nova revolució tecnològica serien l’electrònica, la informàtica, les telecomunicacions i la robòtica.

Els Països Catalans semblaven disposar, a priori, d’una bona posició per a l’arrelament de les branques associades al processament i la transmissió de la informació. En primer lloc, Catalunya havia estat pionera a l’Estat espanyol en el camp de l’electrònica de consum. Iberia Radio, Establecimientos Lucarda i la Societat Espanyola de Làmpades Elèctriques Z SA destacaren entre els primers fabricants d’aparells de ràdio i audició. De manera similar, les iniciatives locals en el camp de la fabricació de televisors foren molt importants, amb empreses com Lavis, Electrónica Beltrán —Elbe—, Inter Electrónica, Compañía de Electrónica y Comunicaciones i Cahué Industrial —Vanguard—.

En segon terme, la diversificació del teixit industrial català podia generar les condicions de demanda necessàries perquè cristal·litzessin noves iniciatives. La fabricació d’equipament industrial ha estat en la majoria de països un camp privilegiat d’aplicació de les noves tecnologies per la via de la construcció de màquines amb control numèric. Els processos de fabricació assistida per ordinador han esdevingut centrals en la producció d’automòbils i motocicletes. La robotització, entesa com la utilització de màquines multifuncionals reprogramables dissenyades per a moure peces segons trajectòries definides, ha estat utilitzada preferentment en tasques de soldadura i manipulació pròpies de les indústries automobilística, electrònica i alimentària. Totes aquestes branques tenien una forta implantació als Països Catalans a la darreria del franquisme.

Hom disposava també, d’altra banda, d’una gran experiència en el camp del tractament de la informació. Barcelona fou durant els anys seixanta el primer centre editorial en llengua espanyola del món. Va ser, a més, un dels nuclis amb major nombre de publicacions periòdiques de l’Estat i tenia, des del 1929, la principal empresa dedicada a la fabricació de màquines d’escriure a la Península, la Hispano Olivetti SA. Aquesta firma fou pionera a l’Estat en la producció de màquines sumadores i calculadores.

Finalment, entre els factors que permetien augurar un bon futur a les activitats productives dirigides al processament i la transmissió de la informació cal destacar els majors nivells de renda per càpita dels Països Catalans amb relació a la mitjana de l’Estat. Les pròpies economies d’aglomeració generades per les conurbacions metropolitanes de Barcelona i València tendiren a reforçar els estímuls promoguts pels mercats de béns de consum de masses. Segons una enquesta realitzada per ANIEL, el 1974 hi havia 123 empreses industrials d’aquesta especialitat localitzades a Catalunya. Això representava el 45% del nombre total d’empreses d’electrònica establertes a l’Estat. El primer robot en funcionament al territori espanyol fou instal·lat al Principat el mateix 1974. Al final dels anys setanta el parc de robots de Catalunya assolí la xifra de 32 unitats.

Hispano Olivetti impulsà la fabricació d’ordinadors personals i professionals i calculadores electròniques. IBM España SA (International Business Machines) establí la major fàbrica d’ordinadors de l’Estat al municipi valencià de la Pobla de Vallbona. Hewlett-Packard muntà una planta de producció de plòters i impressores al Vallès Occidental. En els camps de producció de software sobresortiren els esforços autòctons de Logic Control, Telesincro i el Centre de Càlcul de Sabadell, tots tres a la mateixa comarca. A Barcelona destacaren els fabricants de components electrònics Piher i Miniwatt i el productor d’aplicacions instrumentals i aparells de senyalització Control y Aplicaciones (CAE).

Malgrat les condicions favorables i els esforços esmerçats, el desenvolupament de la fabricació de productes associats a les noves tecnologies va topar amb quatre menes d’obstacles. Primerament, l’excessiva orientació cap al mercat espanyol féu inviable, a la llarga, el manteniment de moltes empreses en mans autòctones. El reduït nombre de les sèries de producció limità l’aprofitament de les economies d’escala, i va fer cada cop més difícil la competència amb els productes importats, particularment els procedents dels països asiàtics. En el cas de l’electrònica de la línia marró, el sector va acabar en mans de grups com Sony, Sanyo Elèctric Grup, Panasonic, Pioneer o Sharp.

D’altra banda, els baixos nivells de recerca situaren les empreses en una posició competitiva desfavorable quant als costos, les qualitats i l’elevada dependència tecnològica. L’escàs esforç investigador fou conseqüència de les limitades dimensions de les empreses autòctones, el manteniment dels principals equips de recerca de les companyies transnacionals als països d’origen i la notable insuficiència dels recursos públics esmerçats en aquest camp durant el franquisme.

En tercer lloc, les branques de telecomunicacions i informàtica —especialment la primera— no seguiren una evolució com la que calia esperar atès el pes industrial dels Països Catalans i la seva pauta d’especialització fabril. Segons les dades presentades per Busom, Gratacós i Sogues, la contribució de l’especialitat de fabricació de material professional al valor afegit brut de la indústria fabril del Principat cap al 1973 era només del 0,2%. Aquesta proporció quedava molt allunyada de la dels països més industrialitzats, on el percentatge corresponent assolia l’1,9% i es mantenia, fins i tot, per sota de la mitjana corresponent a Espanya, Portugal, Grècia i Iugoslàvia, que era del 0,4%.

El raquitisme del subsector als Països Catalans ha d’atribuir-se a la concentració de capacitat productiva a Madrid, associada a la importància de les comandes dels ministeris i les empreses vinculades al sector públic (Instituto Nacional de Industria —INI—, Renfe, Telefónica de España SA, Televisión Española —TVE—) i a la consegüent preferència de moltes multinacionals per l’esmentada localització. Malgrat el boom del consum d’ordinadors personals i de telecomunicacions enregistrat els anys vuitanta, la situació no sembla haver capgirat la tendència dibuixada els darrers anys del franquisme. Segons Basacoma, l’ocupació industrial en la branca telemàtica del Principat només representava, el 1991, el 4% de l’ocupació total del sector a l’Estat. D’altra banda, IBM va decidir tancar la seva planta al País Valencià, la qual cosa palesa els riscos inherents a un model d’industrialització excessivament centrat en l’estratègia de les companyies transnacionals.

Finalment, la pèrdua de control domèstic sobre algunes de les indústries estructurants —com és el cas de SEAT i dels vehicles rodats en general—, pot afeblir a llarg termini el ritme d’adopció de noves tecnologies als Països Catalans. Segons Suris, l’automòbil era el sector espanyol que més recursos destinava a recerca i desenvolupament tecnològics cap al 1980. A més, la indústria automobilística esdevingué el principal consumidor de robots durant el decenni següent. L’allunyament dels centres de decisió i el tancament de plantes de producció en sectors estratègics com aquest tendeixen a limitar l’abast de la transformació associada al nou paradigma tecnològic.