La producció d’aigua, gas i electricitat. 1960-1981.
L’anomenat “miracle econòmic” es va basar en el subministrament d’una oferta abundant i barata d’energia i de recursos naturals, una part substancial dels quals es van obtenir en els mateixos Països Catalans. L’aigua i l’electricitat foren els principals recursos primaris generats domèsticament. En aquest cas, l’anàlisi dels preus de mercat no assenyala ni de bon tros la importància d’aquesta branca, atès que la producció d’un recurs fonamental com l’aigua no té preu —només se’n paga el cost de distribució—.
Durant el desarrollismo, la producció del sector de l’aigua, el gas i l’electricitat cresqué molt més ràpidament a Catalunya que al País Valencià, la qual cosa va fer que el Principat guanyés pes en l’àmbit espanyol, mentre que al sud de la Sénia passava tot el contrari. Les necessitats turístiques de les Illes també comportaren un ritme de creixement d’aquesta branca industrial major que l’espanyol, que fou cobert bàsicament amb potència termoelèctrica.
En el cas del Principat, les dades sobre el valor afegit indiquen el fort increment de la producció energètica de la província de Barcelona durant aquesta època, gràcies a la contribució hidroelèctrica de pantans com el de Sau, l’electricitat tèrmica de les centrals de Sant Adrià i Cercs i la producció de gas de ciutat. Com a contrapartida, la producció d’hidroelectricitat del Pirineu lleidatà tendí a perdre pes relatiu.
D’altra banda, la província de Tarragona duplicà amb escreix el seu pes en el valor afegit espanyol de la branca d’aigua, gas i electricitat entre els anys 1960 i 1975, a causa de la producció de gas i la posada en marxa de la primera central nuclear en territori català. Vandellòs I entrà en funcionament el 1972, explotada per la Societat Hispano-Francesa d’Energia Nuclear SA. A l’empresa hi participaven també Électricité de France, Forces Elèctriques de Catalunya SA (FECSA), Hidroelèctrica de Catalunya SA, Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana SA (ENHER) i Forces Hidroelèctriques del Segre SA. Els residus nuclears passaren a tractar-se a França, ja que al darrere hi havia acords de col·laboració militar entre Franco i De Gaulle.
A més, el franquisme tardà planificà la subsegüent nuclearització dels Països Catalans, i concebé també les centrals d’Ascó i de Cofrents. Pel que fa a l’aigua, durant els darrers anys de la dictadura es consideraren prioritaris els transvasaments del Tajo-Segura i de l’Ebre.
Les exagerades previsions de creixement del consum energètic del Plan Eléctrico Nacional (1972-81) dispararen les inversions de les companyies elèctriques per tal de fer front al programa nuclear. L’explotació d’Ascó I fou atorgada a FECSA. Ascó II tingué la majoria del capital en mans de l’esmentada companyia i d’ENHER. De manera similar, Cofrents fou concedida a l’empresa que pràcticament monopolitzava el subministrament elèctric al País Valencià, Hidroeléctrica Española SA. Vandellòs II fou concebuda amb més de la meitat del capital per a ENHER i prop d’un terç per a Hidroelèctrica de Catalunya. La construcció de les centrals es finançà amb un fort manllevament de capital en els mercats financers internacionals i deixà les companyies de l’oligopoli elèctric perillosament endeutades en divises. El deute s’acabà pagant amb un recàrrec a la factura de la llum.
La producció minera i de petroli. 1960-1981.
El sector miner i de refinatge de petroli no fou quantitativament important a les terres catalanes, llevat dels casos de les refineries de Tarragona i Castelló i de les explotacions de potasses de Súria i Cardona. Tarragona esdevingué, gràcies a les inversions dels anys seixanta i dels primers setanta, la primera província espanyola de la branca extractiva en termes de valor afegit, i es veié beneficiada també per la troballa de petroli a la seva costa. Els elevats requeriments d’aigua per part del complex petroquímic resultaren decisius a l’hora de planificar el minitransvasament de l’Ebre, que finalment es va dur a terme durant els anys vuitanta.