La immigració, problema i esperança de Catalunya

Cartell electoral del Pacte Democràtic per Catalunya en referència als immigrants, 1977.

ANC-Fons R. Ramírez

Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya sense interrupció des del 1980, ja havia manifestat els anys seixanta una clara preocupació envers la immigració, amb la qual cosa connectava amb la tradició del pensament demogràfic català, especialment representada per les formulacions de Josep A. Vandellòs i Solà, que en les seves obres La immigració a Catalunya (1935) i Catalunya, poble decadent (1935) considerava la immigració, juntament amb el descens de la fecunditat, en el marc d’una economia en expansió, com els dos elements clau de la situació demogràfica catalana.

No cal dir, però, que la reflexió de Jordi Pujol se situava dins d’uns paràmetres i d’un context històric diferents. D’una banda, el volum d’immigració era enormement elevat —amb un clar efecte rejovenidor de l’estructura d’edats de la població catalana—, i la procedència —majoritàriament andalusa—, força més allunyada de la realitat nacional catalana. De l’altra, el fenomen va tenir lloc en un context de desenvolupament econòmic accelerat, que incorporà canvis d’hàbits i de poblament radicals, i enmig d’un panorama polític de no-reconeixement del fet nacional català, sense institucions pròpies per a encarar el fet immigratori, sense eines per a fer una política de planificació urbanística davant l’allau de nous habitants ni per a dur a terme una política cultural i d’ensenyament que afavorissin l’arrelament.

La reflexió de Jordi Pujol se situava en un marc diferent al de la majoria d’aportacions del moment, exclusivament centrades en les relacions entre població i economia. Pujol, tot i considerar aquest binomi, plantejà, sense embuts, la preocupació per les conseqüències de la incardinació de la immigració en el fet nacional català, totalment anorreat per la dictadura franquista. En les seves reflexions, aplegades en l’opuscle La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976), la immigració es plantejava com el problema més específic i decisiu de la Catalunya dels anys seixanta. Per a Pujol, “Catalunya ha necessitat i necessita la immigració, però no en la forma desordenada i excessiva en què s’ha produït i que és fruit tant o més de la pobresa d’àmplies zones espanyoles que del nostre propi país”. Si bé reconeixia que en la immigració hi havia un capital de joventut, de recursos humans i d’esperit d’iniciativa que era traspassat a Catalunya, reclamava que “a la gent —nascuda aquí o immigrada— amb voluntat de fer que el país —que és el país de tots— funcioni i millori l’ha d’encarar [la immigració] amb instruments, actituds i idees no depassades, ni sectàries ni utòpiques”. El seu pensament polític tenia com un dels eixos fonamentals la incorporació d’aquests grans contingents de població: “El programa millor per a Catalunya no serà ni el més intel·ligent ni el més racional ni tan solament el més just, sinó el que més pugui ajudar a fer de Catalunya el país de tothom, el país que tots els catalans, que tots els homes que viuen i treballen a Catalunya puguin sentir pregonament seu”.

El greu dèficit de capacitat econòmica i política per a resoldre el problema social que plantejava la immigració a la Catalunya del període franquista no li impedí de dissenyar noves propostes. La manca de recursos suficients i l’absència de planificació adequada el portaren a reclamar el poder polític, que era el mecanisme per a fer front als alts requeriments de política social que tenia un país com Catalunya.

Pujol rebutjà l’assimilació “entesa com l’acceptació total, sense aportació pròpia i sense protagonisme per part dels immigrats, de la cultura i de la manera de viure la societat que els rep”, i refusà també, amb contundència, la duplicitat de comunitats, que era en essència anticatalana i conservadora i que conduïa a la creació de guetos, el dels uns i el dels altres. Enfront d’aquestes formulacions, Pujol proposà la integració, “que és un procés d’interrelació, un joc de mútua influència que té un objectiu fonamental, la creació d’una realitat unitària. D’una realitat unitària que és el resultat d’aquest joc de mútua influència. Hi ha, en el procés d’integració, un protagonisme, també de l’element nouvingut”. La proposta d’integració pressuposava, doncs, una visió dinàmica i innovadora de Catalunya, però per a Pujol implicava també “uns quants punts ferms, sense els quals hi haurà pèrdua de continuïtat i de coherència, sense els quals Catalunya deixarà de ser un poble”. Aquest fet permanent era el fet català i el nucli integrador, culturalment i mentalment, havia de ser català.

Per a Pujol, allò que donava forma als homes era, sobretot, la comunitat nacional, no la classe social, i en conseqüència la integració no apareixia com l’acceptació del marc social de la societat receptora: “Pot voler dir integrar-se per a participar, potser preponderantment, en el poder. Pot voler dir integrar-se per a desplaçar el poder.” Així, segons Pujol, “català és tot home que viu i treballa a Catalunya, i que amb el seu treball, amb el seu esforç, ajuda a fer Catalunya. És l’exigència mental prèvia, l’actitud mental prèvia de la política d’integració”.

La integració esdevenia, doncs, una eina contra la marginació. “A Catalunya no es deixa de ser marginal fins que poc o molt no s’engrana amb la catalanitat (…) Cal un esforç d’incorporació cultural de la immigració, que segurament produirà una realitat cultural catalana nova, amb certes connotacions diferents de les que hauria tingut una cultura catalana no sotmesa al xoc de la immigració, però que representarà la consolidació del nostre fet cultural i li donarà un caràcter més global i integrador.”

Per a dur a terme la integració, calia, però, un poder polític català capaç de dissenyar una política de població catalana: “Concretament a Catalunya, es necessita una política de població amb intenció catalana. La possibilitat d’aquesta política depèn en gran part de l’organització política general espanyola. Però, a més, hi ha d’haver un poder polític català, una política específicament catalana. Ningú no ens la farà, aquesta política d’integració, l’hem de fer nosaltres. I nosaltres no la podem fer si abans no aconseguim aquells instruments que ens calen per a poder-la fer”.

Amb l’aportació de Pujol, la immigració esdevingué alhora el problema i l’esperança de Catalunya.