Aniversari dels quadrigèmins Cañizares, Barcelona, C.Pérez de Rozas, 22-10-1969.
AF/AHC
Les desigualtats tradicionalment observades entre Catalunya i Espanya pel que fa a les taxes de natalitat traduïen una diferència ben real d’actituds reproductores, iniciada amb el notable descens del nombre de fills per família observat a Catalunya des del darrer terç del segle XIX. La transició d’un model tradicional de fecunditat cap a pautes modernes es donà a Catalunya amb dècades d’anticipació sobre la resta d’Espanya i fins i tot abans que a molts altres països d’Europa.
Així, abans del 1960, la reducció voluntària de naixements havia estat l’únic factor explicatiu del menor creixement natural de Catalunya respecte d’Espanya i de la seva major sensibilitat a les conjuntures desfavorables, com van ser la pandèmia gripal dels anys 1918-19 i la Guerra Civil.
A partir del 1950, els nivells catalans i espanyols de natalitat tendiren a convergir, i assoliren valors gairebé idèntics a partir del 1965. Cal subratllar que en el quinquenni 1971-75, per primera vegada al segle XX, la taxa de natalitat de Catalunya esdevingué fins i tot superior a la d’Espanya. Aquesta convergència s’explica essencialment pel progressiu augment de l’indicador català, que passà de 14 naixements per mil habitants els anys 1941-45 a gairebé 20 els anys 1971-75, mentre que l’indicador espanyol es mantenia invariable al voltant dels 20 naixements per mil habitants durant tot el període.
L’eclosió de la natalitat catalana a partir del 1960, fenomen que ha estat qualificat de baby-boom retrospectivament, un cop que se n’ha vist el resultat, s’explica per diferents factors. En primer lloc, cal considerar els canvis en la nupcialitat: el rejoveniment en l’edat de casar-se i la important disminució de la solteria definitiva, sobretot en les dones. En segon lloc, la forta immigració de persones joves afectà la composició de l’estructura per edats en un sentit més favorable a la reproducció; d’altra banda, els nouvinguts semblen haver protagonitzat també una nupcialitat i una fecunditat sensiblement més elevades que les del conjunt. Finalment, les pautes de fecunditat dels matrimonis semblen haver canviat respecte de períodes anteriors, disminuint els intervals entre els naixements dels fills i augmentant-ne lleugerament el nombre.
Com a conseqüència de l’alça de la natalitat i de la continuació del secular descens de la mortalitat, el creixement natural del període 1960-75 fou tres vegades superior al creixement natural mitjà de la primera meitat del segle. Així, el creixement natural passà a ser un component important en el fort creixement demogràfic del període.
El quinquenni 1970-75 culminà aquesta evolució i resultà excepcional en dos aspectes: en primer lloc, i per primera vegada en el present segle, el creixement natural de Catalunya va ser superior al d’Espanya; en segon lloc, i per primera vegada des del 1910, l’esmentat creixement natural va ser superior al creixement migratori, fet que s’accentuà durant els anys següents i fins el 1985.
Cartell de la Generalitat de Catalunya en què es promou la contracepció, 1980.
AHC / G.S.
El màxim històric de naixements a Catalunya es produí el 1974, any en què hi hagué més de 112 000 nounats. A partir del 1975, s’inicià imperceptiblement el descens de l’índex de natalitat, descens que esdevingué una davallada impressionant a partir del 1979. Tot i així, els elevats nivells de partida de la natalitat fan que les generacions nascudes del 1975 fins el 1979, i també les nascudes del 1960 al 1975, es puguin considerar encara del baby-boom i hagin format les nombroses cohorts que, amb la seva arribada, van marcar els àmbits familiar, escolar, universitari i laboral de les dècades següents.
El manteniment d’un volum important de naixements i el baix nivell de la mortalitat, explicable per l’elevada esperança de vida i la recuperada joventut de la població, fan que el moviment natural es mantingui encara important fins al final dels setanta, superant de molt un moviment migratori cada vegada més esllanguit.
Des d’un punt de vista territorial, el baby-boom no es va viure a tot arreu de la mateixa manera. En el seu punt culminant, a mitjan anys setanta, municipis com Sant Andreu de la Barca tenien més de 30 naixements per mil habitants, mentre que el Pallars Jussà en tenia menys de 10. Aquestes diferències mostren més la diversitat en la composició per edats i estat matrimonial de les respectives poblacions que no pas divergències importants en el comportament reproductiu. Efectivament, la distinta incidència territorial de la gran onada immigratòria cap a Catalunya i els efectes contrastats de les migracions intracatalanes van polaritzar la dinàmica demogràfica en direccions oposades. Així, les àrees urbanes, metropolitanes i litorals van rebre migrants de dins i de fora de Catalunya, van rejovenir les seves poblacions i van incrementar en conseqüència la nupcialitat, la natalitat i el creixement natural; mentrestant, la resta del territori català va conèixer l’emigració, l’envelliment i, per tant, la disminució de la natalitat i del creixement natural, que va esdevenir negatiu en força casos.
Així, doncs, els anys de la màxima natalitat també van ser els de les diferències internes més pronunciades.