L’esperança de vida als Països Catalans. 1959-1982.
AF/AHC
L’evolució de la mortalitat als Països Catalans pot ser considerada com un exemple paradigmàtic del procés de fort descens que aquest fenomen demogràfic ha tingut al llarg del segle. La població dels Països Catalans va passar de tenir, al començament de la centúria, una mortalitat alta en relació amb la dels països més avançats de l’Europa continental i nòrdica, a una situació que es podria qualificar de privilegiada dins del context europeu.
Entre els anys 1960 i 1981, l’esperança de vida dels homes va augmentar al voltant de 5,8 anys, i la de les dones en 6,8 anys. Una manera intuïtiva de copsar què va representar aquest procés i els seus efectes sobre altres aspectes demogràfics és veure quin és el percentatge de nascuts, en aquest cas referit a la població masculina de Catalunya, que arribarien vius a diferentes edats segons el nivell de mortalitat del 1960 i el del 1981. Amb la mortalitat del principi dels anys seixanta, el 95,1% dels nascuts arribaria a complir 15 anys, el 70,1% sobreviuria als 65 anys i l’11,2% assoliria els 85 anys, mentre que, amb la mortalitat del començament dels vuitanta, aquests percentatges augmenten fins el 97,6%, el 79,2% i el 22,9%, respectivament. Òbviament, aquest augment de les probabilitats de sobreviure incideix sobre l’estructura per edats de la població, ja que un major nombre d’individus arriben a edats avançades i, a més, viuen més anys.
L’augment de l’esperança de vida, però, no pot amagar certs aspectes negatius que va tenir l’evolució de la mortalitat en aquest període, entre els quals se’n poden destacar fonamentalment tres. En primer lloc, el deteriorament de la mortalitat masculina en les edats adultes joves. Aquest és, sens dubte, un dels elements que més crida l’atenció en l’evolució de la mortalitat durant aquests anys. No deixa de sorprendre el fet que la probabilitat que un home morís entre els 20 i els 35 anys fos més alta al començament dels anys vuitanta, amb el 28%, que al principi dels seixanta, amb el 21%. Aquesta evolució negativa està molt relacionada amb l’augment de la mortalitat per causes externes, entre d’altres, pels accidents de trànsit. Per contra, els índexs de mortalitat de les dones en aquestes mateixes edats van continuar reduint-se. El resultat fou un augment clar de la sobremortalitat masculina d’adults joves; el 1960 la mortalitat masculina era el 56% més alta que la femenina, i vint anys més tard havia augmentat fins el 225%.
Per contra, la mortalitat en les altres edats va tenir un comportament positiu. Entre aquestes destaca, especialment, la continuació del procés de reducció de la mortalitat infantil, que va fer que la probabilitat que un nadó morís durant el primer any de vida es reduís del 38% el 1960 a una mica menys del 7% al començament dels anys vuitanta. Aquesta davallada va ser un dels motors fonamentals de l’augment de l’esperança de vida de la població dels Països Catalans i és un indicador de la millora que es va produir en les condicions socials i sanitàries del país.
El segon factor negatiu a tenir en compte fou l’eixamplament dels diferencials de mortalitat entre sexes. La reducció dels nivells de mortalitat no va comportar, com es creia d’antuvi, un apropament de la vida mitjana de la població masculina i femenina, més aviat tot al contrari. La diferència entre els anys que podia esperar viure de mitjana un home i una dona va augmentar dels 4,9 anys el 1960 als 5,9 el 1981. L’explicació dels diferencials de mortalitat per gènere remet tant a factors genètics i biològics de base com, sobretot, a diferències de comportament i d’estils de vida.
La mortalitat masculina és superior a la femenina en totes les edats, fenomen que ha anat accentuant-se amb el transcurs del temps, però amb una intensitat molt diferent en funció de l’edat. Una primera punta de sobremortalitat masculina es dóna en les edats adultes joves. La segona, entre els 50 i els 65 anys, està relacionada amb la diferent incidència, en funció del sexe, de les malalties circulatòries i respiratòries i dels tumors. Aquestes malalties estan relacionades amb uns factors de risc determinats, en gran mesura, pel comportament i els estils de vida dels individus. La pitjor evolució de la mortalitat masculina va ser producte d’uns hàbits característics i gairebé exclusius de les generacions masculines que es trobaven en les edats adultes i avançades de la vida. En aquest sentit, sovint es planteja la hipòtesi que els canvis en els rols de gènere, amb l’increment de la participació femenina en activitats extradomèstiques i l’adopció gradual d’estils de vida reservats tradicionalment als homes, provocarà un augment de la mortalitat femenina i, per tant, una convergència dels diferencials de mortalitat per sexe.
El tercer factor que cal destacar pel que fa a l’evolució de la mortalitat és la persistència de les desigualtats territorials. És a dir, les diferències de mortalitat també es manifestaren en l’àmbit territorial amb la configuració de diferents espais de risc. Al principi dels anys seixanta, l’esperança de vida dels homes oscil·lava entre els 66,6 anys de la demarcació de València i els 68,7 de les Illes, i la de les dones entre els 71,7 i els 74,4 anys a les mateixes zones. Vint anys més tard, malgrat que totes les unitats territorials van veure augmentar la seva esperança de vida, els diferencials es mantenien. En el cas dels homes era de 2,7 anys, entre els 71,4 de València i els 74,4 de Barcelona, i en el de les dones de 3,1 anys, dels 77,5 de València als 80,6 de Barcelona. A grans trets, es pot concloure que els nivells més baixos de mortalitat a tot el període es donaren a les demarcacions del Principat, mentre que els més alts van correspondre al País Valencia. A més, és interessant constatar dos fets. El primer, que al començament dels anys vuitanta els valors extrems es donaven a les dues demarcacions més poblades, Barcelona i València. El segon, que la demarcació que va veure créixer relativament menys la vida mitjana de la seva població va ser la de les Illes, que era la que partia d’uns valors més alts; això no obstant, els indicadors demogràfics d’aquesta àrea poden estar sotmesos a problemes en el registre de les defuncions i de la població a causa del caràcter estacional que té una part d’aquesta. Un cop assolits uns baixos nivells de mortalitat, la possibilitat de prolongar la vida mitjana de la població serà el resultat de la reducció de les malalties cròniques i degeneratives en les edats avançades de la vida i del control de certes malalties socials que afecten, especialment, les edats adultes joves. L’evolució cap a aquest nou estadi requerirà la formulació de noves estratègies de lluita contra la mortalitat i la morbiditat. Una estratègia basada exclusivament en la modernització de les estructures sanitàries, en la intervenció massiva dels poders públics en l’àmbit sanitari i en els avenços mèdics i farmacològics, si bé va permetre un important augment de l’esperança de vida, té una sèrie de limitacions en la lluita contra les noves patologies que han aparegut com a contrapartida al desenvolupament econòmic i social. En aquest sentit, cal formular una nova estratègia, la que certs autors anomenen una “tercera revolució sanitària” que, d’una banda, limiti els factors que estan en la base de certes malalties socials i, de l’altra, desenvolupi nous mitjans de lluita contra les malalties circulatòries i els càncers. Aquesta nova fase no sols requereix més mitjans i més sofisticats en el camp mèdic, i també en l’àmbit social i educatiu, sinó un canvi en els comportaments i en els estils de vida de la població que redueixin els factors de risc.