La història política de la comunitat autònoma de les Illes Balears entre el 1995 i el 2007 va estar condicionada per la successió d’informacions periodístiques entorn de suposats escàndols de corrupció que, presumptament, afectaven algunes de les principals autoritats polítiques de l’arxipèlag. Com ha estat habitual a tota la zona mediterrània de l’Estat espanyol durant la darrera dècada del segle XX i la primera del XXI, la majoria dels afers s’han relacionat amb el cobrament de comissions per part dels representants institucionals a canvi de la concessió de llicències urbanístiques, l’adjudicació de determinades obres públiques, la requalificació de terrenys, etc. En aquestes línies tan sols es descriuran, per ordre cronològic, els principals episodis que afectaren el Partit Popular durant el període estudiat i que assoliren un major impacte mediàtic (bé que, no cal dir-ho, n’hi hagué d’altres que, d’una manera o una altra, afectaren gairebé totes les forces polítiques de l’arxipèlag).
Peatge del túnel de Sóller, s.d.
R. Gold-AGE
El cas Brokelval s’inicià el juny del 1994, quan la policia escorcollà les oficines de l’empresa de mediació financera Brokerval. Pocs dies després fou intervinguda la seva filial, anomenada Inverbroker. Aquestes societats havien desviat cap a inversions d’alt risc capitals dels seus clients per un valor d’uns 600 milions de pessetes, sense la preceptiva autorització. En l’afer es van veure involucrats el Govern balear, la Universitat de les Illes Balears, el Foment de Turisme de Menorca i la Caixa d’Estalvis “Sa Nostra”. Aquest escàndol financer obrí les portes de la investigació dels casos anomenats Túnel de Sóller i Bon Sossec.
L’anomenat cas Túnel de Sóller consistí en l’adjudicació irregular (desembre del 1988), per part del govern autonòmic, de les obres de construcció d’aquesta obra pública a Antoni Cuart Ripoll. Es tractava d’un empresari que havia estat associat a l’aleshores president del Govern balear del PP, Gabriel Cañellas Fons, en el Consell d’Administració de l’empresa Salinera Española. Segons es demostrà, prèviament Cuart havia fet una donació de 50 milions de pessetes a la Fundació Illes Balears, que presidia Cañellas, amb l’objectiu de sufragar les despeses de les campanyes electorals conservadores del 1989 i el 1991. L’escàndol fou destapat en gran part a causa d’un informe del Grup de Delinqüència Econòmica de la Policia Judicial, donat a conèixer el juny del 1995, en què denunciava l’operació de fraccionament del fons retirat per Cuart en diversos xecs. Pocs dies abans, Cañellas havia aconseguit la seva quarta victòria consecutiva en les eleccions autonòmiques. L’afer aviat tingué una transcendència pública a tot Espanya. En aquells moments, José María Aznar basava les seves aspiracions a accedir a la presidència del Govern espanyol en la crítica als escàndols que afectaven el govern de Felipe González, com el protagonitzat per l’exdirector general de la Guàrdia Civil Luis Roldán. Aquesta circumstància resultà al capdavall decisiva perquè Cañellas fos obligat a dimitir, fet que es materialitzà el 17 de juliol, enmig d’intensos rumors sobre una possible escissió de l’organització regional del PP. En el judici posterior passaren pel banc dels acusats Cañellas, l’aleshores conseller d’Obres Públiques, Jeroni Saiz, i el secretari general del PP, José Antonio Berastain. El 24 de juliol de 1997 el Tribunal Superior de Justícia de les Balears tancà el cas declarant provades les acusacions de suborn, però rebutjà les de prevaricació. Els acusats foren absolts perquè hom considerà que els fets havien prescrit.
El cas Bon Sossec consistí en l’adjudicació, per part de l’Empresa Funerària de Palma (setembre del 1997), del cementiri privat de Bon Sossec, al terme de Marratxí, per 1 170 milions de pessetes, a pagar en un període de 15 anys. La raó adduïda per l’Ajuntament de Palma per a l’operació era la necessitat d’ampliar el cementiri municipal de la capital mallorquina. Però des de l’oposició i determinats mitjans de comunicació hom denuncià que, en realitat, s’estava rescatant amb diners públics una empresa privada que havia fet fallida i en la qual hi tenia una participació destacada el mateix batlle de Palma, Joan Fageda.
El cas Bitel consistí en un presumpte espionatge del correu electrònic del socialista Francesc Quetglas Rosanes, president de la Comissió d’Urbanisme del Consell de Mallorca. En aquell moment, aquesta institució era governada pel Pacte de Progrés, però cl Govern de les Illes Balears, del qual depenia l’empresa pública Bitel, era controlat pel PP. Entre el 1998 i el 2000 el correu electrònic de Quetglas fou redirigit al gabinet del president balear Jaume Matas. El PSOE denuncià els fets des del setembre del 2000, acusant directament Matas, que en un debat parlamentari havia bravejat de disposar de documents interns de l’oposició socialista relatius a qüestions urbanístiques. Per contra, el PP adduí que es tractava d’un simple error informàtic. El suposat escàndol acabà als jutjats. El 26 de maig de 2005, l’Audiència Provincial de Palma absolgué la directora general de Presidència, Francisca Pascual, i el funcionari del Govern, Sebastià Vallori, que eren els únics imputats per un presumpte delicte de descobriment i revelació de secrets.
El cas Mapau, o cas Formentera, consistí en una suposada trama de captació de vots dels descendents d’emigrants balears a l’Amèrica Llatina, realitzada amb fons públics. El maig del 1998, el govern Matas contractà irregularment Maria de la Pau Segura (Mapau), pel que sembla, amb la funció d’empadronar a Formentera dotzenes de descendents d’emigrants balears a l’Argentina i l’Uruguai amb vista a les eleccions del 13 de juny de 1999. Amb aquest objectiu, al llarg dels mesos següents, Mapau Segura realitzà diversos viatges a l’Amèrica Llatina acompanyada del seu pare, el conegut periodista i cap de premsa de la Conselleria de la Presidència Miquel Segura. Cal tenir en compte que a Formentera es disputava un escó clau per a l’obtenció de la majoria absoluta popular i que, tradicionalment, es decidia per molt pocs vots de diferència. Tot i que en els dies previs a les eleccions aparegueren unes primeres informacions sobre la presència al cens d’aquests nous electors, fou una vegada constituït el primer govern del Pacte de Progrés que el suposat escàndol assolí la màxima transcendència mediàtica. Des de l’administració progressista es filtraren a la premsa (març del 2001) diversos informes elaborats per Miquel Segura i adreçats a Rosa Estaràs, en què es descrivia amb tot detall l’estratègia per captar aquests votants per al PP, principalment mitjançant la xarxa de cases regionals. Hom acusà funcionaris i membres de l’executiu conservador de frau electoral i de malversació de fons. Hi hagué una dotzena d’imputats, però el Tribunal Suprem rebutjà (octubre del 2002) incloure-hi Matas i Estaràs. El juliol del 2005, el Tribunal Superior de Justícia de Balears confirmà, per quatre vots a tres, aquesta decisió.
Eugenio Hidalgo passà a disposició judicial com a imputat pel cas Andratx, Palma, 30-11-2006.
EFE-E. Puertas
Finalment, el cas Andratx sortí a la llum pública el 27 de novembre de 2006. Aquell dia, foren detinguts i empresonats el batlle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, el director general d’Ordenació del Territori del Govern de les Illes Balears, Jaume Massot, i el zelador d’obres de l’Ajuntament, Jaume Gibert. Els implicats foren acusats de prevaricació, de blanqueig de diners i d’actuacions contra l’ordenació del territori. L’impacte mediàtic de l’anomenada operació Voramar fou molt considerable, ateses les implicacions que tenia per a destacats dirigents del PP balear. En aquest sentit, cal tenir en compte que, si bé Hidalgo havia estat elegit al capdavant d’una candidatura independent, durant la legislatura s’havia incorporat al PP i havia estat proposat com a candidat a la reelecció a penes quinze dies abans de la intervenció policial. A més, aviat es difongué que el president Jaume Matas i el secretari general del PP balear, José María Rodríguez, havien estat reunits amb Hidalgo el cap de setmana anterior a la seva detenció i l’havien avisat de la imminència de l’operació.
Com a conclusió, es pot dir que, en general, els tribunals de justícia arxivaren els casos o n’absolgueren els presumptes responsables. Tot i això, no hi ha dubte que les informacions divulgades pels mitjans de comunicació i l’ús que en feu l’oposició parlamentària serviren de manera important per desgastar la imatge del Partit Popular a les Balears. De fet, en la pèrdua de les majories absolutes de Matas el 1999 i el 2007 hi tingueren indubtablement algun efecte les crisis generades pel cas del Túnel de Sóller i el d’Andratx.