El nacionalisme balear, unit per formar la coalició Unitat per les Illes, Palma, gener del 2008.
EFE-M. Díez
A l’hora d’analitzar l’evolució històrica del nacionalisme polític a les Balears entre el 1995 i el 2007, cal tenir en compte l’existència d’un sistema de partits diferenciat a cadascuna de les illes de l’arxipèlag. Malgrat els diversos intents duts a terme, en la pràctica no hi ha, a hores d’ara, cap força política nacionalista amb una estructura interinsular prou consolidada. Per aquest motiu, cal analitzar d’una manera separada la situació a Mallorca, a Menorca i a les Pitiüses.
A Mallorca, des de la dècada dels vuitanta, l’espai del nacionalisme polític ha estat representat principalment pel Partit Socialista de Mallorca (PSM) i per Unió Mallorquina (UM). El PSM és una organització fundada el 1976 amb una ideologia socialista autogestionària i que, malgrat l’evolució posterior, s’ha mantingut sempre en unes posicions clarament d’esquerra. Defensa els Països Catalans com a nació cultural dels mallorquins, i les Illes Balears com a nació política. UM, per contra, sorgí el 1982 de la desfeta de la Unió de Centre Democràtic (UCD). Es defineix com a nacionalista, liberal i centrista, i durant tota l’etapa autonòmica ha protagonitzat acords de govern de signe diferent. Amb molta menys incidència, es pot esmentar la federació insular d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), sorgida el 1988 d’una escissió del PSM, i que constitueix el principal referent de l’independentisme a l’arxipèlag. Cal dir, tanmateix, que aquests anys s’ha reforçat l’autoctonisme transversal que caracteritza la política balear, per la qual cosa resultaria poc rigorós establir una distinció excloent entre forces nacionalistes i forces d’àmbit estatal. En aquest sentit, s’ha de destacar l’evolució del Partit Socialista de les Illes Balears-PSOE i, sobretot, d’Esquerra Unida i d’Els Verds. Aquestes dues darreres formacions impulsen, des del 2006, Alternativa Esquerra Unida-Els Verds de les Illes Balears, que defensa el dret d’autodeterminació i es considera una força política amb plena sobirania organitzativa.
Tot plegat explica que el nacionalisme progressista mallorquí hagi oscil·lat, al llarg d’aquests anys, entre dues possibles estratègies. D’una banda, una aproximació entre el PSM i UM que tindria com a objectiu, a mitjà i llarg termini, la conformació d’un tercer espai nacionalista, allunyat del debat esquerra-dreta, i amb plena disposició a assolir acords de govern tant amb el PP com amb el PSOE. D’altra banda, la constitució d’un punt d’encontre entre el nacionalisme progressista i l’esquerra alternativa. Aquesta darrera fórmula ha tingut plasmació en les eleccions generals del 2004 i en les autonòmiques del 2007 (coalicions Progressistes per les Illes Balears i Bloc per Mallorca, integrades pel PSM, EU, EV i ERC) i avui sembla haver-se imposat.
Evolució del vot del PSM. 1979-2003.
Al llarg del període estudiat, les forces nacionalistes a Mallorca han aconseguit a l’entorn del 20% dels sufragis en els comicis autonòmics, els més propicis per a aquestes formacions. Els millors resultats foren els de les eleccions de maig del 1999, en què el PSM assolí el 13,5% dels vots, i UM, el 9,1%. Això ha permès que aquests partits tinguin una presència parlamentària que oscil·la entre els set (1995, 1999) i els cinc escons (2007). Tanmateix, resulta indubtable la desigual implantació assolida pel nacionalisme als diferents municipis de l’illa. En línies generals, els principals bastions són a la ciutat de Manacor, als pobles petits i mitjans de l’interior de Mallorca —comarca del Pla— i en alguns municipis litorals poc afectats pel turisme. En canvi, les forces nacionalistes tenen una presència molt inferior a les zones que han conegut més immigració, en particular, el municipi de Calvià. A escala insular, durant el període 1995-2007 el nacionalisme ha estat present en tots els equips de govern del Consell de Mallorca i n’ha ostentat la presidència. A més, tant el PSM com UM i determinades candidatures independents pròximes al nacionalisme han disposat d’una forta presència municipal. Així, per exemple, el PSM ha tingut habitualment entorn d’un centenar de regidors i ha controlat d’una manera ininterrompuda batllies com les de Campanet i Petra. UM, per la seva banda, presideix o ha presidit ajuntaments de la importància de Manacor, Alcúdia, Sóller o Pollença. A Menorca, l’espai nacionalista és representat gairebé en exclusiva pel Partit Socialista de Menorca (PSMe). Aquesta formació sorgí el 1977 i, des del 1989, està associada amb el seu homònim mallorquí i amb l’Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa (ENE) en la federació PSM-Entesa Nacionalista. Si entre el 1987 i el 1994 el PSMe estigué aliat amb Esquerra Unida en la coalició Entesa de l’Esquerra de Mallorca (EEM), en els comicis autonòmics dels anys 1995, 1999 i 2003 optà per presentar-se en solitari, i en els del 2007 es decantà per un acord amb Els Verds. El PSMe ha tingut aquests anys una implantació electoral estable, encara que lleugerament decreixent, que se situa entorn del 8% dels sufragis i amb l’obtenció d’un escó a tots els comicis autonòmics celebrats. Té una presència força uniforme a tota l’illa, bé que destaca la seva important implantació a Ciutadella. Els pactes de govern amb el PSOE han permès als nacionalistes d’esquerra menorquins formar part, des del 1999, de l’equip de govern del Consell de Menorca. A més, al capdavant de coalicions progressistes han controlat batllies com les de Ferreries i es Mercadal, i s’han integrat dins la majoria municipal maonesa.
Finalment, a Eivissa i Formentera el nacionalisme polític té una presència gairebé residual. Aquesta circumstància s’explica per la seva tardana implantació, per la feblesa del nacionalisme cultural i per l’enorme impacte del turisme en aquest subarxipèlag. L’ENE, sorgida el 1989 a partir d’una escissió del PSOE, no arribà al 2% dels vots en les eleccions autonòmiques del 1995. Des del 1999, però, ha format part de les diverses coalicions progressistes constituïdes a les Pitiüses. Això li ha permès disposar d’alguns regidors i participar dins l’equip de govern de la vila d’Eivissa. Una cosa semblant es pot dir de la secció insular d’ERC.
En resum, per al moviment nacionalista de les Illes Balears, el període comprès entre els anys 1995 i 2007 presenta un balanç més aviat agredolç. D’un costat, s’ha confirmat la seva condició minoritària i s’ha esvaït del tot la possibilitat, prevista a la meitat dels anys noranta, almenys per a Mallorca, que arribàs a convertir-se en una de les forces hegemòniques dins el sistema insular de partits. A causa del reforçament del bipartidisme, hom ha pogut constatar una certa tendència decreixent quant al suport electoral que han obtingut aquests partits en els diferents comicis autonòmics. A més, les forces nacionalistes illenques no han aconseguit estar presents al Congrés dels Diputats ni han assolit una posició significativa dins el conjunt dels moviments nacionalistes de l’Estat espanyol ni de la Unió Europea. De tota manera, el joc d’aliances electorals i postelectorals ha propiciat que les forces polítiques que es reclamen d’aquesta ideologia assolissin uns nivells de poder institucional inèdits en la seva història. N’és una bona mostra la situació creada després de les eleccions del 2007, en què, malgrat la pèrdua de suport electoral, els partits nacionalistes han aconseguit integrar-se en els equips de govern de les Illes Balears, dels quatre consells insulars i de les capitals insulars, i han aconseguit el càrrec de senador autonòmic. Altrament, aquests anys s’ha assistit a una reestructuració constant de l’espai polític nacionalista, amb la pràctica de diverses fórmules d’entesa electoral i postelectoral. Una reestructuració que, tanmateix, no ha permès resoldre una de les grans mancances històriques del nacionalisme balear: la incapacitat per a establir una estratègia comuna per al conjunt de l’arxipèlag.