
El nacionalisme balear, unit per formar la coalició Unitat per les Illes, Palma, gener del 2008.
EFE-M. Díez
A l’hora d’analitzar l’evolució històrica del nacionalisme polític a les Balears entre el 1995 i el 2007, cal tenir en compte l’existència d’un sistema de partits diferenciat a cadascuna de les illes de l’arxipèlag. Malgrat els diversos intents duts a terme, en la pràctica no hi ha, a hores d’ara, cap força política nacionalista amb una estructura interinsular prou consolidada. Per aquest motiu, cal analitzar d’una manera separada la situació a Mallorca, a Menorca i a les Pitiüses.
A Mallorca, des de la dècada dels vuitanta, l’espai del nacionalisme polític ha estat representat principalment pel Partit Socialista de Mallorca (PSM) i per Unió Mallorquina (UM). El PSM és una organització fundada el 1976 amb una ideologia socialista autogestionària i que, malgrat l’evolució posterior, s’ha mantingut sempre en unes posicions clarament d’esquerra. Defensa els Països Catalans com a nació cultural dels mallorquins, i les Illes Balears com a nació política. UM, per contra, sorgí el 1982 de la desfeta de la Unió de Centre Democràtic (UCD). Es defineix com a nacionalista, liberal i centrista, i durant tota l’etapa autonòmica ha protagonitzat acords de govern de signe diferent. Amb molta menys incidència, es pot esmentar la federació insular d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), sorgida el 1988 d’una escissió del PSM, i que constitueix el principal referent de l’independentisme a l’arxipèlag. Cal dir, tanmateix, que aquests anys s’ha reforçat l’autoctonisme transversal que caracteritza la política balear, per la qual cosa resultaria poc rigorós establir una distinció excloent entre forces nacionalistes i forces d’àmbit estatal. En aquest sentit, s’ha de destacar l’evolució del Partit Socialista de les Illes Balears-PSOE i, sobretot, d’Esquerra Unida i d’Els Verds. Aquestes dues darreres formacions impulsen, des del 2006, Alternativa Esquerra Unida-Els Verds de les Illes Balears, que defensa el dret d’autodeterminació i es considera una força política amb plena sobirania organitzativa.
Tot plegat explica que el nacionalisme progressista mallorquí hagi oscil·lat, al llarg d’aquests anys, entre dues possibles estratègies. D’una banda, una aproximació entre el PSM i UM que tindria com a objectiu, a mitjà i llarg termini, la conformació d’un tercer espai nacionalista, allunyat del debat esquerra-dreta, i amb plena disposició a assolir acords de govern tant amb el PP com amb el PSOE. D’altra banda, la constitució d’un punt d’encontre entre el nacionalisme progressista i l’esquerra alternativa. Aquesta darrera fórmula ha tingut plasmació en les eleccions generals del 2004 i en les autonòmiques del 2007 (coalicions Progressistes per les Illes Balears i Bloc per Mallorca, integrades pel PSM, EU, EV i ERC) i avui sembla haver-se imposat.
Evolució del vot del PSM. 1979-2003.
Finalment, a Eivissa i Formentera el nacionalisme polític té una presència gairebé residual. Aquesta circumstància s’explica per la seva tardana implantació, per la feblesa del nacionalisme cultural i per l’enorme impacte del turisme en aquest subarxipèlag. L’ENE, sorgida el 1989 a partir d’una escissió del PSOE, no arribà al 2% dels vots en les eleccions autonòmiques del 1995. Des del 1999, però, ha format part de les diverses coalicions progressistes constituïdes a les Pitiüses. Això li ha permès disposar d’alguns regidors i participar dins l’equip de govern de la vila d’Eivissa. Una cosa semblant es pot dir de la secció insular d’ERC.
En resum, per al moviment nacionalista de les Illes Balears, el període comprès entre els anys 1995 i 2007 presenta un balanç més aviat agredolç. D’un costat, s’ha confirmat la seva condició minoritària i s’ha esvaït del tot la possibilitat, prevista a la meitat dels anys noranta, almenys per a Mallorca, que arribàs a convertir-se en una de les forces hegemòniques dins el sistema insular de partits. A causa del reforçament del bipartidisme, hom ha pogut constatar una certa tendència decreixent quant al suport electoral que han obtingut aquests partits en els diferents comicis autonòmics. A més, les forces nacionalistes illenques no han aconseguit estar presents al Congrés dels Diputats ni han assolit una posició significativa dins el conjunt dels moviments nacionalistes de l’Estat espanyol ni de la Unió Europea. De tota manera, el joc d’aliances electorals i postelectorals ha propiciat que les forces polítiques que es reclamen d’aquesta ideologia assolissin uns nivells de poder institucional inèdits en la seva història. N’és una bona mostra la situació creada després de les eleccions del 2007, en què, malgrat la pèrdua de suport electoral, els partits nacionalistes han aconseguit integrar-se en els equips de govern de les Illes Balears, dels quatre consells insulars i de les capitals insulars, i han aconseguit el càrrec de senador autonòmic. Altrament, aquests anys s’ha assistit a una reestructuració constant de l’espai polític nacionalista, amb la pràctica de diverses fórmules d’entesa electoral i postelectoral. Una reestructuració que, tanmateix, no ha permès resoldre una de les grans mancances històriques del nacionalisme balear: la incapacitat per a establir una estratègia comuna per al conjunt de l’arxipèlag.