Resumint en una sola idea l’evolució política de l’arxipèlag balear entre els anys 1995 i 2007, hom podria dir que s’ha caracteritzat pel reemplaçament de la tradicional hegemonia conservadora, que va marcar els dotze primers anys de poder autonòmic, per una situació d’alternança. Si bé, igual que durant el període 1983-95, el Partit Popular (PP) ha continuat essent la força política més votada en les diferents eleccions autonòmiques i ha controlat la presidència de la comunitat autònoma en 8 dels 12 anys objecte d’estudi, la major capacitat del Partit Socialista de les Illes Balears (PSIB-PSOE) per establir aliances amb altres formacions polítiques progressistes i nacionalistes explica que aquesta organització hagi format part de les majories de govern al Parlament o en algun dels consells insulars en totes les legislatures. En tot cas, com en l’etapa precedent, ha estat corrent la coexistència d’administracions de signe polític diferent a Madrid i a Palma. Sens dubte, aquesta darrera circumstància ha dificultat l’actuació dels diversos gabinets autonòmics, si bé, en contrapartida, aquests han comptat amb una creixent capacitat d’actuació per l’important increment del sostre competencial i del finançament autonòmic que s’ha experimentat al llarg del període.
L’inici del declivi del PP
Entre el 1995 i el 1999 va començar el procés que conduí a la pèrdua de poder autonòmic del Partit Popular. D’una manera paradoxal, aquest declivi tingué lloc en un moment en què els conservadors iniciaven una expansió sense precedents en el conjunt de l’Estat espanyol. Així, les eleccions generals de març del 1996 permeteren, per primera vegada, l’accés del PP al Govern espanyol, amb José María Aznar López al capdavant.
Fototeca.cat
Entre els anys 1983 i 1995 els populars, dirigits per l’advocat Gabriel Cañellas Fons (Palma, 1941), havien controlat el Govern balear, en solitari o en coalició. En les eleccions autonòmiques del 28 de maig de 1995, el PP va vèncer novament a les Balears en assolir el 44,7% dels vots. Els conservadors fonamentaren aquests bons resultats en els èxits obtinguts a les illes petites de l’arxipèlag. De fet, aconseguiren majoria absoluta en els consells insulars d’Eivissa-Formentera i Menorca, de tal manera que Antoni Marí Calbet i Joan Huguet Rotger foren reelegits presidents d’aquestes institucions. Els resultats a les Pitiüses no representaven, d’entrada, cap sorpresa. Els populars havien estat, des del 1977, la força majoritària a Eivissa i aquesta vegada arribaren al 50,6% dels vots. Menys previsible era la conquesta de la conservadora AIPF, que guanyà un l’escó a Formentera, tradicionalment en mans socialistes. Però, sobretot, resultava significatiu l’èxit del PP a Menorca. Els conservadors ja governaven aquesta illa des del 1991, però aquells quatre anys aquesta majoria s’havia fonamentat en el suport d’un conseller trànsfuga del PSOE. Cal dir, tanmateix, que la fragmentació del vot progressista va propiciar el triomf absolut dels conservadors menorquins, a causa del trencament (1994) de l’Entesa de l’Esquerra de Menorca, que agrupava el PSM i EU.
En canvi, els populars fracassaren en l’intent d’obtenir el control absolut del Consell de Mallorca. En aquesta institució, en què el PP havia aconseguit setze escons, es formà una majoria integrada per grups d’esquerres i nacionalistes —PSOE (8 consellers), PSM (5), UM (2) i EU (2)— que permeté Maria Antònia Munar i Riutort (UM) arribar a la presidència i deixar els conservadors en l’oposició. Sens dubte, la decisió del partit regionalista d’aliar-se amb l’esquerra s’explica en bona part per la percepció que, els anys anteriors, el PP havia intentat destruir la base electoral d’UM, amb mesures com la reforma de la Llei electoral i la captació d’un important sector de militants procedents d’aquesta organització. Cal tenir en compte que en les eleccions del 1991 el PP i UM havien presentat llistes conjuntes, però que a la meitat de la legislatura de 1991-95 l’acord s’havia trencat i els regionalistes havien iniciat un acostament cap a l’esquerra, que tingué una transcendència indubtable els anys següents. De fet, des del maig del 1994 la presidència conservadora del Consell havia hagut de cohabitar amb una comissió de govern controlada pel PSOE, el PSM i UM.
No acabaren aquí els problemes del PP balear. Al cap d’uns quants dies de la constitució del nou executiu illenc, es reactivà un cas de corrupció que afectava el president de la comunitat des d’anys enrere: les informacions sobre el cobrament de comissions efectuat pel PP, a canvi de la concessió de les obres de construcció del túnel de Sóller a l’empresa d’Antoni Cuart Ripoll, antic soci de Cañellas. Cal tenir en compte que l’estratègia de desgast practicada pel PP estatal contra el Govern socialista de Felipe González Márquez es basava aleshores en la denúncia dels diferents escàndols que afectaven el PSOE, en particular els anomenats casos Roldán i Filesa. Per aquest motiu, des de la direcció central del PP es considerà que el cas Túnel de Sóller podia perjudicar seriosament les expectatives electorals de José María Aznar, a un any de les eleccions generals. D’aquesta manera, el 17 de juliol Cañellas renuncià a les presidències del Govern balear i del PP regional, bé que conservà l’escó al Parlament de les Illes i el lideratge del grup parlamentari. Culminava així un llarg procés en el qual el president balear havia comptat amb una ferma adhesió de l’organització regional del partit. De fet, la seva dimissió fou producte, fonamentalment, de les pressions personals de José María Aznar, fins al punt que, des de l’entorn de Cañellas, s’arribà a plantejar la possibilitat de trencar amb l’organització estatal del PP.
O. Pipkin-EFE
El 28 de juliol fou investit president del Govern Cristòfol Soler Cladera (Inca, 1956), fins aleshores president del Parlament balear. Per reemplaçarlo en la direcció de la cambra legislativa balear fou elegit Joan Huguet, mentre que Cristòfol Triay Humbert se situà al capdavant del Consell de Menorca. D’entrada, Soler era considerat un home de confiança de Cañellas —de fet, mantingué bàsicament el mateix equip—, però aviat es desmarcà del seu antecessor. Dotat d’un tarannà més conciliador i dialogant que Cañellas, la gestió política del nou president es caracteritzà per l’adopció d’una línia moderada i centrista.
Aquesta es manifestà, en primer lloc, en una actitud força receptiva cap a les reivindicacions culturals i lingüístiques. En aquest sentit, poden destacar-se la creació de la Direcció General de Política Lingüística, la potenciació de la Junta Avaluadora del Català i la creació d’un consell assessor de política lingüística, amb la participació d’institucions, associacions de veïns i entitats culturals. Dins la mateixa línia, el maig del 1996 se signà un acord de cooperació amb el Govern de la Generalitat de Catalunya que incloïa aspectes culturals, lingüístics i de promoció turística. A més, Soler anuncià una actuació més conservacionista que la de Cañellas en matèria d’ordenació territorial, bé que aquesta no s’arribà a concretar d’una manera efectiva. Així, per exemple, el març del 1996 el Govern balear aprovà un pla específic de protecció per a la costa sud del municipi de Ciutadella.
Des del començament del 1996, aquesta línia d’actuació fou rebutjada obertament per un sector del PP balear, encapçalat pel seu predecessor en el càrrec i amb importants derivacions a determinats mitjans de comunicació, com la delegació local del diari «ABC». Des d’aquests àmbits, hom acusà Soler de pancatalanista per la seva política lingüística i el seu suport explícit a la diada organitzada aquella primavera per l’Obra Cultural Balear.
Altrament, les eleccions generals de març del 1996 havien proporcionat a l’esquerra balear uns resultats esperançadors. Tot i que el PP s’havia mantingut com a primera força política de l’arxipèlag (45,1% dels vots i 4 diputats, davant el 35,9% i 3 diputats del PSOE), per primera vegada des del 1977 el conjunt dels partits d’esquerra havia superat en nombre de vots la centredreta. Però, sobretot, l’important èxit aconseguit per la candidatura de la independent esquerrana Pilar Costa i Serra al Senat per Eivissa-Formentera, obria la porta a una futura majoria progressista al Parlament balear. Ni tan sols l’accés al poder de José María Aznar —amb una majoria parlamentària molt més precària del previst, fins al punt que hom parlà de la dolça derrota dels socialistes— anul·lava les expectatives esquerranes.
En aquest context, Soler va veure limitada la seva capacitat d’actuació per la més que dubtosa lleialtat d’una part dels seus consellers, pròxims als sectors més conservadors del PP. D’aquesta manera, aviat es va constatar la necessitat que tenia d’envoltar-se d’un equip més afí a les seves posicions. Però l’intent de reestructurar el Govern, el 27 de maig de 1996, se saldà amb un estrepitós fracàs. Davant l’intent de Soler d’excloure els homes més fidels a l’expresident Gabriel Cañellas, aquest reaccionà tot d’una. El grup parlamentari popular —atiat pel mateix Cañellas i l’expresident del consell de Mallorca, Joan Verger Pocoví— retirà la confiança a Soler, i aquest va haver de dimitir l’endemà.
El nou president del Govern balear, Jaume Matas Palou (Palma 1956), fou investit en segona votació el 12 de juny de 1996. Es tractava d’un jove economista que, des del juny del 1993, havia exercit el càrrec de conseller d’Economia i Hisenda, i a qui la remodelació governamental prevista per Soler hauria desplaçat a un càrrec de menys rellevància. El qüestionament, per un grup de militants del PP, de les formes utilitzades per forçar la renúncia de Soler, ocasionà que dos diputats autonòmics afins a l’expresident —Joan Marí Tur i Joana Aina Vidal Bruguera— es desmarcassin en la votació d’investidura, posant així en perill l’estabilitat governamental. Marí Tur acabà reincorporant-se a la disciplina del partit, però Joana Aina Vidal fou expulsada del PP i passà al grup mixt (novembre del 1996). Tanmateix, el grup parlamentari popular mantingué la majoria absoluta, amb 30 diputats, fins el final de la legislatura.
Malgrat tot, la posició de Matas fou summament complexa al llarg d’aquest període. El cansament per la llarga permanència dels conservadors en el poder i l’accidentat procés polític que havia caracteritzat el primer any de legislatura, contribuí a generalitzar la sensació que es preparava un canvi de cicle en la història autonòmica balear. Entre el 1996 i el 1997 aparegueren rumors entorn d’una hipotètica escissió dins el PP balear, en aquest cas protagonitzada pel sector solerista, al qual hom atribuí el pla de refundar la democristiana Unió Democràtica de les Illes Balears. Tot i que finalment aquestes especulacions no es concretaren, al llarg dels dos darrers anys de legislatura el PP patí noves divisions internes, fonamentalment relacionades amb problemàtiques de caràcter local, sobretot a Menorca i a Eivissa.
O. Pipkin-EFE
El nou Govern intentà contrarestar la imatge d’inestabilitat que havia creat el primer any de legislatura, amb una intensa activitat en matèria normativa i de projectes d’inversions que contrastava amb la relativa inacció de l’època de Gabriel Cañellas. Cal tenir en compte que el gabinet de Matas tingué més capacitat d’inversió, gràcies al sistema de finançament per a les comunitats autònomes impulsat pel Govern d’Aznar dins dels seus acords amb CiU. D’aquesta manera, des del 1997 les Balears recaptaren el 30% de l’IRPF. La millora del finançament resultava indispensable per fer cara a les noves i importants competències assumides durant aquesta legislatura. Així, aquests anys l’IMSERSO, la Universitat de les Illes Balears i l’ensenyament no universitari passaren a dependre de la comunitat autònoma. En particular, el traspàs de les competències educatives —materialitzat el 1998, amb una dotació de 40 800 milions de pessetes per gestionar 390 immobles i entorn de 6 800 empleats públics— incrementava d’una manera espectacular el personal funcionarial dependent de la comunitat autònoma de les Illes Balears (CAIB) i implicava que, per primera vegada, aquesta es feia càrrec d’un servei essencial que afectava la vida quotidiana d’una gran part dels ciutadans balears. Cal tenir en compte, a més, que les Illes esdevenien així la primera comunitat autònoma de l’anomenada via lenta que rebia aquestes competències. Altrament, al començament del 1999 entrà en vigor una segona reforma de l’Estatut d’Autonomia, que preveia l’assumpció de les competències en matèria de sanitat i seguretat social.
En general, Matas es decantà pel retorn a la tradicional política conservadora en matèria territorial i lingüística, si bé en ocasions introduí matisos importants. Així, en el camp de l’ensenyament s’aprovà (1997) el Decret de Mínims o Decret Flaquer, considerat un important avanç respecte a la normativa anterior. D’aquesta manera, es disposava que almenys el 50% de l’educació obligatòria s’hauria de vehicular en llengua catalana, mentre que la decisió sobre la resta correspondria a cada centre escolar. Interessat a evitar conflictes amb el funcionariat docent, el Govern establí un pacte d’estabilitat laboral del professorat interí. Altrament, s’instaurà la gratuïtat de l’ensenyament entre els tres i els sis anys als centres educatius privats concertats.
Pel que fa a la política territorial, l’abril del 1999 entraren en vigor les Directrius d’Ordenació Territorial (DOT), que, en teoria, restringien notablement el creixement urbanístic. Així, es prohibia la construcció d’habitatges a menys de 250 o 500 m de la costa, segons el tipus d’immoble, i es desclassificaven unes 4 500 hectàrees de sòl urbanitzable. El Govern de Matas explicà que amb les DOT s’imposava un sostre màxim de població residencial i turística d’1 720 000 persones, i que el territori es descarregava de la pressió de prop de 2,3 milions de places. Però des dels sectors ecologistes es denuncià que, en realitat, el territori descarregat tenia un potencial d’acollida molt inferior i que, paral·lelament, s’autoritzava els plans insulars a distribuir entre els municipis un important conjunt de sòls urbanitzables en zones contigües. En tot cas, la iniciativa demostrava l’acceptació generalitzada de la necessitat de contenir el creixement urbanístic.
El Govern del PP també intentà dur a terme una certa modernització de l’activitat turística, a partir del principi que calia limitar el nombre de places i combatre l’estacionalitat vacacional. En aquest sentit, el 1999 s’aprovà la Llei general turística, que pretenia combatre el progressiu envelliment de les infraestructures hoteleres, precedida de diversos decrets (1996-98) que frenaven la creació de noves places hoteleres i regulaven el funcionament dels transports turístics terrestres. Així, es prohibia la creació de noves places hoteleres i d’apartaments si prèviament no es destruïa el mateix nombre de les que es volien crear.
Mentrestant, els escàndols persistiren i desgastaren considerablement la imatge de l’executiu conservador. D’una banda, prosseguí la causa pel cas túnel de Sóller, que culminà amb la sentència (24 de juliol de 1997) del Tribunal Superior de Justícia de les Balears, que declarà provat que Cañellas i altres col·laboradors seus havien comès un delicte de subornació. Tot i que la sentència no tingué repercussions penals perquè es determinà que el delicte ja havia prescrit, la retirada de l’expresident de la vida política fou inevitable. Cañellas renuncià a la direcció del grup parlamentari el març del 1997, i acabà deixant l’escó el febrer del 1999 (encara que en aquesta darrera decisió hi influí també el seu desacord amb algunes actuacions del Govern de Matas en la darrera fase del mandat). El mateix afer costà la cartera al conseller de Funció Pública, José Antonio Berastain Díez. Altrament, l’anomenat cas Calvià —intent de suborn d’un regidor socialista de Calvià, el gener del 1992— es reactivà el maig del 1996, en obrir-se una causa contra Cañellas per la seva relació amb aquest afer. A més, es difongueren les primeres informacions periodístiques sobre un presumpte espionatge electrònic al diputat socialista Francesc Quetglas Rosanes (cas Bitel). Finalment, esclatà l’anomenat cas Agricultura, un presumpte delicte de malversació de fons relacionat amb la compra de la seu de la Conselleria d’Agricultura.
En tot cas, l’experiència de govern de centreesquerra al Consell de Mallorca —ja aleshores anomenat Pacte de Progrés— no estigué exempta de problemes. D’una banda, cal tenir en compte que Munar disposava d’una majoria precària, atès que Esquerra Unida havia decidit no integrar-se en l’equip de govern i es reservava la llibertat de vot per a determinades qüestions. A més a més, també es produïren dissensions puntuals entre els tres partits que ocupaven departaments executius. L’episodi més representatiu tingué lloc el juny del 1996 quan la presidenta del Consell destituí els consellers del PSM, a causa de les reticències d’aquests amb relació a la política de residus.
De tota manera, al cap d’unes setmanes el conflicte se solucionà i, a partir d’aleshores, el pacte UM-PSOE-PSM gaudí d’una certa estabilitat. Això propicià una gestió que permetia fer visible l’existència d’una alternativa política al PP. Per primera vegada, el Consell —considerat fins aleshores una institució subsidiària del Govern balear— assolí un indubtable protagonisme polític i promogué mesures proteccionistes en matèria d’ordenació del territori. Destacà, en aquest sentit, la primera gran moratòria que, impulsada pel conseller d’Ordenació del Territori Francesc Quetglas, impedí la construcció (1998) de 77 urbanitzacions que afectaven 2 200 hectàrees i 103 000 places. L’equip de govern del Consell també promogué diverses iniciatives d’impacte dins l’àmbit cultural i patrimonial, i de la identitat mallorquina (proclamació de La Balanguera com a himne de Mallorca i del Dotze de Setembre com a diada). El conflicte entre ambdues institucions es feu clarament manifest en el rebuig del Consell de Mallorca a acceptar noves competències en matèria de menors, espectacles i certes activitats econòmiques per considerar que no estaven prou dotades.
S’arribà així a les eleccions del 13 de juny de 1999 amb una situació força oberta. La campanya electoral estigué marcada per la crispació. Els populars s’esforçaren a oferir una imatge centrista, i basaren el seu missatge en la figura de Jaume Matas, que aleshores ja tenia un alt nivell de popularitat. El PSIB, per la seva banda, presentava com a candidat Francesc Antich i Oliver (Caracas, 1958), que el 1998 havia obtingut la nominació després d’imposar-se contra tot pronòstic en unes eleccions internes entre la militància («primàries») al secretari general Andreu Crespí Plaza. Antich era un polític jove i escassament conegut a l’arxipèlag, malgrat la seva experiència com a alcalde d’Algaida i conseller insular. També representava el sector més autoctonista dels socialistes illencs, fins al punt que adoptà la consigna de «més PSIB i menys PSOE» com a símbol de la seva estratègia política. Cal destacar que, per primera vegada, tingué lloc un debat televisiu entre els dos principals aspirants a la presidència. Altrament, el procés electoral es va distingir dels anteriors per la major coordinació entre els partits d’esquerra. Així, a Mallorca, Esquerra Unida i Els Verds presentaren una llista conjunta, mentre que a les Pitiüses es formaren àmplies coalicions (Pacte Progressista, Coalició d’Organitzacions Progressistes) que agrupaven el PSOE, Esquerra Unida, Els Verds, Esquerra Republicana i l’Entesa Nacionalista i Ecologista (soci eivissenc del PSM de Mallorca i Menorca).
Aquest agrupament del vot resultà decisiu perquè els populars —tot i ser la força més votada— perdessin la majoria absoluta. Així, l’esquerra arrabassà dos escons al PP a les Pitiüses i un a Menorca. La victòria progressista a Formentera es va veure afavorida per l’esclat, en plena campanya electoral, de les primeres informacions sobre un nou escàndol relacionat amb l’existència d’una trama de captació de vots d’emigrants a l’Argentina i l’Uruguai (cas Formentera). Tot i que el PP fou la força més votada, no aconseguí la majoria absoluta en cap de les quatre illes de l’arxipèlag. Mentre que en els consells de Menorca i d’Eivissa-Formentera l’esquerra sumà unes ajustades majories que li asseguraven el control d’aquestes institucions, en el Parlament balear i en el Consell de Mallorca Unió Mallorquina restà com a força determinant que havia de decidir el signe dels futurs governs de l’illa principal de l’arxipèlag i del conjunt de la comunitat autònoma.
El català a les Illes
O. Pipkin-EFE
Trencant amb la política cultural i lingüística tradicional del govern autonòmic balear en mans del Partit Popular, l’elecció de Cristòfol Soler Cladera obrí un nou escenari en aquest àmbit. Així, al marge de diferents decisions destinades a potenciar el català propi de les Illes Balears i les Pitiüses, el 17 maig de 1996 se signà un acord de col·laboració en matèria lingüística, cultural i turística amb la Generalitat de Catalunya presidida pel nacionalista Jordi Pujol. En una solemne cimera institucional Catalunya-Balears, semblava que els recels i la manca d’acords d’èpoques anteriors podien deixar-se enrere i encetar una nova etapa d’impuls amb una col·laboració decidida entre ambdós governs. Pujol va rebre els representants del món econòmic i cultural de les Balears i hi va parlar llargament. Tanmateix, les crisis i dissensions internes dins del Partit Popular van provocar que Soler perdés la confiança del Parlament Balear el 27 de maig i fos substituït per Jaume Matas.
La corrupció a les Illes
CAGB
Al llarg de la presidència de Gabriel Cañellas (1983-95), i especialment en els darrers anys, els casos de presumpta corrupció o de malversació de cabals públics foren una nota constant en l’actualitat política illenca. Entre aquests casos, un dels mes destacats i que més s’allargaren fou l’anomenat Cas Agricultura. Segons la causa judicial oberta arran de la denúncia interposada per Esquerra Unida i el Partit Socialista de Mallorca, Cañellas estava implicat en la malversació de fons públics per la compra il·legal de la nova seu de la Conselleria d’Agricultura el 1991. Al gener del 1997, després de sis anys d’investigacions, el Tribunal Superior de Justícia de les Balears arxivà la causa per manca d’indicis contra l’expresident balear. Durant aquell mateix any també fou absolt successivament en els casos Calvià i del túnel de Sóller. Tampoc no va ser condemnat pel delicte de finançament il·legal de partits polítics per la prescripció dels fets.
La Universitat de les Illes Balears
UIB
Creada el 1978 en plena transició de la dictadura franquista a la democràcia, la Universitat de les Illes Balears suposava la inauguració de la vida universitària a l’arxipèlag. Per primer cop, deixant al marge l’Estudi General, els ciutadans de les Illes Balears i Pitiüses podien cursar llicenciatures sense la necessitat imprescindible de trasllada-se a Barcelona (o a d’altres ciutats) per integrar-se a alguna de les seves universitats, com havien fet els darrers segles. Situada a l’illa de Mallorca i a set quilòmetres de Palma, entre els nuclis Son Espanyol i Sa Garriga, la seva creació ha generat una nova vida acadèmica a les Balears. Amb una àmplia oferta de titulacions, encara hi ha mancances en determinats àmbits acadèmics com els de l’arquitectura, la medicina o la informàtica. Des del 28 de març de 2007 és dirigida per la rectora Montserrat Casas Ametller, que ha esdevingut la primera dona que ocupa aquest càrrec, després de ferho Antoni Roig Muntaner (1978-81), Antoni Ribera Blancafort (1981-82), Nadal Batle Nicolau (1982-95), Llorenç Huguet Rotger (1995-2003) i Avel·lí Blasco Esteve (2003-07).
El Pacte de Progrés
Després de les eleccions, el PSOE, el PSM, EU, Els Verds i UM arribaren a un acord que els permeté governar la comunitat autònoma i els tres consells insulars mitjançant diverses fórmules. La negociació fou summament complexa, i no culminà fins a la signatura, el 19 de juliol, d’un acord programàtic i de repartiment d’àrees de gestió. Aquest acord, inspirat en el que havia governat el Consell de Mallorca entre els anys 1995 i 1999, fou anomenat Pacte de Progrés. Entre els objectius programàtics del Pacte hi havia qüestions com la regeneració de la vida política, el reforçament de les competències dels consells insulars, la protecció del medi ambient, l’impuls de la normalització lingüística i la promoció del transport públic. Es tractava d’una experiència gairebé inèdita a Espanya, per la qual cosa els mitjans de comunicació estatals hi dedicaren una gran atenció.
O. Pipkin-EFE
La distribució de càrrecs tingué en compte el pes electoral dels diversos grups que integraven el pacte, però amb una notable sobrerepresentació d’Unió Mallorquina, en atenció a la seva condició de frontissa. Així, el 23 de juliol, el socialista Francesc Antich fou elegit president del Govern de les Illes Balears, integrat per membres dels diversos partits d’esquerra. La vicepresidència fou per a Pere Sampol Mas, del PSM. Dins el nou executiu, els socialistes controlaven set carteres; el PSM, tres; Esquerra Unida, dues, i Els Verds, una. Unió Mallorquina no s’integrà dins el Govern, però li assegurà el suport parlamentari a canvi de la presidència del Parlament —que ocupà Maximilià Morales Gómez— i, sobretot, d’obtenir el control del Consell de Mallorca. Aquesta institució continuà presidida per Maria Antònia Munar, amb un equip integrat només per consellers d’UM i el PSM. En el Consell de Menorca, ocupà la presidència la socialista Joana Barceló Martí, al capdavant d’una coalició entre el PSOE, el PSM i EU. El d’Eivissa-Formentera fou dirigit per la independent d’esquerra Pilar Costa, candidata del Pacte Progressista i de la COP. Finalment, Esquerra Unida aconseguí l’escó de senador autonòmic, càrrec que recaigué en el sindicalista Manuel Cámara Fernández.
El Pacte no tingué un reflex automàtic a escala municipal. Així, els conservadors mantingueren l’Ajuntament de Palma com a principal àmbit de poder institucional en la comunitat autònoma, però també la majoria dels municipis eivissencs, i una bona part dels ajuntaments mitjans de Mallorca, com els d’Inca, Llucmajor o sa Pobla. Per la seva banda, les forces progressistes controlaren gairebé tots els ajuntaments menorquins, el de la vila d’Eivissa, el de Formentera i els d’algunes localitats mallorquines importants, com Manacor, Alcúdia, Sóller, Calvià i Felanitx.
O. Pipkin-EFE
Tot i que la formació del nou Govern generà una enorme il·lusió entre els segments de la societat civil afins a les tesis progressistes, d’un bon començament aquest xocà amb nombroses dificultats. D’una banda, la necessitat de conciliar els interessos, sovint contraposats, dels diversos partits que integraven el pacte. De fet, hom constatà d’un bon començament que cada formació política controlava en solitari els seus propis àmbits de poder. Des dels mitjans de comunicació es criticà, en particular, que cada conselleria actuàs com si constituís un compartiment estanc, sense que la Presidència de l’executiu dugués a terme una veritable coordinació d’actuacions. En segon lloc, era obvi que el Partit Popular continuava essent una força sòlidament implantada, amb un enorme suport ciutadà i la indubtable capacitat d’acció que li permetia el control de l’Ajuntament de Palma i, sobretot, del govern de l’Estat. Així, el bloqueig practicat pel gabinet de José María Aznar a les principals iniciatives del Govern d’Antich deixà aquest en una situació força precària per manca de finançament. I, finalment, no es pot oblidar el radical rebuig de determinats sectors empresarials i mitjans de comunicació locals i estatals al Govern progressista. En aquest sentit, destacà l’actuació d’entitats com la Federació Hotelera de Mallorca i de diaris com la delegació local d’“El Mundo”. Altrament, i malgrat els grans recursos destinats a la propaganda institucional, la política comunicativa del Govern progressista fou manifestament ineficaç.
Com és habitual en la història autonòmica balear, les qüestions territorials marcaren la legislatura. En aquest camp, el Govern progressista establí noves restriccions en declarar inedificables totes les àrees naturals d’especial protecció incloses dins la Llei d’espais naturals i eliminar les excepcions que establien les DOT als municipis de Ciutadella i Campos, entre altres mesures. La competència en ordenació territorial fou transferida als consells insulars, els quals impulsaren l’any 2000 sengles moratòries urbanístiques, a l’espera que s’aprovessin els respectius plans territorials. El 2001 entrà en vigor la Llei de protecció ambiental de ses Salines d’Eivissa i Formentera. Altrament, s’apostà per la creació de nous parcs naturals, no sense polèmica. Així, el de la serra de Llevant, aprovat el novembre del 2001, generà un fort rebuig dels propietaris de la zona.
D’altra banda, els desencontres del Govern amb els poders fàctics s’accentuaren, sobretot arran de la decisió d’introduir un impost a les estades turístiques, la famosa ecotaxa. Aprovada l’abril del 2001, implicava que totes les persones que passassin una nit en un hotel, apartament o càmping de les Illes Balears haurien de pagar una taxa que oscil·laria entre 0,25 i 2 euros diaris, segons el tipus d’allotjament. La recaptació es destinaria a la millora de zones turístiques i a la recuperació d’espais rurals i naturals. Tot i que el Govern aspirava que la taxa fos recaptada als aeroports, la negativa d’AENA a col·laborar obligà que aquesta funció fos exercida pels responsables dels allotjaments turístics, fet que contribuí decisivament a la impopularitat de la mesura en el sector turístic. Des del PP i determinats àmbits afins, es criticà durament aquesta mesura, a la qual es responsabilitzà de ser la causa de la baixada de l’activitat turística experimentada des del 2001.
Un dels grans problemes que hagué d’afrontar el Govern del Pacte fou el de la mobilitat terrestre, particularment a Mallorca. Antich renuncià a la construcció de les autopistes projectades per l’executiu anterior i optà pels desdoblaments de carreteres, que es dugueren a terme amb un ritme en general molt lent. L’aposta pel transport públic es concretà en un intent d’ordenar el caòtic servei d’autobusos i la inauguració de les línies ferroviàries Inca-Sa Pobla (2000) —iniciada durant el primer Govern de Matas— i Inca-Manacor (2003). Des de l’oposició s’acusà el Govern balear d’haver deixat passar la possibilitat d’obtenir les inversions estatals previstes per al model viari anterior, mentre que Antich denunciava la negativa del Govern d’Aznar a finançar els nous projectes promoguts pel Pacte.
O. Pipkin-EFE
La política educativa, cultural i lingüística, controlada pel PSM, inclogué la construcció de nous centres escolars públics, l’ampliació dels cicles de formació professional, l’adopció de mesures per a garantir la igualtat d’oportunitats entre els pares a l’hora d’elegir escola, i un impuls a l’ensenyament del català, bé que no se’n modificà la normativa anterior. Es participà (2002) en la creació, conjuntament amb la Generalitat de Catalunya, de l’Institut Ramon Llull, dedicat a la promoció de la cultura catalana a l’exterior. Altrament, el 2001 s’arribà a un acord per al traspàs de les competències en sanitat a la comunitat autònoma, que es va fer efectiu l’1 de gener de 2002, amb les quals el sostre competencial previst en l’Estatut del 1983 quedà pràcticament assolit. Es posà en marxa l’hospital de Son Llàtzer, a Palma. En matèria social i de polítiques d’igualtat, cal destacar la creació de l’Institut Balear de la Dona i la Llei de parelles estables. Finalment, des de la Conselleria de Treball s’intentà ampliar la inspecció per combatre els accidents laborals i es creà (2000) el Servei d’Ocupació de les Illes Balears.
La Llei de consells insulars, aprovada el 2000, amplià la capacitat d’actuació d’aquestes institucions, en atorgar la possibilitat de nomenar consellers executius no electes i directors generals. Aquesta mesura responia principalment a l’interès d’Unió Mallorquina d’aprofundir en l’autogovern de l’illa de Mallorca i enfortir les competències de l’executiu que dirigia Maria Antònia Munar. De fet, el 2001 els consells passaren a controlar noves matèries, com carreteres, ordenació del territori o serveis socials, i l’any 2002 fou aprovat un nou sistema de finançament. En contrast amb aquest procés de descentralització cap als ens insulars, des d’alguns ajuntaments es criticà la limitada atribució de recursos i competències cap als municipis. En concret, el batlle de Palma Joan Fageda Aubert criticà la manca de voluntat del Govern d’impulsar una llei de capitalitat que asseguràs l’adequat finançament de la ciutat.
Però més enllà de les accions concretes exercides pel Govern del Pacte de Progrés, la legislatura 1999-2003 es caracteritzà, sobretot, per ser extremament turbulenta. Aviat se succeïren les crisis internes dins el Govern del Pacte, i es generalitzà una imatge de divisió, descoordinació i indecisió. Així, ja el maig del 2000 dimití el conseller d’Agricultura Joan Mayol Serra (PSM), fonamentalment a causa de la protesta de la Federació Agrícola i Ramadera de les Balears (FAGB), organització que aplegava els empresaris agraris balears. El febrer del 2001 queia Misericòrdia Ramon Juanpere, consellera d’Innovació i Energia, acusada d’haver signat un contracte blindat a un alt càrrec del seu departament. El setembre del mateix any era destituït el conseller d’Obres Públiques, Habitatge i Transports, Josep Antoni Ferrer Orfila, a qui s’atribuïa una deficient gestió en matèria de construcció de carreteres.
A més, la posició d’Antich es va veure seriosament deteriorada la primavera del 2000 arran de l’espectacular victòria del PP en les eleccions generals de març. Els populars assoliren la majoria absoluta al Congrés dels Diputats i al Senat, i a les Balears aconseguiren un èxit històric, en aconseguir el 53,8% dels vots i 5 dels 7 diputats en disputa. Al cap de pocs dies, Pilar Costa expulsava el conseller verd Joan Buades Beltrán de l’equip de Govern del Consell d’Eivissa i Formentera, a causa de desavinences respecte a la política territorial i la disciplina urbanística. Buades passà al grup mixt del Consell pitiús i des d’aleshores tendí a desmarcar-se permanentment de l’equip de Govern, que quedà en minoria. Les diferències entre Els Verds i la resta dels grups signants del Pacte reaparegueren en diverses ocasions durant la legislatura, i la mateixa consellera verda del Govern balear, Margalida Rosselló Pons, adoptà una línia diferenciada en matèries com la gestió dels recursos hídrics i els parcs naturals. Cal tenir en compte que alguns dels projectes emblemàtics del grup ecologista, com la Llei de biodiversitat, no aconseguiren superar el tràmit parlamentari, principalment a causa de l’escàs entusiasme que els seus projectes generaven en Unió Mallorquina.
De tota manera, l’oposició conservadora tampoc no estigué exempta de problemes. Desorientat després de la derrota del juny del 1999, al començament d’octubre d’aquell any el PP balear reelegí Jaume Matas president, no sense una oposició del sector més proper a Gabriel Cañellas. El seu nomenament, l’abril del 2000, com a ministre de Medi Ambient, deixà momentàniament el grup parlamentari popular sense un líder clar, però paral·lelament permeté als conservadors illencs tenir una punta de llança per a la reconquesta del poder autonòmic. De fet, des del seu càrrec a Madrid, Matas promogué nombrosos projectes relatius a l’arxipèlag, en particular la construcció de dessalinitzadores i la regeneració de platges artificials, que foren àmpliament divulgats. En contrapartida, durant tota la legislatura prosseguiren les informacions sobre alguns dels presumptes escàndols de corrupció del període anterior, en particular els casos Formentera —rebatejat com a cas Mapau— i Bitel. A més, no es poden oblidar les crisis que, entre el 2002 i el 2003, enterboliren la imatge pública del Govern d’Aznar, com el desastre del petrolier «Prestige» i el suport a la intervenció nord-americana a l’Iraq. Cal tenir en compte que l’episodi gallec afectava particularment Matas, atesa la seva condició de responsable dels temes mediambientals de l’executiu espanyol. De tota manera, al començament del 2003, el PP decidí proposar-lo novament candidat a la presidència del Govern, i Catalina Cirer Adrover —fins aleshores delegada del Govern de l’Estat a la CAIB— va ser elegida per aspirar a la batllia de Palma.
En iniciar-se la campanya per a les eleccions autonòmiques del 25 de maig de 2003 la majoria dels analistes preveien una victòria del Pacte, i fins i tot es considerava probable que l’esquerra assolís la majoria suficient per a governar sense el concurs d’UM. Els pronòstics fracassaren estrepitosament, atès que els populars i els seus aliats de Formentera sumaren la majoria absoluta. El triomf conservador s’explica, en part, gràcies a la seva eficaç campanya electoral, centrada principalment en la crítica a l’actuació del Pacte en matèria turística i territorial. El PP-AIPF fonamentà la seva victòria en els avanços aconseguits a les Pitiüses, on guanyà dos nous escons. Quant als resultats per illes, el PP recuperà també el Consell d’Eivissa i Formentera (8 consellers enfront dels 5 del Pacte Progressista), i Pere Palau Torres reemplaçà Pilar Costa al capdavant d’aquesta institució. Al Consell de Mallorca es formà una majoria entre el PP i UM, que permeté la reelecció de Maria Antònia Munar. UM passà a controlar la pràctica totalitat dels departaments d’aquesta institució, si bé les competències en tercera edat, benestar social i esports s’agruparen en un nou organisme —S’Institut—, presidit per Antoni Serra Torrens, del Partit Popular. El Consell de Menorca restà, per tant, com a únic reducte autonòmic en mans de l’esquerra, ara gràcies a un pacte que incloïa exclusivament el PSOE i el PSM. En conseqüència, Joana Barceló fou reelegida presidenta de la institució.
Els populars obtingueren també importants avanços en les eleccions municipals. Així, mantingueren l’Ajuntament de Palma, de tal manera que Catalina Cirer passà a ocupar-ne la batllia. A més, el PP conquerí els ajuntaments de Ciutadella, Calvià, Manacor i Marratxí, entre d’altres. L’esquerra, per la seva banda, mantingué el control dels de Maó i la ciutat d’Eivissa, però cap dels considerats clau a Mallorca.
La preservació del medi natural
M. Simoni-Getty Images
La qüestió de l’ordenació urbanística i la preservació del medi natural ha estat un dels principals elements del programa del nou govern del Pacte de Progrés arribat al govern balear el 1999. Amb un territori fortament urbanitzat i amb una gran pressió dels sectors turístics i immobiliaris, especialment a l’illa de Mallorca, el nou executiu inicià una política de frenada de la construcció i d’una protecció molt més àmplia de certs espais naturals. Entre aquells que reberen una protecció especial i que van esdevenir símbol de la nova posició del poder públic hi ha Ses Salines d’Eivissa i Formentera. Aquests espais, exemples paradigmàtics de la riquesa de la biodiversitat mediterrània i de la migració d’aus entre Europa i Àfrica, es van convertir en zones protegides l’any 2001. Tanmateix, la política ambiental del nou govern que potencià la creació de nous parcs naturals no acontentà a ningú. D’una banda, molts propietaris afectats per la protecció de les àrees naturals ho veien com una impossibilitat de treure rèdits de les seves hisendes, mentre que els sectors ecologistes trobaren insuficients les mesures adoptades.
L’Institut d’Estudis Baleàrics
IEB
El 30 de setembre de 2004, l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) es presentà en societat en un acte que va tenir lloc al Consolat de Mar presidit per Rosa Estaràs, vicepresidenta del Govern de les Illes Balears, i Francesc Fiol Reinventat, conseller d’Educació i Cultura. La seva creació responia a la sortida del govern balear de l’Institut Ramon Llull, creat poc abans pels governs balear i català, iniciativa que fracassà per la manca de sintonia política. Així, des del govern del Partit Popular de Jaume Matas es pretengué impulsar aquesta institució en substitució de l’Institut Ramon Llull i com a base de la difusió, la dinamització i la promoció de la llengua catalana pròpia de les Illes Balears i de la cultura que s’hi expressa, ja sigui a través de la literatura, la plàstica, el teatre, la música o qualsevol altra manifestació artística. Amb aquest objectiu es nomenà el seu director, l’escriptor Gabriel Janer Manila, que només un any després reconduí les relacions culturals amb Catalunya en propiciar un acord de col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes. Aquesta situació es perllongà fins el canvi de govern derivat de les eleccions balears del maig del 2007, que tornà el poder a la coalició de les forces d’esquerra. Seguint la voluntat de l’executiu, el nou president de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Sebastià Busquets, nomenat a proposta d’Unió Mallorquina, ha emprès negociacions per a la reincorporació balear a l’Institut Ramon Llull.
Del segon govern de Matas al govern del canvi
Matas prengué possessió de la presidència del Govern balear el 27 de juny de 2003. El nou Govern s’aplicà tot d’una a posar en marxa el seu programa. Començà un decidit impuls a determinades infraestructures, amb projectes diversos d’autovies a Mallorca i a Eivissa. Aviat s’anul·laren algunes de las actuacions més emblemàtiques del Pacte. L’ecotaxa fou derogada, i substituïda per una targeta verda, pactada amb la patronal hotelera, a través de la Fundació Desenvolupament Sostenible de les Illes Balears. Es reduí l’extensió del Parc Natural de la Serra de Llevant. En el terreny cultural i lingüístic, s’anunciaren diverses mesures per a rebaixar la protecció institucional de la llengua catalana. El maig del 2004 s’acordà abandonar l’Institut Ramon Llull. Poc després es reestructurà l’Institut d’Estudis Baleàrics, el qual passà a ser dirigit per l’escriptor Gabriel Janer Manila.
Els resultats de les eleccions generals del 2004 milloraren momentàniament les perspectives opositores. Així, si al conjunt de l’Estat es produí una victòria socialista que donà pas a la formació d’un Govern presidit per José Luís Rodríguez Zapatero, a les Balears la distància entre el PP (45,8% dels vots, 4 diputats) i el PSOE (39,4%, 4 diputats) es reduí notablement.
PSIB
La nova conjuntura estatal implicà que algun dels principals projectes de Matas perdés el finançament estatal, de manera que aquest optà per renunciar a l’execució d’algun de tan significatiu com l’autovia Inca-Manacor. Tot i això, el Govern del PP persistí en les línies d’actuació previstes. Aquestes suposaren un fort ritme d’actuacions, desenvolupades amb una notable rapidesa, com les autopistes Palma-Llucmajor, Inca-sa Pobla, Eivissa-Sant Antoni, i Eivissa-aeroport. Tot i que no es construïren noves línies de ferrocarril, s’introduïren millores, com la construcció d’una estació intermodal a Palma, i s’inaugurà una línia de metro que comunica la capital amb el campus de la Universitat de les Illes Balears. Dins el camp educatiu, destacà l’adopció d’un nou model d’aprenentatge d’idiomes estrangers (Decret de trilingüisme) —percebut per diversos sectors com un intent de retallar la presència del català a l’ensenyament— i un fort increment dels recursos destinats a l’ensenyament privat concertat. A més, es posà en funcionament una emissora bilingüe de ràdio i televisió autonòmica, IB-3, les emissions de la qual començaren el març del 2005. Dins l’àmbit sanitari, el Govern impulsà la construcció d’un nou hospital a Son Espases, prop del monestir de la Real, fet que generà el rebuig d’un sector de l’opinió pública.
Des de l’esquerra i diverses entitats cíviques, les crítiques contra l’actuació del govern de Matas se centraren a denunciar les presumptes conseqüències dels plans governamentals sobre el territori i el patrimoni històric. Hom parlà també d’un deteriorament dels serveis públics i del creixent endeutament de les institucions autonòmiques. En aquest sentit, cal destacar les mobilitzacions populars que tingueren lloc el 2004 i el 2007 a Mallorca contra la política urbanística del Govern, i el 2006, a Eivissa, contra la construcció d’autovies.
D’altra banda, el Parlament balear aprovà el 2006 una nova reforma de l’Estatut d’Autonomia, la qual tingué el suport del PP, el PSOE i UM, i el rebuig del PSM i EU-EV. Entre els aspectes més innovadors del text es poden assenyalar l’adopció de la denominació de nacionalitat històrica per a les Illes Balears, l’establiment de llistes separades per a l’elecció dels diputats i consellers insulars, la creació del Consell Insular de Formentera, i la millora del sistema de finançament de la comunitat autònoma.
En conjunt, al llarg de la legislatura el Govern de Matas gaudí d’una considerable estabilitat. D’una banda, el president comptà amb un fort suport dins el seu partit, en què gairebé no es conegueren conflictes interns, malgrat la manca de sintonia existent entre el sector més regionalista, encapçalat per Pere Rotger Llabrés, president del Parlament i batlle d’Inca, i un sector espanyolista cada vegada més influent, dins el qual guanyà força la figura del batlle de Calvià Carlos Delgado Truyols. A més a més, des d’un bon començament les relacions entre el PP i UM foren aparentment molt cordials, i només en el tram final de la legislatura es va poder percebre un distanciament que, tanmateix, des d’alguns àmbits s’interpretà d’una manera exclusiva en clau electoral. A efectes pràctics, però, el pacte PP-UM perdurà fins el 2007 tant al Parlament balear com al Consell de Mallorca i als diversos ajuntaments mallorquins, amb l’única excepció del d’Andratx i, d’una manera matisada, el de Calvià. Tal vegada, els principals problemes dins aquest àmbit procediren dels atacs que, des de la delegació local del diari “El Mundo” —afí a les tesis dels sectors més espanyolistes del PP—, s’adreçaren contra Maria Antònia Munar, d’una manera especial a partir del 2006.
Per la seva banda, gairebé tots els partits d’esquerra patiren crisis internes al llarg de la legislatura. En el PSIB-PSOE, destacà d’un bon començament la problemàtica que sacsejà l’estructura organitzativa socialista de Palma. El mateix Francesc Antich donà signes del voler abandonar la política balear, com indicà la seva elecció com a diputat al Congrés en les eleccions de març de 2004. A més a més, a Eivissa els socialistes es dividiren entorn de la conveniència d’establir aliances electorals amb la resta de l’esquerra, i el mateix secretari general de la Federació Socialista Pitiüsa, Roque López Morcillo, abandonà el partit unes setmanes abans de les eleccions del 2007, enmig de denúncies sobre un suposat escàndol de comissions que afectaria diversos càrrecs públics del PSOE. Altrament, l’elecció dels principals candidats electorals socialistes es retardà notablement, i hom atribuí a Francesc Antich una manca d’entusiasme respecte a la seva candidatura a la presidència de la comunitat autònoma. Molt més greu, tanmateix, fou la crisi interna del PSM de Mallorca, partit que havia conegut una pèrdua notable de vots en les eleccions del 2003. Aquesta circumstància precipità un debat intern que, des del 2004, se centrà entorn de les diferents posicions respecte a la conveniència d’establir un bloc electoral amb EU-EV i ERC. La formació d’aquesta aliança —aviat anomenada Bloc per Mallorca—, acordada en el Congrés celebrat el maig del 2006, provocà que un grup de militants del partit s’escindissin. Paral·lelament, des del 2004, EU-EV assajà un intent de rellançament organitzatiu entorn de la formació d’una nova força política —Alternativa EU-EV—, que no reeixí.
En aquest context, les eleccions del 27 de maig de 2007 es presentaren com un procés molt obert. La campanya electoral va estar marcada pel gran desplegament de mitjans usats pel Partit Popular, i pel dur enfrontament entre aquesta força política i Unió Mallorquina. Els resultats determinaren la pèrdua de la majoria absoluta conservadora a les principals institucions de l’arxipèlag. UM va esdevenir de bell nou el partit frontissa que havia de decidir el signe del futur Govern de les Illes Balears, del Consell de Mallorca i d’un bon nombre d’ajuntaments mallorquins, entre d’altres el de Palma. En aquesta ocasió, l’opció dels regionalistes per un nou pacte de progrés es manifestà d’una manera clara des dels primers dies. Tot i això, la negociació entre el PSOE, UM i el Bloc per Mallorca i els seus aliats de Menorca i les Pitiüses no estigué exempta de problemes; amb tot, la darrera setmana de juny es perfilà un acord global. D’aquesta manera, Antich prengué possessió el 5 de juliol i nomenà un Govern integrat per 8 consellers socialistes, 3 del Bloc per Mallorca i 3 d’UM. Francina Armengol Socías (PSOE) presidí el Consell de Mallorca; Joana Barceló (PSOE), el de Menorca; Xicu Tarrés Marí (PSOE), el d’Eivissa, i Jaume Ferrer Ribas (de Gent per Formentera), el de Formentera. Quant als ajuntaments, es formaren coalicions de signe progressista en una bona part dels principals municipis de l’arxipèlag, com Palma —on fou elegida batllcssa Aina Calvo Sastre, del PSOE—, Maó, Eivissa, Sóller, sa Pobla, Sant Josep de sa Talaia o Pollença. La inesperada derrota del PP —que reduí el seu àmbit de poder al control d’ajuntaments mitjans com Ciutadella, Calvià, Inca, Manacor, Marratxí o Sant Antoni de Portmany— ocasionà una greu crisi interna dins l’organització conservadora. Ja el 21 de juny, Jaume Matas anuncià la seva retirada de la vida política en constatar la impossibilitat d’arribar a un acord amb Unió Mallorquina per conservar el Govern. Rosa Estaràs Ferragut, vicepresidenta del Govern en funcions, passà a dirigir provisionalment el partit.
Les primeres passes del nou Govern d’Antich indicaren una voluntat de desmarcar-se respecte a l’experiència de 1999-2003. Les mateixes denominacions que hom intentà difondre (govern de centreesquerra, govern del canvi) i el rebuig explícit a l’adopció de mesures emblemàtiques d’aquell període, com l’ecotaxa, pretenien tranquil·litzar els sectors empresarials i l’electorat moderat. Altrament, el fet que UM s’integràs dins el Govern autonòmic i que les principals presidències executives fossin controlades en exclusiva pel PSOE pretenia assegurar una major cohesió en l’acció de l’executiu. Tot i això, es mantingué la pràctica que cada conselleria fos, com a norma general, gestionada per un equip integrat exclusivament per militants del partit del conseller. En tot cas, s’encetava una etapa diferent en la història de l’arxipèlag, en la qual, per primera vegada, les principals institucions i el Govern central estaven en mans progressistes.