La fi de l’etapa de govern de Jordi Pujol

Els darrers governs de Jordi Pujol.

Els darrers vuit anys de mandat de Jordi Pujol i Soley com a president de la Generalitat de Catalunya es caracteritzaren per un intens debat polític sobre l’estratègia i la pràctica del catalanisme, en un context de profunds canvis econòmics i socials a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol que van situar ambdues societats entre les més avançades del món. Les decisions que els principals actors polítics van prendre en aquell període no només van tenir una gran incidència en la vida dels ciutadans, sinó que també causaren un gran impacte en la seva pròpia trajectòria política i electoral.

Si bé aquest període 1996-2003 pot ser tractat en una sola unitat d’anàlisi —atesa la rellevància del seu principal protagonista—, per a facilitar l’exposició i la interpretació dels fets bàsics, pot ser útil descompondre’l en tres fases temporals successives, marcades per les diferents convocatòries electorals. La primera comprèn des de les eleccions generals espanyoles del març del 1996 fins a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1999; la segona, de traspàs, va des d’aleshores fins a les eleccions generals espanyoles del 2000; i la tercera i darrera, des del març del 2000 fins a la celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2003.

L’inici del final

Durant la primera meitat dels noranta, el Govern espanyol, en mans del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), estava envoltat d’escàndols i pressionat per l’activitat terrorista d’ETA. Vist aquest desastrós panorama, Convergència i Unió (CiU) va decidir, a la tardor del 1995, no donar suport als pressupostos generals de l’Estat per a l’any següent. Atès que el PSOE estava governant en minoria des de les eleccions del 1993, el president del Govern, Felipe González Márquez, es va veure forçat, al gener del 1996, a convocar eleccions anticipades per al març següent. Tot i així, el PSOE hi va arribar encara en pitjors condicions: des de la convocatòria, havien estat processats José Barrionuevo Peña (exministre de l’Interior) i Rafael Vera Fernández-Huidobro (exsecretari d’estat per a la seguretat) per activitats presumptament dutes a terme en el marc de la guerra bruta contra ETA; a més, a mitjan febrer, ETA havia assassinat l’expresident del Tribunal Constitucional, Francisco Tomás y Valiente.

Eleccions al Parlament de Catalunya. 1996.

Els resultats de les eleccions generals espanyoles van mostrar un canvi polític important: el Partit Popular (PP) va guanyar les eleccions, però sense majoria absoluta, la qual cosa implicava l’obligació de pactar. Les alternatives per a formar una majoria parlamentària que donés suport al govern eren poques. Descartades, per raons òbvies, una entesa entre cl PP i cl PSOE o una altra de tots contra el PP, només es podia constituir una majoria al voltant dels populars. Així mateix, tots els partits sabien que si el Congrés era incapaç d’investir un president de Govern en el breu termini fixat per la Constitució, aquesta ordenava la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions. Per tant, les xifres indicaven que, si es volien evitar uns nous comicis, calia que el PP i CiU arribessin a un pacte d’investidura. El procés no era fàcil, tenint en compte les diferències ideològiques i tot allò que s’havien dit els uns als altres durant la campanya.

Després de moltes negociacions, el PP i CiU van arribar a un acord mínim d’investidura, que va prendre el nom de «pacte del Majestic» perquè va ser en aquest hotel de Barcelona on, el 28 d’abril de 1996, es va celebrar el sopar que el va escenificar. Aquest acord, que no es va arribar a firmar mai, tenia com a elements centrals el finançament autonòmic, l’impuls als traspassos pendents, el desenvolupament de la policia autonòmica i la millora de les inversions de l’Estat a Catalunya, a més de la voluntat de pactar una determinada orientació per a la política macroeconòmica del Govern espanyol.

El punt més important del pacte feia referència a un nou model de finançament de les comunitats autònomes, segons el qual se’ls cedia el 30% de l’IRPF amb l’objectiu d’ampliar-ne la responsabilitat fiscal. Aquest aspecte es va concretar ben aviat: al juliol del 1996, el Consell General de Política Fiscal va donar llum verd al nou model, amb l’oposició de les tres comunitats autònomes governades pel PSOE, que van acabar presentant un recurs davant el Tribunal Constitucional.

Un segon punt era el traspàs als Mossos d’Esquadra de les competències sobre el trànsit, que s’havia de fer per la via de l’article 150.2 de la Constitució perquè l’Estatut no ho incloïa en la versió oficial en castellà, tot i que sí que ho feia en la versió catalana. En efecte, mentre que en el text castellà, quan enumera les competències excloses a la Policia de Catalunya, parla de «tráfico, armas y explosivos», en la versió en català diu «tràfic d’armes i explosius». Encara que només fos per equiparar els Mossos a la policia basca, el punt de trobada era assolible. Tant és així que, a l’abril del 1997, el Ministeri de l’Interior i el Departament de Governació van tancar l’acord sobre el traspàs de les competències de trànsit a la Policia de Catalunya.

Un tercer punt afectava directament l’administració perifèrica de l’Estat i, més concretament, la figura dels governadors civils. Segons el «pacte del Majestic», aquests havien de desaparèixer i al seu lloc, amb unes funcions menors, hi havia d’haver els subdelegats del Govern, funcionaris de carrera a les ordres del delegat del Govern. Amb l’aprovació, a l’abril del 1997, de la Llei d’Ordenació i Funcionament de l’Administració General de l’Estat (LOFAGE), tots aquests canvis van quedar recollits.

Un quart punt a destacar va ser la supressió del servei militar obligatori, que anava acompanyada d’un canvi en el tractament legal i penal de la insubmissió i que es donava en el marc de l’establiment d’un model professional de les forces armades. La qüestió era complicada: calia avaluar-ne el cost econòmic i, d’altra banda, fer front al moviment creixent favorable a l’objecció de consciència al servei militar o, fins i tot, a la insubmissió al servei alternatiu (que implicava penes de presó). En el «pacte del Majestic» se n’acceptà el principi i es va negociar durant tot el 1997. Finalment, el 28 de maig de 1998, es va aprovar la fi del servei militar obligatori, amb els vots favorables del PP, CiU, el partit Nacionalista Basc (PNB) i Coalició Canària (CC) i els vots en contra del PSOE, Izquierda Unida (IU) i el grup mixt. En termes reals, el servei militar obligatori va ser suprimit el 31 de desembre de 2001, un any abans del que preveia la llei.

José María Aznar investit president del Govern espanyol, Madrid, 4-5-1996.

EFE-M. Hernández de León

Havent-se compromès amb CiU al Majestic, el PP s’havia d’assegurar, també, el suport del PNB o de CC. Va arribar a acords amb ambdues forces, i ja no hi va haver cap obstacle perquè, el 4 de maig, José Maria Aznar López fos investit president del Govern, per 181 vots a favor.

L’acord d’investidura va marcar la vida política d’Espanya, i també la de Catalunya, dels anys següents. La direcció de CiU va intuir des del començament que aquest pacte li suposaria un cost electoral, com el que derivà del suport a un PSOE agònic. Tant és així, que ja al maig del 1996 el president Pujol, per a explicar-lo, va dedicar una sessió al Parlament de Catalunya, on va rebre grans crítiques des de l’oposició, que va començar a parlar sobre com derrotar CiU.

Amb tot, la posada en pràctica del «pacte del Majestic» va presentar moltes dificultats tant per la seva mateixa complexitat (l’abast i el contingut de tot allò que s’havia de fer; la priorització dels objectius de cada força política; la confiança entre els socis) com per l’entorn, que no acompanyava (la nul·la col·laboració del PSOE o, sobretot, l’activitat d’ETA). Així mateix, també hi va haver problemes perquè el PP havia pactat en termes diferents amb els altres socis. El PNB, per exemple, havia obtingut una mica més que CiU: havia aconseguit que el PP estigués disposat a retornar-li el patrimoni que el règim franquista li havia pres durant la Guerra Civil, a banda d’una negociació beneficiosa per al País Basc de la quota a pagar en el marc del concert econòmic.

De la mateixa manera, per a superar discrepàncies internes, el PP i CiU van haver de remarcar les lectures positives de l’acord i escenificar alguns enfrontaments (com va ser el cas del Decret d’Humanitats), que anaven creixent a mesura que les següents eleccions s’acostaven.

Però, per damunt de tot, el PP i CiU compartien un objectiu bàsic: la culminació del procés d’integració europea amb la participació d’Espanya al capdavant. Per això calia que el Govern espanyol desenvolupés una política econòmica orientada a complir els criteris que els membres de la Comunitat Europea havien decidit en el tractat de Maastricht (1992) per entrar a la unió econòmica i monetària: la reducció de la taxa d’inflació, dels tipus d’interès, del dèficit pressupostari (3% del PIB) i del deute públic (60% del PIB), i també l’estabilitat dels tipus d’interès. Al maig del 1998, Espanya ja satisfeia aquests requisits, circumstància que li va permetre que, al gener del 1999, es pogués incorporar a l’euro.

Arran de la configuració d’aquest nou escenari polític a partir del març del 1996, els partits catalans es van haver de reposicionar, tot aprofitant que el calendari electoral previsible obria un període sense eleccions de molts mesos, com mai des de la Transició.

CiU estava en un moment prou dolç. Tenia capacitat d’incidència a Madrid i governava Catalunya, on, un cop el panorama va estar clar, al principi del mes de juny del 1996, el president Pujol va remodelar el seu Govern. A l’estiu del 1997, després d’encarrilat el pacte amb el PP (el canvi de model de finançament ja era evident, els Mossos d’Esquadra ja havien rebut les competències de trànsit i els governadors civils havien estat substituïts pels subdelegats del Govern), Jordi Pujol va remodelar un altre cop l’executiu. Així mateix, CiU va començar a marcar diferències amb el PP pel model de finançament, ja que creia que calia anar més enllà, cap a un model similar al concert econòmic basc. Amb tot, l’intent més contundent per distanciar-se del PP va ser la signatura, al juliol del 1998, juntament amb el PNB i el Bloc Nacionalista Gallec (BNG), de la Declaració de Barcelona, que plantejava la voluntat de coordinar aquestes tres forces nacionalistes amb l’objectiu d’avançar en el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol. Malgrat tot, CiU va continuar donant suport al PP a Madrid, a la vegada que anava rebent els vots del PP al Parlament de Catalunya.

Pasqual Maragall, candidat a la presidència de la Generalitat, Barcelona, setembre del 1999.

EFE-T. Albir

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va afrontar el nou període polític amb diversos canvis en la seva direcció. Al congrés del novembre del 1996, Narcís Serra i Serra va ser elegit primer secretari del PSC en comptes de Raimon Obiols i Germà, que va passar a ser president del partit. A partir d’aleshores, el PSC estigué definitivament en mans de dirigents forjats en l’àmbit municipal. Encapçalats per Josep M. Sala i Grisó, havien iniciat el seu accés al poder dins del partit en el congrés que el PSC havia celebrat a Sitges l’any 1994. Per la seva banda, Pasqual Maragall i Mira, alcalde de Barcelona, mantenia discrepàncies a l’Ajuntament amb el sector que, a partir d’aleshores, controlà el partit. Tant va ser així que, poc després, va anunciar que plegaria de l’Ajuntament l’any següent i que Joan Clos i Matheu el substituiria, sense especificar què es plantejava per al futur. Tal com havia dit, per les Festes de la Mercè del 1997 Maragall va deixar l’alcaldia de Barcelona i va ser substituït per Joan Clos. Dos dies més tard, Joaquín Almunia Amman va anunciar que Maragall seria candidat del PSC a la presidència de la Generalitat.

A més, el PSC tenia altres problemes: havia de trobar la manera que el cas FILESA (un entramat d’empreses bastit per a finançar irregularment el PSOE) no l’acabés esquitxant massa, atès que hi estava imputat un dels seus màxims dirigents, el secretari d’organització i també senador, Josep M. Sala. Aquest va ser finalment condemnat pel Tribunal Suprem, que n’ordenà l’ingrés a presó a mitjan novembre del 1998. No obstant això, en sortí al cap de poc més d’un mes.

Malgrat aquests contratemps, el PSC es va anar preparant per a les eleccions al Parlament i va decidir que el seu candidat fos Pasqual Maragall. Al juny del 1998, Maragall ho va anunciar oficialment. Per tal de garantir la victòria, es va proposar anar més enllà de les fronteres del seu partit, tot impulsant la creació d’una formació política que rebé el nom de Ciutadans pel Canvi (CpC). CpC es va presentar públicament a l’abril del 1999, i va formar coalició amb el PSC aquell mateix any.

Més complexa va ser la situació en què va quedar el PSOE. La derrota electoral abocà el partit a un gir en la direcció. En el 34è Congrés Federal, celebrat al juny del 1997, Felipe González va presentar la seva dimissió i, en poques hores, es va haver de trobar un nou líder. Fou l’elegit Joaquín Almunia, amb el 74,5% dels vots. El PSOE havia de decidir quina era l’estratègia que havia de seguir per derrotar el PP en les següents eleccions. Almunia es decantà per articular un bloc d’esquerres, tot intentant satel·litzar IU.

Amb vista a les eleccions generals, la direcció del PSOE va considerar que seria interessant reforçar el nou lideratge amb unes eleccions primàries per a elegir el candidat a la presidència del govern. El que havia de ser una operació de promoció de Joaquín Almunia, el secretari general, es va començar a tòrcer quan Josep Borrell va decidir presentar-s’hi. Per si no fos prou, el 24 d’abril de 1998 Borrell va guanyar les eleccions primàries, amb el 55,1% dels vots del PSOE, per davant del 44,5% d’Almunia. A partir d’aleshores, el PSOE va patir la difícil gestió d’aquesta bicefàlia: un secretari general derrotat cohabitant amb un candidat a la presidència del govern elegit per les bases. Les dificultats, però, també van derivar de l’estratègia que es va plantejar per a les següents eleccions: intentar arribar a un acord amb IU per a pactar la presentació de llistes conjuntes. Tanmateix, això no es va arribar a produir, perquè IU només va acceptar candidatures conjuntes en algunes províncies per al Senat. El moviment cap a l’esquerra va permetre al PP posicionar-se una mica més al centre, tot apel·lant a una presumpta radicalització del PSOE. A banda, els socialistes van continuar tenint dificultats a causa del processament i les condemnes de destacats militants que havien tingut responsabilitats en la lluita antiterrorista, per activitats relacionades amb l’entramat dels GAL.

Per a reblar el clau, poc després que Borrell s’hagués estrenat com a candidat es va donar a conèixer la possibilitat que antics col·laboradors seus al Ministeri d’Hisenda tinguessin problemes amb la declaració de béns, i més tard la fiscalia els va inculpar de tenir fons a Suïssa. Davant aquest escàndol que creixia dia a dia, Borrell, per tal de no perjudicar les expectatives electorals del seu partit, va renunciar a la candidatura, tot i que ell no hi estava involucrat directament.

Per la seva banda, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) també es va veure immersa en un dur enfrontament intern. Arran dels resultats del 1996, els sectors crítics amb les maneres de fer del secretari general —Àngel Colom i Colom— i amb la seva estratègia, que consideraven de supeditació a CiU, van començar a moure’s per bastir una direcció alternativa. Per l’octubre, tot va esclatar. Amb motiu del debat sobre la seu per a la celebració del proper congrés nacional d’ERC, els crítics derrotaren Colom i els seus partidaris (entre els quals hi havia càrrecs públics rellevants, com Pilar Rahola i Martínez, diputada a Madrid i tinent d’alcalde de Barcelona, i alguns diputats al Parlament de Catalunya). Aquests van sortir d’ERC sense retornar els seus escons. Al cap d’uns quants dies van presentar una nova força política, el Partit per la Independència (PI), amb la intenció de competir per l’espai de l’independentisme democràtic. ERC, delmada de recursos per la marxa d’una part significativa de càrrecs públics i havent d’afrontar uns elevats deutes, va haver de recompondre’s amb una direcció que va fixar una nova línia política, que posava l’èmfasi en la identitat esquerrana del partit. A finals de novembre del 1996, el congrés d’ERC va triar la seva direcció, encapçalada per Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós i Boixassa, en la qual participaven amb gran pes tots els sectors del partit que s’havien enfrontat a Colom. Durant els anys següents, fins a les eleccions municipals del 1999, ERC va destinar els seus esforços a construir un discurs de caràcter més social i, a la vegada, a consolidar l’estructura del partit.

Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), arran dels resultats del 1996, va començar a tenir unes relacions complicades amb IU. Liderada per Julio Anguita González, IU volia disputar l’hegemonia al PSOE dins el camp de les esquerres. Les tensions dins d’ICV, segons si eren més o menys partidaris de les tesis de Rafael Ribó i Massó (secretari general d’ICV) o d’Anguita (IU), van anar creixent. Ribó, a més, era partidari de «congelar» el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) per tal de donar més força a ICV, la qual, assumint tesis de l’ecologisme, havia de ser una peça fonamental en una entesa de les esquerres catalanes que permetés la seva victòria en les eleccions al Parlament del 1999. Al maig del 1997, tot i que amb alguns problemes, aquest pas ja s’havia fet, fins al punt que els sectors dissidents es van organitzar al marge d’ICV per continuar fidels als postulats comunistes i també per mantenir els vincles estrets amb IU. Les dissensions entre ICV i IU es van agreujar fins arribar a la ruptura. A l’estiu del 1997 es van trencar els vincles entre totes dues formacions, després que al juny d’aquell mateix any, en la votació d’una reforma laboral, ICV hi estigués a favor i IU en contra.

Finalment, el PP de Catalunya també va patir alguns problemes interns. El seu màxim dirigent, Alejo Vidal-Quadras Roca, després d’unes fortes crítiques contra els nacionalismes no espanyols, va ser forçat per Aznar a plegar al setembre del 1996. Va ser substituït per Alberto Fernández Díaz, que fou el president del PP català fins l’any 2002.

Pel que fa a l’àmbit espanyol, en aquest període inicial del govern Aznar, al gener del 1999 el PP va celebrar el seu 13è Congrés Nacional, en el qual, a banda de confirmar-se el lideratge de José M. Aznar, va plegar el fins aleshores vicesecretari general Francisco Álvarez Cascos, mentre que Josep Piqué i Camps, que en aquell moment era independent, ministre d’Indústria i portaveu del Govern, es va incorporar a l’executiva del partit. A l’octubre del 2002 Piqué va substituir Fernández Díaz al capdavant del PP a Catalunya.

Més enllà dels moviments interns dels partits, en aquesta fase política hi hagué dos grans debats: un a Catalunya i l’altre al conjunt de l’Estat. A Catalunya, es va discutir a fons sobre la política lingüística en el marc del procés d’elaboració d’una llei que regulés una nova etapa en la normalització del català. A l’Estat espanyol, el debat va girar, sobretot, al voltant de la política antiterrorista.

Des del febrer del 1997 fins a les acaballes d’aquest primer any, el Parlament de Catalunya va estar elaborant una nova llei de política lingüística que tenia per objectiu estendre l’ús social del català, en un moment en què es considerava que el seu coneixement estava raonablement garantit. Aquesta decisió va fer que els sectors contraris a la normalització lingüística es reorganitzessin a l’entorn del Foro Babel. Després d’intenses negociacions sobre el grau de coerció que la llei havia de tenir, a principis de novembre, CiU i el PSC van arribar a un acord. El 30 de desembre, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de política lingüística, amb els vots favorables de CiU, el PSC, ICV i el PI, els vots en contra del PP i d’ERC i l’abstenció del diputat del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC).

Eleccions al Parlament Basc. 1998.

En el conjunt de l’Estat espanyol, ETA va mantenir les seves activitats terroristes en aquest període polític encetat per la victòria estreta del PP. El punt més àlgid va ser el segrest i l’assassinat d’un jove regidor del PP a Ermua (Biscaia), Miguel Ángel Blaneo, la primera setmana de juliol del 1997. La reacció ciutadana de rebuig va ser immensa i va empènyer tots els partits a reconsiderar la política antiterrorista feta fins llavors. Els mesos següents van sovintejar els contactes entre diverses formacions del nacionalisme base que van servir perquè, al setembre del 1998, el PNB, Herri Batasuna (HB), Eusko Alkartasuna (EA) i Izquierda Unida Ezker Batua (IU-EB) signessin l’anomenat acord de Lizarra, amb l’objectiu darrer de crear les condicions polítiques perquè, en absència de violència, el poble basc es pogués pronunciar sobre el seu futur polític. En el marc d’aquest acord, pocs dies després ETA va proclamar una treva que va durar fins al començament de desembre del 1999. Simultàniament, el Govern espanyol va estar buscant complicitats amb el PSOE perquè des de l’Estat es pogués arribar al final de la violència d’ETA.

Mentre el Govern anava temptejant el panorama i contactant amb aquesta organització i HB impulsava la creació d’Euskal Herritarrok (EH), es van celebrar eleccions al Parlament basc a l’octubre del 1998, amb la victòria del PNB. Les forces que van signar l’acord de Lizarra van obtenir la majoria suficient perquè el candidat del PNB, Juan José Ibarretxe Markuartu, pogués ser elegit lehendakari, aquest cop amb el suport d’EH. L’articulació d’un front nacionalista basc va engrandir la distància entre el PP i el PNB. Tot i que el govern del PP va fer alguns gestos, com ara l’acostament d’alguns presos al País Basc o algun canvi en les declaracions públiques, la línia política de fons que seguia estava orientada a no canviar la pau per cap concessió política. A la vegada, es disposava a combatre els acords de Lizarra, que incloïen la creació d’una assemblea basca de càrrecs locals electes. El PSOE no va dubtar a col·locar-se al costat del Govern espanyol per contribuir a fer front al que s’interpretava com a veritable amenaça independentista.

Eleccions municipals a Catalunya. 1999.

Amb aquest tema damunt la taula es va arribar a les eleccions municipals del 13 de juny de 1999, que van coincidir amb les autonòmiques a 13 comunitats, i també amb les eleccions al Parlament Europeu. Era el moment de saber com havien rebut els ciutadans les actuacions que els partits havien fet els mesos precedents. A Catalunya, especialment, les eleccions municipals i europees van obrir un breu període d’impasse, ja que les eleccions al Parlament català estaven a la vista. En efecte, el 23 d’agost, el president Pujol va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions per al 17 d’octubre, les darreres a què concorria com a candidat a la presidència de la Generalitat. Els resultats de les municipals al conjunt de l’Estat van deixar el PP i el PSOE gairebé empatats. En les eleccions al Parlament Europeu, els resultats van ser més favorables al PP, que superà el PSOE en 4 punts.

A Catalunya, el PSC va ser la força més votada, seguida de CiU, el PP, ICV i ERC. Els resultats mostraven una consolidació del vot del PSC i una significativa disminució del vot de CiU. Pel que fa a les eleccions europees, van anar en aquest mateix sentit, si bé la distància entre el PSC i CiU era menor.

Els resultats d’aquests comicis van impactar en el capteniment de tots els partits. Mentre que el PP va veure que continuava essent la primera força política, el PSOE s’adonava que no era impensable batre’l a les següents eleccions generals. Per això, el PSOE va confirmar Joaquín Almunia com a candidat i va reforçar la seva voluntat de créixer a costa d’IU, que havia perdut molts votants a favor dels socialistes pel fet de no poder resistir la polarització política entre el PP i el PSOE.

A Catalunya, després de les eleccions municipals i europees, el PSC va creure que el canvi a la Generalitat era possible si el vot d’esquerres no es dispersava. Per això, aprofitant els mals resultats d’ICV, va començar a estendre la idea que calia fer llistes conjuntes allà on la mecànica electoral ho aconsellés. Per la seva banda, ERC va consolidar el seu espai polític. El PP tampoc no podia estar descontent: havia guanyat al conjunt de l’Estat i a Catalunya era la tercera força política, malgrat la sortida de Vidal-Quadras de la direcció i el subsegüent apaivagament del seu missatge al Principat. Finalment, a CiU se li encenien els senyals d’alarma. De la mateixa manera que el suport donat al PSOE li havia suposat un cost electoral, el pacte amb el PP semblava que li començava a passar factura. Per tal de pal·liar aquesta tendència, el govern Pujol va decidir apujar les pensions més baixes i, alhora, va incrementar les demandes al Govern espanyol. La finalitat darrera era mirar d’arribar en les millors condicions possibles a les eleccions al Parlament de Catalunya que s’havien de celebrar el 17 d’octubre.

El traspàs de competències de trànsit

El cos de Mossos d’Esquadra ha assumit les competències de trànsit, s.d.

Mossos d’Esquadra

Arran de les eleccions generals del 1996, PP i CiU van arribar a un acord, formalitzat en l’anomenat “pacte del Majestic”, per investir José M. Aznar com a president del govern espanyol. Un dels seus punts més rellevants va ser el traspàs a la Policia de Catalunya de les competències de trànsit. El 4 de maig de 1998, els Mossos d’Esquadra van assumir-les a la demarcació de Girona. Durant els anys següents, la Policia va anar estenent el control del trànsit a la resta de Catalunya, en substitució de la Guàrdia Civil.

El pacte de Lizarra

Primer aniversari de la signatura del pacte de Lizarra, Durango, setembre del 1999.

T. Fernández-EFE

Seguint explícitament l’exemple nord-irlandès, el PNB, EA, EH i EB-IU, juntament amb organitzacions basquistes diverses, van firmar l’acord de Lizarra el 12 de setembre de 1998, amb el qual pretenien establir les bases que permetessin posar fi a la violència al País Basc partint de la defensa del dret del poble basc a l’autodeterminació. Quatre dies més tard, l’organització ETA va decretar una treva que va durar 439 dies. Durant aquest llarg període es va explorar la probabilitat d’un final dialogat al conflicte, que no va arribar a bon port.

Inici dels mesos de transició

Eleccions al Parlament de Catalunya. 1999.

Les eleccions de l’octubre del 1999 es van celebrar a l’expectativa de la valoració que l’electorat català faria de la decisió presa per CiU de donar suport al primer govern del PP, juntament amb el fet que els populars corresponien a CiU al Parlament de Catalunya. El PSC va concórrer a les eleccions donant suport a la candidatura de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat. Per a intentar garantir l’èxit de l’operació, el PSC havia fet una coalició a les quatre circumscripcions catalanes amb CpC. Així mateix, ICV s’havia afegit a aquesta coalició a les circumscripcions de Girona, Tarragona i Lleida, mentre que a Barcelona anava sola. Aquesta opció electoral col·locava ICV com a força clarament subsidiària del PSC. ERC, havent superat l’escissió del PI, es va presentar sota el lideratge de Josep-Lluís Carod-Rovira, que proposava créixer a costa de criticar CiU pels seus pactes amb el PP i, alhora, el PSC per la seva dependència respecte el PSOE.

Malgrat que el PSC va créixer en vots en detriment de la resta de formacions polítiques i que les candidatures que avalava sumaven més sufragis que no pas les de Convergència i Unió, no va superar CiU per la mecànica del sistema electoral. Fins a cert punt, res no havia canviat: les coalicions de govern continuaven pivotant al voltant de CiU, que, com el 1995, podia fer majoria amb el PP o amb ERC.

Jordi Pujol durant la campanya electoral del 1999, Barcelona 1999.

CDC

CiU va arribar a un acord d’investidura amb el PP perquè volia que Jordi Pujol fos elegit en primera votació. A canvi, va acceptar l’exigència dels populars de no demanar el concert econòmic per a Catalunya; de no iniciar els tràmits de la reforma de l’Estatut ni reclamar la província única. Així mateix, tant la necessitat de CiU de no quedar excessivament vinculada al PP com la que també tenia ERC de no estar subsumida dins el bloc liderat per Pasqual Maragall van fer que CiU i ERC arribessin a un acord, en virtut del qual ERC s’abstindria i CiU accediria a algunes de les demandes menors dels republicans. El resultat va ser que Jordi Pujol va ser elegit per al seu darrer mandat amb 68 vots a favor (CiU i PP), 55 en contra (PSC-CpC i ICV) i 12 abstencions (ERC). De tota manera, la solidesa del Govern català i la durabilitat dels acords que van fer possible la investidura de Jordi Pujol estava pendent dels resultats de les eleccions generals del març del 2000.

Durant aquests mesos de transició fins a les generals, totes les forces polítiques van anar prenent posicions amb vista a la nova contesa electoral, en un context en què la tensió es va disparar a partir del 3 de desembre, quan ETA donà per acabada la treva que mantenia des del setembre del 1998. Al gener del 2000 va assassinar un militar a Madrid i, setmanes més tard, el dirigent socialista base Fernando Buesa Blanco i el seu escorta. Aquest fet va significar la ruptura total entre les diverses forces polítiques basques que havia fet possible l’acord de Lizarra.

Després de les eleccions del 1999, les diferents forces polítiques es van reposicionar ràpidament en la nova conjuntura. CiU, després d’organitzar el seu nou govern (Joaquim Triadú i Vila-Abadal, conseller de Presidència; Artur Mas i Gavarró, portaveu i Antoni Duran i Lleida, conseller de Governació i Relacions Institucionals), es va dedicar a fer valer la seva capacitat de decidir a Madrid, fins al punt de deixar sol el PP i votar amb la resta de l’oposició perquè el Congrés aprovés la Llei d’Estrangeria, o bé de demanar més diners per a Catalunya. Així mateix, CiU va intentar reprendre la coordinació amb el PNB i el BNG i pactar un seguit de peticions per a presentar al futur vencedor de les eleccions generals.

Els socialistes van decidir que, per a derrotar el PP, calia articular les esquerres. En aquest sentit, i amb moltes dificultats, els socialistes van aconseguir arribar a acords amb IU per a presentar llistes conjuntes al Senat en algunes circumscripcions. A Catalunya, aquesta opció es va concretar amb la creació de l’Entesa Catalana de Progrés, en la qual van participar el PSC, ICV i ERC.

La conseqüència de tots aquests esdeveniments i moviments tàctics dels partits va facilitar que el PP es pogués presentar com el partit que garantia la unitat d’Espanya, demanant alhora una majoria suficient per a derrotar ETA, no dependre dels nacionalistes perifèrics massa exigents i poder fer front al bloc socialista-comunista que es configurava com a alternativa. En el costat positiu del balanç, el PP presentava els èxits en la política econòmica que havien permès l’entrada d’Espanya a la Unió Econòmica i Monetària.

La majoria absoluta del PP

Eleccions generals al Parlament Espanyol. 2000.

El 12 de març de 2000 el PP va obtenir la majoria absoluta, amb 183 escons; seguit del PSOE, amb 125. A Catalunya, el PSC va ser la força més votada, davant de CiU, el PP, ERC i ICV.

Les primeres conseqüències van ser visibles al PSOE, el líder del qual, Joaquín Almunia, va presentar la dimissió i va forçar el partit a fer un congrés per triar un nou secretari general. El 35è Congrés Federal, celebrat al juliol del 2000, va elegir secretari general José Luis Rodríguez Zapatero, amb el suport del 41,7% dels vots. Per un marge molt estret i gràcies al suport, entre d’altres, dels delegats del PSC, el jove diputat de Lleó havia derrotat José Bono Martínez (que va rebre el 40,8%), Matilde Fernández Sanz (l’11%) i Rosa Díez González (6,6%). Rodríguez Zapatero tenia per endavant una tasca difícil: amb un suport feble, havia de remuntar resultats davant un PP eufòric.

També IU es va trobar amb problemes interns per la migradesa dels seus resultats. A l’octubre del 2000, va celebrar la seva assemblea i va elegir un nou coordinador general, Gaspar Llamazares Trigo, que va aconseguir el 42,6% dels vots, tot derrotant el candidat del PCE, Francesc Frutos Gras, que en va obtenir el 39,4%. Amb aquesta elecció, la línia política d’IU va començar a fer un gir i es va concretar en la recomposició, mesos més tard, de les relacions amb ICV.

La investidura de José M. Aznar no presentava cap problema, tret de l’interès del candidat a tenir tants vots com Felipe González el 1982. Amb aquest objectiu, va actuar per aconseguir que els socis de l’anterior legislatura li tornessin a fer confiança. Així va ser: el 25 d’abril, Aznar va ser investit president del govern per 202 vots a favor (PP, CiU iCC).

CiU va al·legar diverses raons per donar suport novament a Aznar: la seva promesa de continuar la política econòmica que CiU considerava tan positiva; la voluntat que tenia CiU de no indisposar-se amb qui tindria el govern els propers anys i així poder estar en condicions de modular determinades polítiques; l’existència de qüestions pendents que eren rellevants per a CiU i que es decidien al Congrés (per exemple, un nou model de finançament o bé la Llei d’Universitats); i, finalment, però no menys important, el fet que CiU necessitava garantir un mínim d’estabilitat al Parlament català per facilitar el procés de substitució de Jordi Pujol. El capteniment de CiU contrastava fortament amb el del PNB, que havia deixat de donar suport a Aznar feia mesos i que, a més, es disposava a assumir l’increment de la tensió entre el Govern espanyol i basc.

L’escenari polític que dibuixava la majoria absoluta del PP, i que s’anava perfilant en la mesura que aquest partit enunciava la seva agenda, de fort contingut nacionalista espanyol de centredreta, va obligar la resta de partits a actuar en conseqüència.

Tony Blair, George W. Bush i José M. Aznar a la cimera de les Açores.

EFE

A partir d’aquell moment, la política espanyola va girar al voltant de dues grans qüestions: el nou model de finançament i l’enfrontament directe del Govern espanyol amb qualsevol iniciativa que provingués del nacionalisme basc, en el marc d’una política més àmplia tendent a reafirmar l’existència i la potència de la nació espanyola, articulant la des de la seva capital, Madrid. Entre aquestes iniciatives renacionalitzadores, cal esmentar el disseny de les noves matrícules dels vehicles; el nou intent de tirar endavant el Decret d’Humanitats en el si d’una nova reforma educativa o la voluntat de posar lletra a la Marxa Reial; o, en un altre nivell, l’anomenat Pla Hidrològic Nacional, farcit d’apel·lacions a la solidaritat nacional en el repartiment de l’aigua, i, respecte a la projecció exterior d’Espanya, l’alineament sense complexos amb els Estats Units d’Amèrica.

Quant al tema del finançament, l’acord es va assolir prou ràpidament. A finals de juliol del 2001, en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera, el Govern espanyol i les Comunitats Autònomes van arribar a una entesa: aquestes assumirien més participació i responsabilitat en la recaptació d’impostos. El nou model de finançament establia que se cedia a les Comunitats una bossa d’impostos (un tram del 33% de l’IRPF; el 35% de l’IVA; el 40% de diversos impostos especials) i se’ls reconeixia la capacitat normativa en els impostos cedits. Aquest acord es va concretar, a finals d’any, amb l’aprovació de la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA), per 193 vots a favor (PP, CiU i CC), 1 en contra i 1 abstenció. Els diputats de les esquerres no van participar en la votació per mostrar el seu total desacord.

Arnaldo Otegi i Fernando Barrena en la roda de premsa sobre la il·legalització d’HB-EH-Batasuna, Sant Sebastià, 18-3-2003.

EFE-J.Herrero

La qüestió en què el PP va mostrar el seu capteniment més dur va ser en tot allò relatiu al terrorisme i, per extensió, en allò relatiu al nacionalisme basc. Enfront al primer, l’esforç de combatre ETA amb tots els mitjans legals va ser immens i va anar acompanyat d’un èxit considerable, tot i que la capacitat de resposta d’ETA va ser brutal, en forma d’atemptats i assassinats diversos, com, per exemple, el d’Ernest Lluch i Martín al novembre del 2000. Aquest assassinat va precipitar la signatura del Pacte Antiterrorista entre el PP i el PSOE (desembre del 2000), que va servir per a preparar el terreny perquè al maig del 2002, ambdós partits acordessin la reforma de la Llei de Partits, de tal manera que permetés la il·legalització de totes aquelles forces polítiques que contemporitzessin amb el terrorisme. Finalment, aquesta llei va ser aprovada al juny del 2002 per 304 vots a favor (PP, PSOE, CiU i el Partido Andalucista) i 16 en contra (PNB, IU, EA, BNG, ERC). En virtut d’aquesta llei, i després del primer atemptat d’ETA que Batasuna es va negar a condemnar (a l’agost del 2002), el Congrés de Diputats va iniciar el procés per a la seva il·legalització, amb el suport del PP, el PSOE, CC i el Partido Andalucista (PA); els vots en contra del PNB, EA, ERC i ICV, i les abstencions de CiU, IU, BNG i la Chunta Aragonesista (CHA). Més endavant, al març del 2003, el Tribunal Suprem va acordar la il·legalització i la dissolució d’HB-EH per vulneració de la llei de partits.

L’assassinat d’Ernest Lluch

Manifestació en protesta per la mort d’Ernest Lluch, Barcelona, 23-11-2000.

EFE-J. Martín-jr

El 21 de novembre de 2000 Ernest Lluch, prestigiós economista, destacat militant del PSC i exministre espanyol, va ser assassinat per ETA al garatge de casa seva. Dos dies més tard, desenes de milers de persones van omplir el passeig de Gràcia de Barcelona per mostrar el seu rebuig total al terrorisme. Al final d’aquesta immensa manifestació, en la qual van participar també els líders de tots els partits politics, una portaveu dels convocants va improvisar unes paraules reclamant el diàleg entre les parts enfrontades que van causar, posteriorment, una polèmica política considerable.

En un altre nivell, el dur combat contra els nacionalismes no espanyols democràtics va constituir una segona gran línia d’acció política del PP. L’objectiu estratègic del Partit Popular era canviar la majoria política al País Basc, actuant conjuntament amb el PSOE i desplaçant el PNB del poder. El PNB estava donant cobertura política a la proposta del lehendakari Ibarretxe de plantejar un nou marc de relacions polítiques entre el País Basc i el Regne d’Espanya. Aquesta iniciativa era vista pel PP i el PSOE com un intent obertament secessionista que calia rebutjar. Per això, el PP i el PSOE van arribar a presentar sengles mocions de censura a Ibarretxe a l’octubre del 2000, que van fracassar. Atès que la situació era insostenible, amb un govern basc mig paralitzat, Ibarretxe va optar, llavors, per convocar eleccions anticipades al maig del 2001. La coalició PNB-EA va obtenir 32 escons, essent la força majoritària al nou Parlament. Tot i que la suma del PP (19 escons) i del PSOE (14) era superior, l’aliança dels nacionalistes bascos amb IU-EB (3 escons) i la no participació d’EH (7 escons) va fer possible que Juan José Ibarretxe continués essent lehendakari, ara amb una comoditat més gran, que li va permetre que el seu govern aprovés, a l’octubre del 2003, el projecte de reforma de nou Estatut d’Autonomia del País Basc, conegut també amb el nom de Pla Ibarretxe.

Artur Mas nomenat conseller en cap del nou Govern Pujol, Barcelona, 19-01-2001.

EFE-A. Olivé

Els resultats de les eleccions generals del 2000, combinats amb el pacte CiU-PP a Catalunya, propiciaren que la política catalana depengués, com no passava des de feia molt de temps, de l’espanyola. D’una situació força còmoda, amb una certa capacitat de pressió damunt del Govern espanyol, CiU havia passat a la situació inversa. Ara, l’estabilitat del Govern de Catalunya depenia de la voluntat del PP. Tot i que hi havia la possibilitat de buscar l’entesa amb ERC, CiU no va fer aquest pas perquè va considerar que no li facilitaria la transmissió del lideratge dins la pròpia coalició, a part que el PP tampoc no l’ofegava del tot, conscient com era que no li convenia gaire pressionar tant un soci fidel i moderat. En aquest context, CiU va optar per reforçar-se internament i avançar en la transformació de la coalició en una federació de partits. El nou vincle entre CDC i UDC implicava, també, un repartiment de papers amb vista al futur. El primer pas el va fer CDC en substituir Pere Esteve i Abad a la secretaria general del partit per Artur Mas, al novembre del 2000. Un parell de mesos més tard, el president Pujol va remodelar el seu govern i va nomenar Mas conseller en cap, la qual cosa el situava com a eventual cap de llista de CiU en les properes eleccions. L’altre candidat possible, Antoni Duran i Lleida, en resposta a la nova situació, va abandonar el govern i va aconseguir ser designat per CiU futur cap de llista a les properes eleccions generals. La reestructuració interna de Convergència i Unió va anar avançant fins a la constitució de la federació al desembre del 2001.

Durant els mesos següents, un cop el model de finançament ja havia estat aprovat, CiU va trobar-se en una difícil conjuntura. Per un costat, havia de fer tot el possible perquè el PP moderés segons quines polítiques, encara que fos acceptant-les a canvi de petits retocs (el cas del Pla Hidrològic Nacional n’és l’exemple més clar); o bé, mirar de salvar els seus interessos en allò que es pogués (el cas de donar suport a una controvertida Llei d’Universitats a canvi del reconeixement de la Universitat Oberta de Catalunya i de la gestió de les beques). Per l’altre, havia de fer front a l’actuació coordinada de l’oposició d’esquerres al Parlament de Catalunya, que intentava posar-la en contradicció amb els seus principis per la via de demanar l’inici del procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia. Superades algunes votacions complicades a Madrid, CiU va dedicar-se a potenciar la candidatura d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat. Així, a l’octubre del 2002, Mas en va fer l’acte de presentació i va exposar el seu programa de futur, en el qual va incloure l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia. Des d’aleshores, i fins a Ies eleccions del novembre del 2003, Artur Mas va anar assumint el màxim protagonisme dins de CiU.

El Consell Territorial del PSOE va acordar la modificació dels estatuts d’autonomia, Santillana del Mar, 30-8-2003.

EFE-A. Aja

Per la seva banda, el PSC va encetar aquest període polític amb un regust amarg. Si bé a l’octubre del 1999 havia aconseguit un bon resultat, però insuficient, ara veia com el PSOE s’endinsava en diversos problemes interns. Per assegurar-se la victòria en una nova oportunitat, el PSC va canviar la seva màxima direcció en el 9è Congrés, celebrat al juny del 2000. Pasqual Maragall va ser elegit president del partit, amb importants poders de decisió, i José Montilla Aguilera, secretari general, amb el control de l’aparell. Amb aquest tàndem, el PSC pretenia mobilitzar tot el seu electorat per arribar a la presidència de la Generalitat, com a primer pas per a recuperar la majoria del PSOE al Congrés de Diputats. L’estratègia del PSC era denunciar l’entesa CiU-PP i buscar la col·laboració d’ICV i ERC, encara que això darrer signifiqués explorar la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. A favor seu, hi havia el fet d’haver donat suport decisiu al nou secretari general del PSOE, en principi més sensible a les tradicionals tesis federalistes del PSC. Aquesta estratègia es va concretar en dos fets: la participació decidida en els debats en el si de la Comissió d’Estudi per a l’Aprofundiment de l’Autogovern, creada al novembre del 2000; i en la presentació, a l’octubre del 2001, d’una moció de censura contra Jordi Pujol per part de Pasqual Maragall, que, lògicament, no va prosperar. Ara bé, l’orientació federalista del PSC va quedar enterbolida, a l’agost del 2003, per l’aprovació del PSOE de la Declaració de Santillana, en què fixava límits clars a una eventual reforma del marc institucional de l’Estat de les Autonomies.

ERC va abordar aquest nou període polític amb l’esperança d’incrementar vots gràcies al rebuig que el pacte CiU-PP generava entre l’electorat nacionalista català. No obstant això, ERC va haver de ser curosa per poder nedar entre els dos grans blocs existents: el catalanisme de CiU i l’esquerranisme del PSC. Amb la finalitat de no quedar satel·litzada per cap d’aquestes dues forces, va assajar allò que es va acabar dient «l’equidistància», és a dir, la combinació constant i equilibrada d’acords a banda i banda. L’objectiu darrer era arribar a les eleccions catalanes sense que el seu electorat s’esqueixés en dues parts. Per això, ERC va pactar l’abstenció en la investidura de Jordi Pujol (novembre del 1999); va oferir un pacte de govern a CiU (octubre del 2000); es va tornar, aquell mateix mes, a abstenir a la moció de censura presentada per Pasqual Maragall; va proposar una entesa entre tots els partits de tradició democràtica per impulsar un nou estatut i, alhora, es va negar a acceptar un pacte de govern ofert per Artur Mas (octubre del 2001); va pactar amb el PSC i ICV un text final en la Comissió d’Estudi per a l’Aprofundiment de l’Autogovern (novembre del 2001); va vincular a les seves files l’exportaveu parlamentari de CiU Raimon Escudé i Pladellorenç (gener del 2002); va aprovar, només amb CiU, que el Parlament iniciés a la següent legislatura els tràmits per a la reforma de l’Estatut (octubre del 2002); i va pactar una aliança electoral amb l’associació política de l’exsecretari general de CDC Pere Esteve (octubre del 2003).

Iniciativa per Catalunya va començar el període de majoria absoluta del PP amb certes dificultats, atès que la seva estratègia de vincular-se al PSC havia desdibuixat massa el seu propi perfil, a banda que també es trobava sense un referent clar en l’àmbit espanyol. A finals de novembre del 2000, va fer la seva 6a Assemblea, en la qual Joan Saura i Laporta va substituir Rafael Ribó al capdavant de l’organització. Tanmateix, durant els mesos següents, ICV va continuar treballant al Parlament al costat del PSC amb l’objectiu d’anar bastint l’alternativa d’esquerres al govern Pujol. Al febrer del 2002, ICV va celebrar la seva 7a Assemblea i va canviar de sigles per passar-se a dir Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) i, d’aquesta manera, refermar el seu caràcter ecologista. Havent fet aquest pas, ICV va orientar els seus esforços a recompondre els lligams amb els seus antics companys integrats a EUiA. L’acord per fer una coalició per a les següents eleccions es va firmar a l’estiu del 2002.

En aquest període, una gran part del debat polític català es va articular a partir de l’actuació del govern de José M. Aznar i, també, de les iniciatives nascudes al Parlament de Catalunya. En el primer cas, cal destacar que una part de la població catalana es va mobilitzar per donar-hi resposta: contra el Pla Hidrològic Nacional; contra la gestió del Govern espanyol del naufragi del petrolier «Prestige» i el posterior vessament de petroli al mar; contra el model vigent de globalització (març del 2002); contra la Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (maig del 2002); contra la reforma del subsidi de desocupació (juny 2002); o contra l’anomenada guerra de l’Iraq (el punt culminant va ser una gran manifestació a Barcelona al febrer del 2003)

Pel que fa al debat generat des de Catalunya, tots els partits parlamentaris catalans excepte el PP van acordar, a l’octubre del 2000, tirar endavant una Comissió d’Estudi per a l’Aprofundiment de l’Autogovern. Durant els mesos següents, els partits van discutir sobre aquesta qüestió, fins arribar a aprovar un dictamen final al desembre del 2002, en el qual hi ha una anàlisi sobre les possibilitats de reformar l’autogovern de Catalunya, i també una relació d’àmbits on seria possible incrementar-lo. En el decurs d’aquests debats, el PSC, ERC i ICV van mostrar moltes coincidències sobre l’increment de l’autogovern, fins al punt que van arribar a presentar conjuntament una proposta d’informe final (novembre del 2001). Tanmateix, allò significatiu d’aquest llarg procés de discussió és que tots els partits parlamentaris, excepte el PP, van arribar a la conclusió que el vigent estatut del 1979 havia acomplert la seva funció i que, amb vista a la següent legislatura, caldria abordar-ne la reforma o fer-ne, fins i tot, un de nou. Tant és així, que a partir del març del 2003, el PSC, ICV, ERC i CiU van presentar diversos documents amb els quals tenien la intenció de mostrar quins eren els seus plantejaments sobre el nou marc de l’autonomia que Catalunya hauria d’intentar assolir els propers anys.

Eleccions municipals. 2003.

Després de més de set anys de col·laboració més o menys intensa entre CiU i el PP a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol, amb aquest debat d’important transcendència política damunt la taula, juntament amb les constants mobilitzacions contra decisions polítiques del govern Aznar i l’activitat terrorista d’ETA o la de signe islamista contra interessos espanyols (la bomba contra la Casa de España a Casablanca, al maig del 2003), el 25 de maig es van celebrar eleccions municipals al conjunt de l’Estat i eleccions autonòmiques a tretze comunitats, excloses Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia.

El caràcter de primàries de les següents eleccions generals (previstes per al març del 2004) va pesar en l’ànim dels partits i dels electors. Els resultats van ser prou ajustats: el PSOE va guanyar amb el 34,8% dels vots, seguit del PP, amb el 34,3%. A Catalunya, el PSC va continuar essent la primer força, seguida de CiU, ERC, el PP i TCV. T.a composició dels ajuntaments catalans va mantenir les tendències habituals, amb CiU dominant a la gran majoria dels ajuntaments petits i mitjans i el PSC a les grans ciutats, si bé es van fer alguns pactes nous que van aplegar el PSC, ERC i ICV i que van desplaçar del govern municipal la primera força política, CiU.

Passat l’estiu, el 23 de novembre de 2003, el president Pujol va dissoldre el Parlament de Catalunya i va convocar eleccions per al 16 de novembre següent, cridant el poble català a expressar amb el seu vot a quina força política feia confiança per als anys a venir. Cada ciutadà es va haver de guiar pel capteniment que havien tingut els partits els darrers anys i per les declaracions necessàriament ambigües de tots ells sobre com actuarien a partir del moment que els vots s’haguessin escrutat.

L’Entesa Catalana de Progrés

Pasqual Maragall amb els membres de l’Entesa Catalana de Progrés al Senat, Madrid, 6-4-2005.

EFE-J.J. Guillén

El PSC-PSOE, ERC i ICV van acordar l’hivern del 1999 presentar candidatures conjuntes al Senat per a les eleccions del 2000. L’Entesa Catalana de Progrés va obtenir 8 dels 16 escons que hi havia en joc a Catalunya. Amb els senadors d’aquests partits esmentats elegits pel Parlament de Catalunya, van constituir un grup parlamentari propi. La col·laboració al Senat entre aquestes tres forces d’esquerres catalanistes va aplanar el camí perquè després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003 totes coincidissin a formar un govern de coalició, sota la presidència de Pasqual Maragall.

Les manifestacions contra la guerra d’Iraq

Manifestació contra la guerra de l’Iraq, Barcelona, 15-02-2003.

EFE-T. Albir

El 15 de febrer de 2003 a moltes ciutats del món es van fer simultàniament manifestacions contra la guerra de l’Iraq. A Barcelona, hi va haver una de les manifestacions més nombroses de les d’aquell dia i també de les de la història de la ciutat. Unes tres-centes mil persones, d’orientacions polítiques molt diverses, es van aplegar per exigir l’aturada de la guerra de l’Iraq, impulsada pels líders dels Estats Units d’Amèrica, el Regne Unit i Espanya. El bombardeig de Bagdad va començar el 20 de març següent.