Escena de la bullanga de Barcelona del 1842.
BC
L’any 1840, Jaume Balmes començà a baixar amb certa assiduïtat de Vic a Barcelona per tal d’eixamplar relacions literàries i professionals. En una d’aquestes ocasions, mentre s’estava a Barcelona cercant editor per a una obra d’estricte significació política, les Consideraciones sobre la situación política de España, presencià l’aixecament dels liberals progressistes del 18 de juliol contra el govern moderat interí que s’havia desplaçat a Barcelona acompanyant les reines. Al darrere del conflicte hi havia la qüestió de la llei municipal, una peça clau en la construcció de l’Estat liberal.
Durant l’aixecament va ser assassinat de manera brutal l’advocat Francesc Balmas, fet que causà commoció en el moderantisme local. L’endemà la reina regent acceptà la dimissió del gabinet: començava l’etapa progressista, dominada per la figura d’Espartero, que es prolongà fins al final del 1843.
En els dos anys següents, Barcelona va viure la segona onada de bullangues —és a dir, d’aixecaments populars urbans—, que li donaren un protagonisme indiscutible dins de la política general espanyola. La violència política d’aquells anys no responia pas a causes gratuïtes, al contrari, era la manifestació més directa de la superposició d’una sèrie de conflictes, bàsicament de la interrelació entre la transformació de la ciutat i el seu hinterland i el procés de canvi polític a Espanya que s’havia obert els anys 1833-35. Els catalans d’aleshores s’acostumaren a conviure enmig d’una enorme tensió política, que tan sols s’apaivagà a partir del 1844, quan els liberals moderats assoliren el poder i establiren unes regles molt restrictives del joc polític sobre una societat esgotada per deu anys de lluites i de guerra civil.
Els contemporanis foren perfectament conscients de la profunditat dels canvis que aquells deu densos anys havien segellat. Les maneres d’expressar-ho foren múltiples. La mateixa premsa barcelonina de l’època proporcionà diverses anàlisis del que estava passant, anàlisis de vegades molt perceptives i massa sovint anònimes. Dels materials de premsa publicats aleshores destaquen, però, per la seva complexitat i extensió, els que Jaume Balmes publicà en la revista unipersonal que editava, “La Sociedad”. Fins llavors, Balmes s’havia dedicat preferentment a la discussió doctrinal i de defensa catòlica, si bé feia temps que insistia en la necessitat d’una ciència social que fos capaç d’entendre i descriure tot el procés de canvi polític i social pel qual passava el país.
Durant més d’un any, del març del 1843 al setembre de l’any següent, Balmes publicà dues llargues sèries d’articles en “La Sociedad”. La primera d’aquestes feia referència a Catalunya i la segona a Barcelona, de manera més específica, però, de fet, poden llegir-se unitàriament. El diagnòstic balmesià de la situació catalana era clar i senzill, i ha donat lloc a molts malentesos. La conflictivitat a Catalunya i el repetit enfrontament de Barcelona a l’Estat no eren la conseqüència del passat diferencial, del record de l’antiga particularitat política dins de la monarquia, sinó l’expressió d’una participació de primera fila en el procés polític a escala espanyola, en la guerra civil i la revolució liberal. “Estamos muy distantes —afirmà Balmes— de la opinión de aquellos que sostienen que el espíritu de provincialismo propiamente dicho vive todavía en Cataluña, y que esto es el origen de las diferencias políticas que en la misma se observan cuando se la compara con las demás provincias del Reino”. Poc interessat en les manifestacions de particularisme o de provincialisme estret (amb prou feines va fer servir el català en la seva extensíssima producció literària i epistolar), que considerava anacròniques i excessivament defensives, Balmes no s’enganyava respecte a la particularitat de la situació barcelonina i catalana dins de la política espanyola. Quines eren, doncs, les seves causes, un cop descartat l’hipotètic record de les velles institucions? “Así es que en todas las revueltas que hemos sufrido desde 1808 se ha visto uniformidad admirable así en el bien como en el mal, en las que han agitado puntos los más distantes y que nada habían tenido de común en idioma, en leyes y en costumbres. Cataluña no ha sido una excepción de esta regla, y si Barcelona se ha desviado algún tanto de la misma no ha sido por espíritu de provincialismo propiamente dicho, sino por efecto de otras causas que nada tenían que ver con los antiguos fueros del Principado.”
El comportament de Barcelona i Catalunya, plenament d’acord amb la marxa del procés d’afirmació del règim liberal, o de la seva negació, a escala espanyola, presentava, però, certes peculiaritats en els ritmes i la intensitat de l’acció. A què cal atribuir-ho? Balmes no tenia dubtes sobre això: les diferències derivaven, en primer lloc, de la notable maduració de la societat burgesa a Catalunya i del seu caràcter accentuadament industrial. Catalunya s’assemblava més a altres societats europees —com ara França, Bèlgica o Anglaterra, països que el vigatà coneixia de primera mà des del 1842—, que no pas a l’Espanya interior. Davant d’aquesta realitat, la integració de Catalunya dins de la monarquia liberal havia de resultar necessàriament molt àrdua, com demostraven els esdeveniments que conformen el rerefons de les dues sèries d’articles. En opinió de Jaume Balmes, a la classe dirigent catalana li calia una gran independència de criteri en les relacions amb la política espanyola i una gran dosi d’intel·ligència en la suavització de les diferències socials a casa.