La vinya va conèixer una gran expansió a la Catalunya del Nord als segles XVIII i XLX. L’any 1720 només ocupava 8 799 hectàrees, però el 1741 ja assolia les 11 645 ha, i cap al 1820, les 38 000 ha. De primer limitada a unes regions ben precises (als voltants de Ribesaltes, a les ribes de la Tec i del Tet), s’estengué cap a la plana de Perpinyà i als vessants de les Corberes. A mitjan segle XLX es produí una nova expansió de la vinya, abans de l’arribada del ferrocarril (l’any 1858 a Perpinyà) i sobretot després, que permeté d’augmentar les exportacions de vins en unes proporcions inigualades fins aleshores. El 1852 la vinya cobria una superfície de 46 895 ha, per passar a les 60 000 ha l’any 1872 i les 80 000 ha el 1880, rècord absolut que no tornà a ser igualat. N’hi havia a la Costa Rocosa, als Aspres i fins i tot a la plana baixa de la Salanca. Des del començament del segle XLX i fins i tot abans, la regió va gaudir de renom pels seus vins de qualitat: vins dolços de Banyuls i de Cotlliure, moscatell de Ribesaltes, vi negre d’Espirà de l’Aglí o de Baixàs i també diversos tipus de garnatxa i de vi ranci. Conreu fràgil, la vinya és atacada pels insectes i les malalties criptogàmiques. Al començament dels anys cinquanta del segle passat, per exemple, l’oídium féu estralls fins que es va trobar la manera d’atenuar aquestes malalties (aspersió de sofre i de sulfat de coure).
Però va ser l’atac de la fil·loxera a partir del 1884 que va malmetre al màxim la vinya: la superfície disminuí fins a les 31 000 ha el 1885 i la producció, que era de 2 100 000 hi, baixà fins als 500 000 hi. No obstant això, els diversos mitjans de lluita contra l’insecte es van portar a la pràctica ràpidament (insecticides, submergiment de les vinyes, peus de ceps americans empeltats sobre les vinyes autòctones) i la vinya es va reconstituir sense arribar a aconseguir la superfície anterior a l’aparició de la fil·loxera. Tanmateix, els mètodes de conreu van canviar. S’utilitzaren més adobs, insecticides, es tingué molta més cura de la vinya. Tot plegat va fer necessària una mà d’obra assalariada més nombrosa: fou aleshores que es va constituir un autèntic proletariat agrícola. Aquest mateix esquema de desenvolupament rossellonès es produí també al veí Llenguadoc. A més, tant la viticultura rossellonesa com la del Llenguadoc constituïren, a partir d’aquest moment, una part integrant de l’economia de mercat i generaren indústries vitivinícoles. A diferència d’altres productes agrícoles que es comercialitzen un cop feta la collita, el vi és un producte que s’elabora. Així, no és del tot exagerat dir que al Rosselló i al Llenguadoc la vertadera revolució industrial ha estat la de la viticultura.
A partir de la fi del segle XIX i del començament del XX, en els mitjans vitícoles es féu palès un doble conflicte, lligat als progressos importants de la viticultura. Es tractava, en primer lloc, d’un conflicte intern que va enfrontar els propietaris viticultors i els obrers de la vinya. En segon lloc va ser també un conflicte extern, d’una banda entre el món de la vinya i, de l’altra, els poders públics: el primer tractava d’obtenir dels segons el manteniment del preu de venda del vi a unes taxes elevades.
És evident que fou en períodes de sobreproducció de vi, quan els preus s’enfonsen, que aquests dos tipus de conflicte, en estat letàrgic en temps normal, s’exacerbaren. Després d’un decenni de gran prosperitat, la cotització del vi va patir una forta davallada a partir del 1900.
La crisi durà prop d’un decenni, tingué un abast estatal i fou deguda essencialment a la sobreproducció (450 000 hi als Pirineus Orientals l’any 1907, rècord absolut) encara que les importacions i el frau també hi tingueren a veure. Els ingressos dels propietaris disminuïren, els treballadors van patir rebaixes importants dels salaris i, sovint, l’atur. Va ser en aquest context que la crisi social de 1904-07 esclatà. Els primers a reaccionar foren els obrers, organitzats des de molts anys abans en sindicats, d’orientació sindicalista revolucionària, sota la influència de Jules Guesde. A la Catalunya del Nord, les primeres vagues agrícoles es produïren al gener del 1904. La majoria dels municipis dels voltants de Perpinyà en quedaren afectats. Aquestes vagues es feren sota el cant de La Internacional, de La Carmagnole i de La Marsellesa. La conjuntura política era favorable (el govern radical de Combes no manifestà cap hostilitat al moviment) i els obrers obtingueren uns augments de salari considerables, com també la jornada de set hores. El sindicalisme obrer de tota la Catalunya del Nord va rebre, així, un gran impuls. Però aquestes vagues van esverar els propietaris, que intentaren allunyar l’espectre de la lluita de classes, i suscitaren un moviment d’unió sagrada de defensa de la viticultura. Fou així com es va fer palès el moviment dels vinyataires del 1907 que, entre el març i el juny d’aquell any, va encendre el Llenguadoc i el Rosselló vitícoles. Al crit de “mort als defraudadors”, gentades immenses es manifestaren a fi d’obtenir del poder polític l’augment del preu del vi: el 19 de maig, 170 000 persones es van manifestar a Perpinyà. Al mes de juny, 102 municipis del departament dimitiren. Com a resposta a la repressió militar, que va causar sis morts a Narbona, s’incendià la prefectura de Perpinyà el 20 de juny, mentre que al departament veí d’Erau s’amotinà un regiment. El moviment va rebre el suport de la gran majoria de la població, dels diputats socialistes i conservadors i dels reialistes, que trobaren l’ocasió d’afeblir la República. En canvi, els radicals es mostraren molt reticents. No obstant això, després dels violents incidents del mes de juny, el moviment aconseguí de ser escoltat, ja que els grans propietaris temeren una participació més forta de les masses populars. Finalment, la votació d’una llei contra el frau sobre els vins el 29 de juny posà terme a l’agitació. La crisi va permetre també el desenvolupament de les cooperatives dels cellers vinícoles.
A partir del 1910, la viticultura retrobà a la Catalunya del Nord un equilibri relatiu; la superfície conreada s’estabilitzà entre les 60 000 i les 70 000 ha i la producció ho féu entre els 2 200 000 i els 4 000 000 hl. Els anys vint del present segle foren fins i tot anys de prosperitat. Tanmateix, al principi dels anys trenta, la sobreproducció i la seva conseqüència, l’abaratiment dels preus, suscità altra vegada un cert grau d’agitació als departaments de França. Però la votació de diverses lleis vitícoles entre el 1931 i el 1935 pel Parlament francès desarticulà el moviment. En canvi, la crisi social i l’atur provocaren al maig del 1938 una important onada de vagues agrícoles que dirigí la CGT, amb una majoria de tendència comunista que des de llavors cada cop fou més important. D’ara endavant aquest va ser el tipus de sindicalisme que dominà el camp de la Catalunya del Nord i que encapçalà les darreres vagues importants d’aquest sector, les de maig-juny del 1950. Tanmateix, el doble conflicte vitícola va perdre la seva vivor al llarg dels anys a partir del 1960, a causa de la influència, d’una banda, de la mecanització, que va disminuir substancialment la importància de la mà d’obra assalariada en el camp vitícola i, de l’altra, d’un esforç important de qualitat, que permeté als viticultors vendre més fàcilment el vi. Per tant, la participació en els moviments de protesta, que agiten periòdicament les contrades dels departaments veïns de l’Aude i de l’Erau fins els anys noranta del present segle, es va anar fent cada vegada més discreta. Avui en dia, el doble conflicte vitícola que té lloc a la Catalunya del Nord sembla formar part del passat, malgrat que encara ara es puguin produir algunes reaccions violentes per part dels propietaris rossellonesos (horticultors i arboricultors) de la regió perpinyanesa.