L’enfortiment de l’obrerisme

El moviment obrer va sortir considerablement debilitat de la repressió governamental contra l’anarquisme del final del segle XIX. A partir d’aquí s’anà refent a mesura que assimilava nous postulats organitzatius i doctrinals. Durant el primer terç del segle XX es passà d’un obrerisme de caràcter societari sense cohesió organitzativa, en què destacava la incapacitat tant del sindicalisme reformista com del socialista, a un sindicalisme de masses, socialment revolucionari, que lluitava per superar les tradicionals dificultats d’estructuració i per alçar-se com a representant inqüestionable del món del treball.

El procés de Montjuïc, celebrat contra els inculpats per l’atemptat del carrer de Canvis Nous, a Barcelona, el 1896 i de retruc contra l’anarquisme en general, havia marcat, simbòlicament i amb signe negatiu, el principi de la fi de l’era clàssica del societarisme obrer i de les teories anarquistes de la propaganda a través de l’acció. En aquest context el fracàs de les vagues generals, que esdevingueren emblemàtiques, del 1901 i el 1902 a Barcelona, o del 1903 a Elx, posà en evidència la necessitat de cercar nous camins de lluita obrera.

A partir d’aquests primers anys del segle XX, l’obrerisme s’endinsà en un procés de reorganització sindical i d’assimilació de noves teories que culminà, inicialment, amb la creació de la Solidaritat Obrera. A aquest procés no fou aliena la difusió i la captació, molt més evident a partir de la guerra del 1914, de la teorització francesa del sindicalisme revolucionari i de la vaga general feta inicialment a través del periòdic “La Huelga General”, i de les publicacions de l’Escola Moderna. Posteriorment el moviment obrer passà per una fase de creixement i reorganització al voltant de la Confederació Nacional del Treball (CNT); del 1916 al 1920 va viure la primera conjuntura revolucionària tant per l’agitació al voltant de la revolució russa com per la crisi política oberta a l’Estat espanyol; del 1920 al 1923 suportà el locaut, el pistolerisme i el sindicalisme groc com a preludi del que havia de ser la Dictadura de Primo de Rivera, durant la qual es fundà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el Partit Comunista Català. A partir d’aquí, el desenvolupament del moviment obrer i les centrals sindicals va ser espectacular, i emparat pel nou règim republicà.

El sindicalisme havia estat una de les principals conquestes de l’internacionalisme decimonònic a l’Estat espanyol però, malgrat els esforços, no s’havia pogut impulsar amb prou força un moviment a l’estil del que ja existia en altres indrets d’Europa. S’havia imposat com a organització de classe per damunt dels primitius mutualisme i cooperativisme sense aconseguir d’evitar, però, que aquests continuessin avançant al costat de les mateixes societats obreres a pesar de la visió crítica que en tenien tant socialistes com anarquistes.

Des del punt de vista organitzatiu el moviment obrer del principi de segle havia vist fracassar els plantejaments sindicalistes tant d’inspiració anarquista (Federació Regional de Societats Obreres de Resistència —FRSOR—), com socialista (Unió General de Treballadors UGT), i, en canvi, existia tant a Catalunya com al País Valencià i les Balears un moviment societari fort, nombrós, sovint amb una llarga història darrere, i d’influència diversa; es basava en el funcionament de societats obreres d’ofici, moltes vegades disperses, les quals mantenien la seva independència política. Durant ben bé les dues primeres dècades del segle XX va ser aquest moviment societari organitzat en federacions d’ofici el que va assegurar la continuïtat organitzativa del moviment sindical en encapçalar i dirigir les lluites reivindicatives laborals, i també polítiques. La seva independència política no ofenia les inclinacions dels seus afiliats, i s’avenia tant amb el republicanisme polític de bona part dels obrers com amb el socialisme o l’anarquisme.

Després dels moviments vaguístics de l’inici de segle es produí una variada resposta organitzativa i política entre els treballadors que enfortí el moviment societari. A Catalunya la influència dintre del món sindical era bàsicament anarquista; al País Valencià, en canvi, l’obrer de fàbrica s’inclinà majoritàriament cap al socialisme fins a la fundació de la CNT, i l’anarquisme, que s’havia reorganitzat l’any 1900 amb l’establiment de la Federación de Sociedades Obreras de la Región Española, s’estengué fonamentalment al camp. A les Balears, el reviscolament del moviment obrer (entre el 1900 i el 1904) es produí sota la direcció dels socialistes, paral·lelament i relacionat amb el del republicanisme de la Unió Republicana. Només a Menorca hi havia una presència anarquista notable en aquests anys, en què la Federació d’Obrers de Menorca, creada el 1902, orientà bona part de les societats obreres.

La solidaritat obrera i la constitució de la CNT

Un pas important en la renovació sindical es produí amb la federació de sindicats Solidaritat Obrera, constituïda a l’agost del 1907. Representà una afirmació exclusivament obrerista que, tot i que en un primer moment li havien fet costat, va topar amb els lerrouxistes, però que, en canvi, tingué el suport de socialistes i d’anarquistes. La proposta inicial posava de manifest “la conveniència d’unir-se totes les societats de caràcter societari (sic) en una estreta solidaritat obrera, que, deixant a cada entitat en completa llibertat per a defensar ses peculiars ideals, les uneixi el que els hi és comú”. Significava acceptar que tots els treballadors tenien interessos, com a mínim laborals, comuns i reconèixer la necessitat de reformar el moviment societari si hom volia ser efectiu.

Les reunions entre sindicalistes per crear una federació sindical, en principi només barcelonina, es van iniciar al maig del 1907. Entre els delegats que formaven la comissió organitzadora hi havia com a noms més coneguts el socialista Antoni Badia i Matamala i Salvador Seguí i Rubinat. El 25 de juliol amb el suport d’una cinquantena de societats obreres es va fer públic el Manifest de Solidaritat Obrera als treballadors de Barcelona; es proclamava políticament neutral i oberta a la participació de tots els treballadors units per dos objectius: l’emancipació econòmica i la transformació del règim capitalista. El 3 d’agost quedava definitivament constituïda la nova federació i el 19 d’octubre, amb l’ajut econòmic de Francesc Ferrer i Guàrdia, es va començar a publicar el que havia de ser el periòdic obrerista més important fins al 1939, “Solidaridad Obrera”.

Des d’un bon començament Solidaritat Obrera va voler superar l’estricte marc local barceloní; al setembre del 1908 va celebrar ja un Congrés Obrer Català que aplegà al voltant de 150 societats obreres de diversos indrets de Catalunya, però la seva voluntat era d’abastar tot l’àmbit estatal. A l’octubre-novembre del 1910 Solidaritat Obrera va celebrar un segon congrés obrer regional al Palau de Belles Arts de Barcelona, planejat inicialment per a l’any anterior i ajornat a causa de la Setmana Tràgica i la repressió que va seguir. Aquest congrés, al qual assistiren també delegats de fora de Catalunya, va decidir la constitució d’una Confederació General del Treball (CGT) anarcosindicalista (que aviat s’havia d’anomenar CNT) que es presentava com a alternativa a la UGT. Propugnava l’apoliticisme, l’acció directa i la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social.

La fundació de la CGT augmentava el grau d’estructuració del moviment sindical arreu d’Espanya, ja que apareixia com una possibilitat per al moviment societari que no s’identificava amb la central socialista; també, òbviament, trencava les bases que havien permès arribar al moviment unitari de Solidaritat Obrera. Això no obstant, moltes societats obreres ja l’havien anat abandonant bé perquè donaven suport al lerrouxisme, bé perquè no compartien els plantejaments i tàctiques revolucionàries que s’anaven imposant en el si de Solidaritat.

Al setembre del 1911, també a Barcelona, es va celebrar el primer congrés de la nova CNT. En aquest cas, el 61% de les societats obreres representades (59) eren catalanes, xifra no gaire different a la del congrés del 1910 en el qual havien estat el 69% (78). Va tenir immediatament una presència considerable a Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Igualada i Valls, però la major part de les organitzacions confederals es concentraven a Barcelona ciutat. Aquesta CNT heretava les ja velles tradicions apoliticistes del proletariat català, però propugnava la ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari, la qual cosa la diferenciava tant del model ugetista com del sindicalisme moderat.

El gran embat confederal va iniciar-se a partir de 1914-15, paral·lelament a l’expansió generalitzada que experimentà el moviment sindical a Catalunya; responia a unes indispensables necessitats obreres d’unitat d’acció i d’estructuració que es van traduir en un fort desenvolupament de les federacions d’ofici i dels sindicats en general. L’èxit confederal i, en concret, dels homes que giraven al voltant de Salvador Seguí, va consistir a saber identificar la CNT amb aquest esforç d’enfortiment del moviment sindical i de superació de les velles societats de resistència, i presentar-la com l’expressió més acabada del nou sindicalisme. En els anys successius vencé les dificultats anteriors per cohesionar les societats obreres i moltes d’aquestes es van anar integrant a la CNT, que s’estengué ràpidament cap a València i posteriorment també a les Balears.

El socialisme, amb una limitada influència localitzada fonamentalment a Mallorca, Vall d’Uixó, Reus —l’agrupació de la qual va assumir a partir del 1911 i fins el 1917 la reorganització i direcció de la Federació Socialista Catalana—, Mataró, Sitges o Barcelona, no tenia prou capacitat per a restar protagonisme, força o potencialitat al nou sindicalisme que irremeiablement s’estenia de la mà dels anarcosindicalistes, sense que evidentment poguessin tampoc frenar-lo, ni plantejar-se com a alternativa, els sindicats catòlics ni més tard els lliures.

Les federacions d’ofici

Les federacions d’ofici van ser a Catalunya, durant molts anys, les que van garantir l’estructuració sindical al marge, i moltes vegades per sobre, de les centrals sindicals. Durant els primers vint anys del segle, responent a una necessitat organitzativa generalitzada, gairebé tots els sectors en tenien tot responent a una influència ideològica diversa com, per exemple, la Federació Metal·lúrgica, sota influència anarquista, o, en el sector de la construcció, la Federació de Paletes i Manobres de Catalunya, la de Pedrers i Empedradors de la Regió Catalana i la d’Obrers Pintors i Decoradors. Aquestes últimes van donar un pas endavant quant a l’estructuració dels sindicats d’indústria en constituir la Federació Local d’Obrers del Ram de la Construcció de Barcelona, al desembre del 1913. Així mateix, també es pot mencionar, en el sector de la fusta, la Federació Nacional de Societats Obreres del Ram d’Elaborar Fusta d’Espanya, amb influència anarquista i oposada a la seva homòloga socialista; la Federació Espanyola de Dependents de Comerç, com també el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) o el Sindicat Musical de Catalunya.

En aquest context els punts dèbils eren el tèxtil i el camp. Pel que fa al tèxtil, la crisi organitzativa de les Tres Classes de Vapor —el sindicat tèxtil reformista fundat al voltant del 1868 que congregava la major part de filadors, teixidors i aprestadors— s’afegia als fracassos dels successius intents de reorganització engegats per socialistes, particularment amb la Federació d’Art Fabril de Catalunya l’any 1903, i d’anarquistes. El 1913, coincidint amb un segon moment d’especial activitat de les federacions d’ofici, resultat de la pertinàcia d’alguns sindicalistes per impulsar sindicats neutres, i també d’acostament puntual de la CNT i la UGT, es creà una Federació Nacional que tot i oscil·lar de la influència anarquista a la socialista i a la inversa, va aplegar la majoria de sindicats del tèxtil de Catalunya.

Al camp s’havia imposat amb força entre petits propietaris i parcers el cooperativisme agrari, però l’organització d’una federació d’obrers no s’impulsà fins en aquest mateix període, en el qual es fundà la Federació Nacional de Treballadors del Camp (Còrdova 1913), a l’empara dels mateixos estímuls unitaris que havien guiat la reorganització d’altres sectors, i que van acabar enfortint la CNT, a redós de les federacions d’ofici. En efecte, si la iniciativa havia partit de Barcelona, altres grups com la Federació Provincial d’Agricultors de Tarragona (juny del 1913) impulsada pels socialistes de Reus, o la Federació Comarcal d’Obrers Pagesos (maig del 1914), propulsada pels de Mataró, li van donar suport; igualment ho van fer la Federació Agrària de Valls i la Federació de Societats Agrícoles de Llevant al País Valencià, ambdues d’inspiració anarquista i anarcosindicalista, que van acabar successivament dirigint i controlant la Federació Nacional fins que el 1918 va ingressar a la CNT.

La formulació del sindicat únic: el Congrés de Sants

La Confederació va donar un pas important per afirmar-se com a representant absoluta dels obrers, i únic interlocutor amb la patronal, en afrontar la Confederació Regional del Treball de Catalunya (Regional catalana de la CNT) la seva reorganització i imposar-la a tota la CNT. La reunió, coneguda com a Congrés de Sants, es va celebrar els dies 28-30 de juny i 1 de juliol del 1918 a l’Ateneu Regionalista de Sants. Hi van participar prop de 164 delegats mandataris d’unes 153 associacions i de més de 74 000 treballadors. Aproximadament 54 500 dels obrers representats eren de la federació local de Barcelona, que continuava tenint un pes molt gran dintre de la confederació, però de la resta de Catalunya també hi havia delegats de 12 federacions locals, entre elles de la de Mataró, amb més de 5 000 afiliats; la de Sabadell, amb prop de 3 000; la de Badalona, amb uns 2 500, i les d’Igualada i Terrassa, amb uns 1 500.

El Congrés de Sants acordà exercir, de manera preferent, l’acció directa; reafirmà l’apoliticisme i el contingut anarcosindicalista de la CNT; es plantejà la necessitat de col·laborar amb les escoles racionalistes; decidí reorganitzar el periòdic confederal “Solidaridad Obrera”; i, fonamentalment, va adoptar els sindicats únics de ram o d’indústria, d’àmbit local, integrats per diverses seccions corresponents als diversos oficis, com a base organitzativa de la confederació, en perjudici de les federacions nacionals d’ofici. Aquesta centralització del moviment obrer multiplicà enormement la seva força i la capacitat de negociació i lluita. La CRT, estructurada en un comitè regional integrat per les federacions locals i comarcals, va començar a funcionar amb regularitat organitzativa, atès que es posava així fi a l’ambigüitat i la imprecisió anterior pel que feia a afiliacions i cotitzacions.

Aquest fou el primer congrés confederal després de la reconstitució legal de la CNT a l’octubre del 1915. La reorganització va anar acompanyada, i impulsada, per la irrupció d’una nova generació de sindicalistes revolucionaris que van desplaçar tant els anarquistes puristes com els que havien orientat els primers anys de la CNT. Són els Martí Barrera i Maresma, Camil Piñon, Sebastià Clarà i Sardó, Josep Viadiu, Salvador Quemades, Joan Peiró i Belis, Ángel Pestaña Núñez o Salvador Seguí, el Noi del Sucre, que fou elegit secretari de la CRT de Catalunya. Aquest fou sens dubte un dels personatges catalans amb més prestigi i carisma, alhora que l’home més representatiu de la CNT; fou assassinat el 1923, en plena època del pistolerisme. Moderat i realista, Seguí combaté el lerrouxisme, lluità per un sindicalisme fort i independent tant dels polítics com dels grups anarquistes, i jutjà imprescindible, pel bé dels sindicats, la concreció d’un catalanisme d’esquerres. La seva personalitat reflectia en bona mesura l’expressió de la complexitat del moviment obrer català.

Després del Congrés de Sants, la CRT va engegar una vasta campanya en defensa del Sindicat Únic i l’organització de la confederació. El resultat va ser que la major part dels sindicats barcelonins van acceptar aquests sindicats, la inclusió a la federació local i, en conseqüència, l’afiliació a la CRT. El canvi organitzatiu significà l’hegemonia indiscutible d’aquesta confederació a Catalunya, la qual cosa li va permetre imposar un to radical en la lluita sindical. Aquesta hegemonia no la perdé, malgrat l’evident i inevitable debilitament que li comportà la il·legalització i la clandestinitat a què l’abocà el governador civil Severiano Martínez Anido primer i la Dictadura de Primo de Rivera després. Les dades sobre afiliació són prou representatives: la població obrera catalana era de 495 355 persones l’any 1920 i de 582 571 el 1930, i el nombre d’afiliats a la CRT era de 428 632 el 1919 i 300 533 el 1931.

Vaguistes en el sector industrial. 1906-1930 (percentatge sobre el total de l’Estat espanyol).

A mesura que la CRT assumia la direcció global del moviment obrer i materialitzava la seva voluntat hegemònica, es radicalitzaren les mobilitzacions obreres suscitades per un procés reivindicatiu creixent des del 1916, al qual s’oposava la intransigència de la patronal parapetada davant del fantasma bolxevic. El 1919 va ser l’any culminant d’aquests moviments vindicatius, i en el qual es produí la prova de força entre la CNT i la patronal: la vaga de La Canadenca. El conflicte es va iniciar pel febrer, a causa d’un acomiadament a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, més coneguda com La Canadenca, d’uns treballadors de la CNT que es negaven a acceptar una reducció dels jornals. El pols entre els directius de l’empresa i el sindicat va derivar immediatament en una aturada general de totes les empreses del ram; Barcelona es va quedar a les fosques, es va haver d’interrompre bona part de l’activitat industrial, i tots els serveis públics van quedar aturats. Van parar els treballadors del tèxtil, els tramviaires, els de les fàbriques de gas i els de la companyia d’aigües, i també els impressors, que van utilitzar la “censura roja”, impedint la publicació de qualsevol cosa contrària als interessos dels obrers.

Vaga de La Canadenca, Barcelona i Cornellà, J. Brangulí, 1919.

ANC

El govern Romanones imposà temporalment la negociació entre els directius de La Canadenca i el comitè de vaga; el 17 de març s’arribà a un acord: l’empresa havia d’acceptar la readmissió de tots els vaguistes, un augment generalitzat dels jornals i la jornada de vuit hores; el govern garantia la llibertat dels detinguts per motius socials, excepte els que estaven pendents de procés, i també l’aixecament de l’estat de guerra una vegada s’hagués tornat a la feina. El 19 de març el comitè de vaga va convocar una assemblea-míting per ratificar els acords; va tenir lloc a la plaça de toros de les Arenes amb assistència d’unes vint mil persones, entre les quals hi havia sectors partidaris de continuar la vaga fins que tots els presos sortissin al carrer, fins i tot els sotmesos a jurisdicció militar. Fou aleshores que Salvador Seguí s’imposà a l’assemblea i forçà la tornada inicial a la feina complint l’acord a què s’havia arribat amb els directius de La Canadenca dies abans.

El capità general, amb l’aquiescència de la patronal, va incomplir el tracte i no va alliberar els presos. El 24 de març tornava a esclatar el conflicte; el govern tornà a declarar l’estat de guerra, i fins i tot, per retornar l’ordre i trencar la vaga, es ressuscità el sometent, que tingué ara la col·laboració de classes mitjanes ciutadanes. Nombrosos obrers foren empresonats i en aquest clima de violència creixent la derrota dels treballadors era un fet. El 3 d’abril, Romanones decretava l’establiment general de la jornada de vuit hores; aquesta, però, fou una conquesta hipotètica, ja que la Federació Patronal exigí la tornada al treball amb les mateixes condicions laborals anteriors a la vaga, que posteriorment encara s’enduriren. El 14 de juliol es va acabar l’aturada, amb repercussions polítiques i socials negatives per als obrers i també la dimissió dels responsables polítics i policials, com també la del mateix cap del govern.

A partir d’aquí, com s’havia acabat d’anunciar, la patronal imposaria la línia dura i amenaçaria contínuament amb el locaut, la qual cosa fomentà el clima de violència que engendrà el pistolerisme i l’ascens dels grups d’acció entre les files anarcosindicalistes.

Les noves tendències: la FAI i els sindicats lliures

La repressió i l’absència de líders, empresonats des del novembre del 1920 a causa de la política repressiva de Martínez Anido, nou governador de Barcelona, van afavorir que, a partir de la primeria dels anys vint es produís l’ascens de corrents minoritaris en el si de la CNT. Aquests corrents qüestionaven el domini dels sindicalistes; d’una banda hi havia el dels sectors més dogmàtics, que veien perillar el contingut àcrata de la CNT i el dels anomenats grups d’acció, com ara Los Solidarios, partidaris de la violència individualitzada; de l’altra, el dels bolxevics. Els primers, que acabaren formant el corpus de la FAI, van veure enfortida la seva posició a partir de l’assassinat de Salvador Seguí el 10 de març de 1923; amb la seva mort es va truncar un projecte sindical cenatista i es va deixar el camí preparat per a l’insurreccionalisme llibertari. Pel que fa a l’altra tendència, els bolxevics, van arribar a controlar breument la CNT després de l’empresonament dels líders sindicals, tot encaminant-la cap a la Internacional Comunista (Tercera Internacional); aquesta orientació va ser majoritàriament neutralitzada en la conferència de Saragossa (juny del 1922), que reafirmà el seu apoliticisme i acordà adherir-se a l’AIT.

La Dictadura de Primo de Rivera (iniciada al setembre del 1923) va comportar la illegalització dels sindicats cenatistes i un afebliment considerable del sindicalisme en general. La Dictadura oscil·lava entre la repressió i la tolerància, com ho palesen les col·laboracions amb els socialistes i el manteniment d’una certa superstructura dels sindicats confederals. Va practicar un paternalisme social que es posava de manifest tant en la política laboral (promulgació de les lleis de descans dominical, de regulació del treball a domicili, etc.), com en els esforços per oferir una imatge idíl·lica del món obrer. L’esport va ser l’eina idònia per difondre aquesta idea; s’organitzaven competicions i/o festivals entre treballadors de diverses empreses del mateix ram, en una època en què les pràctiques esportives s’havien ja convertit a Barcelona en un gran espectacle de masses.

En aquest període el moviment associatiu, amb una forta tradició, va créixer de manera extraordinària, tant el dedicat al lleure de les classes populars, com a la millora de les condicions de vida mitjançant la cooperació o la defensa d’interessos socials, econòmics i professionals. Però alhora també associacions gremials, com ara el CADCI, o institucions culturals com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, van ser durament castigades pel seu contingut catalanista. Primo de Rivera, però, va posar fora de la llei els sindicats cenatistes, que van haver de sobreviure en la clandestinitat durant vuit anys, durant els quals s’anà gestant un nou projecte que havia d’esdevenir hegemònic en el si de la CNT.

La FAI va ser constituïda clandestinament al Saler (València) al juliol del 1927 per la Federació de Grups Anarquistes d’Espanya i la Unió Anarquista Portuguesa. Era el resultat de l’esforç per configurar un moviment sindical explícitament anarquista portat a terme per teòrics com Diego Abad de Santillán o Manuel Buenacasa, que es convertí en la tendència dominant en el si de la CNT quan després de la caiguda de la Dictadura es va abordar la reorganització, ja que va saber canalitzar les crítiques contra el sector considerat reformista que havia encapçalat Salvador Seguí i que ara representaven, amb fortes discrepàncies entre ells, Ángel Pestaña i Joan Peiró.

La FAI volia assegurar el contingut àcrata de la confederació mitjançant la creació de comissions paritàries amb membres de la CNT i la FAI, especialment els comitès pro-presos i els de defensa confederal; també va voler apartar-la de qualsevol entesa amb els republicans, tot i que la mateixa FAI hi acabà col·laborant puntualment. Pretenia enquadrar tots els anarquistes de la Península Ibèrica, però no aconseguí que grups que li eren afins, com el de la “La Revista Blanca” o Los Solidarios/Nosotros, considerat aquest últim l’expressió més clara del faisme, s’hi adherissin fins ben entrada la República.

Ultra il·legalitzar els sindicats cenatistes, la Dictadura va potenciar els anomenats Sindicats Lliures, en teoria obreristes i professionals, fundats a Barcelona pel desembre del 1919. Aquesta organització sindical, oficialment anomenada Corporació General de Treballadors-Unió de Sindicats Lliures d’Espanya, estava dirigida per Ramon Sales i Amenós; defensava la família i la corporació professional com a base de la societat. Es proclamava aconfessional, però l’any 1923 creà amb el sindicalisme catòlic basc la Confederación Nacional de Sindicatos Libres de España. Van ser en gran mesura grups d’acció anti-CNT que, estimulats a rebentar l’organització obrera, bé per la seva entesa amb la patronal, bé per la seva vinculació amb els dirigents governamentals, van fomentar i incrementar la pràctica desmesurada de la violència. Estaven estretament relacionats amb el pistolerisme, i una part important dels quadres cenatistes van caure sota les seves bales.

Els Sindicats Lliures iniciaren el seu creixement al començament dels anys vint, però fou durant la Dictadura de Primo de Rivera —durant la qual comptaren amb la protecció del Govern, i no tingueren competidors (la CNT estava en la clandestinitat), que van aconseguir arrelar entre les classes treballadores. Van créixer en bona part amb obrers poc militants procedents del clausurat Sindicat Únic. Aquest sindicalisme, però, havia lligat la seva sort a la de la Dictadura i es va apagar amb ella. Durant tot l’any 1930 va anar perdent afiliats i, fins i tot, sindicats sencers van passar-se a la ressorgida CNT, en bona mesura com a resultat de la reorganització sindical de la confederació, que ja s’havia iniciat a partir del 1927, en què s’havia adaptat al règim sindical de la Dictadura, fou la base de les controvèrsies tàctiques dins la CNT entre Ángel Pestaña, partidari d’aquesta línia, i Joan Peiró, que la rebutjava de ple. Durant els primers anys de la República els sindicats lliures van intentar infructuosament reorganitzar-se; finalment, van reexir l’any 1935 com a sindicats profeixistes.

Cultura i militància obrera

La militància obrera catalana mantingué, al llarg del primer terç del segle XX, molts dels trets característics del vuit-cents i continuà impregnada pel vell sindicalisme internacionalista. Les idees eren, si es vol, molt elementals, però constituïen un entramat doctrinal força coherent. S’afirmava una identitat específica de classe, s’aspirava a l’emancipació del treballador i es creia, a més, que el millor camí per a aconseguir-ho era el camí sindical. Es defensava un sindicalisme no limitat a l’exclusiva resistència laboral davant la patronal. El que calia era intentar la configuració d’un moviment sindical que alhora fos l’eix d’una nova cultura obrera capaç de generar un home nou i una nova societat. I això no era un estricte ideari anarcosindicalista o anarquista.

Una característica bàsica de tot aquell obrerisme militant fou la fe en la potencialitat emancipadora de l’educació. Aquesta actitud constituí un dels grans fils conductors dels esforços de molts militants obrers. Ara bé, caldria no oblidar que l’assoliment de coneixements i la superació dels baixos nivells culturals habituals afavoria sovint o bé l’establiment pel seu compte (quants militants no acabaren creant un petit taller o un petit negoci?) o bé la pròpia promoció professional individual. En qualsevol cas, la centralitat de l’educació i l’esforç cultural dins del discurs militant eren compartits per molts i distints corrents ideològics del moviment obrer i popular. Aquest fet es reflectia en l’amplitud i la continuïtat del moviment d’ateneus obrers i populars, com també en la multiplicitat de tendències que hi intervingueren. Convé recordar especialment l’Ateneu Obrer de Barcelona, creat el 1881 per ex-internacionalistes i homes de socialisme moderat, com és ara Manuel Bochons, encapçalat pels lemes “salut i instrucció”, “salut i progrés”, etc., i que especialment a partir del 1911 fou dirigit per gent del catolicisme social. La sèrie d’ateneus obrers fou llarga i s’escampà per la pràctica totalitat de la geografia catalana: Igualada, Manresa, Mataró, Badalona, Sant Andreu, Gràcia, etc; en alguns llocs, la denominació s’alterava: hi havia La Il·lustració Obrera de Tarragona, el Centre de Lectura de Reus, etc. El moviment experimentà una forta expansió, justament des del principi de segle fins els anys trenta.

Al costat del sindicalisme d’arrel internacionalista i de la fe en l’educació, un tercer element caracteritzador bàsic de l’obrerisme de les primeres dècades del segle provenia alhora de l’anarquisme i el republicanisme popular vuitcentistes. Aquests havien deixat ben clar, un cop i un altre, que el règim de la Restauració no permetia cap intervenció ni presència política eficaç dels sectors populars en la vida política oficial. Se’n derivava una clara desconfiança envers la viabilitat de la política com a via plausible de millorament social i emancipador. Encara que, per a ser exactes, el que hi havia era sobretot una desconfiança envers l’Estat central. Aquest i el món de l’alta política apareixien no ja despreocupats i ignorants de la problemàtica social treballadora sinó, a més, abocats a la repressió i al servei dels negocis i interessos foscos d’unes forces vives que hom considerava parasitàries i poc productives.

La cultura obrerista militant continuà aferrada a les velles i tradicionals concepcions optimistes sobre el progrés i la historia: inexorable, el progrés feia avançar la societat. La humanitat caminava forçosament —amb els daltabaixos que fossin— cap a la possibilitat revolucionària d’una nova societat més harmònica. La concepció de la història era fonamentalment idealista. La importància de les noves idees era cabdal: les idees alliberadores podien ser vençudes conjunturalment però, a la fi, assumides per la majoria de la població, el poble treballador, s’imposarien. En aquesta concepció, el progrés de la ciència era essencial perquè permetia fer avançar l’ideari progressista davant les concepcions velles i reaccionàries. Molt significativament, autors com Spencer, Haeckel, també Buchner i, en una altra direcció, Proudhon continuaren essent punts de referència bàsics. A partir dels anys vint, s’incorporà un aspecte nou, el de la importància del desenvolupament material i econòmic. El tema havia estat valorat certament abans, ja al llarg de tot el segle XIX, però hom es conformava usualment amb referències genèriques sobre la seva existència. Ara, i molt en especial arran de les discussions entorn de la crisi del 29, l’anàlisi es feu més detallada i tècnica i, en qualsevol cas, el problema econòmic aparegué com un factor fonamental que calia resoldre si es volia realment la construcció d’una nova societat. Lògicament, la preocupació partí inicialment dels corrents més sindicalistes i també dels marxistes, els quals començaren a guanyar audiència amb la difusió arreu de la imatge d’una Unió Soviètica socialista abocada molt obsessivament a l’esforç econòmic.

Tota aquesta revaloració de la problemàtica econòmica dugué, d’altra banda, a considerar la societat del futur desitjada com a opció postcapitalista, que assoliria amb normalitat després que el capitalisme hagués impulsat avenços importants tant en el desenvolupament de l’agricultura com de la indústria. L’argumentació causà incomoditats i rebuig en els anarquistes més ortodoxos, que tendiren a refugiar-se en un cert ruralisme i foren especialment crítics amb els perills estatitzadors i de burocratisme de bona part de les construccions ideals sobre la societat del futur, fetes des del sindicalisme més urbà i industrial. Cal notar que s’inscriviren en aquesta línea industrialista i postcapitalista molt en especial els dirigents de la CNT de 1917-19, com és ara el català Joan Peiró o el valencià Marí Civera, i el mateix Seguí, assassinat el 1923, els quals s’esforçaren per incorporar l’holandès Cornelissen i després el francès Besnard al bagatge cultural del sindicalisme català. Cal destacar també que a poc a poc fins i tot alguns dels anarquistes més reticents acabaren per acceptar la discussió plantejada i defensaren d’alguna manera models semblants als elaborats per Peiró i els industrialistes. L’exemple més notable fou sens dubte el de Diego Abad de Santillán. No caldria potser afegir que, per la seva banda, la joventut militant marxista es llançà a l’apologia dels llavors començats a exaltar plans quinquennals de la Unió Soviètica. Juntament amb aquests nous aspectes que hom incorporava al discurs doctrinal vuitcentista sobre la idea del progrés, aparegué, especialment en la dècada dels anys vint, un fet que havia de tenir sens dubte una gran incidència: el que en podríem dir vulgarització del progrés científic i el consum cada vegada més massiu dels avenços tècnics. Als anys vuitanta o noranta del segle XIX el concepte de progrés tendia a ser o bé una entelèquia filosòfica o bé una referència llunyana per a l’obrer, que no podia fer-ne gairebé mai un ús quotidià. Si sabia escriure continuava com el seu pare escrivint amb ploma i tinta, ja que l’extensió de la màquina d’escriure no es produí fins ben entrat el nou segle. Els exemples podrien multiplicar-se molt i molt. És el cas, així, del telèfon, la ràdio, evidentment l’automòbil, la motocicleta o, fins i tot, la mateixa bicicleta. Cal assenyalar, a més, que el tramvia o el tren no passaren a ser mitjans de transport usuals per als sectors populars fins ben entrats els anys vint.

Tota aquesta qüestió tingué fortes repercussions en la cultura militant, tant perquè serví per a reformular i readaptar la vella fe sobre la idea del progrés, un progrés que ara era proper i palpable, com perquè necessàriament provocava canvis importants en les diferents feines i en les pròpies valoracions i jerarquies del món laboral i professional.

Com en el seu moment va dir Simó Piera i Pagès, un dels dirigents importants de la CNT a partir de 1917-19: “Els militants de la CNT érem homes joves; els de més edat, difícilment passaven de quaranta anys; això la feia una organització forta i dinàmica, érem les generacions que havíem crescut amb l’eufòria del progrés científic que el món experimentava. Pot ésser que la joventut dels nostres dies no pensi així, però la nostra generació era la del telèfon, de la telegrafia sense fils, del cinema, de la ràdio, dels raigs X, de l’aviació, del fonògraf, de l’automòbil, del ferrocarril; és a dir, era un moment en què les ciències prenien una gran embranzida i el món de la investigació estava enfebrat a la recerca de nous horitzons, dels quals sorgirien, entre altres descobertes, la teoria de la relativitat, que ha fet possible el gran progrés científic dels nostres dies… Nosaltres sabíem que tots aquests fets transformarien l’estructura econòmica, política i social del món; i que, per tant, la manera de viure, de treballar i de fer les coses seria diferent; s’imposava que els obrers organitzats seguissin, pas a pas, els avenços científics que ho anaven transformant tot i ho ajustessin a l’estructura dels sindicats i a les seves activitats.”

Nous oficis, noves feines, amb noves capes laborals i professionals, en alça, aviat assolirien un elevat protagonisme en el si de la militància obrera. Aquesta, de fet fins els anys de la Primera Guerra Mundial, constituí un moviment obrer sobretot de treballadors manuals, dirigit intel·lectualment en gran mesura per persones d’ofici qualificat, especialment de la tipografia i les arts gràfiques. El treballador de coll blanc i de l’administració (empresarial o pública) en restava força allunyat, amb comptadíssimes excepcions. Els anys vint la situació començaria a alterar-se considerablement. Cada cop més trucaren a les portes del protagonisme militant persones d’aquells sectors mitjans i publicistes de lletra.

El món laboral s’estava fent molt més complex i creixien les feines i les ocupacions que exigien certs coneixements tècnics i un mínim de cultura apresa i codificada, no exclusivament autodidacta. En aquest sentit, cal situar, en l’empresa, el creixement dels administratius, els comptables, els oficinistes i els empleats bancaris. De manera semblant i paral·lela, dins de l’administració pública, els nous funcionaris cada vegada corresponien més a persones d’aquests mateixos sectors en detriment de les contractacions de tasques manuals. Un cas peculiar, també en expansió obligada, fou el dels mestres i el magisteri. En definitiva, una mica pertot començaven a multiplicar-se feines que només podien ocupar gent de lletra, que tinguessin determinats estudis i aprenentatges teòrics previs. Com potser és més conegut, tots aquests sectors tingueren un destacat paper en la renovació i l’expansió del moviment nacionalista més radical, però també, malgrat que no ha estat tan explicat, els mateixos sectors renovaren i influïren cada cop més en la dinàmica del moviment obrer català, en l’obrerisme més o menys marxista, socialista i socialitzant del moment (com en els casos emblemàtics de Joaquim Maurín i Julià, Andreu Nin i Pérez o Rafael Campalans i Puig), com també en el sindicalisme majoritari més o menys llibertari i anarquista (cal fer notar el pes cada vegada més gran dels publicistes i els periodistes, com és ara Felipe Alaiz o Frederica Montseny).

La difusió de la cultura obrera

El món obrer assumí des del primer moment la cultura com un aprenentatge i alhora com un factor d’alliberament i conscienciació. L’abast d’aquesta culturalització anava més enllà de l’estricte marc de la instrucció amb l’afany per estructurar una escola laica pedagògicament modernitzada i quasi omnipotent, i apostava per una renovació intel·lectual que, més enllà de l’estricta formulació ideològica, s’endinsés també en el terreny de l’art, la literatura i la ciència. Tenia l’obsessió de construir un model cultural propi, i en aquest sentit generà una producció, tant literària com social, bastíssima. De fet, el que es volia expressar amb aquesta cultura era tota una concepció de l’univers, i de destí de la humanitat diferent, i guiat per les creences de cada grup. Es volia plasmar el que havia de ser el món ideal, i aquest es veia tradicionalment molt influït per l’ideari i els mites de la Revolució Francesa, el racionalisme, el positivisme, les teories librepensadores, el darwinisme i més recentment també, tot i que de manera molt més puntual, per l’esperantisme, el naturisme o el neomaltusianisme.

L’esperantisme, difós als Països Catalans a partir dels darrers anys del segle XIX, despertà també l’interès de diferents sectors obrers; aquests defensaven la seva utilització, ultra els raonaments filosòfics genèrics dels esperantistes, per la simplificació que representava en la difusió de la propaganda i per la neutralitat que la seva utilització podia significar en el si de les estructures internacionals. La difusió, malgrat tot, va ser limitada.

Un major interès social va tenir el naturisme, en assumir determinats grups, fonamentalment anarquistes, el retorn a la natura com una forma de revolució; va anar també lligat a un alliberament de les relacions home-dona que implicaven un cert feminisme. Amb els anys anà perdent l’elemental contingut revolucionari, com es posa de manifest en les publicacions “Natura” publicada a Barcelona entre el 1903 i el 1905, i l’exponent més clar d’aquest naturisme àcrata, i el de les ja molt més eclèctiques “Naturismo”, apareguda també a Barcelona a partir de l’any 1920, o “El Naturalista”, tirada a València l’any 1922. L’ascendent formal del naturisme en el món anarquista va ser, però, molt ampli.

La influència neomaltusiana, per la seva banda, es posà de manifest en la divulgació de les teories de procedència francesa que condicionaven la revolució social al control de la natalitat, teories que van ser durament criticades en el si del moviment obrer. La base d’aquesta teorització estava, altre cop, en la dispersió de tendències que es produí en el si de l’anarquisme de la darreria del segle a la recerca de noves vies revolucionàries, i enllaçava tant amb l’interès per la pedagogia tradicionalment demostrat, com amb la inclinació pel cientisme que es practicava en difondre maneres d’anticoncepció. La seva filosofia s’explicitava en la revista “¡Salud y Fuerza!”, apareguda a Barcelona entre els anys 1904-14, i posteriorment a “Generación Consciente”, publicada a Alcoi i València a partir del 1924, ja lleugerament vinculada a l’eugenèsia.

La cultura pròpiament obrerista va tenir el seu vessant més interessant en les manifestacions erudites i ideològiques plasmades en la premsa, el teatre i la literatura. La premsa, amb totes les seves mancances, es convertí en un mitjà de divulgació que fomentava i reflectia l’autodidactisme tradicional de la classe obrera; rendia culte a determinats pensadors i figures històriques, i comunicava un model cultural i tot un plantejament social, ja fos des de revistes marcadament literàries, entre les quals té un lloc d’honor “La Revista Blanca” en qualsevol de les seves dues etapes, la madrilenya o la barcelonina, o des de la resta de publicacions més obreristes i fins i tot polítiques. En uns anys en què la producció de premsa era qualitativament i numèricament important, el món obrer va donar també la rèplica i va participar de la creació d’una cultura suburbial per a l’ús de les masses industrials urbanes.

Els límits culturals, però, no van estar mai gaire clars en l’àmbit literari, teatral o artístic en general. Hi va haver sempre una plèiade d’autors de diferent qualitat sorgits de les files obreristes que coexistien amb un corrent literari, teatral i artístic de gran qualitat, i que sovint, a Catalunya, es desenvolupava al costat de l’obrerisme àcrata, com és el cas de “L’Avenç”. Aquesta cultura havia atret cap al final de segle l’atenció de joves intel·lectuals interessats pels problemes socials, com foren Pere Coromines i Montanya, Jaume Brossa i Roger, Emili Guanyavents i Jané o Felip Cortiella i Ferrer, els quals van col·laborar a establir interrelacions entre dos mons que coexistien. Els seus noms i d’altres, com els que formaven l’agrupació Avenir, amb Boussà, Mas i Gomeri o el mateix Cortiella, van lligats al del teatre social del final del segle XIX i el començament del XX, com també ho estan el Circ Eqüestre, el teatre Novedades, El Dorado o el Teatro Circo Español.

Els anarquistes havien ampliat la base popular del teatre emparats per les condicions que imposaven tant els textos com els locals, el públic i els mateixos actors; van crear l’anomenat “teatre social” i el van convertir en una activitat enormement dinàmica. El fet no ha d’estranyar, ja que era una manera d’inculcar uns valors i estimular determinades reivindicacions. L’interès per aquesta activitat es posà de manifest en el fet que hi havia publicacions de to anarquista dedicades gairebé exclusivament a l’art dramàtic, com ara “Teatro Social”, publicada a partir del 1896 com a butlletí de la Companyia Lliure de Declamació, i també pels amplis espais que dedicaven bona part de les publicacions periòdiques obreristes i també republicanes a la crítica i la publicació serialitzada, no solament d’obres teatrals.

A banda d’això, els escrits literaris, sovint en forma de novel·les, representaven l’altra gran via de difusió cultural. Aquests escrits portaven implícits, igual que el teatre, el rebuig a la societat industrial, als costums imposats per la societat tradicional o l’església, al sistema econòmic i, en general, a tot el que representava el que es podria anomenar l’Espanya Negra, i tanmateix es parlava amb certa candidesa d’un món rural idealitzat i d’uns personatges quimèrics alhora redimits i redemptors. Les publicacions es feien des de les editorials que s’adreçaven al públic obrer, com ara Maucci, Sempere o la paradigmàtica “La Revista Blanca”.

La Revista Blanca va ser sens dubte el grup editor de més transcendència; estava format pel nucli familiar integrat per Joan Montseny i Cornet (Federico Urales), Teresa Mañé i Miravet (Soledat Gustavo) i la seva filla Frederica Montseny i Mañé, i va adoptar el nom de la revista d’alta qualitat literària que ells mateixos van publicar entre els anys 1898-1905 i 1923-36. L’editorial tenia, ultra la seva càrrega propagandística, una finalitat lucrativa, i així cal entendre la negativa per part d’Urales a publicar escrits amb un fort contingut ideològic i poc comercials; aquests tenien, és cert, cabuda a la mateixa “La Revista Blanca”, a “Tierra y Libertad” o a “El Luchador”, que també publicaven ells, però no en les novel·les de l’editorial La Revista Blanca. Era una estranya combinació d’ideologia i visió comercial que, amb gran èxit, difonia entre els ambients anarquistes una novel·la sentimental i lacrimògena que volia incorporar elements d’emancipació social, i també femenina, per tal de divulgar didàcticament els principis ideològics de l’anarquisme. Publicaven dues grans sèries de novel·les, La Novela Ideal i La Novela Libre. Tot i el que s’ha dit abans, l’interès està més en el tema que no pas en el tractament, força folletinesc i, atenent a les dades que donà el mateix Urales referents a tiratges de fins a deu mil exemplars, al fet que la seva lectura i difusió ultrapassà de bon tros la de qualsevol producte obrerista de to molt més culte. Alhora, també cal dir-ho, suportava la censura que el sector més culte i conscient de l’obrerisme feia a aquest tipus de literatura.