La presència de la dona

Al segle XIX les relacions entre homes i dones —anomenades de gènere— i el símbol de model femení es basaven en la identificació de la dona amb l’espai domèstic, amb la família i la llar. Culturalment, la dona era representada com un “àngel de la llar”, una “perfecta casada” que tenia com a funció social principal la maternitat i la cura de l’espòs i la família. L’ideari de la domesticitat i la maternitat fou l’eix que definí el paper social de les dones, l’horitzó de les quals es limitava per força a l’àmbit privat de la llar i la família. La maternitat, la capacitat de reproducció i la dedicació a la casa representaven el model tradicional de feminitat. A més, continuava molt present en la mentalitat de l’època la idea que l’obligació biològica de la reproducció era allò que determinava el destí, la funció social i la capacitat de la dona. Ho assenyalava el republicà federal Pompeu Gener en un article a “La Vanguardia” del 1889 en definir la dona així: “En ella mateixa, la dona no és com l’home, un ésser complet; és només l’instrument de la reproducció, la destinada a perpetuar l’espècie.”

La nova dona moderna a catalunya

Les tensions polítiques i el procés de transformació social, econòmica i demogràfica de la societat catalana del primer terç del segle XX repercutiren, també, en la situació de les dones. Emergiren com a col·lectiu social actiu en l’escenari públic català i s’esforçaren per a rectificar la vella representació cultural en un esforç d’adaptar-se al nou context d’una Catalunya en via de modernització social i política.

A partir del començament de segle s’anà produint una sensibilització pública entorn de l’anomenada qüestió de la dona. Aleshores l’accés a l’educació constituí una de les claus de la reivindicació femenina expressada per dones com la pedagoga Rosa Sensat i Vilà o l’escriptora Carme Karr i Alfonsetti. Altres eixos del moviment de les dones foren l’accés al treball remunerat, la dignificació del treball i la formació professional. En aquest marc s’elaborà un nou model de dona, la nova dona o la dona moderna, un prototip femení més d’acord amb la modernització del país i amb el canvi de demandes laborals i de pautes demogràfiques. La definició primera d’aquesta nova dona ja no era la maternitat prolífica i la dedicació a la llar sinó el fet que fos una dona instruïda, moderna, preparada per a la nova societat catalana en procés de construcció, que tenia un cert grau d’emancipació, tot i que alhora era portadora de valors tradicionals catalans.

Paral·lelament a aquesta nova representació cultural, l’àmbit d’actuació femenina es va eixamplar i va començar un procés d’acostament, encara molt delimitat, a l’espai definit per essència com a masculí i, fins aleshores, prohibit a les dones: l’àmbit públic. És cert que la discriminació política i laboral i la desigualtat davant la llei foren una característica de la situació femenina fins a les reformes legals de la Segona República. Però la mobilització política i social, l’augment de la presència femenina en el mercat del treball i en el món de la cultura i de l’esport són signes importants d’aquesta redefinició i de la nova presència de les dones en la dinàmica catalana de començament de segle.

Dones, família i nova moral sexual

La davallada constant de la natalitat constitueix un dels indicadors demogràfics més significatius a Catalunya. Així, entre el 1922 i el 1935 la mitjana de fills per dona es reduí de 2,6 a 1,9; en canvi, la mitjana de la resta de l’Estat espanyol era molt més elevada, ja que passà de 4,1 a 3,2 en el mateix període. La reducció de la taxa de natalitat té moltes causes, com ara l’elevació de l’edat del matrimoni, la modificació de les estructures familiars o els canvis de mentalitat. L’explicació més significativa de la davallada de la natalitat, però, l’ofereix la generalització de la pràctica del control de natalitat entre els matrimonis i l’exercici conscient de la planificació familiar.

De fet, la consolidació d’una conducta de control voluntari de natalitat representava un reajustament substancial dels valors culturals existents, sobretot en el predomini tradicional dels criteris religiosos en la conducta personal. Significava una modificació important en les pautes culturals, ja que representava un qüestionament del plantejament fonamental de l’Església catòlica, que vinculava la finalitat del matrimoni amb la procreació i identificava les relacions sexuals amb la concepció de nous éssers. La pràctica del control de natalitat representava, en canvi, una voluntat de separar les relacions sexuals de la procreació i per tant indicava l’aparició d’una nova moral sexual no basada en pressupòsits religiosos. La legitimació creixent d’aquest comportament comportà que es normalitzessin gradualment uns valors culturals laics basats en criteris de salut, economia familiar o mobilitat social. Aquesta situació generà, alhora, tensions socials i culturals envers altres pautes més tradicionals i religioses.

La discussió entorn de la sexualitat sorgí com a objecte de debat públic circumscrit, però, a determinats sectors socials on destacava més l’absència de veu de les dones. L’interès per la sexologia s’imposà cada vegada més en els medis anarquistes i es desenvolupà un moviment per a la reforma dels comportaments sexuals a partir de publicacions com “Salut i Força” (Barcelona 1904-14) o “Generació Conscient” (Alcoi, València 1923-28). Els nous plantejaments anarquistes envers els sexes formulaven una “nova moral sexual” i serviren per a elaborar una sèrie d’estratègies destinades a difondre-la en els àmbits obrers. En les seves diverses ramificacions —la sexualitat, l’eugenèsia, el control de la natalitat i l’educació sexual— s’erigiren com a plantejaments subversius que qüestionaven els valors tradicionals en predicar la lliure pràctica de la sexualitat i la procreació voluntària. Segons aquest plantejament, la regeneració humana passava pel màxim desenvolupament de la sexualitat en el marc de la pràctica de la maternitat conscient i del control de natalitat.

Mare, “D’Ací i d’Allà”, s.d.

R.M.

Les tensions produïdes per l’aparició d’una nova moral sexual també van tenir ressò en altres sectors de la població catalana. S’aixecaren moltes veus d’alarma davant la modificació dels codis de comportament i les pautes culturals envers la dona i la natalitat. La identificació del patriotisme amb la recuperació demogràfica i una mentalitat poblacionista era la clau de la reflexió que es feia entorn de la decadència de la raça catalana produïda per la davallada de la natalitat. L’any 1915 el Dr. Puig i Sais, en la seva obra El problema de la natalitat a Catalunya. Un gravíssim perill per a la nostra pàtria, alertà sobre els nivells tan baixos de natalitat. La despoblació fou relacionada amb la decadència de la raça catalana i amb la pèrdua de vitalitat dels seus components. El demògraf Josep Vandellòs qualificà Catalunya de “poble decadent” i instà a una recuperació patriòtica dels valors pronatalistes del passat. La potència de la societat catalana es valorava d’acord amb una població capaç de regenerarse demogràficament. Així, la revista femenina contra la mortalitat infantil “Dona i Mare”, proclamà el 1922: “el major nombre possible de vides infantils i la vigoria de la raça constitueixen la força, la riquesa i l’orgull dels pobles”.

L’accés al món públic i a la política

Les dones catalanes de començament de segle no arribaren a qüestionar el model de gènere vigent, basat en la identificació cultural de la dona amb la maternitat. Tot i així, la pràctica de la “maternitat conscient” i la reducció del nombre de fills per família els va permetre d’assumir altres funcions fora de la llar. Dones de diferent extracció social desenvoluparen diverses formes de resistència i mobilització. Les vies més significatives de mobilització femenina en aquest període foren tres: la del nacionalisme català, la del reformisme catòlic i la de l’obrerisme. Així mateix, el desenvolupament del feminisme també fou decisiu a l’hora de donar més protagonisme a les dones en la dinàmica social i política.

Cal assenyalar, per començar, que tant el feminisme català com la mobilització femenina en altres àmbits es caracteritzaren pel fet d’acceptar la diferència sexual i els models diferenciats per a homes i dones. Des de la Revolució Francesa, durant la qual nasqué la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, redactada per Olimpia de Gouges, un dels corrents més importants del feminisme internacional s’havia basat en el principi de la igualtat entre homes i dones i en la reivindicació dels drets polítics per a les dones. Al final del segle XIX, el sufragisme i la lluita pels drets polítics havien representat una de les vies més significatives de l’agitació social femenina. Tot i així, als Països Catalans les claus de la mobilització de les dones en l’àmbit públic foren diferents. Les coordenades del feminisme català foren diferents de les del feminisme polític. Es basaren en l’acceptació del principi de la diferència i de papers socials distints per a homes i dones. Aquest punt de partida comportà una definició de les demandes femenines més socials i culturals. Les reivindicacions se centraren en el dret al treball remunerat, en l’educació i la formació professional i en una millora en la condició social de la dona.

És cert que els pressupòsits teòrics del feminisme català acceptaven el paper fonamental de la maternitat com a eix definitori femení, però, en canvi, van trencar els esquemes tradicionals en reivindicar la presència de les dones en l’espai públic. Actives en les campanyes d’emancipació des de les files del reformisme catòlic, del nacionalisme català o de l’anarquisme, acceptaren en gran mesura els papers diferenciats d’homes i de dones. Però formularen, també, demandes específiques d’emancipació social. Així, a partir d’aquest mateix reconeixement del seu paper principal com a mares i esposes, passaren a un terreny reivindicatiu que posava en qüestió la falta de protagonisme social femení. Fins i tot les dones de la burgesia catalana qüestionaren el seu arraconament a la llar i ocuparen, dè manera molt decidida, espais en l’àmbit públic on tingueren un paper definitiu. Desenvoluparen moltes campanyes a favor de l’educació de les dones, del seu accés al treball remunerat i de la seva promoció professional. Algunes, com la pedagoga Rosa Sensat, reivindicaren la dignificació del treball femení i la renovació de l’ensenyament per a les dones, i altres, com la inspectora d’ensenyament primari Leonor Serrano, demanaren un salari per a la mestressa de casa i el reconeixement de l’aportació social i econòmica de les dones com a suport de la família. En general, crearen centres de formació professional, impulsaren reformes socials en l’àmbit de la protecció laboral (Congrés de Treball a Domicili, Barcelona 1917), publicaren revistes com “Feminal” en defensa de l’emancipació de la dona i foren actives fos quin fos el seu punt de partida polític. D’aquesta manera ocuparen espais que fins aleshores havien estat reservats als homes, emprengueren iniciatives i reclamaren el reconeixement del seu status com a dones. No obstant això, també estigueren molt condicionades per la pròpia classe social i per les limitacions del seu qüestionament dels valors tradicionals. Així, per exemple, l’escriptora Dolors Monserdà, en el seu llibre Estudi Feminista. Orientacions per a la dona catalana (1909), deixà ben clara la seva decisió de fer la seva pròpia definició d’una versió catalana del feminisme, més d’acord amb els valors tradicionals catalans, el conservadorisme polític i la religió que no pas amb el feminisme laic internacional. La revista femenina “Or i Grana” (1906-07) fou concebuda, sobretot, per a integrar les dones en el nacionalisme conservador català. Aquest “Setmanari autonomista per las donas. Propulsor d’una Lliga Patriòtica de Damas” tenia com a lema: “El fonament de la Pàtria és la Família, el fonament de la Família és la Dona”. Tot i que el missatge principal era el discurs nacionalista conservador, “Or i Grana” fou important perquè va permetre d’expressar la veu de les dones i perquè la realitzaven elles. De la mateixa manera, la presència de personatges femenins de gran relleu social, com ara Maria Domènech i Escoté, escriptora, i Francesca Bonnemaison, dirigent de la Lliga Regionalista que tingué gran influència sobre Francesc Cambó, significà una aportació definitiva al reformisme catòlic. L’associacionisme femení es desenvolupà en l’àmbit de l’assistència social, l’acció catòlica i, en el camp laboral, amb nombroses organitzacions que els permetien, per primera vegada, tenir un protagonisme social significatiu i reconegut en la societat catalana. En plantejar-se una mobilització més social que política, no es desenvolupà un interès específic en aquest darrer àmbit, encara que la vinculació amb el nacionalisme els proporcionà indirectament una primera via de politització.

L’obrerisme representà un altre escenari de mobilització femení. Des del començament de segle les formes de resistència de les treballadores tingueren dos grans àmbits d’expressió: la conflictivitat laboral obrera i l’acció col·lectiva de protesta popular. Entre el 1905 i el 1921 tingueren una intervenció decisiva en la conflictivitat laboral catalana i luna participació prou alta en les vagues i en el moviment sindical. Una de les incidències més importants en les mobilitzacions obreres fou la vaga de la Constància, pel juliol del 1913, que mobilitzà més de 15 000 obreres tèxtils en una lluita per a aplicar la legislació laboral de protecció a les treballadores, un increment salarial i la reducció de la jornada laboral. Dirigents anarquistes com la sindicalista Teresa Claramunt ja havien denunciat anteriorment que la dona era “l’esclava de l’esclau” i generacions posteriors de dones anarquistes com Teresa Mañé, coneguda pel nom de Soledad Gustavo, i la seva filla, Federica Montseny, reivindicaren l’emancipació de la dona a través de publicacions anarquistes com “La Revista Blanca”.

Una altra àrea de mobilització femenina fou l’acció col·lectiva centrada en les protestes populars relacionades amb l’escassetat d’aliments, la pujada dels preus i el deteriorament de les condicions de vida de la classe treballadora. En assumir la seva tasca social de proveïdores de les primeres necessitats de la família, les dones de les capes populars es mobilitzaren en diverses ocasions per a protegir l’economia familiar. Així, per exemple, en una ampla protesta que tingué lloc a Barcelona el 1918, obreres i mestresses de casa organitzaren a partir dels mercats i les places un moviment de protesta popular per defensar-se contra la carestia de la vida, la creixent inflació i l’escassetat.

Les grans reivindicacions: la cultura i l’educació

Tradicionalment, l’accés femení a l’educació havia estat molt restringit. Tot i així, prengué importància la idea que la nova dona havia de ser, alhora, instruïda i educada. De fet, l’accés a l’educació, la cultura i la formació professional foren unes demandes constants de les dones catalanes i, en l’àmbit de l’educació, desenvoluparen una activitat notable.

L’any 1900 l’índex d’analfabetisme femení per a l’Estat espanyol era molt elevat i abraçava el 71% de la població femenina. A partir de començament de segle, l’augment progressiu dels índexs de l’escolarització primària femenina va permetre un lent anivellament amb els índexs d’escolarització masculina. Cap al final dels anys vint, l’escolarització femenina en l’ensenyament públic català havia arribat al 48%, però encara continuava per sota en l’ensenyament privat religiós. L’escolarització femenina restà perjudicada, a més, per un grau d’absentisme més gran entre les nenes. El fre més significatiu per a la seva educació fou la vigència d’un model subordinat d’ensenyament primari. De fet, els pressupòsits educatius tradicionals havien menat a implantar programes escolars molt deficients, centrats en assignatures de labors i de religió, on mancaven altres matèries. D’altra banda, la formació professional deficient de moltes mestres i religioses va impedir que s’introduïssin pautes educatives renovadores en la pedagogia i l’ensenyament.

La preocupació generalitzada pels plantejaments immobilistes de l’ensenyament femení promogué una sèrie d’iniciatives. Se celebraren cicles de conferències sobre la cultura i l’educació de les dones a l’Ateneu Barcelonès (1910 i 1916), protagonitzats per Carme Karr, Rosa Sensat, Leonor Serrano, Maria Domènech, Maria Baldó o Dolors Monserdà. Aquests intents de millorar el model escolar femení es desenvoluparen a partir de la crítica del tractament discriminatori de la dona en el sistema educatiu i d’un plantejament de noves bases educatives d’acord amb les pautes de la renovació pedagògica. Reivindicaren la dignificació del treball femení, la racionalització i modernització de les matèries impartides i una bona base educativa per a la formació cultural. L’exigència d’una adequada educació que després permetés l’exercici d’una professió remunerada, representà una reorientació substancial en la concepció de l’ensenyament femení. A més d’aquesta insistència en la necessitat d’una independència econòmica, Rosa Sensat coincidí amb aquest actiu col·lectiu de dones quan concretava que l’eix de la formació femenina havia de ser una rigorosa formació domèstica, basada en criteris de racionalització del treball domèstic i de coneixements de les ciències de la llar. D’aquesta manera, la concepció més renovadora de l’ensenyament continuava basant-se en els models vigents i en la definició prioritària de la funció social de la dona com a mare i mestressa de casa. Fins i tot més endavant, quan Margarida Comas i Leonor Serrano defensaren la proposta d’una escola mixta que afavorís un model menys diferenciat per a nenes i nens, no s’arribà a qüestionar el model educatiu basat en valors, capacitats i paper social diferenciats.

La formació professional fou un altre àmbit decisiu d’actuació. La institució que reflecteix millor aquestes iniciatives de promoció femenina fou l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, fundada per Francesca Bonnemaison l’any 1909. Aquesta entitat, que arribà a tenir una xifra anual d’entre 7 000 i 8 000 alumnes els anys trenta, representà una extraordinària iniciativa que facilità una cultura elemental i una formació professional a milers de noies catalanes de la petita burgesia. Per mitjà de la seva borsa de treball i dels contactes amb el món empresarial, aquesta obra de cultura fou molt eficaç a l’hora d’introduir les alumnes en les noves professions femenines, com a oficinistes i secretàries, en el comerç, l’administració i altres empreses.

Malgrat la seva estricta confessionalitat, el conservadorisme ideològic i l’acció tutelar respecte a les alumnes, l’Institut de Cultura representà una plataforma que obrí els horitzons culturals i educatius de milers de noies catalanes. En reconèixer la dignitat del treball femení i el dret de la dona a un treball digne remunerat, n’eixamplà les expectatives professionals. L’Institut de Cultura també els va fer accessible una àmplia gamma d’activitats d’extensió cultural. Les conferències, les activitats artístiques i el servei de biblioteca facilitaren un extens ventall de coneixements al públic femení. D’altra banda, la plantilla de professorat i de conferenciants abraçà figures significatives del món cultural, artístic i polític del moment.

Malgrat tot, la projecció professional de les dones en el món de la cultura continuava essent difícil. Així, per exemple, tot i el reconeixement de l’obra artística i el taller professional de la pintora modernista Lluïsa Vidal, l’opció professional de l’escriptura, l’art o la música foren camins plens d’obstacles per a les que consideraren la seva projecció cultural com a opció professional. Caterina Albert i Paradís, una de les escriptores més representatives de la novel·la naturalista rural, va escriure inicialment amb el pseudònim masculí de Víctor Català. En la mentalitat de l’època era “més deshonrós per a una dona escriure que fer altres disbarats”. Sempre volgué distingir entre la seva personalitat literària i la seva vida personal, entre altres coses per la mentalitat hostil envers la figura d’una escriptora. Sens dubte, el reconeixement de la producció literària d’escriptores com Caterina Albert o la poetessa Clementina Arderiu estigué condicionat pel fet de ser dones que publicaven en un món literari masculí.

L’accés al món dels esports

Un altre aspecte de l’àmbit públic on les dones començaren a accedir parcialment fou el món dels esports, patrimoni tradicional dels homes. La integració en aquest àmbit s’enfrontà amb obstacles difícils, ja que implicava la lliure circulació de les dones per l’espai dels clubs esportius i els centres recreatius, reservats normalment a la participació masculina. Una altra barrera fou la idea tradicional que la pràctica esportiva podia perjudicar la salut i, especialment, que podia representar un perill per a la maternitat. Revisada aquesta idea, l’accés als esports configurà un aspecte significatiu del nou model de dona moderna i d’emancipació femenina. De fet, la figura de la ciclista representà el feminisme. La pràctica d’esports com el ciclisme, l’aviació o l’automobilisme fou utilitzada per les dones de la burgesia per a forçar una redefinició de la feminitat. La creació de clubs i associacions esportives femenines, els esports d’elit com el tennis, l’esgrima i l’esquí i, especialment, la proliferació d’esports més participatius i populars com la natació, el bàsquet, l’excursionisme i fins i tot el futbol, representaren un canvi significatiu en l’experiència col·lectiva de les dones.

Moltes d’elles participaren activament en l’esport popular a través d’associacions i clubs esportius. Així, per exemple, el Club Femení i d’Esports, fundat a Barcelona el 1928, tingué una àmplia activitat no solament en la promoció de l’esport entre les noies, sinó també en la introducció de l’atletisme femení a Catalunya i en la promoció de nombroses activitats culturals per a les seves sòcies. Els clubs d’esport i d’excursionisme funcionaren com a instrument de relació social i cultural i representaren uns mitjans d’integració en l’espai públic. D’altra banda, la visió positiva de l’esport femení es traduí alhora en la integració de l’educació física a les escoles més renovadores.

El moviment d’emancipació femenina promogué la imatge d’un cos flexible i esportiu per a la dona moderna i la generalització de l’esport entre les noies. Aleshores, la pràctica esportiva es basà en la idea que calia l’exercici per a la salut de la dona i, sobretot, per a la seva preparació física amb vista a la maternitat. Justament, el pensament eugènic de millora de la raça fou un dels més decisius a l’hora de fomentar l’esport femení en aquest període. En el context de la davallada de la natalitat i de la despoblació catalana, la necessitat d’afavorir condicions òptimes de maternitat enllaçà amb altres corrents més modernitzadors d’emancipació femenina. En definitiva, malgrat els avenços considerables de l’època, el protagonisme femení en els diversos àmbits del món públic català no havia qüestionat seriosament el paper social de la maternitat en la trajectòria femenina. L’accés a certs àmbits públics i la seva redefinició com a nova dona moderna tingué una clara limitació que fou el compliment més rigorós del seu tradicional paper de mare, d’esposa i de mestressa de casa.

La dona i el treball; el sector dels serveis

Distribució de dones i homes per activitats. 1900-1930.

Al llarg del primer terç de segle, la participació de les dones en el mercat del treball a Catalunya, contràriament al que passava en el conjunt de l’Estat, es concentrava majoritàriament en la indústria i tendí a créixer més en aquest sector que en el dels serveis. Si s’observa la composició per sexes de cada sector, es pot apreciar un increment de la proporció de dones en la indústria i un lleuger descens en els serveis. Adreçar l’atenció a aquest darrer sector, però, és important pel relleu de les transformacions internes que s’hi van produir. S’obriren a les dones algunes ocupacions tradicionalment masculines; cresqué el treball femení en les professions de més gran qualificació i es crearen noves formes de divisió sexual del treball que, a partir d’aquest moment, han caracteritzat el sector dels serveis.

D’altra banda cal establir, en el sector, una distinció doble. D’un costat, entre el treball realitzat per a l’àmbit privat —el servei domèstic— i el treball per a l’àmbit públic. De l’altre, la que existeix entre les ocupacions anomenades tradicionals —religioses, forces armades, servei domèstic, algunes que pertanyen a la branca del comerç i a les professions liberals—, que han anat perdent força al llarg del segle, i les anomenades noves ocupacions. Aquestes, que aparegueren o guanyaren importància a partir de començament de segle, eren les feines d’oficina, els nous sectors comercials, la sanitat, l’hoteleria, l’ensenyament i diversos sectors de l’administració pública.

De tots ells, el servei domèstic és el que ocupava un nombre més gran de dones, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, tot i que, amb relació a les altres ocupacions, perdé importància al llarg d’aquests trenta anys. L’ocupació en el comerç també experimentà una disminució, a causa de les xifres de la província de Barcelona, que seguí un procés invers al de la resta de províncies catalanes. En canvi, la presència de la dona s’incrementà en el transport i les comunicacions, en l’administració pública i, especialment, en les professions liberals, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.

Fàbrica de paper Bambú, Alcoi, El libro de oro, 1921

AC/R.B.

Així, doncs, el descens de presència femenina respecte de la masculina, només es produí en el que s’ha denominat ocupacions tradicionals. A Catalunya, l’excepció foren les províncies de Tarragona i Girona, on disminuïren les dones en les professions liberals. Es pot dir, aleshores, que el treball femení s’afirmà no únicament en les professions tradicionalment femenines, sinó especialment en les que havien estat tradicionalment masculines, en les ocupacions en expansió i en aquelles que requerien un nivell més gran de qualificació professional. Aquestes transformacions potenciaren, d’altra banda, la configuració d’un nou model de treball perquè, a més d’obrir noves possibilitats de mobilitat professional a les dones d’alguns mitjans obrers, també obria camps professionals a les d’altres mitjans socials. Especialment, això afectà les de la petita i mitjana burgesia que, fins aleshores, havien estat majoritàriament allunyades del mercat del treball. Aquests canvis han situat el sector dels serveis en un lloc privilegiat per a observar les transformacions del treball femení en aquest període.

Finalment, una altra característica del període fou que, en una situació marcada per fortes tensions socials, l’Estat va consolidar la seva política intervencionista respecte de les relacions laborals i en l’articulació de les esferes pública i privada. I aquesta actitud estatal afectà de manera particular el treball femení en els serveis.

Les tendències del treball de les dones

Distribució professional de dones i homes en el sector de serveis i a la indústria. 1900-1930.

L’anàlisi de les transformacions del treball de les dones a l’Estat espanyol topa amb diversos límits. A les deficiències generals de les estadístiques de què es disposa, s’hi afegeix una infravaloració específica del treball femení, variable segons els àmbits socials i geogràfics. Aquesta infravaloració afecta particularment poblacions amb un pes rural important on les dones mares de família, amb una activitat central en la producció agrària familiar o assalariada no sempre són censades com a persones actives. També afecta la consideració del treball a domicili, de volum important, o dels treballs que no s’ajustaven a l’esquema típic de les societats industrialitzades —treball regular a temps complet—, com també de les petites empreses familiars en les quals el treball de les dones era considerat com a ajuda familiar i no era censat. D’aquesta manera, a l’hora d’avaluar la població activa femenina, cal tenir en compte que, sota les valoracions de “miembros de la família dedicados a trabajos domésticos”, tal com ho recull el cens del 1900, o la de “miembros de la família”, com ho recull el del 1930, s’incloïen un bon nombre de dones que realitzaven, a més de feines domèstiques, altres activitats assalariades. Aquests canvis en les denominacions dels censos, que passaven d’agrupar els membres femenins de la família sota una rúbrica professional, la del “trabajo doméstico”, a consignar-Íes simplement com a membres de la família, posen en evidència una pèrdua de valor social d’aquest treball. Situat en un procés de desvalorització, el treball domèstic passà, doncs, a ser considerat una condició inherent a les dones i això culminà en els censos franquistes, on se’l recollia sota la denominació de “sus labores”. No tenir en compte les dones censades en qualitat de “miembros de la familia” comportaria fer desaparèixer, pel que fa a la Catalunya del 1930, més del 68% de les dones en edat laboral. Aquests elements expliquen la dificultat per a comparar l’ocupació masculina amb la femenina.

L’evolució de la distribució de les ocupacions de les dones permet d’establir una primera comparació entre Catalunya i el conjunt de l’Estat. Respecte d’aquest, al llarg de tot el període, Catalunya va tenir unes taxes d’activitat més baixes en agricultura, més altes en indústria i serveis i una proporció de dones dedicades al treball domèstic en la família més alta el 1900 i més baixa el 1930. La tendència de la redistribució de les ocupacions al llarg d’aquests trenta anys fou molt diversa, excepció feta del treball en el sector agrari, que tendí a disminuir tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.

A Catalunya, el primer terç de segle va constituir un període de forta entrada de les dones en el mercat del treball oficial. Tal com s’ha indicat, el treball en el sector industrial és el que hi tingué més pes, i tendí a créixer fortament al llarg del període, mentre que s’estabilitzava en els serveis. Aquestes tendències, però, no van ser uniformes a les quatre províncies catalanes. Amb tot, són destacables dues diferències inter-provincials. A la província de Tarragona, hi hagué una disminució de les obreres industrials, fet que donà rellevància a l’ocupació en el sector de serveis, inversament al que succeïa a les altres tres províncies. D’altra banda, la disminució de dones dedicades a feines domèstiques només es produïa a les províncies de Barcelona i Girona, mentre que a les altres dues augmentava, igual que a la resta de l’Estat.

La composició per sexes dels tres sectors clàssics de l’economia (agricultura, indústria i serveis) demostra que, mentre que en el conjunt espanyol la presència femenina baixava, a Catalunya ho feia en l’agricultura i els serveis, i en canvi pujava en la indústria. En el període del 1900 al 1930, per tant, no es pot parlar encara, en termes quantitatius, de la feminització dels serveis, sinó que caldrà esperar els decennis posteriors.

La nova divisió del treball per sexes

Percentatge de dones en el conjunt de treballadors de la indústria i dels serveis. 1900-1930.

Des de la fi del segle XIX existia, a l’Estat espanyol, un debat profund sobre el treball femení i sobre les noves formes de divisió sexual del treball, que es produïa en la dificultosa i desigual transició cap a una societat industrialitzada. Aquest debat es desenvolupava paral·lelament al de la legitimitat i les conseqüències de l’intervencionisme estatal en la regulació de les relacions laborals i, en conseqüència, també en el treball femení. Durant el primer terç de segle es consolidà la política intervencionista en matèria laboral, que s’havia començat a gestar durant el Sexenni Revolucionari respecte al treball femení i infantil. Aquesta política presentava ja dues dimensions fonamentals, complexes i diferents segons les èpoques i els països: una de tutelar i una altra d’emancipacionista, que marcaren el debat sobre el treball femení.

La primera tendia a protegir les condicions del treball regulant la jornada laboral, el descans setmanal, el treball nocturn o les ocupacions insalubres o perilloses per a la salut i la reproducció. També determinava els permisos i l’assistència per maternitat. Les conseqüències d’aquesta legislació, d’aplicació difícil en molts casos, tal com evidencien constantment els informes de l’Instituto de Reformas Sociales i de les inspeccions del Ministeri de Treball, són complexes. D’una banda degué comportar millores efectives de les condicions laborals femenines, però de l’altra limitava l’accés a determinats treballs que fins aleshores havien estat permesos per a les dones. Aquest fet produí resistències diverses, no solament per part de l’empresariat, que veia amenaçats els beneficis que obtenia dels salaris més baixos de les dones, sinó, en alguns casos, per part de les mateixes dones. El cas de la prohibició del treball nocturn, contra la qual es produïren nombrosos conflictes, mostrava els efectes contradictoris d’aquestes normatives protectores. Tot i que poguessin ser una millora objectiva de les condicions laborals, la prohibició comportava una minva del salari —més elevat en la jornada laboral nocturna— i una dificultat més gran per a articular la seva doble jornada de treball, la laboral i la familiar. De fet, fou una normativa que no arribà a aplicar-se en la profunditat que es pretenia.

Aquesta primera dimensió normativa, però, no va tenir incidència en l’àmbit privat. Així, el servei domèstic va quedar exclòs de la major part de la legislació laboral promulgada abans del règim republicà. I això, tot i les reivindicacions que, en aquest sentit, realitzaren les primeres associacions professionals del sector, com la Sociedad de Cocineras y Doncellas (creada a Madrid el 1904), la Sociedad de Sirvientas de Bilbao (creada el 1920), la Unión Doméstica, d’influència socialista (creada també a Madrid el 1920), o encara les associacions del servei domèstic creades pels sindicats catòlics a diverses ciutats espanyoles a partir del 1911. Només es va derogar, el 1926, l’article del Codi Civil pel qual es podia acomiadar el servei domèstic sense causa justa i pagant-li només el salari convingut, més 15 dies d’indemnització. En cas de reclamació judicial, estava estipulat que prevalia la paraula de l’amo sobre deutes o salaris. Les regulacions de jornada, descansos setmanals, treball nocturn, assegurances, no afectaren un treball que continuava essent contractat segons els principis liberals.

La segona, la dimensió emancipacionista, es manifestà a través de l’obertura progressiva d’ocupacions i professions tradicionalment masculines en la pròpia estructura de l’Estat: l’administració i els serveis públics. Els primers indicis de canvi aparegueren en la penúltima dècada del segle XIX amb l’admissió, el 1880, limitada a la categoria d’auxiliar, de la dona, filla o germana d’empleats del servei de telègrafs. El 1884 un nou reglament d’aquest servei admetia com a auxiliars temporers les dones solteres o vídues, això sí, en serveis separats dels que realitzaven els homes. L’accés de les dones a l’administració pública es generalitzà amb l’Estatuto de Funcionarios Públicos del 1918, que obrí l’ingrés a la categoria d’auxiliars i deixava per determinar per un reglament posterior l’accés als cossos tècnics de l’administració. Aquesta indeterminació obria la possibilitat que cada ministeri fes les excepcions que considerés oportunes. Nombroses carreres oficials com les judicatures, les notaries, l’advocacia de l’estat i altres cossos com el de duanes o presons romanien, encara, tancades a les dones.

L’Estat intervenia, així, en la redefinició de les noves formes de divisió sexual del treball. Des d’una lògica emancipacionista, contribuïa a obrir, encara que amb grans limitacions, unes professions i en tancava d’altres, des d’una lògica de protecció de les condicions de treball de les dones i de la reproducció social. Els límits d’aquestes disposicions emancipacionistes mostren les fortes tensions socials que despertava la modificació de les formes existents de la divisió del treball, que era percebuda com una tendència profunda a desequilibrar les jerarquies tradicionals, tant a nivell públic com privat. Aquestes disposicions, però, no poden interpretar-se com una superació lineal de la divisió, que es tornava a proposar amb altres formes. Les noves modalitats establien una nova segmentació per professions i categories, d’una banda, i jeràrquica de l’altra que, tot i les modificacions històriques posteriors, continuà reproduint-se fins a l’actualitat.

EI sector privat del transport i les comunicacions (ferrocarril, telèfon, o metro) s’havia transformat en el mateix sentit des del final del segle XIX. Havia obert l’accés de les dones a feines que, fins aleshores, havien estat reservades als homes, tot i que només en les categories inferiors. Es tractava de les de guardabarreres, telefonistes, inspectores, revisores, auxiliars d’oficina, i alguns serveis d’atenció al públic que, al principi, havien estat també reservats a les familiars més directes dels empleats i a les dones solteres o vídues. Resulta sorprenent que aquestes places fossin reservades, inicialment, tant en el sector públic com en el privat, per a les familiars dels empleats, filles, germanes o mullers. D’una banda, en l’àmbit públic, les resistències més grans a la incorporació de la dona al treball assalariat es fonamentaven en l’amenaça per a l’equilibri de la divisió sexual del treball i de la jerarquia dintre la família. De l’altra, i contradictòriament, els empleats barons foren els primers de defensar, en molts casos en forma de reivindicació expressa, la reserva d’aquests llocs per als membres femenins de la família, inclosa la pròpia dona. Convé recordar aquí com, durant aquesta època i fins el 1931, la dona casada necessitava el permís del marit per a firmar contractes de treball o per a practicar activitats comercials, i com algunes empreses practicaven l’acomiadament en cas de matrimoni. En altres casos, els col·lectius masculins, fins i tot durant el règim republicà, van impulsar la restricció del treball de la dona. Aquest fou el cas de sectors afectats per l’atur, per exemple, contravenint els principis constitucionals de la República.

Diversos factors van confluir en aquest procés d’obertura de noves ocupacions en els sectors privats i públics dels serveis. Els uns tenien a veure amb l’oferta i la demanda en el mercat del treball. D’altres, de caràcter social i cultural, tenien a veure amb les pressions de diversos sectors socials. Durant els darrers anys del segle XIX i el començament de segle, tot i els índexs encara elevats d’analfabetisme, s’experimentà un augment en els nivells d’escolarització. Dins un ampli programa de reformes, el sistema educatiu establí una doble orientació. D’una banda, s’obriren progressivament els diferents nivells d’ensenyament a la presència femenina. De l’altra, es crearen escoles i centres específics per a la dona, entre els quals destaquen, pel fet que proliferaren en aquest període, les escoles de formació professional per a les noves ocupacions del sector dels serveis. Les primeres experiències en aquest sentit sorgiren al final del segle XIX a iniciativa privada de personalitats lligades al corrent racionalista cristià de K.C.F. Krause. En alguns casos, tingueren el suport d’entitats públiques, com foren a Madrid l’Escuela de Institutrices (1869), o l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer (1870). Aquesta darrera fou pionera en l’educació femenina durant la primera etapa de la Restauració i sota la seva influència van sorgir, en els anys següents, una sèrie de centres dedicats a la formació professional com ara l’Escuela de Comercio (1878) o la de Correos y Telégrafos (1883), exemples que aviat foren seguits a d’altres ciutats. Així, a Barcelona, en la mateixa línia, es va crear el 1893 l’Escuela de Institutrices y Otras Carreras para la Mujer. Entre els estudis que s’hi impartien destacaven els de comerç, correus i telègrafs, telèfons i cursos preparatoris per a l’ingrés a les escoles de magisteri. Aquestes experiències s’avançaven, seguint el model d’altres països, a una demanda del mercat de treball que encara era molt limitada en aquest terreny.

Treballant en un laboratori, El libro de oro, 1921.

AC/R.B.

Al començament del segle XX, l’impuls del desenvolupament econòmic, el canvi de les estructures demogràfiques, les necessitats econòmiques de les classes mitjanes i l’increment dels nivells d’escolarització van afavorir la difusió d’aquest tipus d’estudis als quals també accediren alguns sectors obrers minoritaris. L’Estat, dins del seu programa de reformes educatives inspirades per la Institución Libre de Enseñanza, va anar obrint i adaptant progressivament l’estructura educativa a la presència femenina. Tot adaptant-se al model de la iniciativa privada, va mirar de potenciar l’ingrés de la dona als ensenyaments professionals i, en alguns casos, va adaptar els estudis existents a les demandes femenines, com va ser el cas de la modificació dels estudis de comerç, per als quals s’arbitraren tres nivells diferenciats: elemental, mitjà i superior; o bé amb la creació de seccions, centres i titulacions, dirigits específicament a les dones. Aquest fou el cas, per exemple, de l’establiment, el 1911, de l’Escuela del Hogar y Profesional de la Mujer, o de la creació de titulacions com la de matrona (el 1904), taquígrafa-mecanògrafa (el 1916), la d’infermera (el 1915) o la d’institutriu (el 1916), estudis que, fins aleshores, havien estat en mans privades. A un altre nivell, la dificultat per a implantar la coeducació (1909) en l’ensenyament secundan va portar, a partir del 1929, a crear instituts de segon ensenyament femenins. En el nivell superior, el 1910 se suprimí el permís obligatori de les autoritats acadèmiques per a ingressar a les escoles tècniques superiors i a les universitats.

Els sectors més renovats del catolicisme social se sumaren a aquest corrent a partir del 1910 i, així, s’obriren nombroses escoles professionals a tot l’Estat, que seguiren les escoles obreristes ja existents. Aquesta experiència va tenir una rellevància especial a Catalunya, on es creà el Fomento de Cultura Femenina i l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular (1909), que creà una Secció Permanent d’Educació i Instrucció el 1921. En aquesta secció s’impartien des d’estudis d’ensenyament secundari, equivalents al batxillerat, o d’economia i labors domèstiques, fins als nous estudis de taquigrafía i comerç. A Catalunya destacaren, també, la creació, des de sectors independents, de les escoles de bibliotecàries (1915) i d’infermeres (1919).

La iniciativa privada no confessional va continuar cobrint l’escassetat d’oferta de l’estructura pública en aquest terreny i, seguint les pautes assenyalades, s’obriren noves escoles professionals a partir de la consolidació de la demanda de mà d’obra per a oficines i altres professions del sector de serveis. Dins el moviment obrer, aquesta tendència també tingué algunes iniciatives i es va fer lloc per a l’ensenyament de noves professions, com en el cas de l’Escola Nova.

L’augment dels nivells d’escolarització i l’inici d’una formació professional específicament femenina va comportar la presència en el mercat d’una mà d’obra més qualificada a la qual, en aquesta època, pertanyien alguns sectors minoritaris de la classe obrera i, especialment, les capes socials intermèdies. Aquest fenomen confluïa amb les necessitats pròpies d’un mercat de serveis en expansió. Aquest sector, que requeria uns nivells de qualificació superiors als de la indústria que les dones de determinats medis socials començaven a tenir, podia beneficiar-se dels salaris femenins més baixos. L’estudi de les diferències salarials reals en el sector dels serveis en aquest període topa amb moltes dificultats, perquè en molts casos, darrere categories diferenciades pel nom i, en conseqüència, pel salari, s’amagaven treballs idèntics. En altres casos, en els quals és més difícil d’apreciar les diferències, existien uns màxims i mínims salarials per a una mateixa categoria laboral, fet que permetia els empresaris de fixar les remuneracions al seu criteri. Tal com indiquen alguns estudis sobre empreses concretes, dins de cada categoria, les remuneracions per als homes eren superiors. En termes generals, pel que fa al sector dels serveis, els salaris femenins se situaven entre un terç i la meitat dels masculins. En els extrems, per exemple, s’aprecien el sector de la banca, on hi havia menys diferències salarials, tot i que el 1930 els salaris femenins tal com s’establien en les bases de treball eren, a categoria igual, el 75% dels masculins i, en els treballs d’oficina, el 85%. En canvi, en els comerços, els salaris de les dependentes més grans de 20 anys eren el 50% del dels seus companys. Les diferències salarials augmentaven com més baixa era la categoria laboral. Així, per exemple, les guardabarreres de ferrocarril cobraven 1 pta. diària, mentre que els homes en cobraven 5. A la Companyia Telefònica, el personal subaltern femení podia cobrar la meitat que el masculí, i el sou màxim d’una operadora era igual que el mínim del personal de línies, tot i que el nivell d’escolarització exigit era superior en el primer cas.

L’admissió de la mà d’obra femenina en l’administració pública, que obria un camp extens per a exercir aquestes noves professions, va tenir fortes pressions a favor i en contra. Per als sectors més conservadors, comportava la difusió, des de l’Estat, d’un model d’inserció en el treball assalariat que havia d’alterar les formes tradicionals de la divisió sexual del treball i les relacions entre homes i dones. I això, sobretot, perquè encara que se’n beneficiessin alguns sectors obrers, havia de potenciar l’exercici professional de dones de classe mitjana que, fins aleshores, havien estat majoritàriament allunyades del mercat del treball.

Foren diversos els sectors socials que havien confluït en l’obertura de l’estructura educativa per a les dones i en la gestació d’una formació professional específicament femenina destinada a adaptar-les als nous camps professionals. Però les reivindicacions més actives a favor de l’ingrés de les dones a l’estructura administrativa de l’estat van ser obra de les dones mateixes. Associacions feministes d’orientació política diversa, des del catolicisme social al republicanisme radical o el socialisme convergiren a l’hora de reivindicar l’ingrés de les dones a l’administració pública. Fins i tot les que partien de posicions més ambigües sobre la incorporació generalitzada de la dona al mercat del treball. Les pressions que aquests grups exerciren són una mostra de l’autonomia i de com la gènesi del pensament i de l’acció feministes travessaven classes socials i sectors ideològics diferents.