El mercader Robert

Un document conservat en els Libri Antiquitatum de la catedral de Barcelona parla d’un mercader anomenat Robert, que, trobant-se malalt de mort a Barcelona, havia testat davant del canonge Bonuç i li havia manat que distribuís en bé de la seva ànima tot allò que havia portat a Barcelona, que eren catorze palliis de diversos colors.

El llegat serví perquè Bonuç i la resta de canonges demanessin al comte Ramon Borrell i al bisbe Aeci de restaurar l’edifici de la canonja —iniciada per l’emperador Carles el Calb i restaurada pel seu fill Lluís en temps del bisbe Frodoí, però destruïda més tard pels sarraïns—, i al bisbe de dotar-la amb l’església de Santa Maria del Mar i la seva parròquia. Bonuç, per la seva part, lliuraria els catorze pal·lis llegats per Robert.

El bisbe, a més d’acceptar la proposta, hi afegí sis pal·lis més que havia adquirit al mateix Bonuç o a altres persones i donà als canonges el claustre que hi havia tocant a l’església de la Santa Creu i Santa Eulàlia amb una casa començada destinada a refetor i un solar, amb arbres, parres i un pou, perquè hi fessin les cases que volguessin. Hi afegí encara els testios dels castells de més enllà del Llobregat i les artigues (ruptas) de tota la diòcesi.

Arsí, ministre del bisbe, oferí tres mujades de vinyes (uns 4 900 m² per mujada) i el delme que havia tingut Queruç Cerdà. Aquestes terres i rendes havien de servir per a l’aliment dels canonges i dels pobres. Els comtes, per la seva part, van prometre una certa quantitat d’or, assegurant que la donarien.

Encara no havia passat un mes del document anterior, que el 29 de març se’n redactà un altre que el complementava: Trubald, fill d’Alduard i germà de Robert, sabedor de la mort del seu germà, es presentà a Barcelona i en reclamà l’herència. El document recorda que el seu germà anà a la ciutat amb vint pal·lis (els catorze donats per Bonuç i els sis que havia comprat el bisbe i que aquest lliurà també a la canonja) i que un cop a Barcelona estigué malalt més de trenta dies, fins que morí després d’haver fet testament en favor de la seva ànima. Arribat a Barcelona, Trubald sol·licità l’herència als jutges i al comte i tots li digueren que no hi tenia cap dret. D’altra banda, veient la canonja i com s’hi oferien sacrificis per l’ànima del seu germà i dels altres cristians i com cada dia rebien almoina més de cent pobres, a més dels pelegrins, cecs i tolits, acceptà i confirmà el testament de Robert i es comprometé, a canvi de tres unces d’or que li lliurà Bonuç, a tornar a Barcelona havent fet signar l’escrit de renúncia pels fills i la muller de Robert.

Aquest episodi i els documents que el narren són plens d’informació sobre la Barcelona de començament del segle XI, si bé plantegen també alguns dubtes.

En primer lloc, qui eren aquest Robert i aquest Trubald que van i vénen de Barcelona amb tanta facilitat? Ja fa anys que Philippe Wolff, partint de l’onomàstica, els va fer flamencs, i aquesta sembla la suposició més versemblant, tot i l’intent de Joris, no gaire convincent, de fer-los procedir de l’altra banda del Rin; en tot cas haurien estat gent del nord, que eren de pas per Barcelona en els seus viatges d’anada i de retorn de l’Àndalus.

Més discussió ha plantejat l’objecte de la donació, aquests vint pal·lis que són citats com el principal —o fins i tot es podria pensar que l’únic bé— portat per Robert en el moment de la seva defunció. Ningú no dubta que es tracta de teixits de valor. Però teixits flamencs, i per tant de llana, en ruta cap a l’Àndalus? O bé teixits del món musulmà, segurament de seda, que van interrompre a Barcelona el seu viatge cap al nord?

Philippe Wolff es pronuncia per la primera opció, Pierre Bonnassie s’adhereix a la segona, crec que amb encert, i això per dues raons. En primer lloc, per la reconstrucció temporal dels fets: el germà de Robert, Trubald, segons afirma ell mateix, arribà a Barcelona entre els dies 9 i 29 de març, dates dels dos documents esmentats. És poc probable que el seu germà l’hagués precedit de poc i que algú hagués retornat al lloc d’origen amb la nova de la seva mort. En canvi, és plausible pensar que Robert emmalaltís a Barcelona de retorn de l’Àndalus durant la tardor del 1008 i que morís a la ciutat cap a final d’any: els companys haurien pogut portar la nova de la seva malaltia i Trubald s’hauria afanyat a emprendre el viatge tan aviat com l’inici del bon temps ho féu possible.

D’altra banda, els draps flamencs eren d’un sol color (tintats en peça), mentre que el document destaca la variació de colors dels pal·lis. De fet, uns versos de Teodulf d’Orleans parlen dels pal·lis de diversos colors portats pels àrabs, i crec que Claudio Sánchez Albornoz l’encerta quan pensa que els pal·lis eren un teixit amb trama de tapís, amb fils de diversos colors.

L’alt preu d’aquests teixits es fa evident: representen l’aportació dels canonges enfront de la donació del bisbe. Aquesta planteja també un problema: no se sap ben bé què són els testios dels castells, encara que sembla que es tracta d’alguna renda que pertocava al bisbe. Tampoc no és clara la menció de les artigues: és poc raonable que es tracti de totes les artigues (qui tindria interès a fer-ne?); devia ser també un dret eclesiàstic (o senyorial) sobre aquesta pràctica.

Finalment els dos documents informen sobre la beneficència a la Barcelona de l’època: acollida de pelegrins i de forasters malalts, almoines als pobres... La canonja, encara sense edifici propi, apareix dotada amb un hospital, en el sentit antic de centre d’acolliment, que prefigura la Pia Almoina posterior: de fet, sembla que el claustre i l’edifici començat donats pel bisbe cal situar-los al lloc de l’edifici que encara avui es coneix amb aquest nom.