El miratge de la capital: de poble gran a ciutat

Al llarg de la segona meitat del segle XIX, una part poblacions dels Països Catalans van continuar experimentant canvis profunds en la forma, en el nombre d’habitants i en les activitats econòmiques que s’hi produïen. Mentre que els nuclis rurals situats a les àrees muntanyoses i allunyats de les noves vies de comunicació van sofrir pèrdues de població per l’emigració de la gent jove, les viles que estaven al costat de les noves carreteres, que tenien estació de ferrocarril i que experimentaven un augment de les activitats fabrils o de l’agricultura comercial van veure incrementar els seus habitants per efecte de la immigració, la qual cosa va donar lloc a una important transformació del poble, que a poc a poc es va convertir en una ciutat, amb tots els requisits i les característiques que la nova categoria comportava.

La transformació de poble en ciutat implicava canvis en l’economia, la tecnologia, l’energia utilitzada, els tipus constructius i l’ordenació urbana, entre d’altres, però també incloïa innovacions en els serveis que la ciutat oferia als seus habitants, en els equipaments, en l’estructura social i fins i tot en la forma de govern municipal.

Les poblacions que creixien i esdevenien ciutats experimentaven transformacions perquè les noves tecnologies de les indústries i les comunicacions les imposaven, però també perquè, en necessitar més serveis i equipaments, les ciutats petites copiaven el model de ciutat de les més grans, aquestes s’emmirallaven en les capitals regionals i estatals i, finalment, totes volien imitar el model de les grans ciutats europees que, bàsicament i per a les ciutats dels Països Catalans, es reduïa a la imatge de París, amb algun empelt procedent d’altres capitals d’estat com ara Londres, Berlín i Viena, o bé d’alguna capital regional europea que alhora es guiava pel model de la capital del seu estat. El ferrocarril possibilitava que les elits dirigents es poguessin desplaçar a altres ciutats de l’estranger i admirar la seva transformació, els monuments, les àmplies avingudes i els parcs urbans, però els enginyers també s’interessaven per les noves tecnologies que permetien il·luminar la ciutat amb gas o electricitat, o bé potabilitzar l’aigua d’ús domèstic.

A l’expansió del model bàsic de ciutat del segle XIX, hi contribuí decisivament la projecció exterior que van dur a terme les capitals de les primeres potències, que per a propagar els èxits científics i tecnològics, i com a expressió del fervor nacionalista, l’expansió imperialista i l’interès a captar mercats estrangers, promogueren les exposicions universals, les quals anaren precedides i seguides d’importants transformacions urbanes que meravellaven els visitants. La primera exposició universal va ser la de Londres del 1851, que se celebrà a Hyde Park, lloc on onze anys després hi hagué una altra exposició. Però als Països Catalans, i especialment a les grans ciutats com Barcelona i València, tingueren molta més ressonància les exposicions universals de París, celebrades els anys 1855, 1867 i 1878 —les dues últimes amb la important col·laboració de l’enginyer Alexandre-Gustave Eiffel, que a més construí la famosa torre que duu el seu nom per a la del 1889—, en les quals al costat del palau de la Indústria, amb la Galeria de Màquines, hi havia pavellons dedicats a les belles arts i a París. La ciutat mostrava així els canvis que havia experimentat i els seus projectes de futur, i els alcaldes d’altres urbs i els governants estrangers s’emmirallaven en la ciutat del Sena per a transformar llurs ciutats i països.

L’exposició de París del 1878 juntament amb les exposicions universals menors de Bordeus, Niça i Anvers van servir d’exemple perquè Barcelona pogués celebrar l’Exposició Universal el 1888, que li permeté transformar l’espai de la Ciutadella i, alhora, servir de model per a tota una altra sèrie d’exposicions regionals, comarcals i locals, entre les quals cal destacar la magna exposició regional de València de l’any 1909, que a més a més de mostrar els productes agrícoles i industrials del País Valencià va ser útil també per a efectuar una notable renovació urbana.

El model de ciutat es va difondre, doncs, des de les urbs de primera categoria d’Europa fins a les noves ciutats que van sorgir de la transformació d’antigues viles, impulsada per la indústria i les modernes comunicacions. Les capitals regionals i provincials, i d’una manera molt especial per a les ciutats catalanes el model de Barcelona, van ser anelles clau d’aquesta cadena de difusió.

Les causes del creixement de les poblacions

Taxa de creixement demogràfic anual i evolució de la població absoluta. 1860-1900.

L’augment del nombre d’habitants dels pobles, les viles i les ciutats a la segona meitat del segle XIX estava molt directament relacionat amb el fet industrial, però també van créixer i es van transformar les poblacions vinculades a l’agricultura comercial, lligades als centres industrials on es trobava la major part dels consumidors que compraven els productes del camp i dependents de les noves xarxes de comunicacions. I van créixer encara més les capitals provincials, que veieren incrementar el seu poder polític i el nombre de funcionaris dels diferents serveis de l’Estat, des de l’exèrcit i l’administració de justícia als peons caminers, passant pels arquitectes i els enginyers provincials. La capitalitat obligava a realitzar nombrosos desplaçaments des de tots els punts de la província, la qual cosa comportava un creixement del comerç, el transport i l’hostaleria.

Per a Catalunya, l’anàlisi de l’augment de la població en relació amb l’activitat econòmica pot seguir-se municipi per municipi, gràcies en bona part als estudis de Tomàs Vidal. Segons aquest autor, les poblacions que van créixer estan molt localitzades: entre el 1860 i el 1900 solament deu municipis van tenir un creixement anual molt fort, del 2% al 5% aproximadament, a causa òbviament de la immigració. Es tracta de municipis petits situats a les valls dels rius on s’aprofitava l’energia hidràulica i on s’havien instal·lat colònies industrials (Gironella, Puig-reig), de municipis miners com Ogassa i d’altres de creixement conjuntural, com ara el de Portbou, induït pel complex ferroviari. El creixement del municipi barceloní eclipsà, això no obstant, el de tots els altres d’aquesta categoria, ja que dels 317 000 habitants que guanyà el conjunt d’aquests municipis, 305 000 corresponien a Barcelona.

Els municipis de creixement fort (entre l’1% i el 2% anual) apareixen agrupats en tres àrees. La primera és la zona d’influència barcelonina, on hi ha Sabadell i Terrassa i d’altres municipis propers, que van créixer gràcies a la industrialització, la qual, combinada amb el progrés agrícola explica, el creixement d’altres pobles. La perifèria immediata de Barcelona va tenir un increment moderat de població, encara que s’ha de tenir en compte que l’any 1900 la capital ja s’havia annexionat els municipis de la rodalia (Gràcia, Sants, les Corts, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar) excepte Horta i Sarrià.

D’altra banda, i fora de l’àrea barcelonina, destaquen pel seu creixement els pobles regats pel nou canal d’Urgell i l’àrea litoral, especialment l’augment de població de dues zones: la dels municipis del delta de l’Ebre (Tortosa i Amposta), com a conseqüència de la colonització de noves terres, i la de la Costa Brava, beneficiada per la indústria del suro (Palamós, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols).

Al País Valencià va incrementar-se la població de les capitals de província, dels nuclis industrials i dels pobles grans on s’havien produït transformacions agràries. El cas de la ciutat de València és ben espectacular, de 107 703 habitants l’any 1860 havia passat a tenir-ne 224 839 l’any 1900. L’augment estava relacionat amb l’increment de la producció de l’horta valenciana i amb la funció de capitalitat, però també amb una industrialització lligada en part a la mateixa agricultura (fabricació de bombes de regar, eines del camp) i les necessitats de consum de la població (fabricació de mobles). Igual que Barcelona, València s’annexà també els municipis del seu voltant (Patraix, Beniferri, Benicalap, Russafa, Pinedo, el Palmar, l’Oliveral, Castellar, la Fonteta de Sant Lluís, Benimàmet, Rascanya, Benimaclet, Borbotó, Vilanova del Grau, Benifaraig i d’altres), cosa que explica la duplicació de la població, malgrat els estralls provocats per les epidèmies de còlera del 1865 i el 1885.

Alacant i Castelló de la Plana també van experimentar un augment notable de població, conseqüència del nou paper de capital provincial que les lleis els atorgaren. Alacant va ser la primera ciutat portuària enllaçada per ferrocarril amb Madrid, la qual cosa li reportà nombrosos avantatges i esperonà el seu creixement com a urbs comercial, i molt aviat també d’estiueig. Així mateix, va absorbir el municipi del Campello i va acabar el segle depassant lleugerament els 50 000 habitants. Castelló, amb els inicis de la prosperitat tarongera, s’acostava al final de segle als 30 000 habitants. Les viles industrials de la regió, o que combinaven una indústria artesana i una agricultura comercial, com Elda, Elx o Alcoi, van tenir també augments importants de població.

Altres nuclis que creixeren i es convertiren en petites ciutats van ser els del litoral o els de les planes interiors, que realitzaren importants inversions agrícoles relacionades amb la producció citrícola i vitícola. Aquest fou el cas d’Alzira, Cullera, Carcaixent i Gandia amb els cítrics i de Dénia amb les panses i altres fruits, mentre que antigues ciutats històriques de l’interior, com Xàtiva o Sogorb, perdien població.

A les Illes, la població que va experimentar el creixement demogràfic i urbanístic més destacat va ser Palma de Mallorca, que d’uns 40 000 habitants a meitat de segle va arribar a prop de 64 000 habitants l’any 1900, concentrant més d’una quarta part de la població de l’illa. La funció de capitalitat i el port van ser un altre cop les causes que n’expliquen plenament la creixença, abans de l’aparició del turisme.

A la Catalunya francesa, l’única ciutat gran era Perpinyà, que de 23 000 habitants cap al 1850 arribà a 37 000 habitants el 1900. La ciutat va créixer i va buidar les poblacions dels voltants a causa del seu paper de capital de departament i com a seu de la prefectura, però també gràcies al ferrocarril, que la va convertir en el centre d’expedició de vins de tot el Rosselló i de fruites i verdures de les hortes veïnes. Prada, en canvi, malgrat que era centre de sots-prefectura, acabà el segle sense arribar als 4 000 habitants.

Un dels motors fonamentals de la transformació dels pobles grans en ciutats va ser la indústria. L’existència de fonts d’energia —la hidràulica o el vapor—, de mà d’obra entrenada en treballs artesanals i en la manufactura, i de comerciants emprenedors podia impulsar la creació d’alguna nova empresa industrial, fonamentalment en el ram tèxtil, el metal·lúrgic o l’alimentari. Les noves indústries necessitaven mà d’obra i fomentaven l’ocupació i la immigració cap als centres industrials. Moltes fàbriques noves comportaven també l’aparició d’indústries auxiliars, i així una altra vegada hi havia demanda de mà d’obra. En augmentar la població s’expansionava el sector de la construcció, la qual cosa impulsava alhora l’aparició d’activitats dependents com ara les teuleries, l’elaboració de calç i després de ciment, la fusteria, les foneries i d’altres. Augmentaven també el comerç i els serveis, i el municipi podia recaptar més contribucions i pressionar per a obtenir millors comunicacions i nous serveis que alhora podien ser atractius per a la instal·lació de noves indústries.

Un cas de poble que es transformà en ciutat gràcies a la indústria és Sabadell, que de menys de 3 000 habitants en començar el segle XIX arribà a uns 10 000 cap al 1850 i a 23 294 en començar el segle actual. A partir dels anys cinquanta la població que es dedicava a la fabricació de teixits de cotó i llana, el primer dels quals depenia d’empresaris de Barcelona, s’especialitzà clarament en la producció llanera. Entre el 1850 i el 1875 les empreses d’aquest ram van passar de 54 a 146, per a arribar a les 303 el 1895. Així mateix, el creixement econòmic i de població va implicar naturalment una forta expansió de la superfície urbana com a conseqüència de la construcció de fàbriques i d’habitatges.

Per al País Valencià un cas molt interessant de ciutat industrial és el d’Alcoi, qualificat per Vicenç Rosselló de desafiament a la geografia, ja que es tractava d’un lloc sense primeres matèries, amb poques fonts d’energia i gairebé sense camins i on, malgrat tot, els homes van fer florir una indústria de transformació fonamentada en l’elaboració de paper i de teixits de llana i en la metal·lúrgia. Cap a l’any 1845 la ciutat tenia uns 20 000 habitants i arribà al voltant dels 32 000 al final de segle. Paral·lelament al creixement de població, el nombre de fusos en la indústria llane ra va passar d’uns 6 000 l’any 1855 a uns 30 000 el 1885, i el nombre de tines per a la indústria paperera, de 29 l’any 1851 a 113 el 1880.

Els trets bàsics de la ciutat burgesa

S’ha assenyalat anteriorment que les ciutats catalanes de la segona meitat del segle XIX es transformaren i es modernitzaren a partir d’uns models de ciutat que es van difondre per tot el món. Els canvis van ser notables i el resultat fou una ciutat molt diferent de l’estamental, dominada per la noblesa, els hisendats, els prohoms dels gremis i els grans comerciants del segle XVIII i el primer terç del XIX. Un text recent de Joan Ganau, La idea de ciutat a Lleida (1992), mostra en poques línies la successió de millores que les urbs van experimentar en aquesta època: “Durant la segona meitat del segle XIX es realitzaren a Lleida importants actuacions municipals i estatals per a la transformació de la ciutat com ara l’arribada del ferrocarril (1860) o l’enderroc de les muralles (1861). A més, s’abordà el problema de l’eixample del nucli urbà mitjançant un Pla encomanat a Josep Fontseré (1865), i s’endegà la construcció de nombrosos edificis públics que aportaven la infraestructura que la ciutat necessitava: la Casa de Maternitat (1859), l’escorxador (1875), el mercat de Sant Lluís (1883) i, uns anys més tard, els nous edificis de l’església de Sant Joan (1895) i del Seminari Conciliar (1893). Finalment també es dugueren a terme obres de caire més estètic o de prestigi com ara la remodelació de la façana posterior de la Paeria (1868) i, sobretot, els Camps Elisis (1864).”

El que passava a Lleida, amb les naturals variacions i diferències, es donava també en altres urbs. Les ciutats de la primera meitat de segle eren encara molt semblants a les medievals, tant en la seva estructura com en la morfologia urbana. La ciutat exercia de centre de mercat d’una àmplia àrea d’influència, eminentment rural, i aquest paper estava reforçat per les seves funcions administratives i judicials, especialment com a capital de corregiment o bé, després del 1835, com a cap de partit judicial. Les infraestructures tècniques eren mínimes. Les xarxes d’aprovisionament d’aigua i el clavegueram no comprenien tota la ciutat, i en el primer cas no solia ser mai un servei domiciliari. L’abastament d’aigua era individual (pous, cisternes, mines) o col·lectiu (basses, sèquies...). La recollida d’escombraries, com a servei públic, era inexistent, igual que els serveis contra incendis, i només els carrers més importants estaven empedrats amb llambordes o llambordins.

La xarxa de carrers era irregular i els vials, excessivament estrets, dificultaven el trànsit de carruatges. Els carrers constituïen un espai unitari i diferenciat que orientava els transeünts. Cada carrer tenia una personalitat pròpia basada en la seva forma, sentit i en les característiques laborals dels seus habitants. La jerarquia dels vials era gairebé inalterable: la plaça i el carrer major, els carrers que portaven a les portes de la muralla i la resta de carrers. A les vies principals, properes al centre de poder, hi havia el comerç i hi tenien la residència les famílies més riques. Les places, en els llocs de confluència de diversos carrers, eren l’espai públic i lúdic per excel·lència.

Urbanísticament, les ciutats tenien una gran coherència, centrada en els llocs reservats als centres de poder: civil (ajuntament, audiència), militar (capitania, ciutadella) i eclesiàstic (esglésies i convents). Aquests últims, repartits per la ciutat, li donaven una imatge peculiar, al mateix temps que aglutinaven la gent i les activitats comercials dels barris on eren situats. El planejament urbanístic de conjunt era nul i la normativa urbana, que considerava la ciutat com la suma de cases individuals, es preocupava només de dictar disposicions sobre l’edificació, amb la finalitat de no molestar els veïns.

Els equipaments col·lectius solien estar en mans del govern de la ciutat, preocupat essencialment per les qüestions relacionades amb l’abastament de queviures (forns de coure pa, escorxador), o eren competència del clergat, que, en determinats casos, era el principal prestador de serveis (des dels informatius fins als assistencials). Cal pensar que aleshores els hospitals eren gairebé sempre un lloc reservat als pobres i moribunds, i que les escoles eren escasses, en general, i destinades només als fills de les famílies benestants.

La ciutat de la segona meitat del segle XIX va ser la ciutat moderna de la burgesia —ja fos industrial, de negocis o mixta—, que va esdevenir la classe dominant. El model de la ciutat burgesa es va anar modificant a mesura que avançava el creixement urbà, que la ciutat s’especialitzava i que l’evolució econòmica i tècnica plantejava noves exigències i possibilitava noves solucions. El maquinisme és un element clau per a entendre la ciutat burgesa, i molt especialment si aquesta era industrial. La màquina va substituir l’energia viva per una energia inanimada, i això permeté l’aparició de les fàbriques modernes i els tallers mecànics, com també la circulació de ferrocarrils i tramvies.

A les ciutats industrials les fàbriques s’assentaren en llocs privilegiats, prop dels cursos d’aigua o en terrenys plans al costat de les vies de comunicació. El vapor va permetre una major dispersió de les indústries malgrat que les fàbriques tendiren a concentrar-se en uns barris determinats. L’electricitat, que va començar a utilitzar-se per a la il·luminació de les quadres de les fàbriques i per a moure petits artefactes, cap als anys vuitanta i noranta possibilità una major dispersió de les indústries dins les ciutats. A les poblacions on la topografia era accidentada i hi havia poc terreny pla i regular, les fàbriques es construïren en alçada i les diferents seccions es repartiren per sostres (casos d’Alcoi, Ontinyent, Manresa, la Riba...), mentre que allà on el terreny era pla, les fàbriques eren d’una o dues plantes que ocupaven una gran superfície, o bé les quadres es distribuïen al voltant d’un pati central (Sabadell, Terrassa). A les grans ciutats i com a conseqüència de l’elevat preu dels solars van aparèixer també fàbriques de pisos, encara que el terreny fos pla, com en el cas de Barcelona. Les fàbriques no solament donaven ocupació a uns centenars d’obrers, també comportaven la fixació d’una nova morfologia i estructura urbanes.

Les ciutats burgeses aspiraven a créixer i a superar el recinte de les muralles. La industrialització i l’augment del comerç, dels serveis i, en definitiva, de la població comportaren canvis en els usos del sòl. L’espai es va transformar de rústic en urbà i industrial i els espais anteriorment reservats als artesans es van veure gradualment reduïts. El mercat del sòl, que fins al segle XIX només havia estat rellevant a la capital barcelonina, ho va ser a partir d’aquell moment en totes les ciutats que experimentaren un creixement, i el preu dels solars es fixà en funció de les expectatives d’edificació i de guany.

La desamortització eclesiàstica dels anys trenta i cinquanta va afavorir els canvis en els usos del sòl i les reformes interiors de les ciutats catalanes. Els antics convents es transformaren en espais privats d’ús residencial o industrial o bé en equipaments públics, des d’espais oberts fins a escoles, hospitals, presons, teatres, mercats, etc. En el cas de València, el convent de la Puritat va servir per a urbanitzar tres carrers, el convent de les Magdalenes va passar a ser el mercat nou, altres convents com els de Sant Domènec i de Sant Felip Neri es van transformar en casernes, el de Sant Francesc es va convertir en el parc de Castelar, el de Sant Agustí va ser transformat en presó, el de Jesús en manicomi, el de la Corona en casa de beneficència, el del Carme Calçat en museu de belles arts, i així successivament. A les altres ciutats va passar si fa o no fa el mateix, i com més convents hi havia a la ciutat, més transformacions urbanes s’hi van poder efectuar.

L’estructura urbana de les ciutats es va fer més complexa i a les noves zones van aparèixer centres comercials secundaris. Als eixamples, les cases de pisos van incorporar nous materials constructius, com les bigues de ferro, i cap al final de segle es va generalitzar la utilització del ciment en comptes de la calç. Les cases de la burgesia imitaven en principi les façanes dels palaus del segle XVIII, però amb més alçària, més obertures exteriors i més pisos per llogar. Sanchis Guarner (1976) escriu que els nous habitatges eren “rectangulars i amplis, de 200 m² o més, amb la façana al carrer i una galeria al pati interior de l’illa. L’habitacle es disposa al llarg d’un corredor rematat anteriorment per dues habitacions exteriors i una interior. Les peces principals de la casa burgesa eren el dormitori dels caps de família i el menjador, entorn del qual s’organitzava la vida familiar, mentre que el sumptuari saló es mantenia tancat gairebé tot l’any en l’espera de certes visites o de les festes importants; el saló era generalment en una de les habitacions de la façana, i el menjador en una de les que donava al pati interior de l’illa. A les galeries, sovint vidrades i sempre amb persianes de fusta, es feia llarga estada, especialment a l’estiu”.

Al costat de les zones industrials van aparèixer barriades obreres formades per senzills habitatges de compra o de lloguer promoguts per societats immobiliàries, rendistes o les mateixes societats industrials. En algun cas aïllat cal assenyalar també el paper de les societats cooperatives en la construcció d’habitatges, com a Elda, on les cooperatives El Bien General, El Porvenir i La Prosperidad edificaren barris de l’eixample al final de segle.

A Sants i a Gràcia, tocant al nucli de Barcelona, i al costat de les grans fàbriques, es consolidaren entre el 1850 i el 1870 els grans barris obrers, els habitatges dels quals es bastiren generalment sobre parcel·les de 6 a 9 m d’amplada i amb una profunditat d’uns 13a 15 m. L’alçària era d’uns tres o quatre pisos i cadascun d’aquests tenia un o dos habitatges d’uns 68 o 70 m². A l’exterior donaven una o dues habitacions destinades a dormitori, mentre que la cuina i el menjador solien ser al cantó de la galeria. Entre el davant i el darrere, acostumava a haver-hi una altra habitació que es ventilava per la caixa de l’escala. A la galeria, d’un metre d’ample, hi havia el safareig, la comuna i el brocal del pou per abastar-se d’aigua.

Els barris obrers es formaren lluny dels barris residencials de la burgesia, i els antics nuclis senyorials van començar a patir un procés de degradació com a conseqüència del desplaçament de les famílies benestants cap als eixamples. A Barcelona, el trasllat d’aquestes famílies a l’eixample es va fer especialment patent al barri de Santa Maria del Mar, on les plantes dels palaus del carrer de Montcada van ser dividides en pisos de lloguer per a obrers.

Els nous mitjans de comunicació van provocar també transformacions en la morfologia urbana, i els canvis més espectaculars van ser motivats pel ferrocarril. El traçat de les vies fèrries fou el nou cinturó de ferro que separava l’espai de la ciutat i del camp, i les estacions formaren al seu costat noves barriades i provocaren la creació de passeigs i avingudes per unir el nou nucli a la ciutat antiga (Alacant, Cullera, Valls, Lleida, Vic, etc.). A Villena, per exemple, el ferrocarril de Madrid a Alacant va tancar el creixement cap a l’antic portal del sud i va forçar el desenvolupament de la població en paral·lel a la via del ferrocarril i sobre l’eix de la carretera de Madrid.

L’augment del trànsit de carros, carruatges, berlinès i diligències s’intensificà amb la construcció de les noves carreteres —en especial cap als anys cinquanta i vuitanta—, les quals implicaren el creixement i l’expansió radial de les ciutats cap a les poblacions veïnes, i incidiren en el desplaçament d’activitats cap a la perifèria. A l’interior de les grans capitals com Barcelona i València va aparèixer a l’últim terç del segle el tramvia, que podia desplaçar amb facilitat i per uns recorreguts fixos un grup de viatgers a preus més econòmics que el cotxe de cavalls. Els primers tramvies eren tibats per mules, que anys després foren substituïdes pel fluid elèctric. A Barcelona van aparèixer l’any 1872, i l’any 1888 n’hi havia ja deu línies. A València el primer tramvia, inaugurat l’any 1876, anava de la ciutat al port a base de tracció animal, que es transformà en tracció a vapor a partir del 1892 i en elèctrica des del 1900.

El creixement demogràfic i urbà comportà també l’aparició de nombrosos problemes sanitaris i higiènics, cosa que obligà les administracions municipals a traslladar els cementiris als afores de les ciutats, a construir xarxes de subministrament d’aigua potable i d’evacuació d’aigües residuals. Totes aquestes infraestructures van representar una inversió molt forta en capital fix urbà.

En el cas de l’aigua potable, el servei no va anar sempre directament a càrrec dels ajuntaments, ja que en diverses poblacions hi havia cabals d’aigües particulars que eren venuts a la població, i el servei privat va passar a ser públic gràcies a la concessió municipal del servei d’aigua. A Terrassa, aquest era donat l’any 1841 per la societat Mina Pública de Aguas de Tarrasa, en mans de la família Galí, que a base de mines aconseguia recollir les aigües provinents del massís de Sant Llorenç del Munt i d’altres serres properes. Les noves necessitats s’apaivagaven a base de noves mines com la de les Arenes i la de Matalonga. El 1897, les indústries tèxtils van reclamar més aigua i la Mina Pública, l’Institut Industrial i la Cambra de Comerç i Indústria van acordar la construcció d’un embassament al torrent de la Xuriguera amb una capacitat d’l 200 000 m³.

A Manresa, l’abastament d’aigua va ser més fàcil, gràcies a una sèquia del segle XIV que proporcionava aigua a l’horta de la ciutat; el 1861, un grup d’industrials i propietaris va proposar construir uns dipòsits on es pogués recollir l’aigua de la sèquia i distribuir-la després a pressió i per mitjà de canonades als habitatges dels principals carrers de la ciutat. Es constituí una junta de propietaris que quedava vinculada a la Junta de la Sèquia i al mateix ajuntament, i els anys 1864-65 es van construir tres dipòsits, amb una capacitat total de 5 841 m³. El 1884 aquests ja eren totalment insuficients i se’n van haver de construir dos de nous. Pel que fa a la xarxa de clavegueres, s’inicià el 1866, en uns moments en què la crisi econòmica obligava a fer obres públiques, i de la mà de l’arquitecte del districte Modest Fossas i Pi, que en realitzà el projecte. L’obra es feia cada cop més necessària a conseqüència del creixement de la població i de les indústries, com també de l’augment de les denúncies dels veïns contra persones i empreses que embrutaven les aigües netes.

En aquesta mateixa època es va millorar l’enllumenat i es va introduir la il·luminació de gas, i al final de segle la llum elèctrica. A Barcelona, l’any 1843 el francès Charles Lebon va constituir la Sociedad catalana para el alumbrado de Gas, produït a la Barceloneta per mitjà de la combustió de l’hulla, i l’any següent, l’alcalde de València, Josep Campo i Pérez, marquès de Campo, inaugurava la il·luminació de gas de la Glorieta. La innovació es va estendre ràpidament per d’altres poblacions: l’any 1852 es fabricava i subministrava gas a Sabadell, el 1859 a Manresa, el 1860 a Terrassa i Manlleu i el 1861 a Girona.

Cap al final de segle va arribar l’electricitat. A Barcelona, l’any 1881 s’havia fundat la Sociedad Española de Electricidad per al servei públic i privat de llum elèctrica. València en va disposar des de l’any següent, gràcies a la Sociedad Valenciana de Electricidad. L’any 1886, l’antiga fàbrica de gas, propietat del marquès de Campo, es va transformar en fàbrica d’electricitat. Com passà també amb el cas del gas, la innovació es va anar estenent per les ciutats mitjanes i petites del país.

Al costat de les inversions en infraestructures hi va haver també inversions destinades a la creació d’equipaments públics, a fi de resoldre problemes socials. Els nous equipaments van ser creats directament per la mateixa burgesia amb la col·laboració dels ajuntaments, les diputacions i les institucions religioses, i només en molts pocs casos van dependre directament de l’Estat. Així, a les ciutats es posaren en funcionament escoles, hospitals i centres assistencials per a orfes, pobres i vells, com a conseqüència del fort creixement del nombre dels seus possibles usuaris.

La funció dels municipis en els canvis urbans

Els canvis experimentats per les poblacions en transformar-se en ciutats obligaven els ajuntaments a adaptar-se a la nova situació, a ocupar-se de més temes i a realitzar més serveis que no pas quan governaven pobles de menys de deu mil habitants. La legislació sobre les atribucions municipals mostra l’augment de funcions dels ajuntaments en matèria d’urbanisme, sanitat i serveis socials, que cal relacionar íntimament amb el creixement de la població urbana, a causa fonamentalment de la immigració, i amb la complexitat de la ciutat com a fenomen físic.

A meitat de segle regia per als ajuntaments la Llei municipal del 1845. Aquesta llei moderada establia que aquests havien d’ocupar-se de la conservació i la reparació de camins i dreceres, ponts i palanques veïnals, i de millores materials de la població fins a unes quantitats determinades segons el nombre d’habitants. També podien deliberar i fer-se càrrec de dictar les ordenances municipals i els reglaments de la policia urbana i rural; de les obres d’utilitat pública; de la formació i alineació dels carrers, passeigs i places; de la creació o supressió d’establiments municipals, i de la compra o venda de béns mobles i immobles. La mateixa llei establia que els ajuntaments no podien decidir sobre altres assumptes, i els seus acords havien de ser aprovats pel governador civil. Si es té en compte que l’electorat estava format pels contribuents i altres persones considerades capacitades, i que els elegibles eren part dels electors i normalment persones destacades de la burgesia comercial i industrial i dels hisendats, resulta evident que les obres urbanes estaven supeditades als interessos d’aquestes minories. A més a més, l’alcalde i els tinents d’alcalde eren nomenats pel govern, i l’alcalde era l’únic canal de comunicació entre l’ajuntament i les autoritats superiors.

L’any 1877 entrà en vigor una nova llei municipal que establia una sèrie de competències exclusives dels ajuntaments, entre les quals figuraven les atribucions sobre temes pròpiament urbans. Les noves competències que aquesta llei sancionava evidenciaven el canvi operat en les necessitats dels municipis. La llei anterior era pròpia de poblacions que encara no havien experimentat les transformacions originades per les noves tecnologies de la revolució industrial, però la del 1877 s’adequava a les necessitats i les problemàtiques de les ciutats, que s’havien de preocupar no solament de fer obres de millora, sinó també de la sanitat i la higiene de la seva població.

Els ajuntaments, a partir del 1877, van haver d’ocupar-se de l’establiment i la creació dels serveis municipals referents a la conservació i l’embelliment de les vies públiques, la comoditat i la higiene del veïnat, el foment dels seus interessos materials i morals, i la seguretat de les persones i propietats. Les atribucions es concentraven en nou punts: obertura i alineació de carrers i places i de tota classe de vies de comunicació; obres d’empedrat de places i carrers, il·luminació pública i clavegueram; abastament d’aigües; passeigs i arbrats; establiments balnearis, safareigs, mercats i escorxadors públics; fires i mercats; institucions d’instrucció i serveis sanitaris; edificis municipals i, en general, tota mena d’obres públiques necessàries per al compliment dels serveis, amb subjecció a la legislació especial d’obres públiques, i, per últim, la vigilància i la conservació dels serveis municipals.

Els ajuntaments havien de tenir cura dels serveis municipals establerts, i es preocupaven especialment de les vies públiques i de la neteja, la salubritat i la higiene de la població, tema aquest últim que també comprenia la construcció i el manteniment dels cementiris municipals. Era obligació seva la composició i la conservació dels camins veïnals, mentre que en el cas dels camins rurals es podia obligar els usuaris i els propietaris de les finques veïnes a reparar-los i a tenir-ne cura.

Per a afrontar les despeses que ocasionaven les noves funcions urbanes, els ajuntaments podien imposar arbitris i impostos municipals sobre determinats serveis, obres i indústries; establir repartiments generals entre els afectats per una obra, i recaptar els impostos sobre els articles de consum que tantes molèsties causaven a les poblacions urbanes. Els arbitris es podien fixar per a l’abastament i l’aprofitament d’aigües per a usos privats, per al clavegueram, per als serveis d’ensenyament, per a les llicències d’obres, per a la utilització de l’escorxador, la de llocs públics, per als enterraments i el transport en carro a l’interior de la ciutat.

Una qüestió d’especial interès per a la política municipal d’urbanisme era la possibilitat que els ajuntaments tenien de dictar les ordenances municipals. Aquestes comprenien tot un codi de drets i deures dels ciutadans amb les corresponents penes en el cas d’infracció de les normes. Les ordenances establien, entre altres coses, les condicions de l’edificació, el traçat dels carrers, els requisits que havien de complir les indústries qualificades de perilloses i contaminants, el sistema de desguassos i clavegueram, l’establiment de màquines de vapor i les condicions de les xemeneies industrials. Els objectius bàsics d’aquesta normativa no eren altres que els de preservar la bona convivència entre els ciutadans, lluitar contra les epidèmies i conservar l’ordre de la localitat. Tres objectius que poden resumir-se en l’últim, perquè les desavinences entre els ciutadans generaven desordres públics i les epidèmies també trasbalsaven l’ordre local i podien provocar la desorganització d’una societat urbana, l’estructura social i econòmica de la qual calia mantenir.

Les ordenances municipals de Barcelona de l’any 1856 van influir en la posterior redacció de moltes ordenances de les ciutats catalanes (Vic, Terrassa, Sabadell, Mataró, Manresa i d’altres), en les quals quedaven reflectits el fenomen de la industrialització i el creixement urbà. La comissió redactora barcelonina va estar formada per Ramon Muns i Serinyà, Ramon Martí d’Eixalà, Laureà Figuerola i Ballester i Manuel Duran i Bas, i el seu objectiu era el d’adaptar les antigues normes a les noves condicions marcades pels “adelantos que la civilización inocula en la sangre de los pueblos”. Per a adoptar normatives útils davant del creixement demogràfic, urbà i industrial, van tenir en compte les ordenances d’altres grans ciutats com París, Londres, Edimburg i Brussel·les, que el filòsof Martí d’Eixalà va visitar, “fijando su atención no sólo en las disposiciones escritas, sino en el modo de entenderlas y cumplirlas”, frase aquesta que mostra el caràcter eminentment pràctic que havien de tenir les ordenances. L’any 1891 l’ajuntament de Barcelona va aprovar-ne unes de noves que posaven al dia les anteriors i les adequaven a les problemàtiques urbanes que havien sorgit l’últim quart de segle.

L’enderrocament de les muralles i els eixamples

Un dels aspectes més interessants de la renovació urbana, efectuada per gairebé la totalitat de les ciutats catalanes a la segona meitat del segle XIX, va ser l’enderrocament de les muralles i la realització de plans d’eixample, a fi d’estendre la urbanització cap als camps i les zones ermes que quedaven fora del recinte emmurallat. La muralla era un dels símbols més sòlids i visibles de la ciutat antiga, i servia per a protegir la ciutat dels enemics de torn del poder urbà, que no sempre coincidien amb els de la població. Amb el temps, les simples muralles que de forma més o menys circular o ortogonal rodejaven el nucli construït havien adquirit una major complexitat en edificar-se fortins i baluards avançats des d’on les peces d’artilleria podien abatre els que intentaven assaltar-les. A les places fortes, considerades d’interès militar i amb presència permanent de guarnició, les muralles estaven rodejades de valls i les entrades i sortides del recinte s’efectuaven per mitjà de portes i portals flanquejats per fortes torres. La ciutat de València, per exemple, tenia quatre portes i quatre portells. Les ciutats que no eren places fortes tenien restes de les muralles medievals que s’anaren enderrocant. No obstant això, la primera guerra Carlina obligà altre cop a reedificar-les i a mantenir-les fins gairebé passada l’última contesa l’any 1876. Aquest és per exemple el cas de Castelló, que el 1837, en aproximar-se l’exèrcit carií, va reconstruir un recinte complet de muralles amb fossats i bateries situades a les sis portes.

A les places fortes l’exèrcit era l’autoritat que tenia el control de les muralles i posava restriccions a les edificacions fora del perímetre murat que podien entorpir l’anomenat art de la guerra. En el cas de Barcelona, els militars prohibiren la construcció de ravals fora els portals de la ciutat, cosa que explica el creixement demogràfic de les poblacions dels encontorns i la congestió i el creixement en alçada de les edificacions situades dins la muralla. Francesc Carreras i Candi exposa com a partir de l’auge de les manufactures i del consegüent augment demogràfic les cases s’aixecaren un o dos sostres, les grans mansions senyorials s’esquifiren i fins i tot hi va haver cases que gràcies a les volades s’avançaren sobre el carrer, cada cop més congost, amb gran perjudici de la higiene. L’engrandiment de les poblacions de la rodalia s’accentuà a partir del 1840. Un informe dels diputats barcelonins, demanant l’enderrocament de les muralles, afirmava que: “El barrio de Gracia, ahora villa, constaba en el año de 1823, de 98 casas solares y en la actualidad cuenta ya sobre 1 500, muchas de ellas de dos, tres ó más cuartos. En el barrio extramuros llamado Hostafrancs, se han construido en los últimos 15 años sobre 400 casas y en época posterior ha nacido y tomado asombrosas creces el pueblo llamado Nuevo porque aún no ha recibido nombre[clara referència al barri del Taulat, on ara hi ha la Vila Olímpica, al terme municipal de Sant Martí de Provençals]”.

L’ajuntament de Barcelona i la burgesia industrial i comercial que la institució representava eren acèrrims partidaris de l’enderrocament de les muralles, a fi de possibilitar l’engrandiment de la ciutat, ja que tal com escrivia el metge Pere Felip Monlau i Roca, l’any 1841, “cuanto mayor y más espaciosa sea la amplitud de su vecindario, tanto mayor será proporcionalmente el progreso de las especulaciones industriales. Los establecimientos de vapor requieren vastas localidades. Restringidos ahora dentro de un círculo limitado y ya casi demasiado reducido, por el considerable aumento de la población, es indispensable para Barcelona un mayor ensanche, un nuevo campo en que circulen, a la par de aires saludables, activos gérmenes de vida social”.

Els anys 1841 i 1843, les autoritats liberals i radicals de la província van disposar que s’enderroqués la Ciutadella i les muralles, a excepció de la del Mar, però, acabat el període de revoltes, el govern va ordenar refer els llenços que s’havien abatut. Les muralles van ser finalment enderrocades a partir de l’ordre de la junta de govern de la ciutat de l’any 1854, acció que inicialment serví per a pal·liar el problema de la desocupació obrera i donar feina a unes 4 500 persones. Aquell mateix any el governador civil encarregava a l’enginyer Ildefons Cerdà l’aixecament del plànol topogràfic de la rodalia de Barcelona, que havia de possibilitar el seu pla d’eixample.

València també s’ofegava dintre les muralles i, com la capital catalana, s’enfrontava a l’exèrcit, que se’n considerava propietari i s’oposava al seu enderroc. Aquest no es va poder iniciar fins al 1865, gràcies a l’acció del governador Ciril Amorós i Pastor i amb el pretext de donar feina als obrers desocupats de l’art de la seda.

La idea d’enderrocar les muralles es va estendre per totes les ciutats que van veure augmentar la seva població, però la tercera guerra Carlina aturà els projectes i en molts casos obligà de nou a realitzar obres de defensa. A partir del regnat d’Alfons XII anaren desapareixent els recintes murats que envoltaven les ciutats, encara que a les places fortes la seva supressió només era possible després de llargues negociacions amb l’exèrcit i quan el govern en donava permís. A Palma de Mallorca, les gestions per enderrocar les muralles s’havien iniciat als anys seixanta a petició dels veïns del barri de la Llotja, majoritàriament mariners que necessitaven sortir de nit de la ciutat, quan les portes eren tancades. Un primer llenç va ser enderrocat l’any 1873, però l’ajuntament no inicià les gestions per al seu complet enderroc fins cinc anys més tard i hagué de comprometre’s a cedir als militars terrenys dins l’eixample per a fer-hi casernes. El 1895 se’n va autoritzar la destrucció, però les obres no s’iniciaren fins set anys més tard. A Perpinyà les muralles tenien sis portes, cap d’oberta al sud, i el seu enderrocament, des del barri de Sant Joan fins al Palau, s’efectuà després del 1904.

La desaparició de les muralles possibilitava el creixement de la superfície urbanitzada i l’aparició dels eixamples. L’eixample urbà havia de supeditar-se a la legislació vigent —llei del 1864, reglament del 1867, llei del 1876—, que constituïa un clar precedent dels actuals plans generals d’urbanisme. L’eixample és definit com la incorporació a la població dels terrenys perifèrics, “en una extension proporcionada al incremento probable del vecindario, a juicio del Gobierno, siempre que aquellos terrenos hayan de convertirse en calles, plazas, mercados, paseos, jardines y edificios urbanos”. La llei de l’eixample establia que quan un ajuntament acordava l’obertura d’una plaça, carrer o passeig, tenia el dret d’expropiar la totalitat de la finca o finques que havien de tenir la façana sobre la nova via, la qual cosa facilitava l’expansió de la ciutat i obligava els propietaris que hi poguessin estar en contra. Per a fomentar els eixamples es concedien exempcions fiscals a les empreses i els particulars que en tota una zona o part de la mateixa cedissin a l’ajuntament la propietat dels terrenys necessaris per a la construcció de carrers i places. Les exempcions augmentaven si els particulars es feien càrrec de la urbanització dels terrenys, fet que afavoria la realització d’eixamples gràcies a les plusvàlues que generava la conversió dels terrenys rústics en urbans.

Els projectes d’eixample havien d’anar acompanyats de plànols i d’una memòria informativa i havien de ser aprovats pel govern. Amb anterioritat als eixamples, les ciutats més importants només tenien plànols geomètrics que fixaven l’alineació i la reforma d’antics carrers medievals amb la finalitat d’evitar conflictes a l’hora de construir edificis de nova planta i reedificar-ne d’antics, i això a partir dels anys 1846-48 en què es dictaren normes sobre aquest tema.

L’eixample per excel·lència és el realitzat per Ildefons Cerdà i Sunyer per a Barcelona, aprovat pel govern de l’Estat l’any 1859 i acceptat per l’Ajuntament l’any següent, malgrat que el consistori preferia el projecte de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca. El pla Cerdà comportava la connexió del nucli antic amb les poblacions de la rodalia per mitjà d’una malla ortogonal, formada per illes de cases de 114 x 114 m, uns carrers de 20 m d’ample i la utilització de diferents illes dedicades a parcs o altres equipaments. El pla Cerdà estava fet pensant en un futur en què la circulació rodada seria més important que la de vianants i en la possibilitat d’una fàcil comunicació entre les diferents parts de la ciutat. Cerdà va tenir en compte les necessitats de la població, que organitzà en barris dotats d’equipaments (mercats, esglésies, parcs...), alhora que rebutjà la zonificació jeràrquica de l’espai urbà en funció de la posició socioeconòmica dels seus habitants. La construcció de l’eixample de Barcelona es va fer tot desfigurant el pla, d’acord amb els interessos dels propietaris, i el seu desenvolupament es va intensificar en el període 1876-88, any aquest últim que coincidí amb l’Exposició Universal, la qual obligà a realitzar grans projectes urbans com el mateix parc de la Ciutadella. Narcís Oller i Moragues va descriure aquest període a La febre d’or indicant que “creixia el nombre de carruatges particulars (...) i mentre minvava l’edificació en els barris industrials, creixien a dreta i esquerra, cases llampants, petits hotels, i palaus de debò”.

El model de Cerdà va ser seguit per altres ciutats, entre les quals hi ha València. Els primers eixamples es van iniciar el 1865, encara que el pla, obra de l’arquitecte Lluís Ferreres i Soler, va ser aprovat el 1887. La ronda de la muralla es convertí en bulevards de circulació i la ciutat avançà cap a la zona portuària del Grau. Segons Sanchis Guarner, el sector meridional de l’eixample, entre els portals de la Mar i de Russafa i limitat per la Gran Via de les Germanies, fou el que es desenrotllà primer i millor. La unitat urbana era l’illa de cases ortogonal i amb xamfrà, separada de les altres illes per carrers rectes, llargs i amples.

A Palma de Mallorca els primers projectes d’eixample daten de l’any 1878, però l’aprovació d’un veritable pla va estar supeditada a la desaparició de les muralles i fins després d’autoritzar el govern el seu enderroc no es convocà un concurs de projectes. El 1901 va ser aprovat el treball presentat per l’arquitecte Bernat Calvet i Girona i les obres no s’iniciaren fins l’any següent amb la demolició de les muralles. L’eixample de Calvet va haver de supeditar-se a les condicions establertes en el concurs, entre les quals hi havia l’amplada dels carrers, l’alçada dels edificis, l’espai lliure que havia de quedar dins de cada illa de cases i, entre d’altres qüestions, el territori precís que havia de comprendre l’eixample.

Perpinyà va construir el seu eixample en direcció a l’estació del ferrocarril i, després del 1904, fent cinturons de ronda que resseguiren l’antic traçat de les muralles i permeteren la construcció de passeigs com els del Square i la Pépinière i barris de planta regular. A les altres capitals de província i a les ciutats mitjanes catalanes els eixamples se succeïren al llarg de la segona meitat del segle passat i els primers anys de l’actual. Alguns dels primers eixamples van ser els de Sabadell, Lleida, Alcoi, Mataró, Terrassa, Tarragona o Alacant, on treballaren arquitectes prestigiosos que intentaven al mateix temps embellir la ciutat i proporcionar guanys extraordinaris a la burgesia, que va veure ràpidament en els eixamples una nova i fabulosa font de negocis.