La mitificació de les Germanies ha estat un fenomen tardà, del segle XIX, lligat al concepte de llibertat. El mite, encarnat sobretot en alguns herois agermanats, és, per tant, essencialment revolucionari i, com a derivació, patriòtic, restringit geogràficament a Mallorca i al País Valencià. És també el mite d’una derrota, fet no aliè al caràcter català —cal pensar en la guerra dels Segadors o en l’Onze de Setembre...—. La seva llarga gestació ha seguit, a més, una trajectòria sinuosa i, fins i tot, contradictòria, fet que li dona unes característiques força especials.
Les Germanies, revolta social que derivà en revolució en radicalitzar-se, afectaren totes les terres de la corona catalanoaragonesa, molt especialment els regnes de Mallorca i de València. La revolta fou promoguda per menestrals i pagesos que, als crits de llibertat, fraternitat i igualtat, i en un clima d’exacerbació messiànica, s’enfrontaren a la noblesa i en general als estaments privilegiats urbans: gràcies a una organització revolucionària jerarquitzada a cada un dels dos regnes, arribaren a dominar els governs municipals i a foragitar els respectius lloctinents generals. L’enfrontament acabà en una veritable guerra civil que durà uns tres anys. La derrota, el 1523, marginà els estaments populars i silencià durant segles les seves reivindicacions.
El primer intent de mitificació s’inicià, arran de la derrota, al servei dels interessos dels vencedors, és a dir, de les autoritats, de la noblesa i d’alguns municipis que havien participat, al costat de les autoritats reials, en contra de les Germanies. Perquè, com passa en tota guerra civil, la seva actuació no sempre havia estat clara, sinó més aviat ambigua. El primer esforç, per tant, anà encaminat a negar tota sospita de participació en les Germanies, és a dir, a crear el mite de la fidelitat a la monarquia. Al Principat de Catalunya, on la rebel·lió tingué una incidència menor i inconnexa, les autoritats reeixiren a elaborar aquest mite de fidelitat monàrquica en contraposició a l’actitud, com a mínim suspecta, de les terres veïnes, i des d’aleshores aquesta idea ha persistit fins avui. En el cas valencià i el mallorquí, les autoritats, la noblesa i alguns municipis ho tingueren més difícil i hagueren de desplegar una gran activitat per a justificar-se i lliurar-se de tota sospita. Se serviren, per a aquesta finalitat, dels humanistes perquè divulguessin una versió encomiàstica de les seves gestes: diverses relacions oficials, cròniques, poemes i “profecies” exalçaren així aquestes personalitats com a herois clàssics, fidelíssims a la corona. Alguns municipis, com Morella al Regne de València i Alcúdia a Mallorca, aconseguiren el títol de ciutat fidelíssima. El mite de la fidelitat arrelà gràcies a tot aquest paper imprès i posà les bases d’una determinada interpretació de les Germanies, aferrissadament antiagermanada, que perduraria en solitari durant tres segles.
El segle XIX obrí una nova època en la interpretació de les Germanies, canvià el sentit de la mitificació i entronitzà, per primera vegada, els revolucionaris, els agermanats. Aquest canvi s’operà, indirectament, en els cercles intel·lectuals liberals lligats a les corts de Cadis, que lideraven la resistència a la dominació napoleònica: l’episodi de les Comunitats de Castella va prendre un nou sentit, va ser mitificat i vist com un precedent, justificatiu d’un combat ideològic no ja només als ulls dels historiadors, sinó als dels poetes, els literats, els escriptors polítics i els homes d’acció. Juan de Padilla, l’heroi comuner mort a Villalar, fou exalçat com el campió de la llibertat contra l’opressió i el despotisme i com a patriota. L’oda de Manuel José Quintana A Juan de Padilla, publicada a Cadis el 1808, inaugurà aquesta nova òptica. Després del període absolutista, amb el trienni liberal, proliferaren arreu els actes d’homenatge als màrtirs castellans del 1521, i els catalans no en quedaren al marge: cal destacar el famós poema del liberal català Antoni Puig i Blanch (Puigblanch) Les Comunitats de Castella. I no foren tampoc insensibles a la mitificació de Padilla alguns romàntics catalans vinculats ja a la Renaixença, com Joaquim Rubió i Ors, i Víctor Balaguer i Cirera, que dedicà a l’heroi castellà un drama en vers titulat Juan de Padilla, estrenat a Barcelona el 1847.
La incorporació dels agermanats a la mitologia liberal vingué a remolc de la dels comuners castellans, de manera oficial i primer a Madrid. El 1839 s’hi estrenava el drama El tundidor de Mallorca (sobre el líder agermanat mallorquí Joan Crespí) del tarragoní F. de Terés. El dramaturg andalús Antonio García Gutiérrez hi estrenà el 1840 El Encubierto de Valencia, i, anys més tard, el 1865, l’obra Juan Lorenzo (sobre l’ideòleg agermanat valencià).
J.Colom, Palma de Mallorca, s.d.
APM / J.G.
Paral·lelament, a Mallorca s’iniciava el 1841 la glorificació oficial del dirigent agermanat mallorquí Joanot Colom: el seu retrat, pintat per a l’ocasió, fou passejat en processó i posat a la façana de la Casa de la Ciutat, des del balcó de la qual es tiraren flors i diversos exemplars d’un opuscle titulat Memoria histórica del levantamiento de los comuneros mallorquines, escrita per Antoni Furió i Sastre, plenament dintre la interpretació liberal, amb la finalitat d’afegir els herois locals al costat dels herois castellans. Més tard, el 1868, arran de la proclamació de la revolució, foren passejats per la ciutat triomfalment els retrats d’Espartero i de Joanot Colom, amb banderes i al so de l’himne de Riego. Al febrer del 1870 l’ajuntament de Palma donà un nou pas en glorificar solemnement el dirigent agermanat Joan Crespí i col·locar-lo al costat de Colom. Aquesta vegada els dos quadres ocuparen el balcó inferior de la façana de l’ajuntament, adornada amb cortinatges de vellut, i fou imprès un opuscle de Pere d’Alcántara Penya escrit per a l’ocasió. L’apoteosi provocaria una forta rèplica per part de l’historiador menorquí conservador Josep Maria Quadrado i Nieto, el qual llegí el 6 de febrer d’aquell any un cèlebre discurs titulat En Joanot Colom, en el qual ironitzava sobre l’entronització conjunta dels dos líders mallorquins, pel fet que Crespí hauria estat mort per ordre precisament de Colom, més radical. El discurs originà una encesa polèmica pública que perduraria fins el 1929.
Sortida d’Estellers amb els agermanats, València, segle XIX.
BV / G.C.
A València, el tema també fou reprès lligat a un esperit nou: la defensa dels furs, amb la novel·la històrica El Encubierto de Valencia (1859) de l’historiador romàntic Vicent Boix i Ricarte. El federalisme fomentà, posteriorment, la reivindicació dels agermanats valencians arran de la constitució del cantó Valencià el 1873. Un dels cantonalistes, vinculat ja a la Renaixença, l’escriptor Constantí Llombart (Carmel Navarro i Llombart), estrenà al febrer del 1884 una obra de teatre, en català, sobre el tema (Lo darrer agermanat), en la qual pretenia enllaçar la seva ideologia federalista amb el propòsit d’utilitzar un català culte —fins aleshores reclòs a la poesia— en una temàtica més ambiciosa que la dels populars sainets que imperaven. Per primera vegada va aparèixer, en un text d’aquest tipus, una al·lusió anticastellana.
La publicació de cròniques i fonts documentals, d’una manera sistemàtica, amb una exigència crítica més gran per part dels historiadors, alguns d’ells immergits fins aleshores en les lluites polítiques, alimentà de manera indirecta el mite, ja definitivament al servei dels agermanats. Es revitalitzà, posteriorment, amb el valencianisme polític, hereu de la tradició liberal de la Renaixença, fet que no tingué paral·lel a Mallorca ni tampoc —és clar— a Catalunya. El 1917, el director del Centre de Cultura Valenciana, Enric Ribes, fou premiat als jocs florals de València pel seu abrandat Estudi crític de les Germanies en relació ab la Història de Castelló; el 1922, Vicent Blasco i Ibáñez publicava en versió castellana unes cròniques coetànies de les Germanies; el 1925 apareixia a València una revista literària i científica titulada “Germania”; el 1928 era estrenada al teatre Modern de València l’obra de Josep Ernest Peris i Celda Rialles del voler. Poema dramàtic de l’època de les Germanies. En plena guerra civil, el 1937, era representada al teatre Principal de València —sense gaire èxit— l’obra El triunfo de las Germanías, escrita, per encàrrec del ministeri d’Instrucció, per Manuel Altolaguirre i José Bergamín, i el mateix any Frederica Montseny i Mañé es referí a les Germanies en una conferència pronunciada al cinema Coliseum.
La dictadura franquista implantà un període de silenci general sobre el tema. A la Ciutat de Mallorca, en 1941-42 fou eliminat el nom de plaça de Joanot Colom; els quadres de Joan Crespí i de Joanot Colom que figuraven a la galeria de mallorquins il·lustres i que havien estat pràcticament retirats arran d’un incendi de l’ajuntament el 1898, passaren a l’Estudi General, on després d’estar molt temps a la sala dels estudiants, foren guardats a les golfes. Al marge d’actituds oficials, alguns poetes hereus de l’escola mallorquina, de tradició més aviat conservadora, dedicaren, però, alguns poemes als herois agermanats, com el poema Joanot Colom de Guillem Colom i Ferrà (1953). Als anys setanta, amb la debilitació del règim, el mite de les Germanies fou reprès en la lluita contra la dictadura del general Franco: alguns resistents utilitzaren, com a pseudònim en els seus escrits, el nom d’agermanats i el mite donà nom també a grups polítics esquerrans clandestins tant a València (Germania Socialista, Nova Germania) com a Mallorca (Joanot Colom). Posteriorment, el tema ha estat objecte d’estudi en l’àmbit literari, però ha perdut, en part, el caire reivindicatiu i, per tant, el seu caràcter de mite.