La Primera Germania

Les Germanies a Mallorca. 1521-1522.

“D’aquí avant no hi haurà reis, ne ducs, ne comtes, ne nobles, ne grans senyors, ans d’aquí avant a la fi del món regnarà per tot lo món la justícia popular, e tot lo món per consegüent serà partit en comunes, així com hui se regeix Florència, e Roma e Pisa e Sena e d’altres ciutats d’Italia e de l’Alemanya”. Sembla difícil creure que aquestes paraules del Dotze del Crestià de Francesc Eiximenis pertanyin a la mateixa mà que el Regiment de la cosa pública, la darrera obra, panegíric de l’estabilitat d’un govern valencià personalitzat en uns jurats i tot un seguit d’institucions a les quals va dedicat. I no obstant això, ho són en una prova més de la versatilitat del món baix-medieval, on crítics fenòmens de disfuncionalitat social i de diversitat de perspectives poden confluir en un mateix autor, bo i contraposant a l’ordenat regiment de la ciutat el regiment de la justícia, malgrat les arrels mil·lenaristes d’una utopia medieval mai reeixida tot i que les seves branques s’avancen cap als orígens de la modernitat.

La Primera Germania, les Germanies per antonomàsia —a València, en primer lloc, a Mallorca, sobretot, i àdhuc al Principat si bé en un to menor— barregen, com Eiximenis, una forta contradicció entre reformes, revolta i revolució, entre llibertat, o millor llibertats, en plural, —en un clar moviment antinobiliari i antioligàrquic portat fonamentalment per menestrals i pagesos— i el mimetisme darrer de la nova voluntat de senyorejar que és palesa en més d’algun capitost agermanat. Nogensmenys aquest desig bastard, les Germanies, entre el 1519 i el 1523, són sens dubte el moviment social i polític més important en la cruïlla entre els mons medieval i modern, marcant, a més, una fita en l’adveniment de la dinastia habsburguesa a la mort de Ferran II i l’entronització de l’emperador Carles V, tot i que les causes més pregones s’enfonsaren en el regnat del rei Catòlic, encara que els seus efectes negatius no esclataren fins a la conjuntura política que significava l’arribada d’un nou rei estranger, desconeixedor de tot costum, hàbit i llei dels Països Catalans.

Certament, de causes n’hi havia pertot arreu al Regne valencià, i sobretot a la mateixa ciutat de València, que havia vist com en els darrers anys del rei Catòlic es mustiava l’esplendor econòmica i social de tot el segle XV, sense donar el salt definitiu que hauria pogut portar el país pels camins del capitalisme comercial. Ben al contrari, les institucions del Regne i la ciutat foren massa controlades per un poder monàrquic que va saber conjuminar el seu tarannà autoritari amb el predomini d’uns grups oligàrquics que posseïen els càrrecs a benefici propi. En aquest sentit, i deixant de banda la instauració progressiva del virrei i la Reial Audiència, que se sobreposaren a corts i Diputació, el cas més paradigmàtic fou el racional de la capital, València —el comptable major de les finances de la ciutat— que, en connivència amb el rei, designà cada cop més els llistats de jurats —govern executiu— i fins i tot part dels consellers de Cent de l’assemblea deliberativa municipal.

Les Germanies al País Valencià 1521-1522.

Consegüentment, el País Valencià va veure com la seva riquesa mitjançant els censals s’invertia fora del seu territori en forma d’emprèstits fins a l’exorbitant quantitat de 8 500 000 sous donats per la capital que afavorien les guerres del rei a Itàlia (Nàpols) i l’expansió a les places nord-africanes, així com la proliferació del rendisme esterilitzant d’un patriciat urbà, confiat a viure de les pensions d’aquests censals, en lloc de l’inversionisme en infraestructures productives. Alhora, molt il·lustratiu fou l’exemple de la construcció del port de València amb moll de pedra, projecte sovint esperonat en una ciutat quasi hanseàtica, en la qual el comerç s’havia desenvolupat força, però paradoxalment frenat per la mancança d’unes finances desviades, en última instància, cap a altres interessos que dissortadament primaven el fàcil i, amb el temps, fràgil guany abans que la solidesa de la producció ben treballada. Per tot això, i sobretot per pagar les pensions d’uns emprèstits que la monarquia no retornava al seu temps, la ciutat es veia sovint forçada a elevar les imposicions directes o indirectes, fonamentalment sobre articles alimentaris o tèxtils, que encarien el cost de la vida i que agreujaven les dificultats del poble, ja afectat per la fam i la pesta.

Tot amb tot, l’agricultura valenciana afavorí, més que atenuà, aquests mals. Crònicament deficitària de blat, la ciutat de València, molt populosa, depengué cada vegada més de les importacions de Sicília o de Castella, i la manca de blat degenerava fàcilment en motins populars; envoltada perillosament de maresmes i aiguamolls, que la vinculaven a una activitat agrícola —l’arròs—, remuneradora però malsana, la pesta, perill constant de l’època, hi trobava un excel·lent camp de conreu. A més, oberta a l’ampli litoral mediterrani, es trobava exposada a l’atac constant de la pirateria nord-africana. D’altra banda, davant la disminució de la producció agrària i tèxtil agreujada per la crisi de les rendes, s’han de plantejar les conflictives relacions productives del món laboral, rural i urbà: l’estabilitat del camp valencià, que presentava símptomes d’inquietud mudèjar, trontollava, mentre que l’anàlisi gremial portava a la conclusió del predomini dels mestres sobre els oficials i aprenents i, fins i tot, a una dualitat entre una oligarquia dominadora de mestres rics i l’àmplia massa de mestres pobres.

Tampoc a Mallorca la conjuntura no era fàcil. Feia temps que l’economia era migrada, des del comerç a l’agricultura, tot passant per una angoixosa situació financera i cadastral. “Vuy és en tal vilipendi lo dit stament de mercader que no’s troba qui vulla ser anomenat mercader...” es llegeix el 1491, mentre que el 1502 es reconeixia “fer la millèssima part de la mercaderia que s’acostumave fer...” perquè “la navegació que se acostumave de fer en Levant, ço és en Rodes, Constantinoble e Alexandria, per causa del turch no’s pot fer sense gran perill...”. I, en una illa estructuralment deficitària de blat, la fallida del comerç arrossegava perilloses mancances del subministrament que només podia assegurar-se bo i endeutant-se Ciutat fins al coll mitjançant els censals. Aquests de nou afavorien petits grups oligàrquics i prestadors exteriors barcelonins, que, des del Contracte Sant del 1405 —pel qual la Ciutat de Mallorca destinava la major part dels seus ingressos a satisfer els deutes contrets amb aquests— cercaven fórmules al si del Gran i General Consell de Mallorca —la institució política que vigia a l’illa— per controlar les finances mallorquines, la qual cosa portava a un enduriment de les imposicions —per tal d’encarar-se amb el pagament de les pensions— que requeien més feixugament sobre els menestrals, tot i que hi hagueren intents, com la pragmàtica de Granada del 1499, per a alleugerir les càrregues impositives. Però va ser debades quan la pagesia mallorquina es va afegir, a més, al malestar creixent, en no veure ateses les seves reclamacions, fracassada la revolta forana del 1450. Sovint ciutadans de la capital havien concentrat, des d’aleshores ençà, propietats rurals, escapolint-se de l’abonament dels seus impostos en no ser enregistrades aquestes en un cadastre que només afectava els pagesos de la part forana, i que no havia estat actualitzat com calia, i manava una pragmàtica del rei Catòlic del 1512, no observada en absolut. Massa problemes perquè no esclatessin a la mort de Ferran II. I així, amb el buit de poder subsegüent, les anteriors tensions es manifestaren obertament en les Germanies, inicial moviment de contorns una mica confusos des del desesperat intent de presa de poder per part d’una incipient burgesia i, millor encara, de la menestralia i la pagesia del poble valencià i el mallorquí.

Les Germanies valencianes s’esquematitzen en dues fases diferents: moderada, dialogant i àdhuc legal la primera; extremista, bel·licista i antigovernamental la segona. I, entre totes dues, la noblesa territorial valenciana pressionà Carles I fins a aconseguir el viratge del monarca, ben predisposat inicialment a les peticions agermanades. Així, commoguda la ciutat per la incidència de la pesta de mitjan 1519 i atacada per incursions pirates, els gremis reberen l’ordre d’armar-se, agrupant-se per oficis i facilitant la creació d’una junta provisional de govern —els Tretze—, que en reconèixer Carles I com a rei, prescindint del preceptiu jurament dels furs i de la seva obligada presència per a l’obertura de les corts del 1519, es guanyà de moment la simpatia de l’electe emperador en acceptar enfront dels privilegiats la presidència de la cort —que a la fi no se celebrà— en la persona del cardenal Adrià d’Utrecht. S’iniciava així la fase moderada de les Germanies que, inspirada per Joan Llorenç, Guillem Sorolla i Joan Caro, aspirà a reformar el govern municipal en una línia més popular: incorporació de dos representants dels menestrals entre els jurats i altres càrrecs municipals i alleugeriment del deute públic de la ciutat (censals).

Però l’extensió del moviment a totes les terres reials, amb l’amenaça creixent sobre les de senyoriu, decidí la noblesa a intervenir a fons prop de Carles I. L’arribada a València del lloctinent general Diego Hurtado de Mendoza y Lemos el 20 de maig de 1520 marcà el canvi de la política reial, seguida pel començament de les hostilitats que extremà de bell antuvi el moviment. I així, la fase radical, dirigida per Vicent Peris, intentà subvertir l’ordre social i econòmic existent, eliminant el deute públic i atacant els mudèjars, vassalls de la noblesa.

Amb tot, l’aliança de la noblesa valenciana amb la castellana —cas del marquès de Los Vélez— provocà la capitulació agermanada pel desembre del 1521, malgrat que un personatge mític, l’Encobert, que es deia fill del difunt príncep Joan (hereu dels Reis Catòlics) i per tant amb majors títols de poder que Carles I, es resistís a Xàtiva uns quants mesos en convertir-se en portaveu de les reivindicacions agràries dels pagesos de terres reials.

Amb un cert decalatge amb València, Mallorca —Ciutat i viles foranes— també es commogué des del febrer del 1521 amb la detenció de set menestrals pel governador Miguel de Gurrea, i ho féu amb una major radicalització, perquè, en escassos mesos, es passà d’una fase moderada (febrer-setembre del 1521), presidida per Joan Crespí amb la democratització del Gran i General Consell de Mallorca i les reformes encaminades a alleugerir el deute censatari, a l’enduriment agermanat del qual Joanot Colom fou el capdavanter. Aleshores totes les propostes desitjades, però mai complides, es posaren en acció, començant per la Santa Quitació —el no reconeixement de cap deute censatari i l’eliminació dràstica sense cap compensació econòmica— i la promulgació, amb ànim de ser resolutiva, de la pragmàtica del 1512 envers la capbrevació de les terres. La revolta, però, no s’aturà aquí i enmig de la fèrria autoritat de Colom, que havia executat fins i tot Crespí, els agermanats atacaren tot allò que semblava noble o mascarat —traïdor—, perquè, com deia el boter mallorquí Miquel Garcia: “ell volia sopar del fetje dels homens de bé”. Al capdavall aquesta visceralitat fou la seva perdició quan, apaivagada la Germania valenciana pel març del 1522, només restava dempeus la mallorquina, condemnada al fracàs en el moment en què una flota imperial, des del cap de platja que sempre fou la fidelíssima Alcúdia, reconquerí l’illa (març del 1523).

Semblants revoltes, que s’havien encarat amb l’ordre feudal i que havien comès el crim de lesa Majestat de destronar el rei, foren durament reprimides mentre al Principat es desenvolupà una ficció. També hi hagueren avalots a Lleida, Barcelona i Girona fonamentalment, però mai no varen passar d’uns compassos moderats destinats a sanejar la gestió de les municipalitats i frenar bandositats. A més, Catalunya havia estat capital de l’Imperi en la llarga estada en la qual l’emperador convocà corts (1519). I tot i que aquestes foren econòmicament bastant improductives per al Cèsar, al Principat li convingué subratllar aleshores la legalitat d’aquella assemblea compatible amb la pretesa predilecció de Carles V pels catalans, tal com ho entengué P. Bofarull al segle XIX.