Rei i regne a Sardenya

A Sardenya, la potenciació de les estructures estatals, particularment intensa durant el regnat de Ferran el Catòlic, creà condicions molt favorables perquè els letrados assolissin un paper prominent, encara que fos en coexistència amb formes locals de pactisme o contractualisme que, com als altres regnes de la Corona d’Aragó (però aquí de manera menys incisiva), consideraven el “rei en parlament” com el fonament de l’activitat legislativa i com una seu imprescindible de control periòdic de la vida política i administrativa.

Els únics parlaments celebrats a Sardenya amb anterioritat, els del 1355 i el 1421, van tenir un caràcter conjuntural i estigueren lligats estretament a la personalitat dels reis, que els van convocar i presidir. D’ençà d’aleshores, l’únic sector que es va servir de l’estructura estamental, que s’havia formalitzat el 1421 (amb la típica tripartició: braç militar, eclesiàstic i reial), va ser la noblesa. Aquesta, per mitjà de les seves assemblees del 1446 i el 1452, posava en pràctica i feia reconèixer el dret de reunir-se en absència de sessions parlamentàries.

D’ençà del primer parlament de Ferran el Catòlic, els anys 1481-85, aquesta institució tendí a estructurar-se —més o menys explícitament— segons el model català, sobretot en les fases parlamentàries més delicades, com ara les de constitució i funcionament de comissions de tractadors i examinadors dels “greuges”, o bé en la manera d’assumir les decisions dins l’àmbit dels estaments (amb votació i presa d’acords “de la major y pus sana part”). Com que, en el període 1504-11, aquesta adaptació devia semblar encara “no conform”, l’estament militar obtenia, per capítol de cort, que els parlaments a Sardenya “se hajan celebrar i prosseguir iuxta lo stil y practica de Cathalunya”.

Tanmateix, l’adaptació al model català no s’hi va desenvolupar al peu de la lletra. No ho va fer per la periodicitat de les convocatòries que, amb el donatiu, i després d’una oscil·lació entre el 1495 i el 1504, van assumir una cadència decennal. En particular, l’adaptació tampoc no es va verificar pel que fa a la presència física del rei, ja que aquest, des de 1481-85, delegà també “a son visrey” la convocatòria i la presidència dels parlaments, mitigant, això sí, el seu allunyament amb la demanda formal de “consell e ajuda” per “reformar e reparar tot aquest regne”. Tanmateix, el rei recordava que sempre podria finançar-se a través del “rigor de dret” i “de justicia”. En efecte, els parlaments sards haurien pogut perdre el potencial pactista des del seu naixement si, els anys 1481-85, haguessin acceptat que fos “eligida, instituida e consignada alguna tal renda de patrimoni”, “certa e ordinaria”.

L’època del rei Catòlic tancà una llarga fase experimental, caracteritzada per l’emergència del paper prominent del baronatge en l’àmbit estamental. Ho féu en el terreny jurisdiccional, subordinant els poders locals dels feudataris (però sense retallar-los) a les magistratures reials; i també en el terreny contractual, limitant l’exercici del dret d’autoconvocatòria i amb la institució del síndic, que sostreia l’estament militar del control immediat de l’aristocràcia. Tot això passava en el marc d’una política orientada a potenciar les magistratures reials que van quedar lligades al centre amb el nounat Consell Suprem de la Corona d’Aragó.

En el decurs del segle XVI, el procés de reforçament del paper i del poder de la burocràcia reial es va evidenciar amb la institució (des del 1564) de la Reial Audiència, que operava com a suprema instància judicial i com a consell reial que assistia i aconsellava el virrei. D’aquesta manera es transformava el control circular de les relacions entre el virrei i els altres alts càrrecs del Regne (sorgida entre els segles XIV i XV, i perfeccionades pel rei Catòlic) en una mena de diarquia, fruit de la col·laboració exclusiva entre el nou organisme col·legial i la monocràcia virregnal.

En aquest context, va continuar el procés de fixació dels organismes i dels instruments que regulaven el ritme de l’activitat parlamentària, però sota el control, cada vegada més estricte, de la burocràcia reial. La seva cúpula estava formada equitativament pels habilitadors, els tractadors i per la junta de l’impost o “donatiu”, amb el paper eminent del Regent de la reial cancelleria, càrrec fonamental de la Reial Audiència, que participava en tots aquests organismes i els presidia. El mecanisme de les procuracions i de les habilitacions es va convertir progressivament en instrument del virrei que, en la seva qualitat de president, formava i dirigia les majories parlamentàries.

En altres paraules, tendí a constituir-se una tradició, en la qual els llargs intervals entre les convocatòries (cada deu anys, en comptes de cada tres) no van ser els únics aspectes que diferenciaven Sardenya dels altres territoris de la Corona d’Aragó. A més d’algun organisme de control, més aviat discontinu, com eren els jutges (que actuaven en sessió parlamentària oberta) i els recaptadors dels impostos (que actuaven, sota requeriment, en sessió parlamentària tancada) i el dret d’autoconvocatòria de l’estament noble —elements, tots ells, subjectes a la supervisió de la burocràcia— els parlaments sards no van disposar mai, ni per títol, ni per privilegis o poders, de res comparable amb les diputacions, activades i potenciades, entre mitjan del segle XIV i inici del XV, en els altres regnes de la Corona d’Aragó.

El títol i les prerrogatives de “deputats” van ser reclamats en va pels estaments privilegiats sards en el curs del segle XVII, ja fos per a endegar la gestió de l’administració de les galeres, ja per a activar la gestió de l’administració de les torres litorals, que existien des del final del segle XVI. En aquest darrer cas, la comissió de les torres litorals, al contrari de les comissions destinades a la recaptació del donatiu (emanades sovint dels estaments i algunes vegades de l’administració), va ser sempre un organisme només estamental, que no va arribar mai a tenir ni la dignitat ni la jurisdicció suficients per a enaltir la seva funció.

Per a l’administració del donatiu, el 1421 havia estat nomenada una “deputacio del general”, que en el títol, però no en els poders ni en la seva durada, s’assemblava a la catalana. Però, des dels anys 1481-85, malgrat l’interès de la monarquia a obtenir una renda perpètua i inalienable, els estaments van optar clarament per la fórmula fiscal del “fogatge universal”, una meitat del qual pertocava al braç militar, dos terços de l’altra meitat al braç reial i l’altre terç al braç eclesiàstic, amb la qual cosa en preservaven la virtualitat contractual. La recaptació del donatiu era reservada als “elets” estamentals, mentre que la despesa requeia sobretot en les magistratures financeres.

Al llarg del cinc-cents, no van canviar ni l’estructura del donatiu, fixat en dos terços segons el sistema del “compartiment” dels fogatges i l’altre terç segons “impositio per drets, ni les modalitats de cobrament i despesa. En canvi, augmentà el seu valor, que a mitjan segle XVI gairebé es va duplicar, arribant a ser prop de 10 000 ducats anuals, i va créixer encara entre el final del regnat de Felip II (des del 1592: 12 500 ducats anuals) i el final del de Felip III (des del 1614: 15 000 ducats anuals). Finalment, amb el parlament extraordinari del 1626, s’inicià una dràstica espiral fiscal. Des d’aleshores, al donatiu ordinari s’afegí una contribució anual de 80 000 escuts, destinada a la Unión de Armas volguda pel comte duc. La classe dirigent sarda en va tenir només una satisfacció: no solament un terç, sinó la meitat dels 15 000 ducats ordinaris van quedar a l’illa.

El que és segur és que, des del 1626, i potser ja abans, el repartiment del donatiu es va fer només per “fogatges”, amb una quota determinada (inicialment el 20%, després menys del 10%) assignada als “particulares mas poderosos” del Regne, els quals, precisament perquè eren “poderosos”, acabaven descarregant-la sobre les ciutats. La recaptació, que era confiada a una junta per cadascun dels dos districtes administratius o governacions de l’illa (“el Cap de sota” o de Càller, i “el Cap de sobre” o de Sàsser) —de composició preferentment, però no exclusivament, estamental—, va passar en poc temps a mans dels comissaris reials, per tornar, abans de mitjan segle XVII, de manera exclusiva a mans dels representants dels estaments. A aquesta transformació, va afegir-s’hi, després de la caiguda d’Olivares, una reducció del servei a la quantitat anual de 70 000 escuts —quantitat tanmateix ben notable— tot i que absorbia contribucions menors, com el subsidi eclesiàstic, l’avituallament de les galeres i el salari del representant sard al Consell Suprem d’Aragó, càrrec que existí des del tercer decenni del segle XVII. Una altra modificació important del donatiu respecte a l’època del comte duc concerneix la seva destinació: tendí cada vegada més a quedar-se a l’illa, perquè en depenien, des d’aleshores, els salaris dels ministres i la despesa corrent del Regne.

La important elevació del donatiu, a partir del segon decenni del segle XVII, va contribuir en bona mesura al canvi de posició i de les orientacions parlamentàries a Sardenya. Continuà la tendència dels estaments, madurada durant el segle XVI, a prendre posició en el conflicte tot seguint l’eix geogràfic de les dues governacions (Sàsser, Càller). Aquesta tendència es reflecteix dins l’estament militar en la introducció d’un vicesíndic per als nobles del “Cap” de Sàsser i en l’exercici separat del dret d’autoconvocatòria, si bé Càller va continuar sent la seu de les decisions finals. No obstant això, durant el segle XVII va créixer la tendència a assumir posicions més netament polítiques, i els estaments es dividiren entre un corrent creixent de partidaris de la revisió de la praxi parlamentària (i favorables a un major poder contractual que donés prioritat a l’obtenció de les “gràcies” respecte de la concessió del donatiu) i un persistent nucli de lleialistes, fidels a donar prioritat al donatiu respecte a les “gràcies”.

El partit revisionista, esdevingut majoria, durant el parlament del virrei marquès de Camarasa (1666-68), va condensar aquesta orientació en un únic, reduït i qualificat paquet de demandes: la institució de jutges “conservadors” (segons una forma col·legiada o una figura monocràtica, com la del justícia aragonès), amb l’objectiu de donar un paper més incisiu i continuat al contractualisme estamental; i l’aspiració, a més, de reservar “todos los officios assì eclesiásticos como seculares” als naturals del Regne. Es va obrir una confrontació aspra, tancada dràsticament per una cadena de delictes, que va exposar a una repressió despietada aquella part de la noblesa que havia encapçalat el moviment. La repressió no va tenir efectes socials rellevants: els feus segrestats van ser restituïts als hereus legítims. Tampoc no en va tenir respecte al donatiu. Havent-se tancat el parlament sense que fos concedit, va ser reactivat a partir del 1670, per mitjà del consens dels personatges més rellevants dels tres estaments.

Aquest procediment, interromput a partir de la represa de les sessions parlamentàries des del 1678, segons la tradicional freqüència decennal, fou restaurat a partir del 1708, durant la guerra de Successió, i acceptat com a propi, d’una manera estable, pels piemontesos des de la seva arribada a l’illa (1720).

En realitat, el parlament sard va ser una institució tardana, amb poders limitats, modelat segons els usos catalans, però que tant per la seva composició (predominantment aristocràtica) com per la seva tenacitat, tendí a acostar-se al model del Regne d’Aragó.