El pensament social de Prat de la Riba

Enterrament de E. Prat de la Riba, “Ilustració Catalana”, 1917.

AC / G.S.

El polític catalanista Enric Prat de la Riba, tot i que no fou un doctrinari social innovador, va elaborar un pensament social amb uns trets força específics que reflectien el caràcter integrador del seu projecte nacionalista. Atès que Prat de la Riba entenia Catalunya com una “entitat natural”, estava fortament preocupat per tot allò que podia trencar la seva homogeneïtat i harmonia i, molt especialment, per l’acusada conflictivitat social. Fou conscient de les grans tensions provocades pel desenvolupament econòmic a Catalunya i, per això, cercava de trobar una síntesi entre allò que representava el nou món industrial i urbà i la Catalunya rural i tradicionalista. El seu projecte nacionalista ambicionava la unió del progrés econòmic amb el respecte als valors i les tradicions que eren fruit de la història. Les seves propostes socials tendien a la integració de la classe obrera industrial en el conjunt d’una societat que qualificava de nacional i, per tant, tendent a la conciliació interior. Però el caràcter conservador i idealista de les seves solucions, bàsicament el corporativisme i el paternalisme empresarial, no quallaren en absolut. De fet, les idees socials de Prat no eren gaire originals, ja que coincidien amb les propostes de la dreta conservadora europea del moment. Però tenien l’interès de ser presentades per ell com les més adients a la realitat de la Catalunya del principi del segle XX.

El seu estudi més important fou la Llei Jurídica de la Indústria. Estudi de filosofia jurídica seguit de les Bases per a la formació d’un Codi Industrial, treball premiat per l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona i publicat l’any 1898, tot i que era una ampliació de la seva tesi doctoral llegida a Madrid el 1895. Aquesta obra és una teorització dels principis bàsics sobre els quals hauria d’organitzar-se la indústria i les relacions laborals. Les propostes de Prat de la Riba són les típiques del conservadorisme social de l’època, bàsicament la reconstrucció dels gremis i l’organització d’un sistema polític de caràcter corporatiu. La crítica als excessos del parlamentarisme i del liberalisme econòmic el portaren a defensar un sistema capitalista de petites empreses familiars, de marcat caràcter paternalista, en el qual els gremis obrers havien de tenir un destacat paper participatiu. Prat considerava que l’empresa havia d’arribar a ser una “comunitat d’interessos” entre patrons i obrers, i creia imprescindible que aquests darrers participessin dels beneficis empresarials per tal de vincular-los a la responsabilitat col·lectiva de la producció.

Aquests plantejaments del polític catalanista coincidien força amb la nova doctrina social de l’Església, reflectida en la Rerum Novarum (1891), ja que la diagnosi de les causes del problema social eren semblants: la desaparició dels antics gremis, l’establiment d’un capitalisme liberal basat en el lucre i la difusió d’ideologies antireligioses i revolucionàries. Davant d’això, Prat proposava el retorn a “l’ordre natural”, que segons ell era l’únic que podria evitar els mals de l’uniformisme jurídic liberal i de la intromissió estatal. Els patrons i els restauradors dels gremis, lliures de tota intervenció dels poders públics, crearien els propis organismes d’arbitratge o jurats mixtos, com també tot un ampli sistema benèfic i assistencial: economats, mútues, cooperatives de consum i d’habitatge obrer, etc. Però Prat de la Riba proposava també l’adequació del procés industrialitzador a la societat “natural” catalana i per això defensava el tipus d’empresa que creia més ajustat a la realitat del país. Proposava així la generalització de la forma d’organització del treball en colònies fabrils, força abundants llavors a les riberes del Llobregat, el Ter, el Freser i el Cardener, les quals considerava “un fruit del poble català”. El règim de treball a les colònies fabrils era, segons Prat, el més eficaç remei per a evitar la no-integració dels obrers i el millor camí per a organitzar el control social. “La colònia industrial —escrivia— ha de constituir-se en una societat a part; en ella els obrers han de viure subjectes a un règim de direcció moral i de tutela, radicalment diferent del de les ciutats. Sota l’acció d’una severa disciplina moral i religiosa, els resultats no es faran esperar”. Tres anys més tard, el 1901, Prat de la Riba publicà un estudi titulat Els Jurats Mixtes per a resoldre les diferències entre patrons i obrers i per preveure o remeiar les vagues, treball que havia estat premiat per la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid. En aquesta obra es pot observar una clara evolució del pensament de Prat, ja que ara admetia la necessitat de la formació de sindicats obrers i no dels gremis. Fins i tot discrepava de la Rerum Novarum en considerar impossible i imprudent la creació de sindicats catòlics. Per a Prat l’existència d’aquests podria significar una perillosa divisió dels treballadors per motius confessionals, que no faria sinó incrementar les conviccions anticlericals dels sectors populars catalans.

Així, Prat de la Riba defensava un sindicalisme obrer apolític que només es preocupés per les qüestions laborals i que cerqués més la conciliació i l’acord que no pas l’enfrontament. Un sindicat d’empresa, no de localitat ni de branca de producció, per tal d’evitar els perills dels conflictes generalitzats i les vagues per solidaritat. Igualment proposava la creació de jurats mixtos, d’obrers i patrons, com a instrument de conciliació de les divergències en el si de l’empresa. També en aquesta memòria, Prat de la Riba exposava la seva interpretació sobre les causes de la gran conflictivitat social existent a Catalunya. Segons el polític catalanista, la lluita obrera quasi sempre era el resultat de l’agitació conspirativa d’una minoria de revolucionaris, que sovint no eren ni catalans. Aquesta tesi, que tornà a explicitar amb motiu de la vaga general de Barcelona del 1902 i de la mateixa Setmana Tràgica del 1909, partia de la consideració que eren els enemics de Catalunya els més interessats a trencar la seva harmonia social. Així, segons Prat de la Riba, l’agitació obrera era també una perillosa agitació anticatalana, inspirada o bé pel govern central mateix o bé per forces polítiques anticatalanistes, com ara els lerrouxistes. Davant d’això considerava que la col·lectivitat havia de reaccionar unànimement i sense recances en una veritable acció de “salvació nacional”.

En conjunt, el pensament social de Prat de la Riba tenia uns trets propis que provenien de la seva ideologia nacionalista. Ara bé, la seva idealització de la societat catalana el portava a proposar uns procediments d’integració, de control social i de conciliació de caràcter defensiu i protector, i a cercar fora de la societat, i no al seu interior, les principals causes de l’agitació. Per això els seus procediments resultaren anacrònics i inviables en una societat tan complexa i conflictiva com la catalana.