El vell i el nou de la política

Conservadors i liberals dels Països Catalans, enquadrats en els partits monàrquics, van ser puntals fidels de l’entramat polític de la Restauració mentre van tenir uns caps de partit amb autoritat suficient per a neutralitzar les discrepàncies i els personalismes. Però a partir de la mort d’Antonio Cánovas del Castillo (1897) i de Práxedes Mateo Sagasta (1903), i sobretot amb la desaparició dels vells capitostos provincials de la seva generació, les forces dinàstiques es fraccionaren en tendències que no reconeixien cap direcció única. Nouvinguts a la vida política o antics companys de partit pugnaren per obtenir territoris propis d’influència i de poder personal, aprofitant les facilitats que el sistema oferia. Fou així com a Catalunya proliferaren les versions particulars del maurisme (Maura), el monterisme (Montero Ríos), o el romanonisme (Romanones), en les quals els efectius locals de cada agrupament aprofitaren les divisions que hi havia en la cúpula jeràrquica dels partits liberal i conservador prescindint dels principis que els regien. Aquesta absència de coherència ideològica explica que hom practiqués les aliances polítiques i electorals més inversemblants, sempre dirigides a la conservació de petites parcel·les de poder. Fenòmens de control polític monàrquic com el salisme (Alfons Sala i Argemí) de Terrassa, o el riuisme (Emili i Daniel Riu i Periquet) de Sort s’interpreten només dins d’aquest context.

No obstant això, l’evolució dels partits dinàstics a Catalunya es pot comprendre millor si es relaciona amb la implantació política del regionalisme. Superada la crisi que els havia creat el moviment de la Solidaritat Catalana (1907), els elements dinàstics van experimentar una certa recuperació que, malgrat tot, no es prolongà més enllà del 1916. Coincidint amb l’assassinat del cap liberal José Canalejas Méndez i la decadència política del cap conservador Antoni Maura i Montaner, les dues formacions dinàstiques entraren de nou en un procés de fraccionament, agreujat a Catalunya per l’èxode progressiu, especialment dels conservadors, vers les files de la Lliga Regionalista.

El 1916, el gabinet de concentració liberal d’Álvaro de Figueroa y Torres, comte de Romanones, va voler donar una nova empenta a l’alternança dels partits en el govern, o tornisme, i va preparar una operació d’àmbit estatal encaminada a refer l’antic partit liberal de Práxedes Mateo Sagasta. Paral·lelament, a Catalunya, on els liberals tenien una presència més sòlida que els conservadors, s’articulà una croada contra la Lliga Regionalista, que havia esdevingut, des de la primeria de segle, el principal element distorsionador del sistema del torn. El compromís governamental —conegut com el pacte de la Castellana— de sostenir, fos quin fos el seu color polític, tots els candidats oposats als regionalistes, va caracteritzar l’ofensiva. Al mateix temps, es revifà el caciquisme local i s’impulsà la reunificació de les dissidències liberals a l’entorn d’una nova formació, el Partit Liberal Autonomista, que mirava de compatibilitzar la ideologia monàrquica amb una barreja de declaracions de fe en la democràcia i en l’autonomia catalana, adobades amb fortes dosis de filantropia social. L’objectiu que els movia era principalment aturar el degoteig de membres vers la Lliga esgrimint un tarannà autonomista compatible amb el centralisme més ranci, i afavorint una possible incorporació dels republicans reformistes, que en alguns indrets ja s’havia ratificat. El temor, però, a l’erosió regionalista no va ser contrarestat.

L’Assemblea de Parlamentaris de l’any 1917, que reivindicava un govern de concentració que posés en marxa un procés de reforma constitucional, obligà les forces dinàstiques a definir-se. Els liberals es dividiren de nou, i mentre un grup renovador s’hi integrava, aproximant-se a la Lliga Regionalista, se’n definia un altre d’immobilista, amb Alfons Sala al capdavant. El fracàs del moviment del 1917 i els posteriors acostaments de la Lliga al règim monàrquic amb la participació en els governs de l’any 1918, van mostrar als regionalistes la inviabilitat de la seva pretensió d’impulsar la reforma del règim des de Catalunya. Aleshores els regionalistes abandonaren, momentàniament, l’estratègia de l’intervencionisme hispànic i optaren, de nou, per jugar la carta de l’hostilitat al tornisme i del radicalisme nacionalista.

Com a resposta del règim a la nova actitud de la Lliga sorgí a Barcelona, al febrer del 1919, la Unió Monàrquica Nacional (UMN). Alfons Sala n’assolí la direcció efectiva i Claudi López i Bru, marquès de Comillas, n’ocupà la presidència honorària. El seu lema, “monarquia, unitat política i ordre social”, denotava la intenció de combatre, més que no pas el nacionalisme, la causa proletària, en uns temps en què la revolució social era un motiu objectiu de preocupació per a la burgesia del país. S’hi reuniren personalitats de les diverses faccions liberals —Josep Roig i Bergadà, Josep Collaso i Gil, el comte de Godó, els germans Riu i Periquet, etc.—, i del camp conservador —Joaquim Sagnier i Villavecchia, el maurista comte de Fígols, el president del Centre de Defensa Social Lluís Dalmases, etc.—, representants acreditats de la burgesia industrial i financera i dels grans propietaris agrícoles. Només un grup reduït de monàrquics, identificats amb el regionalisme i pròxims a la Lliga, en restaren al marge, aplegant-se pocs dies després en la Federació Monàrquico-Autonomista (FMA).

Aquests darrers esforços dels monàrquics per no desaparèixer de Catalunya no es van concretar, però, en la construcció d’un veritable partit capaç d’eixamplar la seva base social. La UMN va restar com una heterogènia i efímera confederació de cacicats de difícil entesa, i el sector dinàstic català acabà l’època de la Restauració en la més absoluta dispersió de forces i plena de dissidències. Una postrema col·laboració de la Lliga amb el govern de salvació nacional de Maura, el 1921, va fer que la UMN fos innecessària per als propòsits amb què havia estat creada. Així i tot, alguns candidats monàrquics continuaren essent elegits en els seus districtes, que mantingueren com a reductes personals, fins a la Segona República. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, les files de la Unión Patriótica s’engrossiren amb les despulles de la UMN, i així restà simbolitzada la vocació de persistència del caciquisme polític més enllà de la caiguda del règim de la Restauració.

El caciquisme polític

El caciquisme, com a fenomen social i polític de llarga durada, no és privatiu de l’Estat liberal espanyol, sinó que ha constituït una particularitat pròpia dels processos de consolidació dels règims democràtics. El caciquisme polític espanyol del temps de la Restauració (1875-1923) actuava dins d’una peculiar estructura de poder. Dirigida per un reduït grup de notables, constituïts en caps de les diferents tendències dels partits conservador i liberal, era sostinguda pels cacics locals, que tenien la influència econòmica i l’ascendent social. Els primers s’havien apropiat del poder de l’Estat i l’exercien de manera directa i arbitrària. Els altres, no exclusivament cacics rurals i sovint coincidents amb els notables municipals o provincials, garantien la persistència i l’estabilitat d’aquells a través del control, l’alteració i la falsificació de l’activitat política i dels processos electorals. A canvi, gaudien de la protecció legal, jurídica i administrativa que els assegurava l’hegemonia als seus districtes electorals o cacicats particulars. L’entramat del caciquisme i les pràctiques electorals que l’acompanyaren van donar cobertura a tota mena de mandataris, que mudaven les seves idees i filiacions al ritme de les diverses conjuntures històriques.

El seguit de crisis polítiques i socials, larvades i dirigides principalment des de Catalunya, que esclataren durant el primer terç del segle XX, evidenciaren la manca d’efectivitat política i els límits del procés de formació del sistema liberal espanyol. Al mateix temps, permetien de constatar que el vot com a instrument de modernització era inviable si no es depurava abans el sistema electoral i, en darrer terme, si no es transformava el règim. A desgrat, però, de les crisis esmentades, els bons oficis del caciquisme asseguraren que cap govern monàrquic no perdés mai uns comicis legislatius convocats en el decurs de la llarga etapa de la Restauració.

L’abstencionisme a les eleccions legislatives a Catalunya. 1901-1923.

El fet que les forces socials i econòmiques més significatives dels Països Catalans qüestionessin el règim va fer que en molts indrets del Principat minvés l’eficàcia del sistema polític i electoral del tornisme. No obstant això, la inèrcia i la persistència de les relacions socials, del clientelisme polític i de les estructures de poder que configuraven el fenomen del caciquisme, foren un obstacle per a transformar totalment aquest tipus de poder a Catalunya. El primer fruit de la bel·ligerància de les oposicions catalanes, que ja s’havia manifestat a la fi del segle XIX a través de cercles intel·lectuals, econòmics o socials, fou el triomf de regionalistes i republicans en les “eleccions, primer legislatives i després municipals, celebrades a la ciutat de Barcelona durant l’any 1901. A partir del novembre d’aquell any, els republicans i la Lliga Regionalista s’instal·laren a l’ajuntament de Barcelona, cosa que va significar la consolidació d’una trajectòria ininterrompuda de modernització política. Els partits dinàstics mai no tornaren a recuperar la seva hegemonia electoral a Barcelona, des d’on s’oferia un model d’actuació exportable a la resta de Catalunya. L’expansió d’aquest model va significar l’aparició d’una dinàmica política a les ciutats enfrontada al fenomen del caciquisme en un marc en què es mobilitzaren amplis sectors ciutadans. Republicans i regionalistes procediren a regenerar l’activitat política a les principals ciutats, tot i que cal recordar que cap al 1900 només Barcelona superava el mig milió d’habitants. Mentrestant, ciutats importants com Reus tenien una població vint vegades menor, i gairebé el 60% dels catalans vivien en poblacions inferiors als deu mil habitants.

Fora de la ciutat de Barcelona, doncs, els vells partits monàrquics van veure discutit el seu espai polític natural per un partit burgès com la Lliga Regionalista, i aquesta fou la situació fins que s’arribà a les portes de la Dictadura de Primo de Rivera. La Lliga es movia dins d’un sistema ideològic i moral proper al de les classes que mantenien el vell règim, però amb elements de modernitat, com la vocació democràtica i el catalanisme, que havien esdevingut factors eficaços de cohesió social i de mobilització. Mentrestant, el republicanisme intentava canalitzar, amb èxit desigual, les aspiracions de la classe obrera industrial, tot i actuar més còmodament entre la menestralia, les professions liberals o els intel·lectuals. Els republicans, com també els regionalistes, basaven les seves esperances en la idea de reformar un sistema obsolet. La seva irrupció en la vida política local va configurar un espectre polític català nou i actiu. No obstant això, la inhibició electoral d’amplis sectors socials va ser una constant al llarg de tot el període.

L’abstencionisme electoral a la ciutat de Barcelona. 1901-1923.

Republicans i regionalistes, més que disputar escó per escó i districte per districte als partits dinàstics, cosa impensable, adquiriren i consolidaren algunes àrees d’influència. Ho van fer, especialment, després de les eleccions legislatives del 1907, en què la coalició Solidaritat Catalana va sostreure als dinàstics 41 de les 44 actes catalanes en joc. El temps va mostrar que aquesta fou una circumstància singular i excepcional, però també que les mobilitzacions, els actes polítics de diversa índole i l’emissió real de sufragis que es van produir, havien transformat consciències, fins i tot algunes de les que havien fet costat al caciquisme. Com a conseqüència, regionalistes i republicans substituïren en moltes comarques catalanes els vells litigants dinàstics. Castellterçol, Granollers, Manresa, Vilanova i la Geltrú, Santa Coloma de Farners, etc., foren zones de clara implantació regionalista, mentre que Sabadell, la Bisbal, Figueres, Tarragona, Reus, Tortosa, etc., esdevingueren demarcacions de fidelitat republicana. Al mateix temps, es va consolidar més fermament la presència republicana als ajuntaments de les ciutats i els pobles més importants de Catalunya, en alguns dels quals fins i tot aconseguiren alcaldies populars en detriment de les que s’establien habitualment per Reial Ordre.

A pesar d’això, l’estudi dels comportaments polítics observats després del 1901 mostra que en molts indrets les velles estructures del caciquisme van continuar funcionant eficaçment. Tot plegat indica que els mecanismes del frau electoral al servei del sistema van assegurar, des del punt de vista electoral, que entre el 1901 i el 1923 els candidats dinàstics continuessin computant un nombre important d’actes catalanes a Madrid. Concretament, tot i no tenir la unanimitat de què gaudien en altres zones d’Espanya, durant aquest període, a la província de Barcelona, els monàrquics van fer seus el 41% dels escons parlamentaris, a Girona el 38%, a Lleida el 53%, i a Tarragona el 57%. Sens dubte, la transparència dels processos electorals i l’impuls de la mobilització social tingueren unes dificultats notables alhora d’expandirse per tot Catalunya.

Aquesta realitat porta a reflexionar sobre alguns aspectes rellevants de la capacitat del règim de la Restauració d’adaptar-se a les diverses situacions polítiques i sobre la seva predisposició a tolerar certs nivells d’oposició, especialment a Catalunya. S’ha de recordar, sobre això, que la presència catalana al Congrés dels Diputats només representava un 10% del total d’escons a cobrir, circumstància que explica que les oposicions catalanes difícilment haurien fet trontollar un sistema basat en la confecció prèvia de majories governamentals. En conseqüència, cal suposar que el règim va preferir atorgar una certa llibertat d’actuació a les oposicions en uns quants districtes políticament vius i bel·ligerants, fàcilment compensada amb l’aplicació d’un estricte control a la resta del territori. En realitat, la legislació electoral contrarestava la permissivitat democràtica, ja que sempre restava assegurada la pràctica de l’encasellat (procediment pel qual el ministre de governació adjudicava a la casella de cada un dels districtes els noms dels candidats oficials i els de l’oposició apadrinada o simplement tolerada) i la possibilitat de manipular el vot. Així i tot, la introducció del sufragi universal, el 1890, o la intervenció, a partir del 1907, del Tribunal Suprem en els contenciosos electorals, són exemples d’una liberalització important. Ara bé, la introducció, per exemple, de l’article 29 a la Llei electoral del 1907 —pretesament una de les claus de regeneració de la política—, on s’establia l’elecció sense necessitat de votació en aquells districtes de candidatura única, constitueix una mostra clara dels contrapesos que asseguraven la continuïtat del sistema. Tanmateix, el reiterat èxit republicà en l’àmbit municipal entrava també dins dels marges de tolerància que el règim dinàstic podia i estava disposat a assumir. Per al tornisme dinàstic això no era més que integrar, a través de les institucions locals, una oposició que si romania al marge del sistema podia tornar a considerar la via insurreccional per accedir a un poder que li era vedat. D’altra banda, és sabut que des de la dècada dels noranta del segle passat, el republicanisme català pactava amb els governs monàrquics, allí on podia fer-ho, àrees d’influència política permanent.

Espai rural i caciquisme

La capacitat pactista del republicanisme, i sobretot del regionalisme, porta a fer altres reflexions sobre les possibilitats que tenia una resistència organitzada al règim i sobre els límits de la modernització política del moment. En moltes de les poblacions més importants de les comarques catalanes, la presència republicana i regionalista s’ha d’avaluar d’acord amb la facilitat amb què cadascuna d’aquestes tendències s’adaptaven al medi caciquista. Certament, l’experiència de la Solidaritat Catalana va implicar arreu un canvi en les maneres de fer política, i les formes democràtiques s’hagueren de guardar amb certa escrupolositat allí on la transparència del sufragi esdevingué una demanda social. Així mateix, la xarxa associativa —ateneus, casals, centres culturals o premsa local— progressivament enriquida, expressava els canvis que la societat civil catalana experimentava al ritme de la transformació econòmica. No obstant això, al mateix temps que s’articularen unes formes d’aparença democràtica i pluralista, sorgí un tipus de neocacicat, hereu del vell sistema, que ara era al servei de les oposicions que pugnaven per retenir les seves àrees d’hegemonia particulars. Les forces regionalistes i republicanes acceptaren implícitament que, allí on no fos possible vèncer la desmobilització i la indiferència de l’electorat, calia apropar-se a les forces vives interessades i experimentades a controlar adjudicacions d’escons. Aquest sistema d’aliances, en el qual eren implicades totes les forces confrontades, aplegava en el mateix sac futurs diputats a Corts, senadors, diputats provincials i regidors municipals. Tot plegat, assegurava un repartiment de llocs previ a la disputa electoral que simplificava el sistema, fins al punt que els comicis reals només se celebraven a les poblacions grans.

La connivència es va concretar, sovint, en la reconversió política d’un cacicat local que es decantava majoritàriament per la Lliga Regionalista, que era vista com una opció conservadora i catalanista, salvaguarda de l’ordre social que els convenia. Però mentre aquests cacics es resituaven, republicans i regionalistes van utilitzar els instruments que el sistema els oferia allí on no es podia confiar en el vot per a conservar el poder. L’altra cara de la moneda fou la implicació del caciquisme local amb opcions políticament més modernes, encara que certes pràctiques electorals semblin desmentir-ho. Cal recordar sobre això que tant la Lliga com el republicanisme esdevingueren una escola d’aprenentatge eficaç per a joves benestants de comarques, aspirants a polítics, en un context on la cultura política presentava serioses limitacions a l’hora d’assimilar un tarannà democràtic.

La crisi revolucionària del 1917 posà els límits del suport del regionalisme a una evolució vers un sentit democràtic. La necessitat de preservar l’ordre social, que veien en perill, feu que portessin novament a les més altes esferes de l’administració de l’Estat la tàctica pactista que ja havien assajat el 1876 i que, a partir del 1901, havien traslladat als àmbits de la política local. L’opció de servir-se del sistema procurant transformar-lo des de dins, presa en aquesta situació de crisi, no va fer altra cosa que ajornar aquesta possibilitat en uns moments en què la inestabilitat social no feia més que intensificar-se. Durant els anys vint es ratificà el que era evident, que només si es canviaven profundament la legislació, l’administració i la cultura política, es podia pensar a integrar les classes populars en un sistema de participació. Aquestes classes populars, a punt de donar vida a una revolució social temuda pels sectors benestants tants de l’Estat, expressaven les seves aspiracions lluny de les institucions polítiques i de les urnes.

Així, doncs, bé que les aspiracions de modernització política de l’estat liberal, ben representades a Catalunya, generaren un sistema nou de relacions entre partits i unes maneres noves de mobilitzar la població i d’apropar-la a la política, no van poder-se concretar ni en tot el territori ni en tota la societat.

D’altra banda, els regionalistes de la Lliga i el republicanisme nacionalista acabaren la dècada dels anys vint superats per les resistències d’un univers polític poc evolucionat. Al mateix temps, el pànic de la burgesia catalana a un daltabaix de l’ordre social vigent va posar els límits al caràcter presumiblement progressista d’una formació com la Lliga. Aquesta organització optà per reconduir el procés de canvi encetat amb el nou segle cap a solucions més autoritàries. El recurs a la Dictadura va posar de manifest que una democràcia burgesa no assumida ni pels de dalt ni pels de baix no era viable i que el sistema no havia estat capaç d’aprofitar les aportacions de l’experiència catalane per a transformar-se.

Els esdeveniments posteriors a la Dictadura mostraren com moltes de les resistències de bona part del món rural a la modernització van ser neutralitzades per la vitalitat de la Catalunya urbana, decidida a substituir la monarquia per una república que garantís la implantació de formes democràtiques reals.

La institucionalització del blasquisme

La crisi del 1898 provocà a la ciutat de València un canvi radical del panorama polític i donà lloc a l’entrada en escena d’una força política que obligà tots els actors a recompondre-hi el seu paper: el blasquisme. Centrat en la figura de Vicent Blasco i Ibáñez, aquest moviment polític republicà s’apropià, no tan sols del govern de la ciutat, sinó dels seus carrers i les seves places i, en certa manera, fins i tot de la mentalitat de no pocs dels ciutadans. S’esdevingué, tanmateix, que, en no poder normalitzar la seva activitat més que en un reduït àmbit municipal, allò que en principi era un moviment aglutinador s’enquistà i es convertí en un moviment excloent i sense sortida. A partir d’aqueix moment el blasquisme es repetí, en una contínua ampliació dels seus tòpics. A poc a poc passà de ser l’element renovador de la vida política a esdevenir-ne un factor de distorsió. Seguir la història del blasquisme permet assistir al procés de modernització de la vida política valenciana i a les seves anomalies.

Fins al 1898 l’estratègia de l’oposició al sistema es basà en la tradició del pronunciamiento. Aquest esquema de crisi hi era encara present en produir-se la desfeta del 98. L’opinió conservadora confià en la intervenció del general Polavieja, i “El Pueblo”, òrgan del blasquisme, compartí aquesta mentalitat. En els dies posteriors al desastre cubà, publicà el requadre d’una fotografia, en blanc, tot indicant que havia de ser ocupat pel general que vingués a salvar l’honra d’Espanya. I afegia: “Si Don Juan Prim levantara la cabeza”. Tanmateix, sembla que en una reunió celebrada a Sagunt entre el general Weyler, de simpaties republicanes, i els dirigents blasquistes, foren aquests els que el dissuadiren de pronunciar-se. Ja sigui per manca de confiança en la capacitat o les intencions del general, ja per temor al fracàs de la temptativa, el fet és que els blasquistes comprengueren que l’època dels pronunciaments havia passat i que calia una altra estratègia política. D’allò que es tractava no era de sortir al carrer i llançar quatre crits, tot esperant que el sistema s’ensorrés, sinó d’organitzar la “massa republicana” i una força política capaç d’assolir el poder.

Per tal d’aconseguir-ho el primer pas va ser la formació d’un partit modern, amb un aparell estable de direcció, una maquinària de propaganda eficaç i una massa fidel d’afiliats i seguidors. El 1894 Vicent Blasco i Ibañez edità “El Pueblo”, un periòdic amè i agressiu, que en poc temps va assolir un tiratge de 10 000 exemplars, només superat pels 12 000 del conservador “Las Provincias” i molt per damunt dels 2 000 de “El Mercantil”, òrgan del republicanisme moderat. Des del periòdic es donaren consignes, s’organitzaren campanyes i festivals, i es prepararen i controlaren les eleccions. Amb un equip dirigent homogeni i actiu, uns quadres mitjans estratègicament situats al capdavant d’organitzacions populars, i uns seguidors entusiastes, fascinats pel liderat de Blasco, la maquinària es va posar en marxa ràpidament. El partit triomfà en totes les eleccions generals i municipals fins a les del 1936, en què s’enfonsà estrepitosament.

La novetat del blasquisme va consistir a crear una militància dinàmica i apassionada, la qual cosa contrastava amb el clientelisme dels partits dinàstics i amb l’actitud pacient amb què els republicans esperaven un hipotètic adveniment de la república. El 1900, València era una ciutat de dos-cents mil habitants, la tercera de l’Estat espanyol, en la qual es barrejaven formes de relació d’una urbs moderna amb hàbits tradicionals. Els diferents barris populars tenien una personalitat acusada. De nit, quan arribava el bon temps, els veïns seien al carrer i comentaven la jornada, i cada barri tenia les seves festes de carrer, la seva falla, a vegades una associació de colomaires i l’imprescindible casino. Alhora, però, aquestes relacions s’entrecreuaven amb les que eren pròpies d’una gran ciutat. En un dia d’estiu d’aquell 1900, la premsa calculava que més de cinquanta mil persones havien envaït les platges de Cabanyal i la Malva-rosa. Per la Pasqua la multitud ocupà el llit del riu per al berenar tradicional. Amb motiu de l’I de maig, el periòdic conservador “Las Provincias” es felicità per l’absència d’incidents i comentà irònicament: “Por lo visto lo que deseaban los proletarios era codearse en la Alameda con los burgueses.” Per la seva banda, els blasquistes presumien del fet que, d’ençà que eren a l’Ajuntament, la desfilada de Carnestoltes s’havia convertit en una “manifestació del bon gust i la cultura del poble”. Viure en el barri i ocupar la ciutat, tutejar-se al carrer i perdre’s en l’aglomeració, discutir al casinet i cridar en els plens municipals, als quals s’acudia massivament. La clau de l’èxit blasquista va estar en el fet d’haver sabut aprofitar les formes de sociabilitat popular desenvolupades en una gran ciutat, encara tradicional però ja moderna, tot donant-los un contingut polític.

Influència i límits del blasquisme

Més enllà de la seva capacitat organitzativa i mobilitzadora, cal situar la importància del blasquisme en el fet que les classes populars s’hi van identificar. El partit els oferia un sistema de valors i unes estructures de plausibilitat en el marc de les quals aqueixos valors tenien vigència. Fins aleshores el republicanisme era una ideologia dispersa i un sentiment confús. Amb el blasquisme passà a ser una identificació, tant individual com col·lectiva. Ser republicà era saber allò que s’era: un ciutadà lliure que apostava pel progrés. L’obrer, mig federal mig anarquista, era republicà; el botiguer jacobí donava per fet que ho era; les treballadores de la confecció, que llegien “El Pueblo” al taller, ho celebraven provocadorament; el barri de Russafa presumia de ser-ho, i el periòdic esmentat afirmava que “Valencia es una ciudad republicana y libre”. L’existència d’un partit de masses, fermament implantat a l’Ajuntament, va estructurar els pressupòsits mentals i existencials d’un sector ampli de les classes populars. El blasquisme no aportava idees noves, el seu bagatge ideològic era el del republicanisme tradicional: el projecte de la Il·lustració, passat per la Revolució Francesa i adobat amb els tocs del progressisme del segle XIX. Tanmateix, representà un trencament en la mesura que actuava com l’organitzador social d’aqueix horitzó cultural.

La qüestió és saber fins a quin punt la capacitat integradora del blasquisme es limità a l’àmplia clientela republicana o, al contrari, afectà el conjunt de la societat. A judici d’un diputat carlí, a València no es podia fer res sense el permís del senyor Blasco i els seus amics. Afirmació intencionadament alarmista, encara que contingués una part de veritat. És cert, per exemple, que Maura va voler doblegar el blasquisme quan imposà per la força l’arquebisbe Nozaleda, que els seguidors de Blasco es negaven a acceptar, i fracassà en l’intent. Com és cert també que van obligar algun alcalde o governador a dimitir. Però la veritat és que el marge de maniobra de l’actuació municipal era bastant estret i que els blasquistes trobaren moltes dificultats per dur endavant el seu programa de reformes centrat en la modernització de la ciutat. Van escometre obres importants (l’escorxador, la conducció d’aigües, el mercat central, l’estació, l’edifici de l’Ajuntament, etc.) i, més bé o més malament, van dur a terme els plans de reforma urbana, paralitzats fins a la seva arribada a l’Ajuntament. Hom pot dir que el balanç de la seva intervenció va ser, en línies generals, positiu.

El seu èxit, però, va constituir també el seu fracàs. Van aconseguir allò que pretenien, ser el partit de la ciutat. D’ençà del seu primer manifest, “A todos los valencianos”, Blasco pretenia no solament unir tots els republicans, sinó que el seu partit fos el representant exclusiu de la ciutat, dels seus interessos, de les seves aspiracions i fins i tot de la seva personalitat col·lectiva. Certament ho aconseguí, encara que despertés encrespades reaccions i odis ferotges, fins i tot entre els republicans mateixos (els sorianistes, seguidors de Rodrigo Soriano) que, en el fons, reconeixien la incontestable hegemonia política i cultural del blasquisme. A València no es podia fer res sense referir-se al blasquisme. Per tal de vèncer-lo calia situar-se i definir-se davant seu, la qual cosa va dur a una deformació de la política valenciana que hi va deixar una empremta profunda que perdura encara avui.

La crisi de representació del sistema instaurat per Cánovas només podia resoldre’s mitjançant la formació de partits moderns de masses que imposessin un nou equilibri de forces en el control de l’Estat. Hauria calgut que el republicanisme aparegués com una força organitzada en totes les grans ciutats, la qual cosa no s’esdevingué fins a l’enfonsament de la Dictadura de Primo de Rivera. Hi havia, però, una altra alternativa a l’esclerosi del sistema que provenia de les forces nacionalistes emergents. Atesa la seua capacitat, allí on es van consolidar com a forces organitzades, havien de desequilibrar per complet el sistema canovista i van esdevenir l’àrbitre de la remodelació de l’Estat. Això és el que va succeir a Catalunya i el que va fracassar al País Valencià.

Durant els primers anys de la Restauració havia sorgit a València, com també a Catalunya, un moviment cultural de recuperació de les tradicions i la llengua del país. Carmel Navarro i Llombart, més conegut amb el pseudònim de Constantí Llombart, republicà i escriptor popular, a qui Blasco considerava el seu mestre, formà part d’aquesta Renaixença. Amb tot, el representant més caracteritzat n’era Teodor Llorente i Olivares, poeta felibre, director del periòdic conservador “Las Provincias” i exponent màxim de la burgesia de la Restauració. El mal de Teodor Llorente no és que es dediqués a la poesia folklòrica, sinó que convertís la seua acaramel·lada literatura en la ideologia del valencianisme. Per a Llorente el fet valencià quedava socialment emmarcat en el quadre idíl·lic de les relacions agràries i reduït culturalment al petit món de l’àmbit familiar. Això fou així perquè hi havia una voluntat política de no anar més lluny. La burgesia valenciana de la Restauració va prendre una opció clara de subordinació a l’Estat centralista, el qual li garantia el domini local, i en cap moment va desitjar que s’alterés l’equilibri de poder. Abans que córrer aquest risc s’estimà més renunciar a tot protagonisme en la política de l’Estat. L’objectiu lògic d’aquesta posició era impedir que un desenvolupament cultural ple hi pogués qüestionar la seua subordinació política. Calia cultivar allò valencià com una cultura d’estar per casa, que satisfés el sentiment popular però que, per la seva inconsistència i el seu primitivisme, no pogués ser mai la base d’una reivindicació política.

El blasquisme no va contribuir a millorar aquesta situació, sinó tot al contrari. La seva referència a la tradició federalista pimargalliana, explicitada insistentment amb efectes propagandístics, es reduïa a l’exaltació d’un federalisme municipal sense cap connexió amb la reforma de l’Estat. La concepció política del blasquisme era jacobina i s’hi atorgava una prioritat absoluta a l’estat centralitzat i fort. La cultura republicana, així mateix d’inspiració francesa, era universalista i cosmopolita, amb un menyspreu total pels particularismes i una admiració igualment sense límits per les grans cultures. La conseqüència a què s’arribà, encara que fos per camins diferents, va ser idèntica: allò valencià era una cosa que sentia i vivia el poble en les seves relacions primàries i immediates, però que no tenia entitat cultural ni futur polític. Així, doncs, calia donar-li el tractament que es mereixia i deixar-lo en la posició subordinada que ocupava. Com es veu, en aquesta qüestió tant Llorente com Blasco coincidiren totalment. La possibilitat que s’hi consolidés un moviment de masses de caràcter nacionalista quedava bloquejada pels dos costats. Aquesta situació s’aguditzà encara més amb l’aparició del catolicisme polític.

El repte del populisme regional-catòlic

L’integrisme catòlic havia quedat exclòs del joc polític per part del sistema bipartidista de la Restauració. No sense fortes resistències internes, l’Església havia donat el suport al sistema canovista, pressionada per la política de Lleó XIII i pel temor al retorn del “caos republicà”. No cal oblidar, però, que l’Església només acceptava l’estat democràtico-liberal com a mal menor o, segons el seu llenguatge, com a hipòtesi de treball. La tesi sobre la reconstrucció de l’ ordo christianus continuava vigent, la qual cosa convertí l’Església en una solució de recanvi per al moment en què la burgesia perdés el control de l’ordre establert. El catolicisme polític oferia: una ideologia dura, coherent i aglutinadora, basada en el conservadorisme autoritari; una experiència organizativa militant, basada en la seva disciplina interna, que estaven molt lluny de posseir els partits dels notables; una influència àmplia en alguns sectors socials, especialment en les capes mitjanes tradicionals i en els petits propietaris del camp; un projecte corporatiu d’organització de la societat que la lligava, d’un costat, amb les reivindicacions arcaïtzants del carlisme i, d’un altre, amb els corrents del corporativisme autoritari que sorgiren als anys vint. És a dir, el catolicisme polític tenia tot allò necessari, com va demostrar la CEDA, per formar el gran partit de masses que la dreta necessitava i no era capaç d’organitzar per ella mateixa.

El moment de dur-ho a terme s’avançà a València. La irrupció dominadora del blasquisme, la inoperància dels partits dinàstics i l’absència d’un moviment nacionalista hi provocaren, el 1901, l’aparició de la Liga Católica. L’objectiu era combatre el republicanisme, per a la qual cosa utilitzà els mateixos mètodes organitzatius de l’adversari (mítings, control electoral, cercles d’influència) i enarborà dues banderes de reclutament: per a despertar els fidels, la de la croada contra l’enemic; per a atreure els infidels, la del veritable valencianisme. Ja que el blasquisme presumia de ser el representant únic i exclusiu de València, calia donarli la batalla en el mateix terreny alçantse amb la representació de la regió. El tema es convertí en un filó d’or que el catolicisme polític explotà hàbilment tot donant una projecció política al discurs tradicional. El veritable valencianisme, definit en l’apoteosi de l’Exposició Regional per tres característiques (supeditació a l’Estat central, agrarisme i cultura de barraqueta), trobà ara un organitzador en el militantisme catòlic.

La pressió dels tòpics de la dreta hi era tan forta que el blasquisme, tement perdre el favor popular, entrà en el joc i assumí amb passió cega l’exaltació d’un valencianisme deformat i populatxer. No li va servir de gaire. En arribar la República, la funció aglutinadora del populisme havia perdut rellevància davant el xoc descarnat dels interessos de classe. El blasquisme havia deixat de ser la referència unificadora per convertir-se en un partit més, situat cada vegada més a la dreta, i progressivament abandonat per una gran part dels seus seguidors. La seva influència política i cultural, però, havia estat molt profunda i, com succeeix amb les grans passions, perdurà, per a bé i per a mal, en la memòria popular.

La Tercera República a la Catalunya del Nord (1870-1940)

La proclamació de la Tercera República el 4 de setembre de 1870 a París després del desastre de Sedan va trobar al Rosselló una forta adhesió popular. Aquí la flama republicana, mantinguda per la família del gran científic François Arago, ex-diputat i ex-president del govern provisional francès del febrer del 1848, es va mantenir viva durant els dos decennis del segon Imperi. A partir de les eleccions del febrer del 1871, els quatre diputats elegits foren republicans i entre ells hi havia el fill de François Arago, Emmanuel, i el seu germà Etienne. Aquests republicans rossellonesos, titllats primer d’oportunistes i després anomenats progressistes, van ser més aviat moderats en l’àmbit social, però les seves conviccions polítiques eren fortes. Ho demostraren sobretot del 1873 al 1877, oposantse a l’”ordre moral” del mariscal Mac Mahon, combatent després el boulangisme (moviment d’oposició al règim, dirigit pel general Boulanger) i, sobretot, els reialistes legitimistes.

Tanmateix, als anys 1880-90, l’electorat republicà es va dividir entre el progressisme i el radicalisme, més popular i més igualitari. Signe dels temps, alguns dels polítics progressistes es collocaren l’etiqueta de radicals, com Jules Pams (1835-1930), que va dur a terme una brillant carrera política. Així, del 1911 al 1920 fou diverses vegades ministre i també el candidat de l’esquerra a la presidència de la República el 1913. A l’esquerra del partit radical, els socialistes provaren sense èxit d’organitzarse des del 1881, però no ho aconseguiren fins que l’any 1895 s’incorporaren al corrent marxista de Jules Guesde. Des del final de segle, van tenir una gran influència sobre els obrers de les petites indústries del Vallespir i els de la vinya de les grans finques de la plana del Rosselló. D’altra banda, els socialistes no van tenir cap diputat abans de la Primera Guerra Mundial. Tot i estant en regressió, els monàrquics legitimistes, tot i la regressió del seu corrent, mantingueren una forta resistència enfront dels republicans. Els seus líders van ser molt sovint nobles terratinents, originaris de la Salanca. Però a partir del 1902, la dreta reialista va desaparèixer del terreny electoral, i preferí donar el seu suport als republicans progressistes en contra dels radicals, jutjats massa anticlericals.

La plena participació de la població catalana del nord en la vida política francesa a través de la seva pertinença als partits parisencs, com també, d’altra banda, els progressos de la urbanització i de l’ús de la llengua francesa propagada per l’escola republicana, va accelerar la integració dels habitants del departament en el conjunt francès. És per això que, quan començà la guerra entre França i Alemanya, el 3 d’agost de 1914, el comportament dels catalans no diferí en res del dels habitants dels altres departaments francesos. Aquest comportament patriòtic francès quedà simbolitzat i reforçat per la presència, al capdavant dels exèrcits francesos i com a cap de l’estat major, del general català Josep Joffre, nascut a Ribesaltes.

És evident que la guerra va fer passar a segon pla les qüestions polítiques. Comportà el racionament dels articles alimentaris i dels productes industrials, però, per damunt de tot, les pèrdues humanes. A més, a les regions frontereres de la Cerdanya i del Vallespir, on la integració a la nació francesa era menys forta que en altres llocs, les desercions de soldats van ser nombroses i preocuparen les autoritats, especialment a partir del final del 1916, que es fa manifest al departament un corrent polític pacifista al voltant del diari “Le Cri Catalan”, del radical Víctor Dalbiez i del socialista Joan Payra. Però aquesta tendència era minoritària dins de l’opinió rossellonesa, i les eleccions legislatives del novembre del 1919 foren guanyades pel Bloc national, de caire conservador i nacionalista francès, que obtingué tres diputats enfront d’un de l’esquerra radical i socialista. Això no impedí als socialistes de participar activament en suport de les grans vagues al maig i juny del 1920, que van arrossegar els miners, els ferroviaris, els tramviaires i els empleats del gas. Però el 1920 la gran preocupació dels socialistes va ser la qüestió de l’adhesió del seu partit a la Internacional Comunista. Als Pirineus Orientals, com a la majoria dels departaments de França, la federació socialista va decidir, per una majoria de dos terços, el canvi de nom del partit socialista pel de partit comunista. Els primers passos de la federació comunista dels Pirineus Orientals estigueren marcats per una campanya enèrgica a favor de l’oficial mecànic André Marty, empresonat per haver estat un dels principals revoltats de la flota francesa de la Mar Negra enviada contra els bolxevics. Així i tot, André Marty, nat a Perpinyà, futur dirigent nacional del Parti Communiste Française (PCF), no era encara el comunista en què es convertí després del seu alliberament el 1923.

A la Catalunya del Nord, els anys vint es caracteritzaren per l’augment dels corrents d’esquerres. Units, els radicals i els socialistes van guanyar clarament les eleccions del 1924 contra la dreta, tot i que aquesta tenia el suport del diari “L’Indépendant”, i també contra el jove partit comunista, que tenia dificultats a trobar el seu lloc al departament. El partit radical, que era el partit dels notables republicans, va aconseguir els dos escons de senadors, i dos dels tres escons de diputats que tenia a partir d’ara el departament, més els llocs de president del consell general i de batlle de Perpinyà.

De tota manera, el partit que es va distingir en aquell moment per l’ascensió més espectacular va ser el Parti Socialiste (Section Française de l’Internationale Ouvrière, SFIO). El 1920, moment de l’escissió, els socialistes només conservaren un terç dels membres, ja que la resta passà al PCF. Malgrat tot, la federació socialista s’enfortí de manera contínua al llarg dels anys gràcies a líders com el popular Joan Payra i als quadres que sorgiren sovint de la petita i de la mitjana burgesia. Sense cap mena de dubte, els socialistes es beneficiaren, per l’esquerra, de la política sectària del partit comunista durant els anys vint. Guanyaren les eleccions del 1928, per primera vegada en la història política del departament, amb el 27% dels vots. La lluita entre els socialistes i els radicals pel liderat de l’esquerra catalana s’inicià aleshores d’una manera molt viva. Gradualment, els socialistes anaren progressant, guanyaren la majoria del consell general l’any 1931 i a les eleccions legislatives del 1932 obtingueren el 40% de vots i els tres diputats que corresponien al departament. En aquell moment, el partit socialista havia obtingut la majoria dels sufragis dels treballadors, dels petits propietaris i una part dels de la classe mitjana. A més, els socialistes també tenien una influència preponderant a l’interior de la Confédération Générale du Travail (CGT), tot i que la combativitat dels comunistes al si de la Confédération Générale du Travail Unitaire (CGTU), creada el 1921, era indiscutiblement superior.

Fou en aquest context que en 1930-31 sobrevingué la crisi econòmica i social que va colpejar tant la viticultura com els establiments industrials nordcatalans. Els salaris disminuïren i la desocupació augmentà, bé que sense traspassar el límit crític. Alhora, la crisi va fer de caliu als moviments d’extrema dreta que desenvoluparen, com en d’altres bandes, un nacionalisme francès recelós i fortament impregnat de xenofòbia i d’antisemitisme. L’Action Française reialista fou activa, i també el sindicat dels contribuents, que va dur a terme una enèrgica campanya contra el règim republicà. A Perpinyà, el 8 de febrer de 1934, l’extrema dreta es manifestà, però només aconseguí de provocar una forta reacció de les esquerres, que hi van veure un perill feixista, i que s’uniren en accions que acabaren donant lloc al naixement del Front Popular.

Al si d’aquesta nova aliança política i sindical, els comunistes s’hi trobaren ràpidament més còmodes que els socialistes. Més actius, més amatents a les reivindicacions econòmiques dels assalariats i dels petits propietaris, a poc a poc van sortir del gueto polític en què es trobaven des del 1920. Mentrestant, el partit socialista SFIO es mostrà desigualment sensible al desig de canvi i d’acció de les masses populars del departament i es dividí. D’una banda, la dreta del partit, amb Joan Payra, dubtà a adoptar posicions massa definides i va preferir jugar la carta del clientelisme polític al voltant del seu líder (hom parlà fins i tot de payratisme). De l’altra, l’esquerra utilitzà de bon grat un llenguatge revolucionari i no va témer apropar-se als comunistes. El 1935, aquesta esquerra agafà el control de la federació socialista SFIO.

Les eleccions del 1936 revelaren una forta impulsió de l’esquerra, ja que SFIO i PCF obtingueren junts el 51% dels vots. Els socialistes, malgrat el retrocés (31% dels vots), obtingueren dos diputats, els comunistes cap, malgrat el 20%, i el tercer escó anà a parar a un radical elegit amb el suport de la dreta. El gran impuls comunista va empènyer la SFIO cap al centre esquerra, i el partit radical cap al centre i, algunes vegades, cap a la dreta. En aquestes condicions, les vagues del juny i el juliol del 1936 (importants en moltes corporacions) van aparèixer com una victòria del sindicalisme de classe, representat pels comunistes, sobre el sindicalisme reformista. Aquesta situació desembocà en un canvi de majoria al si de la CGT reunificada, i al desembre del 1937, la direcció del sindicat departamental passà als sindicalistes comunistes; fou el centre, tanmateix, qui més patí de la radicalització de la vida política, ja que l’altre gran fet polític del final del 1936 i del començament del 1937 al Rosselló va ser el reforçament de la dreta i de l’extrema dreta.

De tota manera, a partir del juliol del 1936, la gran qüestió dels polítics rossellonesos va ser quina actitud adoptar envers el pronunciament del general Franco, a Espanya. El Rosselló visqué del 1936 al 1939 al ritme dels esdeveniments d’Espanya. La premsa dretana es decantà decididament pels partidaris del general Franco, tant “L’Indépendant” com el “Roussillon” i dos diaris nous d’extrema dreta: “La Flamme Catalane” i “Somatent”. Bé que amb menys contundéncia, aquesta també fou l’actitud dels centres catòlics del departament. En contraposició, l’esquerra recolzà la República espanyola amb diferents matisos segons els partits: els comunistes, l’esquerra de la SFIO i l’esquerra del partit radical s’adheriren a les posicions a favor de l’acció concreta d’ajut material (col·lectes de diners i productes tèxtils o alimentaris). Els comunistes organitzaren xarxes de pas d’armes i voluntaris cap a l’Espanya republicana: 20 000 voluntaris de les Brigades Internacionals es dirigiren cap a Espanya per aquest camí durant el segon trimestre del 1936.

Aquesta doble actitud en l’opinió pública rossellonesa davant la Guerra Civil espanyola es retrobà, naturalment, durant la retirada, al gener i febrer del 1939, en què 450 000 persones arribades de Catalunya entraren al departament dels Pirineus Orientals. Per a elles s’obriren els anomenats camps de concentració d’Argelers, de Sant Cebrià i de Barcarès, en els quals van morir entre 5 000 i 14 600 persones, segons fonts diferents. Amb l’arribada dels refugiats del sud pel febrer del 1939, la guerra va penetrar al Rosselló. Una guerra que esdevingué real per a França al setembre del 1939 i que va produir finalment la caiguda de la III República al juliol del 1940.